Xavier Albertí és director d’escena, actor, compositor i l’actual director artístic del Teatre Nacional de Catalunya. Va néixer l’any 1962 a Lloret de Mar, tot i que actualment viu a Barcelona. Es tracta d’un dels referents culturals i de les arts escèniques més importants de Catalunya.
.
— Cap on anirà el teatre?
— El teatre anirà cap a fer teatre. Els temes i les connexions que es produeixin amb els espectadors dependrà del que els autors necessitin en cada moment i que la societat reclami. Per força ha de seguir fent el que ha fet durant 2.500 anys: recordar-nos als humans que tenim una experiència humana i que està tenyida per aspectes ètics i estètics.
— L’essència es mantindrà intacta, doncs?
— Formalment el teatre canvia, però al darrere tota aquesta evolució tecnològica, hi ha la voluntat de trobar la veritat.
El TNC no queda exempt dels condicionants econòmics
Com molts altres teatres que depenen directament de les institucions públiques, el Teatre Nacional de Catalunya i les seves produccions es veuen molt condicionades per la Generalitat de Catalunya. Les condicions econòmiques del teatre des que Xavier Albertí n’és el director, ara fa 8 anys, han estat molt difícils. Algunes conseqüències d’aquestes restriccions han estat haver de prescindir d’elements per a les produccions, empetitir l’estructura fixa del teatre i buscar moltes complicitats fora, com empreses privades. Ell assegura que, juntament amb tot l’equip amb qui l’han aconseguit tirar endavant, s’hi han “deixat la pell”. El principal problema és que el TNC té un marc legal que li impedeix acabar la temporada amb dèficit. Això vol dir que si un espectacle programat a la Sala Gran no té èxit i no assoleix les quotes preestablertes, l’única solució per tal de retallar costos és acomiadar persones. Xavier Albertí se sent fortament condicionat per aquest factor i és conscient que a l’hora de programar no se la pot jugar. Això és un problema, ja que limita la capacitat de poder arriscar-se i desenvolupar les idees de llibertat creativa adequadament. Per aquest motiu, qualifica el TNC d’un “teatre públic” (sí, entre cometes), perquè no admet aquest marge de risc sense el qual no pot sorgir l’aposta creativa.
— Quina veritat?
— La veritat per ser representada. La veritat teatral està convencionalitzada per l’experiència cultural. Sempre busquem que el teatre ens parli de la veritat convencional i col·lectiva, que és superior a la realitat del carrer. Si ens interessés la realitat del carrer, no pagaríem 25 euros per seure en un teatre.
— On podem observar aquesta superioritat?
— Al carrer veiem com la vida es desenvolupa, en canvi al teatre veiem com un dramaturg o dramaturga ha treballat perquè d’això en surti una artificiositat per crear uns signes i posar els accents allà on ideològicament li sembla que són importants.
— També té una funció social el teatre?
— El teatre és un tipus d’expressió artística, i com a tal ens connecta amb el llenguatge i amb la seva profunditat. Però sobretot ens dona eines per revalidar pactes de convivència, i això és necessari en qualsevol model de societat.
— És una necessitat intrínseca a la condició humana, vol dir?
— Les persones tenim la necessitat de formar part d’un grup que s’autoidentifiqui amb certs aspectes, malgrat la diversitat de punt de vista. Hi ha d’haver alguna cosa que ens faci sentir membres d’una comunitat i, per a això, la cultura és clau. A més, el teatre hi contribueix especialment, ja que és una recepció cultural col·lectiva.
— Llavors, podríem dir que la cultura és un dels fonaments de la societat. I de les nacions?
— Efectivament. És imprescindible que qualsevol nació tingui una cultura potent que reafirmi els seus valors. És més, una de les parts fonamentals de la relació entre les nacions i estats i la cultura és la democratització del seu accés a través de l’educació. És molt important que no hi hagi peatges econòmics que la facin elitista.
— I a Catalunya?
— El problema que ha tingut la cultura catalana històricament és que no ha tingut un estat propi i ha hagut de dependre molt de la voluntat de la burgesia i que apostés per la seva evolució.
— Ha millorat la situació?
— La veritat és que sí. A Catalunya tenim un teatre públic i privat molt potent, i això permet navegar en condicions molt diverses d’estímuls i de recerca de nous tipus de representació. Tot i això, les limitacions econòmiques hi continuen essent.
— Personalment, s’ha sentit condicionat per l’economia a l’hora de crear?
— Absolutament. I considero que fa més por la censura econòmica que no pas la ideològica.
— Per què?
— Les censures econòmiques són terribles, ja que són aquelles mecàniques que amaguen la censura ideològica. Però si no es proporcionen els recursos per poder treballar en profunditat, no es pot treballar. L’alternativa és fer-ho des de l’explotació.
Assumpció Balaguer ha mort als 94 anys d’edat, una de les actrius més longeves del cinema català i espanyol (1925-2019). L’art que la va fer més famosa fou el teatre, en el qual s’inicià als 13 anys durant la Guerra Civil. Estigué casada amb el també actor, guionista i director Paco Rabal. Durant els anys de matrimoni i maternitat, Balaguer va deixar els escenaris. Als 75 anys quedà viuda i llavors es convertí en l’àvia preferida de les noves generacions, que no havien assistit al seu èxit en teatre. Els últims anys de la seva vida van ser els més intensos i prolífics de la seva carrera professional, especialment en sèries i pel·lícules. Els joves la recordarem com l’entranyable voluntària de l’associació de càncer que visita la Rym quan acaba de perdre un pit a Polseres Vermelles o l’àvia que aconsegueix treure tota la tendresa del Pol a Merlí. Tot el món del teatre i la gran pantalla avui s’acomiada amb paraules d’afecte d’aquesta gran figura manresina, per exemple, els actors de La que se avecina, on representà la mare d’Antonio Recio.
Read moreTuvimos la suerte de disfrutarla y contagiarnos durante un capítulo de su energía y de su buen rollo. Asunción Balaguer era de esas pocas personas que dejaban huella al minuto de conocerla. Un beso enorme a familiares y amigos porque su pérdida es de las que se notan demasiado. pic.twitter.com/zmxWuZdLqw
— Laura Caballero (@LauraCaballero_) 23 de novembre de 2019
S’apaguen les llums. S’obre el teló. Omplen l’escenari un grup d’actors i ballarins que es mouen al ritme de les notes de la primera cançó de Flashdance. La història d’Alex Owens, una jove que somia convertir-se en ballarina va arribar per primer cop a Barcelona l’1 de març.
Aquest és el darrer musical que ha entrat a formar part l’escena teatral barcelonina. Amb una posada en escena espectacular, l’adaptació de la pel·lícula de Paramount Channel (Flashdance, 1983) fa un viatge al 1980 i intenta acostar aquella dècada a les noves generacions que no van viure-la. La trama principal de l’obra és el desig de la protagonista d’entrar a la prestigiosa acadèmia de ball Shipley Dance Academy. Els seus esforços s’entrellacen amb una trama secundària: la relació amorosa amb el fill del seu cap. Mentre que aquest pertany a la classe alta i adinerada, la protagonista és de classe baixa i una feina que no la complau en constructora amb el ball eròtic que gaudeix cada nit. Durant 150 minuts, la teatre es converteix en una sala de ball dels vuitanta amb totes les cançons de la pel·lícula original.
Després de l’èxit de La Jaula de las Locas, el Teatre Tívoli acollirà el musical fins al proper 21 d’abril. Les sessions tenen lloc de dimecres a diumenge, en diferents horaris, i el preu de les entrades oscil·la entre els 24 i 88€, depenent de la zona del teatre. La platea és la part que ofereix una millor visibilitat, tot i que pràcticament totes les butaques et permeten gaudir a la perfecció de l’espectacle.
Barcelona és una ciutat de teatre i aquest mes ampliarà la seva oferta de musicals. El primer gènere musical en arribar serà el pop rock, amb El Despertar de la Primavera, que portarà l’èxit de Broadway a la capital. També des de la capital mundial del teatre musical aterrarà per primera vegada RENT, el musical, una obra que ha donat la volta al món i que acollirà el Teatre Onyric Condal. A finals de mes, al mateix espai s’estrenarà Aladdin #ThePopMusical, una comèdia per a tota la família. A més, aquest març és l’últim per anar a veure La Sireneta, al Teatreneu fins al dia 17, La Llibreria de l’Avi Josep, al Cincómonos Espai d’Art fins al dia 30 o l’adaptació en clau musical d’El Patufet, a la Sara Ars fins al 31 de març.
A l’abril aterrarà a Barcelona Michael’s Legacy, que se sumarà a Forever. The best show about the King of Pop (ja al Teatre Coliseum fins al 9 de juny). D’aquesta manera, la ciutat comptarà amb dos espectacles que reten tribut a Michael Jackson.
Eva Jou (@evajp98)
Julio Manrique s’estrena com a director de la companyia La Perla 29 amb La reina de la bellesa de Leenane, l’òpera prima de l’autor irlandès Martin McDonagh. El muntatge, molt aplaudit pel pel públic i per la crítica, va estrenar-se el passat 14 de febrer a la Biblioteca de Catalunya i estarà programat fins el 14 d’abril.
L’argument transcorre al petit poble de Leenane, a la comarca de Connemara, a l’oest d’Irlanda. Allà hi viuen Mag Folan (Marissa Jossa) i la seva tercera filla Maureen (Marta Marco), de 40 anys. Mare i filla mantenen una relació tòxica, de dependència emocional molt poc sana. La mare, una dona amb una gran capacitat de manipulació, sap que sense la seva filla el seu destí serà una residència, el seu pitjor malson. Mentrestant, Maureen veu com perd la joventut per haver de cuidar la seva mare. El conflicte dramàtic esclata amb l’arribada de Pato (Ernest Villegas), un obrer de la construcció que sacsejarà la rutina de la mare i la filla i farà créixer la tensió entre totes dues. Es tracta d’una obra que combina l’humor negre amb el drama.
Representada fa vint anys per Carulla i Peña
No és la primera vegada que La reina de la bellesa de Leenane s’estrena a Barcelona. Fa 21 anys, dirigida per Mario Gas va convertir-se en un dels grans èxits de la temporada omplint durant més d’un any la platea de la Sala Villarroel.L’elenc estava format per Montserrat Carulla,Vicky Peña, Àlex Casanovas i Jacob Torres. Les dues actrius, el director i l’escenògraf, Jon Berrondo, van ser guardonats als Premis Butaca i als Premis Max.
Un autor de moda a Barcelona
La reina de la bellesa de Leenane és un drama rural amb moments còmics que McDonagh va escriure en una setmana quan tenia 26 anys. L’òpera prima de l’autor forma part de la seva primera trilogia titulada The Leenane Trilogy, que inclou La Calavera de Connemara i The Lonesome West. De fet, La reina de la bellesa de Leenane no és l’únic text de l’autor que s’ha vist representat a Barcelona. La Calavera de Connemara va estar programada la temporada passada a la Sala Villarroel. Oriol Pla, un dels actors de repartiment, va ser guardonat amb un premi Butaca per la seva interpretació en aquest muntatge.
Read more
Alba Giraldo (@albagiraldo98)
L’espectacle estarà durant tots els dijous de gener i febrer a la Sala Ars Teatre Bcn
És possible que una persona vegana s’enamori d’un amant del fast food? I per contra, que algú que basa la seva dieta en la carn s’enamori d’algú vegà? Pitjor encara, i si un dels dos es fa passar per qui no és per agradar a l’altre? Aquesta complicada relació és la que ha volgut escenificar l’Estanis Aboal en Veganos, el musical on la música en directe dirigida per Jesús Horcajo s’uneix al talent dels actors Joan Gil, Laura Miquel i David G. Llop.
Amb un inici sorprenent i un final que ho és encara més, el públic es diverteix de principi a fi i s’aconsegueix identificar amb la història i els personatges. Es tracten tots els temes més actuals: les relacions cibernètiques, les aplicacions per a buscar parella, els enganys d’Internet i el veganisme, un moviment de conscienciació molt actual que ha generat molt debat.
Tot això es complementa amb l’actuació dels tres actors. El Joan Gil dóna vida a Abel, la Laura Miquel a la Clara i el David G. Llop es va transformant per interactuar en la història dels altres dos i donar sentit al complet. Combinant la història de Clara i Abel, també podem conèixer un segon rerefons que dóna una visió diferent al musical, trenca la quarta paret i ajuda a interactuar molt més amb el públic. Una obra molt completa que reuneix tots els elements necessaris per gaudir del teatre.
El cartell de l’obra
Veganos, el musical va estrenar fa ara més d’un any i va fer temporada al Teatre Eixample de Barcelona. L’èxit va estar present tota la temporada i va permetre renovar l’obra i reestrenar ahir 17 de gener a les 20:30. El musical estarà durant tots els dijous de gener i febrer a la Sala Ars Teatre Bcn. Un espectacle amb gairebé un 9 de puntuació a Atrápalo.
Veganos, el musical és una producció de Anònims Produccions, el nou nom que rep Pupipia Produccions i que ja ha estrenada dos musicals a Barcelona. Veganos, el musical, comèdia d’èxit a l’Eixample Teatre durant el 2017 (finalistes a Broadway World Spain, nominats als premis de teatre musical i els premis Max); i, Barbablava, el musical, un thriller musical d’estrenar la temporada de musicals al Teatre Gaudí 2018 amb èxit de crítica i públic. La companyia també ha generat espectacles més intimistes, com el monòleg Pols a la memòria, un text teatral sobre l’Alzheimer amb música en directe estrenada la temporada de teatre de Sant Andreu de la Barca i actualment en gira.
(clica a la imatge per accedir a l’interactiu!)
Lolita Flores encarna una de les heroïnes gregues més empoderades en una versió actualitzada de la tragèdia
Júlia Curto (juliacurto22). Ja en la primera versió d’Eurípides, el personatge de Fedra deixava al descobert certes pinzellades de rebel·lió femenina. En les seves obres, l’autor ja alliberava les dones, les feia protagonistes i, alhora, poderoses. Ara, una Fedra contemporània aterra a Barcelona recollint el protofeminisme clàssic d’Eurípides des d’una perspectiva actual, sense oracles ni déus.
Lolita Flores és qui dóna vida a la protagonista sota els focus del Teatre Romea. L’obra exposa un cas que podria encaixar perfectament en l’actualitat: una dona madura que té un amor prohibit a ulls de la societat i l’Estat. El lema d’aquesta Fedra, segons ha declarat el director Luis Luque al diari El Mundo, és que “cap poder masculí impedirà que Fedra estimi”, un missatge feminista que avui està, més que mai, a l’ordre del dia.
La crítica ha valorat molt positivament l’obra. Mentre l’ABC la titlla com “un volcà”, El Español afegeix que Lolita Flores conquesta el teatre “amb una interpretació rabiosa de Fedra”. La premsa i els espectadors coincideixen en què la funció és tot un crit a la llibertat i a l’amor. En definitiva, ha estat tot un encert allunyar-se de la mitologia i donar-li un enfocament actual a una tragèdia que, ja des dels seus inicis, va marcar el camí cap al feminisme.
Read moreESTRENA – Fedra 🔥💃🏻 Lolita Flores @sarandonga55 es posa la pell de la #Fedra més apassionada i combativa, al @teatre_romea: https://t.co/BD9oS3DFHc pic.twitter.com/AQRrNPiV02
— Teatre Barcelona (@BarcelonaTeatre) 10 de enero de 2019
Els Agitadors Lliures preparen una diada amb xerrades i preus especials amb motiu de l’última funció del muntatge dirigit per David Selvas
El Dia de la Generació Lliure posarà dissabte el punt final a la representació del díptic Àngels a Amèrica a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Montjuïc. El grup de joves Agitadors Lliures, que no formen part de l’organigrama del teatre però que difonen la seva activitat a través de les xarxes socials, han estat els impulsors de la iniciativa que vol convertir la darrera funció del muntatge del director David Selvas en una festa.
«Tot han estat facilitats per part del Teatre Lliure, és la primera vegada que ens donen confiança i ens deixen fer un acte d’aquesta magnitud«, explica Bernat Reher, membre dels Agitadors. Des del passat dijous, quan el Teatre Lliure va fer oficial la celebració del Dia de la Generació Lliure, els joves menors de 30 anys poden comprar de forma anticipada les entrades a un preu especial de 16€ -8€ cada part del díptic- amb el carnet gratuït Generació Lliure. «L’objectiu és que els joves tinguin preus accessibles per anar al teatre«, explica Reher.
Font: Teatre Lliure
Per primera vegada a Catalunya s’han representat les dues parts del díptic de la peça més famosa de Tony Kushner escrita a principis dels anys noranta: S’acosta el mil·lenni i Perestroika, que tracten sobre la sida i l’estigmatització dels seus malalts. Els actors Pere Arquillué i Òscar Rabadan i l’actriu Vicky Peña han acompanyat a la Kompanyia Lliure en una de les seves últimes produccions després de la dimissió de Lluís Pasqual, director del Teatre Lliure des de l’any 2010.
Els Agitadors Lliures també han organitzat xerrades pel Dia de la Generació Lliure sobre l’obra amb l’actriu barcelonina Julià Barceló i el Col·lectiu d’actors i actrius negres de Barcelona, que va criticar l’obra perquè un dels personatges és negre i és interpretat per un actor blanc. La jornada finalitzarà al vestíbul del teatre amb una sessió de DJ.
Fes clic per veure l’infogràfic! Font: elaboració pròpia
La Sala Gran del TNC acull “Temps Salvatge” fins al 17 de juny
MARIA BRAGÓS DUCH (@mariabragosduch)
“Aquest és un lloc bonic per viure?” és la pregunta que Josep Maria Miró, autor de Temps Salvatge, es fa amb aquesta obra dirigida per Xavier Albertí. I se la fa a través del personatge de la Ivana (Laia Manzanares), una noia de 17 anys que després de la mort de la seva mare s’ha de traslladar a viure amb la seva àvia. L’arribada de la Ivana a la urbanització on viu la dona coincideix amb l’aparició d’unes pintades amenaçadores que trasbalsaran la vida dels veïns i veïnes, ja que els faran entrar en un estat de por, suposicions, violència i desconfiança.
I tots aquests sentiments se situen en un espai concret: la piscina comunitària de la urbanització, l’únic lloc on la Ivana se sent a gust. Aquest és el marc on tenen lloc bona part de les escenes més intenses de l’obra. A més, és impressionant veure com dins l’escenari del TNC hi ha una piscina, i que fins i tot els personatges s’hi banyen.
De fet les piscines són habituals a les obres de Josep Maria Miró. Segons l’autora del pròleg de Temps Salvatge Marina Garcés, la piscina és central a aquesta obra: “Ocupa el centre de la vida comunitària d’un bloc de pisos, d’aquells que han poblat els afores dels nostres pobles i ciutats durant el boom immobiliari. Somni de les classes treballadores, confoses en els seus somnis de classe mitjana despolititzada, els boscos i les piscines dibuixen la geografia d’un simulacre de vida urbana i d’harmonia comunitària al mateix temps. Els pisos són els nínxols d’aquest somni, mentre que la piscina és l’escenari artificial d’una idea hipotecada de llibertat”.
D’altra banda, algunes sessions teatrals s’acompanyen de col·loquis o altres activitats a càrrec dels principals protagonistes de l’espectacle.
Si avui assistiu a la representació de #tempssalvatge, podeu aprofitar per quedar-vos al col·loqui postfunció amb la filòsofa @MarinaGarces i uns quants membres de la companyia. L'entrada és gratuïta. https://t.co/OUuNdIdiF5 pic.twitter.com/EYbJtIZgGY
— TNC (@teatrenacional) May 18, 2018
Amb tot, Temps Salvatge vol empènyer l’espectador a reflexionar sobre el moment que està vivint, tant a escala pública com particular. I així queda palès amb l’última escena, en què comença a ploure sobre l’escenari del Nacional i el personatge de la Raquel (Míriam Iscla) acaba el seu monòleg preguntant “Quan deixarà de ploure? Fins quan haurem de suportar aquest temps salvatge?”.
Read more
BLAI BARBER (@blaibarber)
El món del teatre ha tingut des dels seus inicis històrics una forta relació amb la filosofia. Per veure-ho només cal fer una mirada endarrere i desplaçar-se fins a l’època de les grans obres clàssiques de Sòfocles, Eurípides o Èsquil. Els grecs van ser els inventors de la tragèdia i a través d’ella ja es posaren damunt la taula qüestions com la veritat sobre la naturalesa, l’existència o el destí de l’home.
Oriol Broggi i Josep Ramoneda estan convençuts que avui dia la filosofia necessita més que mai encarnar-se i que el teatre, superat el mite de l’acció, necessita retrobar les paraules. Ells dos estan al capdavant de la direcció d’Escenes de filosofia i teatre. Les nits de la Maleta a la Perla, un pretensiós festival que combinarà pensament i creació teatral i que se celebrarà durant el dijous 26, divendres 27 i dissabte 28 d’octubre al Teatre de la Biblioteca de Catalunya. Es tracta d’una activitat impulsada, coordinada i produïda per la companyia de teatre La Perla29 i la revista d’humanitats i economia La Maleta de Portbou.
L’escenari del Teatre de la Biblioteca de Catalunya ja està preparat per acollir el festival. | Font: LaPerla29
El filòsof i escriptor Enric Puig és el comissari d’Escenes de filosofia i teatre i ell mateix comenta que “s’han proposat vincular les dues coses tant pel que fa a contingut com la forma, creant així una mena d’espai híbrid on es fugi dels protocols habituals de cada àmbit”. És així com al llarg d’aquests tres dies, propostes teatrals contaminaran converses, diàlegs i tertúlies, al mateix temps que es produeixi el fenomen a la inversa.
Seguint la terminologia teatral, el programa està dividit en tres actes diferents, en comptes de parlar de tres dies. Un dels moments més esperats serà la conferència inaugural a càrrec de Jean-Guy Lecat, escenògraf de Peter Brook, on es farà reflexionar als espectadors sobre el poder del teatre en la transformació de l’espai públic. Un altre plat fort del festival serà la darrera conferència de dissabte a càrrec de José María Ridao sobre el teatre com a mirall de la societat.
Però entre aquest primer i últim esdeveniment, el festival tractarà temes com el concepte de la veritat, la construcció del personatge i el vincle amb la construcció dels subjectes individuals, la corporalitat de l’actor o la dimensió social i política del teatre. Paral·lelament estarà en funcionament un cafè filosòfic a l’estil francès en què es faran tertúlies més informals, on el públic podrà acostar-se als conferenciants i on, per exemple, intervindrà en una de les xerrades Francesc Orella, el professor Merlí a la coneguda sèrie de tv3.
És important tornar a trobar en l’actualitat la relació entre teatre i filosofia?
Enric Puig afirma que “actualment estem vivint una espècie de crisi de l’espai públic. En molts casos acabem entenent la xarxa com el nou espai públic, quan en realitat mai ho ha estat». Afegeix que “cal reivindicar el teatre no com un espai estrictament d’entreteniment sinó també de reflexió i d’experiència compartida enfront dels problemes que existeixen avui al món”.
A més a més, Puig afirma que «el festival està en marxa des de fa mesos i té un caràcter experimental. En aquesta primera edició veurem per primer cop com dialoguen filosofia i teatre i la intenció és repetir-ho anualment». Les entrades es poden comprar cada dia per separat a taquilla o per internet.
Read more
- 1
- 2