Xavier Albertí és director d’escena, actor, compositor i l’actual director artístic del Teatre Nacional de Catalunya. Va néixer l’any 1962 a Lloret de Mar, tot i que actualment viu a Barcelona. Es tracta d’un dels referents culturals i de les arts escèniques més importants de Catalunya.
.

— Cap on anirà el teatre?
— El teatre anirà cap a fer teatre. Els temes i les connexions que es produeixin amb els espectadors dependrà del que els autors necessitin en cada moment i que la societat reclami. Per força ha de seguir fent el que ha fet durant 2.500 anys: recordar-nos als humans que tenim una experiència humana i que està tenyida per aspectes ètics i estètics.
— L’essència es mantindrà intacta, doncs?
— Formalment el teatre canvia, però al darrere tota aquesta evolució tecnològica, hi ha la voluntat de trobar la veritat.
El TNC no queda exempt dels condicionants econòmics
Com molts altres teatres que depenen directament de les institucions públiques, el Teatre Nacional de Catalunya i les seves produccions es veuen molt condicionades per la Generalitat de Catalunya. Les condicions econòmiques del teatre des que Xavier Albertí n’és el director, ara fa 8 anys, han estat molt difícils. Algunes conseqüències d’aquestes restriccions han estat haver de prescindir d’elements per a les produccions, empetitir l’estructura fixa del teatre i buscar moltes complicitats fora, com empreses privades. Ell assegura que, juntament amb tot l’equip amb qui l’han aconseguit tirar endavant, s’hi han “deixat la pell”. El principal problema és que el TNC té un marc legal que li impedeix acabar la temporada amb dèficit. Això vol dir que si un espectacle programat a la Sala Gran no té èxit i no assoleix les quotes preestablertes, l’única solució per tal de retallar costos és acomiadar persones. Xavier Albertí se sent fortament condicionat per aquest factor i és conscient que a l’hora de programar no se la pot jugar. Això és un problema, ja que limita la capacitat de poder arriscar-se i desenvolupar les idees de llibertat creativa adequadament. Per aquest motiu, qualifica el TNC d’un “teatre públic” (sí, entre cometes), perquè no admet aquest marge de risc sense el qual no pot sorgir l’aposta creativa.
— Quina veritat?
— La veritat per ser representada. La veritat teatral està convencionalitzada per l’experiència cultural. Sempre busquem que el teatre ens parli de la veritat convencional i col·lectiva, que és superior a la realitat del carrer. Si ens interessés la realitat del carrer, no pagaríem 25 euros per seure en un teatre.
— On podem observar aquesta superioritat?
— Al carrer veiem com la vida es desenvolupa, en canvi al teatre veiem com un dramaturg o dramaturga ha treballat perquè d’això en surti una artificiositat per crear uns signes i posar els accents allà on ideològicament li sembla que són importants.
— També té una funció social el teatre?
— El teatre és un tipus d’expressió artística, i com a tal ens connecta amb el llenguatge i amb la seva profunditat. Però sobretot ens dona eines per revalidar pactes de convivència, i això és necessari en qualsevol model de societat.
— És una necessitat intrínseca a la condició humana, vol dir?
— Les persones tenim la necessitat de formar part d’un grup que s’autoidentifiqui amb certs aspectes, malgrat la diversitat de punt de vista. Hi ha d’haver alguna cosa que ens faci sentir membres d’una comunitat i, per a això, la cultura és clau. A més, el teatre hi contribueix especialment, ja que és una recepció cultural col·lectiva.
— Llavors, podríem dir que la cultura és un dels fonaments de la societat. I de les nacions?
— Efectivament. És imprescindible que qualsevol nació tingui una cultura potent que reafirmi els seus valors. És més, una de les parts fonamentals de la relació entre les nacions i estats i la cultura és la democratització del seu accés a través de l’educació. És molt important que no hi hagi peatges econòmics que la facin elitista.
— I a Catalunya?
— El problema que ha tingut la cultura catalana històricament és que no ha tingut un estat propi i ha hagut de dependre molt de la voluntat de la burgesia i que apostés per la seva evolució.
— Ha millorat la situació?
— La veritat és que sí. A Catalunya tenim un teatre públic i privat molt potent, i això permet navegar en condicions molt diverses d’estímuls i de recerca de nous tipus de representació. Tot i això, les limitacions econòmiques hi continuen essent.
— Personalment, s’ha sentit condicionat per l’economia a l’hora de crear?
— Absolutament. I considero que fa més por la censura econòmica que no pas la ideològica.
— Per què?
— Les censures econòmiques són terribles, ja que són aquelles mecàniques que amaguen la censura ideològica. Però si no es proporcionen els recursos per poder treballar en profunditat, no es pot treballar. L’alternativa és fer-ho des de l’explotació.

Assumpció Balaguer ha mort als 94 anys d’edat, una de les actrius més longeves del cinema català i espanyol (1925-2019). L’art que la va fer més famosa fou el teatre, en el qual s’inicià als 13 anys durant la Guerra Civil. Estigué casada amb el també actor, guionista i director Paco Rabal. Durant els anys de matrimoni i maternitat, Balaguer va deixar els escenaris. Als 75 anys quedà viuda i llavors es convertí en l’àvia preferida de les noves generacions, que no havien assistit al seu èxit en teatre. Els últims anys de la seva vida van ser els més intensos i prolífics de la seva carrera professional, especialment en sèries i pel·lícules. Els joves la recordarem com l’entranyable voluntària de l’associació de càncer que visita la Rym quan acaba de perdre un pit a Polseres Vermelles o l’àvia que aconsegueix treure tota la tendresa del Pol a Merlí. Tot el món del teatre i la gran pantalla avui s’acomiada amb paraules d’afecte d’aquesta gran figura manresina, per exemple, els actors de La que se avecina, on representà la mare d’Antonio Recio.

Read moreTuvimos la suerte de disfrutarla y contagiarnos durante un capítulo de su energía y de su buen rollo. Asunción Balaguer era de esas pocas personas que dejaban huella al minuto de conocerla. Un beso enorme a familiares y amigos porque su pérdida es de las que se notan demasiado. pic.twitter.com/zmxWuZdLqw
— Laura Caballero (@LauraCaballero_) 23 de novembre de 2019
Els Agitadors Lliures preparen una diada amb xerrades i preus especials amb motiu de l’última funció del muntatge dirigit per David Selvas
El Dia de la Generació Lliure posarà dissabte el punt final a la representació del díptic Àngels a Amèrica a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Montjuïc. El grup de joves Agitadors Lliures, que no formen part de l’organigrama del teatre però que difonen la seva activitat a través de les xarxes socials, han estat els impulsors de la iniciativa que vol convertir la darrera funció del muntatge del director David Selvas en una festa.
«Tot han estat facilitats per part del Teatre Lliure, és la primera vegada que ens donen confiança i ens deixen fer un acte d’aquesta magnitud«, explica Bernat Reher, membre dels Agitadors. Des del passat dijous, quan el Teatre Lliure va fer oficial la celebració del Dia de la Generació Lliure, els joves menors de 30 anys poden comprar de forma anticipada les entrades a un preu especial de 16€ -8€ cada part del díptic- amb el carnet gratuït Generació Lliure. «L’objectiu és que els joves tinguin preus accessibles per anar al teatre«, explica Reher.
Per primera vegada a Catalunya s’han representat les dues parts del díptic de la peça més famosa de Tony Kushner escrita a principis dels anys noranta: S’acosta el mil·lenni i Perestroika, que tracten sobre la sida i l’estigmatització dels seus malalts. Els actors Pere Arquillué i Òscar Rabadan i l’actriu Vicky Peña han acompanyat a la Kompanyia Lliure en una de les seves últimes produccions després de la dimissió de Lluís Pasqual, director del Teatre Lliure des de l’any 2010.
Els Agitadors Lliures també han organitzat xerrades pel Dia de la Generació Lliure sobre l’obra amb l’actriu barcelonina Julià Barceló i el Col·lectiu d’actors i actrius negres de Barcelona, que va criticar l’obra perquè un dels personatges és negre i és interpretat per un actor blanc. La jornada finalitzarà al vestíbul del teatre amb una sessió de DJ.
Read moreLa Sala Gran del TNC acull “Temps Salvatge” fins al 17 de juny
MARIA BRAGÓS DUCH (@mariabragosduch)
“Aquest és un lloc bonic per viure?” és la pregunta que Josep Maria Miró, autor de Temps Salvatge, es fa amb aquesta obra dirigida per Xavier Albertí. I se la fa a través del personatge de la Ivana (Laia Manzanares), una noia de 17 anys que després de la mort de la seva mare s’ha de traslladar a viure amb la seva àvia. L’arribada de la Ivana a la urbanització on viu la dona coincideix amb l’aparició d’unes pintades amenaçadores que trasbalsaran la vida dels veïns i veïnes, ja que els faran entrar en un estat de por, suposicions, violència i desconfiança.
I tots aquests sentiments se situen en un espai concret: la piscina comunitària de la urbanització, l’únic lloc on la Ivana se sent a gust. Aquest és el marc on tenen lloc bona part de les escenes més intenses de l’obra. A més, és impressionant veure com dins l’escenari del TNC hi ha una piscina, i que fins i tot els personatges s’hi banyen.
De fet les piscines són habituals a les obres de Josep Maria Miró. Segons l’autora del pròleg de Temps Salvatge Marina Garcés, la piscina és central a aquesta obra: “Ocupa el centre de la vida comunitària d’un bloc de pisos, d’aquells que han poblat els afores dels nostres pobles i ciutats durant el boom immobiliari. Somni de les classes treballadores, confoses en els seus somnis de classe mitjana despolititzada, els boscos i les piscines dibuixen la geografia d’un simulacre de vida urbana i d’harmonia comunitària al mateix temps. Els pisos són els nínxols d’aquest somni, mentre que la piscina és l’escenari artificial d’una idea hipotecada de llibertat”.
D’altra banda, algunes sessions teatrals s’acompanyen de col·loquis o altres activitats a càrrec dels principals protagonistes de l’espectacle.
Si avui assistiu a la representació de #tempssalvatge, podeu aprofitar per quedar-vos al col·loqui postfunció amb la filòsofa @MarinaGarces i uns quants membres de la companyia. L'entrada és gratuïta. https://t.co/OUuNdIdiF5 pic.twitter.com/EYbJtIZgGY
— TNC (@teatrenacional) May 18, 2018
Amb tot, Temps Salvatge vol empènyer l’espectador a reflexionar sobre el moment que està vivint, tant a escala pública com particular. I així queda palès amb l’última escena, en què comença a ploure sobre l’escenari del Nacional i el personatge de la Raquel (Míriam Iscla) acaba el seu monòleg preguntant “Quan deixarà de ploure? Fins quan haurem de suportar aquest temps salvatge?”.
Read moreBLAI BARBER (@blaibarber)
El món del teatre ha tingut des dels seus inicis històrics una forta relació amb la filosofia. Per veure-ho només cal fer una mirada endarrere i desplaçar-se fins a l’època de les grans obres clàssiques de Sòfocles, Eurípides o Èsquil. Els grecs van ser els inventors de la tragèdia i a través d’ella ja es posaren damunt la taula qüestions com la veritat sobre la naturalesa, l’existència o el destí de l’home.
Oriol Broggi i Josep Ramoneda estan convençuts que avui dia la filosofia necessita més que mai encarnar-se i que el teatre, superat el mite de l’acció, necessita retrobar les paraules. Ells dos estan al capdavant de la direcció d’Escenes de filosofia i teatre. Les nits de la Maleta a la Perla, un pretensiós festival que combinarà pensament i creació teatral i que se celebrarà durant el dijous 26, divendres 27 i dissabte 28 d’octubre al Teatre de la Biblioteca de Catalunya. Es tracta d’una activitat impulsada, coordinada i produïda per la companyia de teatre La Perla29 i la revista d’humanitats i economia La Maleta de Portbou.
L’escenari del Teatre de la Biblioteca de Catalunya ja està preparat per acollir el festival. | Font: LaPerla29
El filòsof i escriptor Enric Puig és el comissari d’Escenes de filosofia i teatre i ell mateix comenta que “s’han proposat vincular les dues coses tant pel que fa a contingut com la forma, creant així una mena d’espai híbrid on es fugi dels protocols habituals de cada àmbit”. És així com al llarg d’aquests tres dies, propostes teatrals contaminaran converses, diàlegs i tertúlies, al mateix temps que es produeixi el fenomen a la inversa.
Seguint la terminologia teatral, el programa està dividit en tres actes diferents, en comptes de parlar de tres dies. Un dels moments més esperats serà la conferència inaugural a càrrec de Jean-Guy Lecat, escenògraf de Peter Brook, on es farà reflexionar als espectadors sobre el poder del teatre en la transformació de l’espai públic. Un altre plat fort del festival serà la darrera conferència de dissabte a càrrec de José María Ridao sobre el teatre com a mirall de la societat.
Però entre aquest primer i últim esdeveniment, el festival tractarà temes com el concepte de la veritat, la construcció del personatge i el vincle amb la construcció dels subjectes individuals, la corporalitat de l’actor o la dimensió social i política del teatre. Paral·lelament estarà en funcionament un cafè filosòfic a l’estil francès en què es faran tertúlies més informals, on el públic podrà acostar-se als conferenciants i on, per exemple, intervindrà en una de les xerrades Francesc Orella, el professor Merlí a la coneguda sèrie de tv3.
És important tornar a trobar en l’actualitat la relació entre teatre i filosofia?
Enric Puig afirma que “actualment estem vivint una espècie de crisi de l’espai públic. En molts casos acabem entenent la xarxa com el nou espai públic, quan en realitat mai ho ha estat». Afegeix que “cal reivindicar el teatre no com un espai estrictament d’entreteniment sinó també de reflexió i d’experiència compartida enfront dels problemes que existeixen avui al món”.
A més a més, Puig afirma que «el festival està en marxa des de fa mesos i té un caràcter experimental. En aquesta primera edició veurem per primer cop com dialoguen filosofia i teatre i la intenció és repetir-ho anualment». Les entrades es poden comprar cada dia per separat a taquilla o per internet.
Read more
- 1
- 2