Entre la trinxera i la universitat

Uns 2.000 bosnians van arribar a Catalunya entre 1992 i 1995 fugint de la guerra del seu país. Molts d’aquests refugiats eren joves estudiants. Algunes universitats catalanes van desplegar programes de beques per tal d’acollir-los.

BRUNO FORTEA I GERARD VENTURA

Almir Kasumagic va quedar atrapat a Doboj en plena guerra de Bòsnia, a finals de 1992. Un bosnià musulmà en una ciutat sota control serbi. Tenia 16 anys. “Vaig córrer més d’un quilòmetre sense mirar enrere. Sabia que si girava el cap, em dispararien”. L’Almir va aconseguir escapar de la ciutat després de quedar-hi aïllat durant vuit mesos. Un home el va treure de la ciutat traginant-lo al maleter del cotxe i el va deixar en terra de ningú. Allà, córrer sense mirar enrere

Deixava enrere els pares, casa seva i una adolescència “molt feliç”. Per davant, la voluntat de retrobar-se amb la seva germana Sanela, refugiada a Croàcia des de principis de la guerra, i de resguardar-se en un lloc més segur que l’epicentre del conflicte. Un conflicte ètnic que va enfrontar bosnians, croats i serbis i que va acabar amb més de 100.000 morts.

De Croàcia a Barcelona

Tot i ajuntar-se de nou a Croàcia, els dos germans seguien estant en potencial perill. “Els croats agafaven nois joves com jo, de 16 o 17 anys, per dur-los a la primera línia del front de guerra de l’exèrcit. Era molt perillós”, afirma l’Almir. L’Almir i la Sanela són dos del centenar de refugiats que l’ONG catalana CIEMEN (Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals) va dur cap a Catalunya durant la guerra de Bòsnia. A Catalunya van trobar-hi, per primer cop en mesos, estabilitat i equilibri. Hi van arribar l’agost de 1993

“Catalunya ens va salvar la vida”, assegura la Sanela. I és que, a part d’acollir uns 2.000 refugiats durant el conflicte, les institucions catalanes i la societat civil organitzada també va bolcar-se amb els bosnians que seguien en territori bèl·lic. Segons l’Almir, la connexió entre Bòsnia i Catalunya és “tan potent” perquè les dues nacions “han patit coses similars”. Compara el setge de 1714 a Barcelona amb el de Sarajevo el 1992, i la inacció de la comunitat internacional als Balcans amb la manca d’aliats dels austriacistes catalans durant la Guerra de Successió. 

El cert és que, durant la guerra, Catalunya va enviar més de mil tones d’ajuda humanitària a Bòsnia. “Els primers combois humanitaris que van entrar a Sarajevo eren de Catalunya”, recorda l’Almir. Precisament en un d’aquells camions carregats de menjar i roba hi anava Manel Vila, l’actual director de Cooperació al Desenvolupament de la Generalitat. Aleshores, treballava a l’Ajuntament de Barcelona, i l’alcalde Pasqual Maragall va encarregar-li la gestió de l’ajuda a Bòsnia abans de la celebració dels Jocs Olímpics. 

Vila va ser l’impulsor de la iniciativa solidària ‘Barcelona Districte 11’. Als deu districtes de la ciutat comtal se n’hi va sumar un de més llunyà: Sarajevo. Això volia dir que la capital bosniana rebria una dotació pressupostària i un seguit de recursos equiparables als de Ciutat Vella o Sarrià-Sant Gervasi. L’ajuda es va prolongar durant la postguerra, fins l’any 2001. Aquest projecte va ser, segons Vila, una “experiència de solidaritat municipal” en un moment en què “els estats no van saber reaccionar”.

La cooperació entre Catalunya i Bòsnia també es fa evident en detalls aparentment més petits. Bona part dels arbres del bulevard Meše Selimovića de Sarajevo provenen de l’Empordà. MILAN SUVAJAC

Les universitats entren en joc

“L’ajuda va venir de ciutadans anònims, ajuntaments i algunes institucions públiques”, assegura Vila. Especialment les universitats catalanes van prendre la davantera en matèria de cooperació. Tant la Universitat de Barcelona (UB) com la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) van facilitar els estudis als refugiats bosnians que van arribar a Catalunya en edat universitària. La UB va becar-los la carrera i va programar cursos d’idiomes i grups d’acollida per tal d’agilitzar la seva integració amb els nous companys. A partir d’aquesta experiència, es va crear l’actual Programa de suport de la UB a persones refugiades, que el 2018 va rebre 70 sol·licituds.

Per la seva banda, la UAB va crear l’any 1994 l’Oficina d’Afers Socials, l’embrió de l’actual Fundació Autònoma Solidària. L’organisme va acollir deu estudiants bosnians, entre els quals hi havia la Sanela i l’Almir Kasumagic. “Vam tenir beca pels quatre anys de la carrera. Ens van pagar la matrícula, el pis a la Vila Universitària i el menjar”, afirmen els dos germans. La UAB va reservar un 0,7% del seu pressupost per becar estudiants en zones de conflicte. “Les ajudes no només eren pels bosnians, tenia un amic del Sàhara Occidental que també ho tenia tot gratuït”, recorda la Sanela. Malgrat tot, Kasumagic creu que ella, segurament, va tenir menys problemes que refugiats d’altres llocs a l’hora d’integrar-se.

La col·laboració de la UAB no només es va limitar a territori català. Més d’un centenar d’estudiants i objectors de consciència del centre van fer de voluntaris a camps de refugiats de bosnians a Croàcia i Eslovènia. Tolmin, Novo Mesto, Veli Losinj o Savudrija van ser alguns dels camps on els estudiants van viatjar en quatre tandes: Nadal de 1992 i Setmana Santa, juliol i agost de 1993.

I els joves no-universitaris?

A diferència de l’Almir i la Sanela, no tots els joves bosnians que es van asilar a Catalunya van poder acollir-se a les ajudes que oferien les universitats. Miso Bugarski, per exemple, va arribar amb 12 anys. Quan va entrar a la universitat, el 1998, ja no es va poder acollir al programa de beques per a refugiats bosnians. La guerra ja havia acabat, i les beques, amb ella. En el cas del Miso, la universitat no va ser el pal de paller de la seva integració. L’institut i el bàsquet van ser les seves principals eines de socialització. “Allà vaig aprendre a parlar català i vaig conèixer els meus amics. Vaig integrar-me molt ràpidament”, sentencia.

I és que, segons la periodista Tania Lobato, autora del llibre Los niños de Bosnia’, “com més jove emigres a un lloc nou, tens més capacitat per adaptar-te a un nou entorn”. Lobato afirma que “els nens viuen en una certa ignorància”. Malgrat tot, el Miso també destaca que viure una guerra i un exili en temps d’infància és una experiència que “et fan madurar a marxes forçades”.

Quedar-se o tornar

Exiliar-se no implica oblidar el lloc de provinença. A vegades, es manté massa gran el record. En acabar la universitat, l’Almir va tornar a Sarajevo. «Em va quedar el desig de veure si la ciutat on vaig créixer es podia reconstruir», confessa. L’exili tampoc implica tenir ganes o poder tornar allà on hi van haver trinxeres. La Sanela i el Miso s’han quedat a Sabadell i Barcelona respectivament. Visquin on visquin, els tres segueixen veient-se sovint. Estan casats i han tingut fills; han passat més de 25 anys. Quan va esclatar la guerra, només eren adolescents.

Read more

Professors i investigadors de la UB fan vaga per reivindicar la precarietat laboral

ELIA CUATRECASAS

El comitè TransformemUB segueix la seva lluita davant la inactivitat del la direcció del Personal Docent i Investigador (PDI) de la Universitat de Barcelona per millorar la situació del professorat. L’increment dels crèdits de docència i les condicions de precarietat dels associats són les principals reivindicacions que han portat a professors a fer vaga durant el matí.

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

Les problemàtiques

El Reial Decret llei 14/2012 i el punt cinquè de la normativa del Pla de Dedicació Acadèmica estableix que els professors que són funcionaris que no facin prou recerca han d’augmentar la seva jornada a 32 crèdits, és a dir, fer quatre assignatures en comptes de tres. En canvi aquells que facin suficient recerca, haurien de disminuir el nombre d’hores laborals. Pau Freixa, professor associat de la facultat de filologia, afirma que el Vicerectorat del PDI només vol aplicar l’augment d’hores i això implica que “molts associats aniran al carrer”.

La figura de l’associat és un professional de reconeguda expertesa que ha de treballar fora de l’àmbit universitari i que fa algunes assignatures dins de la universitat.  Freixa assegura que aquesta figura és «molt econòmica» i s’ha utilitzat durant molts anys per cobrir baixes de funcionaris. Això ha provocat que s’hagi superat el màxim de professors associats que estableix la Direcció General d’Universitats i que la universitat hagi d’haver acomiadat a molts d’ells.

 

Josep Lluís i Falcó de Transformem UB va entrar d’associat a la universitat perquè es va jubilar un catedràtic. Ha estat 14 anys com associat fent tres assignatures i cobrint quasi tot el treball que fa un catedràtic amb un sou de 500 euros al mes. Com ell, actualment més de 2.000 docents estan en la mateixa situació. Lluís i Falcó creu que  “s’ha pervertit molt la figura de l’associat i s’ha convertit en un professorat low cost “.

L’altra problemàtica són els anomenats “falsos associats”. Des de l’Administració els defineixen com aquells associats que no tenen una feina fora de la universitat. Lluís i Falcó no comparteix aquesta definició i creu que engloba més supòsits; hi ha associats que sí que fan  la seva activitat professional però a la universitat no fan la feina d’associat i fan tasques de coordinació o gestió que pel seu contracte no haurien de fer-les.

 

Els docents volen mostrar el seu descontentament i han convocat una manifestació a les 12.30h que s’iniciarà a Plaça Universitat fins a arribar a la Direcció General d’Universitats.

 

Read more

Teranyina sindical contra les reformes educatives

ALBERT CADANET VILÀ (@albertcadanet) i JOAN ALEIX MATA (@joanaleixmata)

Descarrega l’article en PDF

L’oposició a les contínues lleis i decrets universitaris enforteix un moviment estudiantil de protesta molt ampli però encara amb camí per recórrer.

“Jo no faig vaga perquè no serveix de res”. En els últims anys, diversos decrets, lleis i reformes han volgut modificar l’educació d’aquest país. Ja fos per decisions de caràcter autonòmic, estatal o europeu, la comunitat educativa s’hi ha posicionat en contra i s’han vist mobilitzacions i vagues multitudinàries per tractar d’aturar-les.
Des dels sindicats d’estudiants sovint s’al·lega que aquestes reformes encareixen el preu de l’educació pública i per tant en restringeixen l’accés per als sectors amb pocs recursos. Tanmateix, l’adhesió i la participació del moviment estudiantil ha estat desigual i la majoria d’aquestes modificacions educatives s’han acabat aplicant. Així doncs, serveixen d’alguna cosa les vagues estudiantils?
Amb les dades a la mà, la resposta sembla clara: sí. El resultat més significatiu i recent és l’aturada de l’aplicació del decret 3+2 a les universitats públiques catalanes. Tot i així, des dels sindicats admeten alguns errors de plantejament estratègic en el passat. Marc Corominas, membre del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) defensa que l’enfocament de la lluita estudiantil emprat els últims anys ha aconseguit recollir més fruits.

SEPCfoto

Canvi d’estratègia
Fins ara, la majoria de sindicats es limitaven a oposar-se a les grans reformes educatives, proposades per l’administració que fos, ja que creien que empitjoraven les condicions dels estudiants. Es tractava de legislacions o decrets de gran abast, molt mediàtics però difícils de combatre per la seva dimensió. “Es podria dir que havíem pecat de maximalisme. Aquest tipus de reivindicacions poden aportar millores a llarg termini, però a curt termini no vèiem canvis i això podia provocar un desgast”, assegura Marc Corominas.
En vista d’aquesta situació, els principals sindicats d’estudiants van optar per un canvi d’estratègia. Des de fa aproximadament dos anys la línia que se segueix consisteix en resoldre problemàtiques de caràcter més local. Tal com comenta Aida Sanuy, integrant del SEPC a la UAB, “la millor manera perquè els estudiants es mobilitzin és aconseguir victòries, en comptes de plantejar coses que no tenen cap tipus d’efecte”.
En aquest sentit, és important que les demandes interpel·lin directament a la universitat per tal de poder fer pressió real. Des de fa dos anys, els grups mobilitzats han aconseguit canvis significatius que s’han traduït en millores per als estudiants.
Un exemple d’aquesta iniciativa s’ha posat de manifest a la Universitat Pompeu Fabra. Arran d’una sèrie de protestes el curs passat, des del SEPC es va aconseguir que augmentés el fons de beques propi del centre (de 25.000 € a 75.000 €) o bé que el pagament de la matrícula pogués fer-se fraccionadament.
Dissenyar el nou model educatiu
Altres sindicats com el Front d’Estudiants (FE), una organització estatal amb presència a Catalunya, també defensen millores estudiantils i aposten per resoldre problemàtiques locals. Javier Alcalà, coordinador del FE a Catalunya defensa aquest model: “De mica en mica podrem assolir victòries més grans fins que puguem fer propostes reals de millora de l’educació pública”.
En universitats de major dimensió, com la UB o la UAB, les assemblees de facultat són els òrgans amb més força per fer pressió. En aquest cas, els sindicats tenen la funció d’enfortir el moviment estudiantil i fer que les assemblees siguin útils. En paraules de Javier Alcalà, “l’objectiu d’aquestes lluites és crear teixit associatiu, aconseguir que els estudiants tinguin més capacitat organitzativa”.
De la mateixa manera es posiciona Paulina Ferrer, membre del SEPC de la UB: “La feina que fem és per enfortir el moviment estudiantil. La coordinació a vegades és difícil, però valorem de manera positiva la feina feta durant el curs”.
Malgrat que la composició del moviment és rotatiu, els sindicats pretenen obtenir prou força per encarar un futur fins ara inèdit. Sindicats com el SEPC tenen molt en compte el context històric i polític que viu actualment Catalunya.
En paraules d’Aida Sanuy, “cal treballar perquè el moviment estudiantil sigui més influent. Tenim una oportunitat d’or per dir quin és el model universitari que volem tenir de cara a la nova república catalana”.

 

Les xifres del moviment estudiantil

140.000 estudiants estan matriculats aquest any a les universitats públiques de l’àrea metropolitana de Barcelona.

20-100 estudiants: és la mitjana d’assistència o participació dels nuclis sindicals i assemblees a les facultats catalanes.

10.000 manifestants van assistir a l’última concentració dels sindicats en contra de l’aplicació del decret 3+2.

4 universitats públiques a l’àrea de Barcelona concentren la major part de l’activitat sindical dels estudiants.

 

Read more

Informatiu 27 d’octubre de 2015

L’informatiu del 27 d’octubre de 2015 ens acosta a l’Ajuntament d’Argentona, que té un dels consistoris més joves de Catalunya. El passat assembleari dels seus regidors el converteix en un exemple de la nova manera de fer política. A continuació, s’explica com els estudiants i professors de de l’Escola d’Infermeria de la Universitat de Barcelona es manifesten contra la reforma estructural imposada des del rectorat de la universitat. A la secció de cultura, els redactors de Cetrencada entrevisten Carlos Cuevas, actor de la sèrie Merlí de TV3, i ens expliquen en que consisteix la campanya ‘Escena 25’. En esports s’explica la creació d’una lliga femenina de futbol professional, que coincideix amb l’augment de nenes que cada any comencen a jugar a futbol.

Read more

Avaluem l’avaluació continuada

El professorat i els alumnes creuen que aquest model educatiu té una bona teoria que no s’ha reflectit a la pràctica.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies