El futur del Brexit

El Regne Unit i la Unió Europea defensen els seus interessos en els acords posteriors a la firma de la renúncia de l’illa britànica com a Estat membre

Júlia Mezquida i Pol Aguilar

El passat 30 de desembre de 2020 es va fer efectiva la retirada del Regne Unit de la Unió Europea. Un fet sense precedents que obre un període d’incertesa pel que fa a la relació del Regne Unit amb la resta dels Estats membre de la Unió.

Tanmateix, tal com preveu l’Acord de Retirada, l’illa britànica es troba actualment en un període transitori que durarà fins al 31 de desembre del 2020. Durant aquest temps, el Regne Unit seguirà aplicant la legislació de la Unió, però deixarà de tenir comissaris, europarlamentaris i representants a les institucions de la UE. L’objectiu de la transició és donar cert marge de temps perquè els ciutadans i les empreses puguin adaptar-se al nou marc legal i polític.

Una de les preocupacions més recurrents en ambients joves i universitaris rau en com quedarà el tema de la mobilitat acadèmica.

La Joana Massana, estudiant de cicle superior, marxa aquest febrer a estudiar tres mesos a Edimburg. Quan li van confirmar la plaça, ara ja fa quatre mesos, tenia dubtes sobre si finalment podria dur a terme la seva estança. 

Ara, ja amb la certesa que podrà estudiar al país escocès, confirma que el període de transició li permet, a tots els efectes, viatjar com si el Regne Unit encara fos Estat membre més de la UE, encara que tècnicament ja no es considera un país comunitari. “Podré marxar amb la targeta sanitària europea, sense visat i amb el meu passaport”, puntualitza. 

I és que, l’Acord de Retirada preveu que el Regne Unit segueixi participant en l’actual programa Erasmus+ 2014-2020. Això significa que els estudiants podran continuar beneficiant-se de les subvencions concedides pel Ministeri d’Educació fins que es completin els seus estudis o activitats, inclús si són després del 2020. 

Si els estudiants a partir del 31 de desembre de 2020 tenen intenció de continuar estudiant al Regne Unit o començar a treballar un cop acabats els estudis, hauran de sol·licitar el EU Settlement Scheme.

El gran interrogant es planteja a partir de l’1 de gener de 2021. A partir d’aquesta data no hi ha res en ferm, tot dependrà de les negociacions entre Londres i Brussel·les. Tanmateix, el Regne Unit té intenció d’establir negociacions envers el nou programa d’Erasmus+ 2021-2027.

  

Vista aèria del Palau de Westminster a Londres. Imatge de Dominika Gregusova
Vista aèria del Palau de Westminster a Londres / Dominika Gregušová

Deixant de banda l’àmbit de mobilitat, el Brexit també planteja altres problemes que s’hauran de negociar.

La Unió Europea buscarà que els acords comercials amb el país britànic siguin el més semblant als vigents fins a la seva separació com a estat membre, tot i que no seran en cap cas els mateixos. Per part del Regne Unit, es preveu més duresa en les negociacions. La victòria amb majoria absoluta de Boris Johnson a les passades eleccions del 12 de desembre li dóna carta blanca per tal que el parlament aprovi els acords.

La voluntat d’implementar un «Brexit dur» es reflecteix en les paraules del secretari d’afers exteriors de l’executiu anglès, Dominic Raab. En una entrevista a la BBC, assegurava que a partir de l’any vinent «no seguiran normes de la UE». Aquesta postura contrasta amb la voluntat de la Unió Europea. El president del Parlament europeu, David Sassoli, avisa que «sense normes seran els més forts els que s’imposaran en detriment dels més dèbils, i això la UE no ho vol».

Read more

Un(a) nou líder laborista per nous reptes britànics

Quatre dones aspiren a liderar el Partit Laborista, encara que l’únic home candidat encapçala les enquestes

El Partit Laborista del Regne Unit encara l’inici d’un nou horitzó en què ha d’abandonar les frustracions del passat per estabilitzar una oposició eficaç un cop realitzat el ‘Brexit’. La transició és inevitable i els canvis interns poden ser el punt d’inflexió que determinaran si el futur del conjunt polític estarà més a prop de presidir la Cambra dels Comuns.

Una renovació amb el propòsit d’adaptar els laboristes a les noves exigències i els creixents reptes ha de ser representada per un perfil distant al de Jeremy Corbyn, un líder lluitador i compromès que no va poder desbloquejar l’estancament en les negociacions del procés de sortida de la Unió Europea ni acontentar els votants d’esquerres.

Més enllà d’encarar un nou RU després de l’emancipació de la UE, algunes de les qüestions que es desitgen re-interpretar amb la renovació del partit són: el contacte amb l’experiència quotidiana de moltes de les persones que es representen, la connexió amb els ciutadans a través d’un diàleg més horitzontal i l’arrelament a les diverses comunitats. Només així es podria assolir la filosofia laborista de permetre als treballadors comprendre les necessitats pràctiques dels mateixos i respondre-hi.

El nou líder serà elegit al març després que Corbyn anunciés que abandonaria degut a la derrota de les eleccions generals del partit, la pitjor des del 1935. La presentació de candidatures ha sentenciat la presència de quatre dones i un sol home al capdamunt de les enquestes. Per primera vegada, els laboristes podrien estar liderats per una dona. L’altre grup polític predominant, el Conservador, ja n’ha incorporat nombroses vegades.

Keir Starmer ha aparegut des d’un inici com a líder més probable de la carrera de lideratge laboral per succeir Jeremy Corbyn després que un sondeig de membres suggerís que era la primera opció a totes les regions del Regne Unit, grups d’edat i classes socials. El secretari del ‘Govern en l’ombra’ en quant el Brexit, equivalent a un gabinet d’oposició que planteja estratègies d’actuació al parlament. La confiança de l’opinió pública en ell és, doncs, considerable degut a la seva activa participació els darrers mesos. A més, la seva inclinació política s’allunya de l’esquerra característica de Corbyn per integrar certes mesures liberals més properes a un centre democràtic. Aquest fet atreu els sectors més crítics del partit.

El partit no ha tingut mai cap líder del partit femení, a diferència dels tories, que en tenen dos. Així, la presència de quatre candidates en la fase final de les votacions és un fet històric i significatiu: Rebecca Long-Bailey -amb un suport popular substancialment major a la resta, principal rival de Starmer-, Jess Phillips, Lisa Nandy i Emily Thornberry. Totes elles posseeixen el suport dels diputats laboristes necessari per mantenir-se en les eleccions cap al lideratge, podent defensar polítiques alternatives.

Enquesta publicada a la pàgina britànica d’anàlisi polític YouGov que mostra les probabilitats de victòria per cada candidat en la carrera pel lideratge del Partit Laborista.
Enquesta que plasma la evolució de suport a cada candidat potencial per la presidència laborista. FONT: The Guardian

El conjunt d’estudis i d’enquestes realitzades ratifiquen la previsió que Keir Starmer serà el successor de Corbyn amb un 64% del recolzament tant ciutadà com intern en el partit. El procediment de selecció de les formacions britàniques consisteix en diverses rondes, a cadascuna de les quals s’elimina el candidat menys votat. Quan un dels aspirants obté més del 50% dels vots, el nomenament s’efectua de forma definitiva.

La votació a la butlleta de membres s’obre el 21 de febrer i es tanca al migdia del 2 d’abril. El resultat de les eleccions al lideratge es donarà a conèixer el 4 d’abril. Independentment quin sigui el resultat, el procediment electoral està sent un gran avenç per la política britànica i europea, equiparant possibilitats en el camp polític.

L’ALÇAMENT DE LA VEU FEMENINA AL GOVERN BRITÀNIC

La llei de Qualificació de la Dona del Parlament (1918) concedia a les dones majors de 21 anys el dret de presentar-se a l’elecció com a diputada al Parlament. Des de llavors, el Regne Unit ha tingut dues primeres ministres femenines: Margaret Thatcher (1979-1990) i Theresa May (2016-2019).

Els recents anys han determinat un equilibri de la presència femenina a les esferes polítiques britàniques. Entre el 1918 i el 2019, un total de 552 dones han estat elegides diputades a la Cambra dels Comuns, on actualment hi ha 220 dones. Es tracta d’un nou màxim històric al 34% i és la primera vegada que la representació femenina a la Cambra dels Comuns és situada a més d’un terç. El número anterior era de 208, fixat el 2017, que representava el 32% dels membres elegits aquell any. El Regne Unit pujarà de la 39a posició en el rànquing mundial per la proporció de dones a parlaments.

Proporció d’homes i dones integrants a les principals formacions polítiques del Regne Unit.
Font: The Guardian
Número creixent de diputades al House of Common (Parlament Britànic) a través dels anys. FONT: The Guardian

Portal dedicat a la dona en la pàgina web del Partit Laborista: https://labour.org.uk/category/latest/press-release/women-and-equalities/

Read more

«Order!»

SERGI PERALTA – ARIANA RUIZ

El 30 d’octubre, el carismàtic speaker del Parlament britànic, John Bercow, va penjar el micròfon després d’una dècada en el càrrec. Bercow es va convertir una figura emblemàtica pel seu carismàstic crit d’ordre i per ser l’únic speaker reelegit en tres ocasions des de la Segona Guerra Mundial.

Linsay Hoyle en serà el seu substitut, però… per què la sortida de Bercow va provocar una reacció tan gran entre els parlamentaris? Amb la paraula speaker, és lògic recordar Manel Vich, l’emblemàtica veu del Camp Nou fins a la seva mort l’any 2016. Les funcions del parlamentari britànic, però, no tenen res a veure amb les de Vich —ni amb les d’Aleix Santacana, el seu substitut— . No es limiten a anunciar els membres que participaran en el debat, sinó que la seva figura va molt més enllà: és el mateix càrrec que ocupen el President del Congrés o del Parlament.

Entre les funcions de l’speaker destaquen:

  • Regular el debat atorgant la paraula (que els parlamentaris han de demanar seguint la fórmula tradicional d’aixecar-se del seient o bé amb una sol·licitud prèvia per escrit).
  • Assegurar el compliment de l’ordre reglamentari a la cambra.
  • Suspendre la sessió en cas d’un desordre susceptible de ser considerat greu.
  • Emetre el vot decisiu en cas d’empat —en condicions normals, no participa ni en les votacions ni en el debat —.
  • Escollir els temes que es debatran a la cambra i quins se sotmetran a votació.
  • Representar la House of Commons en cas de necessitat.

A simple vista, semblen figures idèntiques. I res més lluny de la realitat. La diferència més gran que es pot trobar entre l’speaker i la majoria de presidents de cambres parlamentàries europees resideix en l’afinitat política: l’speaker britànic ha de renunciar a qualsevol tipus d’afiliació amb un partit polític, mentre exergeix el càrrec i a posteriori. D’aquesta manera, tot haver participat amb anterioritat de forma activa en política com a militant, s’intenta garantir una certa imparcialitat.

Si bé les competències d’aquesta figura no disten gaire de les dels presidents de les cambres parlamentàries espanyoles, el sistema britànic compta amb un model que contribueix al fet que el debat es desenvolupi amb més acalorament —intervencions simultànies o cops a la taula en són exemple—, qüestió que pot donar lloc a escenes d’un alt component teatral en el pla estètic i sonor que, manifestament, es contraposen amb la famosa flegma britànica.

Observant les sessions de la House of Commons, podria dir-se que aquesta idiosincràsia suposadament impassible és pura llegenda urbana —no oblidem que el Regne Unit fou, juntament amb els Estats Units, bressol de la primera onada de la música punk, estil no caracteritzat precisament pel seu apatisme i adequació a les normes—.

El protocol del parlament britànic —integrat per uns 650 diputats, escollits per un període màxim de cinc anys, però on només hi ha lloc per 427— situa al bloc majoritari davant de l’oposició amb la separació d’un passadís al qual es troba la citada figura de l’speaker. Altrament, està terminantment prohibit aplaudir, portar medalles o posar-se les mans a les butxaques. També l’accés de Sa Majestat. Aquest enfrontament intel·lectual i físic estimula el debat a una democràcia presencial on la tradició continua clarament present.

Read more

La policia deté Julian Assange per ser extradit als Estats Units

Malena Ramajo (@malenaramajo)

La Policia Metropolitana de Londres ha detingut el fundador de WikiLeaks, Julian Assange, després que el president de l’Equador, Lenín Moreno anunciés que li retirava l’asil diplomàtic després de 6 anys i 10 mesos de protecció a l’ambaixada equatoriana a Londres. Ha explicat en un tuit que el motiu de la retirada de l’asil era «violar reiteradament convencions internacionals i el protocol de convivència.» Amb aquestes principalment es refereix a que Assange «ha continuat interferint en assumptes interns d’altres països i que continua vinculat a WikiLeaks.»

En el vídeo d’aquest tuit remarcava també que havia acordat per escrit amb el Regne Unit que «no es produiria l’extradició a un país en el que pogués patir tortures o pena de mort.» Malgrat tot, Scotland Yard ha confirmat en un breu comunicat que la detenció s’ha produït en representació de les autoritats dels Estats Units, sota una ordre d’extradició. L’advocada de WikiLeaks, Jennifer Robinson, ja havia alertat ahir que «qualsevol garantia del Govern del Regne Unit que (Assange) no sigui extradit no és creïble» perquè saben que «hi ha una acusació segellada als Estats Units per a processar-lo.» Aquesta acusació criminal sobre Assange es va començar a elaborar pel Departament de Justícia dels Estats Units el passat estiu, i es va filtrar per error el novembre de 2018. 

Fa una setmana, des del compte de Twitter de WikiLeaks s’havia alertat que segons «una font d’alt nivell de l’Estat de l’Equador» en qüestió d’hores o dies es detindria a Julian Assange. Denunciava també que s’utilitzaria l’escàndol de corrupció que afecta el president i la seva família, els #INAPapers com a moneda de canvi per a detenir-lo. Aquest es va fer públic al blog  Periodismo de Investigación , pel qual el president tindria constituïdes diverses empreses a paradisos fiscals.

D’altra banda, Wikileaks també denunciava que Assange havia patit dins l’ambaixada de l’Equador una greu operació d’espionatge a través de les càmeres de seguretat instal·lades a l’edifici. S’haurien gravat les visites amb els seus advocats i el seu metge durant l’últim any. També s’haurien filtrat imatges de les notes legals escrites per al seu advocat per a la defensa d’Assange el passat 12 de desembre a una audiència judicial a l’Equador.  Es tractava de l’estratègia utilitzada per Assange per intentar recuperar les comunicacions amb l’exterior que li havien prohibit.  Tot aquest material hauria acabat en mans d’un grup d’individus espanyols, que demanava 3 milions d’euros per vendre tots els documents. La Policia espanyola ha obert una investigació per extorsió, que ha passat a mans d’un jutge per a que s’investigui.

Assange vivia a l’ambaixada des del 16 d’agost de 2012, quan se li va concedir l’asil sota el mandat de l’antic president, Rafael Correa. Li van concedir com a protecció davant «la persecució política que patia i la possibilitat que aquesta acabés convertint-se en una situació de violació dels seus drets.» En aquell moment es demanava una extradició des de Suècia per la investigació d’un presumpte delicte de violació, però finalment es va tancar el procediment. Per altra banda havia estat l’objectiu dels Estats Units, després que el 2010 fes públics milers de documents classificats relacionats amb les accions del país a Afganistan i Iraq. En cas que Assange sigui empresonat, s’establirà un precedent en contra de la llibertat d’expressió.

Read more

Tot el que no sabies sobre la regata Oxford-Cambridge

Malena Ramajo (@malenaramajo)

Com marca la tradició universitària al Regne Unit, aquest diumenge de primavera se celebra una nova edició de la clàssica competició entre les universitats de Cambridge i Oxford.

Generalment es parla d’una única competició, ja que la regata més històrica és la versió masculina, que aquest any sumarà 165 edicions. Però la realitat és que es celebren diverses curses de rem. També es troba la regata femenina, en la seva 74 edició, i les respectives regates “de reserva”. Des de fa 4 anys totes se celebren el mateix dia al mateix lloc: el riu Tàmesi de Londres, exactament a una zona del sud-oest de la ciutat anomenada Tideway.

El 1829 dos amics, Charles Merivale i Charles Wordsworth es van trobar durant les vacances i van decidir jugar una cursa de rem. Ambdós eren estudiants universitaris, de Cambridge i Oxford respectivament. Això va ser el precedent perquè el Club de Rem de la Universitat de Cambridge desafiés el mateix any la Universitat d’Oxford a una competició en algun lloc de Londres.

Així es va iniciar la tradició, que durant els primers anys es va celebrar de forma irregular, i no es va convertir en un esdeveniment anual fins 1856, exceptuant els períodes de les guerres mundials. La regata de les dones té el seu inici força més tard, el 1927. Fins 1936, les competicions que es van celebrar no eren pròpiament una cursa, ja que no es permetia als dos equips navegar pel riu alhora. No va ser fins el 1964 que es va establir com un esdeveniment anual, més d’un segle després que els homes.

Fes clic sobre la imatge per saber molts més detalls sobre la regata "Oxbridge".

Fes clic sobre la imatge per saber molts més detalls sobre la regata «Oxbridge».

Read more

El Brexit entra en temps afegit sense acord

L’acord pel Brexit seguirà de moment encara sense arribar quan falten pocs dies perquè s’arribi al dia clau del 29 de març, la data fixada perquè el Regne Unit surti de la Unió Europea, després del nou revés parlamentari a la primera ministra Theresa May. La Cambra dels Comuns ha tombat ja aquesta setmana tres propostes de la premier britànica. Després que els diputats tombessin dimarts una nova proposta d’acord de sortida amb la Unió Europea, en una nova jornada rocambolesca la cambra va aprovar una moció forçada pel Partit Laborista, l’oposició, per rebutjar un Brexit sense acord «en qualsevol cas i circumstància”. A més, ahir, la cambra baixa britànica també va refusar l’opció d’un segon referèndum per aturar la sortida. 

D’aquesta manera ens trobem ara en un atzucac, ja que tot i que el Parlament té el mandat d’executar el Brexit, aquest també ha declarat la seva voluntat, encara que mitjançant una resolució parlamentària no vinculant, de no fer-ho sense un acord amb la Unió Europea. Descartat l’escenari d’un Brexit dur, doncs, l’única opció que li queda a Theresa May és negociar amb Brussel·les una pròrroga per al divorci. Això, és clar, si és que no s’aprova l’acord amb la Unió abans de la data límit, una possibilitat que s’especula que podria ser factible si la primera ministra decideix sotmetre el pacte a una tercera votació, en la qual la pressió per la perspectiva d’un Brexit no acordat podria fer canviar el sentit del vot d’alguns parlamentaris. De fet, aconseguir la pròrroga per al trencament no és només cosa de Londres, ja que l’última paraula en aquest aspecte la tindrà Brussel·les.

Pel que fa a aquesta extensió del termini per negociar el Brexit, la primera ministra britànica ha explicat que sol·licitarà allargar el període de negociacions fins al pròxim 30 de juny, encara que també ha afegit que, en cas que no s’aprovi cap pacte abans del dia 20, demanarà una pròrroga més llarga, la qual obligaria al Regne Unit a presentar-se a les pròximes eleccions al Parlament Europeu, que es celebraran entre el 23 i el 26 de maig.

Brexit

Read more

L’economia alemanya, pendent del Brexit

L’agència de notícies Al-Jazeera va publicar, la setmana passada, un breu anàlisi sobre la situació econòmica a Alemanya. Sembla que el líder europeu ha disminuït els seus beneficis econòmics, i un dels motius principals és la reducció de les exportacions a la Xina, a manera d’efecte dòmino.

Però aquest no és l’únic maldecap de la potència alemanya. El Brexit ja truca a la porta, i una marxa del Regne Unit de la Unió Europea sense acord de comerç podria repercutir directament en l’economia d’Alemanya, provocant el seu empitjorament. I és que l’acord de comerç és un dels punts calents de les negociacions que s’estan duent a terme des de fa ara ja prop de dos anys. D’aquí es deriven els conceptes hard Brexit versus soft Brexit. Entre altres coses, el primer implicaria una sortida del Regne Unit sense acord comercial, mentre que el segon sí, suavitzant així els impactes econòmics.

La necessitat d’un acord comercial respon al principal problema en l’àmbit de l’economia: el Mercat Comú Europeu, consolidat l’any 1992 com un acord entre els països de la Unió Europea. Es tracta d’una unió que estableix polítiques comunes sobre la regulació dels productes i la lliure circulació de tots els factors de producció, incloent-hi la mà d’obra. És a dir, l’economia europea funciona per a tots els països com si es tractés d’un de sol. La idea d’això és impulsar el comerç, crear llocs de treball i rebaixar preus. No obstant això, la qüestió és que aquest acord també posa taxes comunes als països que no formen part de la UE, motiu pel qual les relacions comercials amb el Regne Unit quedarien afectades de forma important si el Brexit es consolidés sense acord.

El del divorci anglès, per tant, serà un factor clau que decantarà la balança de l’economia alemanya, sigui en positiu o en negatiu. Així doncs, la preocupació vers l’evolució del Brexit i les negociacions és òbvia en l’agenda alemanya. Justament, l’any passat Reuters Institute va treure un interessant informe sobre la cobertura mediàtica d’aquest procés de divorci. L’informe va analitzar l’atenció que mitjans de comunicació de tota la Unió Europea paraven al Brexit. Concretament, els vuit països analitzats van ser Alemanya, Espanya, França, Grècia, Irlanda, Itàlia, Polònia i Suècia.

Curiosament, Alemanya va ser el segon país que més cobertura va donar al Brexit, just darrere d’Irlanda. Els grans temes més destacats de les peces informatives eren dos: en primer lloc, l’estat i evolució de les negociacions, amb un 13,3%, seguida de prop del comerç (9,2%) i la perspectiva de futur després del Brexit (6,5%). L’informe de Reuters va subratllar amb especial èmfasi la importància del comerç dins la cobertura mediàtica alemanya. I és que Alemanya és el país europeu que té un excedent més gran, fruit del comerç amb Regne Unit. L’any 2017, aquest excedent va rondar els 47 bilions d’euros. La conseqüència de tot això és ben clara: la potència alemanya és qui es veurà més greument afectada, en funció de com evolucionin els acords comercials. No és estrany, doncs, que el 75% dels mitjans analitzats que es van posicionar vers el Brexit, ho fessin per mostrar-s’hi en contra.

untitled-5c-20i_36103855 (1)

Amb tot això, la perspectiva alemanya pel que fa a la marxa anglesa de la UE és angoixant. Quin panorama li espera, al líder alemany, si les pitjors prediccions es compleixen? La via més previsora és assolir un pacte predivorci, però en aquest sentit les negociacions s’han estancat. I, si Alemanya no fa canvis en el seu model de comerç amb el Regne Unit, potser s’haurà de preparar per afrontar un canvi de rol dins la mateixa Unió Europea, la pitjor conseqüència de totes perquè potser significaria haver de renunciar al tron europeu. Schlecht, schlecht, schlecht.

Read more

La UE avala l’acord pel Brexit

Llum verda de la Unió Europea al pla de Brexit de Theresa May. Els 27 estats membres restants de l’organització han aprovat l’acord presentat pel Regne Unit, fruit de més de disset mesos de negociacions i que ha culminat en dos documents de sis-centes pàgines en total. La mandatària britànica assegura que és “el millor acord possible”, una posició que també comparteix Antonio Tajani, president del Parlament Europeu. Michael Bernier, negociador del Brexit per a la UE, garanteix que tots dos costats seguiran sent “aliats, socis i amics” després de la ruptura.

may

Ara bé, aquesta jornada tan esperada no ha estat marcada per la celebració, sinó tot el contrari. Tant el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, com la cancellera alemanya, Angela Merkel, han qualificat el moment de “tràgic”. Per la seva banda, el president espanyol, Pedro Sánchez, també ha remarcat la “tristesa” que li provoca que “la Unió Europea de 28 passi a 27”.

El mateix Sánchez ha estat un dels protagonistes de la recta final d’aquestes negociacions, quan va amenaçar de vetar el pacte si no s’acceptaven les seves exigències respecte a Gibraltar. Finalment, però, el govern espanyol i la Unió Europea han arribat a un acord que, segons Sánchez, permet a Espanya una “posició històrica” i un “triple blindatge” sobre el territori britànic. En canvi, la Primera Ministra del Regne Unit ha advertit que el Brexit no canviarà l’estatus de Gibraltar, i que ella protegirà la “sobirania britànica” de la minúscula ciutat.

L’aprovació per part de la Unió Europea, però, no és l’únic obstacle que ha de superar Theresa May, ja que l’11 de desembre s’enfrontarà al seu Parlament, on aquest haurà d’aprovar el seu acord pel Brexit. Ara per ara, la líder conservadora sap que ho té molt difícil, ja que no disposa d’una majoria de diputats a la Cambra Baixa. A més, el seu partit està molt fraccionat, amb desenes de membres partidaris d’un Brexit més dur que asseguren que no li donaran suport a la votació parlamentària. Alguns, com Dominic Raab, afirmen que l’acord de May és fins i tot pitjor que quedar-se a la UE. La marxa del Regne Unit de l’organització internacional està, doncs, lluny de concloure’s.

Read more

Estudiar a l’estranger per trobar una feina millor

ALBERT JIMÉNEZ (@albertjimenez14) i SANTIAGO JOSÉ SÁNCHEZ (@santisanchez94)

Descarrega’t l’article en PDF

Una àmplia oferta de títols universitaris amb més sortides laborals actuen com a reclam per als joves que volen formar-se més enllà de les nostres fronteres.

La decisió de marxar a estudiar la carrera sencera a l’estranger és una opció que cada cop estan prenent més catalans. Marxar del sistema universitari català per trobar elements que manquen aquí, per conèixer altres cultures i per diferenciar-se dels seus iguals catalans en un sistema cada cop més competitiu.

Patrícia Ollé, Javier Verkaik, Matilde Suárez i Carlos Suárez ens expliquen com van prendre la decisió de marxar. Estudiants al Regne Unit, Holanda, Suïsa i Estats Units, cap d’ells lamenta haver marxat a estudiar fora però tots ells comparteixen la idea de tornar un cop acabada la carrera i amb uns estudis a l’estranger que els hi faciliti trobar feina prop de casa seva.

IMG_3311

En Javier, el dia de la seva mudança amb un dels set companys amb els que conviu a un pis d’estudiants a Holanda. JAVIER VERKAIK

Estudiar turisme fora d’Espanya
“Jo volia estudiar en anglès i veure món”. Matilde Suárez ho té clar: marxar a estudiar a fora era la seva única opció. La decisió la va prendre després d’una estada als Estats Units. Sorpresa pel fort sentiment de companyerisme, va decidir fer el salt. “Tothom estava allà per estudiar, cosa que a Espanya no passa”, apunta. Astudia un grau en gestió hotelera a la International School of Hotel Management de Les Roches (*), a Suïssa, que no s’imparteix a Espanya. “Quan vaig plantejar-li a la meva tutora de batxillerat em va preguntar si volia ser cambrera tota la meva vida”.

Matilde Suárez assegura que el grau que està cursant no té el suficient reconeixement a Espanya i que no existeix la mateixa titulació. “Suïssa m’ofereix tres coses que no em dona Espanya: primer, el grau, segon, els contactes i tercer les possibi laborals”, afirma la Matilde, tot i que no descarta tornar aquí un cop hagi fet currículum i hagi treballat.

En busca de l’excel·lència a Holanda
D’ascendència holandesa, Javier Verkaik ho va tenir clar a l’acabar el Batxillerat. Volia marxar a Holanda i seguir així els passos del seu germà que havia marxat a estudiar allà tres anys abans. La Universitat escollida va ser la de TU Delft, en una ciutat universitària a una hora d’Amsterdam. “Tenia l’oportunitat de marxar a una de les millors universitats tècniques del món i no la vaig deixar escapar”. Actualment cursa un grau que barreja Direcció d’Empresa amb Inginyeria, quelcom encara desconegut a Espanya.

Els tràmits van ser llargs, però el fet de tenir el nivell d’holandès convalidat gràcies a les classes que des de petit feia a una escola holandesa va ser un punt positiu. Un cop dins del sistema universitari holandès, tot va ser més fàcil. “A Holanda rebo una beca bàsica a la que tenim dret tots els estudiant i també una beca per viure fora de casa” explica Javier Verkaik. A més de les facilitats econòmiques, el preu del grau a Holanda és de 1.950 per totes les carreres i màsters per igual i es pot fraccionar en mensualitats.

Una Universitat nord-americana a Londres
Patrícia Ollé estudia Relacions Internacionals a la Richmond University of London. Blanquerna és l’única facultat de Catalunya que ofereix aquest mateix grau, però només ho fa des de fa un any. Patrícia Ollé ho va tenir molt en compte a l’hora de decidir què estudiar i a on. “També em vaig plantejar marxar als Estats Units, però per un tema de distància vaig acabant decidint-me per Londres”, afirma.

La decisió de marxar la va prendre a segon de batxillerat després de visitar el campus en unes jornades de portes obertes. A partir d’aquí, tot va venir rodat: “vaig fer la sol·licitud a l’octubre i em van tenir en compte les notes del batxillerat”.

El cost del seu grau és de 9.000 lliures a l’any. El govern britànic ha concedit a la Patrícia un préstec universitari, i gràcies a això el preu queda reduït a poc més de 3.000. A banda d’això, els costos als que ha de fer front són més elevats perquè el cost de la vida és més car que aquí.
“Una vegada vaig marxar vaig assegurar-li a la meva mare que tornaria a casa. Però una vegada has començat a estudiar i a fer pràctiques no ho tens tan clar. Ja he assumit que no tornaré immediatament”, sentencia.

El lloc ideal per un esportista
Combinar l’esport d’alt nivell amb la Universitat va arribar a ser molt difícil per a Carlos Suárez. Després d’un any estudiant ADE a la Universitat Autònoma de Barcelona, va decidir donar un gir a la seva vida: “no volia deixar de jugar a tennis i anar a Estats Units era una molt bona oportunitat per poder seguir estudiant també”.

L’accés va ser una odisea que va acabar realment bé. El jove tenista va haver de contactar amb una agència especialitzada que es va encarregar de difondre el seu rànquing i vídeos jugant. D’entre totes les universitats interessades va decidir marxar a Mars Hill, Carolina del Nord perquè “l’entrenador va mostrar molt d’interès en mi i la beca que em donaven era prou bona”.

Carlos Suárez té decidit tornar quan acabi Bussiness Administration l’any vinent. “Sóc una persona molt familiar i trobo a faltar Espanya. Crec que amb el plus d’haver estudiat a Estats Units tindré menys problemes per trobar feina”.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies