Des de lluny i per uns instants

Els presos independentistes surten de la presó per assistir a la Comissió d’investigació del 155.

Junqueras, Forn, Bassa, Romeva, Rull i Turull van tornar aquest dimarts 28 de gener al Parlament de Catalunya. Aquesta vegada però ho van fer en el marc de la comissió d’investigació de l’article 155 de la carta magna espanyola. A les 8 del matí, ja hi havia una concentració convocada per l’ANC per «rebre amb escalf» els presos i també quan aquests han enfilat l’escala d’honor de la institució catalana, un grup nombrós de funcionaris va sortir a donar-los la benvinguda.

La jornada de dimarts va deixar un nou episodi de política de gestos, quan els diputats de Ciutadans van atacar el líder d’Esquerra i van aixecar-se abans de sentir la seva rèplica. Mentrestant, els líders catalans presos van reiterar, cadascú en el seu torn, la seva voluntat de dialogar, convençuts, però, que l’1-O no va ser cap error.

Per alguns dels presos, la de dimarts no va ser la primera vegada que van poder sortir per motius polític. Junqueras ja va sortir de la presó per acudir a una cambra parlamentària. Va ser el 22 de maig del 2019, quan encara estava en presó provisional a Soto del Real, que va sol·licitar assistir a la jornada de constitució de les Corts espanyoles.

Records de fa 30 anys

Aquests dos episodis en què polítics empresonats surten del centre penitenciari per assistir a jornades polítiques que requereixen la seva presència no són casos aïllats. A Espanya hi ha hagut altres persones que també han pogut sortir de presó per motius com el que ocupa a Catalunya des de 2017.

En aquest cas, els altres casos que s’han donat a Espanya s’han concentrat, majoritàriament, al País Basc:

El febrer de 1987, Juan Carlos Yoldi, un exparlamentari d’Herri Batasuna que va formar part del grup terrorista ETA, va arribar en furgó policial a la sessió d’investidura del País Basc perquè, des de la posició de presó provisional, s’havia presentat a les eleccions.

Dos anys abans, el 1985, Yoldi va ser detingut per presumpte col·laborador en atemptats terroristes contra infraestructures ferroviàries a Goyerri, Guipúscoa.

Estant en presó provisional, va ser inclòs a les llistes electorals d’Herri Batasuna, un partit d’esquerra abertzale (patriota en euskera), objectius del qual eren la independència socialista per a Euskal Herria. I no només va ser inclòs en les llistes, sinó que va ser proposat com a candidat a lehendakari per aquest mateix partit. Yoldi es va convertir, aleshores, en el primer i únic rival de José Antonio Ardanza, del Partit Nacionalita Vasc.

Finalment Ardanza va guanyar les eleccions i Yoldi va haver de tornar a presó, on s’hi va passar els següents 16 anys de la seva vida sota una condemna que, inicialment era de 25 anys. Durant aquest període no va poder tornar a cap sessió del Parlament i va haver de cedir el seu escó a José Luís Elkoro, després que, el 1988, la sentència del Suprem passés a adquirir la condició de sentència ferma.

Yoldi recordava, tot just fa un any, la seva experiència com a candidat a la presidència des de la presó en una entrevista a TV3:

Els casos d’excraceració, però, no acaben amb Yoldi. El 1989, Ángel Alcalde es converteix en diputat mentre estava en presó provisional. En aquest cas, Alcalde va poder sortir de la presó el dia 1 de desembre per poder assistir a la sessió d’investidura que es feia tres dies més tard per fer president a Felipe Gonzalez.

En aquella sessió era necessària la seva presència perquè, tot i fer més d’un any que es trobava en presó preventiva per presumpta col·laboració amb ETA, es va convertir en número 2 a les llistes, també d’Herri Batasuna, per Biscaia. Inicialment, Alcalde es trobava en quarta posició, però la renúncia d’un diputat electe i l’assassinat del seu company de partit Josu Muguruza van fer-lo escalar dos llocs fins a poder ocupar un escó al Congrés i quedar en llibertat.

Tanmateix, després de jurar la constitució, va perdre la immunitat, cosa que el podia fer retornar a la presó. No va ser així perquè es va fugar.

Finalment, un altre cas que també es va donar en territori basc va ser el d’Ángel Figueroa, el 1995. El seu cas va ser similar al de Yoldi, ja que el basc va ser excarcerat temporalment per poder complir les seves tasques com a candidat a la presidència.

Figueroa és el que més anys de condemna acumulava, amb un total de 67. Una condemna que va acabar marcant el final de la seva vida, ja que el març de 2013 va morir per una malaltia. No obstant això, l’exetarra va poder morir a casa seva perquè des de 2008 i a causa de la seva condició de salut, va obtenir el tercer grau que li permetia estar al seu domicili.

Figueroa va ser condemnat per l’Audiència Nacional per la col·locació de tres artefactes explosius, tinença d’armes i falsificació de documentació oficial.

Recuperem la noticia d’Eitb recodant aquests 3 casos del País Basc.

Read more

“El objetivo no es tanto político como de solidaridad”

El lunes 21 de octubre un grupo de estudiantes se encerraron por la noche en la universidad Pompeu Fabra con la intención de paralizar las actividades académicas. Al día siguiente los campus de Ciutadella, Poble Nou y el campus Mar amanecieron con sus accesos ocupados impidiendo la entrada al resto de jóvenes que pretendía ir a clase con normalidad. Según los estudiantes encerrados la premisa era no dejar entrar a la gente, pero sin utilizar la violencia. “Si alguien se empeñaba en entrar lo dejaríamos”. Pero en el campus de Ciutadella se personificaron miembros del sindicato de estudiantes constitucionalistas S’ha Acabat!, que en una exhibición de músculo se enfrentaron verbalmente con los piquetes y acabaron saltando las vallas de la universidad «los miembros de S’ha Acabat defienden ir a clase, pero de una forma violenta” aseguraba una de las estudiantes encerradas en la universidad.  Pero los estudiantes aguantaron hasta el final y la universidad permaneció cerrada. 

En los días previos a la ocupación de los campus se anunció en las redes sociales y dentro de la universidad la convocatoria de una asamblea por parte del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) a la que estaba todo el mundo invitado a participar y en la que se decidiría si se cerraba la universidad o no. Unas 50 personas asistieron y llegaron a la conclusión de que la universidad debía cerrarse. Acto seguido se crearon comisiones de organización necesarias para llevar a cabo este tipo de actuaciones: organización, suministros de comida y un discurso ideológico que les permitiese establecer unos objetivos máximos y mínimos para negociar con el rectorado.

El objetivo de los manifestantes era que se suspendiesen las clases para que los estudiantes pudiesen asistir a las manifestaciones, así como para poder negociar unas condiciones de evaluación que no les perjudicasen. Pero mientras los estudiantes estaban haciendo piquetes el SEPC negoció una evaluación única que culminó con un comunicado del Rector Jaume Casals que logró desconvocar la huelga, pero que no dejó contento a todos los estudiantes, ya que el rectorado dejaba las condiciones de la aplicación en manos del profesorado lo cual supondría que dependiendo del profesor se respetaría más o menos lo pactado. Así mismo, según los estudiantes afectados se tenía que haber tenido en cuenta que carreras como periodismo se basan en gran medida en clases prácticas que dificultan la posibilidad de una evaluación única

Otra de las demandas de los estudiantes era “un posicionamiento del rector y de una universidad que es pública”. Uno de los motivos principales por el que los estudiantes se manifestaban era por “las compañeras y compañeros detenidos” que alcanzan ya la treintena. “En un principio las protestas eran contra la sentencia, luego contra las cargas policiales, pero ahora el objetivo ya no es tanto político como de solidaridad con nuestros compañeros detenidos”. Han sido varios los detenidos que han denunciado situaciones anómalas como pasar 14 horas sin poder hablar con un abogado “si yo estuviese en el lugar de alguno de los detenidos me gustaría que la universidad se posicionase” 

Es curioso que los que piden libertad para asistir a las clases critiquen la libertad para poder asistir a las movilizaciones. Lo que está pasando en Cataluña está preocupando a muchos jóvenes y no solo independentistas. La razón obvia es que un movimiento pacífico como el independentista, que ha estado dispuesto a forzar los límites de la política ha visto cómo sus líderes acababan en prisión. Esto supone un riesgo ante todo aquel que en un futuro pretenda desafiar de manera pacífica al estado. El alumnado de la Pompeu no destaca por su activismo político ni por su apoyo al independentismo, por varios motivos. Son muchos los alumnos que vienen de fuera de la región y los que son de aquí no suelen tener demasiado tiempo para el activismo por culpa de un sistema académico exigente. Aunque, eso no impide que algunos jóvenes se sientan atraídos por cuestiones sociales y políticas, incluido el movimiento independentista, Y que demuestren su descontento ante unos hechos tan significativos que lo extraño sería que el ámbito universitario se mantuviese al margen.

Read more

Les contradiccions de Rajoy

Malena Ramajo Bussgalia (@malenaramajo)

Un dels moments més esperats de la setmana ha estat la declaració de Mariano Rajoy com a testimoni al judici del procés. Durant poc més d’una hora i mitja ha respost a les preguntes de la Fiscalia. Com a testimoni estava obligat a dir la veritat, i així ho jurava a l’inici de la declaració. No obstant, hi ha algunes qüestions que han resultat contradictoriès i que han despertat la polèmica. Les recollim a continuació.

1. Hi va haver referèndum o no?

Mariano Rajoy va ser preguntat per l’advocada de l’Estat el motiu pel qual el seu govern va aplicar l’article 155 la tardor de 2017 després de l’1-O i no en el cas de la consulta del 9-N de 2014. Rajoy respon que el 9-N «no era una consulta vinculant, aquesta (en referència a l’1-O), sí».  

Aquestes paraules suposaven una contradicció amb la seva reiterada afirmació que el primer d’octubre «no es va produir cap referèndum». Si no hi va haver referèndum, per què destaca el fet que la consulta fos vinculant com una raó per l’aplicació del 155?

Era aquest també un dels moments més controvertits, ja que feia referència a la declaració prèvia de Soraya Sáenz de Santamaría, quan d’acord amb la llei, els testimonis tenen prohibit comunicar-se o sentir les declaracions anteriors.

2. Es van utilitzar diners públics en el referèndum?

Francesc Homs, l’advocat de la defensa de JuntsxCat, preguntava a Rajoy pel control dels comptes de la Generalitat. Rajoy explicava que en el moment que es va prendre el control dels comptes, es va eliminar dels pressupostos una partida destinada al referèndum, i es va mantenir el control per evitar-ho per altres vies. Tot i així, deixava enlaire la possibilitat que d’alguna manera El Govern s’hagués pogut saltar aquest control:

Homs li retreia que el 7 de febrer havia assegurat que no s’havia malgastat «ni un sol euro» en el referèndum, amb la qual cosa el dubte que planteja no tindria sentit. A més, Montoro en la seva declaració reafirmava que la Generalitat «no tenia possibilitat de convocar un referèndum amb pressupost».

3. Va haver mediació per part d’Urkullu?

Sense dubte, la major polèmica s’ha produït per les diferències entre la declaració de Rajoy i la del lehendakari Íñigo Urkullu. Rajoy insistia que «no va haver acord ni cap conversació per arribar a un acord» i que «no havia hagut cap mediador de res». Es resistia a respondre a l’advocat Jordi Pina davant la pregunta de si s’havia reunit personalment amb el lehendakari o no. Per contra, l’endemà Urkullu relatava el seu paper com a intermediari entre Puigdemont i Rajoy, tant a l’estiu com després del referèndum, per trobar una sortida pactada i evitar l’aplicació del 155.

D’aquesta manera, Urkullu posa en entredit la veracitat de les declaracions de Rajoy, quelcom que podria suposar un delicte per violar el jurament de dir la veritat.

4. Qui va dirigir l’operatiu policial de l’1-O?

Tant Rajoy com el seu ex ministre de l’Interior, Zoido es desentenien de l’operatiu policial de l’1-O. Rajoy, a part de culpar la Generalitat de la violència viscuda l’1-O per haver permès que es celebrés el referèndum, es deslliurava de qualsevol responsabilitat en el disseny de l’operació policial. En preguntar-li l’advocat Van de Eyde sobre com rebia la informació dels esdeveniments de l’1-O, Rajoy responia que la vicepresidenta era qui el trucava per informar-lo, tot i que estava a Madrid amb ell. Evitava respondre sobre quina era la font que els informava, al·legant que era una informació que rebia la vicepresidenta. Aquestes declaracions encara estan per veure amb la declaració la propera setmana del coronel Diego Pérez de los Cobos, coordinador del dispositiu policial.

Read more

Qui són els nous Fiscals de l’Estat en el judici pel procés?

Laura Cercós Tuset (@cercos_tuset)

Aquesta setmana, al Tribunal Suprem, ja no seran Javier Zaragoza i Fidel Cadena els fiscals encarregats d’interrogar els líders independentistes. Consuelo Madrigal i Jaime Moreno agafen el relleu en l’interrogatori dels líders independentistes.

Els primers interrogats aquesta setmana són Jordi Turull, exconseller de la Presidència, i Raül Romeva, exconseller d’Exteriors. Tot i això, només Turull ha admès preguntes de la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat. Per la seva banda, l’interrogatori de Raül Romeva es limita a les preguntes del seu advocat, Andreu Van den Eynde, tal i com va fer Oriol Junqueras la setmana passada.

A què es deu aquest relleu?

L’acusasió de la Fiscalia de l’Estat contra els líders independentistes està defensada per quatre fiscals de la sala: Javier Zaragoza, Fidel Cadena, Consuelo Madrigal i Jaime Moreno. La setmana passada van intervenir-hi tant Zaragoza com Cadena, durant la fase de qüestions prèvies i en l’interrogatori de Joaquim Forn. Aquesta setmana s’estrenen en el judici del procés Madrigal i Moreno.

L’estratègia dels Fiscals de l’Estat consisteix en presentar-se per parelles a la Sala del Tribunal Suprem, interrogant diferents polítics cadascun. Com a fiscals de sala, aquesta alternança és habitual en els diferents judicis que tenen lloc al Tribunal Suprem.

fiscals

Consuelo Madrigal i Jaime Moreno prenen el relleu com a Fiscals de l’Estat en el Judici del Procés

 

Read more

José Téllez: “La Generalitat de Catalunya ja estava intervinguda abans del 155 i ho continuarà estant tot i la formació d’un govern autonòmic”

MARTA SANTACREU OLAYA (@msantacreeu)

Parlem amb el tinent batlle de Badalona sobre la situació actual de la ciutat, del procés independentista de Catalunya, de la justícia espanyola i sobre feminisme

José Téllez (Badalona, 1984) va abandonar la seva feina com a dissenyador gràfic per endinsar-se de ple al món de la política. A les eleccions municipals del 2015 va ser escollit regidor de l’Ajuntament de Badalona anant en segon lloc a la llista de la segona candidatura més votada i encapçalada per l’actual alcaldessa Dolors Sabater, Guanyem Badalona en Comú. Avui és el Tercer Tinent d’Alcaldia i dirigeix l’àrea anomenada Badalona Democràtica, que aglutina Hisenda, Patrimoni, Recursos Humans i Informàtica.

Tot i que reconeix que el seu càrrec com a representant polític exigeix una responsabilitat major i una disponibilitat completa, José Téllez no considera que estigui fent res més diferent del que feia com activista. Des d’adolescent, va entrar en contacte amb diferents moviments socials, com l’estudiantil contra la Guerra d’Iraq o el 15-M. Des d’aleshores ja feia política.

– Quan decideixes fer el pas del carrer al partit polític?

– Vaig entrar a la CUP durant la campanya electoral de les eleccions autonòmiques del 2011. Fins aleshores havia estat en petits grups anticapitalistes o antiglobalització.  Però després del 15-M decideixo fer un pas endavant perquè crec que s’havien de crear moviments que arribessin a les institucions. També entro a la CUP perquè des de l’assemblea local em van dir que volien fer un projecte ampli per a les eleccions municipals del 2015. Jo m’implico en aquest procés de confluència i així es crea Guanyem Badalona en Comú, una coalició que aglutina gent de la CUP, Podem, Procés Constituent i Esquerra Unida i Alternativa.

– Guanyem Badalona en Comú, tot i ser la segona força més votada a les municipals, per darrere del Partit Popular, va aconseguir l’alcaldia gràcies a un pacte amb les forces d’esquerra i nacionalistes de la ciutat. Com valoreu aquest temps en l’executiu?

– En línies generals molt bé, tot i que som un equip de govern molt plural i provinent de cultures polítiques molt diferents. A més a més, ens trobem en un moment en el qual l’estat espanyol està retallant fortament l’autonomia de les ciutats per a governar, cosa que dificulta tirar endavant les polítiques municipals. Però, si hem de destacar una cosa, és el fet d’haver abandonat la dinàmica estancada de treball que tradicionalment ha caracteritzat l’Ajuntament de Badalona. Cada regidor o partit, en el cas d’una coalició de govern, controlava les seves àrees sense tenir contacte amb la resta. Per això hem apostat per una manera col·legiada i transversal d’actuació. Els èxits són de tots i, els fracassos, també.

– Alguna autocrítica?

– En política d’habitatge no hem sigut prou valents, i és un dels principals problemes de qualsevol ciutat metropolitana. Ho pateix la ciutadania amb menys recursos però també aquella de classe mitjana, que cada cop es veu més apartada de la ciutat per l’augment del preu del lloguer, entre altres factors. Provoca molta impotència veure que no tens eines per poder actuar efectivament, però no ha de ser una excusa o un impediment per a liderar un procés de canvi en aquest sentit. Hi estem treballant i crec que encara hi som a temps.

– Vau tenir moltes dificultats durant la campanya electoral?

– Moltíssimes. Vam haver de fer un procés de primàries en només 15 dies i buscar suport econòmic a corre-cuita, que es va aconseguir a través d’una campanya de microcrèdits i de molt voluntarisme. També hi va haver un menysteniment per part de la resta de partits polítics. Es van decidir repartir els espais de representació, com les quotes de pantalla a la Televisió de Badalona, per a boicotejar-nos. Per això vam optar per accions de campanya mediàtiques, com la que vam realitzar davant la seu del PP en oposició al lema “Limpiando Badalona” de Xavier García Albiol.

– Xavier García Albiol va governar Badalona entre 2011 i 2015. Com s’explica un canvi de color tan diferent en el govern?

– Els sectors que conflueixen en Guanyem Badalona en Comú són aquells que es troben lluitant durant el temps en què Albiol governava. Això no vol dir que la confluència neixi únicament en oposició al conservadorisme del popular, sinó que es planteja com a enemic comú entre els moviments socials de l’època. Albiol va tensar molt la política badalonina i això va provocar que cap altre partit volgués pactar amb ell. El PP només aspirava a governar amb majoria absoluta i, per tant, l’única alternativa possible era que governés el partit més votat del bloc demòcrata.

– L’última polèmica protagonitzada per Albiol va ser el dia de Sant Jordi, mentre repartia roses i llibres a Badalona. Què n’opines?

– Va ser una provocació per part seva. No és el primer any que ho fa, però aquest cop la resposta va ser més gran. Es trobava al mig d’una fira on la majoria de parades eren d’entitats que venien roses i llibres. Si una persona es posa a repartir roses amb el logotip del PP de manera gratuïta, és normal que es creï un conflicte. Per descomptat qualsevol persona té dret a repartir la propaganda política que vulgui i ningú pot ser expulsat d’un espai públic. Però a un càrrec polític se li ha d’exigir més perquè té major responsabilitat. Ell era conscient que estava creant un problema d’ordre públic i la solució era tan senzilla com marxar.

 

– Van contribuir les polítiques d’Albiol a accentuar la manca de cohesió que existeix entre el veïnat de Badalona?

– La majoria d’habitants de Badalona viuen en una zona concreta, fet que provoca l’existència de barris amb molta densitat de població. Això al final es tradueix en pocs equipaments i espais públics. Si a més a més les persones amb les quals convius són estrangeres i ningú t’està explicant que la culpa no és seva, es creen problemes de cohesió i racisme. Albiol va estigmatitzar alguns barris concrets de la ciutat, a través d’un missatge que assenyalava certs sectors de la població. Aquests tipus de campanyes han fet molt mal a la convivència de Badalona, perquè han provocat guetos i divisions dins dels mateixos barris. L’única manera de contrarestar aquesta situació és explicar a la gent que ha de conviure i crear més espai públic, però no conflictivitzar-lo com va fer el PP.

El passat ple d’abril no vau rebre el suport necessari per aprovar els pressupostos. Àmplia part de l’oposició, com PSC, PP i C’s, considera que els diners públics s’han posat al “servei de l’independentisme”. Què responeu davant d’aquesta acusació?

– Els pressupostos municipals no es poden posar al servei de l’independentisme perquè no hi ha cap partida destinada a la promoció de cap ideologia. Creiem que els motius de votar a favor o en contra no tenen res a veure amb la política local, sinó que estan pensats en clau electoral per a les eleccions municipals del 2019. De fet, els únics regidors que van parlar dels pressupostos van ser els que pertanyen a l’equip de govern. Els regidors de l’oposició només van parlar del procés independentista.

– Com a conseqüència, Dolors Sabater se sotmetrà a una qüestió de confiança. Com afronteu aquest escenari?

– La conseqüència principal de no aprovar els pressupostos és que no es pot incorporar la previsió d’ingressos a l’alça que teníem prevista, que era de quatre milions d’euros. Quants milions d’euros per a fer polítiques públiques estem perdent per culpa de l’electoralisme? És una irresponsabilitat política per part de la resta de grups. L’alcaldessa i tot el seu equip estem disposats a sacrificar els nostres càrrecs per comprovar si algú altre és capaç de formar un govern alternatiu. Per això Dolors Sabater es sotmetrà a una qüestió de confiança, ja que estem convençuts que no hi ha alternativa possible. Hauria de provocar-se una aliança entre populars i socialistes, cosa que ens costa d’imaginar atenent que el PSC va adoptar el compromís vers els seus votants de no fer alcalde a Albiol. El nostre objectiu, doncs, és que els pressupostos quedin automàticament aprovats.

– Tu mateix has dit que Guanyem Badalona en Comú és una formació molt plural. Com conviviu entre aquestes diferents forces polítiques per aconseguir certa estabilitat?

– En l’àmbit local hi ha forts acords, però la política nacional provoca tensions. Per això intentem que les decisions siguin sempre en clau local, encara que en alguns moments vagin contraposades al que es parla en l’àmbit nacional tant de la CUP, de Podem o d’altres espais de referència. És la manera d’aconseguir un nivell de representació el més unitari possible.

– De fet, tu ocupes una posició estratègica entre l’esquerra i l’independentisme dins del partit. Com executes aquest joc de malabars?

– Intento trobar punts en comú, que crec que són molts. Però també opino que existeix un joc d’interessos i un excés de partidisme en ambdós sectors, tant a favor o en contra d’una futura República Catalana, que ha perjudicat molt les relacions entre l’esquerra i l’independentisme. Per exemple, la política municipal de Barcelona ho evidencia molt bé. Si hi hagués hagut una millor entesa a la capital catalana, la divisió entre l’esquerra independentista i aquella més federalista o sobiranista no seria tan evident. En canvi, a Badalona intentem ensenyar que existeix una altra manera d’entendre’s.

– En referència a la posició dels Comuns durant el procés independentista, com valores la cèlebre equidistància adoptada per ells?

– Per mi ha sigut un error, perquè han supeditat les seves conviccions polítiques a estratègies electorals i partidistes. No van donar suport a la desobediència pacífica, civil i democràtica perquè tenien por que no fos entès per gran part del seu electorat. Aquí a Badalona la gent no hauria entès que Dolors Sabater no donés suport al referèndum, perquè això és el que s’esperava d’ella. En canvi, a Barcelona, Ada Colau va decebre a molts dels seus votants perquè no va recolzar l’1 d’octubre. No s’entén d’una persona que prové d’una pràctica de desobediència civil i pacifica com és la PAH i l’aturada de desnonaments. Aquí rau l’error, preveure que una part de la població que se sentia més espanyola que catalana seguiria aquests plantejaments d’equidistància. Quan estan en joc la democràcia i els drets civils bàsics t’has de posar en un costat o altre, assumint les teves conviccions polítiques i personals segons el que representes. S’ha de deixar de pensar en què votarà la gent i prendre decisions, per molt complicades que siguin. Si les conseqüències dels teus actes tindran un càstig electoral o no es troba en segon pla.

– Quin sentit doneu a les eleccions del 21-D que, segons el vostre sector, catalogueu d’imposades per l’Estat?

– El 21-D es va arribar a un nivell de participació màxima, fet que ens dóna una radiografia molt fidel del tipus de país que tenim. La majoria silenciosa va deixar de ser-ho i va anar a votar, i tot i l’increïble desplegament de mitjans mediàtics i econòmics a favor dels partits unionistes, l’independentisme va obtenir la majoria. És cert que Catalunya està molt polaritzada, però també es va fer palès que l’Estat espanyol té un problema per convèncer als catalans independentistes de no marxar. Calen trobar sortides democràtiques per superar aquesta situació de bloqueig que no passen per les actuals preses pel govern d’Espanya.

– Com per exemple?

– Jo sóc partidari d’un consens entre les forces democràtiques, només possible si s’abandona el partidisme i l’electoralisme, present en totes les forces polítiques. També algunes formacions, sobretot aquelles que tenen presos polítics, estan supeditant la seva estratègia política a l’antirepressiva. Les decisions mai es poden prendre pensat en si aquesta acció em farà anar a la presó o em farà perdre vots a favor d’una altra opció. Si abandonem aquest pensament, es podria avançar més i fer entendre a la gent en quin punt ens trobem. Molts cops s’oblida que els partits al final són eines al servei de la ciutadania per aconseguir uns objectius concrets.

– Creus que s’ha personalitzat massa el procés independentista quan es parla, per exemple, de la figura del President Puigdemont?

– És un debat que tenim molt present a Badalona també. Vam presentar una candidatura amb moltes cares i ara debatem sobre la popularitat de l’alcaldessa, que alhora ens serveix per explicar el nostre projecte a la gent. És una contradicció que hem d’assumir. Jo crec que es personalitza perquè pensem que aquestes persones són les que millor representen els objectius col·lectius. El President Puigdemont és una d’elles i per això quan es demana investir-lo és perquè el poble s’hi sent representat. La gent necessita després de tanta repressió una victòria col·lectiva, i la investidura de Carles Puigdemont ho seria.

– El 155 continuarà operant encara que es formi finalment un govern autonòmic?

– En realitat la Generalitat de Catalunya ja estava intervinguda abans del 155 i ho continuarà estant tot i la formació d’un govern autonòmic.

– Molts badalonins t’anomenen ‘regidor rebel’. Per què creus que has guanyat aquesta fama?

– Rebel sóc jo com qualsevol altra persona que vingui dels moviments socials. Però és cert que davant de situacions d’injustícia m’agrada actuar. Per exemple, quan el 12 d’octubre de 2016 vaig trencar la interlocutòria que impedia anar a treballar els funcionaris, ho vaig fer per salvaguardar els seus interessos. Se’m va acusar d’haver fet una performance per deixar evident que aquell dia s’estava cometent una injustícia, que era retallar l’autonomia local per decidir quan es podia i quan no obrir un Ajuntament. Però certament les performances han estat una eina dels moviments socials des de fa molt de temps. Crec que és la meva obligació com a càrrec electe actuar davant la vulneració d’un dret bàsic, com és el dret a la llibertat d’expressió, i assumir les conseqüències que se’n derivin. Estem molt poc acostumats a veure polítics que defensin els drets de la ciutadania assumint les represàlies, quan això hauria de ser l’obligació de qualsevol.

– El mateix va succeir el passat 25 de setembre durant la campanya del referèndum de l’1 d’octubre.

– Aquella nit jo tornava cap a casa quan, de sobte, em vaig trobar una situació de certa tensió entre un grup d’activistes i la Guàrdia Urbana. Els agents estaven requisant uns cartells d’Òmnium Cultural tot interpretant una de les ordres de la Fiscalia que prohibia fer publicitat del referèndum. Vaig parlar amb ells per fer-los-hi veure que no eren urnes, sinó cartells amb un lema polític, i que estaven impedint l’exercici d’un dret fonamental emparat per la Constitució Espanyola. Per tal d’evitar un problema major, i després d’informar a la Guàrdia Urbana, vaig decidir agafar els cartells confiscats i tornar-los als activistes amb la condició que marxessin. Els agents van prendre nota de tot el que va passar i la Fiscalia em va acusar per delictes de desobediència i obstrucció de la justícia.

 

– Et consideres víctima d’un muntatge policial?

Em sento més aviat víctima d’un muntatge de l’Estat. Una altra de les persones que es trobava allí era el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart. La víctima real de tot aquest procés de persecució no sóc jo, sinó en Jordi. I si estirant el fil amb això de Badalona poden sumar-li un o dos anys més de presó, ho faran.

– Creus que aquesta persecució política de dirigents independentistes, siguin polítics o de la societat civil, arribarà al món local i a la ciutadania?

– De fet ja ho hem vist amb la detenció d’activistes dels Comitès de Defensa de la República o amb alguns alcaldes que han anat a declarar davant la justícia. S’ha començat des de dalt però s’acabarà a baix, i segurament abans de la campanya electoral de les pròximes eleccions municipals. S’està preparant una gran causa contra el món local pels fets de l’1 d’octubre.

– Has tingut por en algun moment de ser jutjat o empresonat?

– Em fa més por que la gent a qui represento em jutgi per no haver actuat com s’esperava de mi, que ho faci una justícia que ha demostrat ser el braç armat del govern espanyol.

– Parlant de justícia, últimament s’ha posat en qüestió la independència judicial a l’Estat espanyol. Existeix?

– Quan es va fer la maleïda transició entre la dictadura i la mal anomenada democràcia, es van canviar les parets però es van deixar els mobles. Ho estem veient a través d’una repressió molt dura contra l’independentisme, però també contra músics i artistes, i més recentment amb la sentència de la Manada. Que hi hagi jutges que s’atreveixin amb total impunitat afirmar que el rostre de la víctima d’aquesta brutal violació expressava plaer o demanar la dimissió del Ministre de Justícia, Rafael Català, per senzillament opinar sobre la resolució judicial, evidencia que la justícia continua sent la mateixa que al franquisme. Tenen segrestada la democràcia i són ells els qui decideixen què és violència, sedició o rebel·lió. Sincerament crec que la Fiscalia és una de les principals potes d’allò que va dir Franco de “atado y bien atado”, i que el poder judicial continua sent fidel al Movimiento.

– S’ha parlat molt també de reformar el Codi Penal després de la publicació de la sentència de la Manada. Ets partidari d’aquesta opinió o creus que manca una educació en perspectiva de gènere?

–  El problema és que no s’ha arribat a aplicar el Codi Penal tal com està escrit, sinó que s’ha considerat abús un cas que és clarament una violació. Existeix també una convivència entre la justícia i les forces repressives de l’Estat. No oblidem que alguns dels violadors de la Manada formen part de la Guàrdia Civil i de l’exèrcit. Estic convençut que si mires les famílies d’aquestes persones, totes tenen algun contacte amb la justícia, amb la qual cosa possiblement els magistrats estan jutjant a fills d’amics seus. I això és degut a la inexistència d’un accés democràtic a la justícia i als cossos policials, un tipus d’accés que es conserva des del franquisme. De la mateixa manera s’explica perquè no hi ha dones, o molt poques, en el poder judicial. La meitat de tots els òrgans de representació de qualsevol tipus haurien d’estar formats per dones, ja que suposen el 50% de la població.

– La llista de la vostra candidatura municipal gaudeix d’una paritat de gènere poc comú en el món de la política. A través de quines polítiques cristal·litzeu el discurs feminista?

– Des de Guanyem Badalona en Comú hem municipalitzat el servei d’una advocada especialitzada en violència de gènere i, per primera vegada, hem desenvolupat un pla d’igualtat i campanyes de sensibilització, per a les festes majors i els espais d’oci, i d’educació en instituts i escoles. Però hem començat les polítiques de gènere no des de zero, sinó des de menys deu, perquè és molt poc el que s’ha fet. Una política feminista no és només allò que fas a favor de certs col·lectius de dones, com les afectades per la violència masclista, sinó per a totes elles. Per això és necessària una política transversal de gènere més profunda.

– En política, falta també molta perspectiva de gènere?

– El problema és que la política exigeix molta dedicació i, tal com està pensada la nostra societat, els homes tenim més fàcil combinar llocs de responsabilitat amb la nostra vida privada. Evidentment s’ha avançat molt, però el que costa d’entendre és que els homes hem d’estar disposats a renunciar a certs privilegis. L’altre dia vaig fer un tweet en el qual deia que em feia fàstic ser home, i vaig rebre moltes crítiques de gent que em deia que no tots els homes són violadors. Però realment jo no sóc conscient dels cops que he ‘violat’ algú sense saber-ho pel simple fet de ser home, i això és molt dur de reconèixer. Fins que els homes no aprenguem a acceptar que tenim una sèrie de privilegis que ens permeten violar a persones i les dones no manin en política serà molt difícil fer passos importants.

Read more

Quim Torra: “La independència exigeix un gran sacrifici i una etapa de gran confrontació amb l’Estat espanyol”

MARIONA RODRÍGUEZ (@mariona206) i IGNASI ESTIVILL (@estivillcat)

Quim Torra, advocat, editor i escriptor català, va ser l’últim president d’Òmnium Cultural abans que Jordi Cuixart. L’any 2015 va ser nomenat president de l’entitat independentista en substitució de Muriel Casals. El mateix any, però, va traspassar el càrrec a Cuixart, empresonat per l’Audiència Nacional, juntament amb el president de l’ANC, Jordi Sànchez, pels fets concorreguts el 20 de setembre. Just abans de l’empresonament dels consellers del Govern, va conversar una estona amb Cetrencada per repassar diversos aspectes de la situació actual: La figura dels Jordis i ANC i Òmnium, les eleccions del 21 de Desembre i el paper de la gent en tot aquest conflicte.

 

Quim Torra, expresident d'Òmnium Cultural

Quim Torra, expresident d’Òmnium Cultural

 

 

 

 

 

 

Aquests dies li deu rondar pel cap que, si tot el que està passant ara hagués passat dos anys enrere, qui estaria engarjolat seria vostè en comptes de Jordi Cuixart…

Sí, no em trec els Jordis del cap. Són dos amics meus i cada hora que passen a la presó és terrible. És com una punyalada. Sí, són ells i podria haver estat jo. I podria haver estat qualsevol de nosaltres. Aquesta és la gran injustícia del que està passant. Ho sents molt proper i només penses en ells i en les seves famílies.

Vostè pensa que sortiran de la presó?

Jo crec que sí. Ara l’Estat pot fer diverses coses. I en aquest moment més que mai [l’entrevista té lloc en el moment que la Fiscalia decideix si empresona Junqueres, Rull, Bassa, Borràs, Turull, Forn, Mundó i Romeva].

Podria fer un moviment intel·ligent, que seria no posar ningú a la presó i treure els Jordis i, per tant, permetre que el 21-D siguin unes eleccions més normals del que ho seran, en definitiva, descontaminar les eleccions de tota aquesta càrrega repressiva. Però com que Espanya actua amb les vísceres, no pots saber mai què passarà. Però és clar, l’esperança que els Jordis surtin i que ningú més entri a la presó l’hem de tenir i hem de vetllar per això.

Si l’Audiència Nacional va ser capaç d’empresonar Sànchez i Cuixart per la concentració davant la seu d’Economia, podria arribar a il·legalitzar l’ANC i Òmnium?

Sí. No les ha il·legalitzat encara perquè potser també estan valorant el risc polític que això implicaria, perquè de moment Cuixart i Sànchez estan empresonats per la concentració que hi va haver a la conselleria d’Economia. Encara falta tot el tema de la rebel·lió, la sedició, la proclamació de la república i considerar que Òmnium i l’ANC han sigut cooperadors necessaris per arribar fins aquí. Hi haurà querelles i tot això ho anirem veient. Ara no sembla que de moment es posin amb això, però podrien il·legalitzar-les perfectament…

Vostè que sap com funcionen aquestes entitats des de dins, en el cas que fossin il·legalitzades, com creu que treballarien aquestes entitats des de la clandestinitat?

Això també ho hem vist en el País Basc, que han il·legalitzat partits polítics que després han aparegut en altres marques electorals. Jo penso que tant l’ANC com Òmnium tenen plans de contingència i reapareixerien sota altres formes i fórmules. Tot i el règim autoritari en el qual vivim, que tampoc és el franquisme, hi ha els mitjans de comunicació com no hi eren aleshores. De fet, si hem arribat fins aquí, ha estat gràcies al fet que vivim a l’any 2017 i que tenim Internet i que hi ha una comunitat internacional, potser no pel que fa als estats, però sí en l’àmbit de comunicació i d’opinió pública, molt més vigilant de la que hi podria haver fa 50 anys.

 

Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Font: Javier Barbancho/Reuters

Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Font: Javier Barbancho/Reuters

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La possibilitat que els Jordis encapçalin la Llista única per a la República del 21-D és per forçar la seva sortida de la presó? O és quelcom simbòlic?

Amb les eleccions del 27-S jo ja defensava una llista única civil, perquè es pogués llegir en clau plebiscitària, que suposés que efectivament fèiem el referèndum que no ens havien deixat fer, i que per tant el fèiem aleshores. Això no va acabar de funcionar però va sortir Junts pel Sí i la CUP.

Ara, si reclamo la candidatura única, és per la defensa de la República. Perquè entenc que el referèndum l’hem fet, va ser el dia 1 d’octubre. I, per tant, tenim la legitimitat del referèndum fet i sobretot la causa justa de la secessió per posar remei a la situació de no empara que ara té el poble. Estem en una situació de vulnerabilitat absoluta. I, per tant, penso que una candidatura única que tornés a sumar més d’un 50% en favor del sí ens ajudaria a revalidar el referèndum i a boicotejar l’article 155.

Creu que la CUP es presentarà a les eleccions del 21-D?

Jo penso que sí, i hauria de fer-ho. La meva proposta és una proposta unitària que arriba a la CUP. Però si es presenta, que ho faci de la manera que cregui convenient. Jo prefereixo una altra sortida. També s’ha de veure què farà el PDeCAT, on hi ha un senyor que es diu Santi Vila que es vol presentar, i això és incompatible amb l’independentisme.

Quin seria l’escenari si es fes aquesta llista única en defensa per la República i guanyés les eleccions del 21-D?

Ja fa molts anys que defenso que l’única manera de sortir de l’Estat espanyol és amb la via unilateral i que cal defensar aquesta via pacífica i democràtica com hem fet. I, per tant, entenc que si això s’arribés a produir, el que exigeix és una revolta de tot el poble per defensar el govern legítim i el president Puigdemont, fer l’aixecament que no hem fet fins ara. Jo només ho veig així si vols la independència. I, sobretot, ens hem de convèncer a nosaltres mateixos que la independència exigeix un gran sacrifici i exigeix una etapa de gran confrontació amb l’Estat espanyol. Si no volem confrontar-nos-hi, doncs anem per altres vies, però aleshores no aconseguirem la independència, penso jo.

 

puigdemont

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

I no caldria suport internacional?

Cap país que s’ha independitzat ha tingut cap suport internacional abans. A ningú li interessa que aparegui un nou actor. Sabíem que si anàvem per la via unilateral, només tens la gent. Però semblava que la gent hi era, perquè venies d’un 1 d’octubre i d’un 3 d’octubre. El 3 d’octubre va ser tan important com l’1, ja que vam demostrar que aquest país podia aturar-se. I que, per tant, si anaves a un xoc frontal amb l’Estat espanyol, podies plantejar-te de resistir unes setmanes.

La resistència “gandhiana” de la població catalana creu que durarà?

No ha durat, no ha resistit, no hem sortit al carrer, no hem aturat res. I aquest és el problema del dia 22-D. Si anem amb el mateix i el 22 no hi ha aquesta reacció, tornarem a estar com estem ara. Hem de valorar molt bé què volem que sigui el dia 22 de desembre, perquè ens tornarem a trobar en la mateixa situació. Hem de veure com es plantegen aquestes eleccions, com juga la partida el govern.

 

Vaga General del 3 d'Octubre. Font: Laia Pujol

Vaga General del 3 d’Octubre. Font: Laia Pujol

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Sembla que només sortim al carrer de forma reaccionària a l’Estat, només quan fan quelcom que estem en desacord. No ens falta un camí clar fins a l’objectiu, que depengui menys de factors exògens?

Jo no vull anar a més manifestacions de protesta perquè han ficat gent a la presó, jo vull anar a més manifestacions que evitin que vagin a la presó, on els protegim.

Sempre anem a contracorrent, sembla que necessitem que ens peguin per fer alguna cosa. Intentem evitar aquests cops. Això ens costa una mica… Són molts anys de domini espanyol i de mentalitat colonial. Al final els països ocupats acaben essent això. Ja va passar a la transició, que sortíem als carrers demanant llibertat, amnistia, estatut d’autonomia. I vam tenir un “estatutet”… i així ens va…

Si aspires a ser una regió doncs seràs una regió. Si aspires a ser un país independent, doncs les coses s’han de fer diferent. L’independentisme trenca amb tot això i exigeix una altra mentalitat. No ens pot tornar a passar si volem anar cap aquí.

Read more

Universitats per la República presenta amb èxit la seva nova campanya «Ara República!»

MARIONA PUIG I MARTÍ (@_marionapuig_)

Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot. Citant a Vicent Andrés Estellés s’obria ahir l’acte d’Universitats per la República, plataforma que engloba els diferents agents de la comunitat universitària i organitzadora de manifestacions universitàries massives en defensa del referèndum.

Amb un Auditori del Campus Poblenou de la Universitat Pompeu Fabra ple a vessar, i amb el record de les detencions de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez molt present entre tots els assistents, es donava el tret de sortida a la nova campanya “Ara República!”, que defensa l’aplicació dels resultats del referèndum d’autodeterminació de Catalunya com a resposta democràtica a l’embat repressiu de l’Estat Espanyol.

 

image1

Fotografia: Universitats per la República

Un pilar dels castellers de la mateixa universitat reclamant la llibertat dels “Jordis” va donar pas a les intervencions de vuit ponents representants de la transversalitat més absoluta de l’independentisme català: des de l’exdiputat de la Candidatura d’Unitat Popular Antonio Baños fins a Elisenda Paluzie, ex-degana de la Facultat d’Economia de la UB, passant pel periodista i fotoperiodista respectivament Quico Sallés i Jordi Borràs. Tots ells, però, coincidien amb el mateix missatge: cal una Declaració d’Independència per, per una banda, acabar amb la repressió i el tarannà demofòbic del Règim del 78 i, per l’altra, com a conseqüència democràtica de l’1-O i com a resposta a la voluntat popular.

Fotografia: Universitats per la República

Fotografia: Universitats per la República

No hi va faltar, tampoc, la dura intervenció d’Eulàlia Solé, professora a la UPF i membre de la Junta d’Òmnium Cultural, relativa a “l’infame article” a El País signat pel rector de la UPF Jaume Casals, entre altres, en què es tanca la porta a una declaració d’independència per “antidemocràtica”, es refereix al referèndum com a “consulta sense garanties” i es reclama a la Generalitat que acabi aquest camí sense sentit, que ella mateixa va qualificar d’intolerable i que es contradiu amb la participació de la universitat en l’aturada de país del dia 3 d’octubre.

Fotografia: Mariona Puig

Fotografia: Mariona Puig

La intervenció més esperada va ser, però, la d’Agustí Alcoberro, el fins ara vice-president de l’Assemblea Nacional Catalana i que des de dilluns ocupa el càrrec de president en funcions, a causa de la detenció de Sànchez. Alcoberro va ser molt contundent reclamant la llibertat dels presos polítics catalans, que va apuntar que “se’ls pretén utilitzar com a ostatges per escapçar les dues entitats”. Va advertir, però, que “res d’això obtindran perquè tenim relleus: la nostra pedrera és el poble de Catalunya”.

Fotografia: Mariona Puig

Fotografia: Mariona Puig

L’acte, que va concloure amb el Cant dels Segadors, va ser el tret de sortida de la campanya “Ara República!”, dins la qual s’emmarcaran les diverses accions que Universitats per la República preveu pels propers dies.

Read more

Mobilització pel judici del 9N

Nora Olivé

Descarrega l’article en PDF

Milers de ciutadans s’han manifestat a les 8 del matí davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per protestar contra el judici de l’ex president Artur Mas i les conselleres Joana Ortega i Irene Rigau, per la seva implicació en la consulta del 9N.

Read more

Cop de falç sobre la taula

Sandra Sotillo, @ssotillocosta

Descarrega’t l’arxiu en PDF

L’ANC, l’Òmnium i l’AMI convocaven aquest diumenge passat una manifestació per defensar la democràcia i les institucions catalanes. Demanaven el suport del carrer, i el carrer va respondre. L’avinguda Maria Cristina es va omplir amb crits d’independència i “fora la justícia espanyola”.

A ritme de l’Estaca i acompanyats per la 9ª simfonia de Beethoven, entre els assistents a la mobilització d’aquest diumenge es respirava un ambient festiu i exultant. Semblava un retrobament entre vells amics, aquells que es troben després d’anys vivint separats. I és que, en realitat, també es tractava d’un retrobament. La manifestació de l’11 de setembre d’aquest any va estar repartida per diferents punts de Catalunya, i es respiraven les ganes de tornar a omplir els carrers de Barcelona. I omplir els carrers de Barcelona es va fer. Concretament, l’avinguda Maria Cristina, plena de gom a gom amb els més de 200 autocars que es van desplaçar fins a la capital catalana.

“Per la democràcia. Defensem les nostres institucions”. Aquest era el lema de la concentració organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), l’Òmnium Cultural i l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), que animaven al poble català a sortir al carrer en defensa de les institucions públiques catalanes i per fer costat als representants electes que estan sent investigats per diferents causes relacionades amb el procés sobiranista. Però el motiu de la concentració era indiferent. Bé, potser no del tot, però el que realment era important era sortir al carrer. Demostrar que el poble català continua en estat d’alerta.
Ara és l’hora, segadors
Les entitats independentistes estan acostumades a mobilitzar grans grups de persones, i aquesta vegada no va ser menys. Milers de ciutadans, 80.000 segons la Guàrdia Civil, van tenyir l’avinguda Maria Cristina dels colors de l’estelada, entonant crits d’”independència” i de “fora la justícia espanyola”, per mostrar el seu suport als càrrecs electes investigats. La presidenta del Parlament, Carme Forcadell, l’expresident de la Generalitat, Artur Mas o els exconsellers Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs no van deixar passar l’oportunitat d’envoltar-se d’estelades i de seguir desafiant el govern espanyol.

Les lleis suspeses, els noms dels investigats, els entrebancs del govern espanyol al procés… i l’escenari convertit en un altaveu per llençar un missatge d’ànim al poble català, i una advertència al nou govern de Mariano Rajoy. Les metàfores no es van fer esperar: la presidenta de l’AMI, Neus Lloveras, avisava que el procés independentista és una carrera de fons, i que ara calia fer “l’esprint final” i el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, advertia que era l’hora de “la mobilització permanent”. La de diumenge no serà una manifestació de les que fan història. De fet, és evident que no servirà per aturar les prohibicions de l’estat espanyol. Potser la data del 13N no va ser la millor elecció per fer una manifestació en favor de la democràcia. Els titulars del dilluns 14N del The Guardian i del New York Times demostren que ha aconseguit el seu objectiu: fer un cop de falç sobre la taula i avisar que el procés té més força que mai.

mani

Els assistents a la manifestació van superar les expectatives de l’organització. Foto: Sandra Sotillo

Read more

Entrevista a Quim Arrufat

L’exdiputat i politòleg Quim Arrufat visita el plató de Cetrencada per analitzar la situació política catalana i el procés independentista.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies