Tot un món de bèsties per descobrir

La cultura popular a Catalunya ofereix un recull de bestiari festiu amb molta història i dedicació. Els pocs professionals de l’ofici segueixen gaudint als seus tallers, tot i la incertesa del moment.

Paula Durà / Mireia Ruiz

La cultura popular, els gegants i el bestiari de cada poble de Catalunya crea un sentiment d’arrelament a tots els seus habitants. Les Festes Majors, els seguicis o els cercaviles són moments esperats on aquestes construccions en són les protagonistes. Les colles geganteres sempre tenen mil i una històries i llegendes sobre els seus gegants però, i el bestiari? Animals fantàstics que treuen focs pels queixals, que ballen sota les espurnes dels diables i es converteixen en referents les nits de correfoc.

Coneixem algunes bèsties i les seves històries

El món de les bèsties de foc és immens. Cadascuna representa la imatgeria tradicional i fantàstica del seu territori. Des de dracs, àligues, pollastres i fil·loxeres, passant per bous, cabres, animals fantàstics de quatre caps o amb cap d’humà i cos d’animal, fins a una mula, un gat o un dofí. La gran majoria tenen una història a explicar, ja sigui una lluita, un romanç, la representació d’una figura mitològica, etc. L’origen de la imatgeria té una estreta relació amb la celebració del Corpus. Una de les bèsties documentada més antiga és l’àliga de Vilafranca del Penedès del segle XVII. La seva aparició està datada l’any 1600 a les celebracions públiques a la processó del Corpus. La figura feia vuit pams d’alçada i uns deu de llargada.

L’àliga és una bèstia molt popular en els Països Catalans, amb una relació estreta amb aquelles ciutats que havien sigut bressol dels privilegis reials, com és el cas de Vilafranca del Penedès o Barcelona. L’àliga de Barcelona està documentada del segle XIV i significava el màxim honor que es podia oferir a la noblesa del moment. Tenia el privilegi de ballar en les esglésies i obria la processó del Corpus. Tanmateix l’any 1716 amb el Decret de Nova Planta es restringeixen els espais on pot ballar, ja que la seva simbologia no és ben rebuda. L’any 1898 es recupera i passa a formar part del Seguici Popular de Barcelona amb ball i música pròpia.

Mentre aquest bestiari festiu ens mostra l’antiguitat de la imatgeria tradicional catalana, d’altres amaguen llegendes i representacions fantàstiques. Aquest és el cas del drac de Parets del Vallès, un esquelet de drac que escenifica el poder de les tenebres. Té 13 punts de foc que creen un efecte visual sorprenent.

Tal com passa en la majoria d’oficis, el món de les bèsties també està molt masculinitzat. Tant els creadors de les peces com els portadors són majoritàriament homes. La Dolors Sans, la Teresa Casserras i la Neus Hosta són tres dones que s’han fet un espai en aquest ofici. Totes elles, reconegudes pels seus companys de feina però, que han hagut de fer un esforç extra per guanyar-se aquest reconeixement. Per una altra banda, les portadores de bèsties tampoc ho tenen fàcil en aquest aspecte. Hi ha poques colles creades íntegrament per dones, ja que es considera una pràctica que implica molta força. I, és que la força mai ha estat una característica que s’hagi relacionat amb les dones. No obstant, col·lectius com el de la Mula de Sant Feliu de Llobregat trenquen amb aquest estigma. L’any 1995, un grup de noies van recuperar i reintroduir la bèstia a les Festes de la Tardor del poble després d’estar uns anys en inactivitat. 

Per conèixer una mica més sobre aquestes bèsties de la cultura catalana, amb aquest joc pots fer-ho d’una manera fàcil i divertida. 

Però, d’on surten les bèsties?

Són més d’una desena els tallers d’escultura que es dediquen a la imatgeria popular. Sovint es fan dir escultors, ja que defensen que la imatgeria és únicament una branca de l’escultura i no un ofici diferent. Espais com el Taller Casserras de Solsona o el taller del Toni Mujal a Cardona, fa moltes dècades que es dediquen a fer cada dia més gran la imatgeria popular catalana. Aquesta branca de l’escultura va començar a fer-se popular entre els amants de bèsties i gegants, que van interessar-se pels processos de construcció. 

Un dels tallers més recents es troba a Valls. Es tracta del taller del Sergi Iglesias, que va començar a funcionar com a taller el 2018. D’un dels més recents a d’altres amb més de 30 anys d’experiència, com és la Dolors Sans. Una vilafranquina que porta a les seves esquenes 145 bèsties de foc, 40 gegants i gegantons i 87 capgrossos. És gairebé segur que, tothom que hagi vist alguna peça d’imatgeria popular, hagi coincidit amb construccions firmades per Dolors Sans, una de les poques dones que es dediquen a aquest sector. 

En un polígon industrial de Parets del Vallès hi ha el taller del Dani Garrido, Creacions Tallaferro. El Dani fa pocs anys que s’hi dedica professionalment però ha estat l’encarregat de construir diferents bèsties com el boc de Cabrera, una de les seves creacions més gran fins al moment.

Aquest any, i de manera excepcional, el nom de Tallaferro ha pogut passar fronteres i arribar fins els Estats Units, on s’han enviat tres capgrossos que ha construït al seu taller, de la mà també del seu ajudant.

Cada escultor té el seu propi ritual de construcció. Hi ha qui es decanta per un tipus de material o per un altre, depenent de les qualitats que busquin en la seva creació, igual que fan amb els processos a seguir. Un dels materials que més triomfa entre el gremi és la fibra de vidre, un dels materials més resistents i lleugers que existeixen fins al moment. Tot i no ser ni la més resistent ni la més lleugera, el cartró pedra segueix sent una de les opcions principals per a molts d’ells.

Seguirem dansant a les places dels pobles

Tot i la desaparició temporal de la cultura catalana durant la irrupció del franquisme, la seva trajectòria ha arribat fins avui dia. Amb ella tenim una recopilació de danses, festes, diables, colles i bestiari de foc molt gran a Catalunya. A més, de professionals com el Dani Garrido que donen una empenta perquè aquesta tradició no desaparegui. Tanmateix, ell ens afirma que l’escultor de bestiari “és una professió que, ara mateix, està agafant molta força”. Arran de la democratització a finals dels 70 va haver-hi un auge de la cultura popular. La demanda va anar en creixent mentre que els professionals eren uns pocs. A diferència d’ara, el Dani destaca que “fa sis anys que vaig començar i ja he conegut quatre persones que han començat també”. Aquesta dada tan significativa comporta que no hi hagi tanta feina, tot i que hi ha molta més varietat de figures i d’artistes. 

Tot i la incertesa de l’endemà que comentava el Dani Garrido sobre la seva professió, les Festes Majors seguiran fent dansar la bèstia a les places dels pobles. Així doncs, la quantitat de gent que gaudeix d’aquest món és poca, però molt gran i compromesa.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies