Les dones s’aturen en tots els sectors econòmics

ÈLIA GEA i JAVIER DE LA SOTILLA

Amb motiu del Dia Internacional de la Dona (8 de març), tot el sector laboral femení va ser cridat a fer vaga i a parades de dues hores. Des de CCOO i UGT calculen que la participació ha estat d’uns sis milions de treballadores. El secretari general d’UGT afirma que el dia de vaga “marcarà un abans i un després” a l’hora de negociar convenis col·lectius i plans d’igualtat.

La vaga era una demanda per acabar amb la violència masclista i un reclam per la igualtat i la fi de la la precarietat laboral femenina i la bretxa salarial. A les parades s’hi han sumat les principals empreses de la indústria, els serveis i les administracions públiques, que és precisament on s’ha notat més l’impacte. El sindicat CGT -una de les organitzacions convocants de la vaga general- ha qualificat la jornada d’un “absolut triomf”.  ha estat en sectors estratègics com l’ensenyament, la sanitat o el transport.

 

Tanmateix, no hi ha hagut un consens entre els principals sindicats. Els dos majoritaris -CCOO i UGT- han fet una convocatòria de dues hores, com ha passat, en general, a Europa.  Han estat un total de 6 milions de dones les que han secundat l’aturada de dues hores. Però molts altres sindicats -com CGT, IAC, CSC i CNT- han considerat que no era suficient, cridant a les dones a abandonar els llocs de treball al llarg de tota la jornada.

S’ha de tenir en compte que moltes dones amb treball precari no s’han pogut sumar a la convocatòria. La Comissió 8 de març recorda que “hi ha companyes que no poden participar perquè, si ho fan, demà les acomiaden”. De la mateixa manera, moltes dones han de mantenir una família amb només el seu sou, i moltes empreses no han ho han posat fàcil a les vaguistes, de manera que no s’han pogut permetre perdre el sou del dia d’ahir.

 

 

DEMANDES

Cures.- Un dels objectius de la vaga va ser alliberar a moltes dones, almenys per un dia, de les feines de cures que duen a terme a casa. Un treball domèstic associat tradicionalment al gènere femení i que no es troba valorat en la societat. Així, molts homes involucrats en el moviment feminista es van unir en centres socials per cuidar els fills d’aquelles dones que volien fer vaga i no tenien altra opció. I és que la divisió del treball és un dels problemes de fons de l’existència del patriarcat modern.

Fa uns dies, Silvia Federici, en una entrevista a eldiario.es, explicava la seva proposta relativa a aquesta qüestió, afirmant que “és un engany que el treball assalariat sigui la clau per alliberar les dones”. En la seva opinió, remunerar el treball domèstic seria un pas important cap a la igualtat: es valorarien les feines de cura en la societat i això implicaria que molts homes el realitzessin de la mateixa manera. Aquesta mesura, afirma Federici, acabaria amb l’actual model patriarcal, on “les dones han de ser dues coses: productores i reproductores al mateix temps, una espiral que acaba consumint tota seva vida”.

Precarietat laboral. – El líder d’UGT, Pepe Álvarez, en un comunicat públic a la Plaza de Cibeles de Madrid, ha reclamat la derogació de la reforma laboral del 2012, ja que segons el líder sindical es tracta d’un “element de discriminació que arracona les dones”, en “obligar” a milers de dones a acceptar treballs parcials de quatre hores o salaris de misèria per sota del mínim exigit per la llei. Carmen Arenas, responsable de l’Àrea de la Dona a Comissions Obreres, també ha remarcat la necessitat de “canviar les polítiques de retallades” que condemnen a les dones a “treballs temporals i precaris, on la promoció i formació és nul·la”.

Bretxa salarial. – Al conjunt d’Espanya, un home cobra de mitja 27.727 € anuals, mentre que la dona en cobra 19.745, és a dir, fins a un 23% menys.

No obstant això, en alguns sectors aquesta bretxa augmenta. Les dones que formen part de consell d’administració d’empreses cotitzants en Borsa -a més d’estar en clara minoria, ja que suposen només un 17%– cobren fins a un 40% menys que els seus companys homes: elles cobren 130.000 euros de mitja, i ells 322.000.

Read more

Per què la precarietat laboral dels periodistes ens afecta a tots?

LAURA BARROSO (@barroso_laura)

Amb aquest tweet compartit a les xarxes socials per una periodista freelance es pot resumir la precarietat laboral que pateix el sector periodístic i que assota no només als seus treballadors, sinó també als ciutadans que consumeixen la seva informació. Ricardo Gutiérrez, secretari general de la Federació Europea de Periodistes, ha definit aquesta situació com un ‘repte democràtic’, perquè quan menys periodistes han de preparar més peces per a més plataformes, és fàcil que es distreguin de la missió principal i que perdin la funció de watchdog, és a dir, de controlar l’activitat de les institucions en favor de la ciutadania.

Gutiérrez, a més, comparteix amb altres periodistes freelance la necessitat d’explicar a la gent que la informació de qualitat suposa despeses, i que la ètica professional dels qui la produeixen s’ha de respectar. La cultura del «tot gratuït», defensen, no pot arribar fins aquests límits, perquè la qualitat ha d’estar per damunt de la immediatesa, fins i tot al periodisme generalista.

El Col.legi de Periodistes de Catalunya ha celebrat, com a conseqüència de les conclusions del VI Congrés de Periodistes de Catalunya, una Jornada sobre Precarietat Laboral amb propòsit d’analitzar entre tots, ponents i assistents, les inestables condicions laborals que viuen molts professionals del periodisme i la comunicació. La seva degana, Neus Bonet, va ressaltar l’enllaç entre el periodisme i la societat: «els ciutadans han de ser conscients que un periodisme precari deixa coixa la informació d’una societat democràtica».

En l’acte inaugural de la Jornada, Gutiérrez, ponent convidat, va ressaltar la retribució injusta dels periodistes i va destacar la sobrecàrrega de feina que suporten, la qual cosa suposa un deteriorament en la qualitat de les seves peces i una manca de creativitat:

Temes com la desigualtat de gènere o la gairebé supervivència dels freelance es van tractar a la taula rodona composada per Samuel Aranda, Mònica Bernabé, Angès Llorens, Isabel Muntané i Maria Garcia. Muntané va denunciar que la precarietat és encara més acusada quan les periodistes són dones, perquè «les redaccions no s’escapen de la societat patriarcal i masclista» quan posen excuses com les recollides en el ‘BINGO d’excuses’ que el col·lectiu #OnSónLesDones?, del qual n’és representant, ha redactat.

Laura Barroso

Laura Barroso

Mentre Mònica Bernabé, activa defensora de la retribució justa per a col·laboradors i corresponsals, proposava que tots els mitjans haurien d’estar obligats a fer públiques les tarifes que paguen als seus col·laboradors, Maria Garcia explicava les peripècies que duu a terme arreu de les comarques gironines per poder cobrir totes les feines que ha d’assolir. «El gran problema dels autònoms és que no tenim on anar a reclamar les injustícies que es cometen respecte als nostres sous», comentava Agnès Llorens, periodista local tarragonina.

Les respostes, tot i que incertes, es troben entre la proposta d’un nou model de negoci que doni el poder al lector i l’obertura de portes, tot extenent la cultura de seguretat i incorporant nous perfils de treballadors al sistema. «El periodisme no és el que està en crisi, sinó el seu model de negoci», comenta Gutiérrez en to optimista.

Reclamacions del manifest del Col·legi de Periodistes

Reclamacions del manifest del Col·legi de Periodistes

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies