Testimonis

L’acampada de protesta que es va improvisar la passada setmana a la plaça Universitat ha deixat seqüeles en tots els sentits. Un cop recollides gran part de les tendes de campanya que vestien la plaça, donem veu a les experiències personals d’aquells qui l’han viscuda de primera mà, coneguts també com a la generació 14-0.

Verònica, 19 anys

«Quan passi per aquesta plaça d’aquí a un temps sempre em quedarà el record del que un dia va ser una segona casa»

Aquesta és la Verònica. Estudia Periodisme i fa unes setmanes que no assisteix a classe per manifestar-se.

Ens trobem a la plaça del Vallès Occidental -nom com han batejat els mateixos manifestants a la zona on hi dormen més vallencs- mentre m’acosto puc veure a la Verònica i a un amic seu llegint Combat de silencis, em crida l’atenció. Em presento i comencem a parlar.

«El dimecres estava a classe de Deontologia Periodística quan em van arribar veus que s’estava organitzant una acampada a plaça Universitat. Al principi vaig pensar que eren quatre penjats i sincerament apostava a que no duraria ni un dia. Una setmana més tard aquí estic, dormint dintre una tenda del Decathlon i abrigada amb quatre mantes. Els primers dies hi havia un ambient festiu, era com el principi d’una relació sentimental. Ens vam haver d’auto-organitzar en diverses comissions i establir un horari perquè no sigués un caos. I ho hem aconseguit -em diu mentre mira el paisatge replet amb tendes de campanya- .

Viure aquí és bonic, però també molt dur. El primer que s’imagina tothom és que passem molta fred -que també- però el pitjor de tot és l’angoixa constant a un possible desallotjament. Tots els que estem aquí som conscients que qualsevol dia, en qualsevol moment, pot passar. I n’hem parlat moltes vegades però tot i així no et pots imaginar què passarà. I aquí entra en joc la teva ment i el teu seguit de paranoies mentals, tenir molt temps per pensar no ajuda. Per sort, l’allau de solidaritat ens ha permès tenir un ventall de jocs de taula, alguns fins i tot per estrenar, per matar el ‘temps mort’ i renovar energies per aguantar i resistir el màxim temps que puguem. És curiosa la simbiosis que es genera entre la seguretat de viure el que avui ja puc considerar com una segona casa i la por a que em facin fora a qualsevol moment.» -Veig com una llàgrima comença a descendir el seu rostre i d’aquí en surt la fotografia- . «Quan passi per aquesta plaça d’aquí un temps sempre em quedarà el record del que un dia va ser una segona casa».

Lluís 26 anys

«Fa 5 anys que sóc ocupa i que visc de les escombraries. Això em dóna forces per no abandonar»

En Lluís -nom fictici que li he posat per raons de seguretat- forma part del personal sanitari de l’acampada, coneguts també com els Street Medics. Fa cinc anys que està dintre el moviment ocupa i cada mig any -aproximadament- canvia de casa. Ell és socorrista i exercia com a tal fins que un dia va decidir fer un gir de 180 graus a la seva vida i ara es dedica a donar classes de reforç a nens que econòmicament no s’ho poden permetre.

«Mai m’hagués pogut imaginar estar en una acampada improvisada enmig d’una plaça amb tant recolzament. I encara menys m’hi veia a mi com a personal sanitari. Realment aquí la gent està molt còmode i alguns viuen de ‘luxe’. Si decideixes no entrar a cap comissió pots estar-te tot el dia sense fer gaire res productiu i passant-ho bé. Em fa molta ràbia la gent que ho fa perquè no entén el significat de lluita.

He d’agrair l’ajuda que rebem dels estudiants d’Infermeria i Farmàcia de la mateixa Universitat de Barcelona, ens porten material sanitari i venen sovint a donar-nos un cop de mà. Ho necessitem. Hem arribat a fer torns de 16 hores seguides sense descansar, pensa que sempre hi ha d’haver -com a mínim- dos Street Medics disponibles pel que pugui passar. I encara que no ho sembli passen més coses de la que un s’imagina.

Aquesta plaça està a tocar del Raval, qui més qui menys sap que és un barri conflictiu. Cada dia atenem a persones que no són de l’acampada, acostumen a ser borratxos o drogoaddictes que han tingut algun conflicte pels voltants. Però així vam decidir fer-ho, atendre a tot aquell qui ho necessiti.

Fa 5 anys que ocupo cases -aquelles en les que no hi viu ningú i estant abandonades- i que visc del que trobo a les escombraries. Això em dóna forces per a resistir i no abandonar».

Manel, 18 anys

«Pràcticament mai havia entrat a una cuina, i el que va començar com a donar cop de mà ara ha acabat amb què la meva vocació és fer amanides»

En Manel té 18 anys i està a la comissió de cuina de l’acampada. Normalment, però, és entrenador de bàsquet.

«El dimecres al migdia estava a casa i via xarxes socials vaig assabentar-me que s’estava organitzant una acampada i vaig decidir anar-hi sense pensar-m’ho. Amb quatre coses que pensava que em serien útils vaig fer la motxilla, vaig agafar un tren per anar a entrenar l’equip, i a l’hora de sopar ja estava aquí.

Creia que ja tornava a ser hora de prendre el carrer. Després de la “setmana de la Sentència” les mobilitzacions van baixar en picat. Al final de la primera nit -molt festiva- 4 penjats vam veure que la cuina estava buida i vam prestar-nos voluntaris per ajudar. I aquí on veus aquesta cuina amb la carpa i les taules grans allà al mig, el primer dia eren dues taules mal col·locades i dues caixes a terra per fer de tallador de pa i fuet. Tot el material el tenim gràcies a donatius.

Ens vam organitzar i vam crear una comissió de cuina. Des d’aquell dia estic com a casa, espero que duri.

Després del torn de sopar, fem una assemblea que dura una horeta, fins a la 1 h de la nit, ens repartim els torns de l’endemà i parlem sobre què funciona i què no i tot allò que s’ha de tractar a l’assemblea general del dia següent.

El primer dia vam decidir donar menjar -sempre que n’hi hagi- a tot aquell qui ho necessiti. Venen molts sense sostre i no donen cap mena de problemes. Depenem directament del que ens porta la gent, si hi ha molts llegums, tothom menja llegums. Pràcticament mai havia entrat a una cuina, i el que va començar com a donar un cop de mà ara ha acabat amb què la meva vocació és fer amanides».

Recordo a un senyor amb cadira de rodes que va venir els tres primers dies a demanar menjar. El quart dia ens va portar una bossa de diners destinats a la caixa solitària, dient que era tot el que havia guanyat apostant al bingo i que ens ho volia donar. Detalls com aquests són els que perduren.

Júlia, 21 anys

«La paraula que m’emporto d’aquesta acampada és organització. De res serveix quedar-se a casa; surt al carrer i organitza’t»

Aquesta nit acompanyo a la nit a la Júlia, encarregada de la comissió de seguretat. Bé, ella no es diu Júlia però per raons de seguretat ha volgut preservar la seva identitat.

El primer dia vaig entrar a la comissió de seguretat en el torn de 4 a 8 del matí. Les primeres hores van ser molt tranquil·les però després van començar a arribar els conflictes. Sempre em quedarà retinguda una imatge: hi havia un borratxo molestant a unes noies i li vaig demanar que marxés. Després vaig asseure’m al lloc de vigilància. I des de la meva perspectiva vaig veure com un altre noi s’hi va acostar i el va ajudar a posar-se la jaqueta -et pots imaginar les dificultats que tenia tenint en compte l’estat d’embriaguesa en què estava-.

Ho vaig veure molt clar, aquest és el poble que m’agradaria construir. Quina policia o agent de seguretat tracta tan bé a un borratxo? Hem de tractar-nos com a persones i humanitzar els conflictes. Va ser una lliçó.

Espero que la llavor sembrada continuï viva. La paraula que m’emporto d’aquesta acampada és organització. De res serveix quedar-se a casa; surt al carrer i organitza’t».

Ara com ara tots aquests joves ja han tornat a la seva normalitat, però tots ells podran dir que un dia van ocupar el que per nom porta la plaça Universitat.

Olma Giró Clotet

Comments are closed.