Amazon: el monstre buida Barcelona

El petit comerç barceloní es veu amenaçat davant el creixement de la venda online i demana l’actuació immediata per part de la ciudadania

@miquel-pascual

Un jove nord-americà de 30 anys va deixar la seva feina a Wall Street i va començar, des del seu garatge (no és d’estranyar), a vendre llibres per Internet. Era l’any 94 i el jove té el nom de Jeff Bezos. En aquell moment, ningú no hauria dit que aquesta aposta arriscada donaria a llum a la companyia online més gran del món. Des de la seva creació, Amazon s’ha anat expandint a un ritme accelerat i, avui dia, representa una amenaça important pel petit comerç europeu. I no es tracta només d’Amazon: el segle XXI ha viscut l‘aparició d’un ventall molt ampli de portals de venda online com ara Alibaba i eBay, d’entre altres. Aquest extensa xarxa d’empreses online està agilitzant actualment el tancament de vint-i-tres comerços per dia a Espanya, i com a Espanya, a escala mundial.

El model d’oci que fomenten aquestes grans plataformes és totalment compatible amb les preferències de les noves generacions. Per sobre del factor humà i la proximitat, els joves es decanten per la comoditat i la rapidesa del servei.

Després de la crisi de 2008 i l’aparició del comerç electrònic, la xifra de locals que han tancat ha augmentat preocupantment. Segons un estudi de la patronal PIMEC a Catalunya, el 69% dels comerciants consideren que el comerç electrònic és la principal preocupació del sector, i el 53,22% van reconèixer que les plataformes online afecten negativament el seu negoci.

Les llibreries han estat, des de l’obertura d’Amazon, un dels sectors més afectats. Jorge Carrión, en el seu llibre Librerías, presenta un manifest on critica l’impacte d’aquesta companyia. Segons l’autor, Amazon és un hipermercat que no diferencia entre la institució cultural i l’establiment alimentari i comercial, i està impulsant la robotització de la cadena de distribució i dels consumidors. “El nombre de llibres que es venen és el mateix”, explica Carrión, “el que s’ha alterat són els canals, fet que ha perjudicat les llibreries”. Per combatre aquesta dinàmica, l’autor aposta per apropar la literatura a la població jove i fer-los entendre que és un objecte de consum cultural tan interessant com les xarxes socials. No obstant això, Amazon presenta un avantatge: l’accessibilitat a la cultura que ofereix als individus que viuen allunyats dels nuclis urbans.

Així ho expliquen l’Eloi de Miquel i el Miquel Pascual, dos estudiants que es veuen obligats a dquirir llibres a través de l’eCommerce, tot i que reconeixen la seva preferència d’anar a l’establiment físic. En relació a aquesta lluita entre les llibreries físiques i les online, Eric del Arco, responsable de la Llibreria Documenta de Barcelona, remarca que Amazon no és l’enemic, pel simple fet que no es pot competir amb ell. “Amazon i la Casa del Libro”, diu, “es gasten milions de diners en les seves pàgines web”. Per tant, Amazon i el petit comerç s’han d’entendre com dos negocis diferents.


En general, els sectors comercials que es veuen més perjudicats per les grans plataformes són aquells que poden ser fàcilment substituïts online, com ara les jogueteries o les botigues de roba. De fet, la roba és la segona categoria de productes més venuda online a Barcelona, segons l’Enquesta Òmnibus Municipal del 2018. Altres tipus de comerços, com ara les ferreteries, estan patint menys, com explica l’encarregat de la Ferreteria Camps, que apunta que l’establiment físic en aquest tipus de producte és necessari per l’assessorament dels clients. Tot i això, critica que molta gent visita la botiga per informar-se i després realitza la compra a Amazon, perquè els productes estan a meitat de preu. Amb tot, el ferreter reconeix que, de vegades, ells mateixos compren material a Amazon per després vendre’l a la botiga.


En aquest sentit, l’amo de la botiga El Món de la Joguina explica la principal diferència entre Amazon i els comerços locals: “Amazon paga els seus impostos a Luxemburg, nosaltres els paguem a Espanya”. Aquesta dada implica que Amazon a Espanya, com a tots els altres països, no paga impostos, només cobra. El jogueter també explica l’obligació amb que es veu el petit comerç d’introduir-se a la venda a Amazon per sobreviure, però, alhora, fent això, “estem augmentant el dimoni que ens acabarà matant”. Amazon extreu un tant per cent de totes les vendes que es produeixen al seu portal, així com la informació sobre allò que es ven i que no es ven, fet que li permet conéixer les vendes de milions de comerços d’arreu del món.


Per evitar que les grans empreses online liquidin el petit comerç, l’Ester Costa, representant de l’Associació de Comerciants de Vil·la de Gràcia, proposa aplicar urgentment mesures que puguin solucionar la situació: “cal acabar amb els fenòmens que estan contribuint a la pèrdua de venda física, com ara les rebaixes dels comerços, l’individualisme i l’intrusisme en el sector”. Per combatre aquestes problemàtiques aposta per la formació de sinergies, el treball proper entre els productors i els botiguers i la rebuda d’ajuda externa. Actualment, explica la botiguera, el petit comerç es troba en una situació d’emergència on hi manquen l’empatia i la consciència de consum. Els consumidors haurien de tenir present què compren, a qui beneficia i com afecta el medi ambient.

L’altra cara de la moneda
Però no tot sempre és blanc o negre. Aquest tipus de plataformes es converteixen en un recurs més per augmentar les vendes, sobretot per part dels restaurants. El servei que ofereixen companyies com Glovo, Uber Eats, Just Eat o Deliveroo, entre d’altres, no deixa de resultar un avantatge també per establiments més petits, que gràcies a l’entrega a domicili i els seus propis repartidors, coneguts com a riders, tenen l’oportunitat d’arribar a un públic més ampli. Alhora, aquestes empreses disposen d’una oferta més completa i els permet incloure perfils de consumidors més variats.

Les grans cadenes de restauració també s’han vist obligades a recórrer a aquest tipus de serveis per poder arribar als seus clients i, a més, són un gran recurs per patrocinar el seu negoci i donar-lo a conèixer. D’altra banda, estalvia a aquells que s’hi sumen haver d’organitzar i mantenir de manera independent tota una estructura que els permeti repartir menjar a domicili. Així, es converteix en una oportunitat més per posar-se al dia tant de les noves costums dels usuaris com dels canvis que es van produint en les seves necessitats i preferències.

Aquesta situació davant el comerç online està provocant un canvi en el model de la ciutat, on cada cop menys comerços sobreviuen i resisteixen la competència d’Amazon i, en canvi, el nombre de restaurants augmenta. Això està resultant en una ciutat en què, quan sortim a passejar, trobem una massificació dels establiments gastronòmics, però pocs comerços on comprar sigui roba, llibres o joguines.

Els comerciants diuen…

La problemàtica en relació a la pèrdua de mercat del petit comerç deriva de l’emergència de les grans empreses de l’eCommerce i l’evolució que aquestes han tingut en els hàbits de consum. Són diverses les opinions que es poden obtenir sobre aquesta situació, però la majoria de declaracions tenen factors en comú.

Carles Camps (Ferreteria Camps)

“Hem patit una pèrdua de clientela important, tot i així, la Ferreteria Camps, dins dels tipus de comerços, no pateix tant, és important que t’assessorin”.
“Es podrien agravar amb imports els productes online, ja que nosaltres paguem llum, lloguer, seguretat social…”.

Eric del Arco (Llibreria Documenta)

“Abans desapareixerà el llibre electrònic (substituït per un altre nou format tecnològic) que el de paper”.
“Anant a comprar físicament a una llibreria hi ha el factor humà i veus més llibres, en trobes uns que no hauries vist online”.
“Hem de tenir clar que les llibreries dels 80 i 90 s’han acabat”.

Ester Costa (Botiga Xalma)

“El consum s’ha de modificar, principalment, per 2 raons: pel medi ambient i per tenir consciència”.
“Hem d’apostar per salvar les botigues i els llocs de treball”.
“La solució és ajuntar-se i tenir serveis, donar ajuda als que no arriben. L’Ajuntament intenta ajudar però de manera errònia.»

Jordi Aribau (El Món de la Botiga)

“Nosaltres venem a Amazon i aquest s’emporta la informació del que es ven i no es ven de cada botiga de cada lloc, però nosaltres no podem saber el stock d’Amazon”.
“Estem augmentant el dimoni que ens acabarà matant”.
“Estem a Amazon com a makeplacer”.

Read more

«I tu, col·labores?»

Per: Elena Garrido i Maria Rovira

"i tu, col·labores?"

ELENA GARRIDO i MARIA ROVIRA

Read more

Porters i conserges: la realitat d’un ofici que lluita per mantenir-se

La professió s’està tornant a valorar, malgrat l’actual tendència a desparèixer

Júlia Mezquida i Alicia Salvatella

“M’agrada tenir porter perquè em dona sensació que l’escala està viva, és alegre i està encesa”. Anna Huelin, veïna d’un edifici del carrer Muntaner assegura que tenir un porter la fa “feliç”. 

El porter o portera és la persona que en les comunitats de veïns s’encarrega de guardar, tancar i obrir el portal, vigilar l’entrada i sortida de persones i de la neteja de l’edifici. Es tractava d’una figura del tot habitual en la Barcelona del segle passat. Avui en dia però, és possible que si ens fixem en els edificis del carrer on vivim, ens adonem que molts d’ells ja no tenen porter.

Una professió amb molta història

La professió de porter té més de cent anys d’història. El primer intent de regulació d’aquest treball es remunta al Real Decret de 1908, que conferia als porters de caràcter d’agent de l’autoritat. Així doncs, al principi, la  funció dels porters era el manteniment de la seguretat: s’encarregaven de la vigilància i d’impedir que es cometessin delictes dins les finques. 

En els seus inicis, les condicions en què vivien i treballaven els porters i porteres eren molt precàries. Estaven servei les 24 hores del dia, els 365 dies de l’any i habitaven a l’àtic, que no tenia ascensor, o bé a un semisoterrani. Margarita Blanch, presidenta de l’Associació Sindical d’Empleats de Finques Urbanes, és portera en una finca que té cent deu anys. Explica que la primera portera que hi va haver a l’edifici on treballa vivia sota les escales amb els seus quatre fills. 

Als inicis de la professió, els porters i porteres eren generalment gent d’arreu d’Espanya que fugia de la misèria dels pobles i venia a les ciutats, on trobava un lloc per viure i un petit sou. A part de vigilar l’edifici, els porters i porteres realitzaven altres activitats per subsistir, com per exemple cosir per a altres persones. 

A principis de l’any 1971 es firma l’Ordenança Nacional de Treball per Empleats de Finques Urbanes, que va consolidar l’activitat dels porters com una verdadera professió i que va harmonitzar la normativa en l’àmbit nacional. Es regulaven les vacances, amb una duració de 25 dies anuals, les pagues extraordinàries, i la remuneració en funció dels serveis de la finca. 

Els porters i conserges sempre han passat moltes hores dins l’edifici i inevitablement saben tot el que passa: coneixen els veïns, saben qui hi entra, qui en surt, les seves companyies… Encara que no estiguin dins de casa seva, coneixen moltes coses d’ells. El franquisme es va aprofitar aquesta figura i els utilitzava com a «xivatos». Margarita Blanch, explica que més endavant, al voltant dels anys noranta, la policia li va donar fotografies de membres de l’organització terrorista ETA i un telèfon al qual havia de trucar en cas de veure’n algun dins l’edifici.  

Què diferencia un porter d’un conserge? 

Sovint no es coneix la diferència entre la figura del porter i la del conserge. Ambdues realitzen funcions molt semblants, gairebé les mateixes. S’encarreguen de la vigilància de l’edifici, de l’obertura i tancament del portal, de la neteja, de la correspondència,  dels avisos per als veïns i propietaris… La diferència rau en el fet que el porter viu en un habitatge que li facilita la comunitat. A canvi, si hi ha una urgència greu durant la nit, aquest ha d’atendre els veïns. A diferència, el conserge es desplaça cada dia a l’edifici on treballa.

Francesca Sendrós, fa més de 23 anys que és portera a un edifici del carrer Muntaner. Considera que la seva feina és tan important com qualsevol altra, sobretot perquè ofereix un gran servei a la comunitat i als veïns. Descobrim una mica més del seu dia a dia. 

José Luís Monja és el conserge d’un edifici del carrer Sant Gervasi de Cassoles, ja porta gairebé  dos anys a la finca. És inevitable adonar-se que li agrada la seva feina, cuidar als veïns i fer-se càrrec del benestar de l’edifici. 

Regulació de la professió

Actualment, el Conveni Col·lectiu per als empleats de finques urbanes 2018-2019 regula les condicions de treball i d’ocupació dels porters i conserges.

Aquest conveni s’aplica a tots els porters i conserges d’arreu de Catalunya. La seva vigència era fins al passat 31 de gener de 2019 i aquest febrer s’iniciaran les negociacions entre el patronat i els sindicats per a un nou conveni col·lectiu. En cas que no arribés a un acord (a Catalunya mai s’ha donat el cas), el conveni actual seguiria vigent. Això implicaria que no hi hauria millores en les condicions laborals dels treballadors. 

A Madrid, en canvi, el conveni col·lectiu que regula les condicions laborals dels porters i conserges és el de l’any 2001. Des de llavors, que no es negocia un nou conveni.

El Sindicat d’empleats de finques urbanes

Els porters i conserges sovint es troben sols davant la comunitat de propietaris. Per tal d’organitzar-se com a col·lectiu i negociar millors condicions de treball, existeix l’Associació Sindical d’Empleats de Finques Urbanes de Barcelona i Província

Les empreses de serveis auxiliars 

Avui en dia, moltes finques decideixen recórrer a una empresa de serveis auxiliars, que els proporciona personal de consergeria, seguretat, neteja o manteniment. Les empreses prometen eficiència, professionalitat, i la reducció de costos per a les comunitats de veïns. 

La presidenta de l’Associació sindical d’empleats de finques urbanes, Margarita Blanch, considera que aquestes empreses plantegen un problema. Els treballadors són considerats auxiliars de serveis i per tant, encara que realitzin la mateixa feina que un conserge no se’ls aplica el conveni col·lectiu. A més, Blanch no creu que els veïns s’estalviïn diners en contractar una empresa de serveis, ja que aquests, a més de pagar al treballador, han de pagar a l’empresa contractada. 

Quin és el futur de la professió?

Els darrers anys, la figura tradicional del porter que viu en la comunitat de veïns ha anat desapareixent. Quan un porter es jubila, moltes comunitats de veïns decideixen llogar el pis d’aquest per treure’n rendiment econòmic, i contracten una empresa de serveis auxiliars, que s’ocupi de la neteja o la vigilància. 

Així doncs, la professió de porter tendeix a desaparèixer. De fet, ja no queden porters que visquin a l’àtic de l’edifici. Tanmateix, Blanch, llença un missatge esperançador cap al col·lectiu i assegura que la professió es va mantenint: “la gent comença una altra vegada a valorar la feina del conserge o del porter”. 

Hi ha moltes finques que exigeixen tenir conserge. Al barri de l’Eixample, per exemple, la gran presència d’apartaments turístics, despatxos d’advocats, oficines o consultes de metges requereixen una persona que s’encarregui de rebre les persones, recollir els paquets o certificats i controlar la comunitat. A més, l’auge de la compra online també ha evidenciat la necessitat de disposar de porter o conserge. 

La feina dels porters i conserges sovint passa per desapercebuda i fins i tot, arriba a infravalorar-se. Això no vol dir que no sigui important, al contrari, els porters i conserges duen a terme moltes de les tasques indispensables per assegurar la seguretat i el benestar de la comunitat de veïns: vigilància, la neteja de tota l’escala, rebre la correspondència i els paquets; atenen els veïns i reben les persones que venen de fora. I el més important, procuren fer-ho sempre amb un somriure a la cara, guanyant-se  la complicitat dels veïns. I és que al final, a part de treballar per a la comunitat, els porters i conserges formen part del dia a dia dels veïns i són una peça més de l’edifici. 

Per tot això, malgrat les dificultats a les quals s’enfronta, es tracta d’una professió que es manté, que en els darrers anys s’està revaloritzant i que segueix lluitant pels seus drets

Read more

Un dia sense plàstic

Meritxell Palou i Orsolya Gazdagi

El plàstic s’ha convertit en un element indispensable en el nostre dia a dia, i la seva producció va en augment. Descobreix com reduir el seu ús.

Troba el reportatge sencer a la imatge inferior:

Un dia sense plàstic Read more

Amb l’aigua al coll

ALBERT BERROCAL I JULEN CHAVARRÍAS

L’últim mundial celebrat a Gwangju l’estiu passat deixa un balanç ben pobre per a la natació espanyola. Només una puntual i , aparentment, alliberadora guspira durant l’última jornada amb Joan Lluís Pons –que va aconseguir quedar quart en la final dels 400 estils– va aconseguir salvar sobre la botzina els mobles d’una delegació i uns resultats ben discrets. De fet, la cita mundialista va precipitar una sèrie de decisions que van acabar esclatant durant l’Open d’Hivern d’aquest mateix any, amb uns resultats molt per sota del que cabria esperar que van esgotar la paciència i van encendre totes les alarmes de les grans veus del món aquàtic nacional. La crisi es va precipitar i materialitzar assenyalant com a caps de turc algun dels alts càrrecs dins la cúpula d’una Federació que va es va veure obligada a renovar la seva imatge i capgirar la seva política d’acció.

Aquest declivi evident és resultat de la multitud de despropòsits que la institució encarregada de dirigir la natació a Espanya ha anat encadenant any rere any i que, a punt d’entrar dins la cresta del cicle olímpic, espera un autèntic miracle si vol complir uns mínims en la trobada més rellevant dels últims quatre anys. Sense anar més lluny, l’últim trobada internacional, l’Europeu de Glasgow en piscina curta, ha deixat com a única dada a destacar una final masculina.

De fet, les grans potencies de la natació nacional, com Jessica Vall, Mireia Belmonte o Joan Lluís Pons, van decidir prioritzar –al contrari de qualsevol altre selecció- el preclassificatori olímpic celebrat a Holanda, un nou invent de la Federació Espanyola de Natació. El director tècnic, Lluis Villanueva, va posar incomprensiblement tot el focus d’atenció en la cita d’Amsterdam, on els Criteris de Selecció de l’Àrea de Natació de la RFEN deien que era la primera oportunitat per fer mínimes olímpiques. Tot i així, crida l’atenció que, tot i que s’aconseguissin les marques durant la cita holandesa, els nedadors que volguessin ser a Tòquio haurien de fer sí o sí la mínima a principis de primavera a Sabadell.

En una entrevista cedida als mitjans de comunicació interns de la Federació, el Head Coach de la natació espanyola, Fred Vergnoux, aplaudia la creació d’aquesta nova competició, tot i que admetia que era “un repte matiner encara que els nedadors haguessin començat a entrenar a finals d’agost”. En aquesta dinàmica de deixar llibertat a nedadors i clubs per treballar cadascú a partir del seu propi projecte, com es ve defensant en aquesta nova etapa, Vergnoux agraïa “l’esforç” de tot aquells que havien viatjat a Holanda “en benefici de la dinàmica general de la nostra natació”. I, d’entre els quals, set han aconseguit rebaixar aquest primer criteri (Pons, Vall, Belmonte, Jimena Pérez, Hugo González, Lidón Muñoz i María de Valdés). Uns criteris que, tot i així, no exclouen als qui no l’hagin pogut complir ni asseguren la classificació als set nedadors mencionats pels Jocs Olímpics d’aquest any pròxim.

I tot això mentre gran part de la natació europea era a Glasgow. La Federació va prioritzar i costejar una competició que no té més transcendència de la que s’ha volgut vendre irònicament al públic seguidor. És més, les marques aconseguides pels nedadors a Holanda, com ja avançava i justificava Vernoux amb les seves declaracions anteriors a la competició dient que era un “repte matiner”, s’allunyen del potencial real de tots els nedadors. Abandonar un europeu per competir en un meeting trivial és una de les accions que posen en el punt de mira la natació nacional.

I és que alguna cosa no s’està fent del tot bé. Els esportistes que pugen des de les categories inferiors fins a l’absoluta pateixen un descens de rendiment i condició digne de ser estudiat. Els resultats assolits com a infantils o juniors honoren i protegeixen amb força bona nota la credibilitat i la imatge del projecte de natació espanyol. Però quan els nedadors arriben al punt més important de les seves carreres, el d’absoluts, que és quan es disputen les competicions més importants, les marques i els resultats no són com els d’abans.

Per exemplificar aquest debilitament i la conseqüent pèrdua de pes dins l’esfera internacional només és necessari viatjar fins als resultats que han obtingut els espanyols en competicions júniors i absolutes fora de les nostres fronteres. En el cas dels homes -on aquest descens és més evident- entre els mundials juniors que van del 2011 al 2019 (es celebren cada dos anys), el número de finals va arribar fins a 22, de les quals set van acabar en medalla. No obstant, als mundials absoluts disputats durant els últims set anys (també es celebren cada dos anys) els homes només han pogut accedir a les finals dos cops (Wildeboer al 2013 en 50 esquena i el ja mencionat Joan Lluís Pons aquest mateix any als 400 estils) i no s’ha obtingut cap medalla.

El cas de les dones, tot i ser menys pronunciat, també evidencia un declivi manifest. Els mundials junior disputats des del 2013 han comptat amb la participació espanyola de dones en fins a 27 finals (al mateix mundial de 2013 n’hi va haver fins a 13), de les quals una desena van acabar amb medalla. Tot i així, amb els campionats absoluts la cosa segueix el mateix patró que amb els homes. Tot i que amb una excepció, que és el mundial de Barcelona de 2013. Allà les dones van arribar fins a 12 finals, arribant a sumar quatre medalles. No obstant, si no tenim en compte aquest campionat, les dones han arribat a 14 finals des de 2011 i s’han aconseguit només quatre medalles.

L’arribada a l’èlit dels joves nedadors es fa molt dura i és motiu de preocupació en la Federació.

A partir d’aquí es descobreixen molts debats sobre com s’hauria d’haver planificat i portat als joves que prometien molt com a juniors i que poc a poc s’han anat desinflant i caient en l’oblit internacional. Molts d’ells han marxat cap a EEUU sense èxit aparent. D’altres no han acabat de funcionar en centres nacionals com el de la Blume, a Madrid. Alguns d’ells no han sabut compaginar com s’esperava estudis i resultats competitius. El cas és que, tret d’un parell d’excepcions, com el de Mireia Belmonte o el grup d’internacionals del Club Natació Sant Andreu, encapçalat per Jessica Vall o Lidón Muñoz, la natació espanyola té un paper més que discret en les grans reunions fora de les piscines domèstiques. I, com ja s’ha citat, el terratrèmol que viu l’eix central federatiu i les decisions que es prenen des del seu nucli organitzatiu no afavoreixen ni a clubs ni a nedadors, les dues peces que haurien de ser sempre l’essència de la natació. Una natació espanyola que, a Tòquio, pot acabar de tocar fons definitivament.

Read more

El món virtual dels eSports és tota una realitat

Els Leo Messi del teclat i el ratolí Read more

La implosió dels jocs electrònics

Un reportatge d’Oriol Agramunt i Pedro Ruiz.

Un a Barcelona, el seu amic a Bangkok i una altra amiga a Nova York. Plegats han crescut jugant a la PlayStation 3 o fent partits de tennis a la Wii. Ara, diversos motius personals els han separat, però la distància no impedeix que continuïn tenint contacte i que puguin seguir jugant junts, des de la punta del món que sigui. Ara, els tres formen un equip, i competeixen amb altres conjunts de tres persones per aconseguir victòries al League of Legends. És la nova realitat de les competicions dels videojocs o, més ben dit, dels eSports.

Captura de pantalla 2019-06-13 a les 10.20.28

Per llegir el reportatge sencer, consulteu l’enllaç següent.
Read more

Les dones s’enlairen

La integració de la figura femenina en oficis masculinitzats i la seva lluita per fer-se un lloc al món laboral

ANTÒNIA CRESPÍ (@Crespi_Antonia) i MARINA BALLESTER (@marinaballsan)

Descarrega’t l’article en pdf

En ple segle XXI la divisió sexual del treball continua sent una realitat en la nostra societat. La presència de dones a sectors que tradicionalment han esta ocupat per homes, continua sent anedòctica.

 

Read more

La Boqueria: adaptar-se o morir?

Cada any milers de turistes visiten el mercat de la Boqueria. El turisme és un dels factors que preocupa més al paradistes, ja que els fan perdre els clients habituals i han de veure’s forçats a reformular les seves parades per tal de poder vendre. La Boqueria: adaptar-se o morir? és un reportatge radiofònic realitzat per Irina Balart i Alba Legide i per beteve91fm.

Read more

Comunitat Xinesa a Barcelona

Breu reportatge sobre la comunitat xinesa a Barcelona. Veurem com molt més enllà del nucli familiar i el negoci, la comunitat intenta trobar l’equilibri entre les seves arrels i el seu dia a dia a Barcelona.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies