Àngela Graupera, la guerra amb mirada d’infermera

L’escriptora es va convertir en la primera corresponsal de guerra catalana en publicar 104 cròniques de la Primera Guerra Mundial

En un hospital de campanya perdut entre les runes del front oblidat de la Primera Guerra Mundial, l’escriptora, periodista i infermera Àngela Graupera embenava i cosia ferits mentre la seva ment captava tot allò que després podia traslladar al paper. De mirada observadora i ment crítica, Graupera va publicar una sèrie de cròniques al diari Las Noticias amb tot allò que veia, escoltava, sentia i analitzava mentre feia d’infermera voluntària al front dels Balcans a la Gran Guerra. D’aquesta manera, per casualitat i sense voler-ho, es va convertir en la primera corresponsal de guerra catalana i espanyola.

El gran crim

Nascuda a Barcelona el 1876, Àngela Graupera embarca direcció Nis, la segona capital de Sèrbia durant la guerra, el 30 d’agost de 1914. Aquest va ser el segon conflicte on exercia d’infermera, ja que havia guanyat experiència a Melilla el 1909. Al final de la guerra, es comptabilitzaran 250.000 baixes austríaques i 175.000 de sèrbies en el territori.

Àngela Graupera dibuixada per Robert Perez a partir d’una fotografia.

Quan arriba a Nis, després d’un ardu viatge, l’escriptora descriu l’ambient jovial en què troba la població sèrbia. “Nombroses bandes de música recorrien els carrers fent honor a la bandera sèrbia, que aclamava el poble amb patriòtic entusiasme. Jo em vaig commoure”, escriu Graupera el 16 de setembre a Las Noticias. Aquesta felicitat no trigarà a esvair-se tant pels civils com per l’escriptora un cop la guerra arribi a les seves hores més baixes. A continuació, presenta el primer part informatiu: els serbis han derrotat als austríacs a Samlin.

Juntament amb la informació bèl·lica, extreta de xerrades amb soldats ferits i cada vegada més precisa a mesura que passa temps amb ells, Graupera afegeix relats i descripcions del dia a dia a l’hospital. El 25 de setembre, escriu el que li fa sentir l’arribada de nous ferits a l’hospital: “és un veritable horror, el que causa aquesta macabra processió […] a vegades sento que el desànim s’apodera de mi”. Amb aquestes descripcions, Graupera ofereix una visió humanista, pacifista i personal que permet al lector empatitzar amb el caos viscut a la guerra.

La sortida a Sèrbia serà la primera dels tres viatges d’Àngela Graupera al front dels Balcans. Després de 4 mesos a Sèrbia, decideix tornar a Barcelona per recuperar-se del patiment presenciat en primera persona. No és fins al 8 de novembre de 1915 on es llegeix a Las Noticias a Graupera explicant la seva absència en una carta titulada Camino de Servia. En Salónica: “Vaig sortir [de Sèrbia] fa uns mesos per buscar repòs pel meu contorbat esperit i el meu cos baldat”. En aquest moment, Graupera es va haver de quedar a la ciutat grega, on va seguir exercint com a infermera, ja que la frontera amb Sèrbia estava tallada. Un any i mig després, torna a la capital catalana per atendre al seu pare malaltís, per tornar més tard al front. Aquest cop viatja a Atenes.

Divisió dels països balcànics abans de la Primera Guerra Mundial. Font: Balkankrieg_Besetzte_Gebiete_1913

D’activa a passiva

Entre aquests dos viatges Graupera es troba en un punt d’inflexió. Tal com escriu al llibre El gran crimen: lo que yo he visto en la guerra, decideix passar a l’acció: “Aquesta primera odissea ha sucumbit la meva indiferència. He deixat de ser passiva i resignada”. Les cròniques de l’autora entre aquests dos punts prenen un gir. Sense oblidar la part més personal i descriptiva, Graupera es presenta molt més crítica i analítica.

És a la capital grega on farà extenses anàlisis sobre el conflicte intern del país hel·lènic. El 30 de novembre de 1916 escriu a Les Notícies una crònica sobre les protestes antibel·licistes a Atenes que veu com un reflex del “llarg patiment resistit pel poble hel·lènic” a causa d’un bloqueig de comunicacions perpetuat pel bàndol aliat. El bloqueig serà present fins als primers mesos del 1917. A més, Grauera no dubte en criticar la política grega i les seves irregularitats.

Tot i estar a favor dels francòfons durant el conflicte, no té retrets en criticar les atrocitats desenvolupades pels dos bàndols, sempre des del dolor que li comporta la deshumanització viscuda a la guerra. Una humanista de cap a peus, Graupera no entén com les persones poden arribar aquests extrems en favor de les elits que els dirigeixen. Per exemple, a El gran crimen relata una anècdota on explica com dos germans, un presoner i l’altre ferit, es retroben després d’haver combatut en bàndols contraris. En aquest sentit, reflexiona com en esclatar la guerra “s’aixeca la terrible fúria de l’odi”, entre els germans. Acaba l’anècdota amb un crit: “Quantes bales fratricides!”.

“Aquesta primera odissea ha sucumbit la meva indiferència. He deixat de ser passiva i resignada”

Àngela Graupera

Si Graupera ha de prendre partit, sempre ho farà en pro de la societat civil. En els seus textos relata com la fam, el fred i la guerra causen estralls sobre els civils. Durant el bloqueig grec, no dubta en denunciar la lluita contra la fam: “Com calmarem les exigències de la fam? Com emmudirem els laments dels petits que tremolen de fred?”, escriu el desembre del 1916 a Las Noticias.

A casa

Es creu que Graupera va quedar-se a Grècia fins a la fi del conflicte, tot i que deixa d’enviar cròniques el juliol de 1918. La tasca de Graupera no acaba a la Primera Guerra Mundial. Es va mantenir al peu de canó lluitant pels seus ideals quan va tornar a Espanya.

Tal com explica l’historiador Josep Maria Reyes a la introducció de El gran crimen, Graupera també va ser una activista dedicada a la lluita pels drets de les dones i de la classe obrera i va ser una ferma defensora de l’antibel·licisme. Aquesta faceta la va desenvolupar, sobretot, en tornar de la Primera Guerra Mundial. El 1920 comença a publicar la majoria de les seves novel·les, sempre protagonitzades per dones. En aquesta línia criticava el paper de la dona en la família i el sistema patriarcal als seus articles a La Revista Blanca, de la dirigent anarquista Frederica Montseny amb qui va mantenir una amistat.

En l’àmbit polític, Àngela Graupera va simpatitzar amb els anarquistes de la CNT fins que el sindicat va endurir la seva estratègia després de la Vaga de La Canadenca el 1919. Així doncs, es desemmarca del sector violent de la CNT donat el seu pensament antibel·licista. És en aquest moment quan s’uneix a la Unió Socialista de Catalunya, el que va tensar la seva relació amb Montseny. Per altra banda, va ser membre del Comitè Femení de Reformes Socials i la vicepresidenta de la Secció Femenina d’Esquerra Republicana.

“Seré activa i voluntat. No descansaré. Allà on vagi, llençaré a mans plenes llavors de pau i odi a la guerra”.

Àngela Graupera

A partir de la Guerra Civil el nom d’Àngela Graupera desapareix dels diaris, esborrada per un règim a qui no interessava tenir referents de dones intel·lectuals. Va morir el 19 de març de 1940 al seu domicili de Barcelona, però el rastre de l’enigmàtica escriptora s’esfuma durant tot el conflicte. Es va poder mantenir allunyada dels soldats amb qui tant havia compartit? Va agafar la seva farmaciola per sanar les ferides d’una nova guerra? Les seves pròpies paraules a El gran crimen porten a pensar que no va abandonar el camp: “Seré activa i voluntat. No descansaré. Allà on vagi, llençaré a mans plenes llavors de pau i odi a la guerra”.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies