Una tarda d’anar més enllà

Hi ha un filòsof que quan se li pregunta si hi ha vida després de la mort, només arriba a una conclusió: “Home, m’agradaria que n’hi hagués i retrobar-me amb algunes persones. Però sobretot no trobar-me’n algunes altres, que a vegades ens n’oblidem!»

Joan-Carles Mèlich diu això però després, bromes a part, creu que més aviat “això s’acabarà aquí”. Per això la filosofia, diu, és la filosofia de la finitud: es basa en què la vida té un final. Però no us espanteu: ara no començarem a parlar amb paraules estranyes que ningú entén. “Quan dius que ets filòsof sembla que siguis qui sap què, però en realitat filòsof és una paraula molt modesta. Jo no sé res, sóc un ignorant! Però vull saber.” Ignasi Moreta de Fragmenta Editorial, diu que també és escriptor: “l’expressió del pensament s’ha fet amb bellesa.” I entre llegir i viure, Mèlich ja està presentant a Dòria Llibres La prosa de la vida, la segona part de La lectura com a pregària que va publicar fa un any.
A la presentació de l’any passat hi havia molta gent. Però avui som pocs. “Tothom fa moltes coses, i costa combinar-se. Potser volies venir i al final no pots” diu una dona del públic. I és ben cert. De fet, és la vida: fas moltes coses, i sempre penses que aniràs aquí i allà, i plans amunt i avall, i després molts acaben substituïts per un imprevist. Però facis el que facis, has de ser-hi, diu Mèlich. No és que ens haguem oblidat del ser, sinó del ser-hi. I a partir d’aquí, ningú s’ha adonat de com, que ja està parlant de la moral. L’existència humana implica una moral, diu. És com la gramàtica, són les normes. Per exemple: si estàs en un sopar i tens una safata amb talls de pollastre, quin has d’agafar? “El que tinguis més a prop! Ho vaig aprendre a un joc de quan era petit”, explica. La gent riu, però ell diu que això també és moral, igual que els Deu Manaments i totes les normes que ens diuen que hem de seguir sempre, en general. Però abans, la moral ens diu qui som: com que ets un nen, has de fer això; com que ets un treballador, has de fer allò. La moral està interioritzada en el nostre cos, la tenim. No robaràs. No mataràs. Però també hi ha l’ètica. I aquí és quan l’ésser humà no només és, sinó que hi és: quan entres en la situació en concret, quan t’hi trobes. A vegades, ser ètic vol dir haver de transgredir la moral. Per això hi ha moments en què tenim mala consciència, però “hem fet el que havíem de fer.” Hem estat morals, però no ètics.
I com si res, entre talls de pollastre, moral i ètica, Mèlich acaba parlant de Déu: “és la relació entre les persones”, diu. I la pregunta que tothom esperava: creus en Déu? “Sóc metafísicament agnòstic i èticament cristià.” És a dir, no pot dir si Déu existeix o no perquè no ho pot saber. Però sí que creu en l’ètica cristiana, en la manera d’actuar que proposa.
Només amb aquesta afirmació, es nota que Mèlich va més enllà. De fet, això és el que havia dit que feia un filòsof: replantejar-se els límits, qüestionar-se amb afany de saber. I amb les mateixes paraules que tots utilitzem i potser canviant-les una mica d’ordre, va aconseguir transportar-nos a una d’aquelles tardes en què per casualitat, acabes pensant una mica més enllà del que acostumes, i d’alguna manera, entre el que has viscut i el que en penses de tot plegat, tu mateix vas escrivint això que Mèlich n’anomena La prosa de la vida.

Comments are closed.