David Caminada, una gran pèrdua pel periodisme barceloní

CRISTINA BATLLE I ANNA REIG

Resultat d'imatges per a "david caminada""
Font: Arxiu

El periodista David Caminada va morir ahir a l’Hospital Clínic a causa de les ferides causades per l’apunyalament que va rebre el dilluns. Aquest va tenir lloc a tocar de Plaça Sant Jaume a les quatre de la tarda, quan sortia de la feina. Caminada es trobava ingressat a la UCI, on havia estat operat d’una ganivetada al cor. Els Mossos van atribuir a l’autor de l’apunyalament dues morts més que van tenir lloc en poc més d’una hora el mateix dilluns a menys d’un quilòmetre de distància: la mort d’una dona en un pis incendiat i la d’una altra al portal del carrer Arc de Sant Vicenç, a pocs metres d’allà.

Una vida dedicada al Periodisme i la docència

De cinquanta-dos anys d’edat, Caminada treballava com a tècnic en informació digital a l’Ajuntament de Barcelona. Era doctor en comunicació de la Universitat Pompeu Fabra i també llicenciat en Dret i Ciències de la Informació per la UAB. Va néixer a Mataró, i durant 17 anys va estar treballant pel diari Avui, on va desenvolupar gran part de la seva carrera professional. Allà va exercir de subcap de la secció d’internacional entre 1993 i 2010 i també va ser cap d’Opinió. Durant aquests anys, va cobrir els atemptats de l’11-S de Nova York i el procés de pau d’Irlanda del Nord, entre altres notícies, com a enviat especial. A més, va col·laborar amb La Vanguardia, l’agència EFE i el trisetmanari Crònica de Mataró. En l’àmbit de la docència va ser professor a la UPF, la UViC i a l’ECS de Brussel·les.

Segons El País, companys de feina del Departament de continguts digitals el descrivien com un home “discret, era d’aquella gent que passa desapercebuda, que no destaca, però a la que tothom té molt afecte”. Tal com expliquen dues companyes seves, no era el perfil en el que algú pensa quan escolta paraules com mencions, notorietat o impactes: “Venia de la cultura del periodisme de paper i va entrar a la batalla de les xarxes socials. Però va fer un enorme esforç de reciclatge, i mentre la gent més jove de l’equip li va ensenyar aquest món, amb la immediatesa que comporta, ell va aportar experiència i anàlisi”. 

Jordi Panyella, periodista amb qui va compartir una etapa a l’Avui, explica que Caminada era “una persona molt tranquila, molt cuidadosa i molt professional”. A més, afegeix que era “pacífic” i que tenia “molt clares les injustícies”. Panyella també va ser subcap de la secció d’internacional i responsable de opinió. Per altra banda, Sònia Pau, una altra companya de l’Avui, explica que “si hi havia algun problema, era dels que organitzava un berenar per solucionar-lo”. 

Reaccions a les xarxes

La seva mort ha commocionat el món del periodisme barceloní. El decés el va comunicar la seva companya Cristina Palomar via Twitter, i un cop sabuda la notícia, aquest s’ha omplert de reaccions.

Acte d’homenatge al periodista

L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va encapçalar el dijous un minut de silenci a la Plaça Sant Jaume en homenatge al periodista i treballador de l’ajuntament.

Escoltem la crònica de l’acte d’homenatge.

Read more

Allò que les dones fan

Elizabeth Cochrane, la pionera periodista d’investigació que trenca rols amb el mètode per destapar històries.

Elizabeth Cochrane Read more

¿El fotoperiodismo va a desaparecer?

El mundo tecnológico y digitalizado pide una reestructuración del fotoperiodismo

Inés Rey

En los últimos años, con la fotografía digital, internet y los Smartphone, se ha democratizado, a unos niveles impensables hace unos años, la fotografía, su acceso y su difusión. Es decir, cualquier persona puede hacer una fotografía con su móvil, sin necesidad de dominar la técnica y sin la necesidad de comprar caras herramientas que antes eran necesarias para hacer una fotografía. Además, quien hace una fotografía puede también compartirla con quien desee. En resumen, cualquiera puede ser fotógrafo.

Un usuario común haciendo una fotografía con su Smartphone / UNSPLASH

En consecuencia, actualmente la sociedad recibe abundantes relatos de los sucesos del mundo. Pero, por otro lado, ahora no sabemos quién es el autor de la fotografía, por lo que las fakenews y las fotografías manipuladas (tan abundantes hoy en día) son más difíciles de contrastar. Rebeca Pardo, profesora e investigadora de fotografía y fotoperiodismo, lo explica así: “Siempre se han podido manipular las fotografías, pero antes más o menos sabías quién te enviaba la foto y podías comprobarlo. Ahora, por la inmediatez, los filtros que debería haber no están. Un fotoperiodista debería tener nociones de deontología periodística, de derecho, de ética… que un usuario común con un móvil en la mano no tiene”. 

Y es que el hecho de que cualquiera pueda ser fotoperiodista lleva al intrusismo laboral. Es decir, hay gente que no está profesionalmente preparada para dedicarse a la fotografía, pero se introduce a trabajar en el ámbito. Rebeca Pardo lo explica: “En la medicina sería impensable, pero en el ámbito de la fotografía, cualquiera que haga buenas fotos, puede ser periodista. Ahora cualquiera con un teléfono móvil puede subir sus fotos y venderlas.”

Además, ahora, la fotografía, si se realiza en el momento inmediato de la acción, aunque no tenga una buena calidad, es la fotografía que sale en todas las portadas. Asimismo, se reciben muchas fotografías incluso a un precio gratuito, ya que muchas personas quieren que se publique su fotografía en los medios y no quieren cobrar. Y esto hace que caigan en picado los precios de fotografía. “Yo conozco a mucha gente que ha dejado el fotoperiodismo o que lo va a dejar por temas económicos. Yo misma fui cuatro años fotoperiodista en Perú, pero cuando volví aquí no quería seguir trabajando porque no estaba dispuesta a no cobrar.”-cuenta Rebeca. De hecho, hay muchos medios que han despedido a toda la plantilla de fotoperiodistas porque consideran que los periodistas con un móvil ya pueden hacer el trabajo de un fotógrafo.

Fotografía destacada por Photographic Social Vision por ser un buen ejemplo de fotoperiodismo. no solo prima el momento, sino la calidad y profundidad, La fotografía captura la quema de contenedores por parte de independentistas radicales durante el Tsunami Democràtic. /. MIREIA COMAS

Actualmente, la mayoría de las fotografías de los medios de comunicación son fotografías de agencias como Reuters, AP y EFE. Los medios de comunicación les pagan una tarifa anual que les permite disponer de fotografías de todo el mundo hechas por grandes fotógrafos. Y este contrato les sale más económico a las empresas comunicativas, que no disponer de fotógrafos en plantilla. Silvia Omedes, fundadora de Photographic Social Vision, afirma: “Las agencias quieren tener el máximo número de clientes, y, en consecuencia, elaboran una fotografía muy directa, muy expresiva, pero con pocos niveles de profundidad. Las agencias venden postales de impacto, pero no venden proyectos que vayan a fondo”. 

Asimismo, que los medios de comunicación se nutran mayoritariamente de fotografías de agencias es empobrecedor, ya que conlleva a que solo se tengan fotografías de los hechos, y que falten los antecedentes y las consecuencias. Por lo que las fotografías no aportan continuidad, interpretación, contextualización, sino que son simples impactos. Como bien Silvia Omedes afirma: “El fotoperiodismo tendría que ser una lupa que nos permitiera comprender la realidad con profundidad. No ser una bofetada, sino que nos permitiera tener un juicio de la realidad.” Rebeca Pardo añade: “Esto son unas implicaciones que para mí son muy graves. Porque para mí un fotoperiodista domina, sabe la técnica, sabe el lenguaje de la fotografía, trabaja la profundidad.”

Fotografía publicada en el Instagram de Photographic Social Vision destacando que es una fotografía que enaltece la belleza, la experiencia, la sabiduría y la vida cotidiana de la mujer gitana, dándole la dignidad y respeto que se merece. / JACQUES LEÓNARD

En respuesta a esta situación, las expertas afirman que ha de haber una reestructuración del fotoperiodismo. “La práctica se está adelantado a todo y en algún momento se tendrán que analizar las consecuencias de todo esto. Yo creo que la profesión está cambiando, estamos en un momento de cambio”- afirma Rebeca. Y, efectivamente, el fotoperiodismo, en esta etapa tecnológica, está buscando alternativas a los medios tradicionales: como festivales, concursos, becas, internet, redes sociales… Donde el fotoperiodismo actúa más hoy en día es en la prensa digital y en Instagram, una gran fuente de fotoperiodismo. De hecho, el conocido #Documentaryphotography aglutina los mejores trabajos periodísticos del siglo XXI.

Captura de pantalla del Instagram de #documentaryphotography

Hay esperanza. “El fotoperiodismo no morirá nunca. El ser humano necesita explicar qué está ocurriendo y compartirlo con la gente. Igual que los escritores no dejarán de escribir y los periodistas nunca dejarán de relatar”, afirma Silvia Omedes. Rebeca Pardo, cree, al respecto, que tampoco se ha de idealizar la figura del fotoperiodista. “Las películas solo hacen que idealizar el fotoperiodismo de guerra o de grandes paisajes. La gente se piensa que es eso, y luego ve que nunca hay trabajo”. 

Además, también se tendría que hacer un replanteamiento sobre qué es el fotoperiodismo, cuál es su misión y sus funciones, para que se valore universalmente esta figura y no se piense que puede ser fotoperiodista cualquier persona con un móvil, ya que los expertos consideran que el fotoperiodismo es algo más. De hecho, hasta los investigadores consideran que no hay unanimidad en cuanto a la definición del fotoperiodismo, sus tipologías y sus funciones, ya que el fotoperiodismo no es un gran campo de investigación. “La fotografía nunca ha sido académicamente estudiada como tal. De entrada, hay enormes dificultades para encontrar un criterio unánime en cuanto a qué es, cuáles son sus géneros, sus subgéneros”- expresa Rebeca.

O quizá la solución es que todos aprendan bien a hacer de fotoperiodistas, como Rebeca considera: “Creo que en un futuro todo periodista será periodista sinfónico. Aquellos que narren historias serán capaces de hacer fotos, vídeos y escribir. Y aquellos que lo hagan con mayo estilo, serán los que llegarán a dedicarse”.

Se ha de aprender a hacer fotoperiodismo de calidad, de profundidad. En vez de sustituir el verdadero fotoperiodismo por la fotografía que todos podemos hacer. Lo que está claro es el gran poder del fotoperiodismo. El fotoperiodismo, en muchas ocasiones, ha conseguido cambiar la sociedad. Por ejemplo, el fotoperiodismo en la Guerra de Vietnam, que hizo cambiar la visión de la guerra en la sociedad americana e hizo que la opinión pública se opusiera a la guerra. Y es que el dicho no es en vano: “Una fotografía vale más que mil palabras”.

Una de las imágenes icónicas del conflicto de Vietnam, en la que se ve a una niña de nueve años, Phan Thi Kim Phuc, corriendo desnuca y aterrorizada por una carretera tras un ataque con napalm. /NICK UT
Read more

La Barcelona de Gabriel García Márquez

“Por razones misteriosas, Barcelona es la mejor ciudad para escribir a parte de ser, para mi gusto, la mejor del mundo”. Així parlava l’escriptor colombià de Barcelona, la ciutat que el va acollir del 1967 al 1975 i on podia passejar discretament sense que ningú li saltés a sobre per demanar-li un autògraf. Tot i això, el primer contacte amb Catalunya ja l’havia tingut a Colòmbia, quan va conèixer l’escriptor exiliat Ramon Vinyes i Cluet qui li parlà per primera vegada de Barcelona i inspirà el personatge del “sabio catalán” a Cien años de soledad. A Barcelona hi va escriure El Otoño del Patriarca i Doce Cuentos Peregrinos. És precisament la capital catalana on va conèixer els altres escriptors del Boom llatinoamericà gràcies a l’editora Carmen Balcells.

 Captura de pantalla 2019-04-16 a les 2.59.11

El “Boom” llatinoamericà fou un moviment literari d’un grup d’escriptors d’Amèrica Llatina que van tenir un èxit comercial enorme a nivell mundial a la segona meitat del segle XX. El “boom”, que es començava a perfilar amb La Ciudad y los Perros, de Vargas Llosa, va esclatar amb Cien Años de Soledad de García Márquez. El moviment va estar molt lligat al clima polític dels anys 60 i 70 i a les dinàmiques de la Guerra Freda, molt marcat als seus inicis pel triomf de la Revolució Cubana. Si alguna cosa caracteritza aquestes novel·les és l’interès per la ficció històrica. Molts d’aquests escriptors tracten el subgènere de la “Novel·la del dictador”, establint paral·lelismes evidents entre la situació política dels països llatinoamericans i l’argument de la seva obra. Un altre tret identitari del “boom” és el realisme màgic, sobretot característic de Gabo, que el posà “de moda” després de publicar Cien Años de Soledad.

WhatsApp Image 2019-04-17 at 18.28.40

EL “RASTRE DE GABO”

El rastre de Gabo” a Barcelona, un programa d’activitats per commemorar els 8 anys que Gabriel García Márquez va passar a la ciutat, ha finalitzat aquest cap de setmana coincidint amb el cinquè aniversari de la seva mort. Pilar García Calderón, cònsol de Colòmbia a Barcelona, anunciava dijous passat a l’acte “Gabo y sus amigos” que “la llavor plantada aquesta setmana es convertirà en el «Festival Gabo Barcelona” a partir del 2020. A més, també es posarà una placa al número 6 del carrer Caponata, lloc on va viure l’escriptor i periodista colombià en la seva estada a Barcelona. Durant l’acte també es va anunciar que des de La Caixa s’ha fet una petició formal perquè un carrer o plaça de la ciutat porti el nom de Gabriel García Márquez. La Fundació Gabriel García Márquez de Nuevo Periodismo Iberoamericano s’encarregarà d’organitzar el nou festival, inspirat en el que se celebra cada any a Medellín.

Converses, tallers, taules rodones i rutes han recordat el pas de García Márquez per la capital catalana i el seu paper com a periodista, l’ofici pel qual sempre va voler que se l’identifiqués. Dissabte “el rastre de Gabo a Barcelona” tancava amb una ruta per Sarrià, el barri on va viure l’escriptor en la seva estada a la ciutat. Aquells que no hi van poder anar tenen una segona oportunitat dissabte 27 a les 11.00h.

Read more

Fake news: com puc verificar que una notícia és certa?

Les fake news s’han convertit en el trending topic del segle XXl. En un món on les notícies ja no només ens arriben dels mitjans i on les xarxes socials estan guanyant tant pes, sovint és fàcil que ens preguntem si allò que estem llegint (i que ens venen com a informació de qualitat i verídica), realment és veritat. Les notícies falses són un fenomen que s’ha incrementat i que continuarà creixent. Amb l’objectiu de desacreditar-les, darrerament estan sorgint projectes de fact-cheking, és a dir, iniciatives que s’encarreguen de verificar i desmentir informacions.

L’11 d’abril, coincidint amb l’inici de la campanya electoral per les eleccions generals del 28A, es va posar en marxa el projecte Comprobado, una iniciativa coordinada per Maldita.es i First Draft. La proximitat dels comicis és un ecosistema idoni per la creació i difusió de fake news que circulen, sobretot per xarxes socials. Per aquest motiu, 16 mitjans nacionals, regionals i locals s’han unit a aquest projecte amb l’objectiu de verificar les declaracions dels polítics, el seu discus públic i els continguts que es comparteixen i es viralitzen a Internet.

Formen part del projecte: Maldita.es, Agence Presse France, Eldiario,es, Agencia EFEEl ConfidencialDatadista, Diario de Navarra, El Faradio, La Marea, Europa Press, Newtral, ServimediaPolitibot, RTVE, ARA i Público.

Comprobado selecciona les notícies que més impacte estan tenint mitjançant processos de monotorització de les xarxes socials i tamé aquelles que poden suposar un perill, ja sigui perquè inciten a l’odi vers algun col·lectiu o perquè representen una alarma per la salut. A més, els ciutadans també hi poden fer arribar denúncies a través de les xarxes socials. 

La verificació és a través de diverses tècniques, com ara, comprovar dades estadístiques oficials, el contrast de les fonts, «l’anàlisi forense d’imatges manipulades» o la recerca i identificació de comptes fraudulents a les xarxes socials.

Captura de pantalla 2019-04-12 a las 15.45.46

A més de Comprobado, existeixen altres recursos que permeten comprovar quan una informació és certa o no. A principis d’abril també va néixer Verificat, la primera plataforma contra la desinformació a Catalunya. Es tracta d’un projecte periodístic independent i sense ànim de lucre que té l’objectiu de combatre les fake news que circulen per les xarxes socials i les que difonen els polítics. Està inspirada en una altra plataforma a nivell Europeu, l’International Fact-Checking.

Tot i l’aparició recent de noves iniciatives, n’hi ha d’altres molt efectives que fa temps que existeixen. Una de les més populars és Maldita.es, tot i que molta gent coneix més el seu compte de Twitter, Maldito Bulo. Allà, tuiten comparteixen verificacions d’informació falsa que circula per Internet, tant de notícies d’actualitat, com de rumors. Recentment, la seva web ha incorporat una nova secció que recull tant les falsedats que expliquen els polítics que concorreran a les eleccions generals com les campanyes de desinformació que afecten els partits.

Captura de pantalla 2019-04-12 a las 16.16.49

A més, a través del seu compte La Buloteca, els usuaris també poden contribuir a la lluita contra les fake news fent les seves aportacions a les diferents investigacions que es van proposant i obrint. La col·laboració ciutadana pot aportar pistes i ajudar a verificar de manera més ràpida i eficaç la informació.

Read more

Marcats per la bellesa [Cetrencada nº 61]

El Cetrencada nº 61, publicat a El Punt-Avui, ve carregat de continguts interessants! Hi trobareu el reportatge «Mirades sense tabú», les cròniques «Christiania: a Europa, però no» i «El perreo lento del pop metafísic». També les entrevistes amb Maria Rovira, ballarina de dansa contemporània, i amb Xavier Dengra i Pau Colominas, community managers de la Viquipèdia. Finalment, el treball de camp «Quan la ciutadania redacta les lleis».

Read more

La UE avala l’acord pel Brexit

Llum verda de la Unió Europea al pla de Brexit de Theresa May. Els 27 estats membres restants de l’organització han aprovat l’acord presentat pel Regne Unit, fruit de més de disset mesos de negociacions i que ha culminat en dos documents de sis-centes pàgines en total. La mandatària britànica assegura que és “el millor acord possible”, una posició que també comparteix Antonio Tajani, president del Parlament Europeu. Michael Bernier, negociador del Brexit per a la UE, garanteix que tots dos costats seguiran sent “aliats, socis i amics” després de la ruptura.

may

Ara bé, aquesta jornada tan esperada no ha estat marcada per la celebració, sinó tot el contrari. Tant el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, com la cancellera alemanya, Angela Merkel, han qualificat el moment de “tràgic”. Per la seva banda, el president espanyol, Pedro Sánchez, també ha remarcat la “tristesa” que li provoca que “la Unió Europea de 28 passi a 27”.

El mateix Sánchez ha estat un dels protagonistes de la recta final d’aquestes negociacions, quan va amenaçar de vetar el pacte si no s’acceptaven les seves exigències respecte a Gibraltar. Finalment, però, el govern espanyol i la Unió Europea han arribat a un acord que, segons Sánchez, permet a Espanya una “posició històrica” i un “triple blindatge” sobre el territori britànic. En canvi, la Primera Ministra del Regne Unit ha advertit que el Brexit no canviarà l’estatus de Gibraltar, i que ella protegirà la “sobirania britànica” de la minúscula ciutat.

L’aprovació per part de la Unió Europea, però, no és l’únic obstacle que ha de superar Theresa May, ja que l’11 de desembre s’enfrontarà al seu Parlament, on aquest haurà d’aprovar el seu acord pel Brexit. Ara per ara, la líder conservadora sap que ho té molt difícil, ja que no disposa d’una majoria de diputats a la Cambra Baixa. A més, el seu partit està molt fraccionat, amb desenes de membres partidaris d’un Brexit més dur que asseguren que no li donaran suport a la votació parlamentària. Alguns, com Dominic Raab, afirmen que l’acord de May és fins i tot pitjor que quedar-se a la UE. La marxa del Regne Unit de l’organització internacional està, doncs, lluny de concloure’s.

Read more

La cara negra del Black Friday

Braços plens de bosses, cartells amb grans ofertes, cues per accedir a les botigues, i pàgines web saturades. Aquesta ha estat la definició del passat cap de setmana. El Black Friday es coneix com el dia que inaugura la temporada de compres de Nadal. Des de fa uns anys, Espanya ha impulsat aquesta celebració de compres per Internet i física i no s’ha conformat només amb divendres, sinó que ha apostat per la Black Weekend, amb preus reduïts de dijous a diumenge en algunes botigues.

A poc a poc més establiments decideixen unir-se al fenomen i implantar-lo de manera més generalitzada com a oportunitat de negoci. I és que cada any el Black Friday se supera a si mateix. En una jornada de consum massiu, les vendes de grans comerços com MediaMarkt han incrementat un 40% respecte al Black Friday de 2017, augmentant les vendes en línia en un 90%, amb pics de 400 demandes per minut.

Però el Black Friday també té una cara negra: no tots els preus estan tan rebaixats com sembla. A partir d’un mes abans d’aquest dia, l’OCU estudia l’evolució dels preus de 21 tipus de productes —principalment electrodomèstics— de 32 botigues en línia per tal que els consumidors puguin veure si els descomptes són reals. Comparant la mitjana del preu mínim entre fa un mes i aquesta setmana, han comprovat que hi ha una pujada mitja dels preus del 1,6%.

Segons l’informe de l’OCU d’aquest any, només el 37,1% dels productes analitzats estaven més barats en comparació amb el mes anterior, el 22% estaven més cars que llavors i, la resta, mantenien el mateix preu. D’entre les empreses que han complert la regulació del Black Friday i han baixat el preu de la majoria dels seus productes cal destacar FNAC i Tien21. I d’entre les botigues amb un augment dels seus preus respecte el mes anterior hi ha Carrefour i AndorraFreeMarket. Molts usuaris de Twitter han exposat els enganys que han trobat en algunes botigues.

Tot i això, val a dir que l’auge del consumisme contrasta un moviment contrari: les alternatives sostenibles i solidàries. Aquest mateix divendres ha començat la Make Smthing Week, liderada per entitats ecologistes com Greenpeace, com a contraproposta del Black Friday, que consisteix a reparar i reciclar els objectes que ja tenim enlloc de consumir i comprar-ne més. A les xarxes també es va manifestar el boicot al Black Friday. Petits comerços, ecologistes i entitats d’economia solidària van fer servir el hashtag #NoBlackFriday en contra del consumisme i a favor del comerç responsable.

Read more

Porta oberta a Vilaweb

Ainhoa Leyton (@ainhoaleyton)

Són les 11 del matí, a un carreró al costat de la Plaça dels Àngels. Per als skaters assidus, la Plaça del MACBA. Edificis antics i rovellats, petits balcons amb roba estesa, botiguetes vintage amb recipients amb aigua per als gossos. L’encant d’El Raval. I, sota l’aparença d’una botiga més, d’una papereria amb llibres i samarretes amb merchandising dels Països Catalans, al fons, la redacció de Vilaweb.

Una redacció petita però acollidora, seriosa però informal, amb aire horitzontal. Sense parets, sense despatxos de caps de secció. Sense despatx de director. Sòbria. Per fora i per dins. Perquè el diari aposta per un periodisme senzill, de tota la vida. Però sempre compromès, distanciat del miratge de l’objectivitat periodística. En paraules de Vicent Partal, el director, “s’ha de buscar la veracitat, no l’objectivitat. L’objectivitat implica no pensar”.

I la idea és fer pensar, fer reflexionar. Impulsar un esperit crític al bell mig d’un mar de mitjans digitals preocupats a aconseguir el clic fàcil. L’estratègia de distinció és, precisament, la distinció en si mateixa. “Nosaltres només fem hard news. És a dir, política, cultura i economia. No parlem de futbol. Ens importa poc el Barça”, explica el fundador de Vilaweb. Ni parlar-ne d’infotainment. El lector és tractat com una persona adulta i íntegra, amb seny. Capaç de discernir amb les eines que se li ofereixen.

La relació amb el lector, per tant, deixa de ser piramidal. “L’objectiu és generar una comunitat”, defensa Partal, “una família de subscriptors”. El motiu és doble. Més aviat, triple. No només respon als canvis en el tracte amb els lectors, sinó a la provable desaparició de la publicitat en els mitjans, en un futur, així com a la importància d’assegurar la llibertat periodística.

El subscriptor no és tractat de manera diferent, però sí de manera diferenciada. És a dir, l’accés a la informació, per motius ideològics, no queda restringida. “Informar millor a la gent que paga que a la que no paga fomenta l’esquerda social. Va en contra del principi bàsic sobre el qual ens regim”, assegura el periodista. Ara bé, tot i comptar amb els mateixos serveis, la subscripció suposa un tracte singular, certs detalls. Que es materialitzen en Vilaweb Paper. Un format en forma – valgui la redundància – de petit diari, que arriba a les cases dels subscriptors a les deu del vespre, amb les peces d’opinió, les entrevistes i els debats més importants del dia.

Amb tot, Vilaweb pretén ser una casa familiar, en què qualsevol curiós pugui entrar. I és que, com bé sosté el director, “mai no hi ha massa informació. Si n’hi hagués massa, entendríem el món”. La botiga física de l’entrada és només el pretext, “l’excusa per tenir sempre la porta oberta”.

Read more

Micromecenatge periodisme en mans de la gent

TOMÀS GARCIA ESPOT(@TomasGE98) I ELOI PUIGFERRER GRAU(@EloiPuigferrer)

“Veure el reportatge sencer”https://www.vilaweb.cat/noticies/micromecenatge-periodisme-en-mans-de-la-gent/

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies