Es propaga l’amenaça del nou virus ‘Wuhan’

Un coronavirus xinès d’origen animal s’està estenent pel sud-est asiàtic després d’haver afectat centenars de persones i provocat 25 morts

Sara Gómez Alburquerque i Orsolya Gazdagi

Un nou virus mortal ha sorgit a la Xina, el país més poblat del món i un dels més extensos. Aproximadament, quatre mil milions d’individus viuen sobre el seu territori. Aquesta realitat sacseja el ritme i les dinàmiques vitals dels seus ciutadans, que s’han d’adaptar a les condicions i els recursos disponibles. La capacitat de creació i de desenvolupament xinesa és accelerada, i una malaltia contagiosa no n’és una excepció.

Les autoritats sanitaries xineses  van informar aquest dimecres de la vint-i-cinquena mort a conseqüència del nou coronavirus –normalment procedent d’animals vius, o ‘zoonosis’– originat a la ciutat de Wuhan el passat desembre. L’expansió és desenfrenada, provocant 830 contagiats, diversos en estat crític. Els símptomes inicials són equivalents als d’una pneumònia: febre, fatiga, tos seca i, en molts casos, dispnea (dificultat per respirar). 

La regulació d‘un contagi a través de l’aire és molt complexa, incentivant la necessitat de quarantena. De fet, el matí del dijous els habitants de Wuhan -aproximadament 11 milions de persones-  ja no poden sortir de la ciutat, i ningú que sigui de fora pot entrar fins el moment que el Govern xinès no anul·li la prohibició. Aquesta mesura afecta tots els vols, trens i autobusos, així com al servei de metro. El bloqueig és un dels requisits que inclou el protocol d’acció de major gravetat, que va posar en marxa el Consell d’Estat aquest dimecres, tot i que l’escenari segueix catalogat com a malaltia infecciosa de nivell B, el segon més alt. Els hospitals locals estan saturats amb pacients que presenten símptomes; per aquest motiu, han construït a Wuhan un hospital prefabricat que es proposa assistir a la gran quantitat d’afectats.

Viatgers amb màscares, aquest dimecres a l’estació de tren de Wuhan. En vídeo, la Xina declara la quarantena a Wuhan pel brot de coronavirus. / Foto: Getty.

Paral·lelament, la ciutat xinesa de Huanggang, propera a Wuhan, va suspendre el dijous tot el transport públic, i va demanar als ciutadans que no surtin de la urbs. Així mateix, un altre municipi proper a Wuhan, Ezhou, va anunciar que la seva estació de tren quedarà tancada de moment. Finalment, s’han unit a aquest aïllament dues ciutats més petites: Chibi i Xiantao. D’aquesta forma, s’ha decretat la quarentena més gran de la història a cinc ciutats que afecta a més de 20 milions de persones.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va convocar aquest dilluns un comitè d’emergència a Ginebra per tractar la dispersió del virus, denominat pels investigadors científics com ‘nCoV’, tipus SARS –síndrome respiratori agut i greu–, el qual ha arribat a la capital, Pequín, i a Tailàndia, Japó, Taiwan, Corea del Sud, el Vietnam, Aràbia Saudita i Singapur. A més, el dimarts 21 es va anunciar el primer cas detectat fora d’Àsia, als EE.UU. Conseqüentment, s’ha proposat decidir si es classifica el brot com «una emergència de salut pública d’abast internacional». 

L’alerta internacional suposaria la posada en marxa de mesures preventives a nivell global. Aquesta situació s’ha donat en cinc ocasions: davant el brot de grip H1N1 (2009); els d’ébola a l’Àfrica Occidental (2014) i la República Democràtica del Congo (2019); el de polio el 2014; i el de virus Zika el 2016. El Comitè d’Emergència, format per 16 experts mèdics de diversos països, va quedar dividit entre els partidaris i els opositors a declarar tal alerta. Seguint el mateix tarannà, el dijous va continuar el debat. Al final de les set hores de reunió, el director general de l’OMS, Tedros Adhanom, va denegar declarar-ho fins el moment.

Ciutadans japonesos es protegeixen a Tòquio del brot de virus ‘Wuhan’, que coincideix amb la temporada de grip anual al Japó. / Foto: AP

L’origen es remunta al 31 de desembre de 2019, quan les autoritats de la ciutat de Wuhan, a la província de Hubei, van reportar un conglomerat de 27 casos de síndrome respiratòria aguda de etiologia desconeguda entre persones vinculades a un mercat de productes marins. La incipient epidèmia va disparar les alarmes davant els desplaçaments de milions de xinesos per les vacances de Cap d’Any. 

Les autoritats de Pequín han cancel·lat totes les celebracions a gran escala d’l’Any Nou xinès amb la intenció de contenir la creixent propagació del coronavirus. Aquesta decisió ve motivada després de la mort de 18 persones al país a només unes hores que comencin les celebracions, que s’estenen des de dissabte 25 fins al 8 de febrer. El departament de Cultura i Turisme de la capital xinesa ha confirmat que «amb la finalitat de controlar l’epidèmia, protegir la vida i la salut de les persones, […], es decideix cancel·lar tots els esdeveniments a gran escala».

El denominat virus de ‘Wuhan’ es pot «prevenir i controlar», segons ha apuntat el Centre Xinès per al Control i Prevenció de Malalties. S’ha confirmat que el procés de transmissió s’efectua entre humans, no només d’animals a persones com s’havia anunciat en un primer moment. Encara que un equip d’experts d’alt nivell de la Comissió Nacional de Salut de la Xina també ha afirmat que la probabilitat de traspàs no és summament elevada, hi existeix una certa impossibilitat de realitzar la protecció efectiva als nuclis en alerta degut a la quantitat exorbitant de potencials afectats al país i les seves actives relacions. Un recent estudi de l’Imperial College de Londres estima que el nombre de casos podria situar-se en els gairebé 2.000.

L’OMS ha divulgat consells per a la prevenció de contagi com utilitzar mascarilles, tapar-se el nas i la boca amb mocadors en estornudar, evitar el contacte directe amb animals i acudir al metge tan aviat apareguin els primers símptomes. A més, el Consell d’Estat de la Xina ha decidit que, estant a vespres de l’Any Nou xinès (a partir de dissabte 25) – quan moltes persones viatgen als seus llocs d’origen -, es realitzin controls de temperatura al aeroports, ports i estacions de tren i autobusos. Aquesta mesura ja s’ha implementat en aeroports internacionals que reben passatgers procedents de la Xina.

Segons recull el diari South China Morning Post, aquest virus no és el mateix síndrome SARS, originari de la Xina, que va causar més de 700 morts a tot el món entre 2002 i 2003. La velocitat de propagació i de desenvolupament dels seus efectes fa intuir els experts que l’abast pot assolir, igualment, nivells molt greus si no es duu a terme un procediment de prevenció adequat. 

Read more

El capitalisme ‘made in China’: nou líder de l’economia mundial?

Anna Ariño i Cristina de la Rosa

És el país més poblat del planeta i el major productor de gasos d’efecte hivernacle: la República Popular de la Xina és la segona economia més gran del món. Així, ha assolit la plata del control del món, front l’or occidental dels Estats Unit d’Amèrica. No obstant això, en l’opinió -pública i experta- es fa palès que el poder xinès és un rival digne de tenir en consideració.  

«La Xina porta anys amb altes taxes de creixement (molt superiors a les dels EUA). Per això, s’espera que abans de 10 anys ja sigui la primera potència mundial, per davant dels nord-americans».

Oriol Amat, catedràtic d’Economia Financera i Comptabilitat de la Universitat Pompeu Fabra

Aquesta lluita de gegants governa les relacions econòmiques internacionals. L’economia és un tema aparentment farragós, que pot explicar-se d’una altra manera. Així, recorrem la trajectòria i el futur d’una nació comunista de segon nivell que ha esdevingut la segona potència mundial, sense por a proclamar-se propera emperadriu de l’economia mundial. Així que tot apunta a què la resposta al títol que encapçala aquest reportatge sigui afirmativa. Però abans, convé analitzar el per què aquesta hipòtesi s’ha establert com a possible realitat.

Quina és la visió interior?

Comencem per acceptar aquesta tensió entre ambdues superpotències: només cal llegir els titulars de la premsa internacional. «Guerra comercial», «guerra de divises», «nous aranzels»… Són alguns dels termes econòmics que s’utilitzen en aquest conflicte entre socis. Una rivalitat que no només es manté en el pla teòric, sinó que també afecta els ciutadans. Els productes que comprem al supermercat, el mòbil que utilitzem o els tòpics que incloem a la imatge «nostra» i de «l’altre» són espores d’una bipolaritat que no queda tan lluny. 

En un món interconnectat i globalitzat, podem qüestionar-nos si aquests tòpics són reals. Per això, abans d’abordar cap explicació tècnica, ens interessem per les experiències personals.

Lin Chen i Pablo Vitoria tenen vint anys i estudien ciències econòmiques a Barcelona. No obstant això, mantenen una relació directa amb la vida xinesa i estatunidenca, respectivament. En concret, están lligats a aquestes superpotències per les seves arrels (la Lin) o per la decisió de pasar-hi cada estiu treballant, des de la Secundària (el Pablo).

Fortaleses i debilitats d’una superpotència

Sabem que els Estats Units i la Xina són rivals. Coneixem Apple, i també sabem que Huawei és més barat. Però els referents culturals d’Europa occidental tenen més a veure amb la producció audiovisual estatunidenca: Hollywood, Marilyn Monroe, Friends, The Simpsons… Coneixem (i de fet, celebrem) Halloween i el Black Friday, però podem no saber de memòria la data del proper Any nou xinès (25 de gener, el 2020). 

La Xina encara ens queda lluny. Així doncs, què sabem sobre el país que pot esdevenir primera economia mundial? 

En primer lloc: la República Popular de la Xina ha esdevingut, en les darreres set dècades, una superpotència econòmica. A l’altra vora de l’Oceà Pacífic, hi ha grans empreses, fortes i amb expansió internacional. S’aposta, sobretot, per la tecnologia i el progrés, científic i tècnic. 

Al gegant oriental no hi falta la mà d’obra -barata i ben formada-, ni els recursos materials. Hi ha una gran cultura de l’estalvi, el treball i la inversió per al desenvolupament del país. Així, els esforços concentrats del Partit Comunista han convertit la Xina en la primera exportadora mundial d’un sector tan estratègic com ho és el tecnològic. El 2019, aquesta nació és sinònim d’innovació, eficàcia, gran producció…

I, alhora, de contaminació, població envellida i desigualtat territorial. És l’altra cara de la superpotència. Mentre anotem xifres de grans poblacions, no podem obviar que la demografia xinesa tendeix a una forma clara de piràmide invertida. És a dir, la població envelleix i el nombre de joves no compensa el de gent més gran, fora de l’edat productiva. La coneguda com «política del fill únic», tot i ser derogada el 2015, té molt a veure en la present situació. Els joves que van treballar per construir aquesta potència s’han fet grans, i el control estatal de la natalitat ha tallat el creixement d’aquesta massa laboral.

La Xina és també -com l’hem presentat- el primer emissor mundial de diòxid de carboni (CO2): el govern implementa un programa de reducció d’emissions i, alhora, necessita el carbó per mantenir els seus alts nivells de producció. Perquè, tot i ser el país més contaminant del món (per dir-ho de manera simple), la potència xinesa té tanta necessitat de consum energètic que es troba en situació de dependència. No són només les fàbriques. Al país més poblat del món -especialment al seu territori més septentrional- també s’encenen les calefaccions als mesos d’hivern, arrenquen els cotxes i despeguen els avions. 

A més, cal puntualitzar que no tota la República Popular de la Xina ha rebut el mateix impuls per al seu creixement econòmic. L’esforç governamental, les grans infraestructures i la inversió (pròpia i estrangera) es concentren a la zona de la costa. L’Estat ha creat zones comercials amb legislació especial, per atreure el comerç internacional: en una superfície que supera els 9,5 milions de km2, és clar que l’economia serà diferent per cada zona o comunitat. No obstant això, el cas xinès és especialment remarcat, perquè el pes de la desigualtat territorial crea dues imatges de la Xina: la zona interior, el món rural, desconegut; i la superpotència, que carrega el seu pes a la costa est. En aquest zona, destaquen els nuclis de la capital, Pekin, i la ciutat de Shanghai, la més gran del món.

I aquest creixement?

Malgrat la contaminació i la resta de les seves debilitats, la Xina contemporània és la segona potència econòmica mundial -l’única candidata, per tant, a fer front a la supremacia dels Estats Units d’Amèrica. Ara bé… com hem arribat fins aquí?

Desde la proclamació de la República Popular de la Xina per Mao Zedong (el 1949, fa exactament 70 anys), el país ha crescut molt i molt ràpid. El creixement econòmic xinès es va disparar des que Deng Xiaoping iniciés la reforma cap a la liberalització de la República, el 1978. El 2019, ja no es tracta de la vella disputa entre capitalistes i comunistes, si no d’un règim d’ideologia comunista que posa l’esforç de l’Estat en liderar l’economia mundial capitalista.

Des de finals del segle XX, el Partit Comunista ha posat l’èmfasi en el comerç internacional. Amb èxit: el 2013 la Xina va superar els EUA en exportacions -essent el sector tecnològic el cop més fort al ring. No obstant això, es manté com la segona potència importadora, darrere dels estatunidencs.

Però aquest creixement -que hom anomenava miraculòs a finals dels segle passat- no pot mantenir-se. La Xina ha crescut tant i tan ràpid, que, per molt que continuï creixent, no pot evitar la desacceleració. L’envelliment poblacional redueix el nombre d’efectius, la dependència energètica manté el seu desequilibri i la contaminació hipoteca una mica més cada generació.

L’economia reflecteix la societat. La República Popular de la Xina ha crescut econòmicament fins assolir les primeres files del capitalisme, sí. No obstant això, encara lluita contra un greu problema de pobresa.

És a dir, el PIB creix, la nació és més rica. Però el PIB per càpita mostra el desequilibri respecte la situació social: la teoria econòmica i la realitat de la població no es corresponen. Molta mà d’obra i molt barata asseguren sous baixos en un gran sector demogràfic. A banda d’això, en aquest règim de base comunista, tot i que l’economia s’ha privatitzat, el Partit manté el control nacionalitzat de certes llibertats individuals, també mitjançant la tecnologia i les comunicacions.

Disparitat en la riquesa: en desenvolupament i benestar social, queda molt camí per recórrer. Durant les darreres tres dècades, el Partit ha fet esforços cap al domini de la globalització, en paral·lel als abismes socials i territorials. Els nivells de PIB són molt alts, però recordem que es tracta d’un territori que aglutina 1.386 milions d’habitants; per tant, la riquesa del país no correspon a la riquesa individual. En aquest sentit, la Xina presenta nivells de benestar (segons l’índex de PIB per càpita) inferiors a altres països econòmicament desenvolupats, com els Estats Units d’Amèrica. 

Dues potències sòcies i rivals

La Xina ven més que mai, però també compra. Aquesta interdependència entre potències assegura, encara, la continuació d’acords comercials amb els EUA. Perquè, fins el moment, Pekin encara necessita els productes de la resta del món, inclòs el soci comercial més potent, Washington.

«La Xina té més a perdre en una guerra comercial contra els Estats Units d’Amèrica, perquè li compra més d’allò que li ven».

Expresident del Consell Nacional de Comerç Exterior dels EUA, a BBC Mundo

«Guerra comercial» és el terme econòmic de moda. Però els estatunidencs i els xinesos no poden fer la guerra, en tant que com a grans eixos del món capitalista, estiren l’un de l’altre. Una relació comercial basada en acordar els desacords que la sostenen.

Ara bé, el pronòstic que la Xina superi els EUA com a líder del món capitalista durant la primera meitat d’aquest segle és nou. El Gegant Asiàtic -tot i que ràpid- no ha crescut de la nit al matí, i els Estats Units, amb especial fervor durant la present era Trump, no es queden de braços creuats.

«Una guerra comercial es produeix quan un país posa limitacions al comerç amb un altre país. Les limitacions més freqüents són la pujada dels aranzels a les exportacions de l’altre país, o les limitacions (o prohibició) d’importar productes d’un altre país».

Oriol Amat, catedràtic d’Economia Financera i Comptabilitat de la Universitat Pompeu Fabra

El darrer 11 d’octubre, a una reunió al despatx oval, el president estatunidenc i el viceprimer ministre xinès, Liu He, van arribar a un acord parcial, a l’espera de la cimera de l’APEC (Asia-Pacific Economic Cooperation) a Xile, el 16 i 17 de novembre. Una reunió que no se celebrarà: dues setmanes abans, Piñera en va anunciar la cancel·lació a causa de les protestes al país. Tot i així, ambdós governs mantenen la seva intenció d’un pacte en dues fases, la primera de les quals hauria de tancar-se aquest mes de novembre, no se sap ben bé on, ni quan. Aquest és el darrer episodi d’un llarg estira-i-arronsa que escala des de fa ja gairebé 20 mesos.

Tot això, fins l’ acord de l’11 d’octubre, a l’espera d’un novembre xilè que no ha d’arribar.

«Socialistes, però amb característiques xineses»

En l’actualitat, s’ha posat en dubte el model comunista de la Xina, en vista de les característiques capitalistes que ha anat incoporant. El país que es va presentar a occident com la fàbrica del món -principalment, gràcies al baix preu del iuan i a la mà d’obra barata- es perfila cada cop amb més fermesa com el proper cap de l’empresa. La propera fàbrica del món (inclosa la Xina) apunta a l’Àfrica… tot i que aquesta hipotesi haurà de comprovar-la el temps.

Un país comunista que lidera el món capitalista, no sense certa tensió interna. Donald Trump i Xi Jinping no han parlat de Hong Kong, però la situació a l’antiga colònia anglesa camina cap al conflicte civil. Hong Kong no vol ser governat des del Partit Comunista de la Xina, que encara busca tenir l’última paraula en aquesta regió administrativa especial, clau al mapa asiàtic contemporani.

En canvi, s’aproven i se suspenen aranzels, es parla sobre la devaluació del iuan i es discuteix sobre la legítima propietat intel·lectual. La Xina es mostra ferma en aquesta pugna pel control del món capitalista, segura de la seva força econòmica. El seu futur social més inmediat, en canvi, es presenta fràgil.

Huawei, Lenovo, Alibaba… Totes són comunistes, adeptes al Partit. «Socialistes -com deia la política econòmica oficial de Deng Xiaoping, fa gairebé mig segle- però amb característiques xineses». Multinacionals multimilionàries amb un públic benestant, propietàries d’una elit burocràtica que creu fermament en la riquesa de l’Estat. Aquesta és la síntesi de la Xina actual.

Per tant, avui dia no es pot resoldre si la Xina superarà econòmicament els Estats Units. Tal i com hem pogut comprovar, tant les dades proporcionades per la història com les veus expertes donen una resposta afirmativa. Però el transcurs del temps i els diners són impredictibles… així que haurem d’esperar.

Read more

Una iniciativa per crear «bons» ciutadans

JULIÀ LÓPEZ-ARENAS ENSEÑAT

EL «SISTEMA DE CRÈDIT SOCIAL» XINÈS, UN NOU TIPUS DE CONTROL SOCIAL

Des del passat 1 de maig els ciutadans xinesos s’ho pensaran dos cops abans de cometre un acte catalogat com a “dolent”. I és que el Govern de la Xina ha començat a impulsar la iniciativa del “Sistema de Crèdit Social”, un carnet que valora si ets un bon o un mal ciutadà. Accions com difondre informació falsa sobre terrorisme o no pagar als transports públics seran motius suficients, segons la Comissió Nacional de Desenvolupament i Reforma xinesa, per prohibir l’ús d’avions o de trens durant un any.

Aquesta iniciativa parteix de la concepció de la Xina del seu president, Xi Jinping, que vol crear una societat de la “sinceritat”, amb un sistema de puntuació a gran escala de “bons” o “mals” ciutadans per així poder redreçar els mals ciutadans o penalitzar-los. La intenció del Govern és implementar plenament aquest sistema l’any 2020, però grans ciutats com Pequín ja estan totalment sota vigilància.

Les puntuacions obtingudes pel “Sistema de Crèdit Social” influiran en molts aspectes claus de la vida quotidiana com: el lloguer d’un habitatge, les assegurances, els préstecs, la sanitat pública, l’educació… Tant és així que, els ciutadans amb puntuacions baixes, tindran vetat l’accés a certs llocs de treball i a certs establiments públics. No obstant això, el Govern xinès justifica la implementació d’aquest “carnet” dient que “el Sistema de Crèdit Social» permetrà a les persones de confiança anar a tots llocs mentre que els desacreditats no podran fer ni un pas”.

Per poder mesurar i qualificar les accions dels ciutadans xinesos, el Govern obliga a tenir una aplicació de vigilància en tots els telèfons mòbils i sotmetre a la ciutadania a un control exhaustiu amb càmeres de videovigilància intel·ligents les 24 hores del dia. El nombre d’aquestes càmeres ja ascendeix a més de 20 milions i el seu funcionament és dels més punters en matèria de vigilància. En aquest vídeo podem veure com funcionen aquestes càmeres i com és possible reconèixer els seus ciutadans en menys d’un segon:

Les primeres informacions sobre aquest sistema daten el 2014, quan el Consell d’Estat de la Xina publicà un document amb la idea d’una qualificació pels seus ciutadans. Des d’aleshores, aquest sistema ha estat el focus d’atenció per molta gent i se l’ha arribat a comparar amb el primer capítol de la tercera temporada de Black Mirror, una sèrie de ciència-ficció que qüestiona l’ús i les possibilitats de les noves tecnologies.

Aquest control social “exagerat” suposa uns nivells de paternalisme mai vistos en la societat del segle XXI i ens planteja qüestions com si aquest sistema és compatible amb els drets humans o si és possible que s’extrapoli a la nostra societat. Realment, aquest sistema té un component molt totalitari. Suposa una invasió total a la privacitat dels individus i a la seva capacitat d’escollir lliurement. Per exemplificar aquesta violació dels drets individuals de les persones és molt interessant veure aquest exemple: un ciutadà xinès no podrà opinar malament sobre aquest nou sistema ja que, si ho fa, obtindrà una mala nota i serà penalitzat.

En paraules de Maya Wang, investigadora de l’ONG Human Rights Watch: “Les autoritats del Govern xinès esperen crear una realitat en la qual la mesquinesa burocràtica pugui limitar significativament els drets de les persones”.

Veient el grau de control d’aquesta iniciativa, és molt complicat que es pugui exportar a Occident, almenys amb les mateixes característiques. Abans d’aplicar el “Sistema de Crèdit Social” a Europa o els Estats Units s’haurien de modificar estructures massa ben assentades dins la nostra societat. Xina es pot permetre aquest control ja que, prèviament, s’ha infiltrat en la vida de les persones controlant Internet, totes les xarxes socials i ha omplert el país amb càmeres de videovigilància.

Valors com la propietat individual, la llibertat o la democràcia porten dins les nostres societats des de fa més de tres segles. Amb un context històric i social on els valors anteriors han arrelat des de fa tant temps costarà molt aplicar el sistema de control que està teixint la Xina. Tot i la clara desafecció política de la ciutadania, la crisi de valors i el descontentament general actual, la nostra privacitat segueix sent un pilar, de moment, massa sòlid.

Read more

I després de l’institut… què?

NIL MONTILLA i ABEL VÁZQUEZ

“El futur és exigent”. Amb aquest missatge lleugerament amenaçador, la Universitat Ramon Llull (URL) pretén atreure nous estudiants a les seves aules. Tanmateix, ahir l’eslògan no acabava de convèncer als assistents a l’edició 29 del Saló de l’Ensenyament, perquè es percebia un contrast evident entre les tranquil·les parades de les universitats privades i el xivarri i les llargues cues de la secció pública del Saló -especialment als estands de la UB, la UAB i la UPF-. També en aquesta banda, desenes d’estudiants feien cua a la parada de la Generalitat amb informació sobre beques i ajudes.

Amb tot, l’URL té raó en una cosa: aquest esdeveniment va del futur, el de milers d’estudiants de Catalunya, i també d’altres parts de l’estat, com les Balears i València. Celebrat a la Fira de Barcelona, el Saló de l’Ensenyament s’ha convertit en el referent de les sortides professionals i educatives a què poden optar els joves. Enguany ha crescut un 50% en superfície, i el nombre d’expositors presents ha augmentat un 21%, fins a les 230 parades.

Tota aquesta varietat es podia observar al Palau 1 de la Plaça de l’Univers, on s’unien totes les branques del saber amb l’objectiu de captar interessats. Per aconseguir això, totes les disciplines universitàries s’aplicaven de valent: a l’Escola Superior de Disseny hi havien maniquins amb roba feta per estudiants, uns zombis es passejaven entre la gentada donant ensurts i repartint informació dels estudis artístics superiors i la UPC oferia sessions amb ulleres de realitat virtual. Fins i tot la delegació xinesa es va animar: un dels seus integrants es va disfressar d’ós panda per atreure estudiants a la seva secció, formada per 29 centres de la província de Zhejiang, una de les novetats més celebrades per l’organització del Saló. “Xina és un país en desenvolupament que ofereix moltes oportunitats laborals”, van explicar els expositors de la Chinese Academy of Art a Cetrencada. “Volem fer veure als joves europeus que anar a estudiar a la Xina és una bona possibilitat”. Tanmateix, hi havia poca activitat als seus estands, potser pel poc nivell d’anglès que demostraven els informadors.

 

Dubtes i il·lusió

Amb tantes opcions al seu abast, eren molts els grups d’estudiants que, carregats de bosses amb els logotips de les diferents universitats, discutien sobre la idoneïtat d’un o altre grau. En canvi, alguns tenien clar la seva decisió des de molt abans de venir al Saló. Així ho expliquen les expositores de l’estand de Periodisme de la UPF: “Hi ha gent que només ve per informar-se, i li hem d’explicar tot des de zero. D’altres venen amb preguntes molt concretes. Però el que més espanta són els horaris i la nota de tall, que és molt alta”.

Una d’aquestes estudiants interessades en el Grau en Periodisme és la Mar, una alumna de segon de batxillerat que espera amb il·lusió la vida universitària. “Espero que m’agradi en tots els aspectes: vull sortir ben preparada, i que la gent i l’ambient estiguin bé”.

Com ella, són molts els alumnes que encaren aquesta nova etapa amb emoció. És el cas de la Paula i la Mireia, de primer de batxillerat, que esperen “poder viure una mica menys estressades”. Elles visiten el Saló per segon cop, i en un any els seus plans de futur han canviat: “Venir al Saló de l’Ensenyament t’ajuda a orientar-te i a tenir tota la informació necessària”, diuen.

 

Tornen les controvèrsies

Novament, el Saló de l’Ensenyament ha estat motiu de polèmiques, especialment per la presència de les Forces Armades al Palau 2, dedicat als cicles formatius i altres propostes educatives no universitàries. El 2016, Ada Colau ja va verbalitzar la posició de l’Ajuntament sobre el tema, en declarar que el Consistori no veu amb bons ulls la presència militar al Saló. Ahir, les autoritats de l’Ajuntament i la Generalitat van acordar no inaugurar el Saló en senyal de protesta, i tampoc van passar pel controvertit estand. Poc després d’això, la plataforma Desmilitaritzem l’educació va organitzar una petita protesta davant l’expositor de l’Exèrcit, utilitzant el mateix lema que han esgrimit en anteriors edicions: “Les armes no eduquen, les armes maten”.

En la 29ª edició, les universitats han presentat per primera vegada els graus de 3 anys que es començaran a impartir el curs vinent, a partir del polèmic decret del 2015 que permet als centres fer carreres de tres anys i màsters de dos. Així, s’han presentat 18 noves titulacions, entre les quals el grau d’Estudis de Gènere de la UAB, que compten amb 180 crèdits, a diferència dels 240 actuals.

El Saló de l’Ensenyament tancarà les seves portes el proper diumenge 18 de març, però el camí de tots aquests estudiants tot just acaba de començar. Ciències, comunicació, economia, art, noves tecnologies, serveis… Tots ells busquen entre estand i estand la clau per prendre una decisió que pot marcar el seu futur, en un context en què les empreses demanen a treballadors cada cop més preparats.

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

Read more

Més enllà de l’acupuntura

Tot i l’augment de pacients, la medicina tradicional xinesa continua sent desconeguda per la societat catalana.

Read more

Comunitat Xinesa a Barcelona

Breu reportatge sobre la comunitat xinesa a Barcelona. Veurem com molt més enllà del nucli familiar i el negoci, la comunitat intenta trobar l’equilibri entre les seves arrels i el seu dia a dia a Barcelona.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies