“Influencer” among hosts


Llegeix aquest contingut en català aquí
Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

Pater Pablo wants to claim on Instagram the normalization of the reverends’ figure.

Since he was little he wanted to be police officer, football player and plane pilot, professions typically dreamed by the children. Father Pablo Roger, known as Pater Pablo in the social media, was born in the count city of Barcelona, in Sarrià neighbourhood, in 1984. Even though Christianity has always been with him his whole life, no one would have been capable of forecasting that he would end up being a priest, and far less an “influencer”. “All my experience had been spiritual: religious school, practising family, mass on Sundays, pilgrimages and solidarity work… Faith was a normal thing around me.”

However, he, as most of the youth, rather play with their friends and have some fun: “I was told “if we had to bet for someone to enter the seminary, you would be the last of us,” he recalls. “I was hopeless, I had a good time in my teenage life” (he laughs). “I had three official girlfriends… and one extra official. It’s really beautiful the love in the youth: sharing the heart, yearnings, affection. And it was so important in my life.”

Beginnings on Instagram
He opened an account on Instagram while he was in Mexico, because of the insistence of his students. But never he thought he would end up being “influencer”, nor it was his intention: he simply uploaded pictures of his daily life. The boom was months ago, a little after he arrived at Sagrada Familia as vice rector.

He gathers now 11 thousand followers, a hashtag on his own –#vidadeuncuranormal (life of a normal priest)– and uploads videos regularly. “It’s rewarding to arrive at so many countries and be able to help to many people,” he says. His purpose is to “seed good”: “my videos aren’t a religion class. It transmits reflections about perennial values.”

UnCuraNormal (a normal priest)

Besides, as it is of no surprise in the social media’s world, he finds himself his first haters, that judged him for possessing things as a watch or a designer belt. To these negative comments, Pater Pablo answers from a constructive side and trying to normalize the figure of the priest. “My hashtag is because sometimes people think a priest is an alien. To a priest things cost him the same as you, cries the same as you, fights the same as you and laughs the same as you.”

The Church institution doesn’t put him any obstacles to his side in the social media since the message he shares is positive. There are many that joined in this new way of preaching online. “Draws the attention an instagramer priest because there is the image of a priest as a man of 80 years old that bores you in the church, but there is many young reverends. It’s needed a change of attitude.”

Without an established path
Currently, since September of the last year, he’s vice rector of the Sagrada Família, something that he never imagined. But he plays down his charge: “In the Church all is about service. There are no privileges nor someone is more than the other, any priest could arrive at where I am. This place is beautiful, but the work with people is the same as other basilica.”

For this reason, according to their goals for the future, states being tired of making plans. “If you want to make God laugh, share your plans with Him. I’ve made many in my life, but they are always different: searching happiness and feeling fulfilled.” That’s why he will go where he is needed.

Read more

‘Influencer’ entre hòsties


Read this content in English here

De petit va voler ser policia, futbolista i pilot d’avió, professions típicament somiades pels nens. El pare Pablo Roger, conegut com a Pater Pablo a les xarxes socials, va néixer a la Ciutat Comtal, al barri de Sarrià, el 1984. Encara que el cristianisme sempre va ser present a la seva vida, ningú hauria sigut capaç de predir que acabaria sent capellà, i molt menys un ‘influencer’. “Tota la meva experiència havia sigut espiritual: col·legi religiós, família practicant, missa els diumenges, peregrinacions i labors solidàries… La fe era una cosa normal en el meu entorn”.

Però ell, com la majoria de joves, preferia jugar amb els seus amics i divertir-se: “Em deien ‘si haguéssim d’apostar perquè algú ingressés al seminari, tu series l’últim”, recorda. “Era un desastre, la vida d’adolescent et fa passar-ho molt bé” (riu). “Vaig tenir tres nòvies oficials… i una extraoficial. És molt bonic l’amor en la joventut: compartir el cor, anhels,
l’afecte. I en la meva vida va ser molt important.”

Inicis a Instagram
Es va obrir un compte a Instagram mentre estava a Mèxic, per la insistència dels seus alumnes. Però mai va pensar que acabaria sent ‘influencer’, ni era la seva intenció: senzillament pujava fotos del seu dia a dia. El ‘boom’ va ser fa uns mesos, poc després d’arribar com a vicerector a la Sagrada Família.
Ara compta amb 11 mil seguidors, la seva pròpia etiqueta –#vidadeuncuranormal– i puja vídeos periòdicament. “És gratificant arribar a tants països i poder ajudar a tanta gent”, diu. El seu propòsit és plantar alguna “llavor de bé”: «els meus vídeos no són una classe de religió. Transmeten reflexions sobre valors perennes”.


A més, com no és gens d´estrany al món de les xarxes socials, ja s’ha trobat amb els seus primers haters, que l’han jutjat per posseir coses com un rellotge o un cinturó de marca. A aquests comentaris negatius, Pater Pablo respon des d’una vessant constructiva i intentant normalitzar la figura del cura. “El meu hashtag és perquè de vegades la gent pensa que un capellà és un extraterrestre.

A un capellà li costen les coses el mateix que a tu, plora igual que tu, lluita igual que tu i es riu igual que tu”. Des de la institució de l’Església no li posen cap impediment a la seva faceta a les xarxes socials, ja que el missatge que comparteix és positiu. Són molts els que s’han sumat en aquesta nova forma de predicar en línia. “Crida l’atenció un capellà ‘instagramer’ perquè hi ha la imatge d’un capellà com un home de 80 anys que t´avorreix a l’església, però hi ha molts mossens joves. És necessari canviar el ‘chip’”.

Sense un camí establert

Actualment, des de setembre de l’any passat, és vicerector de la Sagrada Família, cosa que mai s’havia plantejat. Però no dóna especial importància
a aquest càrrec: «A l’Església tot és servei. No hi ha privilegis ni ningú és més que altre, qualsevol cura podria arribar on estic jo. El lloc és bonic,
però el treball amb les persones és el mateix que a altres basíliques

Per aquest motiu, respecte als seus objectius de futur, afirma estar cansat de fer plans. «Si vols fer riure a Déu, contali els teus plans. He fet molts a
la meva vida, però sempre diferents: buscant ser feliç i sentir-me realitzat». Per això, anirà on el necessitin.

Read more

“The Church is very hypocrite and is the origin of the homophobia”


Llegeix aquest contingut en català aquí
Translated by Álvaro Rodríguez Huguet


Armand de Fluvià has never left Barcelona and still sleeps in the same bed where he was born, in 1931. VÍCTOR NAHARRO

The heraldist Armand de Fluvià (1931), son of an Enric Granados’ pupil and an heiress of the industrial bourgeoise, was the first to fight for the gay rights in Spain, in the 70s.

How was the beginning of the activism?
It was all clandestine. We, homosexuals, were considered child corruptors that only went after boys’ asses. In medicine, we were ill, for the Church, the worst sinners.

After fifty years, what have changed?
It has changed so much… Now we don’t have any legal type of discrimination. Nowadays, the fight is all against homophobia, through media and education. Laws have changed, but mentality is more difficult. Once they asked me if I don’t mind being called “fag”. But, why? It’s an insult that, if I accept it, I remove the intention from it. Yes, I am a “fag”. So what?

And for the Church, are you not “sinners” anymore?
The Church is always opposed. Most part of priests devote themselves boring into boys’ little asses; the history is full of assassin Popes or that they shagged their daughter. The Church is the most hypocrite of the entire world, and the origin of the homophobia is religion.

Did you ever believe in God?
I’m a completely atheist, luckily. I was boarded in Escolapis de Sarrià i de Mataró, but after that I began to think on the grounds of all that I was told since I was little. I did a lot of reading, and since 1958 I was sure: no one can prove God exists, neither can I convince anyone that it doesn’t exist. Something like Willy Toledo said, “screw God”. If someone gets offended, well, deal with it. Freedom of speech is freedom of thought.

What do you think about the Catalan political prisoners?
I can’t figure why people don’t revolt. It’s an absolute legal abuse, it’s incredible, an atrocity. After everything Castile has done to us, we want the independence. This is going on for many years, I myself was in prison twice during the dictatorship, for being a monarchist and an anti-Franco person.

Are you monarchist?
I was a monarchist because I thought it was the only bloodless solution to get out of dictatorship. But when Felipe’s uncle died, Don Juan, I said: “The King is dead, hurrah for Catalunya”, because Juan Carlos only was “women, bulls and football”. I don’t think Leonor will ever reign; the republic will come first, since not even they believe in monarchy. The only obligation they have is to marry a princess, and neither that. The current queen is pro-abortion and divorced, everything but catholic. Moreover, she’s unbearable, very stuck-up.

You believe a lot in legitimacy. How do you feel about the law that allows to change the surname to their liking?
I find it absurd, a misunderstood feminism. Being the first surname from the man it doesn’t mean him being more important. But everyone is fine with it because not being feminist now is seen very badly, and because in Catalunya they don’t even know what genealogy is. At times I’m called genealogist and at times gynaecologist!

Do you still dedicate yourself to the genealogy?
Yes, I am working on the General Noble of Catalunya, I have published two volumes and I’m on it all day long. I haven’t got even five minutes without knowing what to do. This is my opera magna, but I don’t know if I will be able to finish it, since I’m 88 now.

How do you feel about death?
As I don’t believe in heaven and anything…, I’m not afraid of death. I’m afraid of suffering. But I still want to live many more years; I would love being here when humans arrive at Mars, since when we landed on the moon was a fantastic thing. That’s why I try my best in taking care of myself: I walk all I can, every Monday and Wednesday I do 40 pools and for 25 years now I don’t eat meat nor fish nor dairies.

Do you live alone?
Yes, but it won’t last I hope. I’m processing my marriage with a 35 years old man from Cuba. He’s a sapiosexual, he’s in love with intelligence. I know no one will believe this, but I don’t give a damn. I love him and he loves me.

Read more

«L’Església és molt hipòcrita i és l’origen de l’homofòbia»


Read this content in English here


Fill d’un deixeble d’Enric Granados i d’una hereva de la burgesia industrial,
l’heraldista Armand de Fluvià (1931) va ser el primer a Espanya a lluitar pels drets dels gais, als anys setanta.

Armand de Fluvià mai ha deixat Barcelona i encara dorm al mateix llit on va néixer, el 1931. VÍCTOR NAHARRO

Com van ser els inicis de l’activisme?
Tot era clandestí. Els homosexuals érem considerats uns corruptors de menors que només anàvem a buscar els culs dels nois. Per a la medicina, uns malalts; per a l’Església, els pitjors pecadors.

Després de cinquanta anys, què és diferent?
Ha canviat tant… Ja no tenim cap discriminació de tipus legal. Ara, la lluita és contra l’homofòbia, a través dels mitjans i l’educació. Les lleis han canviat, però la mentalitat costa més. Una vegada em van preguntar si no m’importava que em diguessin ‘maricón’. Però, per què? És un insult que, en acceptar-lo, li trec la intenció. Sí, sóc ‘maricón’. I què?

I per a l’Església, han deixat de ser ‘pecadors’?
L’Església sempre hi ha estat en contra. La majoria de capellans es dediquen a perforar culets de nens; la història està plena de Papes assassins o que han follat la seva filla. L’Església és la major hipòcrita del món, i l’origen de l’homofòbia és la religió.

Ha cregut mai en Déu?
Sóc totalment ateu, per sort. Vaig estar intern als Escolapis de Sarrià i de Mataró, però després vaig començar a pensar en els fonaments de tot allò que m’havien dit des de petit. Vaig llegir molt, i des de l’any 1958 ho vaig tenir clar: ningú em pot demostrar que Déu existeix, de la mateixa manera
que jo tampoc puc convèncer ningú que no existeix. Una mica com el Willy Toledo, ‘me cago en Dios’. I si algú s’ofèn, doncs mira, que s’aguanti. Llibertat d’expressió és llibertat de pensament.

Què opina dels presos polítics?
No sé com no se subleva la gent. És un abús jurídic total, és increïble,
una barbaritat. Després de tot el que Castella ens ha fet, volem la independència. Ja fa anys que dura, jo mateix vaig estar empresonat
dues vegades durant la dictadura, per monàrquic i per antifranquista.

És monàrquic?
Jo era monàrquic perquè pensava que era l’única solució sense sang per sortir de la dictadura. Però quan va morir l’avi de Felipe, Don Juan, vaig dir: ‘El Rey ha muerto, visca Catalunya’, perquè el Juan Carlos només era mujeres, toros y fútbol’. No crec que Leonor arribi a regnar; abans arribarà
la república, perquè ni ells creuen en la monarquia. L’única obligació que tenen és casar-se amb una princesa, i ni això. La reina actual és una avortista i divorciada, de tot menys catòlica. A més, és insoportable, molt estirada.

Creu molt en la legitimitat. Com veu que la llei permeti canviar els cognoms al gust?
És absurd, un feminisme mal entès. Que el primer cognom sigui el de l’home no vol dir que ell sigui més important. Però a tothom li sembla bé perquè ara això de no ser feminista està molt mal vist, i perquè a Catalunya no saben ni el que és la genealogia. A vegades em diuen geneòleg, i a vegades em diuen ginecòleg!

Encara es dedica a la genealogia?
Sí, estic treballant en el Nobiliari general de Catalunya, n’he publicat dos volums i estic amb això tot el dia. No tinc ni cinc minuts que no sàpiga què fer. És la meva opera magna, però no sé si la podré acabar, perquè tinc 88 anys ja.

Com veu la mort?
Com que no crec en el cel ni res…, no em fa por la mort. Em fa por patir. Però vull viure molts anys encara; m’encantaria ser-hi quan l’humà arribi a Mart, perquè quan vam arribar a la lluna va ser una cosa fantàstica. Per això intento cuidar-me molt: camino tot el que puc, cada dilluns i dimecres faig 40 piscines i fa 25 anys que no
prenc ni carn ni peix ni làctics.

Viu sol?
Sí, però espero que per poc. Estic tramitant el meu matrimoni amb un cubà de 35 anys. És un sapiosexual, que s’enamora de la intel·ligència. Ja sé que no s’ho creurà ningú, però m’importa un bledo. Estic enamorat i ell està enamorat de mi.

Read more

Les bodes: negoci i tradició

Paula Andrés i Núria Poncela

Descarrega el reportatge en PDF:

El nombre de matrimonis religiosos no catòlics ha augmentat a Catalunya en els últims anys

Matrimoni. Unió legítima de dues persones que es comprometen, mitjançant ritus o formalitats legals, a portar una vida en comú. La cerimònia del matrimoni ha perdurat en el temps i en totes les cultures. Aquests ritus, tot i tenir les seves particularitats, tenen més en comú del que percebem a simple vista. Però quina utilitat té casar-se? Quin significat hi ha darrere d’aquesta cerimònia?
Segons José Enrique Agulló, professor i doctor de la Facultat d’Antropologia de la Universitat Catòlica de València, els rituals, en totes les cultures, “simbolitzen la seguretat davant la incertesa de la vida”. Saber què fer, com fer-ho i què passarà després garanteix continuïtat i cert sentiment de control sobre la nostra existència i la mateixa societat.
Històricament, els rituals matrimonials no s’identificaven amb la religió, sinó que era una qüestió sociocultural. En les societats de tradició catòlica, segons afirma Agulló, no es van començar a celebrar matrimonis segons el ritu de l’Església fins al segle XVI.
A la resta de cultures i religions el ritual del matrimoni també està present i tenen concepcions similars entre elles. “La solteria era incompatible amb la cultura”, ja que, tal com, explica el professor, la idea de portar una vida adulta sense parella era impensable per a la majoria de la població. Segons José Enrique, el que tenen en comú els rituals matrimonials de les diferents cultures i els seus inicis és que acaben amb la vida de solteria i preparen la parella per a una vida nova, diferent, amb altres obligacions i deures.
Diversitat a Catalunya

Encara que a Catalunya la religió imperant és la catòlica, el cert és que cada cop hi ha més presència d’altres religions en el territori català. Per a il·lustrar aquest fenomen es pot observar l’increment en el nombre d’espais de culte de religions que no són la catòlica.
Actualment, a Catalunya resideixen més de mig milió de persones provinents de països musulmans. En conseqüència, no és d’estranyar que hi hagi en total 256 oratoris a Catalunya, amb presència en gairebé totes les comarques catalanes. Altres religions, com per exemple el Budisme o l’Hinduisme, tenen 68 i 27 centres respectivament. Així doncs, encara que la presència segueix sent minoritària, el nombre no pra de créixer: en la majoria de religions, els centres de culte s’han duplicat entre 2004 i 2014.
El negoci de les bodes

Els casaments, però, són molt més que la benedicció per part d’una figura religiosa a un centre de culte o la unió de dues persones: es tracta d’un negoci en auge. Des del vestit de la núvia fins a la decoració de l’altar, hi ha infinites alternatives i empreses disposades a fer la celebració de la teva boda el més a la mida possible.
Catalunya s’ha convertit en els últims anys en una de les destinacions preferides per a celebrar bodes de diferents cultures, o el que s’anomena en l’argot anglosaxó, wedding destination. És el cas, per exemple, de les bodes hinduistes. Després del casament, de més de 60 milions d’euros, d’un membre de la família multimilionària Mittal, es va despertar l’interès entre la comunitat hinduista per Barcelona com a destinació de casament.

La Federació d’Usuaris Consumidors Independents (FUCI) estima que una boda a Catalunya l’any 2014 costava al voltant de 20.282 euros. Natàlia Calvo, CEO i fundadora de l’agència d’organització d’esdeveniments Make It Happen BCN, considera que la xifra és més elevada, parlant d’una boda senzilla. 22.000-25.000 en serien suficients per celebrar una boda, però sense considerar detalls o diferències segons el ritu.

L’element més important a l’hora de posar preu a una boda és el servei de càtering, que en sol suposar el 70% del pressupost. Aquest, evidentment, ve determinat pel nombre de convidats al casament o fins i tot la durada de la celebració. En aquest punt, doncs, prenen relleu les particularitats de cada cultura i religió. Les bodes hinduistes, per exemple, acostumen a durar una mitjana de tres dies i es tendeix a fer celebracions amb un nombre elevat de convidats. Es tracta de bodes ostentoses que pretenen exaltar la posició de la família i convertir-les en tot un esdeveniment social. Altres celebracions, com les jueves, solen ser més senzilles per tal d’assegurar que sigui una unió entre dues persones “més pura i sense interessos”, segons Calvo.

En el budisme, la religió no obliga el fidel a casar-se, sinó que ho relega com una opció personal. Tot i això, en cas que dues persones budistes decideixin casar-se pel ritu de la seva religió, només cal la benedicció d’un lama, el mestre espiritual de la religió. El fet que no hi hagi un protocol establert i que, per tant, la cerimònia es pugui celebrar amb més llibertat, fa que els pressupostos variïn molt segons la decisió dels nuvis.

L’Índia és el segon país importador d’or i destina més de la meitat en joieria de núvies

Vestits i or

En la majoria de cultures el vestit de la núvia és un element essencial en la celebració del matrimoni. Encara que hi ha moltes opcions de baix cost, el cert és que la mitjana de preu d’un vestit de nuvi arriba als 400 euros i en les núvies pot arribar a milers. La roba en si, però, no ho és tot. En el cas de les bodes hinduistes, per exemple, el que realment encareix la vestimenta és la quantitat d’or que porten les núvies.
El vestit té una doble funció. En primer lloc, serveix per rendir homenatge a Lakshimi, deesa de la riquesa, per assegurar prosperitat i riquesa al matrimoni. I per altra banda, com més presència d’or hi hagi a la cerimònia, més estatus se li atorga. De fet, l’Índia és el segon país del món que més or consumeix, darrere de Xina. A més, entre el 50 i el 60% d’aquesta demanda ve directament del món de les cerimònies nupcials.


Enllaç hinduista // Make it Happen Barcelona.

Tradicions modernitzades

Encara que hi ha parelles molt tradicionals que realitzen la cerimònia matrimonial seguint totes les parts del ritus, a la pràctica i amb el temps molts costums s’abandonen o es modernitzen. Per exemple, antigament les famílies musulmanes feien una negociació en què intercanviaven la núvia per camells i espècies. Això es coneix com la dot i simbolitzava que el marit es podia fer càrrec de la seva dona amb els béns que tenia. Actualment, abans de la cerimònia, la dot es pacta entre les dues famílies i sol ser en regals o diners. Tot i això, altres cultures, com la jueva, “son més hermètiques i mantenen la majoria de les tradicions”, tal com afirma la fundadora de Make It Happen.

Els centres de culte budistes duplicat amb escreix entre el 2004 i el 2014

Internet també ha esdevingut una eina imprescindible en la preparació i, fins i tot, en la formació de parelles. Els matrimonis hinduistes han estat tradicionalment enllaços pactats entre les famílies dels nuvis. Aquesta tradició s’ha plasmat al món d’Internet en forma de matrimonial sites, pàgines web on nuvis i núvies en potència busquen la seva parella ideal segons els seus gustos, ocupació laboral i fins i tot casta a la que pertanyen. A més, permeten que un familiar o un amic et creï un perfil a la web i triï la teva parella, reflectint així l’esperit de la tradició dels matrimonis pactats. Així doncs, les matrimonial sites són la barreja perfecta entre el manteniment dels valors tradicionals dels matrimonis hinduistes i l’arribada de les noves tecnologies.

Tradició masclista: el denominador comú

La tradició del matrimoni donava sensació de control sobre la pròpia vida però, a més, donava també la seguretat de tenir una persona que s’encarregués d’altres tasques. Des de la visió dominant de l’home, aquestes altres tasques de les quals no depenia directament la subsistència familiar, eren cosa de les dones. Aquest rol s’ha anat reproduint de generació en generació i el ritual matrimonial, lluny de salvar-lo, l’ha perpetuat mitjançant vots, protocols i significats d’aquesta cerimònia.

Subjectes passius

Costums tan arrelats com que el pretendent hagi de “demanar la mà” de la filla al seu pare o que sigui aquest el que entrega la noia al seu futur marit generen una imatge vulnerable de la dona. Tan indefenses que no poden tenir la capacitat o la independència per decidir per elles mateixes i passen d’uns braços a uns altres. Quan ella s’allunya de la protecció paternal i és entregada a l’home amb què compartirà la seva vida a partir d’ara, es procedeix a la unió i la benedicció de la parella. Perquè sigui efectiu, cal que els nuvis recitin els seus vots matrimonials, que ja vénen estipulats pel mateix protocol segons la religió. En el cas budista, per exemple, l’home s’ha de comprometre a acollir-la, acceptar estimar-la, “delegar les feines de la llar i proveir-la d’obsequis per satisfer-la”. Per la seva banda, la dona accepta fer aquestes tasques a més de ser hospitalària amb els amics i familiars del seu marit.

Abans del contracte matrimonial l’home i la dona són subjectes independents, però des del moment de la boda en totes les cultures la dona passa a formar part de la família del seu marit. En pren el seu cognom i, segons la tradició religiosa, ha de fer-se càrrec de la seva família política i fins i tot anar-se’n a viure amb ella. Independentment de la cultura i les creences religioses, la perpetuació d’aquests ritus i protocols ha deixat de banda qualsevol avenç social i es manté en una societat en la qual ja no té cabuda.


Read more

“Treballo i prego per tal que m’ompli espiritualment”


Descarrega’t l’article en PDF

El periodista Xavier Pérez Esquerdo (Barcelona, 1976) s’autodefineix a les xarxes socials com a “catòlic, apostòlic, romà, practicant i autònom”. Des del 2007, col·labora al programa La segona hora de RAC1. El seu ideal de vida es basa en el lema ora et labora.

Read more

La nova evangelització

El Cetrencada nº35, publicat a El Punt-Avui, hi trobareu el reportatge “Les noves xarxes de sant Pere”, que explica com diversos religiosos utilitzen les xarxes socials per difondre la fe. La secció “Universitaris empesos a jugar amb foc” està dedicada a aquells universitaris que treballen fent feines poc usuals o fins i tot il•legals per guanyar diners i poder-se pagar la carrera. També hi podreu llegir l’entrevista amb Laura Jamila Garre Alcántara, una noia catalana que es va convertir a l’Islam, així com una conversa amb Òscar Dalmau, guionista i presentador de televisió. Tot això i moltes sorpreses més en el suplement “La nova evangelització”.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

Aviso de cookies