Israel, Palestina i la implicació europea

AINA POL

El conflicte palestí-israelià no ve nou, sinó que es perllonga des de la creació d’Israel, fa 70 anys. De ser una dissidència entre el món àrab i el nou estat jueu l’any 1948, ja fa un parell de dècades que ambdues parts varen fer les paus. Tot i mantenir el suport “de paraula” cap als palestins, la realitat és que els països àrabs ja no hi intervenen, deixant-los de banda.

Aquest divendres el jurista i ponent de l’ONU sobre els drets dels palestins, Michael Lynk, ha condemnat els atacs de l’exèrcit israelià cap als manifestants palestins, considerant les respostes repressives com a crims de guerra. Cal esmentar que aquest dilluns 14 de maig milers de persones es varen acostar a les fronteres de Gaza. Ho varen fer en senyal de protesta per la inauguració de l’ambaixada dels Estats Units, traslladada de la nova Tel Aviv—seu financera del país i ciutat on la majoria de països tenen les ambaixades—a la vella Jerusalem. Amb aquesta crida han culminat les ‘sis setmanes d’ira’, iniciades el passat 30 de març.

Jerusalem ha estat dividida històricament entre les tres grans religions monoteistes i, per tant, conformada per pobles oposats. Va ser íntegrament incorporada a Israel en haver guanyat la guerra del 1967, però la seva capitalitat no és reconeguda a nivell mundial. Un dels motius és precisament el conflicte polític amb Palestina. La part est es troba dins Cisjordània i és reclamada com a capital per l’Estat de Palestina, també reconegut amb limitacions.

Mentre el president del país, Binyamín Netanyahu, es feia uns selfie davant la seu amb Ivanka Trump, filla del president nord-americà, els soldats reprimien els manifestants. Una seixantena d’ells varen ser assassinats i uns 2.000 varen resultar ferits, segons xifres de l’agència informativa Maan. Però Lynk eleva les víctimes mortals a un centenar i més de 10.000 ferits.

Israel, recolzat pels Estats Units, ha excusat l’atac amb la defensa pròpia, atès a la suposada violència d’alguns manifestants. Aquesta versió, però, trontolla tenint en compte que només un soldat de les seves files va resultar colpejat. Per aquest motiu l’ONU sosté que es tracta d’una marxa nombrosa—d’unes 40.000 persones—però pacífica, i que l’ús de la força ha estat completament desmesurat i gens equitatiu.

Com a territori ocupat i assetjat que és Gaza, el seu abastiment és extremadament limitat des de fa 11 anys, quan la comunitat internacional els va deixar de banda. La franja es veu perjudicada per la manca d’infraestructures, personal i mitjans per atendre els ferits de gravetat, freqüents arrel dels disturbis.

Tot i les condemnes de l’ONU, aquestes no surten del terreny de la retòrica. Segons el professor associat de Relacions Internacionals de la Universitat Pompeu Fabra, Josep Ibáñez, les mesures sancionadores no poden arribar si no hi ha cohesió; i Europa no està passant pel seu millor moment pel que fa a la integració.

“Encara que la posició europea sigui més sensible a la causa palestina, tampoc està preparada per adoptar una postura ferma que l’enfronti als Estats Units”, explica. A més, segons Ibáñez cal tenir en compte que cada país que conforma la UE és diferent i té els seus matisos a afegir en aquesta qüestió; és a dir, cada estat té la seva relació particular amb els EUA. En el cas espanyol, el Govern no està interessat en l’augment de la tensió bilateral amb els nord-americans perquè hi té interessos econòmics i militars.

Per veure l’interactiu clica aquí

Espanya, a més, tampoc té un contacte gaire fluïd amb Israel. Tot i establir relacions diplomàtiques l’any 1986, aquestes mai han estat estretes: Espanya donava suport al món àrab des de la dictadura franquista. Per aquest motiu, Ibáñez no aprecia una decaiguda de les relacions amb l’Estat jueu en els darrers 10 anys, des de l’esclat del conflicte de Gaza.

Per a produir-se una implicació directa i repercutir en la societat espanyola o catalana, “s’hauria de partir d’una potent campanya pro-palestina o anti-israeliana, però hauria de ser d’iniciativa privada”. Ibáñez esmenta que hi ha hagut boicots cap a productes del país, però res que hagi tengut força. Perquè les iniciatives agafin més volada, creu que els partits polítics ho haurien d’incorporar en el seu discurs; i no solen incloure temes de política exterior en les campanyes socials si no hi tenen intervencions militars.

«Tot indica que estam molt lluny d’una conciliació». Segons Ibáñez, falten canvis substancials en el govern d’Israel, ja que per part dels palestins no hi veu falta de voluntat per negociar. “És molt difícil una iniciativa conciliadora amb el govern actual de Netanyahu, que treballa de manera molt estreta amb sectors ortodoxos i amb sectors amb posicions menys conciliadores respecte dels temes a l’agenda del conflicte amb els palestins”, conclou. El seu punt de vista no l’atribueix a una falta d’optimisme, sinó a una anàlisi i apreciació de la realitat.

Read more

El Parlament es querellarà contra el jutge Pablo Llarena

ALEX BENÍTEZ I ORIOL GORDILLO

El ple d’investidura que s’havia de celebrar avui per a nomenar Jordi Sànchez president de la Generalitat haurà d’ajornar-se novament. El jutge del Tribunal Suprem encarregat d’instruir la majoria de causes del procés sobiranista, Pablo Llarena, va vetar ahir per tercera vegada la darrera proposta del nou candidat per a liderar el bloc sobiranista.

A diferència d’altres ocasions, ara s’afegeix l’agreujant d’haver obviat les mesures cautelars del Consell de Drets Humans de l’ONU, per les quals s’instava l’Estat espanyol a prendre les decisions “necessàries” i respectar els drets polítics de Sánchez. Així, les forces independentistes han optat per materialitzar una decisió que portaven meditant des del passat mes de març, al·legant que la justícia espanyola ha comès una “vulneració de drets”.

Els partits sobiranistes resolen que l’actuació del jutge del Suprem es correspon amb un possible delicte de prevaricació. La proposta avalada per Junts per Catalunya i Esquerra Republicana tirarà endavant, ja que gaudeix de majoria a la Mesa de la Cambra Alta del legislatiu, amb quatre dels set representants possibles.

Per la seva banda, Ciutadans va oposar-se a la iniciativa a través del seu portaveu al Parlament, Carlos Carrizosa, que va condemnar la mesura titllant de delicte de malversació de fons el fet “d’invertir diners de tots els catalans” per atendre “l’interès d’una persona”. La formació taronja estudia, al seu torn, recórrer als tribunals la querella impulsada pel bloc independentista. “Són coaccions i amenaces contra el poder judicial que, al final, només està fent la seva feina”, va sentenciar Carrizosa.

Els 25 processats per la causa independentista han estat citats a declarar davant el Tribunal Suprem entre el 16 i el 18 d’abril, sent el candidat Sànchez un d’ells. A tot això, Llarena ha deixat clar que les pressions europees no canviaran la seva instrucció i que no acceptarà cap extradició si no és per delicte de rebel·lió, centre neuràlgic de la causa legal.

Read more

D’estudiants universitaris a líders mundials per uns dies

XÈNIA CASANOVAS (@xe1995) i ANDREA ZAMORANO (@zp_andrea)

Descarrega’t l’article en PDF

Joves de diferents països del món coneixen de primera mà el funcionament de les Nacions Unides simulant la seva activitat diplomàtica.

Els delegats del Consell de Seguretat es preparen per votar una resolució. Després de tres dies d’intens debat la Xina, França, el Regne Unit, els Estats Units, Rússia, Malàisia i Espanya han aconseguit presentar un text que compta amb el suport majoritari. Finalment, amb onze vots a favor, un vot en contra i quatre absències la resolució és aprovada. Aplaudiments, felicitacions, encaixades de mans i cares de satisfacció. Es pot clausurar la sessió. Però no és el Consell de Seguretat, ni tampoc Nova York. És una simulació universitària de les Nacions Unides. Concretament el Sevilla International Model of United Nations (SEIMUN) que ha tingut lloc aquest mes d’abril a les aules de la Universitat Loyola Andalucía.

Què és un MUN?

La part més formal del debat són els moderated caucus. MARC COROMINAS

La part més formal del debat són els moderated caucus. MARC COROMINAS

Els Models de Nacions Unides (MUNs) són conferències en les quals es recrea l’activitat d’aquesta organització. Els estudiants adopten el paper de representant d’un Estat, que mai pot ser el seu país d’origen, i discuteixen sobre temes de l’agenda internacional repartits en diversos comitès d’organitzacions internacionals, majoritàriament de la ONU. Durant uns tres o quatre dies es treballa en la redacció d’una resolució que, generalment, acaba sent aprovada. Els debats són en anglès i són molt formals: els moderen MUNers més experimentats -els Chairs-, s’han de seguir unes regles molt estrictes i cal vestir d’etiqueta. A l’acabar el MUN es donen premis als estudiants que hagin destacat. Per això alguns ho consideren un esport: els delegats són jugadors i les seves delegacions, un equip.

Cada any se’n celebren centenars en uns 40 països diferents. La presidenta de la United Nations Student Association of Barcelona, Alejandra Fernández de Aragón, comenta que hi ha pràcticament un Model “a cada ciutat del món”, normalment organitzats per associacions d’estudiants. Alguns són multitudinaris, com el Harvard WorldMUN que reuneix a més de 2.500 persones en una ciutat diferent cada any. Però el més habitual és que els MUNs siguin d’un tamany més reduït, amb uns quants centenars de participants de diferents nacionalitats.

Repàs històric

Els MUNs van aparèixer als anys cinquanta del segle passat als Estats Units d’Amèrica. A Espanya i Catalunya tenen una història molt més recent ja que el primer de l’Estat es va fer el 2005 a Barcelona amb el nom de Catalonia Model of United Nations (C’MUN). La seva principal precursora va ser l’exdirectora de l’Associació per a les Nacions Unides d’Espanya (ANUE), Àngels Mataró, que va descobrir els MUNs als EUA. En aquella època “no hi havia cap més MUN internacional en tot el Sud d’Europa”, comenta Mataró. Però tot i la bona acollida que va tenir entre l’estudiantat, l’exdirectora d’ANUE lamenta que “cap polític va entendre en aquell moment el que podia significar” i es queixa que actualment institucions polítiques, universitats i empreses segueixen sense valorar prou aquest projecte.

Beneficis dels MUNs

El professor de Relacions Internacionals de la Universitat Pompeu Fabra Pablo Pareja recomanaria “a qualsevol alumne que tingui interès en veure com funciona una organització internacional” participar en un MUN. Tot i que la majoria de MUNers estudien Dret, Ciències Polítiques o Economia, els MUNs estan oberts a totes les disciplines. Més enllà d’aportar coneixement pel “contingut de les sessions” també “ajuden a desenvolupar competències” com “la capacitat de treballar en equip, d’expressió oral o de crítica”, afirma Pareja. L’exdirectora d’ANUE va més enllà i sostè que un MUN també és “una escola de valors” que ensenya a empatitzar amb altres països i nous punts de vista.

El despertar de vocacions

“He participat a un total de 20 conferències”, relata en Pau Petit, i “va ser gràcies als MUNs que vaig descobrir la passió per la diplomàcia”. El cas d’aquest politòleg de 26 anys, estudiant de màster a Ginebra i becari al Departament de Drets Humans de la Delegació de la Unió Europea a l’ONU no és aïllat. Molts dels companys de Petit a Ginebra han fet MUNs i constata que des de la organització aquesta experiència es valora “molt positivament”.

Només una minoria s’acaba dedicant a això però segons Fernández de Aragón els MUNers tenen en comú que, independentment del que estudien, tenen “vocació internacional”. Haver fet MUNs es valora cada cop més a nivell professional i, segons Petit, en una entrevista de feina ajuda a “marcar la diferència”. A Espanya, però, encara queda molt camí per recórrer.

LES XIFRES

80% – Al voltant d’aquest tant per cent dels que es presenten a oposicions per treballar a l’ONU són MUNers.

200.000 – Estudiants universitaris i d’institut de tots els racons del món participen en almenys un MUN cada any.

30 – Anys sol ser l’edat límit per poder participar en un MUN, a no ser que encara s’estigui estudiant a la universitat.

L’ANÈCDOTA

Tot i que els MUNs no depenen directament de l’ONU, molts dels seus membres n’han fet. L’exemple més rellevant és el de l’actual Secretari General, Ban Ki-moon.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies