Disputes i absències durant els actes de commemoració de l’holocaust

Els líders de Polònia i Rússia discorden sobre els respectius papers durant la segona guerra mundial

Els actes commemoratius pels 75 anys de l’alliberament del camp de concentració d’Auschwitz-Birkenau han estat envoltats per un clima de disputes i tensions entre Putin i Andrzej Duda. El president de Rússia i de Polònia s’han llançat retrets mútuament sobre els papers que van desenvolupar els seus països durant la Segona Guerra Mundial i també durant l’holocaust. El record de l’horror de la guerra i dels més d’1 milió de morts que van caure en mans del règim nazi, s’ha convertit, pels dos països, en una cerca i incriminació del culpable. 

Andrzej Duda, el president de Polònia, ha manifestat les tensions amb Rússia per la interpretació històrica de la II Guerra Mundial en el parlament que ha fet durant l’acte. Després d’agrair als presents la seva assistència i de rememorar la terrible aniquilació jueva que va tenir lloc, en gran part, en aquest camp de concentració, Duda ha recordat l’exèrcit polac com “el més nombrós de l’Europa Ocupada” i els soldats polacs com els únics que van combatre als alemanys fins a l’últim moment de la guerra. 

Rússia va “començar” de nou aquesta disputa el passat mes de desembre, quan va acusar Polònia d’haver estat còmplice de la invasió nazi de Txecoslovàquia i de tenir responsabilitats en l’inici de la guerra, en un discurs fet a Sant Petersburg. Enmig dels retrets de tots dos, Duda s’ha afanyat a afirmar que Putin ha mentit sobre Polònia en moltes ocasions. Creu que amb aquesta disputa vol distreure l’atenció sobre els problemes interns i externs que actualment té el país, com les sancions imposades per annexionar-se a la península ucraniana de Crimea o pels escàndols de dopatge dels esportistes. 

Les tensions han vingut acompanyades d’absències en els actes commemoratius de la setmana. Putin no ha assistit a l’acte del camp de concentració d’Auschwitz, i Duda no ha assistit al Fòrum Internacional sobre l’Holocaust a Israel per boicotejar l’esdeveniment organitzat per un aliat de Putin. En aquest acte es va programar un discurs per varis líders, entre ells el president rus, però no es va atorgar cap torn al líder polac. 

L’acte de dilluns a la tarda a l’entrada del camp d’Auschwitz ha comptat amb la visita de desenes de caps d’Estat i de Govern i amb 200 supervivents i antics presoners que han commemorar els 75 anys de l’alliberació del camp nazi d’Auschwitz-Birkenau per l’Exèrcit Roig (de la URSS). El dia 27 de gener de 1945 va ser la data clau per l’ONU, qui va proclamar l’any 2005 que es convertia en el dia internacional de la Commemoració en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust. 

El camp de concentració va deixar uns records esgarrifosos marcats per unes xifres horroroses: hi van passar 1,3 milions de deportats i en van sobreviure 200.000, mentre que més d’1 milió de persones, la gran majoria jueus, van morir en cambres de gas o de cansament pels nombrosos treballs forçats que els obligaven a fer. Posteriorment van ser incinerats en grans crematoris,exterminant així tota una generació de jueus per les seves creences i reafirmant la superioritat de la raça ària nazi.

Read more

Líbia: La ‘segona Síria’ russa

Després de consolidar la seva influència en el règim d’Al-Assad, Putin busca nous horitzons

Rússia, el país que ha restat en l’ombra 30 anys (des de la derrota del seu precedent l’any 1989) ara ha renascut. Com si els EUA haguessin esdevingut el seu referent, ha utilitzat les seves tècniques per fer-se un lloc sobre els països del “tercer món” però geoestratègics i petrolífers. 

El patró d’aquests dos grans països consisteix en un discurs basat en el rebuig a l’imperialisme europeu, sense aplicar de facto un poder sobre la regió afectada. El que utilitzen és una diplomàcia mediadora per solucionar els conflictes interns o entre estats. Quan han resolt -o sembla que ho han fet- una d’aquestes confrontacions, en treuen un gran rèdit

La competició per tenir influència sobre aquests territoris pot recordar a més d’un els temps de la Guerra Freda. Però el comunisme ha desaparegut. Rússia no l’ha de defensar i Amèrica no té un enemic a qui ha de destruir, almenys aquest. El motiu de lluita? La influència sobre zones estratègiques i amb potencial econòmic dins del món capitalista consolidat. Ja no hi ha lluita ideològica, per tant.  

Desordre i interferències des de la mort de Gaddafi

Un exemple d’això és Líbia, el primer productor de petroli de l’Àfrica, la qual cosa fa desitjable la influència i el control sobre ell. Consegüentment, des de 2011 i fins a l’actualitat, la història del país ha estat molt convulsa: lluites internes pel poder i intervencions internacionals contínues. 

Amb l’assassinat de Gaddafi, el país es va descontrolar. La I Guerra Civil va acabar i es va crear el Consell Nacional de Transició per poder arribar a unes eleccions que es van celebrar l’any 2012 (61% de participació). El resultat va ser el Consell General de la Nació. Però després de dos anys de relativa tranquil·litat i uns segons comicis (41% de la participació), va esclatar la II Guerra Civil. La causa: es va substituir el Consell per la Cambra de Representants i un grup de diputats islamistes d’aquest no van voler cedir els seus escons. Així va començar el doble i paral·lel poder a Líbia.

La intervenció internacional en aquesta segona guerra va ser més política que militar. L’ONU i alguns membres de la Càmera i del Consell, partidaris de solucionar el conflicte, van crear el Govern d’Acord Nacional, fent desaparèixer el Consell. Aquest és el govern reconegut que encapçala Al-Sarraj a Trípoli. Però la Càmera continua existint, a Tubruq, i amb poder real sobre Líbia. La dirigeix Haftar, militar que va participar en el cop d’estat de Gaddafi. 

La comunitat internacional, com Líbia, està dividida entre els dos governs. El de Trípoli té el suport polític i econòmic de Qatar, Turquia i la UE, sobretot d’Itàlia. En canvi, la Càmera queda sense reconeixement internacional però amb l’ajuda econòmica de l’Aràbia Saudita, Egipte, els Emirats Àrabs, França i Rússia. 

Però ara, els protagonistes són Erdogan i Putin. Mentre que Turquia pretén actuar militarment contra el govern de Tubruq, Rússia ha fet de mediadora amb l’objectiu de solucionar el conflicte i tenir la influència suficient a la zona. Líbia s’ha convertit en la segona Síria de Putin. 

El 19 de gener, els dos governs libis tornaran a reunir-se a Alemanya. L’últim intent de resolució va ser a Moscou la segona setmana de l’any. Allà van reunir-s’hi el govern d’Al Sarraj, representat per Turquia, i la càmera dirigida per Haftan, per Rússia. En cap moment els dos governs libis es van veure les cares. L’acord de pau, però, va quedar en un SÍ del govern d’Al-Sarraj i un NO de la mà de Haftan. Com ensenyen a les matemàtiques: positiu i negatiu resulta negatiu.

Read more

Neix Aturem la Invasió, una campanya de solidaritat amb el poble kurd

La plataforma té com a objectiu denunciar les conseqüències de la invasió militar turca sobre el nord-sirià

RUT FONT I NORA TARNOW

Grups i entitats defensores del poble kurd impulsen la creació de la campanya Aturem la Invasió, una plataforma destinada a pressionar a les organitzacions internacionals com la Unió Europea perquè prenguin partit en el conflicte armat entre Turquia i Rojava, el Kurdistan sirià. Frank Doru, portaveu del partit kurd HDP, afirma que les actuacions turques estan duent a terme crims contra la humanitat que tenen com a objectiu l’extinció i el genocidi de la població kurda. Per aquest motiu, Aturem la Invasió crida a manifestar-se en contra de l’ofensiva turca i a deixar de consumir productes del país.

Manifest d’Aturem la Invasió.

Situació actual

Després de tres setmanes des de l’inici de l’ocupació militar, el conflicte ha deixat un balanç de 47 morts oficials. Tanmateix, les autoritats locals augmenten la xifra de morts fins a 300; donat l’alt nombre de desapareguts i de cossos que encara no s’han pogut recuperar. Per tal de buscar solucions, es va intentar impulsar una treva entre els kurds, Turquia i Rússia, però no aquesta s’ha respectat. La treva proposava la retirada de les FDS (Forces Democràtiques Sirianes) en un perímetre de 10 quilòmetres. Tanmateix, 15 hores més tard, Turquia ha anunciat la creació de partides conjuntes entre les forces turques i la policia russa, tal com explica Arnau Pagès, periodista de Rojava Information Center.

Entitats ja adherides

En pocs dies de la difusió del comunicat, ja són forces les organitzacions i entitats adherides a Aturem la Invasió, entre les quals es pot trobar l’Assemblea Nacional Catalana, el sindicat llibertari CGT i diversos col·lectius feministes com Hora Bruixa. Elisenda Peluzie, presidenta de l’ANC, defensa que el moviment independentista ha de ser solidari amb altres pobles en lluita i en situacions més complexes que les viscudes els últims dies a Catalunya.

Convocatòries

La campanya Aturem la invasió ha fet una crida a les entitats perquè se sumin en aquest projecte social que en breus farà la seva primera convocatòria a través de les seves xarxes socials.

Read more

6 claus bàsiques per entendre què passa al Kurdistan Sirià

AMÀLIA, JÚLIA I RUT – Turquia ha llançat una nova ofensiva militar contra el Kurdistan Sirià, pocs dies després que els Estats Units retiressin les seves tropes de la zona. Exactament, però, què està passant? Perquè l’exèrcit turc ataca les forces Kurdes de Rojava? Per respondre a aquestes preguntes hem parlat amb Clara Torres, membre de la Plataforma Azadî i del Comitè Jinelogi d’Europa en solidaritat amb el poble Kurd, i amb David Meseguer, periodista freelance especialitzat en l’Orient Mitjà i Nord Àfrica i doctor en Comunicació Social. 

Què és el Kurdistan?

El Kurdistan és una regió històrica i cultural que s’estén per una zona muntanyosa de l’Orient Mitjà. El poble kurd és la minoria ètnica sense estat propi més important de la regió. Els kurds són una població d’entre 25 i 35 milions de persones, unides per una cultura mil·lenària i una llengua pròpia. El seu territori es reparteix entre Turquia, Iraq, Iran i Síria.

Des de principis del segle XX, molts kurds lluiten pel reconeixement del Kurdistan com una nació autònoma, però tots els intents de formació d’un estat independent s’han reprimit. El poble kurd ha denunciat l’hostilitat del tracte rebut per les autoritats turques des de fa més d’un segle, quan entre 1920 i 30 es va restringir l’ús de l’idioma kurd i es va negar l’existència de la identitat ètnica kurda a la seva població. 

L’actual Revolució de Rojava (que vol dir oest en kurd, i és el nom que rep el Kurdistan Sirià) s’ha d’entendre dins de la lluita del moviment kurd, iniciada el 1978 amb la creació del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). El PKK és considerat un grup terrorista per Turquia, ja que des de 1984 ha estat líder de la freda guerra de guerrilles contra l’exèrcit turc. 

Hereves d’aquesta tradició, l’any 2011 es van crear les Unitats de Protecció Popular (YPJ i YPG), les milícies del Kurdistan Sirià que ara Turquia pretén eliminar. Les YPJ i YPG són la branca armada de l’organisme polític kurd del nord de Síria (Partit de la Unió Democràtica Kurda, PYD) d’inspiració marxista, que ara ha establert una Administració Autònoma del Nord i Est de Síria (NES). La configuració d’aquest autogovern ha estat possible dins l’inestable context de la guerra de Síria, on el règim de Bashar al-Ásad va cedir el control d’aquesta zona i la seva protecció contra Estat Islàmic als kurds. Així, el règim va poder centrar els seus esforços en la lluita contra els rebels a altres punts del país.

Aquest projecte d’autogovern al Nord de Síria està basat en el paradigma del Confederalisme Democràtic: la creació d’estructures socials i un sistema de salut propis, una economia basada en cooperatives i l’alliberació de les dones, entre d’altres. Fins ara, a més, s’ha procurat tenir en compte la diversitat de població del seu territori, multiètnic i multireligiós. Les recents i controvertides ofensives turques, però, posen en risc aquest experiment d’administració autònoma al marge de l’Estat Central Sirià i fan trontollar el fràgil equilibri ètnic de la regió. 

Quin és el paper dels Estats Untis?

Els Estats Units es van convertir en aliats dels kurds el 2014 durant el setge de la ciutat de Kobane per part de Daesh, en plena Guerra Civil Síria. Des de llavors, han mantingut una aliança tàctica, és a dir, els Estats Units i els membres de la coalició internacional proporcionaven armament i servien com a aviació aèria per a les milícies kurdes i de les Forces Democràtiques Sirianes, les úniques organitzacions que lluitaven contra Estat Islàmic a la frontera entre Turquia i Síria.

Aquesta aliança no tenia cap futur donades les discrepàncies ideològiques entre els dos actors. Un cop el Califat d’Estat Islàmic queda militarment derrotat, els Estats Units i els kurds deixen de tenir un objectiu en comú. En aquest moment, els nord-americans i els turcs acorden l’establiment d’una zona de seguretat amb patrulles conjuntes d’ambdós estats a la frontera turca, ja que Turquia argumenta que l’autogovern de Rojava suposa un perill per la seva seguretat nacional.

Amb la retirada de les tropes nord-americanes del Kurdistan Sirià, Donald Trump traeix als que havien sigut els seus aliats i dona llum verda a l’atac turc. Aquesta acció ha estat criticada pel Pentàgon i per senadors tant demòcrates com del mateix partit que el president. Per una altra banda, els Estats Units no són l’única potència que ha permès l’ofensiva. L’espai aeri kurd es troba sota control rus, de manera que la invasió també s’ha executat amb el beneplàcit de Rússia.

La retirada de tropes americanes permet l’atac turc- U.S. Air Force Staff Sgt. Jette Carr

Turquia ataca. Per què?

Turquia ataca perquè veu el poble kurd com una amenaça, donada la històrica discòrdia entre els kurds de la regió turca (un 20% de la població) i el govern turc. Erdogan, el president de Turquia, justifica l’ofensiva amb l’objectiu de crear una “zona segura” perquè els refugiats sirians puguin retornar a les seves llars després de la guerra, “preservant la integritat territorial de Síria”.

L’altra cara de l’objectiu és l’eliminació de les forces kurdes de la zona fronterera (zona nord-est de Síria), cosa que alguns observadors internacionals preveuen que serà una possible catàstrofe humanitària. L’objectiu militar de Turquia és la milícia kurda de les YPJ i les YPG. Turquia els vol eliminar perquè els percep com un grup terrorista, ja que aquestes unitats han tingut vincles amb el PKK (considerat organització terrorista per Turquia, però també per la Unió Europea i els Estats Units). 

L’atac turc serà el tercer que Ankara planteja a Síria des de 2016, deixant 60.000 desplaçats en 4 anys (segons l’Observatori Sirià per als Drets Humans). L’ofensiva turca ja sacseja el debilitat equilibri ètnic i polític de la regió.

La resistència Kurda

Per a les Forces Democràtiques Sirianes (FDS) i, en general, per a la població de Rojava l’atac de Turquia no ha estat del tot inesperat. Era el pitjor escenari imaginable, però era una possibilitat. És per això que des de les milícies s’havia planejat com fer-hi front. 

Tal com s’ha demostrat en la lluita contra Estat Islàmic, les forces kurdes i les seves aliades dominen la guerra cos a cos. Les possibilitats de resistència davant la invasió terrestre, per tant, són més àmplies. No s’ha d’oblidar, però, que Turquia avui en dia és un exèrcit  potent dins l’OTAN

Diversos milicians – hasakah1

Ara bé, el problema central és al cel. Les FDS no tenen capacitat militar per defensar-se dels atacs aeris turcs, perpetrats per avions militars però també per drons, una tecnologia més complexa i avançada. Davant d’això, les milícies kurdes exigeixen a l’ONU que declari Rojava una zona d’exclusió aèria, decisió que impediria a Turquia sobrevolar el nord de Síria. Es tracta, però, d’un escenari poc probable. Encara que Nacions Unides redacti una resolució favorable a l’exclusió aèria sobre el cel de Rojava, el Consell de Seguretat del mateix organisme té dret a veto. Rússia i els Estats Units en formen part, de manera que la decisió final és precisament a les seves mans. Cal entendre que aquests estats són, de fet, qui tenia control sobre aquest espai aeri i han donat el vistiplau a l’ofensiva de Turquia.

Conseqüències del atac

Davant una ofensiva militar d’aquestes característiques és important entendre quines en poden ser les conseqüències. En aquest cas, l’atac de Turquia ha desencadenat una crisi humanitària i moltes persones s’han vist forçades a marxar de la regió. Cal entendre que, sota l’autogovern liderat pels kurds, Rojava s’havia convertit en una zona força estable dins de Síria i una part important de les desplaçades per la guerra s’hi havia instal·lat buscant refugi.

Aquest gran volum de població desplaçada buida un territori on Turquia, si finalment n’aconsegueix el control, vol reassentar una part de les refugiades síries que ara acull. Això suposaria un canvi demogràfic molt important, ja que en general aquesta població és originària d’altres parts de Síria. El que es produiria és un procés de neteja ètnica: la població autòctona de la zona és forçada a marxar i substituïda per un altre grup.

Per altra banda, ara que els Kurds han perdut suports i protecció, el règim de Bashar al-Ásad podria aprofitar la situació i atacar Rojava pel sud amb el suport de Rússia i l’Iran. A més, algunes veus apunten que l’ofensiva turca també podria propiciar un ressorgiment d’Estat Islàmic, ara que les forces kurdes estaran mobilitzades en altres direccions. 

Tot plegat desestabilitzaria encara més l’Autogovern del Nord de Síria, un projecte polític únic dins el context de l’Orient Mitjà. I és que, encara que de manera experimental, es tracta d’una iniciativa que busca anar més enllà de l’Estat Nació i crear una estructura inclusiva ètnicament, confessionalment i culturalment. Cal destacar, a més, la seva reivindicació i defensa dels drets de la dona

Què ha dit la comunitat internacional?

Els països membres de la Unió Europea i de l’OTAN han condemnat l’ofensiva turca i han demanat la seva aturada, ja que desestabilitzarà la regió i danyarà als civils. Tanmateix, no han declarat la intenció de sancionar explícitament a Turquia. Alguns països de la Unió Europea, entre ells Espanya, s’ha decantat per mantenir un perfil baix donats els acords armamentístics que mantenen amb Turquia. Per una altra banda, el president truc, Recep Tayyip Erdoğan, ha amenaçat d’obrir el pas de més de 3 milions de refugiats cap a Europa si mantenen les crítiques a les seves polítiques. 

El president de França es posiciona en contra de la invasió turca al nord-est de Síria.

Qui no ha mantingut el silenci ha sigut la societat civil. Els kurds i els seus simpatitzants han organitzat manifestacions a ciutats de França, Alemanya, Àustria, Itàlia i Grècia per demanar a la Unió Europea que respongui davant de la invasió turca. Pel que fa a Barcelona, unes 400 persones es van reunir per assenyalar els còmplices de Turquia a l’Estat espanyol i per crear consciència social sobre la repressió que viuen els kurds diàriament.

Diverses ciutats s’han manifestat en suport a Rojava- Amàlia Garcia
Read more

Crimea, 5 anys després: al precipici de la guerra?

Gerard Comas. (@gerardcomas96)

17 de març de 2019. Es compleixen cinc anys de la proclamació oficial de la República de Crimea com a Estat independent, juntament amb la Ciutat de Sebastòpol, i la seva posterior annexió a Rússia com a subjecte federal. Però amb quina situació es troba la península de Crimea actualment? Per quins països ha estat reconeguda la seva independència? I el més important, estem realment davant la possibilitat d’una guerra entre Ucraïna i Rússia?

Localització geogràfica de la península de Crimea.

Localització geogràfica de la península de Crimea.

 

La península de Crimea

La república de Crimea i la ciutat de Sebastòpol formen l’anomenada península de Crimea, situada a l’est d’Europa i banyada per les aigües del mar Negre. Ubicada com a pont entre Rússia i Ucraïna, la península de Crimea ha sigut un motiu de disputa històrica, amb constants canvis governamentals i territorials.

Clica per a anar a la cronologia de la història de la península de Crimea.

Clica per a anar a la cronologia de la història de la península de Crimea.

Però per què és tan rellevant la península de Crimea en el context polític rus actual? Primer de tot, per evitar l’allunyament dels seus antics Estats satèl·lits, davant de l’augment de tropes de l’OTAN en els seus països fronterers. En segon lloc, per la rellevància geogràfica de la península de Crimea, banyada per un mar de gran importància estratègica comercial i amb nombrosos jaciments de subministres energètics. I per últim, però no menys important, per la necessitat de controlar i dominar la ciutat federal de Sebastòpol on es troba la base de la Flota del Mar Negre de l’Armada Russa, amb sortida directa al mar Mediterrani.

 

Gran diversitat ètnica

Per un dels fets que destaca l’actual territori de Crimea és per la gran diversitat ètnica de la seva població. Segons dades nacionals del cens de 2001, la població crimeana la formen un 58% de russos, un 24% d’ucraïnesos i un 12% de tàtars de Crimea, entre d’altres. A més, el 77% dels seus habitants consideren el rus la seva llengua materna (90,6% en el cas de Sebastòpol), i tan sols un 10% l’ucraïnès.

Percentatge d'habitants amb el rus com a principal llengua segons la província d'Ucraïna

Percentatge d’habitants amb el rus com a principal llengua segons la província d’Ucraïna.

Això converteix Crimea en la província d’Ucraïna amb una major proporció de russòfons, en un mapa ucraïnès clarament dividit en dues meitats: amb una meitat occidental proucraïnesa i una meitat orientat prorussa.

 

L’inici del conflicte

Aquesta tendència divisòria, amb Crimea com a màxim exponent, es va veure reflectida des del principi del conflicte actual. Ens situem el novembre de 2013, quan esclata una revolució a Ucraïna, l’Euromaidan, amb un seguit de propostes que exigeixen una major integració europea del país. Aquest acostament a la Unió Europea va ser rebutjat pel president del país, Víktor Ianukòvitx, de tendència prorussa i que seria destituït el febrer de 2014.

A partir d’aquí, el conflicte agafa una nova perspectiva, amb l’esclat de manifestacions prorusses a l’est i sud del país, contràries al nou govern establert a Kiev després de l’Euromaidan. Una divergència política que esclata en dos fronts diferents de gran conflictivitat: el Conflicte de Crimea i la Guerra del Donbass.

El primer punt de conflicte és el procés d’independència iniciat per la República de Crimea i la Ciutat de Sebastòpol. Un procés que va concloure amb la declaració oficial del 17 de març de 2014 i la posterior adhesió a Rússia. En una decisió que va ser considerada d'»il·legal» i «anticonstitucional» per Ucraïna.

ddd

El segon capítol a tenir en compte és l’originat a l’est del país, a la regió del Donbass. Un territori on l’abril de 2014, es van començar a produir una sèrie d’enfrontaments armats com a recció contrària a l’Euromaidan. Uns conflictes derivats de les protestes prorusses a la zona i a la declaració d’independència de Donetsk i Lugansk, les dues principals províncies de la regió. Una guerra que ja ha deixat 10.000 morts i més de dos milions de desplaçats, tot i que es troba en treva des de 2015.

 

La situació actual

Al llarg d’aquests cinc anys la situació quant al reconeixement polític de la República de Crimea i la Ciutat de Sebastòpol segueix en el mateix estat: en punt mort. Ambdós han estat reconeguts per Rússia i inserits dins de la seva sobirania com a territoris federals, però tant Ucraïna com la Unió Europea i els Estats Units continuen rebutjant la seva nova situació política.

D’altra banda, el que sí que ha variat notablement ha estat la relació política entre Rússia i Ucraïna. Després de cinc anys de certa ‘guerra freda’, el novembre de 2018 la situació va arribar a un punt límit, amb el xoc d’ambdós països en la seva crisi més perillosa en els últims anys. L’espurna que va encendre el conflicte va ser la captura de tres vaixells de la marina ucraïnesa per part de les forces navals russes, després que aquestes obrissin foc. El principal motiu de Moscou es basava en una suposada «violació de la frontera russa».

La resposta ucraïnesa va ser la declaració imminent de l’estat d’excepció al país, davant d’una “agressió russa” que obria el risc d’una “guerra total”. Amb tot, aquest conflicte suposava el primer xoc de manera directa d’ambdós exèrcits, en una situació que per sort no va tenir majors conseqüències i que va finalitzar amb la posada a fi de l’estat d’excepció ucraïnès un mes més tard.

Però el cert és que la possibilitat d’un nou esclat bel·ligerant del conflicte segueix més viu que mai, obrint el risc d’una guerra que podria tenir conseqüències fatals en el sistema polític actual.

Read more

«Com quan vas a buscar la vespa i te l’han robada»

ALEX BENITEZ (@alexlevine897)

ORIOL GORDILLO (@OriolGordillo97)

PERE SIMON (@peresimon93)

Descarrega l’article en PDF

El passat dimarts 14 de novembre Itàlia es llevava consternada. ‘Apocalipsis’ i ‘Vergonya nacional’ eren les portades de La Stampa i Il Messaggero respectivament. Victor Hasbani, periodista esportiu italià, ho descriu com “una sensació de buit, com anar a buscar la teva ‘vespa’ i que te l’hagin robat”. O la bici, en el cas holandès.  La premsa treia fum. El país no havia estat envaït per extraterrestres ni tampoc s’havia perdut cap guerra. La selecció italiana no jugaria el Mundial de futbol per primera vegada des del 1958 després d’empatar a 0 amb Suècia a San Siro. Una autèntica catàstrofe nacional per un país on el futbol és una forma d’identitat. La patacada va ser tan forta que alguns comentaristes parlaven de “la nit més trista de la història del futbol italià”.

losersQui també va perdre el vol cap a Rússia és Holanda. Situacions així donen peu a què els nostàlgics pensin que altres temps eren millors. Després de 30 anys vivint a Espanya, Edwin Winkels, escriptor i periodista d’origen holandès, explica que va celebrar el gol d’Iniesta a la final del 2010 a Sud-àfrica. “Holanda havia arribat a la final traint un estil de joc amb una història importantíssima a darrere que ara havien adoptat el Barça de Guardiola i l’Espanya de Del Bosque”, lamentava Winkels. Als ‘70 els taronges van meravellar el món del futbol. Ara estan de caiguda lliure. Els problemes del canvi generacional ja fa anys que es noten, fins al punt que han arribat a criticar que alguns jugadors no cantin l’himne en els partits.

Al seu torn, la baixa d’Itàlia sempre sorprèn, però en cap cas podem parlar de fracassos sobtats. Hasbani desmitifica la victòria d’Itàlia al Mundial del 2006 i descriu el transcurs d’una davallada progressiva: “El Mundial d’Alemanya va ser enganyós. Van guanyar patint i amb sort. Després, es va voler mantenir una generació que demanava una renovació imminent”. Potser aquesta decisió explica el desastre italià a la fase de grups dels Mundials del 2010 i 2014, i la posterior desfeta a la fase classificatòria de finals del 2017. A Itàlia el problema és cultural. “No ens agrada fer autocrítica i tendim a culpar els altres”, assumeix un Hasbani crític amb els organismes italians, principals responsables del rumb de la selecció. A més, el periodista assegura que, orfes de representació, els italians se sumaran a la causa islandesa “pel fet que la seva equipació s’assembla a la nostra”. Ell, però, reconeix que la seva selecció aquest mundial serà l’espanyola.

graficUn desencís mundialista que, si bé també s’està vivint a països com Xile, Estats Units, Equador o Camerún, a Europa assoleix unes dimensions incalculables. Hasbani i Winkels coincideixen a l’hora de descriure un ecosistema urbà anàleg a Holanda i Itàlia: els carrers es buiden i tothom es tanca a veure els partits de la selecció com si d’un mandat religiós es tractés. “Fins i tot aquells que no saben ni què és el fora de joc s’empassen campionats sencers per l’equip nacional”, sentencia Hasbani.

Els estadis de Sant Petesburg o Luzhniki no veuran aquest estiu les parades de Gianluigi Buffon o les diagonals d’Arjen Robben. Qui sap quan haurem d’esperar per veure Itàlia aixecar la seva cinquena Copa del Món o a Holanda estrenar el seu palmarès i fer justícia amb la ‘taronja mecànica’ de la dècada dels 70. De moment, ens trobem cara a cara amb dues tragèdies modernes que posen de manifest la gran importància de l’esport rei a Europa. El món del futbol plora les absències de la ‘azurra’ i la ‘oranje’ com si d’un fenomen antinatural es tractés. I ben pensat, potser ho és. D’elles depèn ser a Qatar o començar a obrir pas a seleccions més joves i amb gana.

Read more

Què n’és, de Crimea?

Rússia domina Crimea a efectes pràctics, després del referèndum d’autodeterminació i annexió de la península l’any 2014.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies