Entre la trinxera i la universitat

Uns 2.000 bosnians van arribar a Catalunya entre 1992 i 1995 fugint de la guerra del seu país. Molts d’aquests refugiats eren joves estudiants. Algunes universitats catalanes van desplegar programes de beques per tal d’acollir-los.

BRUNO FORTEA I GERARD VENTURA

Almir Kasumagic va quedar atrapat a Doboj en plena guerra de Bòsnia, a finals de 1992. Un bosnià musulmà en una ciutat sota control serbi. Tenia 16 anys. “Vaig córrer més d’un quilòmetre sense mirar enrere. Sabia que si girava el cap, em dispararien”. L’Almir va aconseguir escapar de la ciutat després de quedar-hi aïllat durant vuit mesos. Un home el va treure de la ciutat traginant-lo al maleter del cotxe i el va deixar en terra de ningú. Allà, córrer sense mirar enrere

Deixava enrere els pares, casa seva i una adolescència “molt feliç”. Per davant, la voluntat de retrobar-se amb la seva germana Sanela, refugiada a Croàcia des de principis de la guerra, i de resguardar-se en un lloc més segur que l’epicentre del conflicte. Un conflicte ètnic que va enfrontar bosnians, croats i serbis i que va acabar amb més de 100.000 morts.

De Croàcia a Barcelona

Tot i ajuntar-se de nou a Croàcia, els dos germans seguien estant en potencial perill. “Els croats agafaven nois joves com jo, de 16 o 17 anys, per dur-los a la primera línia del front de guerra de l’exèrcit. Era molt perillós”, afirma l’Almir. L’Almir i la Sanela són dos del centenar de refugiats que l’ONG catalana CIEMEN (Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals) va dur cap a Catalunya durant la guerra de Bòsnia. A Catalunya van trobar-hi, per primer cop en mesos, estabilitat i equilibri. Hi van arribar l’agost de 1993

“Catalunya ens va salvar la vida”, assegura la Sanela. I és que, a part d’acollir uns 2.000 refugiats durant el conflicte, les institucions catalanes i la societat civil organitzada també va bolcar-se amb els bosnians que seguien en territori bèl·lic. Segons l’Almir, la connexió entre Bòsnia i Catalunya és “tan potent” perquè les dues nacions “han patit coses similars”. Compara el setge de 1714 a Barcelona amb el de Sarajevo el 1992, i la inacció de la comunitat internacional als Balcans amb la manca d’aliats dels austriacistes catalans durant la Guerra de Successió. 

El cert és que, durant la guerra, Catalunya va enviar més de mil tones d’ajuda humanitària a Bòsnia. “Els primers combois humanitaris que van entrar a Sarajevo eren de Catalunya”, recorda l’Almir. Precisament en un d’aquells camions carregats de menjar i roba hi anava Manel Vila, l’actual director de Cooperació al Desenvolupament de la Generalitat. Aleshores, treballava a l’Ajuntament de Barcelona, i l’alcalde Pasqual Maragall va encarregar-li la gestió de l’ajuda a Bòsnia abans de la celebració dels Jocs Olímpics. 

Vila va ser l’impulsor de la iniciativa solidària ‘Barcelona Districte 11’. Als deu districtes de la ciutat comtal se n’hi va sumar un de més llunyà: Sarajevo. Això volia dir que la capital bosniana rebria una dotació pressupostària i un seguit de recursos equiparables als de Ciutat Vella o Sarrià-Sant Gervasi. L’ajuda es va prolongar durant la postguerra, fins l’any 2001. Aquest projecte va ser, segons Vila, una “experiència de solidaritat municipal” en un moment en què “els estats no van saber reaccionar”.

La cooperació entre Catalunya i Bòsnia també es fa evident en detalls aparentment més petits. Bona part dels arbres del bulevard Meše Selimovića de Sarajevo provenen de l’Empordà. MILAN SUVAJAC

Les universitats entren en joc

“L’ajuda va venir de ciutadans anònims, ajuntaments i algunes institucions públiques”, assegura Vila. Especialment les universitats catalanes van prendre la davantera en matèria de cooperació. Tant la Universitat de Barcelona (UB) com la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) van facilitar els estudis als refugiats bosnians que van arribar a Catalunya en edat universitària. La UB va becar-los la carrera i va programar cursos d’idiomes i grups d’acollida per tal d’agilitzar la seva integració amb els nous companys. A partir d’aquesta experiència, es va crear l’actual Programa de suport de la UB a persones refugiades, que el 2018 va rebre 70 sol·licituds.

Per la seva banda, la UAB va crear l’any 1994 l’Oficina d’Afers Socials, l’embrió de l’actual Fundació Autònoma Solidària. L’organisme va acollir deu estudiants bosnians, entre els quals hi havia la Sanela i l’Almir Kasumagic. “Vam tenir beca pels quatre anys de la carrera. Ens van pagar la matrícula, el pis a la Vila Universitària i el menjar”, afirmen els dos germans. La UAB va reservar un 0,7% del seu pressupost per becar estudiants en zones de conflicte. “Les ajudes no només eren pels bosnians, tenia un amic del Sàhara Occidental que també ho tenia tot gratuït”, recorda la Sanela. Malgrat tot, Kasumagic creu que ella, segurament, va tenir menys problemes que refugiats d’altres llocs a l’hora d’integrar-se.

La col·laboració de la UAB no només es va limitar a territori català. Més d’un centenar d’estudiants i objectors de consciència del centre van fer de voluntaris a camps de refugiats de bosnians a Croàcia i Eslovènia. Tolmin, Novo Mesto, Veli Losinj o Savudrija van ser alguns dels camps on els estudiants van viatjar en quatre tandes: Nadal de 1992 i Setmana Santa, juliol i agost de 1993.

I els joves no-universitaris?

A diferència de l’Almir i la Sanela, no tots els joves bosnians que es van asilar a Catalunya van poder acollir-se a les ajudes que oferien les universitats. Miso Bugarski, per exemple, va arribar amb 12 anys. Quan va entrar a la universitat, el 1998, ja no es va poder acollir al programa de beques per a refugiats bosnians. La guerra ja havia acabat, i les beques, amb ella. En el cas del Miso, la universitat no va ser el pal de paller de la seva integració. L’institut i el bàsquet van ser les seves principals eines de socialització. “Allà vaig aprendre a parlar català i vaig conèixer els meus amics. Vaig integrar-me molt ràpidament”, sentencia.

I és que, segons la periodista Tania Lobato, autora del llibre Los niños de Bosnia’, “com més jove emigres a un lloc nou, tens més capacitat per adaptar-te a un nou entorn”. Lobato afirma que “els nens viuen en una certa ignorància”. Malgrat tot, el Miso també destaca que viure una guerra i un exili en temps d’infància és una experiència que “et fan madurar a marxes forçades”.

Quedar-se o tornar

Exiliar-se no implica oblidar el lloc de provinença. A vegades, es manté massa gran el record. En acabar la universitat, l’Almir va tornar a Sarajevo. «Em va quedar el desig de veure si la ciutat on vaig créixer es podia reconstruir», confessa. L’exili tampoc implica tenir ganes o poder tornar allà on hi van haver trinxeres. La Sanela i el Miso s’han quedat a Sabadell i Barcelona respectivament. Visquin on visquin, els tres segueixen veient-se sovint. Estan casats i han tingut fills; han passat més de 25 anys. Quan va esclatar la guerra, només eren adolescents.

Read more

Un refugi anomenat futbol

La Unió Esportiva Sant Andreu acull cada dimecres els entrenaments d’un equip de futbol per a persones refugiades des de fa un any

POL AGUILAR DÍAZ I MARC SEGUÉS CODINA

La mercantilització del món del futbol en els últims anys ha suposat un detriment del valors del companyerisme, respecte i igualtat. Fitxatges milionàris i contractes estratosfèrics marquen l’actualitat esportiva. No obstant això, si ens allunyem del futbol d’elit, trobem històries que ens recorden que més enllà dels diners, els valors del futbol sobreviuen.

És el cas de la Unió Esportiva Sant Andreu, l’històric club de la capital catalana. Un equip de tercera divisió que amb petites accions intenta demostrar que l’esport pot ser una eina de canvi social. Un club de barri que a més de col·laborar amb Open Arms portant el seu logo a la samarreta, cada setmana dóna l’oportunitat a persones refugiades de jugar a futbol al seu estadi.

El jugador del primer equip del Sant Andreu, Joan Noguera durant un partit contra l'Hospitalet la temporada passada.
El Sant Andreu llueix el logo d’Open Arms a la samarreta / Marc Santaeugenia

Els inicis del projecte

Des de fa gairebé un any, l’equip andreuenc obre les portes del Narcís Sala, el seu camp, cada dimecres a persones refugiades que es troben a Barcelona. Tot va començar a través de l’associació Barcelona Actua. Hug Solà, voluntari de Barcelona Actua i soci del Sant Andreu, impartia classes de castellà a refugiats, i un dia va pensar que seria molt positiu que tinguessin l’oportunitat de realitzar una activitat esportiva. D’aquesta manera, Barcelona Actua va contactar amb el club barceloní per proposar aquesta activitat. A través de Josep Hormigo, responsable de l’àrea social de la junta directiva, el club va accedir a iniciar aquest projecte.

El voluntari del projecte, Hug Solà, assegut a un banc a la gespa del Narcís Sala ,durant l'entrevista amb Cetrencada
El voluntari Hug Solà a la gespa del Narcís Sala / Marc Segués

«És un primer pas per sentir-se arrelats a la societat i que vénen aquí per quedar-s’hi»

Durant els primers mesos, assistien entre 10 i 20 persones al Narcís Sala. Però al cap dels mesos «hi va haver un boca-orella molt gran», segons Hug Solà, i ara són fins a més de 30 persones. A més, el club els deixa samarretes per jugar i els ofereix un esmorzar al finalitzar l’entrenament. «Tot això és gràcies al president del Sant Andreu, Manuel Camino.» Josep Hormigo explica que el dirigent quadribarrat assumeix els costos íntegrament de la seva butxaca.

El responsable de l'àrea social de la junta directiva del Sant Andreu, Josep Hormigo, a la grada del Narcís Sala amb una agulla d'Open Arms enganxada a la roba
Josep Hormigo, amb una agulla d’Open Arms al jersei / Pol Aguilar

«Al principi, la majoria eren subsaharians, però en els últims mesos ha corregut molt la veu i hi ha molts marroquins«, diu l’Hug, sobre la procedència dels participants en aquest projecte. La diversitat existent entre ells, però, no suposa un problema, i tal com explica en Josep Hormigo, «alguns es troben que els seus països estan en conflicte entre ells, i malgrat tot al camp no hi ha diferències». «Per a ells l’activitat els ajuda a sentir-se arrelats a la societat i saber que vénen aquí per quedar-s’hi», recalca l’Hug.

«Més enllà de guanyar, el futbol va d’ajudar-se els uns als altres»

Pel que fa a l’estigmatització que pateixen les persones immigrants sobre la violència i la criminalitat, l’Hug defensa que «només cal conèixer-los per adonar-se que són bones persones i no es pot culpar a la majoria del que faci una minoria». «Des de que vam iniciar el projecte mai no hem trobat a faltar res ni tampoc hi ha hagut cap episodi de violència», assegura el voluntari.

Alguns dels jugadors fan un rondo durant l'escalfament de l'entrenament
Jugadors realitzant un rondo / Pol Aguilar

La iniciativa del club barceloní té les portes obertes a tothom, sense tenir en compte origens, religions, sexes o gèneres. «La iniciativa és un equip mixte obert a totes les persones refugiades. Malauradament, pocs dies hem tingut presència femenina. Hem de lluitar perquè vinguin més noies», admet Hug Solà.

Entrevista completa a Hug Solà.

Els protagonistes

Tots els refugiats que participen en aquest projecte estan agraïts al Sant Andreu per l’oportunitat. Tal com explica el Bassirou, se sent acollit pel club i en bona sintonia amb la resta de jugadors. «Ara ja porto gairebé un any a Barcelona i estic bé, molt millor que quan vaig marxar del Senegal», assegura. «Tots són els seus amics», afegeix també l’Oussama. A més, el Sant Andreu vol inculcar-los uns valors més enllà del simple fet de jugar a futbol: «Volem que entenguin que més enllà de guanyar, el futbol va de companyonia i d’ajudar-se els uns als altres», reivindica en Josep.

En Bassirou, el jove procedent del Senegal, a la gespa del Narcís Sala durant l'entrevista amb Cetrencada
En Bassirou durant l’entrevista per Cetrencada / Julen Chavarrías

«Ho passes bé, hi ha molta gent jugant i tots són els meus amics»

La dinàmica de cada dimecres funciona tal com un entrenament de futbol. Els jugadors arriben a les instal·lacions del Narcís Sala i els voluntaris, que fan d’entrenadors, els diuen quina samarreta es posen, la tradicional quadribarrada amb els colors de la senyera, o el segon equipament, amb les ratlles de color gris i negre. La pràctica comença amb un parell de rondos. Tot seguit, fan unes voltes al camp corrent, per acabar d’escalfar. Finalment, arriba el moment més esperat, el partit. «Segons els que siguem, fem un partit de futbol 11 o bé dos partits simultanis de futbol 7», comenta l’Hug. En acabar, els jugadors disposen d’un esmorzar que consisteix en un entrepà i begudes com sucs o batuts.

Un grup de refugiats asseguts a la banqueta de l'estadi, durant el descans del partit de l'entrenament
Els jugadors descansant asseguts a la banqueta / Marc Segués

Més enllà del Sant Andreu

Hi ha algun altre club a casa nostra que realitzi un projecte semblant al del Sant Andreu? «No conec cap equip d’aquí que faci res semblant. Només tinc constància que el Sankt Pauli alemany té un equip de refugiats a l’illa de Lampedusa». L’Hug ens parla del FC Lampedusa, un equip format per persones refugiades i que va ser adoptat pel FC Sankt Pauli, de la segona divisió alemanya. Repassem aquest i altres exemples de clubs que ajuden a persones refugiades i realitzen altres iniciatives socials més enllà dels interessos econòmics i competitius:

Damunt la gespa del Narcís Sala hi ha molt nivell. En Josep ens explica que «alguns d’ells han jugat amb les seleccions dels seus països d’origen» i que fins i tot «un dels jugadors té el títol d’entrenador de la FIFA«. Tot i la qualitat dels jugadors, la seva situació irregular els impedeix competir oficialment com a equip. De totes maneres, això no vol dir que algun d’ells no pugui arribar a l’elit del futbol. Hi ha exemples de jugadors i jugadores refugiades que competeixen al màxim nivell:

El Sant Andreu demostra que és «més que un club» amb aquesta iniciativa. A més, l’entitat té previst iniciar en breus un nou projecte amb menors no acompanyats. Malgrat tot, el futbol mai no ha deixat de ser un esport centenari amb uns valors que transcendeixen les fronteres i ajuden a millorar la vida de les persones a través de la pilota. Cada dimecres, desenes de persones, moltes d’elles amb dificultats per aconseguir la condició legal de refugiades, es troben sobre la gespa del Narcís Sala amb un refugi anomenat futbol.

Read more

Les navegants de les emocions

Les lluites i precarietat del tercer món són una crisi mundial amb conseqüències greus. Moltes persones arrisquen les seves vides per arribar a Europa a través del mar, fugint de conflictes bèl·lics o de la misèria. Són molts els que, des dels països d’acollida, es llencen a l’aigua per rescatar les persones refugiades. Voluntaris que vetllen per la vida. Són la cara visible de les operacions de salvament. Però, què hi ha al darrere? Una llarga llista d’organitzacions i persones que inverteixen els seus esforços per fer possible les intervencions al Mediterrani. Un exemple són les protagonistes d’aquest reportatge: la Marga Lalande, l’Alma Calvelo, la Marta Lladó, la Mercè Nomen, la Cristina Ramirez i la Monika Rivera. Elles són les sis components de l’equip de suport psicològic de Proactiva Open Arms

Només les missions de rescat més crítiques són cobertes als mitjans. Tothom coneix, per tant, pinzellades de realitat sobre les operacions. Una realitat que queda llunyana i que, si no es viu, és impossible comprendre plenament. De fet, moltes persones que volen actuar amb bona fe no són conscients dels riscos que poden córrer. Entre d’altres, els voluntaris són testimoni de situacions extremes que marquen. L’impacte d’aquestes deixa ferides emocionals greus. Cal curar-les, no es poden deixar obertes. I aquí és, principalment,  on actuen les psicòlogues.

La societat acostuma a infravalorar la psicologia. La Marga Lalande, coordinadora de l’equip de suport psicològic, comparteix la millor definició que diu haver escoltat sobre la seva feina: “Metges de les emocions”. Elles curen les ferides internes dels voluntaris d’abord. Capità, metge, cuiner, socorristes…  La tripulació s’exposa a patir estrès posttraumàtic o síndrome de Burnout, entre altres patologies psicològiques. Viure la mort de centenars de persones, intents de suïcidi al mar, malalties, tancament en un vaixell d’espai reduït durant més de vint dies… Són ferides que no sagnen. A vegades un no n’és conscient, però hi són. Les psicòlogues endrecen els sentiments i emocions que aquestes crisis provoquen en la tripulació. 

Són un lloc a l’altre cantó, una escolta activa que no jutja

L’última gran missió mediàtica d’Open Arms té lloc l’Agost de 2019 a Lampedusa. Un vaixell de la ONG és retingut durant vint-i-dos dies a 20 quilòmetres de la costa. Veient-la, assaborint-la, però sense poder arribar-hi. 134 persones aproximadament, entre rescatats i rescatadors, tancats en un mateix espai, amb recursos limitats. Compartint històries vitals traumàtiques. Esgotats. Les psicòlogues no són a bord físicament, però sí que estan presents. En contacte permanent amb la tripulació els ofereixen aire i suport. Són un lloc a l’altre cantó, una escolta activa que no jutja.

Piulada d’Oscar Camps, fundador i director d’Open Arms
Dia 18 d’agost de 2019 a la 13.36 h
El protagonista d’aquesta trucada no recordava que havia tingut lloc a la matinada. El xoc emocional no era evident, però sí latent. La Marga recorda perfectament cada paraula compartida. (Trucada telefònica en situació de crisi durant la missió a Lampedusa)

Però, com ofereixen atenció les psicòlogues si no són a bord? A través d’aplicacions com Telegram o Skype cada especialista s’encarrega del tractament i seguiment d’un dels membres de la tripulació. Les parelles s’assignen segons els perfils de cada persona. Elles estan constantment disponibles i disposades a ajudar. Qualsevol dia a qualsevol hora. La tripulació pot trucar o escriure sempre que ho necessiti. Les psicòlogues poden prendre la iniciativa si ho creuen convenient. És curios com, sense haver-se conegut, sense ni tant sols saber la cara que tenen, entre l’intervinent i la seva psicòloga s’estableix un fort vincle. A la tornada tots dos descobreixen els rostres d’aquells amb qui tant han compratit. Però la feina que desenvolupen les psicòlogues encara va molt més enllà. Actuen abans, durant i després de la missió.

Les psicòlogues són testimonis llunyanes. Viuen també les conseqüències emocionals de les crisis. La Marga explica com li surten tres herpes durant la missió a Lampedusa. A vegades, també elles necessiten suport. Compaginen la seva vida professional i personal amb aquesta tasca voluntària. Això, afegeix complexitat a la labor. De fet, durant el mes d’agost de 2019, tres de les psicòlogues de l’equip són de vacances amb les seves famílies i s’han de tancar en un hotel, durant hores, per elaborar un informe indispensable. Habitualment es necessiten dies o setmanes per fer aquesta tasca. Continuen treballant per oficialitzar la seva col·laboració amb la ONG.

L’equip de suport psicològic d’Open Arms existeix des de 2015, any en què després del naufragi massiu a Lesbos es considera fonamental la seva creació. La inciativa neix del doctor Juan Luís Ney (cirurgià de guerra i expert en situacions d’estrès posttraumàtic) qui fa reflexionar a l’organització sobre la necessitat de fer prevenció del trastorn d’estrès posttraumàtic en la tripulació. Ara, diferents estudis posen de manifest els beneficis de rebre tractament psicològic. I és que, només en un estat emocional sa els voluntaris poden afrontar bé la seva tasca. La quantitat de persones amb ferides emocionals obertes augmenta considerablement quan no hi ha un suport psicològic.

Tripulació AMB suport psicològic

Tripulació SENSE suport psicològic

La Marga, l’Alma, la Marta, la Mercè, la Cristina i la Monika rescaten emocions. La Marga assegura que “no s’ha d’anar amb la capa per la vida”, però la tripulació els la hi posa. La seva tasca és fonamental i vocacional. L’octubre de 2019 Oscar Camps, director de Proactiva Open Arms, rep la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya. A l’acte també hi assisteixen les psicòlogues. Tots els companys les feliciten pel reconeixement. “És una sensació estranya”, expressa la Marga, “no ens considerem pas heroïnes”. Encara i així, els voluntaris que passen per les seves mans sí que ho creuen. Els treuen les emocions a flot. Els curen les ferides que no sagnen. Elles són les navegants de les emocions.

(Reportatge escrit per: Mar Bermúdez i Elena Urbán)

Read more

«Quedar-se callat és ser còmplice»

Natalie Barresi

Mayra Cisneros, una periodista convertida en activista que lluita pels drets humans dels ciutadans de Mèxic

12 anys dirigint un programa de ràdio a Mèxic, un dels països on més periodistes han estat brutalment assassinats o han desaparegut. Segrestada i amenaçada directament per l’alcalde a Mèxic. Refugiada a Barcelona. Mayra Mireya Cisneros: una periodista que lluita pels drets humans i defensa la llibertat d’expressió.

Cisneros treballava a l’emissora de ràdio «La poderosa» , de l’estat mexicà de Coahuila parlant sobre temes com societat, política i successos. Després de criticar membres del Partit Revolucionari Institucional (PRI) durant les eleccions, va rebre amenaces de l’alcalde i la periodista va ser acomiadada. Va denunciar les amenaces i poc després va ser segrestada per quatre homes amb armes.

A la V Simposi sobre Llibertat de Premsa, a Lleida, va explicar l’experiència. Així, va il·lustrar els fets de com va perdre el seu treball, la seva «passió»: 

No va retirar la denúncia perquè per Mayra Cisneros, » Quedar-se calla t és ser còmplice». En el seu treball deien que «per qüestions personals i per malalties, ella no estava a l’aire». Tanmateix, l’any anterior l’havien operat de la seva sisena cirurgia de càncer. Ara bé, segons afirma Cisneros, mai va ser un motiu per quedar-se incapacitada.

La gent preguntava el per què va criticar l’alcalde, els seus familiars no entenien la seva lluita:

El fill de Cisneros va morir en un tiroteig, però no només explica la veritat per ell, ho fa també pels periodistes assassinats que s’investiguin. Al simposi de Lleida, la periodista va explicar que a Mèxic es calcula «un índex de morts semblant al dels països que pateixen guerres”. Segons estadístiques de Forbes de 2018, Mèxic és el quart país més perillós del món per als periodistes després de l’Afganistan, Síria i l’Índia.

Capture

La Mayra Cisneros parla sobre la manipulació d’informació per part dels partits polítics i com els ciutadans no saben realment la quantitat de persones mortes:

L’any passat amb el programa de l’Ajuntament i la Taula per Mèxic, «Barcelona protegeix periodistes de Mèxic«, Mayra Mireya Cisneros va viatjar a Barcelona per poder treballar com a periodista i superar la seva situació. Cisneros va ser una de les primeres en beneficiar-se de la programació.

El passat 14 de maig va tornar a la capital de Mèxic però, abans del seu viatge, va confessar que tenia por de tornar, que tenia un «desig viure, no només sobreviure». La reportera que s’ha convertit en activista també va donar els seus agraïments als organitzadors d’esdeveniments on ella va tenir l’oportunitat de parlar durant el seu acolliment i on ha pogut «parlar del que de veritat està passant».

Per a ella, la tecnologia i la propaganda poden ser molt perilloses, ja que s’usen molt per «difondre informació falsa» i en la seva opinió «la desinformació els converteix en còmplices». Aquesta informació falsa fa molt de mal, explica Cisneros, però subratlla que són els mitjans de comunicació els qui tenen la responsabilitat d’investigar.

(más…)

Read more

El Sant Andreu obre les portes del futbol als refugiats

Laura Cercós (@cercos_tuset)// Oriol Jové (@OriolJove), Tomàs Garcia (@TomasGE98) i Elena Santín (@santinmelena)

No parlen tots el mateix idioma, ni vénen del mateix lloc, però tot i això s’entenen i comparteixen una passió: el futbol. Cada dimecres al matí, diversos refugiats a Barcelona es troben al Narcís Sala, el camp de la UE Sant Andreu, per jugar entre ells. Es tracta d’una iniciativa impulsada pel club, BarcelonaActua i Proactiva OpenArms que pretén fer una tasca d’inclusió social a través de l’esport.

La idea va sortir de l’Hug López, voluntari de BarcelonaActua i soci del Sant Andreu. Com a professor de castellà a la fundació es va donar que a molts dels refugiats els agradava el futbol. Així és com va decidir proposar al president del club que obrissin el camp del Sant Andreu per a poder-hi jugar.

Des de llavors, han jugat al Narcís Sala cada dimecres on, més que competir, han aconseguit crear cohesió i cooperar entre ells. Un gran mèrit tenint en compte que no tots comparteixen cultura i idioma, i potser fa pocs mesos que es coneixen. BarcelonaActua, la fundació impulsora del projecte, ja celebra les fites aconseguides. Dedicada a cobrir les necessitats socials dels col·lectius més vulnerables de la ciutat, aquesta fundació treballa amb les persones refugiades i els migrants de la mà de ProActiva Open Arms

Laia Serrano, fundadora de BarcelonaActua, destaca especialment el paper del futbol per fer la seva tasca:

Des del club, han estat oberts sempre a col·laborar amb les iniciatives socials. Saben la gran importància que té el futbol per ser un exemple per l’afició i la força que té per millorar la vida d’aquells qui ho necessiten. Manuel Camino, president de la UE Sant Andreu, explica perquè el futbol és precisament el millor esport per un projecte com aquest:

Tot i no venir del mateix país, molts dels joves que juguen els dimecres al Narcís Sala comparteixen històries similars: per alguna causa major van haver d’abandonar el seu país, fer molts kilòmetres en mans de màfies fins a arribar finalment a Barcelona, una ciutat lluny de casa seva i dels seus. Aquesta és la història de l’Abdul Karim:

Arribar no els ha estat fàcil, però a Barcelona tampoc tenen una vida fàcil. Com comentava Laia Serrano, mentre no aconsegueixen una feina i trobar un hobby a practicar, tenen moltes estones lliures. Per això, iniciatives com les del Sant Andreu, són tan importants en el seu dia a dia. El Moussa explica per què li agrada tant jugar a futbol:

Aquesta iniciativa demostra la gran implicació del Sant Andreu en temes socials. I no és el primer cop que aquest club demostra la seva cara més solidària. Com explica el seu president Manuel Camino, en una altra ocasió ja van col·laborar amb ProActiva OpenArms i Òscar Camps, el seu fundador:

Fins el dia d’avui, els partits de futbol dels refugiats al Narcís Sala són el màxim exponent de solidaritat de la UE Sant Andreu. Aquí és on han aconseguit crear un oasi per aquestes persones que han fugit del malson. Per sort, ells han anat a parar a un refugi on es respira amabilitat, integració i, en definitiva, la millor expressió del veritable futbol.

 

 

Read more

La cultura barcelonina es preocupa per la situació dels refugiats

Emma Santanach (@emmasantanach)

 El centre cívic Convent de Sant Agustí va inaugurar ahir a la tarda una exposició fotogràfica que mostra la vida quotidiana d’un camp de refugiats a Cherso, Grècia. L’exposició es titula Porta oberta, frontera tancada, i forma part de la campanya Casa Nostra, Casa Vostra en col·laboració amb Open Cultural Center. Situada al vestíbul del Convent, està oberta al públic des del 5 de desembre fins al 12 de gener. L’acte d’obertura es va celebrar ahir a les 19.30 h.
pano
L’objectiu de les fotografies és il·lustrar la realitat del camp per als refugiats que hi viuen. Per tal d’aconseguir-ho, les imatges s’ordenen en diferents apartats encapçalats per cartells explicatius, de manera que cada un d’ells dóna a conèixer un aspecte concret de la vida al camp. Per exemple, trobem seccions com ara «L’escola«, on s’explica que els refugiats han aconseguit crear una rutina escolar, malgrat que els professors canvien amb freqüència. Per la seva banda, «L’espera» reflecteix la indignació de moltes famílies, que no comprenen per què no se’ls dóna l’oportunitat de formar part de la societat europea. Un altre exemple és la sèrie «Lluitadors«, composta pels retrats de les persones que viuen al campament. I, per últim, les seccions «Interior del camp» i «Exterior del camp» expressen la dualitat que amaga el títol de l’exposició, és a dir, la perspectiva tant rere la tanca com més enllà d’aquesta.
Però el plat fort de l’exposició és un petit llibre que ha editat el voluntariat d’Open Cultural Center juntament amb els infants de Cherso. El llibre conté un pròleg escrit per Màrius Serra i es divideix en quatre parts: «La vida a Síria«, «De Síria a Grècia«, «La vida en un camp de refugiats» i «Futur«. En cadascuna d’elles, nens i nenes d’entre 7 i 14 anys han escrit breument sobre la seva experiència, i les notes van acompanyades d’un dibuix fet per ells mateixos.

Captura de pantalla 2018-12-13 a les 12.38.57

 

Cherso és un camp de refugiats sota el control i la gestió de les autoritats gregues, encara que aquestes prefereixen la terminologia de «camp d’acollida». Una de les finalitats d’aquest tipus de centres és oferir els recursos i la protecció suficients que no tenen, per exemple, els refugiats que malviuen als carrers d’Atenes o al camp d’Idomeni. I és que Grècia ha passat a ser un país de trànsit. L’agència per als refugiats de l’ONU, l’ACNUR, va calcular l’any 2016 que hi havia uns 46.000 migrants a Grècia a l’espera de poder travessar les fronteres. Molts refugiats tenen l’esperança de poder arribar fins a Europa, però l’espera pot allargar-se mesos.
Davant la complicada situació que suposa la gestió d’aquesta crisi, el Convent de Sant Agustí ha volgut fer «un pas endavant» i apropar la realitat d’aquestes famílies als barcelonins i barcelonines. I és que la problemàtica dels refugiats és un tema que cada vegada té més presència al món cultural de Barcelona, fet que demostra la preocupació de la ciutat per la crisi humanitària.
foto exemple
[Fotografies: Emma Santanach]
Read more

«Refugees Welcome» cerca llars barcelonines per acollir refugiats amb la cooperació de l’Ajuntament

NIL MONTILLA I ABEL VÁZQUEZ

L’Ajuntament de Barcelona acorda un nou conveni per destinar 40.000 euros a l’acollida de refugiats. Aíxi ho va presentar en el seu nou projecte de col·laboració amb “Refugees Welcome”, una organització sense ànim de lucre que posa en contacte persones refugiades i famílies que els vulguin acollir durant un mínim de 6 mesos. L’anunci es va fer a la Sala Lluís Companys del consistori i hi van estar presents Jaume Asens, tinent d’alcaldia de Drets de Ciutadania, així com diversos components de l’entitat “Refugees Welcome”. Amb aquesta nova mesura, Asens va assegurar que l’Ajuntament reafirma el seu compromís amb el pla “Barcelona Ciutat Refugi”, iniciat el 2015 amb l’objectiu de preparar la ciutat per acollir a les persones refugiades.

Durant l’últim any, “Refugees Welcome” ha iniciat una prova pilot a la ciutat i ha generat 13 convivències entre persones refugiades i la ciutadania mitjançant l’habitatge compartit. L’Ajuntament va donar suport a aquesta prova amb una dotació econòmica de 15.000 euros i ara ha signat un nou conveni amb l’entitat que augmenta la dotació fins als 40.000. L’objectiu, segons Asens, és aconseguir 40 convivències. Així, es vol donar resposta al clam de la manifestació “Volem Acollir”, que tot just compleix un any, on persones de tota Catalunya van marxar pels carrers barcelonins per reclamar als governs europeus un paper més actiu en la crisi dels refugiats. “Les institucions han d’estar a l’altura d’aquesta exigència”, va declarar Asens.

Jaume Asens (centre) i Isabel Hidalgo (esquerra) a la roda de premsa. / NIL MONTILLA

Jaume Asens (centre) i Susana Hidalgo (esquerra) a la roda de premsa. / NIL MONTILLA

“Refugees Welcome”, que a més té seus a Madrid i a València, s’encarrega de buscar persones interessades a compartir habitatge amb sol·licitants d’asil internacional, intentant que les dues parts comparteixin afinitats i gustos. “Busquem que l’experiència sigui la més enriquidora possible”, va explicar Susana Hidalgo, impulsora de l’entitat a Espanya, que també va destacar el paper dels barcelonins en l’èxit de la proposta:

El tinent d’alcalde va remarcar que l’acolliment no s’ha de produir des de la caritat o l’assistencialisme, sinó des de la solidaritat mútua i l’acompanyament. És per crear aquesta relació d’igualtat que les despeses de l’habitatge són compartides entre el sol·licitant d’asil i la persona que l’acull.

Per tant, el programa va dirigit a refugiats que es troben a la segona o tercera fase del Sistema Nacional d’Acollida estatal, que preveu tres passes per la integració total del refugiat dins la societat: en un primer moment, el refugiat rep un servei d’assistència integral, inclòs l’allotjament, per un període de sis a nou mesos. Després, l’Estat proporciona un ajut econòmic per tal que aquestes persones puguin accedir als lloguers, i en una tercera fase l’Estat només dóna al refugiat ajudes puntuals. Però l’accés a l’habitatge, que Asens va qualificar de “problema estructural de Barcelona”, és encara més dificultós per les persones refugiades, i és aquí on “Refugees Welcome” vol actuar.

A més, l’entitat ha creat la figura del “vincle local”, una persona que s’encarrega de dinamitzar la convivència i crear espais de contacte entre el refugiat i la ciutadania local.

A la roda de premsa també van acudir quatre persones que participaven en el programa, un vincle local, dues persones que havien acollit i una refugiada ucraïnesa, que va explicar com gràcies a «Refugees Welcome» va poder “trobar una llar a Espanya”.

Tan Asens com Hidalgo van finalitzar les seves intervencions apel·lant a la ciutadania perquè es mobilitzés davant la dramàtica situació dels refugiats, en un context on el 41% de les peticions d’asil fetes a Espanya des de 2010 continuen sense rebre resposta.

Read more

Què ha passat amb els refugiats?

Des de l’inici de la Primavera Àrab a Síria, milers de persones han hagut de fugir del país, però tot i que la crisi humanitària continua, ha deixat d’ocupar les grans portades.

Read more

Mig any del Golfo Azzurro, el vaixell que salva vides

GEMMA GARRIDO

La oenegé Proactiva Open Arms ha salvat 4.000 persones des del desembre

Aquesta setmana, i com cada dos dilluns, s’ha realitzat el relleu de tripulants a Malta, base de les operacions de localització i rescat de persones al Mediterrani, de la oenegé Proactiva Open Arms (POA). Durant 15 dies, el grup de voluntaris realitzarà les operacions de salvament a la costa de Líbia, un país d’on moltes persones fugen, sigui per risc d’esdevenir esclaus com per la guerra i la misèria.

L’equip 18 de voluntaris de l’organització no governamental socorrerà a centenars de persones que resten varats al mar en pasteres inflables sobrecarregades. El grup està format per socorristes, metges, infermers, cuiners i navegants i, entre ells, en aquesta expedició també participarà l’expresident del Joventut Badalona de basquetbol, Jordi Villacampa.

Rescat i trasllat
Han passat sis mesos des que la famosa nau insígnia Astral, que va salvar les vides de 15.000 persones en quatre mesos, va donar pas al Golfo Azzurro en les tasques de salvament de la oenegé POA.

El Golfo és un vaixell pesquer de 1987 que té capacitat per transportar al voltant de 400 persones i disposa d’equipament sanitari per poder atendre els migrants. A diferència de l’Astral, no fa transferències a naus millor proveïdes, sinó que està preparat per rescatar-los i també traslladar-los a terra ferma, allà on els guardacostes italians indiquen.

Operacions rescat POA Mediterrani _ Gemma Garrido

Feina obligada
La seu de Proactiva Open Arms és a Badalona, on es coordinen totes les passes que la oenegé dóna en les seves missions. Mar Sabé, periodista i portaveu, explica que la fundació va néixer perquè ningú feia res davant centenars de morts a les costes europees. “Fem una feina que no volem fer; des del primer dia desitgem no haver-la de fer”, explica.

Els pilars de l’actuació de l’ONG són tres. En primer lloc, fer l’acció humanitària que les autoritats no fan; en segon lloc, ser els ulls per qui no és allà (d’aquí que retransmetin continuament a les xarxes) per arribar a la tercera, i molt important: sensibilitzar la societat i els governs. L’objectiu de l’organització és també posar noms a les persones migrants, perquè són persones amb drets, no números a comptabilitzar, quelcom en què incideixen molt a les publicacions a les xarxes.

Sabé emfatitza que, tot i que la resposta de Catalunya davant la crisi dels refugiats és un exemple de solidaritat, encara falta molt. “Mig milió de persones a la manifestació de Casa meva, casa vostra, són moltes persones, però no és tothom”. Es necessita més ajuda i més cooperació per tal que les persones que busquen una vida millor, no la perdin al mar.Finançament POA _ Gemma Garrido

 

Read more

El retrat dels refugiats que no volen tornar

Carles Grau Sivera (@carlesgrau13)

Descarrega l’article en PDF

El Centre Cívic Pati Llimona, situat al districte barceloní de Ciutat Vella, acull una exposició audiovisual sobre la crisi dels refugiats de la mà de l’artista italià Marco Panzetti.

«We are not going back!» (No tornarem enrere!) és el títol que rep el recull fotogràfic: fa referència al crit d’esperança de milions de desplaçats per la guerra als seus respectius països.

El replà principal del centre cultural Pati Llimona es converteix en el mediterrani dels ofegats i en els camps de refugiats de condicions insalubres. Una vintena de fotografies, endreçades cronològicament, exposen una història que va començar l’estiu del 2015: la crisi més gran de refugiats des de la Segona Guerra Mundial.

En aquest context, l’escena se situa prop de la ciutat fronterera italiana de Ventimiglia. Després del tancament forçós de la frontera francesa, un grup d’uns 300 migrants es van resistir a la costa italiana i van crear el primer campament improvisat a Itàlia.

Quatre mesos després, el camp de refugiats va ser desallotjat per la policia italiana i els migrans van ser traslladats al campament de la Creu Roja Italiana, al costat de l’estació de trens de Ventimiglia.

El dia d’avui, les fronteres italianes i franceses encara romanen tancades. El crit de «we are not going back!», però, ha transgredit tot tipus de frontera. I Panzetti ens ho mostra. A través de les seves fotografies i un petit reportatge en vídeo on s’explica la tràgica i curta història d’aquest campament de refugiats, podem experimentar tota mena de sensacions: des de la repugnància que provoquen les condicions indignes de vida als camps fins a l’esperança i la resistència que oposen els migrants per arribar a complir les seves expectatives.

 

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies