Alonso, obligado a dejar la política

Alfonso Alonso dimite como presidente del PP en el País Vasco a petición de Casado

Después de 30 años dedicados al Partido Popular, Alfonso Alonso, una de las figuras más destacadas del partido durante los últimos años, exministro de Sanidad y exalcalde de Vitoria, ha anunciado este lunes su dimisión como líder popular vasco.  


Alonso, que fue ministro de Sanidad y portavoz del PP en el Congreso durante el gobierno de Mariano Rajoy, fue empujado a dejar su posición por la dirección nacional del partido. El día anterior, que marcaba solamente un margen de 42 días para las elecciones vascas, el presidente del PP le comunicó que sería sustituído como candidato por Carlos Iturgaitz, que ya encabezó la lista en el año 1998 y quedó segundo. El secretario general del PP, Teodoro García Egea, en una rueda de prensa para comunicar la dimisión en Génova, ha demostrado su apoyo a los últimos cambios afirmando que Iturgaitz “es un referente ilusionante”.


El ex candidato, visiblemente emocionado, explicó en la rueda de prensa posterior a la reunión de junta directiva del PP vasco que su dimisión no era algo planeado  y confesó que “no sabía qué hacer ahora”. Alonso también insistió en que la situación es “grave” pero que sigue contando con el “respaldo de sus compañeros del PP en el País Vasco”. Aún así, explica que “la confianza de la dirección nacional y en esas cirunstancias” es la razon por la qual le resulta “imposible seguir”.  


En su cuenta de Twitter también publicó una breve despedida. “El Presidente del PP, Pablo Casado, me acaba de comunicar que no seré candidato a las elecciones vascas. Quiero agradecer todo el apoyo del PP vasco que es y será siempre mi partido”, se despedía.


Por su parte, la dirección nacional del PP ha reconocido su “trayectoria y entrega politica” a través de un corto comunicado.
Alfonso ha evitado enfrentarse públicamente a Pablo Casado hasta ahora, pero ha dejado entrever que el presidente popular no le ha mostrado el apoyo que esperaba para quedarse.


Casado, por su parte, le dedicó un tuit en el que asegurava lo siguiente: “El PP seguirá siendo siempre tu casa”. De todos modos, según el diario El País, “una decea de dirigentes y exdirigentes del partido consultados por este periódico critican el trato dispensado a Alonso” y consideran estos actos “un intento de humillarle”.
Su retirada también se ha visto influenciada por la tensión que mantuvo frente a la dirección nacional del partido a causa del acuerdo al que se llegó con Ciudadanos para formar una coalición.


 Alonso expresó su desacuerdo con el pacto cerrado el viernes pasado para presentarse juntos a las elecciones vascas el 5 de abril. Según el acuerdo, dos miembros de Ciudadanos en Vizcaya y Álava quedarían situados en las primeras posiciones de la lista.


Los miembros del Partido Popular vasco creen que es injusto “regalar” dos parlamentarios a Ciudadanos cuando estos no tienen ninguna representación política en el País Vasco. También alegan que los 9 parlamentarios que tiene ahora el PP podrían  reducirse después de la crisis actual que está viviendo el partido.

Maria Bach, Alai Renteria, Pau Requena


Read more

El rei dels republicans

Júlia Claramunt i Carles Fernández

La imatge és xocant: Pablo Iglesias, Irene Montero i Alberto Garzón dempeus aplaudint Felip VI a la inauguració de la XIV legislatura. Els flamants ministres de Unidas Podemos, participant de l’ovació de tres minuts al monarca espanyol, al costat dels seus companys del PSOE i sumant-se als diputats de les bancades de la dreta del Congrés. Si retrocedeixes en el temps i ho expliques el 2014, no et creuen.

Els hereus del 15M han passat de defensar la república a acatar la figura d’un rei que han criticat durament en múltiples ocasions. Del “no nos representa” a finalment qualificar de “valiente” l’últim tradicional discurs nadalenc del rei. Els que venien a “romper el candado del 78” sembla que cada cop s’hi senten més a gust reformant-lo des de dins.

Més enllà dels murs del Congrés, són múltiples les plantades i mostres de disconformitat que han protagonitzat el rei i els republicans. A Catalunya, és difícil trobar el retrat de Felip VI a la sala de plens dels ajuntaments, que no ostenta ni a la capital. Una Barcelona que ja s’ha mostrat recelosa quan el rei l’ha visitada. En els pròxims dies, probablement es repetirà la ja tradicional plantada de Torra i Colau a Felip VI en motiu de la inauguració del Mobile World Congress.

En els darrers anys, la representació republicana del Congrés ha anat augmentant i batent rècords. A més, diverses universitats espanyoles han promogut consultes sobre la preferència entre monarquia o república a l’estat espanyol. Tot i que l’obertura d’un debat sobre la forma d’estat sembla quelcom llunyà, si aquesta tendència segueix, el tema podria entrar a l’agenda política en un futur.

Read more

Des de lluny i per uns instants

Els presos independentistes surten de la presó per assistir a la Comissió d’investigació del 155.

Junqueras, Forn, Bassa, Romeva, Rull i Turull van tornar aquest dimarts 28 de gener al Parlament de Catalunya. Aquesta vegada però ho van fer en el marc de la comissió d’investigació de l’article 155 de la carta magna espanyola. A les 8 del matí, ja hi havia una concentració convocada per l’ANC per «rebre amb escalf» els presos i també quan aquests han enfilat l’escala d’honor de la institució catalana, un grup nombrós de funcionaris va sortir a donar-los la benvinguda.

La jornada de dimarts va deixar un nou episodi de política de gestos, quan els diputats de Ciutadans van atacar el líder d’Esquerra i van aixecar-se abans de sentir la seva rèplica. Mentrestant, els líders catalans presos van reiterar, cadascú en el seu torn, la seva voluntat de dialogar, convençuts, però, que l’1-O no va ser cap error.

Per alguns dels presos, la de dimarts no va ser la primera vegada que van poder sortir per motius polític. Junqueras ja va sortir de la presó per acudir a una cambra parlamentària. Va ser el 22 de maig del 2019, quan encara estava en presó provisional a Soto del Real, que va sol·licitar assistir a la jornada de constitució de les Corts espanyoles.

Records de fa 30 anys

Aquests dos episodis en què polítics empresonats surten del centre penitenciari per assistir a jornades polítiques que requereixen la seva presència no són casos aïllats. A Espanya hi ha hagut altres persones que també han pogut sortir de presó per motius com el que ocupa a Catalunya des de 2017.

En aquest cas, els altres casos que s’han donat a Espanya s’han concentrat, majoritàriament, al País Basc:

El febrer de 1987, Juan Carlos Yoldi, un exparlamentari d’Herri Batasuna que va formar part del grup terrorista ETA, va arribar en furgó policial a la sessió d’investidura del País Basc perquè, des de la posició de presó provisional, s’havia presentat a les eleccions.

Dos anys abans, el 1985, Yoldi va ser detingut per presumpte col·laborador en atemptats terroristes contra infraestructures ferroviàries a Goyerri, Guipúscoa.

Estant en presó provisional, va ser inclòs a les llistes electorals d’Herri Batasuna, un partit d’esquerra abertzale (patriota en euskera), objectius del qual eren la independència socialista per a Euskal Herria. I no només va ser inclòs en les llistes, sinó que va ser proposat com a candidat a lehendakari per aquest mateix partit. Yoldi es va convertir, aleshores, en el primer i únic rival de José Antonio Ardanza, del Partit Nacionalita Vasc.

Finalment Ardanza va guanyar les eleccions i Yoldi va haver de tornar a presó, on s’hi va passar els següents 16 anys de la seva vida sota una condemna que, inicialment era de 25 anys. Durant aquest període no va poder tornar a cap sessió del Parlament i va haver de cedir el seu escó a José Luís Elkoro, després que, el 1988, la sentència del Suprem passés a adquirir la condició de sentència ferma.

Yoldi recordava, tot just fa un any, la seva experiència com a candidat a la presidència des de la presó en una entrevista a TV3:

Els casos d’excraceració, però, no acaben amb Yoldi. El 1989, Ángel Alcalde es converteix en diputat mentre estava en presó provisional. En aquest cas, Alcalde va poder sortir de la presó el dia 1 de desembre per poder assistir a la sessió d’investidura que es feia tres dies més tard per fer president a Felipe Gonzalez.

En aquella sessió era necessària la seva presència perquè, tot i fer més d’un any que es trobava en presó preventiva per presumpta col·laboració amb ETA, es va convertir en número 2 a les llistes, també d’Herri Batasuna, per Biscaia. Inicialment, Alcalde es trobava en quarta posició, però la renúncia d’un diputat electe i l’assassinat del seu company de partit Josu Muguruza van fer-lo escalar dos llocs fins a poder ocupar un escó al Congrés i quedar en llibertat.

Tanmateix, després de jurar la constitució, va perdre la immunitat, cosa que el podia fer retornar a la presó. No va ser així perquè es va fugar.

Finalment, un altre cas que també es va donar en territori basc va ser el d’Ángel Figueroa, el 1995. El seu cas va ser similar al de Yoldi, ja que el basc va ser excarcerat temporalment per poder complir les seves tasques com a candidat a la presidència.

Figueroa és el que més anys de condemna acumulava, amb un total de 67. Una condemna que va acabar marcant el final de la seva vida, ja que el març de 2013 va morir per una malaltia. No obstant això, l’exetarra va poder morir a casa seva perquè des de 2008 i a causa de la seva condició de salut, va obtenir el tercer grau que li permetia estar al seu domicili.

Figueroa va ser condemnat per l’Audiència Nacional per la col·locació de tres artefactes explosius, tinença d’armes i falsificació de documentació oficial.

Recuperem la noticia d’Eitb recodant aquests 3 casos del País Basc.

Read more

Esport i política, separats als JJOO

El COI decideix prohibir demostracions polítiques als atletes durant els Jocs Olímpics

POL AGUILAR I MARC SEGUÉS

El Comitè Olímpic Internacional (COI) adverteix als esportistes que qualsevol manifestació o gest polític dins les instal·lacions dels propers Jocs de Tòquio, serà sancionada. La Comissió d’Atletes del COI ha elaborat un document on aclareix l’abast d’aquesta normativa. Els atletes han d’abstenir-se de realitzar declaracions verbals o gestuals amb una intenció política, tant damunt la pista com l’entrega de medalles, les cerimònies i dins la Vila Olímpica. Els participants dels Jocs disposen de les rodes de premsa, les reunions d’equip i les xarxes socials per expressar-se lliurament. La intenció d’aquesta norma és la de mantenir la neutralitat política i la pau i l’harmonia entre els atletes de tots els països.

Ara bé, ha estat la neutralitat política un element comú als Jocs Olímpics? Al llarg de la història de l’esdeveniment esportiu més gran del món, s’han viscut moments de clara reivindicació política. A banda dels atletes individualment, també s’han viscut prohibicions i boicots entre països, com és el cas de Sudàfrica degut a l’apartheid. Repassem cinc grans moments de la història política dels Jocs.

Política i esport, la contradicció històrica del Comité Olímpic Internacional

El 1896 a Atenes es va produir el naixement dels Jocs Olímpics moderns, inspirats en l’antiga Grècia. El renaixement de les disciplínes olímpiques va construir-se basat en els valors, entre d’altres, de la cooperació per sobre la competitivitat i de la participació d’esportistes a títol individual i no com a representants del cap estat.

Tal com explica Toni Padilla, cap d’esports de l’ARA i redactor de Panenka, amb aquesta decisió el COI està «sent coherent amb els seus propis principis, però incoherent amb la seva història». I és que, segons Padilla, «tot i que la carta olímpica i l’olimpisme modern neixen deixant clar que l’esport i la política han d’anar separats, els primers en barrejar-los han estat ells mateixos». Tal com explica el periodista de Sabadell, a partir del 1906, el COI va trencar amb aquests valors exigint a tot esportista que vulgui participar als JJOO que estigui inscrit en la federació d’algun estat.

La decisió del COI està envoltada de polèmica. En el següent infogràfic tenim l’anàlisi de la situació per Toni Padilla. Despolititzar l’esport és una utopia o una realitat? Si es així, ho aconseguirà el COI amb aquesta mesura?

Read more

Embarassos polítics

Rut Font i Olma Giró

Ser dona i política no és fàcil.

Ser dona, política i mare encara és més complicat.

Si bé és cert que existeixen diversos decrets de conciliació laboral, l’herència masclista i el background de la societat juguen en contra a l’hora de garantir una equitat efectiva en l’àmbit polític.

És cert, també, que s’han vist grans avenços en els darrers anys. El 2017 la senadora australiana Larissa Waters es convertia en la primera dona que alletava un nadó al Parlament d’Austràlia. En l’àmbit espanyol Irene Montero, portaveu d’Unidas Podemos en el Congrés, sol·licitava el passat juliol el permís de vot telemàtic a la investidura de Pedro Sánchez a causa del seu avançat estat de gestació.

La premsa ha tingut un paper transcendental a l’hora de criminalitzar actituds de les polítiques embarassades. Un judici constant cap a la seva figura de mare o de política. Aquest judici, però, és inexistent en els homes, polítics i pares.

Així doncs, es presenta un anàlisi del tractament mediàtic en l’àmbit nacional dels casos de dones polítiques embarassades des d’inicis del segle XXI fins el dia d’avui. Així com un breu repàs del codi deontològic i drets laborals existents en el marc de la maternitat.

Testimonis

S’ha recollit l’experiència personal de dues dones, mares i polítiques -en el moment de l’embaràs o adopció- per entendre de primera mà quins són els problemes a l’hora de compaginar la vida pública i política amb la privada i, tanmateix, si han estat víctimes de crítiques i pressió mediàtica.

Elles són la Carme Figueras, diputada al parlament de Catalunya en la IX Legislatura i al Congrés dels Diputats en la cinquena legislatura i la Carme Porta, regidora de l’Ajuntament d’Esplugues de Llobregat l’any 2003 i diputada al Parlament de Catalunya des del 1999 fins al setembre del 2006.

Carme Figueras

Carme Figueras era diputada al Parlament de Catalunya quan va adoptar una nena de 3 anys procedent de Guatemala. Si ja és difícil combinar els horaris de la política amb el procés d’adaptació necessari després d’una adopció, encara és més complicat quan els dos pares són càrrecs públics.

Figueras, actual consellera del CAC, explica com l’organització és clau per poder tenir cura d’una nena petita i alhora mantenir-se al peu del canó amb els temes de debat al Parlament.

Carme Figueras al despatx del Consell Audiovisual de Catalunya.

Carme Porta

Carme Porta va donar a llum a la seva filla el desembre del 2002. En aquell moment van coincidir dues parlamentàries embarassades, ella i la diputada socialista i alcaldessa d’Esplugues, Pilar Díaz.

Carme Porta al pati del Museu Marítim de Bacelona.

Van ser les primeres diputades que van poder gaudir d’una sala destinada a l’alletamentt dels nadons. Fins llavors aquesta possibilitat no existia. Aquest procés va ser gràcies a la unió de totes les diputades dels grups parlamentaris -unes 30- per tal de redactar un text adreçat al president de la cambra, Joan Rigol, que contemplava una sèrie de demandes com per exemple la revisió del reglament de la cambra per tal de poder delegar el vot així com la petició d’un espai exclusiu d’alletament, ja que no existia la baixa maternal. 

Aquesta unió de parlamentàries neix arran de la ràbia. L’any 2001 Núria Martínez, diputada de CIU, va donar a llum a una criatura prematura. Aquela legislatura anava d’un sol vot. Normalment quan hi havia una malaltia greu, mort d’un familiar o embaràs es duia a terme el que es coneix com un ‘pacte de cavallers’ que suposava equilibrar les forces. A Martínez ningú li va oferir la possibilitat. Dos dies després de donar a llum, ja estava present al ple. Aquesta situació va escandalitzar a les diputades i a partir de llavors, van decidir unir-se.

Tot i que es va aprovar que hi hagués una sala destinada a l’alletament de nadons, aquesta només garantia allò més bàsic. No hi havia cap persona que se’n fes càrrec, això volia dir que, o bé pagaves perquè algú cuidés el nadó -despeses personals- o les diputades s’havien de passar tot el dia a la sala menys quan era moment de debat o votació.

Carme Porta no va tenir baixa de maternitat, encara no existia. La seva “baixa” van ser quinze dies al desembre contant les festes -perquè els altres se’ls va demanar com a vacances, ja que vivia en un àtic sense escales i el seu avançat estat d’embaràs no li permetia fer molts esforços físics- i tot el mes de gener, que no és lectiu.

Tanmateix, amb la fi d’aquella legislatura l’any 2003, es va plantejar un canvi en el reglament de cara a poder delegar el vot. Ara com ara, aquest és factible.

La teoria: els permisos de matenritat

En els últims anys s’han fet molts avenços pel que fa a la conciliació familiar. Tanmateix, el Congrés de Diputats no compta amb cap normativa que reguli els permisos de paternitat i de maternitat. L’única prerrogativa que preveu és el vot telemàtic, que permet votar una proposta des de fora del Congrés en cas d’embaràs, de paternitat o maternitat o de malaltia greu. Poques persones saben que el diputat de Ciutadans Sergio Campos va demanar el vot telemàtic el 2018 durant el seu permís de paternitat, mentre que tothom coneix el cas d’Irene Montero.

Per altra banda, quan es demanen les baixes per maternitat o paternitat, els membres de la Cambra Baixa segueixen els criteris de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic, encara que mantenen una relació de mandat representatiu i no una relació laboral amb la insitutció. Aquesta normativa preveu una baixa maternal de 16 setmanes intercanviable entre els dos progenitors, on les primeres 6 setmanes són obligatòries per la mare en cas de part.

Les lleis canvien en el cas del Parlament de Catalnya, on s’hi ha legislat fins a tres vegades en matèria de conciliació familiar per actualitzar el decret de 1997. La llei actual, aprovada el 2006, manté uns criteris similars als de l’Estatut de l’Empleat Públic, però amb especificitats concretes com són les excedències i les ampliacions dels permisos en cas de tenir un fill amb alguna discapacitat.

Tantmateix, la teoria i la pràctica no solen anar de la mà. Moltes són les polítiques que, tot i voler-ho, no han pogut permetre’s absentar-se 16 setmanes de la feina. Per exemple, Figueras afirma que havia d’anar als debats del Parlament després d’adoptar la seva filla, ja que s’acostaven eleccions.

Codi deontològic Consell de l’Audiovisual de Catalunya

La immediatesa caracteritza el treball dels periodistes. Sovint es produeixen notícies quasi de forma automàtica, qüestionant poques coses. Introduir la perspectiva de gènere no ha de ser un valor afegit de la informació, sinó que aquesta perspectiva s’hauria d’introduir de forma transversal a tot el contingut periodístic. Jutjar a les dones polítiques i mares per la seva actitud envers el nadó o la funció política -i no fer-ho amb els pares polítics- falla en tots els sentits en el codi deontològic basant-se en la perspectiva de gènere. En l’àmbit nacional es troben nombroses recomanacions de perspectiva gènere adreçades a periodistes, el CAC exposa les seves.

Col·locar una dona a la història no la fa, automàticament, millor. Sí que ho fa, en canvi, qüestionar-se qui ha de protagonitzar la història, a qui afecta i, si en algun moment, el punt de vista de les dones pot aportar més profunditat al relat.

Eines per visibilitzar les aportacions de les dones -CAC

Estereotips de gènere als mitjans

Vivim en una societat caracteritzada per un masclisme estructural. Cada dia s’obren nous horitzons i línies de treball per garantir una educació, cultura, política i societat respectuosa en tots els gèneres. Aquesta herència patriarcal és molt present en el dia a dia.

La premsa, i la política no se’n lliuren.

Podem trobar nombrosos casos mediàtics en els quals se sexualitza a una dona, es parla sobre el seu físic per sobre les seves capacitats. Els Jocs Olímpics responen perfectament als rols de gènere: mentre es troben llistes de les ‘esportistes més sexys del 2019’ o ‘la talla de sostenidor de les nedadores’ a l’altra pàgina es troba el recorregut esportiu d’un home atleta.

El que passa en el món esportiu també es trasllada a la política, tot i que normalment de forma més subtil. Les dones polítiques, qüestionades molt més que els homes, es troben en el punt de mira i crítica a l’hora que decideixen ser mares. La cultura masclista impregna la premsa. Són criticades facin el que facin: si decideixen tornar a la vida pública pocs dies després de donar a llum se les acusa de males mares i irresponsables. Ara, si la casuística és el contrari i decideixen agafar-se la baixa maternal fins a l’últim dia es qüestiona la seva funció política i el seu càrrec públic. En resum, criticades decideixin el que decideixin. Aquestes decisions, tanmateix, no es qüestionen en el cas dels homes.

“En haver pres només les sis setmanes obligatòries serà posada a la mateixa llista de ‘males mares’ que Carmen Chacón i Soraya Sáenz de Santamaría. Però si hagués decidit esgotar les 16 setmanes a les quals tenia dret, hauria sigut considerada una irresponsable i acusada d’abandonar el Govern a la seva sort».

María Pazos, presidenta d’una associació per la igualtat de gènere en permisos per naixement d’un fill, a La Vanguardia sobre Susana Díaz

Carme Figueras, consellera del CAC en l’àmbit de gènere i família, explica com aquests estereotips es traslladen a la informació que donen els mitjans de comunicació.

Exemples històrics del tractament mediàtic dels embarassos polítics

Després de veure la teoria que envolta al tractament mediàtic en clau de gènere, s’analitzen els casos més transcendentals de dones polítiques embarassades des de l’any 2000 fins al dia d’avui i quin tractament els hi ha donat la premsa. Aquesta anàlisi servirà -també- per observar si hi ha un avenç en el llenguatge i tractament de gènere a la premsa.

La baixa maternal és un dret -no un deure- que recau en el subjecte adherir-s’hi o no. Tanmateix, les decisions de les dones en política en aquesta matèria sempre es qüestionen als mitjans. A més, si la política es queda embarassada en època d’eleccions, se li retraurà un ús electoral de l’embaràs, sigui quina sigui la seva ideologia.

El cas que va generar més impacte mediàtic va ser el de Carmen Chacón. La seva imatge fent quadrar les tropes de l’exèrcit després de ser nomenada ministra estant embarassada va donar la volta el món. Una imatge híper sexualitzada del seu embaràs. Els detractors van sorgir aviat: es qüestionaven les seves capacitats com a dona, embarassada i catalana al càrrec de les forces armades. No obstant, va ser una de les ministres més ben valorades l’any 2008.

L’altra visió de la premsa la va mostrar Soraya Sáenz de Santamaría, qui va decidir renunciar a la baixa i tornar a treballar 10 dies després del naixement del seu fill. Tot i que va ser capaç d’organitzar-se, l’opinió pública va acusar-la d’abandonar les seves responsabilitats com a mare. Una crítica que també se li va fer a Susana Díaz, qui va adherir-se a les primeres sis setmanes de baixa reprenent la feina en complir-les. Cap de les dues va deixar de banda la cura dels seus fills però a totes dues se les va criminalitzar per fer-ho.

Per últim, els embarassos d’Irene Montero. En aquest cas ella i Iglesias van rebre elogis per repartir-se la baixa per ser «coherents amb les seves idees». Cal destacar que en tractar-se de parts prematurs, la premsa i l’opinió pública van considerar prioritària la salut dels nens i de la mare, per sort.

Nous horitzons

Tot i les recomanacions existents per millorar el tractament mediàtic en clau de gènere i els avenços que s’han fet des dels inicis del segle XXI, encara queda molt recorregut.

S’observa com s’ha deixat de sexualitzar la figura d’una dona política embarassada, com va passar amb la Carme Chacón a la portada del Periódico, però es continuen posant en dubte les aptituds o com a mare o com a política. Una pressió innecessària que en la majoria dels casos recau -només- en la figura de la dona.

Ser dona i política hauria de ser fàcil -tan fàcil com ho tenen els homes-.

Ser dona, política i mare també ho hauria de ser.

Read more

Feminisme després de Franco

Al maig de 1976 es van celebrar les primeres Jornades Catalanes de la Dona, on es van debatre temes que encara avui afecten les dones

“Potser per primera vegada a Espanya s’ha obert un debat profund sobre temes fonamentals fins ara considerats tabú”. Així tancava Soledad Balaguer el seu article “Una experiència apassionant” a El País, el 6 de juny de 1976, tot just una setmana després que finalitzessin les Jornades Catalanes de la Dona a Barcelona. No feia ni un any de la mort de Franco i, amb això, començava a obrir-se pas la democràcia i l’enterrament de la dictadura franquista a Espanya. En aquest context, van celebrar-se a Barcelona unes jornades per parlar de temes silenciats fins aleshores: temes que afectaven les dones. La sexualitat, l’avortament, la família patriarcal, la dona política, els drets laborals de les treballadores… I se’n va parlar obertament i sense tabús.

Avui en dia, amb el feminisme damunt la taula, ja no sorprèn parlar de totes aquestes qüestions. Tanmateix, si fem un repàs a les reivindicacions d’aquestes jornades, podem veure com moltes de les seves denúncies encara tenen completa vigència en l’actualitat. I si observem com va reaccionar la societat de l’època al debat d’aquests temes, podem trobar similituds amb les reaccions que provoca encara ara el feminisme en certs sectors de la nostra societat.

Des de la política fins a la sexualitat

Més de 4.000 dones van reunir-se al paranimf de la Universitat de Barcelona

Les Jornades Catalanes de la Dona van ser “el primer intent unitari d’organització col·lectiva després de 40 anys de silenci forçat”, segons la definien les seves organitzadores. I van ser possibles “gràcies a la sensibilització i a la mobilització d’importants grups de diverses ideologies, oficis…”. Així, van aconseguir superar totalment les seves previsions, i van arribar a reunir 4.000 dones —quan n’esperaven 300—, de diferent origen, formació i experiència vital. Van trobar-se durant quatre dies, 27,28, 29 i 30 de maig de 1976, a la Universitat de Barcelona, i van debatre intensament sobre el que realment els afectava a elles.

Treballs, dones als barris, la família, l’educació, els mitjans de comunicació, la política, la legislació, la dona rural i la sexualitat. Aquests van ser els tems que es van tractar a les jornades. Però, arran de què van decidir celebrar-se? Segons explica la catedràtica d’Història Contemporània Mary Nash, en un reportatge a Betevé, les jornades van ser la resposta al fet que Franco hagués enviat l’any anterior, Any Internacional de la Dona, a Pilar Primo de Rivera, representant de Sección Femenina —la branca femenina del partit Falange Espanyola—, a una trobada internacional per defensar els drets de les dones: “això va suscitar la necessitat de donar una rèplica, i així es va fer”.

La «Guía de la buena esposa», escrita per Pilar Primo de Rivera el 1953

Cal recordar on ens trobem en aquell moment. Veníem d’una dictadura on la Sección Femenina havia marcat el paper de les dones de l’època i on les mateixes lleis discriminaven a les dones en tots els aspectes. Montserrat Roig, en un article a Triunfo, ho resumia així: “durant quaranta anys, la dona ha estat la gran perdedora. La seva condició, degradada, la seva imatge, manipulada. La Sección Femenina va ser una barreja de prolongació del masclisme imperant i l’acceptació voluntària de la pròpia marginació sexual”. Per això, gran part de les reivindicacions que recullen les conclusions de les jornades anaven enfocades al canvi de les mateixes lleis: revisió de la cèl·lula familiar, llei del divorci, assumir que la pàtria potestat no fos exclusivament de l’home, supressió dels delictes d’adulteri, legalització de l’avortament…

Actualment, podem afirmar que aquestes reivindicacions s’han complert. Però moltes altres podrien haver estat redactades avui mateix: dret a un lloc de treball, sense discriminacions en la remuneració, desaparició dels “rols” tradicionals masculí i femení, supressió de les discriminacions en esports, cultura… I quasi tot el que van denunciar se segueix denunciant gairebé cinquanta anys després: l’establiment d’un cànon per als homes i un altre per les dones, el mite de la maternitat com a essència de la condició femenina, la cosificació de la dona a través dels mitjans de comunicació…, i tants altres aspectes que segueixen afectant les dones pel simple fet de ser-ho.

El llibre «Jornades catalanes de la dona», publicat el 1977, resumia les principals reivindicacions de les trobades

La família, el tema estrella de les crítiques

Per altra banda, què van suposar aquestes jornades per la societat de l’època? La gent —en particular els homes— estava preparada per escoltar aquests discursos de caràcter feminista, just després de la mort del dictador? Trobem de tot. Sobretot el tema de la família va provocar intenses reaccions. “Una cosa és la promoció de la dona i, una altra molt diferent, radicalment oposada, el llibertinatge sexual, l’amoralitat i la ruptura matrimonial i familiar que resulten de les jornades”, escrivia el partit Unió Democràtica al Noticiero Universal. També va haver-hi dones descontentes amb el que es tractava en les jornades:  “si volen representar-nos a les dones de Catalunya, vull fer constar que ho considero una ofensa pública a totes les dones. Propugnar pel dret a disposar del popi cos només buscant la satisfacció sexual té ja un nom, prostitució. I propugnar per l’avortament legalitzat el té també des de sempre, assassinat sense justificació”, escrivia a la secció de Cartes al Director de La Vanguardia Mª Dolores López.

L’Església tampoc va tardar a posicionar-se. La Unió Mundial d’Organitzacions Catòliques Femenines va enviar una nota a La Vanguardia on explicaven per què no s’adherien a les jornades:  “engloben tota una sèrie de reivindicacions que no podem acceptar de cap manera, ja que estan basades solament en la superficialitat, el plaer, l’egoisme i la materialitat dels fets, sense tenir en compte el que és essencial en la persona humana, l’amor, l’entrega a l’altre… I en molts casos, a més, hi ha hagut una tristíssima agressivitat i menyspreu cap al sexe masculí”. I més enllà, segons explicava Soledad Balaguer en el seu article a El País, va haver-hi grups d’extrema dreta que els amenaçaven simplement per informar de les jornades.

Tanmateix, persones com Montserrat Roig van escriure sobre la importància de les jornades: “cal valorar quelcom important de les primeres jornades de la dona catalana, i és el fet que s’hi hagin inscrit més de 3.000 dones, que s’hagin pogut realitzar i que, per sobre de les confrontacions i divergències, hagi sortit amb un clima de vitalitat exemplar”, deia en l’article a Triunfo. Roig també va fer palès la falta tant de dirigents i militants dels partits polítics com de dones del món intel·lectual català, en les jornades. Sobre això últim es preguntava si a elles “els devia fer por que la seva ‘alliberació’ individual es convertís en col·lectiva” per a totes les dones. I també feia una crítica a la premsa dels dies següents, afirmant que, com molts homes, s’havia quedat “perplexa” davant les jornades.

En total van celebrar-se vuit sessions intenses de debat, d’on sorgien les diferents denúncies i reivindicacions

Malgrat tot, nombroses associacions van adherir-se a les reivindicacions que sorgien de cada tema tractat a les jornades. Perquè aquestes van posar de manifest la necessitat de crear un moviment feminista per evitar les discriminacions cap a les dones en qualsevol àmbit. Les assistents de les jornades van ser capaces de discutir i de plantejar una agenda per més endavant. Segons la catedràtica Nash, les conclusions que van treure “van ser la base del moviment feminista de Catalunya dels anys posteriors”. Un moviment que encara avui dura, i que, malgrat les crítiques, el menyspreu i fins i tot les amenaces d’alguns sectors —com si als anys 70 seguíssim—, segueix denunciant les discriminacions que pateixen les dones en la nostra societat.

Read more

La lluita contra la polarització 2.0

Un experiment fet als Estats Units ha explorat una nova tàctica per lluitar contra la polarització en xarxes

Helena Puig és emprenedora social d’Ashoka i cofundadora de Build Up, una organització sense ànim de lucre per fer de mitjancera en conflictes. Aquesta ONG americana es va adonar que a les eleccions presidencials dels Estats Units hi va haver un fenomen de polarització extrema. Les característiques de la polarització es podrien resumir en la desaparició dels actors neutres, un augment en la rigidesa de les posicions i un estancament en el diàleg. És a dir, cada cop hi ha menys canvis i més estereotips.

«La polarització és una advertència», explica Puig, ja que és un dels símptomes que ens indiquen que es podria arribar a la violència física. És per això que s’han de «traslladar les dinàmiques de diàleg que hem utilitzat en altres llocs a les xarxes socials», segons explica l’emprenedora social.

«Intentem transformar els conflictes perquè no siguin violents»

Helena Puig, cofundadora de Build Up

És així com va començar el projecte «The Commons«, una iniciativa de mediació en línia amb l’objectiu d’aconseguir alertar a la gent que forma part d’aquestes dinàmiques de polarització per fer que canviïn la forma amb què interactuen amb el problema –no la seva opinió.

Així funciona «The Commons»

Va ser diferent l’estratègia seguida a Twitter i a Facebook, ja que la forma d’interacció de totes dues xarxes és diferent.

El funcionament va ser complex: un equip de ‘facilitadors’ va començar a interactuar amb persones que –segons el perfil– estaven formant part de la polarització. I per això els hashtags i els actors polítics són importants. Mitjançant una escala d’1 a 5, van assignar una nota a cadascun dels actors polítics o socials que eren importants –com senadors– depenent la seva ideologia i grau de polarització. Després van identificar als usuaris de menys de 5.000 seguidors en funció del hashtag. El facilitador –mitjancer amb experiència en generar diàleg– es posava en contacte amb aquests usuaris: «Envia un missatge a l’usuari i li proposa una reflexió sobre el tema de l’etiqueta sobre el qual l’hem identificat», explica Puig. Aquest és el primer contacte. Si l’usuari accedia a reflexionar, començava una conversa. Quan ja portaven diverses interaccions, el facilitador «convidava a un canvi individual», relata Puig.

És així com van aconseguir incidir en el comportament de més de 1000 usuaris i 700 van accedir a fer un canvi individual.

L’inconvenient és clar: es tracta d’una població molt petita en comparació amb el total d’usuaris americans de Twitter. És per això que cal trobar alguna manera d’escalar els resultats. Això sí, segons Puig «és un senyal que anem cap a la direcció adequada».

Els resultats els van mesurar fent un seguiment dels retweets dels usuaris abans i després de la interacció amb el facilitador. I els resultats van ser bons: «Veiem que per al grup de tractament havien pujat els RT’s amb grups diferents amb opinions diferents»

A Facebook van cercar quines àrees geogràfiques estaven més polaritzades en funció de les cerques a Google relacionades amb el discurs d’odi

A Facebook, el funcionament va canviar radicalment. En comptes de seguir hashtags, van fer recerca per saber quines àrees geogràfiques estaven més polaritzades. Es basaven en els resultats electorals i les cerques a Google relacionades amb discurs d’odi. I creaven posts dirigits a aquesta població i els hi enviaven mitjançant anuncis estratègics. Als comentaris d’aquestes publicacions creades per l’ONG, els facilitadors responien els missatges dels usuaris.

Build Up és una associació sense ànim de lucre que ha ajudat en la instauració de processos de pau en diferents països, com Somàlia, Colòmbia o Síria. Helena Puig va explicar la seva experiència a «The Commons» en un acte de deba-t.org que va tenir lloc a l’Auditori de Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra.

Read more

L’entrevista del President Quim Torra a RAC1

El president de la Generalitat de Catalunya defensa el referèndum pactat i el diàleg amb l’estat deixant clar que no es tornarà a presentar com a presidenciable

Aquest matí, dia 21 de novembre, el presentador català Jordi Basté ha entrevistat al president Quim Torra al programa El món de RAC1 per parlar sobre l’actualitat de Catalunya. En el context postelectoral i just en ple judici per no haver acatat la resolució sobre la simbologia en l’anterior campanya electoral, Torra es mostra convençut del seu paper com a president i entoma temes com els pressupostos, les protestes o la investidura espanyola.

Quim Torra no pensa en la inhabilitació. De fet, està convençut que la defensa en el cas dels llaços ha estat “molt robusta i sòlida” i ajuda a acreditar la falta d’imparcialitat del tribunal en “un cas sobre llibertat d’expressió”. El president espera tenir una altra querella relacionada amb els llaços. D’altra banda, ha defensat el paper dels Mossos en l’acatament de la resolució judicial i el fet de no haver-los donat ordres contradictòries per a no “posar-los en cap mena de risc”.

«Jo no em tornaré a presentar a cap elecció»

Mai s’ha plantejat la dimissió. Ni el president ni Puigdemont tenen present l’avançament electoral, encara que Torra reconeix que no depèn d’ell. Això no obstant, ha tornat a deixar clar que no es tornarà a presentar a cap elecció, ni en el cas que fossin anticipades. Ironitzant amb la situació política, ha deixat anar que acabarà fent “30 volums de memòries”. Ha defensat l’acció de govern donant exemples com la baixada de l’atur a valors del 2013. També ha recordat la voluntat de governar per a tots els catalans, no només els independentistes. Tot i això, ha confessat que “no és un moment plaent” en l’esfera política.

«La meva via és la lluita pacífica»

Sobre les acusacions que el relacionen amb els membres empresonats dels CDR, afirma no conèixer-los, ni a ells ni el suposat pla conjunt amb el Parlament. El president ha recordat que la seva via és “la lluita pacífica”, “el diàleg i la no-violència”. Creu que la presència de la seva filla al tall de l’AP-7 de la Jonquera no hauria d’haver estat notícia. Aboca per la defensa de la seva “vida privada”. Ha aprofitat l’ocasió per a destacar com se sent “d’orgullós” de la seva família.

Manifestants esperant la proclamació d'independència de Catalunya el 10 d'octubre de 2017 a Barcelona
Manifestants esperant la proclamació d’independència de Catalunya el 10 d’octubre de 2017 a Barcelona.
Autor: Amador Alvarez

El president defensa el paper de la ciutadania en les protestes per la sentència del procés. Tot i això, creu que s’ha de fer un esforç perquè les protestes no signifiquin un greuge per a la seguretat i la “lliure circulació de persones”. Pel que fa a les acusacions d’afectació sobre l’economia, el president ataca amb “problemes enquistats i d’arrel” com el dèficit fiscal.

Pel que fa als pressupostos està convençut que tiraran endavant tot i l’impediment que suposen les constants campanyes electorals. Les eleccions també han tensat la corda dins de l’independentisme, fent-ne més difícil la unitat d’acció. El president fa autocrítica per la manca de “complicitats” i entoma la seva responsabilitat, “malgrat tot, el govern de coalició segueix aquí”.

«En aquest any i mig no he rebut ni una proposta concreta del que hauria de ser una resposta al conflicte català per part del govern espanyol»

El President retreu a l’estat la manca de propostes concretes i aposta per la negociació amb l’estat recordant Pedralbes i la figura del relator. La seva proposta continua sent el referèndum pactat i “internacionalment validat”. Reconeix que Sánchez és president del govern gràcies al seu vot “de franc”. Avui dia, no li consta que ningú del govern català o dels seus partits hagin parlat amb Sánchez i ell personalment no ha parlat amb Iglesias, tot i que “estaria bé fer-ho”. Aprofita per recriminar la postura ambigua d’ERC i reafirmar la postura de JuntsxCat “compromesa” amb els electors.

Autors: Pere Mercader i Marta Bieto

Read more

Les concentracions del judici del procés: viscut des de les xarxes socials

NATALIE BARRESI

Milers de persones van protestar pel judici en els carrers de les ciutats de Catalunya

El final del judici del procés ha finalitzat amb manifestacions per tota Catalunya, la més gran a Barcelona a Plaça Catalunya. La CUP, JxC, ANC, ERC i Òmnium van convocar mobilitzacions per les xarxes socials per defensar que l’autodeterminació és un dret. El dimecres a les 21h es van celebrar aquestes manifestacions també per defensar la llibertat dels líders independentistes que es troben a l’exili.

Els participants de la manifestació van cridar per la unitat, un clam que, per a ells, és l’única via per cridar l’atenció de l’Estat espanyol. Els 15 partits i associacions que han organitzat la protesta han compartit el seu lema de manifestació: «Llibertat: l’autodeterminació és un dret».

Ha estat un esdeveniment únic, on els tres partits independentistes han participat en la manifestació junts.

Segon el diari Nació Digital, la Guàrdia Urbana ha confirmat la participació de 25.000 persones a la manifestació de Plaça Catalunya.

Així és com s’han viscut les mobilitzacions des de les xarxes socials:

Des dels comptes de Twitter dels partits, com Òmnium, s’ha confirmat la seva protesta:

https://twitter.com/omnium/status/1138868386480435201

Les mobilitzacions han deixat alguns amb sentiments d’unitat.

https://twitter.com/XavierMuixench/status/1139050456817242112

Grups independentistes de Sants han compartit imatges del seu bloc:

Associacions com la Joventut Nacionalista de Catalunya del districte de Ciutat Vella van compartir imatges amb el hashtag:#judicifarsa.

https://twitter.com/JNCCiutatVella/status/1138892161590673409

La periodista de Catalunya Ràdio, Núria Oriol, va mostrar l’ambient sobre el final del judici:

https://twitter.com/Nurioriol/status/1138875799296184320

Des de la perspectiva d’altres testimonis, es remarca el gran nombre de persones, especialment independentistes, que van participar a la convocatòria de Plaça Catalunya de Barcelona.

Grups del País Basc com l’associació cultural, Gure Esku, també va formar part de les mobilitzacions de dimecres, on va demanar un «final just» amb «llibertat de totes les persones encausades».

Turistes i estrangers que s’han trobat a Plaça Catalunya a l’hora de les convocatòries han mostrat un punt de vista diferent.

La periodista estrangera, Adriana Jane, ha explicat per Twitter que en els últims mesos, no ha hagut molt soroll a la ciutat fins ahir amb les reaccions dels ciutadans pel judici.

En els pròxims dies amb els resultats del judici, es convocaran més mobilitzacions. La primera per aquest dissabte ha estat confirmat per Junts per Catalunya a Twitter.

https://twitter.com/JuntsXCat/status/1139157966958092288

 

 

 

 

Read more

Conclou el DocsBarcelona, una cita per reflexionar sobre el món en què vivim

Avui, dissabte 25 de maig, com a cloenda de la 22a edició del Festival Internacional de Cinema Documental DocsBarcelona es projectarà El Pepe, una vida suprema, un documental en el qual el cineasta Emir Kusturica fa un retrat de l’expresident d’Uruguay Pepe Mujica, un personatge amb un passat guerriller i activista, convençut que el món sempre pot ser millor.

Sota el lema “Miradas inquietas” el festival ha presentat en la seva cartellera el millAquarelaor cinema documental premiat internacionalment. El 15 de maig Victor Kossakovsky va inaugurar el festival amb Aquarela un viatge visual sobre la bellesa transformadora i la força omnipotent de l’aigua. Des d’aleshores, i en aquests 11 dies de Festival, s’han projectat a les sales d’Aribau Multicines i al CCCB, 41 documentals produïts a 26 països diferents. A més a més, gràcies a la col·laboració de la Diputació de Barcelona, tres de les produccions, CachadaOperació Globus i  Avec un sourire, la révolution també s’han projectat a altres localitats catalanes, en total 12, entre elles Berga, Gavà, Granollers, Mataró, Manresa i Vilanova i la Geltrú. Al festival hi han assistit els directors dels documentals per presentar les seves pel·lícules, juntament amb alguns dels protagonistes de les seves històries.

Els temes que han destacat en aquesta edició han estat la política, la naturalesa i el feminisme. De fet, enguany, ha destacat la presència de directores dones, 20, la xifra més alta en tot l’historial del festival. A més a més, 13 de les produccions presentades compten amb dones protagonistes i amb un fil narratiu que reivindica el poder de les dones lluitadores. Pel que fa a política, destaquen Avec un sourire, la revolution! d’Alexandre Chartland, la primera producció internacional sobre el procés, I Had a Dream, radiografia de la política italiana de la directora Claudia Tossi, i Putin’s Witnesses, una anàlisi de l’ascens de Vladimir Putin al poder, obra del cineasta rus exiliat Vitaly Mansky.

Putin's Witnesses
Els documentals presentats s’articulen en tres seccions oficials competitives: Panorama, Latitud DocsBarcelona i What The Doc!, que competeixen per un palmarès de set premis, entre ells el Premi del Públic, patrocinat per Moritz, que s’anunciarà aquesta tarda a les 19 h en la cerimònia de clausura.  

Vot del Públic 2019

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A més a més de les projeccions, en el marc del festival s’han organitzat diverses activitats com 7 PLANS 7 on un convidat reflexiona sobre el cinema documental a partir de 7 plans o seqüències de la seva filmografia. Aquest any el protagonista ha estat Audrius Stonys director de Bridges of Time. Així mateix, aquest any el festival ha inaugurat el Campus DocsBarcelona, que acompanyarà la trajectòria de 12 projectes llatinoamericans durant nou mesos.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies