La ‘guerra de l’aigua’ a Barcelona

Ariadna Pérez, Amàlia García, Joan Simó i Cristina de la Rosa

La pugna per la gestió de l’aigua a la capital catalana i la seva àrea metropolitana té un nou capítol. El Tribunal Suprem ha fet pública una sentència que dóna la raó a Agbar (Societat General d’Aigües de Barcelona). D’aquesta manera, es complica que l’Ajuntament de Barcelona pugui municipalitzar la regulació d’aquest recurs​. 

Aigües de Barcelona seguirà, de moment, abastint d’aigua capital i àrea metropolitana. La sentència és un revés a la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que fa gairebé quatre anys va anul·lar aquesta concessió, perquè no s’havia fet a través d’un concurs públic. Cal entendre que aquest és el contracte més gran d’Agbar a Espanya i suposa una part essencial dels seus beneficis.

El Tribunal Suprem considera legal la concessió del servei a l’empresa mixta que es va crear, amb aquesta finalitat, el 2012. Agbar en controla un 70%, però també hi participen Criteria Caixa i l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Aigües de Barcelona es va crear l’any 2012, durant el govern municipal de Xavier Tries. No obstant això, el paper d’Agbar en la gestió d’aquest recurs ve de lluny. L’empresa porta exercint la concessió de l’aigua des de 1867, tot i que fins el 1953 no es va formalitzar pel Ministeri d’Obres Públiques. 

En Comú Podem, des de la seva arribada a l’Ajuntament, vol impulsar la municipalització de l’aigua. La sentència del TSJC va portar esperança, però la decisió del Suprem dificulta el camí. Es valida la concessió d’Aigües de Barcelona fins el 2047. A la pràctica, això vol dir que, si l’Ajuntament volgués municipalitzar l’aigua abans d’aquesta data, hauria de pagar a Agbar 476 milions d’euros. 

Què implica la gestió privada de l’aigua? 

Un dels motius pels quals es genera aquest debat és la manera com s’entén l’accés a l’aigua: com un bé, o com un dret. En el context internacional, el 2010, l’Assemblea General de les Nacions Unides va reconèixer explícitament el dret a l’aigua i al sanejament. Aquesta resolució implica que els Estats han de proveir aigua potable, neta i assequible per tothom. En aquest punt, cal posar atenció: la privatització de serveis com l’aigua o la sanitat interfereix en matèria dels drets humans i ciutadans, que, sobre el paper, haurien de ser accessibles per tothom.

Ara bé, en el cas català, cal prendre context històric. En realitat, un dels principals motius pels quals es va iniciar el procés de privatització de l’aigua barcelonina va ser el deute públic; és a dir, salvar el deute públic que afrontava aquest sector.

«La privatització de l’aigua, així com la de la sanitat, comporta un encariment dels serveis públics».

Pedro Arrojo, doctor en Ciències Físiques especialitzat en economia de l’aigua

No obstant això, el problema de privatitzar el servei és que en cap cas una empresa privada afronta el deute, segons explica Pedro Arrojo. Aquesta situació genera que els diners que es donen a la Generalitat per pagar el deute, en realitat, es carreguen automàticament a la tarifa dels ciutadans que rebran aquest servei.

A més a més, a aquesta problemàtica se li suma la negativa de les empreses privades a promoure l’estalvi d’aigua. És a dir, davant de l’emergència climàtica, la gestió de l’aigua s’allunya d’un ús responsable i sostenible. Agbar ha negat aquesta perspectiva, reafirmant el seu treball en favor del mediambient.

Més enllà de Barcelona 

Dels 947 municipis de Catalunya, 507 tenen gestió pública de l’aigua. Tot i això, la gran majoria son municipis petits que representen prop d’un 15% de la població. Així doncs, la majoria dels catalans paguen la seva aigua a l’empresa Agbar. 

En aquest aspecte, Catalunya és una rara avis. De fet, es tracta d’un dels pocs llocs d’Europa on la gestió privada de l’aigua supera el 80% del total. Al conjunt de l’Estat espanyol, només el 50% del mercat està en mans privades. Les dades són encara més sorprenents si creuem la frontera cap al nord: a París, la gestió de l’aigua és totalment pública des del 2010. 

Però, quins beneficis pot suposar per a la ciutadania l’aposta per la remunicipalització de l’aigua?

Arnau Comas, coordinador de l’Associació de Municipis per l’Aigua Pública (AMAP),
en una entrevista per Ce Trencada el 21/11/2019. 

A Catalunya, municipis com Mataró o Reus ja han apostat per la municipalització de la regulació de l’aigua. En concret, Terrassa ha estat de les darreres ciutats que han acordat iniciar-se en le gestió pública. Els detractors d’aquest model asseguren que és difícil de mantenir, ja que implica massa costos a càrrec de l’administració. Els seus partidaris, en canvi, parlen de posar en dubte la seguretat d’aquesta perspectiva econòmica.

És a dir, a l’hora de preguntar-nos per la privatització o no de la gestió dels recursos, cal plantejar-se si aquesta afavoreix, per se, un millor servei,

Arnau Comas, coordinador de l’Associació de Municipis per l’Aigua Pública (AMAP),
en una entrevista per Ce Trencada el 21/11/2019. 

En tot cas, l’administració de Barcelona s’haurà d’esperar dues dècades més per continuar amb aquesta particular guerra de l’aigua. O pot seguir els passos de Berlin i indemnitzar Agbar amb una suma milionària d’euros. Pel moment, només ens queda fer nostres les paraules de Bruce Lee…

Resultat d'imatges de be water my friend
L’actor sinoamericà a la seva darrera entrevista.


Read more

Incertesa i expectació: els dies previs a la sentència

Espanya posa a prova la fortalesa de la seva democràcia. Són dies decisius a l’espera del que serà, sens dubte, una de les sentències més determinants de la seva història. La sala penal del Tribunal Suprem es pronunciarà aviat sobre el que va succeir la tardor del 2017 a Catalunya. Per alguns, un referèndum d’autodeterminació legítim i la caiguda de la màscara d’un Estat obertament repressiu. Per altres, un intent de subvertir l’ordre constitucional evitat gràcies als mecanismes de l’Estat de Dret.

Dimecres 16 d’octubre Jordi Sánchez i Jordi Cuixart hauran complert el màxim de dos anys en presó preventiva que estipula la llei d’enjudiciament criminal espanyola en el seu article 504, obligant així al tribunal presidit per Manuel Marchena a trencar el silenci en què s’ha sotmès des que va dir allò del «vist per sentència» el dotze de juny. El magistrat podria allargar-la en una interlocutòria, però tot indica que la sala s’inclinarà per no dilatar el procés i fer públic el seu veredicte. El fiscal Javier Zaragoza ja ho va dir: les sentències sortiran al voltant del dotze d’octubre, dia de la Hispanitat. Setmana complicada amb la vista d’Oriol Junqueras al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) perquè es pronunciï sobre la seva immunitat. Dilluns, aniversari de l’afusellament de Companys. L’expectació és màxima. La incertesa, també.

Al banc dels acusats s’hi asseuen els líders socials Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, la llavors presidenta del Parlament Carme Forcadell, l’antic vicepresident de la Generalitat Oriol Junqueras i els exconsellers Joaquim Forn, Josep Rull, Jordi Turull, Dolors Bassa i Raül Romeva. Són acusats de rebel·lió per la Fiscalia i de sedició per l’Advocacia de l’Estat, en ambdós casos amb l’agreujant de malversació. El partit d’ultradreta Vox, personat com a acusació particular a la causa, hi afegeix a més el d’organització criminal. Els exconsellers Meritxell Borràs, Santi Vila i Carles Mundó, actualment en llibertat, s’enfronten a set anys de presó per desobediència.

La publicació de la sentència és el resultat d’un llarg procés judicial. Els plens del Parlament del sis i set de setembre, les manifestacions i mobilitzacions en favor d’un referèndum declarat il·legal i inconstitucional, la celebració de les votacions l’u d’octubre i la declaració d’independència del 27 d’aquell mateix mes es recullen com a moments clau d’un llarg procés per subvertir l’ordre constitucional. En altres paraules, segons les acusacions l’objectiu era destruir el sistema. La clau radica en el paper que la violència -constatada per alguns, inventada pels altres- va tenir en aquest procés.

Tot són preguntes sense resposta: el dia en què es faran públiques les sentències, la fórmula (si es farà pública o si s’enviarà directament a les parts), l’opacitat de la resposta que s’està preparant a escala institucional i civil. A bars, universitats, oficines i televisions no es parla de cap altra cosa. I és que, encara que al banc dels acusats hi hagi nou persones, l’anomenada «sentència al procés» jutjarà un moviment sencer.

La ciutadania s’està organitzant. Després de mesos amb mobilitzacions massives però clarament molt més modestes que en altres ocasions, la resposta a les sentències és una incògnita. El màxim exponent n’és Tsunami Democràtic, un nou i imprevisible actor. De manera totalment anònima, crida a la mobilització des dels seus comptes a les xarxes socials oberts el dia dos de setembre. Quan arribi el moment, donaran les directrius. En menys de dos dies han aconseguit més de 20.000 nous membres al seu compte de Telegram, arribant a les 80.000 persones.

Al seu torn, ANC i Òmnium ja van anunciar en un acte en el segon aniversari de l’1-O la voluntat d’una resposta plural, transversal i col·lectiva. Sota aquesta premissa, convoquen cinc marxes lentes des de Tarragona, Girona, Tàrrega, Vic i Berga que recorreran 100 quilòmetres en tres dies per arribar fins a Barcelona.

Read more

El Judici del Procés: com es desenvoluparan les properes sessions?

Ariadna Coma (@ariadna_coma)

Arrenca la tercera setmana del judici del procés al Tribunal Suprem, amb els darrers interrogatoris i l’inici de les declaracions dels testimonis, després que el passat dijous 21 de febrer s’endarrerís la programació marcada pel president de la sala, Manuel Marchena.

Santi Vila, Jordi Sánchez, Jordi Cuixart i Carme Forcadell eren els quatre últims acusats citats a declarar en l’última sessió del judici del procés. Però la llarga interlocutòria de l’exlíder de l’Assemblea Nacional Catalana –que va durar aproximadament 5 hores- va impossibilitar finalitzar amb els interrogatoris als dotze acusats dins els terminis previstos (el 21 de febrer). Així doncs, les declaracions de Cuixart (president d’Òmnium Cultural) i Carme Forcadell (expresidenta del Parlament de Catalunya) s’han hagut d’endarrerir i, amb aquestes, l’inici de la fase testimonial del judici, prevista pel 26 de febrer.

Al llarg d’aquesta setmana, doncs, es calcula que 20 primers testimonis -tots ells polítics, a causa de la proximitat amb les eleccions del 28 d’abril i el 26 de maig- disposaran de 30 minuts cadascun per declarar davant la sala. Els primers deu compareixeran dimecres dia 27; els més esperats són l’expresident Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría, Artur Mas i una de les peces clau per a l’acusació del delicte de malversació de fons públics, l’exministre d’Hisenda Cristóbal Montoro.

Si es compleixen amb els terminis programats pel Tribunal, dijous dia 28 de febrer continuarà la fase testifical del judici, amb els testimonis del lehendakari Iñigo Urkullu, Gabriel Rufián (ERC) i l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau, entre d’altres. A més de la intervenció de l’exministre d’Interior, Juan Ignacio Zoido, que es va incloure a última hora a petició de la defensa de l’exconseller Joaquim Forn.

judici

Programació prevista per les properes sessions al Tribunal Suprem. | Elaboració pròpia

I després, què?

Un cop finalitzin les declaracions dels testimonis (aproximadament 500 persones han estat citats a declarar), s’iniciarà la prova pericial del judici. Els pèrits i els experts autors dels informes tècnics que s’han presentat a judici intervindran per demostrar o refutar els indicis que hi ha contra els acusats. Amb tot això, es calcula que el judici es podria allargar fins a 3 mesos, en funció del desenvolupament de les sessions. Un fet que podria solapar-se amb les campanyes electorals de les eleccions del 28 d’abril i també del 26 de maig a l’alcaldia de Barcelona.

Per a recapitular: què ha passat fins ara?

Clica sobre la imatge per veure tot el què ha passat fins arribar al judici.

Read more

Qui són els nous Fiscals de l’Estat en el judici pel procés?

Laura Cercós Tuset (@cercos_tuset)

Aquesta setmana, al Tribunal Suprem, ja no seran Javier Zaragoza i Fidel Cadena els fiscals encarregats d’interrogar els líders independentistes. Consuelo Madrigal i Jaime Moreno agafen el relleu en l’interrogatori dels líders independentistes.

Els primers interrogats aquesta setmana són Jordi Turull, exconseller de la Presidència, i Raül Romeva, exconseller d’Exteriors. Tot i això, només Turull ha admès preguntes de la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat. Per la seva banda, l’interrogatori de Raül Romeva es limita a les preguntes del seu advocat, Andreu Van den Eynde, tal i com va fer Oriol Junqueras la setmana passada.

A què es deu aquest relleu?

L’acusasió de la Fiscalia de l’Estat contra els líders independentistes està defensada per quatre fiscals de la sala: Javier Zaragoza, Fidel Cadena, Consuelo Madrigal i Jaime Moreno. La setmana passada van intervenir-hi tant Zaragoza com Cadena, durant la fase de qüestions prèvies i en l’interrogatori de Joaquim Forn. Aquesta setmana s’estrenen en el judici del procés Madrigal i Moreno.

L’estratègia dels Fiscals de l’Estat consisteix en presentar-se per parelles a la Sala del Tribunal Suprem, interrogant diferents polítics cadascun. Com a fiscals de sala, aquesta alternança és habitual en els diferents judicis que tenen lloc al Tribunal Suprem.

fiscals

Consuelo Madrigal i Jaime Moreno prenen el relleu com a Fiscals de l’Estat en el Judici del Procés

 

Read more

Lupa internacional sobre el judici al procés

Núria Vilamala (@nvilamala3)

Les defenses d’alguns presos sol·liciten la presència d’observadors nacionals i internacionals al judici de l’1-O

El judici al procés és a tocar. A pocs dies per l’inici del macro judici de l’1-O, s’ultimen els detalls per definir com s’organitzaran les diverses jornades judicials, però encara hi ha moltes incògnites per resoldre, una d’elles la presència d’observadors internacionals al judici. Les defenses d’alguns dels polítics empresonats han demanat que al judici hi hagin 5 places reservades a observadors internacionals, i ara és el torn del tribunal, qui ha de donar resposta a les peticions de les defenses dels acusats i ha de decidir, doncs, si els observadors internacionals podran tenir o no un espai a la sala del judici de l’1-O.

A hores d’ara, són principalment tres els observadors internacionals que podrien jugar un paper important durant el judici de l’1-O: la International Trial Watch-Catalan Referendum Case, Amnistia Internacional i un grup de 9 eurodiputats. Però quin paper volen jugar cada un d’ells?

Avaluar i analitzar el respecte als drets humans. Aquest és l’objectiu principal de la plataforma d’entitats International Trial Watch-Catalan Referendum, creada el passat mes de desembre per tal de gestionar la presència d’observadors nacionals i internacionals al judici de l’1-O. “Pretenem que les sessions siguin supervisades per especialistes de tot el món”, comenta Mercè Barceló, una de les impulsores del projecte. L’organització, doncs, recolzarà als experts internacionals que seguiran detalladament tot el judici per acabar redactant un informe amb les conclusions del procés judicial, i en el qual analitzaran detalladament el respecte als drets humans, a la imparcialitat i a la independència.

Per altra banda, qui també vol jugar un paper important durant el judici de l’1-O és Amnistia Internacional, qui ja ha enviat al Tribunal Suprem una petició per tal de disposar d’un espai a la sala del judici. En aquest sentit, des de l’entitat afirmen que el principal objectiu és “assegurar que es compleixin totes les garanties per un judici just” i al mateix temps demanen la retirada de les acusacions per rebel·lió i sedició. Fins al moment, l’organització s’ha posicionat en diverses ocasions: s’ha mostrat contrària a l’empresonament dels polítics, ha reclamat la seva posada en llibertat i es va solidaritzar amb els presos que van dur a terme una vaga de fam el passat mes de desembre.

Finalment, un grup de nou eurodiputats va impulsar la iniciativa de fer d’observadors al judici de l’1-O a través de la Plataforma Diàleg UE-Catalunya. La seva finalitat principal és que els presos tinguin un procés judicial amb unes “condicions justes”, ja que segons ells “és un judici sense garanties”.

Ara, doncs, és el Tribunal Suprem qui ha d’acceptar la presència d’observadors internacionals al judici, els quals, en el cas de poder-hi assistir, exercirien d’àrbitres per tal de controlar que el judici es porti a terme amb totes les garanties possibles.

 

OBSERVADORS INTERNACIONALS BO

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies