Quin impacte té la decisió dels Estats Units sobre les colònies israelianes?

El secretari d’Estat dels Estats Units, Mike Pompeo, va explicar en roda de premsa que el govern d’aquest país deixa de considerar il·legals els assentaments de colons israelians construïts en territori palestí. Quins són, però, els motius d’aquesta decisió? Quin impacte pot tenir? Què passa realment a Cisjordània?

En les seves declaracions, Pompeo afirmava que “l’establiment dels assentaments israelians a Cisjordània no és incompatible amb la llei internacional”. Segons el secretari d’Estat, la decisió no suposa un canvi de posicionament, sinó que els Estats Units ja no opinen sobre la legalitat de les colònies sionistes. Ni per defensar la seva existència ni per criticar-la.

En realitat, però, no podem parlar d’una decisió neutral. L’Organització de les Nacions Unides considera que els assentaments de colons a Cisjordània són incompatibles amb la llei internacional i, especialment, amb la Quarta Convenció de Ginebra (1949), que prohibeix desplaçar població de la potència ocupant a territori ocupat. Per entendre això cal entendre la realitat de Palestina.

Quina és la situació de Cisjordània?

En el procés de colonització de Palestina, des de 1967 Israel té control militar sobre pràcticament la totalitat del territori. Durant la guerra dels sis dies, Israel va ocupar militarment els dos segments de terra que havien quedat en mans de la població palestina: Gaza i Cisjordània

Font: Palestina Libre

En el cas de Gaza, l’any 2005 Israel va retirar l’exèrcit. Des del 2007, però, el control es fa des de fora: Gaza està assetjada per Israel i Egipte, que controlen les fronteres terrestres, les marítimes i l’espai aeri. Pel que fa a Cisjordània, durant els Acords d’Oslo Israel va assegurar que estava disposat a desmilitaritzar-la. Però van acordar fer-ho a parts. Aquest territori, llavors, es va dividir en tres categories:

Als acords d’Oslo es va prometre que l’any 1999 tota Cisjordània estaria desmilitaritzada i unificada. Les forces armades s’haurien retirat primer de la zona A, després de la zona B i finalment de la zona C. Juntament amb Gaza, aquest territori s’havia de consolidar com un estat reconegut per Israel. La realitat, però, és que avui en dia la divisió en aquestes àrees segueix vigent.

I els assentaments?

La fragmentació de Cisjordània no només segueix vigent, sinó que ha augmentat. Des de 1967, Israel ha anat annexionant més territori. Principalment ho ha fet construint assentaments de colons, poblacions per a israelians jueus que s’edifiquen en territori que hauria de ser palestí. Israel gestiona els assentaments com a part del seu estat, tot i que aquestes construccions estan prohibides per l’ONU i no es reconeixen com a part d’Israel. 

L’existència d’aquestes colònies dificulta encara més la gestió de Cisjordània. Cal entendre que la divisió del territori no es deu només a la presència dels assentaments en si mateixos. Israel connecta aquestes poblacions amb la resta del seu territori a través de carreteres. I aquestes carreteres només són accessibles per als vehicles amb matrícula israeliana (de color groc), és a dir, a les residents d’Israel i persones amb permisos específics.

Mike Pompeo i Benyamin Netanyahu a l’ambaixada d’Estats Units a Jerusalem, l’abril del 2018 – Matty Stern

Una decisió simbòlica?

La decisió dels Estats Units es podria considerar simbòlica, ja que no té un impacte directe immediat sobre el territori. Ara bé, per una banda normalitza i legitima unes accions d’Israel que els organismes internacionals consideren il·legals. Legitima, en definitiva, l’ocupació, de la mateixa manera que quan va reconèixer Jerusalem com a capital d’Israel o els Alts del Golan

Per altra banda, la decisió es pot entendre com una picada d’ullet dels Estats Units a Benyamin Netanyahu, en un moment en què aquest líder necessita popularitat. Israel està pendent d’unes terceres eleccions, ja que fins ara cap formació ha aconseguit els suports necessaris per governar. Si Netanyahu es manté al poder o no dependrà del que passi els pròxims mesos. 


Read more

Israel, Palestina i la implicació europea

AINA POL

El conflicte palestí-israelià no ve nou, sinó que es perllonga des de la creació d’Israel, fa 70 anys. De ser una dissidència entre el món àrab i el nou estat jueu l’any 1948, ja fa un parell de dècades que ambdues parts varen fer les paus. Tot i mantenir el suport “de paraula” cap als palestins, la realitat és que els països àrabs ja no hi intervenen, deixant-los de banda.

Aquest divendres el jurista i ponent de l’ONU sobre els drets dels palestins, Michael Lynk, ha condemnat els atacs de l’exèrcit israelià cap als manifestants palestins, considerant les respostes repressives com a crims de guerra. Cal esmentar que aquest dilluns 14 de maig milers de persones es varen acostar a les fronteres de Gaza. Ho varen fer en senyal de protesta per la inauguració de l’ambaixada dels Estats Units, traslladada de la nova Tel Aviv—seu financera del país i ciutat on la majoria de països tenen les ambaixades—a la vella Jerusalem. Amb aquesta crida han culminat les ‘sis setmanes d’ira’, iniciades el passat 30 de març.

Jerusalem ha estat dividida històricament entre les tres grans religions monoteistes i, per tant, conformada per pobles oposats. Va ser íntegrament incorporada a Israel en haver guanyat la guerra del 1967, però la seva capitalitat no és reconeguda a nivell mundial. Un dels motius és precisament el conflicte polític amb Palestina. La part est es troba dins Cisjordània i és reclamada com a capital per l’Estat de Palestina, també reconegut amb limitacions.

Mentre el president del país, Binyamín Netanyahu, es feia uns selfie davant la seu amb Ivanka Trump, filla del president nord-americà, els soldats reprimien els manifestants. Una seixantena d’ells varen ser assassinats i uns 2.000 varen resultar ferits, segons xifres de l’agència informativa Maan. Però Lynk eleva les víctimes mortals a un centenar i més de 10.000 ferits.

Israel, recolzat pels Estats Units, ha excusat l’atac amb la defensa pròpia, atès a la suposada violència d’alguns manifestants. Aquesta versió, però, trontolla tenint en compte que només un soldat de les seves files va resultar colpejat. Per aquest motiu l’ONU sosté que es tracta d’una marxa nombrosa—d’unes 40.000 persones—però pacífica, i que l’ús de la força ha estat completament desmesurat i gens equitatiu.

Com a territori ocupat i assetjat que és Gaza, el seu abastiment és extremadament limitat des de fa 11 anys, quan la comunitat internacional els va deixar de banda. La franja es veu perjudicada per la manca d’infraestructures, personal i mitjans per atendre els ferits de gravetat, freqüents arrel dels disturbis.

Tot i les condemnes de l’ONU, aquestes no surten del terreny de la retòrica. Segons el professor associat de Relacions Internacionals de la Universitat Pompeu Fabra, Josep Ibáñez, les mesures sancionadores no poden arribar si no hi ha cohesió; i Europa no està passant pel seu millor moment pel que fa a la integració.

“Encara que la posició europea sigui més sensible a la causa palestina, tampoc està preparada per adoptar una postura ferma que l’enfronti als Estats Units”, explica. A més, segons Ibáñez cal tenir en compte que cada país que conforma la UE és diferent i té els seus matisos a afegir en aquesta qüestió; és a dir, cada estat té la seva relació particular amb els EUA. En el cas espanyol, el Govern no està interessat en l’augment de la tensió bilateral amb els nord-americans perquè hi té interessos econòmics i militars.

Per veure l’interactiu clica aquí

Espanya, a més, tampoc té un contacte gaire fluïd amb Israel. Tot i establir relacions diplomàtiques l’any 1986, aquestes mai han estat estretes: Espanya donava suport al món àrab des de la dictadura franquista. Per aquest motiu, Ibáñez no aprecia una decaiguda de les relacions amb l’Estat jueu en els darrers 10 anys, des de l’esclat del conflicte de Gaza.

Per a produir-se una implicació directa i repercutir en la societat espanyola o catalana, “s’hauria de partir d’una potent campanya pro-palestina o anti-israeliana, però hauria de ser d’iniciativa privada”. Ibáñez esmenta que hi ha hagut boicots cap a productes del país, però res que hagi tengut força. Perquè les iniciatives agafin més volada, creu que els partits polítics ho haurien d’incorporar en el seu discurs; i no solen incloure temes de política exterior en les campanyes socials si no hi tenen intervencions militars.

«Tot indica que estam molt lluny d’una conciliació». Segons Ibáñez, falten canvis substancials en el govern d’Israel, ja que per part dels palestins no hi veu falta de voluntat per negociar. “És molt difícil una iniciativa conciliadora amb el govern actual de Netanyahu, que treballa de manera molt estreta amb sectors ortodoxos i amb sectors amb posicions menys conciliadores respecte dels temes a l’agenda del conflicte amb els palestins”, conclou. El seu punt de vista no l’atribueix a una falta d’optimisme, sinó a una anàlisi i apreciació de la realitat.

Read more

La Contrabalança – #3

En el tercer episodi de La Contrabalança aprofundim en el concepte geogràfic de «Cisjordània». Coneixem la situació actual de la zona amb l’excorresponsal a Jerusalem de TV3 Isabel Galí i investiguem les causes històriques del conflicte entre Israel i Palestina, de la mà de David Bondia. També parlem amb defensors dels dos bàndols: el portaveu de la delegació de Palestina a Espanya, Marwan El Burini, i el president de l’Associació Catalana d’Amics d’Israel, Toni Florido. Imatge: extreta de la Viquipèdia, de l’usuari Soman.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies