20.000 mascaretes que no salvaran cap vida

Als camps de refugiats de les illes gregues, les mascaretes i el confinament estricte es contradiuen amb la impossibilitat de mantenir el distanciament.

MARC SEGUÉS, JOSEP TÀSSIES I JOAN SIMÓ

“La gent no té matalassos, dormen sobre estoretes o mantes. No hi ha calefacció, passen molt de fred. Tampoc hi ha electricitat. A vegades veus que cau menjar a terra, s’hi acosta un gos i no se’l menja. Hi ha moltes intoxicacions per fum, violacions, episodis de violència.

Molta gent mor dins del camp”. Aquesta és la “normalitat” dels refugiats que viuen a Moria (Lesbos) i així ho explica Isabel Rueda que, des de l’agost del 2019, exerceix com a coordinadora de la clínica ginecològica i obstètrica d’aquest camp.

Ja fa cinc anys que l’illa de Lesbos viu en una crisi humanitària perpètua, agreujada encara més per la irrupció de la COVID-19. L’epidèmia, d’escassa afectació en aquest racó del mar Egeu, ha significat el confinament estricte dels prop de 23.000 habitants de Moria, el nucli de refugiats més gran d’Europa. “Només poden sortir del camp amb autorització. Poden anar a la farmàcia i, en casos molt greus, a l’hospital”.

Entre aquestes excepcions no s’hi inclou la d’anar al banc a retirar la dotació de 80 euros que l’Estat grec els dóna cada mes per poder cobrir les seves necessitats bàsiques, fet que ha accentuat la preocupació entre la població refugiada que es veu sense possibilitat d’accedir als seus, ja de per si, escassos recursos econòmics.

El miracle grec
A Grècia el confinament ha estat ràpid, implacable i efectiu. Per a sorpresa de mig món el país hel·lènic va optar pel tancament quan tan sols hi havia un mort a tot el seu territori. Ara com ara el nombre de defuncions no arriba a les dues-centes i alguns mitjans han començat a parlar del “miracle grec”, un cas sorprenent tenint en compte la dramàtica situació d’altres països del sud d’Europa.

Malgrat que el món sencer sembla haver-se abocat en la lluita contra el coronavirus, els refugiats han de conviure amb altres malalties durant tot l’any. És el cas de la sarna, que ha esdevingut endèmica entre la població del camp. “Pràcticament tothom en té. Es passen el dia rascant-se i es provoquen moltes infeccions i ferides a la pell”, diu Rueda.

La solució a aquesta malaltia passa per l’aplicació d’una crema cada 12 hores i, sobretot, per mantenir una higiene constant, hàbit que, amb una dutxa per cada 100 habitants, resulta difícil d’adquirir.

Una lluita inefectiva
Als massificats camps de refugiats instal·lats a les illes gregues, les normes de distanciament social imposades pel govern es fan impossibles de seguir. Els habitants de Moria viuen en espais molt reduïts. Una mateixa tenda de campanya és compartida per famílies nombroses de fins a sis membres, i, per si això no fos prou, es passen el dia fent cues. Davant d’aquesta situació, de poc serveixen les 20.000 mascaretes que se’ls han repartit.

Conscients de la catàstrofe que, d’un moment a l’altre es podria desencadenar en llocs com aquest, més de 6.000 metges europeus han signat un manifest demanant que el trasllat dels refugiats que viuen a les illes. “Si Europa gira la cara, aquesta situació podria escalar i convertir-se en un desastre mèdic”, alerta el document.

Un oceà de brutícia Als camps que hi ha a les illes com Samos els refugiats han de conviure amb tones de brossa. JOAN SIMÓ

La tensió augmenta
“Els camps són olles a pressió”, explica el voluntari madrileny Álvaro Lucas des de Quios. En aquesta illa s’hi troba el camp de Vial que, la matinada del 19 d’abril, va ser greument afectat per un incendi. Tot va començar amb la mort d’una dona iraquiana sol·licitant d’asil que va encendre els ànims de la població del camp. La policia va respondre amb gasos lacrimògens i la cosa va anar a més. Com han explicat fonts de la mateixa organització: “La situació durant l’incendi va ser de caos angoixant, ja que la fugida de les flames entrava en contradicció amb l’estricta quarantena”.

Els més optimistes podrien dir que, al fons del negre túnel, s’hi veu una mica de llum. I és que, el passat 18 d’abril 50 menors no acompanyats van volar cap a Alemanya. No han tingut la mateixa sort les prop de 40.000 persones que continuen esperant a les illes de l’Egeu.

Cronologia

QUÈ VA PASSAR AMB LA FRONTERA TURCA?
09/10/2019
Turquia llança una gran ofensiva en territori kurd en el marc de la Guerra Civil Siriana. La Unió Europea li exigeix que s’aturi.
10/10/2020
Erdogan amenaça d’obrir la seva frontera amb Grècia si la UE no deixa de qualificar la seva operació militar de “moviment d’ocupació”.
28/02/2020
El president compleix la seva amenaça i obre la frontera turco-grega, a través de la qual 30.000 refugiats intentaran entrar a territori de la UE.
01/03/2020
Grècia opta per suspendre el dret a l’asil dels refugiats mentre aquests són brutalment reprimits per les forces de seguretat d’aquest país.
10/03/2020
Es detecta el primer cas de coronavirus a Turquia.
16/03/2020
La crisi sanitària fa que l’estat turc cedeixi i obligui a tornar els refugiats
a l’interior del país. Molts d’ells han perdut tots els seus recursos intentant entrar a Grècia.

Read more

Reptes d’ensenyar a distància

Les diferències entre alumnes en l’educació no presencial van més enllà de tenir ordinador.

MARTA BIETO MASSIP, ANDREA CUESTA DÍAZ I ARIADNA PÉREZ BARTOMEU

Les mares i pares han hagut d’agafar el rol de mestres durant el confi nament. ANDREA CUESTA

“Res és normal, no podem dir que l’educació que s’està fent sigui normal ara mateix”, explica la Núria Puch, mestra de primària i voluntària a l’Escola de Pau de La Mina de Barcelona. “Prioritzem les situacions personals i el contacte amb les famílies per sobre els deures”. Com comenta la Núria hi ha moltes “realitats diferents” i no tothom té accés.

Aquest és el cas d’en Dawook i la Lamis, dos germans de 10 i 13 anys que viuen amb els seus pares en un pis del Raval des que van venir a Barcelona des de Síria fa sis anys. Amb els pocs recursos amb què compten, no podien
fer front a la compra d’un ordinador. Així doncs, la Mariona Tellez i altres voluntaris del barri van organitzar una recollida de material escolar per a Dawook i la Lamis i altres infants del Raval que no han rebut les ajudes de la Generalitat.

La Mariona explica com s’han trobat “molts nens que no tenen ni fulls ni llapis a casa”, encara menys, ordinadors. Una situació que deixa en desavantatge l’alumnat més vulnerable que no pot continuar les classes amb normalitat i que haurà d’acabar el curs a través de les pantalles.

Educar a distància no és fàcil per a ningú. Aquesta és la conclusió a la qual molts mestres han arribat amb l’inici d’un tercer trimestre que a causa de la pandèmia del coronavirus no es podrà fer presencial. Això ha suposat un repte per a un sistema educatiu pensat en la presencialitat i que segons l’acadèmic d’innovació pedagògica Miguel Ángel Prats Fernández, “no estava preparat” per assolir les competències digitals. Aquesta situació. però, també ha visibilitzat una esquerda en l’alumnat: entre aquells que podran seguir les classes per internet i aquells que no tenen material TIC (ordinadors, connexió…).

Per pal·liar aquesta situació, el 14 d’abril, quan s’anava a complir un mes de confi nament i de les escoles tancades, la Generalitat va anunciar una col·laboració amb la Fundació Telefònica i La Caixa per dotar d’ordinadors i internet aquelles famílies amb mancances tecnològiques. Vuit dies més tard
es va començar el repartiment; però, per a la cap d’estudis de l’escola Salvador Sanromà de Llinars del Vallès (Barcelona) , Sílvia Díaz, la decisió anava tard: “Tenim dotze nens que porten un mes sense accés als deures”.

Davant d’aquestes circumstàncies la cap d’estudis del centre explica que, hores abans que s’anunciés el repartiment per part del govern, des de la seva escola ja s’havien mobilitzat per tal d’entregar a la regidora del municipi material TIC. L’equipament que es va distribuir a dotze nens del centre amb l’autorització del departament.

Competències digitals

Segons Miguel Ángel Prats aquesta primera esquerda digital que el mateix conseller d’Educació Bargalló reconeixia, no és el major problema ja que, amb l’entrega de material quedaria resolta. En aquest sentit, Prats considera que hi ha un segon i tercer cribatge digital que referència l’ús de les tecnologies que es té, el control que els pares fan d’aquest ús i el coneixement de les tecnologies aplicades a l’escola.

Com a cap d’estudis, la Sílvia considera que “malgrat la inversió de les escoles en ordinadors i material digital, a l’hora de la veritat els professionals no estaven preparats”. Després de Setmana Santa, el professorat ha hagut d’aprendre a crear webs i adaptar el contingut a la no presencialitat. Una manca de coneixements digitals comuna entre el professorat català que ha hagut d’aprendre a ensenyar a distància.

Com a coordinadora pedagògica, la Sílvia explica com la solució no és posar deures sense criteri, sinó “adaptar la feina perquè els nens puguin aprendre sense deixar a ningú enrere”. Continuar el curs sense deixar a ningú enrere s’ha convertit en tot un repte. Des d’aquells alumnes que no disposen d’ordinadors ni internet a aquells que malgrat tenir-ne, no saben utilitzar- lo per estudiar. Alumnes que necessiten l’atenció personalitzada per mantenir el ritme que se’ls demana o situacions familiars complicades impossibiliten un final de curs normal.

La crisi del coronavirus ha demostrat com el sistema educatiu regent pensat en la presencialitat té difi cultats per adaptar-se. Hauran de ser els professionals els que lluitin per reduir les escletxes digitals que existeixen ara mateix.

QUAN L’ESCOLA ARRIBA A CASA

El que tradicionalment havia estat una excepció s’ha convertit en la regla. L’escola a casa és ara una realitat que viuen les famílies des que va anunciar-se el tancament dels centres per la COVID-19. Acostumats a deixar als seus fi lls a l’escola, els pares ara han invertit rols i s’han convertit en “mestres” dels seus fi lls. Una nova realitat que han hagut de compaginar amb la seva feina, les tasques de casa i el seu rol com a pares.

Més enllà dels dispositius i les competències tecnològiques hi ha altres factors que afecten el rendiment acadèmic dels nens. Els problemes familiars s’han vist agreujats amb la crisi del coronavirus: els ERTE, els familiars malalts, els problemes econòmics, la convivència o l’angoixa del confi nament són alguns dels factors que també han entrat en joc els darrers dies.

Des del Ministeri s’ha assegurat que tots els alumnes arribaran al fi nal d’aquest trimestre tan poc convencional. Després que passi tot això faltarà veure si el model educatiu actual ha respost com hauria a l’emergència o si s’haurà de repensar en un futur.

Sense Internet ni dispositius
L’Institut Nacional d’Estadística (INE) xifra en un 6% les famílies catalanes sense accés a la xarxa i fi ns a un 15% les cases que no disposen de cap ordinador. Segons la Generalitat, actualment hi ha un total de 55.000 famílies catalanes que no poden seguir el curs acadèmic. Organitzacions com Save the Children asseguren que aquest alumnat “corre el risc de desvincular-se de l’escola”.

Falta de coneixemnt digital
Malgrat que les competències digitals poden semblar un requisit indispensable al segle XXI, l’enquesta de l’INE sobre l’ús de les TIC evidencia que més de la meitat de les famílies que no tenen accés a Internet és perquè no saben fer-ne ús. Aquestes xifres mostren una realitat que també forma part de l’escletxa digital i correspon a les competències digitals que es tenen i l’ús que s’en fa.

”Una situació gens normal”
El desenvolupament del tercer trimestre és una situació anormal. El conseller d’Educació, Josep Bargalló, ha remarcat l’esforç dels “equips directius i del professorat” en una entrevista per aquest suplement, on ha recordat que el curs “no ha de replicar el que es feia a l’aula”, sinó que ha d’entendre que “l’alumne està en una situació afectiva i emotiva diferent”
i necessita un major seguiment.

Read more

ACCIONS QUE DONEN VIDA

Marc Segués

IL·LUSTRACIÓ DE JOSEP TÀSSIES

Nen, et va bé de llegir ara? –Em va perfecte. Som-hi! L’àvia va a l’habitació. Agafa el Quadern gris de Josep Pla. El porta al menjador, s’asseu al sofà i tanca els ulls. Jo obro el llibre i començo a recitar en veu alta: “25 de juny. – Segon dia de la festa major de Palamós…”. Cada tarda dediquem una hora a trencar els murs del confi nament viatjant junts a Palafrugell, Calella, Begur o Palamós de la mà de les paraules del dietari de Pla.

La meva àvia té 89 anys i és una enamorada de la literatura catalana. Des de fa molt temps, però, té una greu defi ciència visual que li impedeix fer allò que més li agrada: llegir. El juny passat es va morir l’avi i va quedar vídua. Des de llavors viu a casa, amb nosaltres. El confi nament li ha robat
les distraccions del seu dia a dia: caminar, anar a comprar, visitar la seva germana a la residència…

Cada tarda, però, la seva imaginació vola al 1918 i s’emociona, riu, s’enfada, es preocupa i s’escandalitza per la vida viciosa de Pla. La solitud és el sentiment de trobar-se sol, tot i potser no estar-ho físicament. Cada any més de 25.000 persones truquen al telèfon de l’esperança perquè se senten aïllades al món.

El neuròleg Álvaro Pascual-Leona constata que la solitud és tan perjudicial per a la nostra salut com fumar-se mig paquet de tabac cada dia. Segons l’Institut Nacional d’Estadística, 5 milions de persones a Espanya viuen el confinament soles, sense contacte amb cap ésser humà. “Sort en tinc de vosaltres; si no, em passaria el dia plorant a casa, sola”–ens va dir un vespre l’àvia–. Aquella nit vaig entristir. Com podia ser que no hagués començat a compartir els meus ulls i la meva veu abans amb ella? Em vaig adonar que l’esforç de dedicar una hora cada tarda a llegir-li Pla significava poc per a mi, però a ella li donava mitja vida.No hi ha hagut un dia que en acabar de llegir ella no m’hagi donat les gràcies. Em va costar dormir.

Hi ha gent que sosté que la crisi de la COVID-19 comportarà un canvi de paradigma a la nostra societat. M’agradaria que després de tot no tornéssim
a la normalitat, perquè la normalitat era el problema. Almenys que hàgim après a ser humans, empàtics, generosos. Una trucada, una lectura, una conversa, una rialla o una abraçada sincera poden canviar vides.

#StopDiscriminació

Transfòbia
COMUNITAT VALENCIANA
Una dona transsexual ha hagut d’abandonar la seva localitat de residència,
Benidorm, per amenaces. Els fets van passar després que l’1 de maig un agent de la policia local insultés la víctima mentre el seu company ho gravava des del cotxe patrulla. El vídeo es va fer viral i des d’aleshores altres veïns van començar a insultar-la. L’Observatori Valencià contra
l’LGBTIfòbia ha reallotjat la víctima en una altra població i el policia està
pendent de judici per delicte d’odi.

Metges assetjats
BARCELONA
Rata Contagiosa. Una ginecòloga barcelonina va trobar el seu cotxe amb les rodes punxades i aquestes paraules pintades. Els Mossos van detenir l’autor dels fets, investigat per danys amb un possible agreujant de delicte d’odi. L’assetjament als professionals sanitaris s’expressa en forma de missatges desagradables d’alguns veïns que els demanen que abandonin els seus domicilis per por de contagiar-se, oblidant que ells són els responsables
de curar els malalts.

Diversitat Funcional
COMUNITAT DE MADRID
La família de Rosa Chauca, diagnostigada de COVID-19, ha denunciat un acte de discriminació per part de l’Hospital Alcalá de Henares, que va assegurar a la malalta que no entraria a l’UCI. L’afectada, de 56 anys, té una discapacitat intel·lectual, i es va contagiar de coronavirus en una residència per a persones amb diversitat funcional. Quan la salut de la pacient va empitjorar, els van dir que descartaven portar-la a l’UCI, fet que la familia va denunciar com a discriminació.

Read more

Sexual revolution, kind of

LAURA POLO DALFÓ

Llegeix aquest contingut en català aquí
Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

Satisfyer. Polyamory. Swingers. Open relationships. The way of living love and sexuality has really evolved in the last forty years. Since the LGT movements’ claims to the BI; distinguishing between feelings and sex, all being communicated always with this partner —or partners— with whom you decided to share part of your life.

But, what happens if we move the centre out of this reality of ours. This reality that we think is the only one that exists. Data from the OMS: 200 million women and girls in the world, 18.000 in Catalunya. Unfortunately, that isn’t the number of free women, but the one that suffered female genital mutilation. The ones who suffered a flagrant violation of the human rights.

It violates the rights of childhood, health and physical integrity, among many others reunited in the Carta. But also it perpetuates the sexist wheel of a system in which the male privileges’ presence is in every area. So is in the sexual one. Men can enjoy sex, women can’t. And that also happens —keeping distances— in the so developed world in which the main goal of a sexual intercourse is his orgasm.

While you are reading this, up to a thousand girls are suffering a mutilation from their families. But also, in hands of health staff, which doesn’t mean that is safer. The consequences are infections, complications in the birth and risk of death even. No benefit, in exchange.
Female genital mutilations are considered a form of male violence. It’s a cultural-religious habit, indeed. Even though, no tradition nor any faith can justify an act so gross as it is this of cutting a girl clitoris for depriving her of enjoying sex.

Women have to be pure, loyal and feminine. They cannot masturbate, have sex with more than a person nor before marriage. All of this because they were born as women and, as such, have to obey unfair and phallocentric social standards.

We get back to this reality of ours. Everybody is feminist (Hurray for the 8M!) and against the violence of genre (remember 25N!). But beyond these days, who does think of the mutilated 200 million girls and women? After all, we’ve done here the sexual revolution, haven’t we?

Read more

La revolució sexual, o no

LAURA POLO DALFÓ

Read this content in English here

Satisfyer. Poliamor. Swingers. Relacions obertes. La manera de viure l’amor i la sexualitat ha evolucionat molt els últims quaranta anys. Des de la reivindicació dels moviments LGT fins als BI; trencant amb el fals mite de l’amor romàntic; diferenciant entre sentiments i sexe, tot sempre parlant-ho amb aquella persona -o persones- amb qui has decidit compartir part de la teva vida.

Però, què passa si traiem el focus d’aquesta realitat tan nostra. Aquesta realitat que pensem que és l’única que existeix? Una dada de l’OMS: 200 milions de dones i nenes al món, 18.000 a Catalunya. Lamentablement no és el nombre de dones lliures, sinó les qui han patit la mutilació genital femenina.

Les qui han patit una flagrant vulneració dels drets humans. Viola els drets de la infància, de la salut i de la integritat física, entre molts altres recollits a la Carta. Però també perpetua la roda masclista d’un sistema en què els privilegis masculins estan presents en tots els àmbits.També, en el sexual. Ells poden gaudir del sexe, elles no. I això també passa -salvant les distàncies- en el món tan desenvolupat en el qual l’objectiu principal d’una relació sexual és l’orgasme d’ell.

Mentre estàs llegint això, hi ha fins a mil nenes que estan patint una mutilació per part de les seves famílies. Però també en mans de personal sanitari, la qual cosa no ho fa més segur. Les conseqüències són infeccions, complicacions en el part i, fins i tot, risc de mort. En canvi, cap benefici. Les mutilacions genitals femenines són considerades una forma de violència masclista.

Sí, és un hàbit cultural-religiós. Malgrat això, cap tradició ni cap fe pot justificar un acte tan repulsiu com és el de tallar el clítoris d’una nena per privar-li del plaer del sexe. Elles han de ser pures, fidels i femenines. No poden masturbar-se, tenir sexe amb més d’una persona o abans del matrimoni.Tot això perquè han nascut dones i, com a tal, han d’obeir unes normes socials injustes i fal·locentristes.

Tornem a aquesta realitat tan nostra. Tothom és feminista (visca el 8M!) i està en contra de la violència de gènere (recordem el 25N!). Però més enllà d’aquests dies, qui pensa en les 200 milions de nenes i dones mutilades? Al cap i a la fi, aquí ja s’ha fet la revolució sexual, no?

Read more

“Influencer” among hosts

A. M. ROBEY I Á. GÁRATE

Llegeix aquest contingut en català aquí
Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

Pater Pablo wants to claim on Instagram the normalization of the reverends’ figure.

Since he was little he wanted to be police officer, football player and plane pilot, professions typically dreamed by the children. Father Pablo Roger, known as Pater Pablo in the social media, was born in the count city of Barcelona, in Sarrià neighbourhood, in 1984. Even though Christianity has always been with him his whole life, no one would have been capable of forecasting that he would end up being a priest, and far less an “influencer”. “All my experience had been spiritual: religious school, practising family, mass on Sundays, pilgrimages and solidarity work… Faith was a normal thing around me.”

However, he, as most of the youth, rather play with their friends and have some fun: “I was told “if we had to bet for someone to enter the seminary, you would be the last of us,” he recalls. “I was hopeless, I had a good time in my teenage life” (he laughs). “I had three official girlfriends… and one extra official. It’s really beautiful the love in the youth: sharing the heart, yearnings, affection. And it was so important in my life.”

Beginnings on Instagram
He opened an account on Instagram while he was in Mexico, because of the insistence of his students. But never he thought he would end up being “influencer”, nor it was his intention: he simply uploaded pictures of his daily life. The boom was months ago, a little after he arrived at Sagrada Familia as vice rector.

He gathers now 11 thousand followers, a hashtag on his own –#vidadeuncuranormal (life of a normal priest)– and uploads videos regularly. “It’s rewarding to arrive at so many countries and be able to help to many people,” he says. His purpose is to “seed good”: “my videos aren’t a religion class. It transmits reflections about perennial values.”

UnCuraNormal (a normal priest)

Besides, as it is of no surprise in the social media’s world, he finds himself his first haters, that judged him for possessing things as a watch or a designer belt. To these negative comments, Pater Pablo answers from a constructive side and trying to normalize the figure of the priest. “My hashtag is because sometimes people think a priest is an alien. To a priest things cost him the same as you, cries the same as you, fights the same as you and laughs the same as you.”

The Church institution doesn’t put him any obstacles to his side in the social media since the message he shares is positive. There are many that joined in this new way of preaching online. “Draws the attention an instagramer priest because there is the image of a priest as a man of 80 years old that bores you in the church, but there is many young reverends. It’s needed a change of attitude.”

Without an established path
Currently, since September of the last year, he’s vice rector of the Sagrada Família, something that he never imagined. But he plays down his charge: “In the Church all is about service. There are no privileges nor someone is more than the other, any priest could arrive at where I am. This place is beautiful, but the work with people is the same as other basilica.”

For this reason, according to their goals for the future, states being tired of making plans. “If you want to make God laugh, share your plans with Him. I’ve made many in my life, but they are always different: searching happiness and feeling fulfilled.” That’s why he will go where he is needed.

Read more

‘Influencer’ entre hòsties

A. M. ROBEY I Á. GÁRATE

Read this content in English here

De petit va voler ser policia, futbolista i pilot d’avió, professions típicament somiades pels nens. El pare Pablo Roger, conegut com a Pater Pablo a les xarxes socials, va néixer a la Ciutat Comtal, al barri de Sarrià, el 1984. Encara que el cristianisme sempre va ser present a la seva vida, ningú hauria sigut capaç de predir que acabaria sent capellà, i molt menys un ‘influencer’. “Tota la meva experiència havia sigut espiritual: col·legi religiós, família practicant, missa els diumenges, peregrinacions i labors solidàries… La fe era una cosa normal en el meu entorn”.

Però ell, com la majoria de joves, preferia jugar amb els seus amics i divertir-se: “Em deien ‘si haguéssim d’apostar perquè algú ingressés al seminari, tu series l’últim”, recorda. “Era un desastre, la vida d’adolescent et fa passar-ho molt bé” (riu). “Vaig tenir tres nòvies oficials… i una extraoficial. És molt bonic l’amor en la joventut: compartir el cor, anhels,
l’afecte. I en la meva vida va ser molt important.”

Inicis a Instagram
Es va obrir un compte a Instagram mentre estava a Mèxic, per la insistència dels seus alumnes. Però mai va pensar que acabaria sent ‘influencer’, ni era la seva intenció: senzillament pujava fotos del seu dia a dia. El ‘boom’ va ser fa uns mesos, poc després d’arribar com a vicerector a la Sagrada Família.
Ara compta amb 11 mil seguidors, la seva pròpia etiqueta –#vidadeuncuranormal– i puja vídeos periòdicament. “És gratificant arribar a tants països i poder ajudar a tanta gent”, diu. El seu propòsit és plantar alguna “llavor de bé”: «els meus vídeos no són una classe de religió. Transmeten reflexions sobre valors perennes”.

#UnCuraNormal

A més, com no és gens d´estrany al món de les xarxes socials, ja s’ha trobat amb els seus primers haters, que l’han jutjat per posseir coses com un rellotge o un cinturó de marca. A aquests comentaris negatius, Pater Pablo respon des d’una vessant constructiva i intentant normalitzar la figura del cura. “El meu hashtag és perquè de vegades la gent pensa que un capellà és un extraterrestre.

A un capellà li costen les coses el mateix que a tu, plora igual que tu, lluita igual que tu i es riu igual que tu”. Des de la institució de l’Església no li posen cap impediment a la seva faceta a les xarxes socials, ja que el missatge que comparteix és positiu. Són molts els que s’han sumat en aquesta nova forma de predicar en línia. “Crida l’atenció un capellà ‘instagramer’ perquè hi ha la imatge d’un capellà com un home de 80 anys que t´avorreix a l’església, però hi ha molts mossens joves. És necessari canviar el ‘chip’”.

Sense un camí establert

Actualment, des de setembre de l’any passat, és vicerector de la Sagrada Família, cosa que mai s’havia plantejat. Però no dóna especial importància
a aquest càrrec: «A l’Església tot és servei. No hi ha privilegis ni ningú és més que altre, qualsevol cura podria arribar on estic jo. El lloc és bonic,
però el treball amb les persones és el mateix que a altres basíliques

Per aquest motiu, respecte als seus objectius de futur, afirma estar cansat de fer plans. «Si vols fer riure a Déu, contali els teus plans. He fet molts a
la meva vida, però sempre diferents: buscant ser feliç i sentir-me realitzat». Per això, anirà on el necessitin.

Read more

The co-housing fashion paves his way in Barcelona

JÚLIA MORESO
GINA DURAN

Llegeix aquest contingut en català aquí
Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

The town hall drives the creation of housing cooperatives handing over public plots to them for transfer of use scheme with the goal of ending the real estate agencies speculation

The housing’s cooperative La Borda has a space with washing machines and a games room. Víctor Navarro

Barcelona, as every other big city, has not a fixed tenants. Rents increased exponentially in the last years, and many people from Barcelona have to change neighbourhoods over time. David Lorente (graphic designer, 53 years old) does not imagine his life out of Barcelona: he’s been in different apartments, without feeling himself attached to the building, neighbours, and environs.

Now he’s excited to think that his family will be able to enjoy a new lifestyle. They discovered the housing cooperative CoHousing Barcelona four years ago and they went deep into the model of coexistence that defends the solid idea of housing being a right and not a transaction. That’s why, they propose a type of life that abolishes renting, making not possible its speculation. They think that the housing crisis in Barcelona has flown into the instability of the social relationships. They want to get back neighbourhood bonds, and they defend life in the community: buildings with many shared zones to economize space.

But they go further: David and his family are deciding in assembly’s meetings together with their future neighbours how it will be La Chalmeta, the building where they will live in the Marina del Prat Vermell, at the end of the next year. The model of cohousing bets for self-managing. The neighbours of La Chalmeta will not be owners of the flats they will live in, but through the cooperative that constitutes the building it will be collective. For that, they are gathering now with their architects to conceptualise it: economic, intergenerational, and energetically efficient. It will not be their property due to the model of cohousing in which these cooperatives work is the transfer of use. Meaning that the plot where is build La Chalmeta is owned by the Town Hall, that, by public bidding, transferred local plot to bet for the model of cooperative housing.

The multiple housing cooperatives that are growing in Barcelona want a social market of housing. This goal can be accomplished if the flats cannot be bought nor sold. The neighbours of La Chalmeta are designing the building jointly without thinking in how profitable it can be some day. They are only focused in the quality of life it can bring to them. “A cooperative is a life project and a process of constant dreaming,“ explains Maite Mas, future neighbour of La Balma.

“An apartment that will never be yours”
This project, managed by the pioneer cooperative Sostre Cívic (Civic Roof), is about to finish in Poblenou. “It’s very demanding,” says Maite, that belongs to the different commissions that self-manage the building (architectural, economic, external communication, health, environs). The economic one is in charge of the financing: the neighbours of La Balma have paid the deposit they agree it’s needed to settle the decided needs (30.000 euros). It’s a figure much lesser in comparison to the deposit of buying a flat, but higher than renting it. “You are paying an apartment that will never be yours,” says David. It’s a cost way lesser than the one that would cost in building a normal apartment since the plot has no need to be paid, ethical bank transfers loans and the architects belong to cooperatives.

However, there is a condition in the transfer of use of local plot: they have to be council flats (HPO), earmarked for people with a rather low income. The requirements to access to an HPO are demanding and they extend over time. To cohabit in Barcelona, you must have a reduced wage but 30.000 euros for the deposit: “having savings or helped by the family,” explains Maite. David remembers that “is a model that is worth in a long-term” because that is “thought for the future.”

La Borda
The personification of this model is La Borda, one of the first housing cooperative of the town, placed in the Sants neighbourhood. Its 30 neighbours passed the processes that Maite and David explain with vertigo. They live there for some time and keep believing in the model: why having 30 washing machines when you can dispose of a common laundry; multiple rooms for guests, empties most of the year, when you can share a whole flat for all the guests of the building. Some of the neighbours of La Borda were the architects of its building; now they are all a big family.

Read more

La moda del cohabitatge s’obre pas a Barcelona

JÚLIA MORESO
GINA DURAN

Read this content in English here

L’ajuntament impulsa la creació de cooperatives de vivenda entregant-los solars públics en règim de cessió d’ús amb la voluntat d’acabar amb l’especulació immobiliària

La cooperativa d’habitatge La Borda té un espai comú amb rentadores i sala de jocs. VÍCTOR NAHARRO

Barcelona, com totes les grans ciutats, no té uns inquilins fixos. Els lloguers han pujat exponencialment en els darrers anys i molts barcelonins han d’anar canviant de barri. En David Lorente (dissenyador gràfic, 53 anys) no s’imagina la seva vida fora de Barcelona: ha passat per diferents pisos,
sense sentir-se mai arrelat a l’edifici, els veïns i l’entorn.

Ara s’il·lusiona pensant que la seva família podrà gaudir d’una nova manera de viure. Van descobrir la cooperativa d’habitatge CoHousing Barcelona fa quatre anys i es van endinsar en el model de convivència que defensa la ferma idea que l’habitatge és un dret i no un negoci. Per això, proposen un tipus de vida que aboleix el lloguer, fent impossible la seva
especulació. Creuen que la crisi de l’habitatge a Barcelona ha desembocat
en la precarització de les relacions socials. Volen recuperar el vincle veïnal i defensen la vida en comunitat: edificis amb moltes zones compartides per economitzar l’espai.

Però van més enllà: en David i la seva família estan decidint en reunions assamblearies amb els seus futurs veïns com serà La Chalmeta, l’edifici on viuran a la Marina del Prat Vermell, a finals de l’any vinent. El model del cohabitatge aposta per l’autogestió.

Els veïns de La Chalmeta no seran propietaris dels pisos on viuran, sinó que a través de la cooperativa que constitueixen l’edifici serà col·lectiu. Per això, ara es reuneixen amb els seus arquitectes per conceptualitzar-lo: assequible, intergeneracional i eficient energèticament. No serà de la seva
propietat perquè el model de cohabitatge amb el qual treballen aquestes cooperatives és la cessió d’ús. Això vol dir que el solar on s’aixeca La Chalmeta és de l’Ajuntament, que, mitjançant un concurs públic, va cedir el sòl municipal per apostar pel model d’habitatge cooperatiu.

Les múltiples cooperatives de vivenda que van creixent a Barcelona volen un mercat social de l’habitatge. Això s’aconsegueix si els pisos no es poden comprar ni vendre. Els veïns de La Chalmeta estan dissenyant conjuntament l’edifici sense pensar en com de rendible pot arribar a ser algun dia. Només se centren en la qualitat de vida que els pot aportar. “Una cooperativa és un projecte de vida i un procés de somni constant”, explica la Maite Mas, futura veïna de La Balma.

“Un pis que mai serà teu”
Aquest projecte, gestionat per la cooperativa pionera Sostre Cívic, està a punt de finalitzar a Poblenou. “És molt exigent”, diu la Maite, que forma part de diferents comissions que autogestionen l’edifici (arquitectònica, econòmica, comunicació exterior, salut, entorn).

L’econòmica s’encarrega del finançament: els veïns de La Balma han pagat l’entrada que van acordar necessària per satisfer les necessitats decidides (30.000 euros). És una xifra molt menor a l’entrada de compra d’un pis; però superior a la d’un lloguer. “Estàs pagant un habitatge que no serà mai teu”, diu el David. És un cost infinitament més baix al que costaria construir una vivenda normal perquè el solar no s’ha de pagar, la banca ètica cedeix préstecs i els arquitectes pertanyen a cooperatives. Però, hi ha una condició en la cessió d’ús de sòl municipal: els habitatges són de protecció oficial (HPO), destinats a persones amb una renda molt baixa.

Els requisits per accedir a un HPO són exigents i s’estenen en el temps. Per cohabitar a Barcelona has de tenir un sou reduït però 30.000 euros per a l’entrada: “tens estalvis o t’ajuda la família”, explica la Maite. En David recorda que “a la llarga és un model que compensa” perquè està “pensat per al futur”.

La Borda
La personificació del model és La Borda, un dels primers habitatges cooperatius de la ciutat, situat al barri de Sants. Els seus 30 veïns van passar els processos que la Maite i el David expliquen amb vertigen. Ara fa temps que hi viuen i continuen creient en el model: per què tenir 30 rentadores quan pots tenir una bugaderia comuna; múltiples habitacions de convidats, buides la majoria de l’any, quan pots compartir un pis sencer per a tots els invitats de l’edifici.

Alguns dels veïns de La Borda van ser els arquitectes en construir-la; ara tots són una gran família.

Read more

Adapting to the rhythm

ELENA GARRIDO

Llegeix aquest contingut en català aquí
Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

Sara Suárez in one of her trainings in the C.C Joan Oliver. MIQUEL PASCUAL

Limits don’t matter to Sara Suarez. At hers 32 years old, she has never considered to stop. Surely, since her career has brought her to being able to exploit every opportunity that life offers to her, the biggest challenge we face. A challenge in which nothing can stop her, neither she, nor her girls. Yes, hers.

It all started when she was 16 years old. Sport passionate, she decided to focus in her future in this way. In the research work of high school, Sara’s curiosity led her to meet the adapted sport in its whole. And, either it’s her destiny or just by chance, she met a girl that would mark her path: the daughter of the teacher of Physical Education, Estel Griñó, had Down syndrome. Nowadays, this girl that started being the orientation of a passion in crescendo, she’s a pupil of hers in rhythmic gymnastics, one of her girls.

The decisive rhythm
Getting over the academic goal, she studied Physical Activity and Sport Sciences, she holds a master in secondary teacher training and, finally, took a doctorate in Education and Sport Sciences. The first year of her degree, Sara had her first job, a dream that would mark the rhythm of her life. She worked as a monitor in a special education school, doing any activity they ordered her.

Alba Gabarró, one of the gymnasts in a competition. SARA SUÁREZ

But a girl full of challenges and motivation like her decided to go further and think what was missing in that school. That is when she thought of Estel, she had been who, after all, made her to be there going to the adapted sport classes. Sara had known her very well, her and her disease. She knew the needs and abilities she had and, above all, she was interested in what made her happy. That’s why she thought of rhythmic gymnastics.

From challenges to projects
Sara throw herself at posing the proposition of making a gymnastics group of girls with Down syndrome in the school. It was accepted, but she had to manage it: this is how her project begun. At first, she had considered dance, as it’s important to express oneself. But, as an athlete, she felt more comfortable with a ruling, a language. Although she has never done rhythmic gymnastics before, she believed that, between all sports in the world, in this one expression is what is needed the most. And, Sara, a woman of challenges, decided to give a course to become trainer of this sport for being able to support her girls.

The group worked, it started with five girls, and fast she was aware that all the contributions were reciprocal; the string that bind her to the girls will never be cut. That’s why, it was needed to go further the school.
She accomplished having her club: C.E. Jeroni de Moragas. Nowadays, they train every Wednesday and the reward she obtains isn’t about money, but pride of seeing how this become a family, between the members of which there is a bond and a trust relationship that cannot be explained. “No one does something without receiving something”, and Sara receives enough strength to make it through all week long and face everything yet to come. Currently, she and her girls have a new challenge: the Spanish Championships in Elx, in which they will fight, as always, rhythm by rhythm.

International progress
In 2004, the International Paralympic Committee (IPC) approved the proposition of formalising the paralympic sports inclusion in the international federations of every sport. Since then, it has been experimented a height of the collaboration between international olympic committees and the paralympic ones, that has sped up significantly the inclusion process of every country.

Furthermore, the International Federation of Adapted Physical Activity (IFAPA) has promoted over the last decade structural changes in the educational area that keep moving forward. Without them, the awareness tasks could not be carried out.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies