Un problema informàtic dificulta el recompte de vots dels caucus de Iowa

EEUU compta amb un historial d’errors  en les votacions

Els resultats de les eleccions primàries a Iowa (EEUU), per decidir qui serà el candidat demòcrata a la presidència, han arribat amb retard per culpa d’un problema informàtic. Enmig d’un clima d’incertesa i enuig per part dels votants, els candidats han fet discursos positius on es proclamaven vencedors del caucus, però sense tenir resultats que ho poguessin avalar. El recompte de la votació celebrada aquest dilluns al petit Estat d’Iowa es va publicar dimecres, un dia més tard de l’esperat, a causa d’un problema en la codificació de l’aplicació que recopilava els vots, i no pas per culpa del tradicional sistema de caucus ni tampoc per culpa de Rússia, com va apuntar el president Trump en un tweet el mateix dimarts. 

Els 41 delegats que escull Iowa, dels 1.991 que fan falta per la nominació del candidat demòcrata guanyador, han estat repartits entre els tres candidats principals:. Pete Butigieg ha obtingut 11 delegats i un 26,8% dels vots, Bernie Sanders 11 delegats més i un 25,2% dels vots i Elizabeth Warren ha obtingut 5 delegats i un 18,4% des vots. La resta de candidats no han aconseguit cap delegat. 

El sistema demòcrata de votacions primàries d’Iowa, un Estat de poc més de tres milions d’habitants, no segueix el model d’urnes anònimes del partit Republicà. El “caucus” és una manera de votar assembleària i veïnal, que pretén donar molt valor a la veu dels votants de carrer. Els dos grans partits d’Estats Units no celebren unes primàries nacionals per escollir els seus candidats a la presidència, sinó que cada estat organitza i vota al llarg de diversos mesos, de febrer a juny. Com que no hi ha un sol dia de votació, els estats que organitzen les seves primàries en primer lloc reben molt interès mediàtic i polític perquè mostren cap on va la intenció dels votants. El primer Estat en votar és Iowa i ho fa a través de 1.774 juntes assembleàries organitzades a poliesportius, que configuren els caucus. Aquesta forma de votació posa a prova la retòrica dels candidats: els simpatitzants de base tenen més veu perquè són ells els que escullen amb els peus quin candidat tindrà més delegats. Quan s’inicia el caucus, cada candidat rep una zona assignada dins el poliesportiu; els votants, han de col·locar-se a la zona del seu preferit. Si hi ha persones indecises, els veïns poden tractar de convèncer-los amb arguments a favor del seu candidat. 

Iowa no és el primer en votar perquè sigui important (ni tampoc significatiu de que passarà després a la realitat plural del país); sinó que és rellevant per ser el primer en votar. El 90% de la població de l’estat d’Iowa és blanca, per tant, quan un candidat demòcrata de la part més esquerrana ja rep molt suport a Iowa, la seva posició en la cursa presidencial es catapulta. 

Això és el que passà amb la candidatura de Jimmy Carter el 1976, no era dels candidats preferits però el seu bon resultat a Iowa va fer que arribés a ser 39è president dels Estats Units. Després d’aquesta victòria, els candidats a la presidència han fet recaure molta atenció, recursos i esforços en els caucus d’Iowa. De fet, tots els candidats porten un any a la regió, organitzant esdeveniments, meetings i coneixent a la gent casa per casa. La tradició diu que la població eminentment rural d’Iowa es pren molt seriosament el seu paper decisiu en les eleccions: estudien els programes, van a veure a tots els candidats almenys una vegada, volen preguntar i repreguntar, assegurar-se de les seves intencions mirant-los als ulls. Carter va guanyar Iowa anant de casa en casa, de poblet en poblet, de comptat en comptat. 

Altres errors en les eleccions d’EEUU

Estats Units ha patit altres errors en la seva llarga història d’eleccions. En les presidencials de l’any 1960, on s’enfrontaven J. F. Kennedy, del partit demòcrata, i Richard Nixon, del partit republicà, es van trobar irregularitats en les votacions d’alguns Estats. Concretament a l’Estat d’Illinois, el qual estava sota el control de la mafia de de Chicago de la mà de Sam Giancana. Seymour M. Hersh assegura al llibre La massacre de My Lai que el pare Kennedy va fer tractes amb Giancana per assegurar la victoria del seu fill en aquell Estat, uns vots decisius que van portar a J. F. Kennedy a la victòria. 

A més, Robert Dallek a la biografia An unfinished life: John F. Kennedy, 1917-1963 revela com el candidat Kennedy va guanyar les primàries a West Virginia el 1960, tot gràcies a que el seu pare les va comprar, gastant-se milions de dòlars. 

Anys més tard, a les eleccions de l’any 2000, hi va haver irregularitats a les votacions de Florida a causa de les paperetes papallona. Aquest nou format de paperetes, i la diferència de sistemes de votació que tenia Florida en els diferents comtats, va provocar  que milers de persones votessin al candidat equivocat. Irònicament, més de de 20.000 ciutadans jueus de Palm Beach van votar per error al candidat republicà antisemita Pat Buchanan enlloc al demòcrata Al Gore. 

Exemple de papereta papalllona. Crèdit: Getty Images. Extret de Univision

Encara que el nou format de paperetes papallona s’havia fet amb la millor intenció, per facilitar marcar el candidat, va portar molts problemes. Sobretot gent gran o amb problemes de vista, els va costar identificar el punt que havien de foradar per tal de votar al candidat preferit, ja que els noms estaven disposats en dues línies (que formaven dues ales) i no pas en una única línia de dalt a baix. 

Aquest incident va fer enfurismar als habitants de Florida i al Partit Demòcrata, que van demanar a la Junta Electoral de Palm Beach de poder realitzar unes altres votacions. Amb tot, el jutge va negar-los el que demanaven. Per aquest motiu, Palm Beach va ser decisiu en la victòria del republicà George Bush, per sobre d’Al Gore. Com que el sistema americà otorga tots els representants de cada estat al guanyador del districte, Bush va arribar a la presidència havent aconseguit menys vots (47,9%) que el seu rival (48,4%).

Read more

Donald Trump: el tercer «impeachment» de Estados Unidos

JAVIER CASTILLO I BRUNO FORTEA

Donald Trump es el tercer presidente en la historia de los Estados Unidos que se enfrenta a un proceso de «impeachment». Se trata del único mecanismo mediante el cual puede ser destituido un jefe del Estado en los sistemas presidencialistas. A diferencia de lo que ocurre en España, el Congreso estadounidense no puede forzar el cese de Trump retirándole el apoyo parlamentario porque, allí, el presidente accede al cargo a través de una elección directa de la ciudadanía. Su legitimidad no depende de la confianza del parlamento, sino de haber ganado unas elecciones.

Así pues, los requisitos para poder destituir a un presidente también serán más específicos. Concretamente, un «impeachment» solo puede ponerse en marcha si hay indicios de que el presidente ha cometido durante el ejercicio de su cargo alguno de los delitos de «traición, soborno, o otros crímenes y malas prácticas». Para probar la existencia de alguno de estos cargos, la Cámara de Representantes activa un juicio político que, si prospera con una mayoría simple, pasa al Senado, donde debe ser validado por dos tercios.

Un magistrado del Tribunal Supremo modera el juicio político, el presidente del gobierno es la parte acusada y la Cámara de Representantes asume el rol de acusación. Dentro de este esquema, los senadores deben escuchar los argumentos de ambas partes y los relatos de los testigos y, en consecuencia, actuar a modo de jurado «imparcial» para decidir si los delitos han quedado probados y el presidente debe ser cesado.

La ‘trama ucraniana’ sienta a Trump en el banquillo de los acusados

En este «impeachment», Trump está acusado de los cargos de abuso de poder y obstrucción al Congreso. La filtración de una llamada telefónica donde pide al presidente ucraniano, Volodimír Zelenski, que investigue por corrupción a su rival político Joe Biden abrió el melón del juicio político. Para los demócratas, este hecho fue la gota que colmó el vaso de un mandato marcado por la controversia y decidieron iniciar una investigación en el Congreso. Trump se negó a colaborar con ella, motivo por el cual también está acusado de obstrucción.

El juicio político ya ha llegado al Senado, donde se está celebrando la primera fase de alegaciones iniciales, que debe servir para fijar las normas y el calendario del «impeachment». Por el momento, se ha constituido el tribunal encabezado por el presidente del Tribunal Supremo, John Roberts. Por otra parte, la Cámara de Representantes ha designado a siete congresistas demócratas que harán de «fiscales», mientras Trump también ha nombrado a un equipo de abogados para que lo defiendan durante el pleito.

Nunca ha prosperado un «impeachment»

En toda la historia de los Estados Unidos, ningún presidente ha sido destituido de su cargo a través de un juicio político. Hubo dos intentos y los dos fracasaron. El primero fue en 1868, cuando el demócrata Andrew Johnson estuvo a un solo voto de ser destituido como máximo dirigente del país norteamericano. El segundo tuvo lugar 130 años después, cuando Bill Clinton fue juzgado por perjurio ante un gran jurado y obstrucción de la justicia.

Andrew Johnson, cuando los demócratas eran los republicanos

Hubo una época en la que los republicanos eran los que defendían posturas más progresistas y en la que los demócratas eran los conservadores. En aquel momento, el demócrata Andrew Johnson era vicepresidente. Pero el asesinato de Abraham Lincoln en 1865 lo convirtió en el decimoséptimo presidente de los Estados Unidos. Johnson se enfrentó a los republicanos porque se negaba a otorgar derechos a los esclavos liberados y, además, tenía una posición distinta a sus rivales políticos respecto a la reconstrucción de los estados del Sur.

Los republicanos respondieron aprobando la Ley de Tenencia de la Oficina. Esta medida limitaba la capacidad de Johnson a la hora de diseñar su gobierno, ya que obligaba a que tanto los nombramientos como los despidos del presidente fueran aprobados por el Senado. Sin embargo, Johnson desobedeció la ley y despidió al secretario de guerra Edwin Stanton, un cargo próximo a los republicanos y crítico con el gobierno.

Esta acción sirvió de pretexto para que los republicanos aprobaran en el Congreso el inicio del proceso de destitución del presidente. Una vez en el Senado, el resultado fue de 19 a favor de declararlo inocente frente 35 de declararlo culpable. Pero, dado que el «impeachment» debe ser aprobado por 2/3 de la cámara, Johnson siguió como presidente estadounidense por tan solo un único voto.

Bill Clinton, un segundo juicio político 130 años después

Bill Clinton fue el segundo presidente estadounidense sometido a un juicio político 130 años después del «impeachment» a Andrew Johnson. Todo comenzó con la denuncia presentada por Paula Jones contra el demócrata por abuso sexual. Clinton y Jones acordaron no ir a juicio, pero la causa desató una investigación sobre la relación que el presidente había tenido con la trabajadora de la Casa Blanca Monica Lewinsky.

El Congreso aprobó juzgar al dirigente norteamericano por haber mentido ante un jurado y por haber pedido a Lewinsky que también lo hiciera. En la cámara alta, 45 senadores votaron a favor de su destitución por perjurio ante un gran jurado y 50 apoyaron apartar al mandatario por obstrucción a la justicia. Ningún miembro del Partido Demócrata votó en contra de su presidente. Clinton fue absuelto.

Read more

EEUU-Iran: la crisi dels míssils 2.0

La tensió entre els dos països arriba a màxims, però sense acabar en un conflicte obert

Retorn a la Guerra Freda. Però en versió 2.0. El president dels Estats Units clica un botó, mor assassinat un general iranià i a les xarxes socials sembla que hagi de començar la III Guerra Mundial i acabar-se el món en dos atacs nuclears.  Els protagonistes deixen de ser John F. Kennedy i Nikita Krusxov i es converteixen en el multimilionari ultraconservador Donald Trump i el líder suprem (primer ministre) Alí Khamenei. I l’estira-i-arronsa per uns míssils massa a prop de la costa de Florida, l’assassinat del general iranià Qasem Soleimani. 

L’ordre d’atac es va donar en una mansió de Florida propietat de la família Trump i va culminar, en forma de bombardejos per part de drons, la matinada de divendres als afores de l’aeroport de Bagdad.

Donald Trump
Qasem Soleimani

Un tuit amb la bandera dels Estats Units és la primera explicació que dóna Trump abans que el món sàpiga què ha passat a la capital iraquiana. Després d’unes hores la justificació apareix: la necessitat d’eliminar qui dirigia les operacions que haguessin conduït a desenes de morts americanes. Però el que es produeix arran de la mort del general iranià són protestes a Bagdad i Teheran que reclamen “mort i venjança” contra Amèrica.

Milers d’iranians a l’enterrament de Soleimani a la seva ciutat natal Kerman ACN

Tant Khamenei com Trump van amenaçar de dur a terme qualsevol acció per venjar-se l’un de l’altre. Finalment, els discursos i accions amb tanta set de venjança van minvar. Per part de l’Iran: dos bombardejos a dues bases americanes a l’Iraq, sense víctimes mortals –gràcies al previ avís d’aquest país als americans-. Per la banda dels EUA: un discurs moderat que passa de “qualsevol acció necessària” a “sancions econòmiques”.

Els «perquès» de l’assassinat

Hi ha dues grans hipòtesis sobre les causes per les quals Trump ha decidit assassinar a Soleimani, però la pregunta essencial és: per què ara? Les crisis de tensió entre els dos països han variat però la tendència és que des de 1953 les relacions entre els EUA i Iran han empitjorat. El que és clar és que ara es troben en la situació amb més probabilitats de conduir a un enfrontament directe.

La primera de les causes que s’exposen és la de la política local. Els defensors d’aquesta apel·len a la fragilitat de la postura del President degut a l’impeachment i la revalidació de Trump com a President. La cursa electoral (en aquest cas la demòcrata) comença el pròxim 4 de febrer amb el ‘caucus’ d’Iowa. Aquesta fragilitat també s’utilitza per explicar la moderació del discurs de l’Administració Trump. Cal recordar que el republicà va arribar al poder prometent que retiraria tropes de “les guerres costoses” de l’Orient Mitjà. Els quatre anys de legislatura han demostrat el contrari. Els ciutadans americans, però, no podrien ignorar l’inici d’una guerra contra Iran. 

La segona possible causa es basa en l’estratègia geopolítica, és a dir, en tenir influència en una part molt important del món. Occident sempre ha intentat estar present a l’Orient Mitjà, sobretot des del pacte de Skyes-Picot. Controlar aquesta zona comporta molts beneficis pel comerç internacional i, sobretot, pel control del petroli. 

Una gran part de la producció mundial del petroli es concentra a l’Orient Mitjà

Per què ara?

L’escalada de tensió va començar a finals de 2019, en concret el 28 de desembre amb la mort d’un contractista americà –o el bombardeig suposadament a mans de milícies xiïtes a Kirkuk, província rica en petroli-. El dia 29 els americans van bombardejar seus de les brigades dels suposats autors de l’atac prop de Síria. La tensió va augmentar l’últim dia de l’any quan centenars de manifestants iraquians i xiïtes van ocupar l’ambaixada dels Estats Units a Bagdad i van retenir el personal diplomàtic durant 12 hores dins l’edifici. Aquesta escalada de tensió fa pensar que l’assassinat de Soleimani no era només per ser la segona autoritat amb més poder iraniana ni per les hipotètiques morts de soldats americans.

Efectes sobre la lluita social

De conseqüències n’hi ha moltes. Hi ha reforços d’aliances, entre els règims xiïtes d’Iran i Iraq per la mútua pèrdua -una gran autoritat i un líder espiritual xiïta, respectivament-. Però també entre les dues grans potències asiàtiques: Rússia i la Xina, les quals guanyaran influència després d’aquests fets. 

No obstant això, la repercussió més preocupant és el canvi en la forma de les protestes que hi haurà tant per part dels ciutadans com per la de les autoritats. Fins ara, a l’Orient Mitjà s’havien assolit protestes de drets socials i polítics sense líders religiosos que les dirigissin. Ara, amb l’objectiu comú del règim –venjança contra els EUA-, aquestes quedaran relegades a un segon pla. I no només això, sinó que qualsevol persona que surti a protestar serà considerada agent estrangera i pro americana i, per tant reprimida. 

Una altra vegada els interessos econòmics i geoestratègics dels dirigents polítics han passat per sobre de les lluites els ciutadans i, en aquest cas concret han tornat a frustrar l’esperança d’una segona Primavera Àrab. Mentrestant, Nacions Unides continua en silenci. 

Read more

La lluita contra la polarització 2.0

Un experiment fet als Estats Units ha explorat una nova tàctica per lluitar contra la polarització en xarxes

Helena Puig és emprenedora social d’Ashoka i cofundadora de Build Up, una organització sense ànim de lucre per fer de mitjancera en conflictes. Aquesta ONG americana es va adonar que a les eleccions presidencials dels Estats Units hi va haver un fenomen de polarització extrema. Les característiques de la polarització es podrien resumir en la desaparició dels actors neutres, un augment en la rigidesa de les posicions i un estancament en el diàleg. És a dir, cada cop hi ha menys canvis i més estereotips.

«La polarització és una advertència», explica Puig, ja que és un dels símptomes que ens indiquen que es podria arribar a la violència física. És per això que s’han de «traslladar les dinàmiques de diàleg que hem utilitzat en altres llocs a les xarxes socials», segons explica l’emprenedora social.

«Intentem transformar els conflictes perquè no siguin violents»

Helena Puig, cofundadora de Build Up

És així com va començar el projecte «The Commons«, una iniciativa de mediació en línia amb l’objectiu d’aconseguir alertar a la gent que forma part d’aquestes dinàmiques de polarització per fer que canviïn la forma amb què interactuen amb el problema –no la seva opinió.

Així funciona «The Commons»

Va ser diferent l’estratègia seguida a Twitter i a Facebook, ja que la forma d’interacció de totes dues xarxes és diferent.

El funcionament va ser complex: un equip de ‘facilitadors’ va començar a interactuar amb persones que –segons el perfil– estaven formant part de la polarització. I per això els hashtags i els actors polítics són importants. Mitjançant una escala d’1 a 5, van assignar una nota a cadascun dels actors polítics o socials que eren importants –com senadors– depenent la seva ideologia i grau de polarització. Després van identificar als usuaris de menys de 5.000 seguidors en funció del hashtag. El facilitador –mitjancer amb experiència en generar diàleg– es posava en contacte amb aquests usuaris: «Envia un missatge a l’usuari i li proposa una reflexió sobre el tema de l’etiqueta sobre el qual l’hem identificat», explica Puig. Aquest és el primer contacte. Si l’usuari accedia a reflexionar, començava una conversa. Quan ja portaven diverses interaccions, el facilitador «convidava a un canvi individual», relata Puig.

És així com van aconseguir incidir en el comportament de més de 1000 usuaris i 700 van accedir a fer un canvi individual.

L’inconvenient és clar: es tracta d’una població molt petita en comparació amb el total d’usuaris americans de Twitter. És per això que cal trobar alguna manera d’escalar els resultats. Això sí, segons Puig «és un senyal que anem cap a la direcció adequada».

Els resultats els van mesurar fent un seguiment dels retweets dels usuaris abans i després de la interacció amb el facilitador. I els resultats van ser bons: «Veiem que per al grup de tractament havien pujat els RT’s amb grups diferents amb opinions diferents»

A Facebook van cercar quines àrees geogràfiques estaven més polaritzades en funció de les cerques a Google relacionades amb el discurs d’odi

A Facebook, el funcionament va canviar radicalment. En comptes de seguir hashtags, van fer recerca per saber quines àrees geogràfiques estaven més polaritzades. Es basaven en els resultats electorals i les cerques a Google relacionades amb discurs d’odi. I creaven posts dirigits a aquesta població i els hi enviaven mitjançant anuncis estratègics. Als comentaris d’aquestes publicacions creades per l’ONG, els facilitadors responien els missatges dels usuaris.

Build Up és una associació sense ànim de lucre que ha ajudat en la instauració de processos de pau en diferents països, com Somàlia, Colòmbia o Síria. Helena Puig va explicar la seva experiència a «The Commons» en un acte de deba-t.org que va tenir lloc a l’Auditori de Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra.

Read more

Les bases per entendre què és i com funciona l’Impeachment

La destitució de Donald J.Trump com a president dels Estats Units és un dels temes més destacats de l’ordre del dia. El procés d’Impeachment impulsat a la Cambra de Representats (House of Representatives) el mes de setembre de 2019 continua el seu curs. Es tracta d’una situació excepcional. Només s’han iniciat tres causes per cesar a un president en tota la història: Andrew Johnson (1868), William Jefferson Clinton (1998) i Richard M.Nixon (1974). Cap intent aconsegueix el seu l’objectiu. Els processos de Johnson i Clinton són aprovats a la cambra baixa però rebutjats al Senat. Nixon, per la seva banda, dimiteix després de la polèmica del Cas Watergate, abans que pugui desenvolupar-se l’impeachment.

El text constitucional dels Estats Units d’Amèrica cita en el seu Article II, Secció 4:

«The President, Vice President and all civil Officers of the Unites States, shall be removed from Office on Impeachment for, and Conviction of, Treason, Bribery, or other high Crimes and Misdemeanors«

S’estableix, per tant, que en cas d’alt crim les cambres legislatives poden imposar-se i impulsar un impeachment. Es considera un alt crim l’abús de poder per part d’un càrrec públic oficial. No necessàriament es tracta d’una actuació criminal i penada per llei, sinó de pràctiques imprudents que atempten contra la mateixa societat i els valors de la Constitució i la democràcia estatunidenca.

El sistema polític dels EUA és presidencialista. El President i les Cambres Legislatives (House of Representatives i Senate) s’escullen en eleccions diferents. Això garanteix una separació de poders real que es nodreix del principi bàsic «checks and balances«. La independència entre el poder judicial, executiu i legislatiu és ferma però les garanties de control entre els tres també. Com a resultat, es pot donar una sobreexposició i un al grau de poder al president. A diferència d’Espanya, per exemple, on el govern s’ha de sotmetre a sessions de control periòdiques al parlament, als Estats Units no hi ha un sistema de rendiment de comptes continu. És per aquest motiu que la Constitució recull la possibilitat que, a través de l’impeachment, el poder legislatiu pugui prendre el poder i destituir un president si aquest abusa del càrrec.

Donald Trump ha donat una raó de pes a la Cambra de Representants per prendre la iniciativa: una trucada amb el president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, sol·licitant que investigués a la competència demòcrata. Concretament, al fill de l’exvicepresident Joe Biden, possible rival demòcrata a les eleccions presidencials de l’any vinent. Són molts els que comparen aquesta situació amb la mundialment coneguda com a Cas Watergate.

Però, com funciona exactament el procés d’impeachment? Com es desenvolupa? Quins actors hi estan implicats?

La complexitat de cada pas i la necessitat d’aconseguir majories a les dues cambres són el motiu pel qual l’impeachment no s’ha aplicat mai amb èxit. En més de 60 ocasions s’ha intentat iniciar el procés. Menys d’un terç s’han desenvolupat plenament. Fins ara, han estat subjecte d’impeachment 15 jutges federals, dos presidents, un secretari de gabinet i un senador.

Andrew Johnson, 17è president dels EUA

El cas de Johnson data de l’any 1868, després de la Guerra Civil, en un context de tensió política. La cambra baixa controlada pel Partit Republicà aprova una llei que impedeix al president demòcrata destituir, sense el suport del Senat, a càrrecs públics designats per la Cambra de Representats. Ignorant aquesta llei Johnson destitueix al Secretari de Defensa. Així, s’inicia el primer procés d’impeachment a un president. La Cambra de Representants aprova la destitució, però el Senat es queda a només un vot de la majoria necessària.

Bill Clinton, 42è president dels EUA

En el cas de Clinton, l’incentiu és una acusació d’abús sexual prèvia a la seva arribada a la presidència. Això, el porta a ser el primer president a declarar en defensa pròpia front un jutge. Se l’acusa de perjuri i obstrucció a la justícia per ocultar les seves aventures sexuals amb la becària de la Casa Blanca (1997). S’investiga si Clinton nega les relacions sota jurament i si dificulta les investigacions. L’any 1998 la Cambra de Representants aprova l’impeachment però aquest és rebutjat al Senat.

Actualment, la destitució del 45è president dels Estats Units, Donald J.Trump, està en la fase inicial: la investigació i declaració d’arguments front el Comitè Judicial (Judiciary Committee). Caldrà veure com evolucionen els fets. En l’hipotètic cas que l’impeachment acabi amb èxit, serà el vicepresident Mike Pence qui prengui el relleu al Despatx Oval. Encara i així, tal com evidencien els precedents històrics, sembla poc probable que Trump abandoni la Casa Blanca.

Read more

6 claus bàsiques per entendre què passa al Kurdistan Sirià

AMÀLIA, JÚLIA I RUT – Turquia ha llançat una nova ofensiva militar contra el Kurdistan Sirià, pocs dies després que els Estats Units retiressin les seves tropes de la zona. Exactament, però, què està passant? Perquè l’exèrcit turc ataca les forces Kurdes de Rojava? Per respondre a aquestes preguntes hem parlat amb Clara Torres, membre de la Plataforma Azadî i del Comitè Jinelogi d’Europa en solidaritat amb el poble Kurd, i amb David Meseguer, periodista freelance especialitzat en l’Orient Mitjà i Nord Àfrica i doctor en Comunicació Social. 

Què és el Kurdistan?

El Kurdistan és una regió històrica i cultural que s’estén per una zona muntanyosa de l’Orient Mitjà. El poble kurd és la minoria ètnica sense estat propi més important de la regió. Els kurds són una població d’entre 25 i 35 milions de persones, unides per una cultura mil·lenària i una llengua pròpia. El seu territori es reparteix entre Turquia, Iraq, Iran i Síria.

Des de principis del segle XX, molts kurds lluiten pel reconeixement del Kurdistan com una nació autònoma, però tots els intents de formació d’un estat independent s’han reprimit. El poble kurd ha denunciat l’hostilitat del tracte rebut per les autoritats turques des de fa més d’un segle, quan entre 1920 i 30 es va restringir l’ús de l’idioma kurd i es va negar l’existència de la identitat ètnica kurda a la seva població. 

L’actual Revolució de Rojava (que vol dir oest en kurd, i és el nom que rep el Kurdistan Sirià) s’ha d’entendre dins de la lluita del moviment kurd, iniciada el 1978 amb la creació del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). El PKK és considerat un grup terrorista per Turquia, ja que des de 1984 ha estat líder de la freda guerra de guerrilles contra l’exèrcit turc. 

Hereves d’aquesta tradició, l’any 2011 es van crear les Unitats de Protecció Popular (YPJ i YPG), les milícies del Kurdistan Sirià que ara Turquia pretén eliminar. Les YPJ i YPG són la branca armada de l’organisme polític kurd del nord de Síria (Partit de la Unió Democràtica Kurda, PYD) d’inspiració marxista, que ara ha establert una Administració Autònoma del Nord i Est de Síria (NES). La configuració d’aquest autogovern ha estat possible dins l’inestable context de la guerra de Síria, on el règim de Bashar al-Ásad va cedir el control d’aquesta zona i la seva protecció contra Estat Islàmic als kurds. Així, el règim va poder centrar els seus esforços en la lluita contra els rebels a altres punts del país.

Aquest projecte d’autogovern al Nord de Síria està basat en el paradigma del Confederalisme Democràtic: la creació d’estructures socials i un sistema de salut propis, una economia basada en cooperatives i l’alliberació de les dones, entre d’altres. Fins ara, a més, s’ha procurat tenir en compte la diversitat de població del seu territori, multiètnic i multireligiós. Les recents i controvertides ofensives turques, però, posen en risc aquest experiment d’administració autònoma al marge de l’Estat Central Sirià i fan trontollar el fràgil equilibri ètnic de la regió. 

Quin és el paper dels Estats Untis?

Els Estats Units es van convertir en aliats dels kurds el 2014 durant el setge de la ciutat de Kobane per part de Daesh, en plena Guerra Civil Síria. Des de llavors, han mantingut una aliança tàctica, és a dir, els Estats Units i els membres de la coalició internacional proporcionaven armament i servien com a aviació aèria per a les milícies kurdes i de les Forces Democràtiques Sirianes, les úniques organitzacions que lluitaven contra Estat Islàmic a la frontera entre Turquia i Síria.

Aquesta aliança no tenia cap futur donades les discrepàncies ideològiques entre els dos actors. Un cop el Califat d’Estat Islàmic queda militarment derrotat, els Estats Units i els kurds deixen de tenir un objectiu en comú. En aquest moment, els nord-americans i els turcs acorden l’establiment d’una zona de seguretat amb patrulles conjuntes d’ambdós estats a la frontera turca, ja que Turquia argumenta que l’autogovern de Rojava suposa un perill per la seva seguretat nacional.

Amb la retirada de les tropes nord-americanes del Kurdistan Sirià, Donald Trump traeix als que havien sigut els seus aliats i dona llum verda a l’atac turc. Aquesta acció ha estat criticada pel Pentàgon i per senadors tant demòcrates com del mateix partit que el president. Per una altra banda, els Estats Units no són l’única potència que ha permès l’ofensiva. L’espai aeri kurd es troba sota control rus, de manera que la invasió també s’ha executat amb el beneplàcit de Rússia.

La retirada de tropes americanes permet l’atac turc- U.S. Air Force Staff Sgt. Jette Carr

Turquia ataca. Per què?

Turquia ataca perquè veu el poble kurd com una amenaça, donada la històrica discòrdia entre els kurds de la regió turca (un 20% de la població) i el govern turc. Erdogan, el president de Turquia, justifica l’ofensiva amb l’objectiu de crear una “zona segura” perquè els refugiats sirians puguin retornar a les seves llars després de la guerra, “preservant la integritat territorial de Síria”.

L’altra cara de l’objectiu és l’eliminació de les forces kurdes de la zona fronterera (zona nord-est de Síria), cosa que alguns observadors internacionals preveuen que serà una possible catàstrofe humanitària. L’objectiu militar de Turquia és la milícia kurda de les YPJ i les YPG. Turquia els vol eliminar perquè els percep com un grup terrorista, ja que aquestes unitats han tingut vincles amb el PKK (considerat organització terrorista per Turquia, però també per la Unió Europea i els Estats Units). 

L’atac turc serà el tercer que Ankara planteja a Síria des de 2016, deixant 60.000 desplaçats en 4 anys (segons l’Observatori Sirià per als Drets Humans). L’ofensiva turca ja sacseja el debilitat equilibri ètnic i polític de la regió.

La resistència Kurda

Per a les Forces Democràtiques Sirianes (FDS) i, en general, per a la població de Rojava l’atac de Turquia no ha estat del tot inesperat. Era el pitjor escenari imaginable, però era una possibilitat. És per això que des de les milícies s’havia planejat com fer-hi front. 

Tal com s’ha demostrat en la lluita contra Estat Islàmic, les forces kurdes i les seves aliades dominen la guerra cos a cos. Les possibilitats de resistència davant la invasió terrestre, per tant, són més àmplies. No s’ha d’oblidar, però, que Turquia avui en dia és un exèrcit  potent dins l’OTAN

Diversos milicians – hasakah1

Ara bé, el problema central és al cel. Les FDS no tenen capacitat militar per defensar-se dels atacs aeris turcs, perpetrats per avions militars però també per drons, una tecnologia més complexa i avançada. Davant d’això, les milícies kurdes exigeixen a l’ONU que declari Rojava una zona d’exclusió aèria, decisió que impediria a Turquia sobrevolar el nord de Síria. Es tracta, però, d’un escenari poc probable. Encara que Nacions Unides redacti una resolució favorable a l’exclusió aèria sobre el cel de Rojava, el Consell de Seguretat del mateix organisme té dret a veto. Rússia i els Estats Units en formen part, de manera que la decisió final és precisament a les seves mans. Cal entendre que aquests estats són, de fet, qui tenia control sobre aquest espai aeri i han donat el vistiplau a l’ofensiva de Turquia.

Conseqüències del atac

Davant una ofensiva militar d’aquestes característiques és important entendre quines en poden ser les conseqüències. En aquest cas, l’atac de Turquia ha desencadenat una crisi humanitària i moltes persones s’han vist forçades a marxar de la regió. Cal entendre que, sota l’autogovern liderat pels kurds, Rojava s’havia convertit en una zona força estable dins de Síria i una part important de les desplaçades per la guerra s’hi havia instal·lat buscant refugi.

Aquest gran volum de població desplaçada buida un territori on Turquia, si finalment n’aconsegueix el control, vol reassentar una part de les refugiades síries que ara acull. Això suposaria un canvi demogràfic molt important, ja que en general aquesta població és originària d’altres parts de Síria. El que es produiria és un procés de neteja ètnica: la població autòctona de la zona és forçada a marxar i substituïda per un altre grup.

Per altra banda, ara que els Kurds han perdut suports i protecció, el règim de Bashar al-Ásad podria aprofitar la situació i atacar Rojava pel sud amb el suport de Rússia i l’Iran. A més, algunes veus apunten que l’ofensiva turca també podria propiciar un ressorgiment d’Estat Islàmic, ara que les forces kurdes estaran mobilitzades en altres direccions. 

Tot plegat desestabilitzaria encara més l’Autogovern del Nord de Síria, un projecte polític únic dins el context de l’Orient Mitjà. I és que, encara que de manera experimental, es tracta d’una iniciativa que busca anar més enllà de l’Estat Nació i crear una estructura inclusiva ètnicament, confessionalment i culturalment. Cal destacar, a més, la seva reivindicació i defensa dels drets de la dona

Què ha dit la comunitat internacional?

Els països membres de la Unió Europea i de l’OTAN han condemnat l’ofensiva turca i han demanat la seva aturada, ja que desestabilitzarà la regió i danyarà als civils. Tanmateix, no han declarat la intenció de sancionar explícitament a Turquia. Alguns països de la Unió Europea, entre ells Espanya, s’ha decantat per mantenir un perfil baix donats els acords armamentístics que mantenen amb Turquia. Per una altra banda, el president truc, Recep Tayyip Erdoğan, ha amenaçat d’obrir el pas de més de 3 milions de refugiats cap a Europa si mantenen les crítiques a les seves polítiques. 

El president de França es posiciona en contra de la invasió turca al nord-est de Síria.

Qui no ha mantingut el silenci ha sigut la societat civil. Els kurds i els seus simpatitzants han organitzat manifestacions a ciutats de França, Alemanya, Àustria, Itàlia i Grècia per demanar a la Unió Europea que respongui davant de la invasió turca. Pel que fa a Barcelona, unes 400 persones es van reunir per assenyalar els còmplices de Turquia a l’Estat espanyol i per crear consciència social sobre la repressió que viuen els kurds diàriament.

Diverses ciutats s’han manifestat en suport a Rojava- Amàlia Garcia
Read more

La contrabalança – #4

A Moviment Verd, abordem el tema de la sostenibilitat i el reciclatge en clau humorística i presentat en tres seccions: Què en saps tu?, on sortim al carrer per descobrir si els barcelonins reciclen i com; Desmuntant mites, on portem la contrària a, per exemple, Donald Trump; i finalment Vides, on les nostres protagonistes expliquen com els ha canviat la vida viure d’una manera Zero Waste. Un tema que ens afecta a tots i que a les nostres mans està canviar-lo per frenar l’impacte que tenim els éssers humans sobre el medi ambient.

Read more

Els americans de Barcelona, desolats per la victòria de Trump

La victòria de Trump ha deixat els nord-americans de Barcelona amb un pam de nas. La majoria donaven suport a Hillary Clinton i vivien el procés electoral amb intensitat. Els que van decidir passar la nit electoral fora de casa tenien dues opcions: anar a l’acte institucional que organitzava el consulat o bé a la festa del Luz de Gas que organitzava el braç del Partit Demòcrata a Barcelona.

Cetrencada ha cobert els dos esdeveniments. Aquest storify fa un repàs de la festa que es va viure al Luz de Gas. Una trobada que va començar amb balls i aplaudiments però que va acabar amb cares llargues i d’incredulitat.

Els assistents de la nit van haver de viure el desenllaç de la nit a casa seva. Una derrota inesperada que va espatllar la festa dels Democrats Abroad de Barcelona i també les esperances de la major part d’americans que resideixen a la ciutat, contraris a Trump.

Al Luz de Gas, anunciaven amb cartells que la següent festa que farien seria per viure la presa de possessió de Clinton el proper 20 de gener. No hi ha dubte que hauran de canviar de plans: els demòcrates asseguren que ara, els esperen mesos de molta feina.

Read more

Clinton-Trump, des de Barcelona

Els nord-americans de Barcelona s’impliquen amb passió en les eleccions presidencials d’enguany que es celebren aquesta matinada.

Aquí teniu com han viscut la campanya presidencial els yankees de la Ciutat Comptal:

http://www.vilaweb.cat/noticies/clinton-trump-des-de-barcelona/

Read more

Clinton té més possibilitats de guanyar les eleccions que Trump, segons dos ex-congressistes dels Estats Units

trumpclinton

Irina Balart Casanovas (@irii_96)

Descarrega’t l’article en PDF

Brian Baird, ex representant del partit demòcrata a Washington i Dan Miller, del partit republicà a Florida, han manifestat la seva convicció de que la candidata Hillary Clinton guanyarà les properes eleccions. Els congressistes han assistit a la Universitat Pompeu Fabra per dur a terme un debat -organitzat per la plataforma Deba-t.org– sobre les darreres campanyes electorals i els possibles resultats dels comicis.

Enguany el debat ha estat dividit en 2 blocs. El primer tractava sobre les primàries. Els dos compareixents han parlat sobre el finançament de les campanyes electorals i ambdós han coincidit en què es gasta una desmesurada suma de diners, fins i tot Baird, del partit demòcrata, ha assegurat que cal “una reforma de les campanyes electorals”. A més, Miller ha afegit que en l’elecció dels candidats republicans el gran problema va ser que hi havia “masses candidats que estaven molt dividit ideològicament”.

En quant a la tria del partit demòcrata, Baird ha destacat que Bernie Sanders tot i que va tractar temes molt importants, com la corrupció o la pobresa. Tot i així, la “seva autodefinició com a socialista van fer canviar el vot de l’electorat de centre”. Un fet a destacar, és que els votants de Sanders no volen votar a Clinton ja que consideren que “és igual que Trump”. No obstant, tal com ha avalat Baird, l’únic objectiu que té Sanders actualment és fer que Trump no guanyi les eleccions, i “la millor manera de fer-ho és votant a Clinton”.

debat

Debat entre Dan Miller i Brian Baird, fotografia pròpia

Trump, un polític “poc qualificat”

En el segon bloc, dedicat a la campanya presidencial,  els dos congressistes han declarat que “Trump molt possiblement no guanyarà aquestes eleccions”. Una de les raons que han donat per aquesta afirmació és que “no és un polític qualificat”, segons Dan Miller, i això fa que fins i tot dintre el propi partit “hi hagi discrepàncies per votar-lo”.  A més, com ha afegit Brian Baird, Clinton va per davant en els swing states, és a dir, aquells que no tenen un candidat segur en les enquestes (Florida, Virginia, Colorado, Iowa, New Hampshire, Nevada i Ohio). No obstant, segons Miller “encara hi ha una gran majoria de gent que el votarà”, que són gent que té por al canvi social i que “està en contra el sistema”. A més, afirma que “els votants de Trump són gent que odia a Hillary Clinton” perquè en el passat -1992- va lluitar per una sanitat pública.

 

Els dos congressistes s’han mostrat escèptics amb els debats televisius i amb el paper dels mitjans, que segons ells, “estan més pendents dels polítics que de les polítiques”.  Això fa que només mostrin la cara més polèmica dels candidats i les picabaralles que tenen els uns amb els altres. Si bé la premsa actua d’aquesta manera per captar més audiència, hi ha una part de realitat. Com han explicat els compareixents, la societat nord-americana és molt polaritzada i això fa que hi hagi una tendència a depreciar les idees contràries a les pròpies.

Un congrés disfuncional

Tant Baird com Miller han predit els resultats de les eleccions a la càmera de representants. Segons ells, probablement els republicans seguiran controlant el Parlament, tot i que amb alguna pèrdua d’escons. En cas de que aquests resultats es confirmin i Hillary Clinton guanyi les presidencials, això suposarà desacords en la presa de decisions entre uns membres i uns altres. “La càmera de representants sempre ha estat molt dividida i ha sigut molt disfuncional”, diu Dan Miller, a causa de la presència de grups molt polaritzats i radicals.  A més, en conseqüència les polítiques dels futurs presidents seran molt més difícils de complir.

El debat ha acabat amb una recomanació de Brian Baird cap els joves, dient que “tot i que les condicions econòmiques i socials no siguin favorables hi ha que seguir lluitant”.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies