¿El fotoperiodismo va a desaparecer?

El mundo tecnológico y digitalizado pide una reestructuración del fotoperiodismo

Inés Rey

En los últimos años, con la fotografía digital, internet y los Smartphone, se ha democratizado, a unos niveles impensables hace unos años, la fotografía, su acceso y su difusión. Es decir, cualquier persona puede hacer una fotografía con su móvil, sin necesidad de dominar la técnica y sin la necesidad de comprar caras herramientas que antes eran necesarias para hacer una fotografía. Además, quien hace una fotografía puede también compartirla con quien desee. En resumen, cualquiera puede ser fotógrafo.

Un usuario común haciendo una fotografía con su Smartphone / UNSPLASH

En consecuencia, actualmente la sociedad recibe abundantes relatos de los sucesos del mundo. Pero, por otro lado, ahora no sabemos quién es el autor de la fotografía, por lo que las fakenews y las fotografías manipuladas (tan abundantes hoy en día) son más difíciles de contrastar. Rebeca Pardo, profesora e investigadora de fotografía y fotoperiodismo, lo explica así: “Siempre se han podido manipular las fotografías, pero antes más o menos sabías quién te enviaba la foto y podías comprobarlo. Ahora, por la inmediatez, los filtros que debería haber no están. Un fotoperiodista debería tener nociones de deontología periodística, de derecho, de ética… que un usuario común con un móvil en la mano no tiene”. 

Y es que el hecho de que cualquiera pueda ser fotoperiodista lleva al intrusismo laboral. Es decir, hay gente que no está profesionalmente preparada para dedicarse a la fotografía, pero se introduce a trabajar en el ámbito. Rebeca Pardo lo explica: “En la medicina sería impensable, pero en el ámbito de la fotografía, cualquiera que haga buenas fotos, puede ser periodista. Ahora cualquiera con un teléfono móvil puede subir sus fotos y venderlas.”

Además, ahora, la fotografía, si se realiza en el momento inmediato de la acción, aunque no tenga una buena calidad, es la fotografía que sale en todas las portadas. Asimismo, se reciben muchas fotografías incluso a un precio gratuito, ya que muchas personas quieren que se publique su fotografía en los medios y no quieren cobrar. Y esto hace que caigan en picado los precios de fotografía. “Yo conozco a mucha gente que ha dejado el fotoperiodismo o que lo va a dejar por temas económicos. Yo misma fui cuatro años fotoperiodista en Perú, pero cuando volví aquí no quería seguir trabajando porque no estaba dispuesta a no cobrar.”-cuenta Rebeca. De hecho, hay muchos medios que han despedido a toda la plantilla de fotoperiodistas porque consideran que los periodistas con un móvil ya pueden hacer el trabajo de un fotógrafo.

Fotografía destacada por Photographic Social Vision por ser un buen ejemplo de fotoperiodismo. no solo prima el momento, sino la calidad y profundidad, La fotografía captura la quema de contenedores por parte de independentistas radicales durante el Tsunami Democràtic. /. MIREIA COMAS

Actualmente, la mayoría de las fotografías de los medios de comunicación son fotografías de agencias como Reuters, AP y EFE. Los medios de comunicación les pagan una tarifa anual que les permite disponer de fotografías de todo el mundo hechas por grandes fotógrafos. Y este contrato les sale más económico a las empresas comunicativas, que no disponer de fotógrafos en plantilla. Silvia Omedes, fundadora de Photographic Social Vision, afirma: “Las agencias quieren tener el máximo número de clientes, y, en consecuencia, elaboran una fotografía muy directa, muy expresiva, pero con pocos niveles de profundidad. Las agencias venden postales de impacto, pero no venden proyectos que vayan a fondo”. 

Asimismo, que los medios de comunicación se nutran mayoritariamente de fotografías de agencias es empobrecedor, ya que conlleva a que solo se tengan fotografías de los hechos, y que falten los antecedentes y las consecuencias. Por lo que las fotografías no aportan continuidad, interpretación, contextualización, sino que son simples impactos. Como bien Silvia Omedes afirma: “El fotoperiodismo tendría que ser una lupa que nos permitiera comprender la realidad con profundidad. No ser una bofetada, sino que nos permitiera tener un juicio de la realidad.” Rebeca Pardo añade: “Esto son unas implicaciones que para mí son muy graves. Porque para mí un fotoperiodista domina, sabe la técnica, sabe el lenguaje de la fotografía, trabaja la profundidad.”

Fotografía publicada en el Instagram de Photographic Social Vision destacando que es una fotografía que enaltece la belleza, la experiencia, la sabiduría y la vida cotidiana de la mujer gitana, dándole la dignidad y respeto que se merece. / JACQUES LEÓNARD

En respuesta a esta situación, las expertas afirman que ha de haber una reestructuración del fotoperiodismo. “La práctica se está adelantado a todo y en algún momento se tendrán que analizar las consecuencias de todo esto. Yo creo que la profesión está cambiando, estamos en un momento de cambio”- afirma Rebeca. Y, efectivamente, el fotoperiodismo, en esta etapa tecnológica, está buscando alternativas a los medios tradicionales: como festivales, concursos, becas, internet, redes sociales… Donde el fotoperiodismo actúa más hoy en día es en la prensa digital y en Instagram, una gran fuente de fotoperiodismo. De hecho, el conocido #Documentaryphotography aglutina los mejores trabajos periodísticos del siglo XXI.

Captura de pantalla del Instagram de #documentaryphotography

Hay esperanza. “El fotoperiodismo no morirá nunca. El ser humano necesita explicar qué está ocurriendo y compartirlo con la gente. Igual que los escritores no dejarán de escribir y los periodistas nunca dejarán de relatar”, afirma Silvia Omedes. Rebeca Pardo, cree, al respecto, que tampoco se ha de idealizar la figura del fotoperiodista. “Las películas solo hacen que idealizar el fotoperiodismo de guerra o de grandes paisajes. La gente se piensa que es eso, y luego ve que nunca hay trabajo”. 

Además, también se tendría que hacer un replanteamiento sobre qué es el fotoperiodismo, cuál es su misión y sus funciones, para que se valore universalmente esta figura y no se piense que puede ser fotoperiodista cualquier persona con un móvil, ya que los expertos consideran que el fotoperiodismo es algo más. De hecho, hasta los investigadores consideran que no hay unanimidad en cuanto a la definición del fotoperiodismo, sus tipologías y sus funciones, ya que el fotoperiodismo no es un gran campo de investigación. “La fotografía nunca ha sido académicamente estudiada como tal. De entrada, hay enormes dificultades para encontrar un criterio unánime en cuanto a qué es, cuáles son sus géneros, sus subgéneros”- expresa Rebeca.

O quizá la solución es que todos aprendan bien a hacer de fotoperiodistas, como Rebeca considera: “Creo que en un futuro todo periodista será periodista sinfónico. Aquellos que narren historias serán capaces de hacer fotos, vídeos y escribir. Y aquellos que lo hagan con mayo estilo, serán los que llegarán a dedicarse”.

Se ha de aprender a hacer fotoperiodismo de calidad, de profundidad. En vez de sustituir el verdadero fotoperiodismo por la fotografía que todos podemos hacer. Lo que está claro es el gran poder del fotoperiodismo. El fotoperiodismo, en muchas ocasiones, ha conseguido cambiar la sociedad. Por ejemplo, el fotoperiodismo en la Guerra de Vietnam, que hizo cambiar la visión de la guerra en la sociedad americana e hizo que la opinión pública se opusiera a la guerra. Y es que el dicho no es en vano: “Una fotografía vale más que mil palabras”.

Una de las imágenes icónicas del conflicto de Vietnam, en la que se ve a una niña de nueve años, Phan Thi Kim Phuc, corriendo desnuca y aterrorizada por una carretera tras un ataque con napalm. /NICK UT
Read more

«Em rellisquen els insults, però veig molt odi a Twitter»

Neus Rossell (Sils, 1989), llicenciada en Magisteri Musical i en pedagogia de la música i moviment de Dalcroze a Suïssa. S’ha fet coneguda pels seus vídeos humorístics a Instagram a partir de la sentència del Procés i la situació política nacional actual.

Com va sorgir la idea de començar a penjar vídeos?
Un dia, mentre anava a treballar a Esponellà, vaig sentir a la ràdio la Lorena Roldán que deia que tots érem terroristes. Em vaig posar a riure sola. A l’hora de dinar ho vam comentar amb les altres mestres i se’m va acudir fer-ne un vídeo. Per res del món m’imaginava que tindria tal difusió.

Quina finalitat tenen?
Primerament, és per denunciar la situació política actual de Catalunya. Crec que amb humor tot s‘entén millor. Jo ho he definit com a “intentar apaivagar el mal rotllo”. També hi ha una part egoista a l’hora de penjar els vídeos. Per a mi és una manera de deixar-me anar i canalitzar el que penso. M’és molt fàcil perquè em surt sol.

Segueixes algun procés concret per a gravar els clips?
La veritat és que no segueixo cap estructura concreta, és zero professional. Em vénen idees quan vaig a córrer o quan estic conduint. Són sempre temes que m’afecten directament i dels que em sento còmoda parlant; si no, se’m fa impossible fer-ne humor. Per gravar he d’esperar a estar sola a casa. Tardo uns quinze minuts, aproximadament, depèn de si els veïns criden gaire o no… M’assec al menjador, amb un tupper i un pot de llenties a sobre de la taula per recolzar el mòbil i simplement em deixo anar. No té més. Tinc aquest to irònic de per si i no he de fingir res. Hi ha gent que m’ha dit que hauria d’esperar més en penjar els vídeos, perquè la gent els pugui pair bé. Faig vídeos sempre que em ve de gust i hi ha algun fet que em fa especial gràcia, em sorprèn o m’enfada.

Quin tipus de crítiques t’han enviat a través de les xarxes socials?
He rebut crítiques curioses. N’hi ha de senzilles: “més lletja i no neixes” o “més tonta i no neixes”. Això de dir “i no neixes” els agrada molt. També he rebut amenaces o insults, en referència en ser catalana. Veig molt odi, sobretot a Twitter, que és des d’on m’han insultat més.

Com les afrontes?
Al principi m’afectaven pel fet que no hi estava acostumada. No entenia com em podien insultar per donar només la meva opinió. Tota aquesta situació m’ha servit per fer un aprenentatge personal. Ara m’és molt igual el que em diguin, els insults i les crítiques em rellisquen. En comptes de pagar un psicòleg, fer vídeos m’ha ajudat en aquest aspecte.

T’ha canviat la vida en algun sentit, des que ets més coneguda?
Sí. La gent em para pel carrer per felicitar-me. Em fa moltíssima il·lusió perquè quan gravo estic sola, a casa meva, i no veig res. Quan se m’acosten noto l’escalf que no tinc i m’agrada molt. També veig que se m’ha omplert la vida: sento que penso molt i que, fins i tot, dormo menys. De seguida que tinc un moment lliure estic pensant idees per a vídeos. El cap no em para.

Creus que la gent només et vincula amb aquests vídeos?
Totalment. Jo també sóc músic, faig seminaris i he realitzat diverses ponències. Sempre m’he esforçat molt a fer bé el que faig i ara sento pressió per si només em visualitzen amb l’humor. Fa poc vaig fer una cançó política sobre el moment actual. Tinc la sensació que em segueix un públic molt concret, que mira els meus vídeos per riure. Si els dono un altre tipus de contingut, potser no els agradarà. He dubtat molt si penjar-lo, però crec que ho acabaré fent.

Et preocupa el fet que posicionar-te ideològicament pugui repercutir en el teu futur professional?
Sóc mestra i hi ha molts pares que no estan d’acord amb el que dic. Em preocupa, és clar, però penso que tinc tot el dret a dir el que penso. A més a més, ara mateix m’estic plantejant deixar temporalment l’educació i dedicar-me professionalment a fer monòlegs. No n’he fet mai i encara no sé com em desenvoluparia, però és una opció que no descarto.

Deixant de banda la ironia, quina percepció tens del panorama polític actual?
Molt cardat. El que està dient l’extrema dreta és impressionant. Durant una manifestació a Girona, la setmana de la sentència, vaig sentir por per la meva vida. Sentia trets i vaig córrer com mai. Sé que no em mataran, però sí que pots perdre un ull, i això també et canvia la vida.

Veus factible la independència de Catalunya?
A curt termini, no. Potser sóc il·lusa però encara tinc esperança. Costarà, perquè estan posant-nos sempre pals a les rodes, però tot el que ha passat ha creat un impacte. Considero que farà reflexionar una mica i que Europa ens miri. El diàleg el veig impossible, ja veiem que no contesten ni el telèfon…

Read more

La lluita contra la polarització 2.0

Un experiment fet als Estats Units ha explorat una nova tàctica per lluitar contra la polarització en xarxes

Helena Puig és emprenedora social d’Ashoka i cofundadora de Build Up, una organització sense ànim de lucre per fer de mitjancera en conflictes. Aquesta ONG americana es va adonar que a les eleccions presidencials dels Estats Units hi va haver un fenomen de polarització extrema. Les característiques de la polarització es podrien resumir en la desaparició dels actors neutres, un augment en la rigidesa de les posicions i un estancament en el diàleg. És a dir, cada cop hi ha menys canvis i més estereotips.

«La polarització és una advertència», explica Puig, ja que és un dels símptomes que ens indiquen que es podria arribar a la violència física. És per això que s’han de «traslladar les dinàmiques de diàleg que hem utilitzat en altres llocs a les xarxes socials», segons explica l’emprenedora social.

«Intentem transformar els conflictes perquè no siguin violents»

Helena Puig, cofundadora de Build Up

És així com va començar el projecte «The Commons«, una iniciativa de mediació en línia amb l’objectiu d’aconseguir alertar a la gent que forma part d’aquestes dinàmiques de polarització per fer que canviïn la forma amb què interactuen amb el problema –no la seva opinió.

Així funciona «The Commons»

Va ser diferent l’estratègia seguida a Twitter i a Facebook, ja que la forma d’interacció de totes dues xarxes és diferent.

El funcionament va ser complex: un equip de ‘facilitadors’ va començar a interactuar amb persones que –segons el perfil– estaven formant part de la polarització. I per això els hashtags i els actors polítics són importants. Mitjançant una escala d’1 a 5, van assignar una nota a cadascun dels actors polítics o socials que eren importants –com senadors– depenent la seva ideologia i grau de polarització. Després van identificar als usuaris de menys de 5.000 seguidors en funció del hashtag. El facilitador –mitjancer amb experiència en generar diàleg– es posava en contacte amb aquests usuaris: «Envia un missatge a l’usuari i li proposa una reflexió sobre el tema de l’etiqueta sobre el qual l’hem identificat», explica Puig. Aquest és el primer contacte. Si l’usuari accedia a reflexionar, començava una conversa. Quan ja portaven diverses interaccions, el facilitador «convidava a un canvi individual», relata Puig.

És així com van aconseguir incidir en el comportament de més de 1000 usuaris i 700 van accedir a fer un canvi individual.

L’inconvenient és clar: es tracta d’una població molt petita en comparació amb el total d’usuaris americans de Twitter. És per això que cal trobar alguna manera d’escalar els resultats. Això sí, segons Puig «és un senyal que anem cap a la direcció adequada».

Els resultats els van mesurar fent un seguiment dels retweets dels usuaris abans i després de la interacció amb el facilitador. I els resultats van ser bons: «Veiem que per al grup de tractament havien pujat els RT’s amb grups diferents amb opinions diferents»

A Facebook van cercar quines àrees geogràfiques estaven més polaritzades en funció de les cerques a Google relacionades amb el discurs d’odi

A Facebook, el funcionament va canviar radicalment. En comptes de seguir hashtags, van fer recerca per saber quines àrees geogràfiques estaven més polaritzades. Es basaven en els resultats electorals i les cerques a Google relacionades amb discurs d’odi. I creaven posts dirigits a aquesta població i els hi enviaven mitjançant anuncis estratègics. Als comentaris d’aquestes publicacions creades per l’ONG, els facilitadors responien els missatges dels usuaris.

Build Up és una associació sense ànim de lucre que ha ajudat en la instauració de processos de pau en diferents països, com Somàlia, Colòmbia o Síria. Helena Puig va explicar la seva experiència a «The Commons» en un acte de deba-t.org que va tenir lloc a l’Auditori de Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra.

Read more

Nova polèmica per la campanya de publicitat de «El Corte Inglés» per al Dia de la Mare

NATALIE BARRESI

L’anunci qualificat de retrògrada i masclista afirma que la mare ideal ha de complir les següents característiques: un «97% compromesa, un 3% egoista i un 0% queixes»

Segons la nota de premsa de la companyia, la campanya «100% Mare» intenta mostrar “l’aportació silenciosa» que tenen les mares en la societat. El comunicat explica que vol enfocar a les mares que «no s’oblidin  de ser dones, treballadores, responsables i compromeses amb la societat.» Això inclou, «les millennials més primerenques, les mares amb fills adolescents i les més sèniors, que tenen fins i tot a néts, totes són «100% mares» i sempre estan aquí quan les necessites».

L’associació en defensa dels drets dels consumidors, FACUA, ha denunciat “El Corte Inglés” davant la Direcció General de Comerç i Consum de Madrid per la campanya. El grup considera que l’anunci «cosifica i menysprea la dona.» FACUA descriu la campanya publicitària com a «rància» i que transmet un missatge que està «infravalorant les seves possibilitats i restringint la seva funció al paper d’una mare que no té més activitat que la de la cura de la seva família, oblidant altres facetes de la seva vida com la professional».

https://twitter.com/facua/status/1124285259510628353

La polèmica també va formar part de la tertúlia divendres passat en El Matí de Catalunya Ràdio on va haver-hi queixes sobre l’anunci. Ho defineixen com un exemple de macro masclisme. També bromegen que l’anunci sembla es va fer sota la influència de Vox, el partit d’extrema dreta. «Igual estava dissenyat abans del diumenge passat» en referència a les eleccions generals el dia 28 d’abril.

La campanya va causar una repercussió negativa a les xarxes socials on molts usuaris van criticar “El Corte Inglés”

 

 

Usuaris ho van comparar amb l’anunci que l’empresa va llançar per el Dia del Pare:

Per a uns altres els va semblar similar a propaganda dels anys 50:

El 2016, “El Corte Inglés” va haver de retirar un anunci per al Dia de Sant Valentí quan va rebre reaccions negatives per representar el control de la parella com a amor. Aquest any la companyia ha reaccionat d’una forma diferent i no ha retirat la campanya malgrat totes les queixes en les xarxes socials.

“El Corte Inglés” encara no ha comentat res sobre el tema.

Read more

Fer la compra per Instagram

Eric Morgado

Des del sofà de casa, mentre estiguem cuinant, mirant Netflix o gaudint d’un piscolabis. En un futur pròxim podrem comprar tota mena de productes des de les mateixes infraestructures d’Instagram. En un sol clic.

La xarxa social va posar en marxa fa unes setmanes la seva plataforma de pagament als Estats Units per comprar els cada cop més habituals productes que s’ofereixen i s’anuncien entre story i story. S’espera que el sistema estigui en fase de prova durant un temps per després instaurar-se de manera progressiva arreu del món.

pagos nativos instagramSegons l’agència Reuters, el nombre d’usuaris que entren a veure els anuncis que apareixen entre les fotografies que comparteixen les persones que seguim ha augmentat de 80 a 130 milions mensuals en pocs mesos. De la mateixa manera, el llistat d’empreses que afegeixen publicitat a l’aplicació no para de créixer.

Si existeix una xarxa social preponderant en el món digital actual, aquesta és Instagram. L’aplicació, que des del 2012 forma part de la companyia liderada per Mark Zuckerberg, fa temps que ha desbancat Facebook. També en guanys publicitaris. Segons un informe de l’agència Merkle la inversió publicitària feta a Instagram creix quatre vegades més ràpid en comparació amb Facebook.

evolució d'Instagram

Fes clic per visualitzar millor el gràfic.

A Espanya en concret Instagram també està d’èxit. A finals del 2018 va aconseguir arribar a més de 12 milions d’usuaris. El 42% d’ells el conformen joves de 19 a 24 anys. I les marques es fixen molt bé en aquest target per així enfocar la seva publicitat.

Read more

Els versos millennial

Una nova generació d’artistes protagonitza un fenomen poètic que neix a les xarxes socials.

Read more

L’era digital de la música

Les xarxes socials s’han consolidat com el millor aliat dels artistes, forçant les discogràfiques a adaptar-se a la nova realitat multimèdia.

Read more

Et consideres addicte a les xarxes socials?

ANDREA LÓPEZ PASTOR (@andrealopezpast)

Les hores mortes esperant el tren mirant a l’horitzó ja són coses del passat. Ara les xarxes socials s’han convertit en el dia a dia de moltes persones. Una manera d’emplenar aquell temps improductiu.  Ja no hi ha qui s’imagini sense consultar Whatsapp, Instagram o Twitter. Però, on està el límit entre incloure les noves tecnologies a la vida quotidiana i fer que elles siguin un pilar indispensable per l’establitat emocional? En parlem amb Marc Masip, psicòleg i director de l’Institut psicològic Desconect@, expert en addiccions contemporànies. 

 

 

 

L’auge d’Instagram en els darrers mesos és inqüestionable. La gent, en especial els més joves, viuen la seva vida pensant contínuament en com reproduir-la a les xarxes socials. S’ha passat a tenir una doble vida, la real i la virtual; aquella que construeix un mateix mitjançant la vida que vol aparentar tenir, i Instagram s’ha convertit en la millor plataforma per fer-ho. La capacitat de donar importància a la imatge per sobre del text, fa d’Instagram la plataforma ideal per vendre una vida idíl·lica i superficial. Per això també s’ha convertit en la xarxa preferida d’influencers i persones que es volen obrir pas dins el món de la fama virtual.

Per conèixer quin a estat exactament l’auge d’Instagram, quins han estat els seus motius i fins a quin punt això ha desencadenat una addició, podeu donar una ullada al reportatge que es publicarà el pròxim 27 d’octubre.

 

 

 

Read more

Generació Z: publico a Internet, llavors existeixo

Com les xarxes socials i les TIC han afectat la vides del joves.

Read more

Caça-tuits – #47

En aquest programa parlem de l’ús de les xarxes socials en la comunicació política i les campanyes electorals. Com usen els candidats les plataformes 2.0 per aconseguir vots? Els ciutadans segueixen les campanyes via xarxes? En parlem amb totes les parts implicades.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies