EEUU-Iran: la crisi dels míssils 2.0

La tensió entre els dos països arriba a màxims, però sense acabar en un conflicte obert

Retorn a la Guerra Freda. Però en versió 2.0. El president dels Estats Units clica un botó, mor assassinat un general iranià i a les xarxes socials sembla que hagi de començar la III Guerra Mundial i acabar-se el món en dos atacs nuclears.  Els protagonistes deixen de ser John F. Kennedy i Nikita Krusxov i es converteixen en el multimilionari ultraconservador Donald Trump i el líder suprem (primer ministre) Alí Khamenei. I l’estira-i-arronsa per uns míssils massa a prop de la costa de Florida, l’assassinat del general iranià Qasem Soleimani. 

L’ordre d’atac es va donar en una mansió de Florida propietat de la família Trump i va culminar, en forma de bombardejos per part de drons, la matinada de divendres als afores de l’aeroport de Bagdad.

Donald Trump
Qasem Soleimani

Un tuit amb la bandera dels Estats Units és la primera explicació que dóna Trump abans que el món sàpiga què ha passat a la capital iraquiana. Després d’unes hores la justificació apareix: la necessitat d’eliminar qui dirigia les operacions que haguessin conduït a desenes de morts americanes. Però el que es produeix arran de la mort del general iranià són protestes a Bagdad i Teheran que reclamen “mort i venjança” contra Amèrica.

Milers d’iranians a l’enterrament de Soleimani a la seva ciutat natal Kerman ACN

Tant Khamenei com Trump van amenaçar de dur a terme qualsevol acció per venjar-se l’un de l’altre. Finalment, els discursos i accions amb tanta set de venjança van minvar. Per part de l’Iran: dos bombardejos a dues bases americanes a l’Iraq, sense víctimes mortals –gràcies al previ avís d’aquest país als americans-. Per la banda dels EUA: un discurs moderat que passa de “qualsevol acció necessària” a “sancions econòmiques”.

Els «perquès» de l’assassinat

Hi ha dues grans hipòtesis sobre les causes per les quals Trump ha decidit assassinar a Soleimani, però la pregunta essencial és: per què ara? Les crisis de tensió entre els dos països han variat però la tendència és que des de 1953 les relacions entre els EUA i Iran han empitjorat. El que és clar és que ara es troben en la situació amb més probabilitats de conduir a un enfrontament directe.

La primera de les causes que s’exposen és la de la política local. Els defensors d’aquesta apel·len a la fragilitat de la postura del President degut a l’impeachment i la revalidació de Trump com a President. La cursa electoral (en aquest cas la demòcrata) comença el pròxim 4 de febrer amb el ‘caucus’ d’Iowa. Aquesta fragilitat també s’utilitza per explicar la moderació del discurs de l’Administració Trump. Cal recordar que el republicà va arribar al poder prometent que retiraria tropes de “les guerres costoses” de l’Orient Mitjà. Els quatre anys de legislatura han demostrat el contrari. Els ciutadans americans, però, no podrien ignorar l’inici d’una guerra contra Iran. 

La segona possible causa es basa en l’estratègia geopolítica, és a dir, en tenir influència en una part molt important del món. Occident sempre ha intentat estar present a l’Orient Mitjà, sobretot des del pacte de Skyes-Picot. Controlar aquesta zona comporta molts beneficis pel comerç internacional i, sobretot, pel control del petroli. 

Una gran part de la producció mundial del petroli es concentra a l’Orient Mitjà

Per què ara?

L’escalada de tensió va començar a finals de 2019, en concret el 28 de desembre amb la mort d’un contractista americà –o el bombardeig suposadament a mans de milícies xiïtes a Kirkuk, província rica en petroli-. El dia 29 els americans van bombardejar seus de les brigades dels suposats autors de l’atac prop de Síria. La tensió va augmentar l’últim dia de l’any quan centenars de manifestants iraquians i xiïtes van ocupar l’ambaixada dels Estats Units a Bagdad i van retenir el personal diplomàtic durant 12 hores dins l’edifici. Aquesta escalada de tensió fa pensar que l’assassinat de Soleimani no era només per ser la segona autoritat amb més poder iraniana ni per les hipotètiques morts de soldats americans.

Efectes sobre la lluita social

De conseqüències n’hi ha moltes. Hi ha reforços d’aliances, entre els règims xiïtes d’Iran i Iraq per la mútua pèrdua -una gran autoritat i un líder espiritual xiïta, respectivament-. Però també entre les dues grans potències asiàtiques: Rússia i la Xina, les quals guanyaran influència després d’aquests fets. 

No obstant això, la repercussió més preocupant és el canvi en la forma de les protestes que hi haurà tant per part dels ciutadans com per la de les autoritats. Fins ara, a l’Orient Mitjà s’havien assolit protestes de drets socials i polítics sense líders religiosos que les dirigissin. Ara, amb l’objectiu comú del règim –venjança contra els EUA-, aquestes quedaran relegades a un segon pla. I no només això, sinó que qualsevol persona que surti a protestar serà considerada agent estrangera i pro americana i, per tant reprimida. 

Una altra vegada els interessos econòmics i geoestratègics dels dirigents polítics han passat per sobre de les lluites els ciutadans i, en aquest cas concret han tornat a frustrar l’esperança d’una segona Primavera Àrab. Mentrestant, Nacions Unides continua en silenci. 

Read more

El Kurdistan: a la recerca d’un estat

Les claus d’un conflicte que fa segles que dura.

Read more

Què ha passat amb els refugiats?

Des de l’inici de la Primavera Àrab a Síria, milers de persones han hagut de fugir del país, però tot i que la crisi humanitària continua, ha deixat d’ocupar les grans portades.

Read more

Sunnisme i xiisme: religió o política?

L’ús de la religió per part de les potències regionals de l’Orient Mitjà com a element legitimador de la seva política exterior ha tornat a posar damunt la taula la disputa més antiga de l’islam.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies