Desnonaments i acció veïnal: el dia a dia dels barris de Barcelona

PAU REQUENA I JÚLIA MORESO – El sindicat de l’habitatge de La Verneda i La Pau va començar la seva activitat fa poc més de tres mesos i aglutina l’acció veïnal a favor d’un habitatge accessible en un dels barris que ha patit un major canvi en temes socials dels darrers anys a la ciutat de Barcelona. La que va ser una excepció i un exemple de progrés social entre els barris de La Mina i el Bon pastor, no està exempta de la crisi habitacional que afecta a Barcelona.

La comitiva judicial i les associacions negociant al barri de La Pau

És un dijous a dos quarts de deu del matí al Barri de La Pau i la comitiva judicial fa acte de presència. Pocs minuts després arriba el seraller, com que hi ha la gent bloquejant no hi pot arribar. Fa fotos per demostrar que no pot passar i queda a l’espera amb la comitiva judicial que negocien amb un grup que respresenta habitatge al districte i els moviments socials.

Es tracta d’un dels desnonaments diaris que viu la ciutat aquests darrers anys de manera sostinguda. Tal és el nombre que des de les xarxes s’arriben a fer fins a mitja dotzena de convocatòries contra els desnonaments al dia.

Unes 30 persones bloquegen la porta del número 268 del carrer d’Andrade. El Sindicat de l’habitatge del barri i l’observatori d’habitatge del Clot sumen forces per evitar que, en el cas que arribés, la policia entri a casa d’un matrimoni d’origen magribí amb tres menors. En aquest cas, no arriba cap agent policial i la comitiva judicial accedeix suspendre el desnonament.

Manifestants davant la porta de l’edifici del carrer Andrade, intentant aturar el desnonament

Després d’aturar el desnonament, l’opció més preferible des de l’associacionisme és la d’aconseguir signar un contracte de lloguer social, sempre que els qui hi viuen hi estiguin d’acord. De vegades, es recorre a mètodes més incisius com ocupar la seu del banc o immobiliària que gestiona l’habitatge en qüestió. De fet, aquell mateix dijous, el grup d’habitatge de l’eixample dret estava ocupant una de les seus del Banc Sabadell per reclamar un lloguer social acordat del pis d’una família.

Tot i així, hi ha alguns cops que les organitzacions estan acaparades per aturar els diversos desnonaments que tenen lloc en un mateix dia, la majoria d’ells al matí. Un veí que participa del grup contra el desnonament al carrer d’Andrade explica el cas en què “erem tres persones contra sis policies” i no van poder aturar-los.

Des de «Ce trencada» parlem amb la Keila, una noia de menys de trenta anys que en porta 2 en un pis ocupat de Via Trajana. Després de 4 aplaçaments de desnonament, se li ha comunicat que dimecres de la setmana vinent hi anirà una comitiva a desnonar-la. La Keila, veïna de La Pau de diverses generacions, està casada i té dues filles menors. La dificultat de la conciliació dels horaris de feina i portar dues filles li posa problemes a l’hora de trobar feina. Anteriorment, havia viscut en un altre pis de manera regularitzada però l’augment del preu del lloguer i la precarització del món laboral va fer-li impossible seguir pagant un lloguer que s’enfilà fins a gairebé 1.000€ mensuals.

Ella, com molts d’altres veïns afectats per aquesta situació recorren a organitzacions com el Sindicat de l’Habitatge de La Verneda i La Pau per intentar seguir vivint sota un sostre.

El Sindicat convoca als manifestants a aturar un segon desnonament a la zona a pocs carrers d’allà. La majoria de la gent hi va caminant, alguns ofereixen els cotxes per portar gent i així ser-ne més a la següent acció. «És un no parar», comenten alguns dels activistes.

Membres del Sindicat d’Habitatge de La Verneda i La Pau pengen una pancarta davant l’edifici del segon desnonament

Unes 60 persones s’agrupen al segon desnonament al carrer de Sàsser. On hi viu la Mariama amb la seva familia i 4 menors. Pocs minuts passats de les onze arriba la comitiva judicial que des del sindicat defineixen com a “agressiva”. La xifra de concentrats que bloquegen la porta de l’edifici puja a unes 60 persones. El desnonament s’atura i la comitiva judicial desisteix. Aquest cop tampoc ha fet falta que arribi la policia.

Encara que molts d’aquests veïns portin pocs anys vivint-hi, agraeixen el sentiment de companyerisme veïnal. I així ho fa la família de la Mariama agraïnt emocionada el suport dels concentrats. Alguna gent se’n va a la seu de la immobiliària del pis de la família per reclamar un lloguer social. La família, però, prefereix esperar a reclamar-lo. La concentració acaba amb diversos càntics i el famós «sí, se puede».

La crisi dels desnonaments no s’atura i la societat civil s’organitza

La recent creació del Sindicat de l’Habitatge de La Verneda i La Pau aquest juliol és només un dels molts exemples de l’auge que estan vivint les organitzacions a favor de «l’habitatge digne» en els darrers mesos. Moltes d’elles s’agrupen sota l’insígnia de la PAH, però es tracta d’un mosaic molt divers. Aquest dissabte el Sindiciat convoca la seva primera assamblea oberta. També s’ha reactivat el grup d’habitatge de les Corts. Canals com Telegram o Twitter són noves eines que utilitzen les organitzacions per mobilitzar cada cop a més gent.

Quantificar el nombre real de desnonaments o casos d’aquest tipus és complicat. Des de la PAH es quantifiquen els desnonaments contra els quals aquesta plataforma ha actuat en 21 aquest mes i 224 en el total de l’any, gairebé un desnonament per dia. Dels 21 que han fet aquest mes han pogut aturar-ne 8 i suspendre’n 5.

L’Ajuntament de Barcelona gestiona el treball de mediació fet per la Unitat contra l’exclusió residencial (UCER), creada pels comuns. El 2018 va atendre a 2.270 famílies que representen un total de 6.371 persones. El 92% dels atesos van poder trobar una solució alternativa a llarg termini, però només un 12% van poder romandre a la llar pactant un lloguer social.

Tot i això, es poden trobar formes que criden bastant l’atenció per internet, com per exemple un anunci de Desahucio Express Barcelona que prometen fer efectiu el desnonament en menys de 24 hores.

Segons xifres oficials, en total va haver-hi a Barcelona uns 3.098 desnonaments el 2015, 2.691 el 2016, 2.519 el 2017 i 2.381 el 2018. Gairebé 10.700 famílies han passat per aquesta situació en els darrers 4 anys. Tot i el descens del 23% es tracta d’una crisi mantinguda en el temps.

Read more

Escac i mat a l’estil Aragonès

La Llei Aragonès ja és vox populi. La baixada de taxes universitàries que el mateix vicepresident ha anunciat recentment, també. La primera ha generat un ampli rebuig per part dels principals col·lectius afectats. La segona, amb menys transcendència, tampoc ha tingut una bona acollida. Per què? És una doble jugada mestra del govern?

La Llei de Contractes de Serveis per a Persones (Llei Aragonès), que el govern vol aprovar, fa temps que es cuina a foc lent. De fet, fou Raül Romeva quan era conseller d’Afers exteriors qui la va iniciar. Segons el govern, aquesta llei és una aposta per millorar la prestació de serveis «que tenen com a finalitat el benestar i la millora de la qualitat de la vida de la ciutadania, amb una especial atenció cap als col·lectius més fràgils i vulnerables». La reforma principal: treure el focus del preu en l’adjudicació dels contractes. És a dir, reduir la importància que té el preu a l’hora de valorar qui gestiona un servei.

Cartell per a la manifestació contra la Llei Aragonès, 17 de novembre

Per altra banda, sense cap relació aparent, Pere Aragonès anuncia una baixada del 30% a les taxes universitàries. Donant resposta a les contínues demandes dels col·lectius d’estudiants. Els rumors socials parlen d’una proposta destinada a acontentar als Comuns. Segons les explicacions d’Aragonès, els alumnes que ingressin a la universitat el curs vinent, 2020, ja pagaran un preu reduït. Els sindicats d’estudiants com ara la SEPC (Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans) s’han posicionat en contra d’aquesta proposta. No volen una menció als pressupostos sinó una reforma legislativa que aposti per una universitat gratuïta.

Són molts els col·lectius que s’han mobilitzat en rebuig a la Llei Aragonès. La Plataforma Unitària en Defensa de la Sanitat Pública a Catalunya (Marea Blanca) o la Federació d’Associacions de Mares i Pares (FaPac) en són exemple. Consideren que és una llei preparada per a facilitar la privatització de serveis. Els sindicats d’estudiants defensen aquesta idea. Des de la SEPC argumenten que aquesta llei «suposa una de les majors privatitzacions de serveis públics dels últims anys» i com a universitaris reclamen «una educació pública i de qualitat que no depengui d’entitats privades». Rebutgen, també, que es «coarti el dret a l’educació gratuïta que hauria de tenir tothom».

El debat continua obert. La Llei Aragonès segueix el seu curs. La declaració d’intencions d’abaixar les taxes universitàries, també. Uns i altres critiquen la gestió del govern de la Generalitat. Des de les Institucions es defensen unes propostes que diuen que són destinades «a la millora de la qualitat dels serveis prestats».

Però, podria ser tot un blanqueig? D’una banda, s’inverteix en universitats, de l’altra, es potencia la privatització de serveis reduint la despesa pública. Se soluciona un problema per generar-ne un de nou. O el que és el mateix, es canvia el problema de lloc. Els estudiants han demostrat en els últims mesos una gran capacitat de mobilització, una que resulta incòmode per al govern. Podria tenir a veure amb la decisió presa? L’educació, la sanitat i els serveis socials són els sectors més vulnerables i més amenaçats per la Llei Aragonès. Així, el govern fa una doble jugada que acaba en un escac i mat a la societat. Per molt que aquesta s’enroqui i lluiti el problema només fa que moure’s de casella, de sector en sector.

Read more

Les dues grans reivindicacions dels sindicats l’1-M: Igualtat i millores en les pensions

SANDRA GÓMEZ (@sandraaag97)

La situació econòmica a Espanya treu milers de persones als carrers a la cerca de millores salarials

Els principals sindicats han tornat a sortir al carrer aquest 1 de maig per reivindicar millores laborals i salarials. S’han produït multitudinàries manifestacions arreu del territori català tot i la intensa pluja, totes elles sota el lema “Igualtat + ocupació + salaris + pensions” .  Sindicats com la UGT i CCOO ja havien anunciat en dies previs a la vaga que una de les principals demandes aquest any seria la de recuperar els drets socials dels treballadors.

Ha estat una jornada també de reivindicació feminista, ja que una de les consignes que més s’ha escoltat han estat les relacionades amb la igualtat de sous entre homes i dones. A Catalunya, segons informa la Generalitat,  la bretxa salarial entre sexes ascendeix al 23,9%, és a dir, els homes cobren uns 6500 euros anuals més de mitjana que les dones. Tot i que en els darrers anys, aquesta ha baixat en un 2,1%, la diferència continua sent àmplia. Amb el següent tweet el sindicat CCOO ha volgut posar el focus d’atenció en la lluita feminista.

 

La Secretaria de la Organització de UGT Euskadi ha animat a piolar amb el hashtag #tiempodeganar en la mateixa línia que CCOO

Un dels altres temes que estan a l’ordre del dia i que també han tingut un paper destacar en les manifestacions ha estat el de les pensions. Les retallades que el govern espanyol ha instaurat en els darrers anys en aquesta matèria han rebut fortes crítiques i ja s’han celebrat arreu del territori espanyol nombroses manifestacions en contra d’aquestes mesures. Des dels sindicats s’exigeix la revalorització de les pensions d’acord amb l’IPC, ja que el govern porta incrementant-les des del 2014 en un 0’25%, percentatge que els pensionistes troben insuficient per poder mantenir el poder adquisitiu.  Tot i que fa uns dies PP i PNB van arribar a un acord per tal que les pensions pugessin a l’1,6% el 2018, des dels sindicats adverteixen que pot tractar-se d’una estratègia per desmobilitzar a la ciutadania.

El conflicte va iniciar-se l’any 2013 quan el govern va introduir aquesta reforma limitant l’augment de pensions en un 0,25%. Anterior a l’any 2013 les pensions pujaven en línia amb la inflació que hi havia hagut aquell any, és a dir si els preus de mitjana havien crescut un 1%, les pensions pujaven en el mateix percentatge. A més, en l’actualitat ha entrat en joc el factor anomenat “sostenibilitat”: en funció de la capacitat que tingui el país de pagar les pensions, es podria arribar a limitar aquest increment del 0,25%.

També s’ha demanat al carrer l’augment de salaris dels treballadors ja que actualment a Espanya el salari anual mitjà és de 26.535 euros,  que equival a un total de 2.211 euros mensuals.

 

 

Read more

Les dones s’aturen en tots els sectors econòmics

ÈLIA GEA i JAVIER DE LA SOTILLA

Amb motiu del Dia Internacional de la Dona (8 de març), tot el sector laboral femení va ser cridat a fer vaga i a parades de dues hores. Des de CCOO i UGT calculen que la participació ha estat d’uns sis milions de treballadores. El secretari general d’UGT afirma que el dia de vaga “marcarà un abans i un després” a l’hora de negociar convenis col·lectius i plans d’igualtat.

La vaga era una demanda per acabar amb la violència masclista i un reclam per la igualtat i la fi de la la precarietat laboral femenina i la bretxa salarial. A les parades s’hi han sumat les principals empreses de la indústria, els serveis i les administracions públiques, que és precisament on s’ha notat més l’impacte. El sindicat CGT -una de les organitzacions convocants de la vaga general- ha qualificat la jornada d’un “absolut triomf”.  ha estat en sectors estratègics com l’ensenyament, la sanitat o el transport.

 

Tanmateix, no hi ha hagut un consens entre els principals sindicats. Els dos majoritaris -CCOO i UGT- han fet una convocatòria de dues hores, com ha passat, en general, a Europa.  Han estat un total de 6 milions de dones les que han secundat l’aturada de dues hores. Però molts altres sindicats -com CGT, IAC, CSC i CNT- han considerat que no era suficient, cridant a les dones a abandonar els llocs de treball al llarg de tota la jornada.

S’ha de tenir en compte que moltes dones amb treball precari no s’han pogut sumar a la convocatòria. La Comissió 8 de març recorda que “hi ha companyes que no poden participar perquè, si ho fan, demà les acomiaden”. De la mateixa manera, moltes dones han de mantenir una família amb només el seu sou, i moltes empreses no han ho han posat fàcil a les vaguistes, de manera que no s’han pogut permetre perdre el sou del dia d’ahir.

 

 

DEMANDES

Cures.- Un dels objectius de la vaga va ser alliberar a moltes dones, almenys per un dia, de les feines de cures que duen a terme a casa. Un treball domèstic associat tradicionalment al gènere femení i que no es troba valorat en la societat. Així, molts homes involucrats en el moviment feminista es van unir en centres socials per cuidar els fills d’aquelles dones que volien fer vaga i no tenien altra opció. I és que la divisió del treball és un dels problemes de fons de l’existència del patriarcat modern.

Fa uns dies, Silvia Federici, en una entrevista a eldiario.es, explicava la seva proposta relativa a aquesta qüestió, afirmant que “és un engany que el treball assalariat sigui la clau per alliberar les dones”. En la seva opinió, remunerar el treball domèstic seria un pas important cap a la igualtat: es valorarien les feines de cura en la societat i això implicaria que molts homes el realitzessin de la mateixa manera. Aquesta mesura, afirma Federici, acabaria amb l’actual model patriarcal, on “les dones han de ser dues coses: productores i reproductores al mateix temps, una espiral que acaba consumint tota seva vida”.

Precarietat laboral. – El líder d’UGT, Pepe Álvarez, en un comunicat públic a la Plaza de Cibeles de Madrid, ha reclamat la derogació de la reforma laboral del 2012, ja que segons el líder sindical es tracta d’un “element de discriminació que arracona les dones”, en “obligar” a milers de dones a acceptar treballs parcials de quatre hores o salaris de misèria per sota del mínim exigit per la llei. Carmen Arenas, responsable de l’Àrea de la Dona a Comissions Obreres, també ha remarcat la necessitat de “canviar les polítiques de retallades” que condemnen a les dones a “treballs temporals i precaris, on la promoció i formació és nul·la”.

Bretxa salarial. – Al conjunt d’Espanya, un home cobra de mitja 27.727 € anuals, mentre que la dona en cobra 19.745, és a dir, fins a un 23% menys.

No obstant això, en alguns sectors aquesta bretxa augmenta. Les dones que formen part de consell d’administració d’empreses cotitzants en Borsa -a més d’estar en clara minoria, ja que suposen només un 17%– cobren fins a un 40% menys que els seus companys homes: elles cobren 130.000 euros de mitja, i ells 322.000.

Read more

Èxit de la vaga feminista malgrat les dissonàncies entre els sindicats

GEMMA CLARASÓ i NÚRIA PONCELA

Els sindicats tradicionals, CCOO i UGT, consideren un èxit la vaga feminista del Dia Internacional de la Dona, amb un seguiment de gairebé 6 milions de persones. Valoren la jornada com “una mobilització sense precedents a la història del moviment sindical del nostre país”, però des de la CGT es posa en dubte l’aportació d’aquests sindicats a la vaga del 8M, acusant-los de ser els sindicats de la patronal.

La vaga del 8 de març ha dividit organitzacions de treballadors i partits polítics en dos blocs. CCOO i UGT van convocar aturades de dues hores, iniciativa que secundava el PSC. Amb aquesta mesura pretenien fer una convocatòria “inclusiva”, ja que la d’altres sindicats anava adreçada només a dones.

D’altra banda, sindicats com la CGT i el sindicat de Comissions de Base van registrar una vaga laboral de 24 hores, a la qual no s’adherien les organitzacions tradicionals però sí que rebien el suport de partits com ERC, JxCat, CUP i els Comuns. Des d’aquestes associacions s’ha criticat el paper de Comissions Obreres durant la jornada de vaga, ja que consideren que van intentar embrutar la vaga general i «reivindicar-se a ells mateixos».

 

Ciutadans i el Partit Popular van declarar que no se sentien còmodes amb el discurs de la vaga. La formació taronja considera que s’atribueix a les esquerres i a l’anticapitalisme, és per això que no van donar-hi suport. Són els dos únics partits del Parlament que no secunden la convocatòria.

Tot i les diferències entre sindicats i partits, l’acord majoritari és que el 8 de març ha estat un èxit sense precedents, una jornada històrica. Més de 200.000 persones, segons la Guàrdia Urbana, han participat en la marea lila de Barcelona, seguida de mobilitzacions multitudinàries a molts altres punts de Catalunya. Les posicions sindicals enfrontades han quedat en un segon pla, deixant en primer terme les imatges del 8-M, que deixa un nou escenari on el feminisme fa un pas endavant en l’eradicació de les desigualtats de gènere: una vaga a nivell mundial que ha desbordat totes les expectatives.

 

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

Read more

Teranyina sindical contra les reformes educatives

ALBERT CADANET VILÀ (@albertcadanet) i JOAN ALEIX MATA (@joanaleixmata)

Descarrega l’article en PDF

L’oposició a les contínues lleis i decrets universitaris enforteix un moviment estudiantil de protesta molt ampli però encara amb camí per recórrer.

“Jo no faig vaga perquè no serveix de res”. En els últims anys, diversos decrets, lleis i reformes han volgut modificar l’educació d’aquest país. Ja fos per decisions de caràcter autonòmic, estatal o europeu, la comunitat educativa s’hi ha posicionat en contra i s’han vist mobilitzacions i vagues multitudinàries per tractar d’aturar-les.
Des dels sindicats d’estudiants sovint s’al·lega que aquestes reformes encareixen el preu de l’educació pública i per tant en restringeixen l’accés per als sectors amb pocs recursos. Tanmateix, l’adhesió i la participació del moviment estudiantil ha estat desigual i la majoria d’aquestes modificacions educatives s’han acabat aplicant. Així doncs, serveixen d’alguna cosa les vagues estudiantils?
Amb les dades a la mà, la resposta sembla clara: sí. El resultat més significatiu i recent és l’aturada de l’aplicació del decret 3+2 a les universitats públiques catalanes. Tot i així, des dels sindicats admeten alguns errors de plantejament estratègic en el passat. Marc Corominas, membre del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) defensa que l’enfocament de la lluita estudiantil emprat els últims anys ha aconseguit recollir més fruits.

SEPCfoto

Canvi d’estratègia
Fins ara, la majoria de sindicats es limitaven a oposar-se a les grans reformes educatives, proposades per l’administració que fos, ja que creien que empitjoraven les condicions dels estudiants. Es tractava de legislacions o decrets de gran abast, molt mediàtics però difícils de combatre per la seva dimensió. “Es podria dir que havíem pecat de maximalisme. Aquest tipus de reivindicacions poden aportar millores a llarg termini, però a curt termini no vèiem canvis i això podia provocar un desgast”, assegura Marc Corominas.
En vista d’aquesta situació, els principals sindicats d’estudiants van optar per un canvi d’estratègia. Des de fa aproximadament dos anys la línia que se segueix consisteix en resoldre problemàtiques de caràcter més local. Tal com comenta Aida Sanuy, integrant del SEPC a la UAB, “la millor manera perquè els estudiants es mobilitzin és aconseguir victòries, en comptes de plantejar coses que no tenen cap tipus d’efecte”.
En aquest sentit, és important que les demandes interpel·lin directament a la universitat per tal de poder fer pressió real. Des de fa dos anys, els grups mobilitzats han aconseguit canvis significatius que s’han traduït en millores per als estudiants.
Un exemple d’aquesta iniciativa s’ha posat de manifest a la Universitat Pompeu Fabra. Arran d’una sèrie de protestes el curs passat, des del SEPC es va aconseguir que augmentés el fons de beques propi del centre (de 25.000 € a 75.000 €) o bé que el pagament de la matrícula pogués fer-se fraccionadament.
Dissenyar el nou model educatiu
Altres sindicats com el Front d’Estudiants (FE), una organització estatal amb presència a Catalunya, també defensen millores estudiantils i aposten per resoldre problemàtiques locals. Javier Alcalà, coordinador del FE a Catalunya defensa aquest model: “De mica en mica podrem assolir victòries més grans fins que puguem fer propostes reals de millora de l’educació pública”.
En universitats de major dimensió, com la UB o la UAB, les assemblees de facultat són els òrgans amb més força per fer pressió. En aquest cas, els sindicats tenen la funció d’enfortir el moviment estudiantil i fer que les assemblees siguin útils. En paraules de Javier Alcalà, “l’objectiu d’aquestes lluites és crear teixit associatiu, aconseguir que els estudiants tinguin més capacitat organitzativa”.
De la mateixa manera es posiciona Paulina Ferrer, membre del SEPC de la UB: “La feina que fem és per enfortir el moviment estudiantil. La coordinació a vegades és difícil, però valorem de manera positiva la feina feta durant el curs”.
Malgrat que la composició del moviment és rotatiu, els sindicats pretenen obtenir prou força per encarar un futur fins ara inèdit. Sindicats com el SEPC tenen molt en compte el context històric i polític que viu actualment Catalunya.
En paraules d’Aida Sanuy, “cal treballar perquè el moviment estudiantil sigui més influent. Tenim una oportunitat d’or per dir quin és el model universitari que volem tenir de cara a la nova república catalana”.

 

Les xifres del moviment estudiantil

140.000 estudiants estan matriculats aquest any a les universitats públiques de l’àrea metropolitana de Barcelona.

20-100 estudiants: és la mitjana d’assistència o participació dels nuclis sindicals i assemblees a les facultats catalanes.

10.000 manifestants van assistir a l’última concentració dels sindicats en contra de l’aplicació del decret 3+2.

4 universitats públiques a l’àrea de Barcelona concentren la major part de l’activitat sindical dels estudiants.

 

Read more

Els mètodes de protesta universitària, a debat

CLARA ARDÈVOL (@claraardevol) i SERGIO SEGURA

Descarrega’t l’article en PDF

Les pintades durant el 25N i els aldarulls de la vaga pel 3+2 han dividit els estudiants: són lícits tots els mètodes reivindicatius utilitzats a la universitat?

Una vaga per defensar la consulta del 9N, manifestacions contra el 3+2, reivindicacions feministes… Les universitats han viscut anys actius de protestes, els mètodes de les quals han sigut tan variats com polèmics: des de pintar els lavabos fins a fer una performance per denunciar el feminicidi. Alguns casos, però, desperten diferències entre els estudiants. Sense anar més lluny, el maig del 2015 la Universitat Autònoma de Barcelona va pagar 200.000 euros per arreglar els desperfectes causats per una manifestació.

El debat sobre la licitud dels mètodes de protesta de sindicats i associacions universitàries està servit. Davant d’aquesta qüestió, alguns responen amb un no rotund, com Iván Cerrillo, estudiant de Ciències Polítiques a la Pompeu Fabra. “És contradictori protestar contra les retallades i trencar el mobiliari universitari, ja que els diners per a reparar-lo provenen del mateix lloc”. En la mateixa línia, l’estudiant de Periodisme a la UAB Sergi Ill creu que la violència desvirtua el missatge: “Violència, no; desobediència civil pacifista, sí”.

Protestes universitats_treballdecamp

Membres del Grup de Dones en el marc del 25N a la Universitat Pompeu Fabra. CETRENCADA

El trencament del mobiliari universitari
En general, qui dóna suport a l’origen de la protesta en qüestió també es planteja dubtes al respecte.“Potser hi ha motius legítims per fer-ho, però s’ha d’intentar evitar”, afirma Adriana Llena, membre de l’Assemblea de Campus de la UPF.

Però per quina raó es recorre a aquests actes? A la qüestió respon Laura Curull, membre de l’associació Dones feministes LTBIA+. “En ocasions no s’escolta la veu de l’estudiantat i aquest es veu obligat a buscar alternatives perquè se’l prengui en consideració”.

Llibertat individual vs. bé comú
Una altra reivindicació que aixeca polseguera són els piquets. En determinades vagues, grups d’estudiants impedeixen als alumnes el pas a les facultats. “Si no es fan aquestes coses potser l’any que ve algú no es podrà permetre la universitat”, comenta l’Adriana. En la banda crítica, el Sergi, considera “una bogeria que els piquets barrin el pas a un tren o que els manifestants tirin petards als alumnes”.

Més enllà de l’educació
La polèmica revifa quan les vagues no són per motius educatius, com la convocatòria del 9N. La majoria d’alumnes defensen la despolitització de la universitat.

Hi estigui l’educació o no sobre la taula, l’objectiu és visibilitzar la protesta: pel 25N*, els lavabos de la UPF es van pintar amb lemes contra el masclisme. L’Adriana considera encertada l’acció, precisament pel debat sorgit a les xarxes socials: “Si en lloc de pintar miralls s’hagués penjat una pancarta, ningú en parlaria”.

Altres estudiants hi difereixen. L’Aleix Rué, estudiant d’Enginyeria a la Universitat Politècnica de Catalunya, ho titlla de “manca de civisme”. L’Ivan tampoc s’allunya d’aquesta línia: “Les pintades acaben perjudicant el col·lectiu femení; moltes de les persones que treballen en el sector de la neteja són dones”. La Laura respon al respecte: “Segur que prefereixen netejar escrits feministes i no pas la brossa que es llença al terra injustificadament”.

Aquesta situació també es rebat des d’una altra perspectiva: s’han de netejar lemes que lluiten per la igualtat? “No afecta la utilitat del mobiliari, però a vegades molesta que es vegi la universitat com a reivindicativa”, afirma l’Ariadna. Ara bé, a la UB hi ha pintades que porten molts anys a les seves parets.

Una lluita necessària
Molts estudiants consideren necessari explorar vies originals i lúdiques. Per l’Aleix, no es participa el suficient a les protestes perquè des de fora poden semblar actes antisistema. “Cal donar una imatge menys destructiva”. Sembla que això ja s’està posant en pràctica: darrerament, la Pompeu Fabra va homenatjar les víctimes de violència masclista amb una dansa. Per la seva banda l’Adriana justifica el problema en la societat “capitalista i alienada” que dificulta que l’estudiant s’animi a lluitar pel que creu injust.

La protesta universitària té una raó moral que la justifica: busca millorar l’actual situació socioeconòmica, però les seves formes desperten controvèrsia. I sembla que en seguiran despertant en properes protestes.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies