La ‘guerra de l’aigua’ a Barcelona

Ariadna Pérez, Amàlia García, Joan Simó i Cristina de la Rosa

La pugna per la gestió de l’aigua a la capital catalana i la seva àrea metropolitana té un nou capítol. El Tribunal Suprem ha fet pública una sentència que dóna la raó a Agbar (Societat General d’Aigües de Barcelona). D’aquesta manera, es complica que l’Ajuntament de Barcelona pugui municipalitzar la regulació d’aquest recurs​. 

Aigües de Barcelona seguirà, de moment, abastint d’aigua capital i àrea metropolitana. La sentència és un revés a la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que fa gairebé quatre anys va anul·lar aquesta concessió, perquè no s’havia fet a través d’un concurs públic. Cal entendre que aquest és el contracte més gran d’Agbar a Espanya i suposa una part essencial dels seus beneficis.

El Tribunal Suprem considera legal la concessió del servei a l’empresa mixta que es va crear, amb aquesta finalitat, el 2012. Agbar en controla un 70%, però també hi participen Criteria Caixa i l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Aigües de Barcelona es va crear l’any 2012, durant el govern municipal de Xavier Tries. No obstant això, el paper d’Agbar en la gestió d’aquest recurs ve de lluny. L’empresa porta exercint la concessió de l’aigua des de 1867, tot i que fins el 1953 no es va formalitzar pel Ministeri d’Obres Públiques. 

En Comú Podem, des de la seva arribada a l’Ajuntament, vol impulsar la municipalització de l’aigua. La sentència del TSJC va portar esperança, però la decisió del Suprem dificulta el camí. Es valida la concessió d’Aigües de Barcelona fins el 2047. A la pràctica, això vol dir que, si l’Ajuntament volgués municipalitzar l’aigua abans d’aquesta data, hauria de pagar a Agbar 476 milions d’euros. 

Què implica la gestió privada de l’aigua? 

Un dels motius pels quals es genera aquest debat és la manera com s’entén l’accés a l’aigua: com un bé, o com un dret. En el context internacional, el 2010, l’Assemblea General de les Nacions Unides va reconèixer explícitament el dret a l’aigua i al sanejament. Aquesta resolució implica que els Estats han de proveir aigua potable, neta i assequible per tothom. En aquest punt, cal posar atenció: la privatització de serveis com l’aigua o la sanitat interfereix en matèria dels drets humans i ciutadans, que, sobre el paper, haurien de ser accessibles per tothom.

Ara bé, en el cas català, cal prendre context històric. En realitat, un dels principals motius pels quals es va iniciar el procés de privatització de l’aigua barcelonina va ser el deute públic; és a dir, salvar el deute públic que afrontava aquest sector.

«La privatització de l’aigua, així com la de la sanitat, comporta un encariment dels serveis públics».

Pedro Arrojo, doctor en Ciències Físiques especialitzat en economia de l’aigua

No obstant això, el problema de privatitzar el servei és que en cap cas una empresa privada afronta el deute, segons explica Pedro Arrojo. Aquesta situació genera que els diners que es donen a la Generalitat per pagar el deute, en realitat, es carreguen automàticament a la tarifa dels ciutadans que rebran aquest servei.

A més a més, a aquesta problemàtica se li suma la negativa de les empreses privades a promoure l’estalvi d’aigua. És a dir, davant de l’emergència climàtica, la gestió de l’aigua s’allunya d’un ús responsable i sostenible. Agbar ha negat aquesta perspectiva, reafirmant el seu treball en favor del mediambient.

Més enllà de Barcelona 

Dels 947 municipis de Catalunya, 507 tenen gestió pública de l’aigua. Tot i això, la gran majoria son municipis petits que representen prop d’un 15% de la població. Així doncs, la majoria dels catalans paguen la seva aigua a l’empresa Agbar. 

En aquest aspecte, Catalunya és una rara avis. De fet, es tracta d’un dels pocs llocs d’Europa on la gestió privada de l’aigua supera el 80% del total. Al conjunt de l’Estat espanyol, només el 50% del mercat està en mans privades. Les dades són encara més sorprenents si creuem la frontera cap al nord: a París, la gestió de l’aigua és totalment pública des del 2010. 

Però, quins beneficis pot suposar per a la ciutadania l’aposta per la remunicipalització de l’aigua?

Arnau Comas, coordinador de l’Associació de Municipis per l’Aigua Pública (AMAP),
en una entrevista per Ce Trencada el 21/11/2019. 

A Catalunya, municipis com Mataró o Reus ja han apostat per la municipalització de la regulació de l’aigua. En concret, Terrassa ha estat de les darreres ciutats que han acordat iniciar-se en le gestió pública. Els detractors d’aquest model asseguren que és difícil de mantenir, ja que implica massa costos a càrrec de l’administració. Els seus partidaris, en canvi, parlen de posar en dubte la seguretat d’aquesta perspectiva econòmica.

És a dir, a l’hora de preguntar-nos per la privatització o no de la gestió dels recursos, cal plantejar-se si aquesta afavoreix, per se, un millor servei,

Arnau Comas, coordinador de l’Associació de Municipis per l’Aigua Pública (AMAP),
en una entrevista per Ce Trencada el 21/11/2019. 

En tot cas, l’administració de Barcelona s’haurà d’esperar dues dècades més per continuar amb aquesta particular guerra de l’aigua. O pot seguir els passos de Berlin i indemnitzar Agbar amb una suma milionària d’euros. Pel moment, només ens queda fer nostres les paraules de Bruce Lee…

Resultat d'imatges de be water my friend
L’actor sinoamericà a la seva darrera entrevista.


Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies