Tot es tracta de rodes

Cinc pilots paraplègics que han corregut el Dakar al llarg de la seva història 

Se sol dir que el Dakar és la prova més dura que existeix, però encara la fa més difícil si ets una persona amb alguna discapacitat física, com la paraplegia. En aquest Dakar2020 hi ha 3 pilots amb cadira de rodes que han decidit lluitar per aquest gran repte. No només han de vèncer les dunes, el mal temps, la calor extrema, el risc, sinó també els prejudicis, els límits físics i les barreres d’entrada que troben sovint. Més enllà d’etapes i victòries aquest ral·li ens explica històries de superació personal que mostren que l’únic límit que tenim està a la nostra ment. Aquestes són les històries de 5 paraplègics que hi han participat.

L’andorrà Albert Llovera és el primer pilot amb discapacitat física que va competir al Dakar, el 2007. Té una paraplegia irreversible que li ha provocat anar acompanyat de la cadira de rodes des dels 18 anys: era esquiador olímpic i baixant a 100 km/h se li va creuar un jutge fracturant-se així, 3 vèrtebres dorsals, als Europeus del 1985 a Sarajevo. Tot i aquesta condemna, el seu esperit de superació és inesgotable i l’enganxa a altres amants del motor que han passat per situacions similars. Va decidir canviar la neu per les quatre rodes i aquest, ja és el 5è any que el fa. Enguany, amb la categoria de camions, havent pilotat ja tota mena de vehicles adaptats.

Un altre heroi, més conegut a Espanya, és Isidre Esteve que va tornar al Dakar el 2009 després de tenir l’accident al 2007. Durant més d’una dècada va ser un referent del motociclisme espanyol com a corredor de la mateixa carrera. Aquest any és el 4t any consecutiu que la realitza amb cotxe. 

Juntament amb aquests dos imparables, aquest any participa en el Dakar2020 Nicola Dutto, el primer paraplègic que hi participa en motocicleta. L’accident el va tenir el 2010 durant el Campionat Europeu de Bajos Cross Country. Ha quedat eliminat en la 4a etapa, un fet que ha creat molta polèmica.

Anys enrere vam presenciar-hi també el francès Philippe Croizon, famós per fer història en acabar-lo sense les extremitats superiors i inferiors (2017). La seva situació és deguda a una descàrrega elèctrica mentre arreglava l’antena de casa seva, ja fa 25 anys. Primer, va destacar en els esports de mar, on va triomfar, i poc després es va endinsar al motor i les dunes. Finalment, un cas similar és el de Gianluca Tassi, un expilot de motos que es va convertir en el primer italià amb discapacitat en córrer i acabar la famosa carrera.

Tots aquests han, o van haver, d’adaptar la seva oficina a les seves particularitats físiques: els frens al volant, l’embragatge, les marxes de les motos, la necessitat d’haver de pujar al camió amb una politja i una corda o haver d’entrar al cotxe per la finestra…

Independentment de si acaben o no la cursa, per molts els grans guanyadors del Dakar són ells. Qui ens donen contínuament lliçons de vida i ens mostren que la discapacitat i el motor, són compatibles. Al cap i a la fi, tot es tracta de rodes.

Comments are closed.