Fotografies per remoure consciències

LAURA ROIG BAFALLUY (@LauraRoig48)

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) acull l’exposició del World Press Photo per quinzè any consecutiu. La mostra, organitzada per la fundació Photographic Social Vision, recull les fotografies guanyadores i finalistes del certamen de fotoperiodisme més destacat a nivell mundial. Sota el lema “Las historias que importan”, les fotografies i mostres audiovisuals són peces que reflecteixen realitats diverses d’arreu.

La fotografia guanyadora d’enguany, reconeguda com el premi World Press Photo de l’Any, és “Crying Girl on the Border” de John Moore. A més, també es reconeixen altres categories: temes contemporanis, medi ambient, actualitat, projectes a llarg termini, naturalesa, retrats, esports i notícies d’actualitat. La fundació també busca una continuïtat argumental més enllà de l’impacte emocional, per això, han creat el premi al reportatge gràfic de l’any, atorgat a Pieter Ten Hoopen per “The Migrant Caravan”.

 

L’exposició està al CCCB del 27 d’abril al 26 de maig i, en paral·lel, englobarà una sèrie d’activitats temàtiques i visites guiades. Així, l’àrea d’educació de la fundació Photographic Social Vision amplia les visites guiades per escoles, empreses i el públic general. Després de passar per Barcelona, l’exposició anirà a sales arreu del món de forma intinerant.

Read more

David Airob: «Si la qualitat no importa, els mitjans desapareixeran»

DANIEL ORTÍN (@danielortin) i CARLA RIVEROLA (@carlariverola)

Descarrega’t l’article en PDF

El fotoperiodista David Airob (Barcelona, 1967) de La Vanguardia ha reivindicat el paper del periodisme gràfic i ha demanat que es dignifiqui la professió a través de la projecció de tres documentals.

Prop d’una vintena de persones han assistit a la xerrada que David Airob ha ofert avui a la UPF en el marc de l’assignatura de Fotografia i Reporterisme Gràfic del grau en Periodisme.

Els alumnes han pogut veure tres documentals del fotoperiodista guanyador del 3r premi World Press Photo 2014. Airob ha volgut deixar clar que els seus documentals no parlen de fotoperiodisme, però el periodisme gràfic ha estat, sens dubte, el protagonista de l’acte.

La caja de cerillas ha estat el primer en desfilar per l’auditori del Campus de Poblenou. Un documental de 50 minuts que Airob dedica al fotògraf Joan Guerrero (Tarifa, 1940) i el títol del qual s’inspira en la primera càmera que Guerrero es va construir quan encara era un nen: una capsa de llumins.

A través de cada fotograma, Airob narra la història, les anècdotes i les reflexions del fotògraf. Un homenatge que també es materalitza en el blanc i negre del documental. El mateix Joan Guerrero ho diu: «per a mi era tot blanc i negre pastós a la postguerra».

Airob fa en el documental un retrat precís del fotògraf, que deixa frases com «no sóc un artista, sóc un fotògraf que ha volgut transmetre i informar» o «el dolor no s’ha d’amagar, s’ha de fotografiar».

Guerrero afirma que «quan faig fotografia, faig política». Això té un sentit especial per a algú com ell, que ha fotografiat de manera recurrent la immigració. La majoria d’aquestes imatges són preses al carrer, «la millor universitat del fotògraf» en la seva opinió.

Airob ha explicat que l’objectiu d’aquest documental és la seva difusió a les escoles, i ha reconegut que no creu en el crowdfunding. Ha pagat íntegrament el documental per poder «decidir on projectar-lo»: «alguns es compren un cotxe; jo faig això».

La música que acompanya les imatges, a més, ha estat composta ad hoc: «cal arribar a l’excel· lència», ha sentenciat.

José Bautista a la música i David Ramos a l’edició acompanyen Airob en aquest documental. Amb ells va rodar també Calcio Storico, un curt que els alumnes també han pogut veure avui.

El tercer i últim vídeo que s’ha projectat ha estat Una esperanza para el alzheimer, que capta la vida d’una parella on l’esposa pateix aquesta malaltia.

El fotògraf també ha encoratjat els estudiants de periodisme que hi havia a la sala a mirar fora d’Espanya de cara al seu futur professional, dient que «cal redirigir el target». Tampoc han faltat retrets als mitjans: «tenen la responsabilitat d’educar, i això s’ha oblidat», ha declarat.

Pel que fa al periodisme a internet, Airob ha donat algunes recomanacions als estudiants: «en un món digital, l’únic que tenim és la credibilitat, el nostre nom», i per això els ha instat a ser molt curosos amb allò que signin, així com a qui es dóna veu.

Airob ha pronunciat una frase al final de l’acte que és un bon resum de tota la conferència: «seguirem en la trinxera per tal de dignificar aquesta feina»

Els gladiadors del segle XXI

El Calcio Fiorentino és una forma primitiva de futbol al qual jugava originalment l’aristocràcia italiana. Després de més de 200 anys sense jugar-se, la tradició es va recuperar la dècada de 1930 i a dia d’avui encara se celebra un torneig cada mes de juny, a la plaça de la Santa Croce de Florència. Quatre equips compteixen per arribar a la final del 24 de juny, dia de Sant Joan, el patró de la ciutat. Els fotoperiodistes espanyols David Airob i David Ramos van capturar aquesta història en un curt documental que va valer el 3r premi World Press Photo de l’any 2014 en la categoria d’obres multimèdia.

Read more

Del Nepal a Charlie Hebdo

MARTA PEDREGAL PASCUAL (@Martapedregal)

Descarrega’t l’article en PDF

Barcelona acull un any més el World Press Photo, la famosa exposició internacional de fotoperiodisme professional, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Es podrà veure fins a l’11 de desembre.

Aquesta visita, obligatòria pels amants de la fotografia, s’ha convertit ja en una tradició anual a la ciutat catalana. La mostra, que es presenta sota el lema «Veure per entendre», és un recull de les 155 fotografies guanyadores, que reuneixen molts dels esdeveniments que van assolar el món el passat 2015. Les imatges guanyadores han estat elegides d’entre les més de 80.000 que van ser presentades a concurs, i s’han atorgat 45 premis de les vuit categories que han recaigut en 42 fotògrafs diferents.

La World Press Photo d’aquest any és Hope For a New Life, de l’artista australià Warren Richardson. Un nadó és lliurat a través d’una tanca electrificada a un refugiat sirià que ha aconseguit passar la frontera entre Sèrbia i Hongria. Aquesta fotografia amaga l’horror que milers de refugiats van patir durant el 2015, i que actualment, segueixen sofrint.

worldpressphoto

Hope For a New Life, Warren Richardson (Font: arxiu)

És aquesta temàtica la que predomina enguany en el World Press Photo. Molts artistes han volgut denunciar la situació actual de la crisi dels refugiats, cadascun des del seu punt de vista, però tots a través dels objectius de les seves càmeres. I no només això, la mirada crítica és molt present en les fotografies d’aquest any, que mostren diverses desgràcies que van colpejar el 2015. Des d’atacs terroristes com els de Charlie Hebdo fins a desastres naturals com el del terratrèmol de Nepal, passant per les protestes contra la violència racial de la policia als Estats Units.

 

dscn6647

Reporting Europe’s Refugee Crisis, Sergey Ponomarev (Font: Marta Pedregal)


No tota l’exposició són fotografies sinó que també es pot gaudir de 12 treballs multimèdia. El primer premi d’enguany, Els dibuixos de Fàtima, expressa també el que estan vivint i patint milers de refugiats. És un curt que, a través dels dibuixos d’una nena petita, mostra el viatge d’una família siriana que, en esclatar la guerra, va haver de fugir de Síria i estar-se dos anys a un camp de refugiats. Després d’una llarga i difícil travessia, van aconseguir deixar enrere la guerra i començar una nova vida a Suècia.

Així doncs, Barcelona ha estat escollida un any més per exposar el treball d’aquests fotoperiodistes professionals. La capital catalana és una de les 100 ciutats de més de 40 països diferents que estan oferint durant el mes de novembre i desembre l’exposició del World Press Photo 2016. Amb aquesta mostra es fa més que evident que hi ha vegades que no calen paraules per explicar, denunciar, ensenyar o entendre, i l’exposició d’enguany demostra més que mai que una imatge val més que mil paraules.

Read more

Tertúlia sobre el World Press Photo

Tertúlia sobre fotoperiodisme amb Agustí Carbonell, Carlos Pérez de Rozas i Jordi Borràs, conduïda per Joan Aleix Mata i Maria Mayans.

Read more

Fotoperiodisme, mirar i pensar

MARTA CLAPÉS (@marta_clapes) I VALENTINA RAFFIO (@RaffioValentina)

Descarrega’t l’article en PDF

Visitar el World Press Photo equival a una immersió emocional. En passar per l’exposició, en unes hores un pot tenir la sensació de visualitzar tot allò transcendent que ha ocorregut en l’últim any. Des dels temes més impactants -com les guerres d’Orient Mitjà, les crisis sanitàries o l’arribada de refugiats- a una mirada més íntima als problemes intrínsecs del món contemporani. Tot val en la que any rere any es consolida com l’exposició de referència del fotoperiodisme a nivell mundial.

Un espectador admira l’exposició del World Press Photo al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

Un espectador admira l’exposició del World Press Photo al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

Fins al 13 de desembre, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) acull les 134 imatges premiades com a mostra d’un fotoperiodisme digne d’interpretar. La col·laboració entre les entitats va més enllà del compartir espais. El CCCB i el World Press Photo comparteixen objectius: fomentar el debat i la interpretació del món per part dels espectadors. En aquesta mostra, la fotografia documental esdevé una eina per entendre el present. En aquest sentit, segons Vicenç Villatoro, director del centre, el fotoperiodista és el símbol de tots els periodistes i artistes del món contemporani: davant una realitat complexa, magmàtica, aconsegueix enquadrar allò que considera prioritari. Estableix una relació entre la seva mirada i l’objecte, que aconsegueix plasmar en quelcom espectacular. Per això mateix, considerem que la mostra esdevé un pont entre la societat i el fotoperiodisme.

Enguany, el premi absolut ha sigut concedit a una instantània del danès Mads Nissen, on es retratava la intimitat d’una parella homosexual a la Rússia homòfoba. Aquest retrat íntim, sensual i profund li ha valgut el reconeixement més alt del concurs. L’objectiu de la seva fotografia és explorar el límits de la tolerància dels espectadors: de debò som tan tolerants com creiem? També davant una escena d’intimitat homosexual?

Fotografia guanyadora d’enguany, del danès Mads Nissen i l’agència Scanpinx/Panos Pictures

Fotografia guanyadora d’enguany, del danès Mads Nissen i l’agència Scanpinx/Panos Pictures

Elements disgregadors
L’eix principal a partir del qual s’estructura l’exposició són els “elements disgregadors”, que en el darrer any han marcat l’actualitat informativa. El conflicte d’Ucraïna, la tensió a l’Orient Mitjà, la crisi de l’Ebola o l’arribada de refugiats al Mediterrani. D’una manera o altra, totes aquestes crisis han plantejat un important repte per als fotoperiodistes, que han sabut enquadrar la realitat i donar-li un significat. Per això mateix, el CCCB no es limita a l’exposició fotogràfica. Com a complement d’aquesta, el centre ofereix visites guiades a nens, treballadors o persones en risc d’exclusió social. D’aquesta manera s’intenta difondre el missatge intrínsec de les fotografies a la societat, perquè es reconeguin tots i cadascun dels valors de la fotografia documental.

Erik de Kruijf, mànager de l’exposició, explica com podem observar un patró de reaccions davant les fotografies. Algunes, com la que fa referència a l’accident de l’avió MH17 de Malaysia Airlines, suscita molta indignació entre els espectadors ja que molts consideren que les fotografies vulneren el dret a la intimitat dels morts. “Però ningú es queixa de la mort quan afecta el Tercer Món, oi?”, rebatia Kruif davant aquest tipus d’arguments. En aquest sentit, va destacar l’existència d’una doble moral dels espectadors, que s’indignaven amb les obres referides “al Primer Món” i passaven per alt determinades qüestions relacionades a temes que ens tocaven de més lluny. D’altra banda, el mànager de l’exposició també va comentar com a curiositat que la secció de naturalesa, encapçalada per la fotografia d’un mico espantat davant el fuet del seu amo, aconsegueix suscitar grans emocions davant el públic: “És una de les fotografies que més agrada. Molts han arribat a plorar amb aquesta instantània”, concloïa. Un altre punt d’inflexió entre els diferent temes de l’exposició d’enguany.

lxkrvuhdilnunoyu3ewh

Primer premi individual de la categoria Naturalesa, del xinès Yongzhi Chu.

La immigració, un tema clau

La inauguració del World Press Photo al CCCB va completar-se el dia 12 amb la conferència “Estats fronterers”, protagonitzada per Gianfranco Tripodo, guanyador del tercer premi en la categoria de temes d’actualitat per la seva fotografia d’un immigrant que s’amaga de la Guàrdia Civil a Melilla, i Carlos Spottorno, guardonat amb el tercer premi en la categoria de curtmetratges pel seu treball “A les portes d’Europa”, un seguiment de l’Operació de rescat Mare Nostrum de 200 immigrants que es trobaven a la deriva al mar entre Lampedusa i Tunísia.

Guillermo Abril, un periodista col·laborador d’El País Semanal que ha treballat amb tots dos fotògrafs, es va encarregar d’introduir la conferència. A finals del 2013, El País Semanal va encarregar a Abril i Spottorno visitar diversos punts de la frontera europea: Melilla, Lampedusa, Bulgària, Grècia i Turquia. Cercaven una bona imatge, “la imatge”, i volien trobar-la al Mont Gurugú, al Marroc, actualment refugi de molts immigrants irregulars de regions subsaharianes que esperen la seva oportunitat per entrar a Melilla. Va ser Gianfranco Tripodo qui, després d’anys investigant la zona, va poder indicar-los com trobar aquests subsaharians.

Durant el seu recorregut per la frontera, Abril i Spottorno van decidir preparar un vídeo, però encara no tenien clar com fer-lo. Va ser llavors quan van tenir l’oportunitat de fer un seguiment de l’anomenada Operació Mare Nostrum per part de la marina italiana. Van poder gravar-ho tot: des de la troballa de la pastera fins l’arribada dels rescatats al centre de refugiats de Mineo, a Sicília.

Gianfranco Tripodo, per la seva banda, va iniciar el projecte “Frontera Sud” l’any 2011. El fotoperiodista se sentia interessat pels dos territoris europeus que hi ha a l’Àfrica, Ceuta i Melilla, i va descobrir que no només són fronteres territorials, sinó també econòmiques, geopolítiques i religioses. Va decidir centrar-se en el recorregut dels immigrants que, des del Marroc, intenten saltar la tanca que els separa de territori espanyol. Va ser l’abril de 2014 que Tripodo va fer la fotografia que li ha valgut el premi del World Press Photo: al voltant de quaranta persones intentaven saltar la tanca de Melilla; vint d’elles ho havien aconseguit però els policies els intentaven frenar i retornar al seu país. Un parell d’homes van amagar-se sota un cotxe, i Tripodo va fotografiar-ne un. Quan els policies van ser conscients que diversos periodistes estaven fotografiant l’escena, van suavitzar la situació demanant als homes que, siusplau, sortissin de sota el vehicle. “El perfil d’aquesta gent sol ser de varons d’entre 16 i 18 anys”, explica Tripodo, “perquè tant la vida al Gurugú com el salt de la tanca són molt durs”.

Tercer premi en la categoria de Temes d’Actualitat, de l’italo-filipí Gianfranco Tripodo

Tercer premi en la categoria de Temes d’Actualitat, de l’italo-filipí Gianfranco Tripodo.

Dos estils d’investigació
A diferència de Tripodo, que tal i com explica Guillermo Abril “rasca i rasca” informació en un indret concret, Carlos Spottorno ha estudiat diversos “punts calents” de la frontera europea. Interessat en temes de geopolítica i geoestratègia, Spottorno s’ha centrat en Europa des de fa uns sis anys. “Europa, que va ser i ja no és… però ja no és? Deixarà d’existir la Unió Europea? Podem evitar-ho?”, va plantejar Spottorno a l’inici de la seva intervenció. Durant la projecció de diverses fotografies que ha fet en els diferents indrets que ha visitat, Spottorno va explicar que la gent que intenta saltar la tanca es fa greus ferides a les mans, però els és igual perquè, si ho aconsegueixen, un cop a Espanya els tractaran de seguida. Un cop al centre de refugiats, però, tenen molts problemes de convivència. Quan va presenciar l’Operació Mare Nostrum i va veure aquella pastera va ser conscient de la perillosa dimensió que representa estar allà, al mig del mar. “Tot just quan les fragates italianes van deixar de patrullar, hi va haver un sol naufragi en què van morir vuit-centes persones”.

Segon premi en fotografies individuals, de la categoria de Temes Contemporanis, de l’italià Massimo Sestini

Segon premi en fotografies individuals, de la categoria de Temes Contemporanis, de l’italià Massimo Sestini.

Finalment es va obrir un torn obert de preguntes en què els ponents van poder reflexionar sobre la qüestió migratòria. Gianfranco Tripodo va destacar el fet que “sempre es parla d’immigració en termes de crisi”. Segons el fotoperiodista, no és fins que hi ha pics d’emergència que els polítics actuen, ja que és només llavors quan creuen que es veurà justificada la seva intervenció.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies