Amb l’aigua al coll

ALBERT BERROCAL I JULEN CHAVARRÍAS

L’últim mundial celebrat a Gwangju l’estiu passat deixa un balanç ben pobre per a la natació espanyola. Només una puntual i , aparentment, alliberadora guspira durant l’última jornada amb Joan Lluís Pons –que va aconseguir quedar quart en la final dels 400 estils– va aconseguir salvar sobre la botzina els mobles d’una delegació i uns resultats ben discrets. De fet, la cita mundialista va precipitar una sèrie de decisions que van acabar esclatant durant l’Open d’Hivern d’aquest mateix any, amb uns resultats molt per sota del que cabria esperar que van esgotar la paciència i van encendre totes les alarmes de les grans veus del món aquàtic nacional. La crisi es va precipitar i materialitzar assenyalant com a caps de turc algun dels alts càrrecs dins la cúpula d’una Federació que va es va veure obligada a renovar la seva imatge i capgirar la seva política d’acció.

Aquest declivi evident és resultat de la multitud de despropòsits que la institució encarregada de dirigir la natació a Espanya ha anat encadenant any rere any i que, a punt d’entrar dins la cresta del cicle olímpic, espera un autèntic miracle si vol complir uns mínims en la trobada més rellevant dels últims quatre anys. Sense anar més lluny, l’últim trobada internacional, l’Europeu de Glasgow en piscina curta, ha deixat com a única dada a destacar una final masculina.

De fet, les grans potencies de la natació nacional, com Jessica Vall, Mireia Belmonte o Joan Lluís Pons, van decidir prioritzar –al contrari de qualsevol altre selecció- el preclassificatori olímpic celebrat a Holanda, un nou invent de la Federació Espanyola de Natació. El director tècnic, Lluis Villanueva, va posar incomprensiblement tot el focus d’atenció en la cita d’Amsterdam, on els Criteris de Selecció de l’Àrea de Natació de la RFEN deien que era la primera oportunitat per fer mínimes olímpiques. Tot i així, crida l’atenció que, tot i que s’aconseguissin les marques durant la cita holandesa, els nedadors que volguessin ser a Tòquio haurien de fer sí o sí la mínima a principis de primavera a Sabadell.

En una entrevista cedida als mitjans de comunicació interns de la Federació, el Head Coach de la natació espanyola, Fred Vergnoux, aplaudia la creació d’aquesta nova competició, tot i que admetia que era “un repte matiner encara que els nedadors haguessin començat a entrenar a finals d’agost”. En aquesta dinàmica de deixar llibertat a nedadors i clubs per treballar cadascú a partir del seu propi projecte, com es ve defensant en aquesta nova etapa, Vergnoux agraïa “l’esforç” de tot aquells que havien viatjat a Holanda “en benefici de la dinàmica general de la nostra natació”. I, d’entre els quals, set han aconseguit rebaixar aquest primer criteri (Pons, Vall, Belmonte, Jimena Pérez, Hugo González, Lidón Muñoz i María de Valdés). Uns criteris que, tot i així, no exclouen als qui no l’hagin pogut complir ni asseguren la classificació als set nedadors mencionats pels Jocs Olímpics d’aquest any pròxim.

I tot això mentre gran part de la natació europea era a Glasgow. La Federació va prioritzar i costejar una competició que no té més transcendència de la que s’ha volgut vendre irònicament al públic seguidor. És més, les marques aconseguides pels nedadors a Holanda, com ja avançava i justificava Vernoux amb les seves declaracions anteriors a la competició dient que era un “repte matiner”, s’allunyen del potencial real de tots els nedadors. Abandonar un europeu per competir en un meeting trivial és una de les accions que posen en el punt de mira la natació nacional.

I és que alguna cosa no s’està fent del tot bé. Els esportistes que pugen des de les categories inferiors fins a l’absoluta pateixen un descens de rendiment i condició digne de ser estudiat. Els resultats assolits com a infantils o juniors honoren i protegeixen amb força bona nota la credibilitat i la imatge del projecte de natació espanyol. Però quan els nedadors arriben al punt més important de les seves carreres, el d’absoluts, que és quan es disputen les competicions més importants, les marques i els resultats no són com els d’abans.

Per exemplificar aquest debilitament i la conseqüent pèrdua de pes dins l’esfera internacional només és necessari viatjar fins als resultats que han obtingut els espanyols en competicions júniors i absolutes fora de les nostres fronteres. En el cas dels homes -on aquest descens és més evident- entre els mundials juniors que van del 2011 al 2019 (es celebren cada dos anys), el número de finals va arribar fins a 22, de les quals set van acabar en medalla. No obstant, als mundials absoluts disputats durant els últims set anys (també es celebren cada dos anys) els homes només han pogut accedir a les finals dos cops (Wildeboer al 2013 en 50 esquena i el ja mencionat Joan Lluís Pons aquest mateix any als 400 estils) i no s’ha obtingut cap medalla.

El cas de les dones, tot i ser menys pronunciat, també evidencia un declivi manifest. Els mundials junior disputats des del 2013 han comptat amb la participació espanyola de dones en fins a 27 finals (al mateix mundial de 2013 n’hi va haver fins a 13), de les quals una desena van acabar amb medalla. Tot i així, amb els campionats absoluts la cosa segueix el mateix patró que amb els homes. Tot i que amb una excepció, que és el mundial de Barcelona de 2013. Allà les dones van arribar fins a 12 finals, arribant a sumar quatre medalles. No obstant, si no tenim en compte aquest campionat, les dones han arribat a 14 finals des de 2011 i s’han aconseguit només quatre medalles.

L’arribada a l’èlit dels joves nedadors es fa molt dura i és motiu de preocupació en la Federació.

A partir d’aquí es descobreixen molts debats sobre com s’hauria d’haver planificat i portat als joves que prometien molt com a juniors i que poc a poc s’han anat desinflant i caient en l’oblit internacional. Molts d’ells han marxat cap a EEUU sense èxit aparent. D’altres no han acabat de funcionar en centres nacionals com el de la Blume, a Madrid. Alguns d’ells no han sabut compaginar com s’esperava estudis i resultats competitius. El cas és que, tret d’un parell d’excepcions, com el de Mireia Belmonte o el grup d’internacionals del Club Natació Sant Andreu, encapçalat per Jessica Vall o Lidón Muñoz, la natació espanyola té un paper més que discret en les grans reunions fora de les piscines domèstiques. I, com ja s’ha citat, el terratrèmol que viu l’eix central federatiu i les decisions que es prenen des del seu nucli organitzatiu no afavoreixen ni a clubs ni a nedadors, les dues peces que haurien de ser sempre l’essència de la natació. Una natació espanyola que, a Tòquio, pot acabar de tocar fons definitivament.

Read more

Natació de primera al CN Sant Andreu

DAVID RIOL

El Trofeu Internacional Ciutat de Barcelona té lloc al Club Natació Sant Andreu el 13 i 14 de juny. Es tracta d’una prova emmarcada dins el Circuit Mare Nostrum a la que acudeixen nadadors i nadadores de primer nivell d’arreu del món com Mireia Belmonte, Sarah Sjöström i Katinka Hosszú. L’etapa a Barcelona és la segona de les tres proves que es disputen. La primera es va disputar el passat cap de setmana a Mònaco i la darrera se celebrarà a Canet de Rosselló el 17 i 18 de juny.

Aquest any el Trofeu celebra la 38a edició, però commemora sobretot els 25 anys dels Jocs Olímpics de Barcelona. L’entrada al complex dedica un espai per commemorar a través d’imatges les diferents proves de Natació d’aquells Jocs. El CN Sant Andreu no va acollir cap esdeveniment olímpic però el Ciutat de Barcelona és l’esdeveniment amb més projecció internacional de l’any a la capital catalana.

Read more

Les claus per convertir-se en el millor entrenador de natació nacional de l’any

En Jordi Jou és l’olotí que el passat 2015 va ser nomenat el millor tècnic de natació nacional de l’any. Es va convertir en nedador d’elit quan tenia 16 anys quan obtingué una beca amb el Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat. Als 20 anys arribaria al Club Natació Sant Andreu per quedar-se.

En Jordi va decidir que no volia que la seva relació amb la natació s’acabés quan va decidir deixar de competir, havent participat a dos mundials i dos europeus, i es va convertir en entrenador de natació.

El millor tècnic de natació de l’any

Per a ell, haver aconseguit ser nomenat millor entrenador de l’any no té més secret que traslladar la seva competitivitat als seus nedadors. Entrenador de dues nedadores olímpiques a Río 2016, l’Àfrica Zamorano i la Jessica Vall, en Jordi considera que un bon entrenador ha d’aportar essencialment seguretat, confiança i pau al seu equip.

“L’entrenador ha de motivar els seus nedadors durant tota la temporada, no només en competicions importants; és important tenir objectius que et suscitin diàriament per anar fent el camí amb ganes” – va comentar-.

 

imatge-interior

Aquesta és la piscina on en Jordi ha passat i passa la major part de la seva vida. Elaboració pròpia.

La relació entre nedadors i entrenador fora de l’aigua

Per aquest entrenador també és imprescindible que els components del seu equip es formin acadèmicament. Per això, en Jordi intenta donar-los “un cop de mà” adaptant els horaris d’entrenament individualment perquè tots els seus nedadors puguin estudiar a més nedar. I per aconseguir-ho, remarca que el diàleg és molt necessari en tot moment.

L’Associació de Tècnics de la Natació i l’atorgament del premi

Els estàndards que fixa l’Associació de Tècnics de la Natació per concedir el premi a millor entrenador nacional de l’any es basen en els resultats, sobretot en l’àmbit internacional, obtinguts pels nedadors de cada entrenador.

En Jordi ens explica com ho decideixen i per què el tècnic de la Mireia Belmonte, Fred Vergnoux, ha estat el premiat en l’edició d’enguany:

La decisió de convertir-se en entrenador

En Jordi defineix la tasca de l’entrenador comparant-la amb el teloner d’una obra de teatre. “Quan tot surt bé, els nedadors són molt bons però quan surt malament, és per culpa de l’entrenador”.

Ell considera que pot semblar una mica “masoquista” haver d’acceptar aquest rol d’estar sempre “darrere de l’escenari”, però que per a ell les victòries del seu equip són també les seves.

Jordi Jou esdevingué entrenador com a conseqüència de voler compaginar la seva rutina amb la natació. Primer va començar com a monitor i després va anar agafant grups de més edat fins a arribar a entrenar als nedadors absoluts.

Que el nomenessin el millor tècnic de la natació nacional del 2015 va ser una alegria per a ell però reconeix que tampoc “era el seu objectiu primordial”. A parer seu, “els millors entrenadors se senten més satisfets pels resultats dels seus nedadors que pels reconeixements exteriors”.

Read more

Ona Carbonell: «M’agradaria dedicar-me al món del disseny»

Ona Carbonell 1

Ona Carbonell amb els dissenys dels banyadors de la Selecció. DIARIO SPORT

ÀNGELA NICOLOTTI (@angienico94) I ANDREA MASSOT (@andmassot)

Descarrega’t l’article en PDF

Asseguda dins el seu Fiat vermell i amb aires de desconnexió, la doble medallista olímpica Ona Carbonell gaudeix d’una estona de tranquil·litat mentre navega per Instagram. Les més de 8 hores diàries que dedica a la natació sincronitzada no li impedeixen perseguir dues de les seves majors aficions: el disseny i la moda.

L’Ona compagina la seva professió d’esportista d’elit amb el 3r. curs del grau de disseny a l’ESDi*. “He estat dos anys fent la carrera nocturna a Barcelona i ara la faig a Sabadell; hi vaig molt poc perquè entreno moltes hores al dia, però la meva intenció és acabar-la encara que em porti un temps”, assegura.

Des de l’any 2013 participa en el disseny dels banyadors de la Selecció Espanyola, juntament amb un equip d’ESDi. Els seus dissenys s’han pogut observar al Mundial de Barcelona de 2013, al Campionat europeu de 2014 i al Mundial de Kazan d’aquest any.

La nedadora confessa que des de petita li ha agradat l’art en totes les seves facetes, però es decanta per la pintura –concretament per la pintura amb carbonet– i la dansa.

Passió i orgull
En el programa “Economia en colors” de TV3 de l’11 d’octubre, Tian Riba calculava el còmput de temps que l’Ona havia passat dins l’aigua, i el resultat era sorprenent: un total de 4 anys. Ella és conscient que ha tingut una adolescència precoç i molt diferent de la dels seus companys de classe, però té clar que no canviaria la seva vida per res del món.

La vida de l’Ona Carbonell gira sobre un mateix eix: el de les expressions artístiques, protagonistes clau del seu dia a dia. El seu compte d’Instagram, amb 41 mil seguidors, n’és un clar exemple, i el mateix passa amb el Twitter i Facebook, on tot el que penja es caracteritza per ser molt visual i creatiu.

Optimista amb el futur, l’Ona prefereix no donar-hi massa voltes i deixar-se portar pel que hagi de venir: “Tinc clar que vull mantenir un vincle amb l’esport, perquè el considero la meva vida, però també m’agradaria tenir una futura professió relacionada amb el món del disseny”, explica abans de tornar de nou a l’aigua.

Una competició
→Hi va haver dues competicions que van marcar un abans i un després: el Mundial de Barcelona, on va guanyar set medalles; i els Jocs Olímpics de Londres, on en va guanyar dues.

Un dissenyador
→Té predilecció per les dissenyadores femenines: Rosa Esteva, Sita Murt i TCN encapçalen una llarga llista de les firmes de moda que segueix i admira.

Un lloc
→La resposta és immediata: Menorca. Des de petita que passa els estius a l’illa, on se sent completament com a casa.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies