Crònica d’una mort anunciada

La COVID-19 envia als músics de Barcelona a la pitjor crisi de la seva història

Més enllà, o millor dit: més ençà de les ofertes musicals dels grans festivals a Catalunya hi ha un munt de sales de petit aforament que garanteixen una oferta musical més local i assequible i que, a més, dóna treball a un gran nombre de persones. Aquest sector s’ha convertit en un dels més afectats per la crisi del coronavirus, ja que segons els sindicats del sector la majoria de les actuacions es realitzen sense estar donats d’alta en la Seguretat Social. Això fa que l’accés dels i les artistes a les ajudes econòmiques sigui molt difícil. El panorama ja era complicat abans de l’esclat de la pandèmia, però ara s’enfronten a una impossibilitat total de continuar amb la seva activitat laboral i el pitjor de tot: de moment ningú sap fins quan durarà aquesta situació. Aquest panorama tan extrem ha portat al fet què més de 7.500 músics de tot l’estat donin suport a la iniciativa impulsada per 12 associacions sindicals i professionals d’unir-se per a fer front comú a la situació. Fruit d’aquesta aliança ha nascut la Unión de Músicos Profesionales. La falta d’una regulació adequada, ha deixat encara més en evidència l’absoluta desprotecció i precarietat de les i els músics de tot el país. Des de la UMP pretenen pressionar per a aconseguir una millora de drets i crear un nou marc legislatiu que reflecteixi la realitat de la professió.

A casa nostra, les dades de l’Acadèmia de la Música Catalana certifiquen les pèrdues del sector en més de cinc milions d’euros des que es va iniciar l’aturada. El Sindicat de Músics i Activistes de Catalunya (SMAC) ha engegat propostes com “la caixa de ressonància” per ajudar als músics que pateixen l’aturada i així poder minimitzar els efectes de la crisi. Però si ens centrem en la realitat catalana i en els seus protagonistes, el que està passant ara és la crònica d’una mort anunciada: “Es poden comptar amb els dits de la mà la quantitat d’empreses organitzadores de concerts que treballen en ‘A’ a Barcelona”, ens explica Carles Costa, membre del SMAC. I sembla que el futur no pinta massa bé. “El retorn serà encara pitjor. Festivals com el Cruïlla pagaran als músics a percentatge de taquilla”, ens explica l’Albert que veu clarament com es pretén imposar una conducta abusiva per part dels organitzadors de concerts: “Això vol dir que quan les coses anaven bé no es repartien els beneficis, però ara que van malament sí que es reparteixen les pèrdues”.

Tori Sparks és la secretària del SMAC i una de les veus crítiques amb la situació dels músics.

Guillem Benarroch és l’administrador i creador de ‘Músicos, locales y conciertos en Cataluña’, un portal des d’on es dóna suport i es reivindica la música en directe de proximitat. És a dir, la música que produeixen els artistes locals. “Es tracta de reivindicar la música que tens a prop de casa i els petits locals que ens permeten gaudir-la”, explica Benarroch. La web va sobrepassar les 130.000 visites el passat mes de febrer, una dada que demostra l’interès de músics i espectadors per un servei que en Guillem presta de manera desinteressada i que serveix d’enllaç entre músics, locals i públic. Afavorint, d’aquesta manera, la realització i promoció de concerts: “És una feina a la qual li dedico moltes hores i sense ànim de lucre. El benefici que rebo és humà, ja que estic forjant una estima mútua amb molts dels músics de la ciutat”.

La pàgina d’en Guillem Benarroch és una eina necessària per al desenvolupament d’un circuit estable de música en viu dins del territori, ja que permet la interactuació entre músics, sales i públic. Aquesta combinació permet promocionar els concerts, donar treball als artistes i que el públic conegui els projectes dels músics locals i on poder anar a veure’ls. Cada primer de mes l’administrador de la pàgina s’encarrega d’anunciar més de 125 programacions en les quals poder gaudir de la música en directe. Benarroch uneix en aquest projecte les seves dues grans passions, la música en directe i escriure: Necessitava donar a conèixer al nombre més gran de persones possible, els músics que anava descobrint i els locals on els veia actuar”, afirma. La música que defensa aquest activista no és la de les ràdio fórmules o la dels grans esdeveniments: “Es tracta d’artistes locals que normalment no tenen cobertura en els mitjans de comunicació”, explica.
Benarroch recorda la difícil situació d’un sector en el qual la precarietat i l’oblit institucional sempre han estat presents: “La majoria dels músics són autònoms que depenen dels seus concerts i que sempre han estat deixats de la mà de Déu o menyspreats”.

A una situació ja  per si mateix complicada cal sumar-li ara l’atur de l’activitat musical a les sales de concerts originat per la Covid-19. “Els músics locals no tenen una cobertura econòmica i social que els protegeixi i els ajudi, sobretot, ara en aquests mesos d’atur de la seva activitat laboral”, assegura.

Aquest activista de la música té clar que la manera d’actuar de les institucions no ajuda: “Els locals des de sempre han sofert contratemps per a poder celebrar actuacions per culpa de multes abusives, peticions desmesurades de la SGAE, la falta de promoció de les actuacions i normatives absurdes que no toleren ni els concerts a l’hora del vermut”, diu Benarroch. El panorama no sembla esperançador, però això no desmotiva a aquest aficionat convertit en peça important d’un sector clau per a l’oci Barceloní i català: “Si volem que es reconeguin les nostres ciutats com a veritables centres culturals hi ha moltes coses de les quals parlar, i canviar entre ajuntaments i representants del col·lectiu de músics”, sentencia.

El circuit de clubs que programen música garantint un tracte digne als músics i una programació seleccionada no és molt ampli. Un d’aquests locals és El taller. Situat al barri del Clot. Fins abans del confinament cada diumenge Natalia i Federico s’encarregaven de programar una actuació musical. “No és fàcil mobilitzar al públic d’una manera regular. També depèn molt de la implicació dels mateixos músics: ha de ser un treball conjunt. Nosaltres, després de gairebé 5 anys de recorregut, tenim un públic bastant fidel”, expliquen.

A El taller utilitzen com a sistema de finançament dels espectacles la “taquilla inversa”, és a dir, no cobren entrada i el públic aporta la quantitat que creu convenient de manera voluntària: “No deixem de fer una labor de conscienciació del que suposa tant per a l’espai com per als artistes l’aportació de la gent. Encara hi ha gent que creu que no té l’obligació de donar res a canvi després de gaudir d’un espectacle en viu. Però, en general, el públic respon bastant bé”. Els dos organitzadors es mostren cansats d’haver de lluitar per a poder mantenir una programació estable: “Ja no és només el fet que no hi ha subvencions que ajudin a consolidar l’oferta cultural, sinó que a més les mesures normatives són molt restrictives”. La programació d’esdeveniments culturals en aquests petits espais respon més a una idea romàntica que a un negoci: “La cultura no dóna diners, no és rendible… més aviat, a l’inrevés. Sol suposar molta inversió en temps i també en diners”, explica Natalia Lainez.

A més d’organitzar la taquilla inversa, aporten un percentatge de la caixa que es fa durant la celebració de l’esdeveniment. “L’aportació econòmica és indispensable, els músics estan treballant. No és un hobby”, diu Federico.

L’aturada de l’activitat ha estat per a aquesta parella un gerro d’aigua freda: “D’una banda estan les conseqüències econòmiques que, com a una part important de la societat, ens afecta de ple i ens fa reflexionar sobre el nou rumb que han de prendre les coses”. Però tots dos tenen clar que el repte està a tornar de nou a la càrrega: “El desafiament estarà a retornar al públic la confiança en el nostre espai i que puguin tornar al mateix lloc en el qual se sentien segurs i lliures.

Xavi García fa més de 20 anys que trepitja  les sales de Barcelona. Aquest percussionista i compositor va ser un dels fundadors de la mítica banda, encara en actiu, Calamento.“La crisi de la Covid m’ha afectat de ple, en tots els anys que porto en la professió aquest és el pitjor moment de la meva carrera”, explica.


Però més enllà de la situació actual cal tenir en compte que els músics ja van arrossegant una situació difícil caracteritzada per la desorganització del gremi: “Hi ha països com França que ho tenen més estructurat, però aquí estem desunits i cadascun es treu les seves pròpies castanyes del foc”. Segons el percussionista de Calamento, un dels punts febles del negoci de la música és la poca cultura musical de la societat catalana i espanyola: “Hi ha una falta d’educació musical en aquest país. Des de temps de Franco la música ha estat contemplada com un valor menor. Festa, jaroteo i ja està. I no se li ha donat la importància on se li hauria de donar que és a les aules”.Fruit d’aquesta actitud per part de les institucions i de la societat, la música ha anat caient en una espiral de desvaloració. Donant lloc al fet que hi hagi molta gent que cregui que no ha de pagar pel fet de consumir música.”S’han normalitzat coses com consumir música gratis en les xarxes. Ningú discuteix el preu de la reparació d’un lampista, però si es tracta de pagar una petita entrada per a veure actuar a un músic local, tot són queixes”, explica García.

Un altre dels motius que els músics hagin arribat a aquesta crisi en una posició tan vulnerable és que gran part del seu treball està dins de l’economia submergida. Situació que ha provocat que molts d’ells ho tinguin complicat a l’hora de rebre ajudes: “Hi ha alguns locals que sí que et tramiten una alta i baixa per a cobrir el dia del concert, però amb la majoria de les actuacions es cobren en negre”, explica el percussionista de Calamento.

El govern d’Ada Colau ha impulsat alguna mesura per a afavorir la celebració de concerts de petit format a la ciutat, però sembla que no ha donat els fruits esperats: “Es van moure per a donar llicències perquè molts petits locals poguessin programar música en viu, però això és una part, ja que si no es donen subvencions per a insonoritzar, tard o d’hora, els espais acabaran tenint problemes amb els veïns i veïnes”.

No queda una altra opció que l’optimisme i continuar remant, i quan algú al·ludeix a aquell consell tan gastat de: “Cal reformular-se”. Els músics incombustibles com en Xavi ho tenen clar: “Des que estic tocant no he parat d’aprendre estils de música diferents, repertoris de cançons nous, a tocar altres instruments i, fins i tot, a fer cors. Si això no és reformular-se, ja em diràs“.

Read more

El gènere urbà: la metamúsica d’una generació a Barcelona

La ciutat comtal acull artistes emergents en un context de sobreproducció musical 

Durant la darrera dècada s’ha produït a Espanya el desenvolupament d’un gènere musical que va néixer determinat per un perfil de consumidor concret: la joventut en els sectors urbans i suburbans. Fent referència al filòsof contemporani Ernesto Castro, el trap és la “metamúsica” de la crisi en Espanya i dels joves que l’han viscuda. No obstant això, en el transcurs dels últims anys, aquest gènere ha guanyat una popularitat que l’ha tret del seu marc —inicialment aïllat i precís— per introduir-lo en les diferents esferes socials, fins a situar-lo en el mainstream. La música urbana s’ha consolidat gradualment com un dels estils més rellevants de la cultura musical contemporània, i ha passat a definir les tendències tant en l’àmbit musical com en l’estètic. 

De fet es podria afirmar que no només ha conquerit la influència social, sinó que ara mateix constitueix una de les indústries musicals amb més activitat del món occidental. Destaquen l’escena nord-americana —on s’ha establert entre els gèneres més comercialitzats— però també les europees com la britànica i la francesa. Tant a Espanya com a Catalunya la cosa canvia: els pressupostos i la importància mediàtica que es dedica a aquest sector s’allunya de la resta, però producte i iniciativa en sobren. Aquest flux frenètic de contingut està provocant una saturació d’artistes i de productes musicals dins de l’escena urbana, derivant d’un fenomen globalitzat que s’ha anomenat com la “democratització de la música”. 

En el segle XXI, Internet i la constant evolució en què es troba la tecnologia proporcionen a l’usuari una accessibilitat immediata a les eines de producció musical, de difusió i de promoció. El mànager que pertany a l’agència Kerf Booking Management, Adrián Romero, ha treballat en el sector des de fa una dècada i assenyala que “la democratització de la música està caracteritzada pel fàcil aprenentatge i la capacitat de ser independent de l’artista emergent actual. Qualsevol persona amb un pressupost baix i que creu molt en ell mateix pot començar a crear música, Internet avui dia et proporciona pràcticament tots els conceptes que necessites saber”. A més subratlla un avantatge amb el que compten els artistes actuals i és que “abans havies de confiar en el teu producte a cegues i pagar per poder provar. Ara pots experimentar gratuïtament, professionalitzar-te i pagar després”.

Aquest gènere musical, malgrat haver-se consolidat com un dels més consumits a Espanya i trobar-se en plena efervescència, té un futur incert. Els mateixos artistes comparteixen opinions divergents sobre la manera en què evolucionarà la música urbana en els pròxims anys. La base comuna que comparteixen els seus integrants és la professionalització que es produirà i la consegüent explotació del gènere.  Ana Iris Simón, redactora de VICE Espanya, dubta que tot i la formalització de l’estil “es pugui mantenir molt més com a tendència” per una qüestió purament mercantil i assegura que “el gènere està cremat”. Simón se centra en el fet que dues de les discogràfiques més rellevants a Espanya —les anomenades majors— Sony i Universal “han perseguit sistemàticament als artistes urbans amb l’objectiu de fagocitar el moviment a Internet, introduir-se en aquesta tendència i maximitzar-la”. 

Kid Pi, membre del grup de música urbana 31 FAM, comparteix aquesta consideració i afegeix que “la música urbana és com el rock o el pop d’aquesta generació”. Per aquest motiu, opina que “com tot estil musical que té un boom, hi haurà un moment en què també baixarà i sortirà un altre gènere que el sobrepassarà”. D’altra banda, l’artista sevillana Juicy BAE mostra certa incertesa sobre l’evolució del trap: “el trap acabarà en el mainstream. El que coneixem com a trap actualment anirà canviant i no sé com anomenarem al que hi hagi d’aquí a cinc anys”. La cantant catalana KYNE es diferencia del consens i considera que el trap no desapareixerà però troba que “els nous híbrids que vindran estaran més centrats en la vessant analògica, més natural i la música instrumental i cantada”, i no tant els sons robòtics i la profusió de l’autotune

Juicy BAE al cementiri de poblenou, Patricia Castellar 

Ara mateix però, l’activitat del panorama de la música urbana a Espanya s’ha anat expandint per tot el territori tot i que hi ha dos nuclis cosmopolites que l’encapçalen: Madrid i Barcelona. Tot i així, els orígens dels dos epicentres es diferencien de forma contrastada. Ana Iris Simón desenvolupa aquest contrast: “la gran crew madrilenya és Agorazein, i ve del rap madrileny, que era un de molt concret. A Barcelona, en canvi, si hi ha un element diferencial en la seva evolució és que comença en català, pensem en la primera Bad Gyal o en la P.A.W.N Gang”. Si més no, reitera el fet que la música urbana “és un gènere en un món globalitzat” i “no sap si té gaire sentit parlar del trap que es fa a Barcelona o a Madrid”. I és que el fenomen de la democratització de la música ha portat una descentralització progressiva i —per consegüent— la creació de nous nuclis, més petits i disseminats per tot l’estat. 

Un dels grups emergents que està començant a fer-se lloc dins el panorama de la música urbana catalana, els Tyets —que ja recullen més de 45.000 oients mensuals—, parlen de la seva experiència com a artistes que no formen part de l’escena barcelonina: “el fet de viure fora és més complicat però mediàticament no és un impediment”. Posen l’accent en el fet que es tracta d’un món i un panorama globalitzats i que “ser a Barcelona no els solucionaria res”. D’altra banda, fan referència als nous nuclis que s’estan estenent per tot Catalunya: “sempre hem pensat que hi ha escenes focalitzades dins del territori català. Més o menys tenim localitzades una cap a Sabadell i Terrassa (amb 31 FAM, Flashy Ice Cream, Lildami…), una altra a Barcelona capital i nosaltres formem part del que anomenem el clúster maresmenc”.  

The Tyets, Jaume Quilez

Per tant, el fet de residir a la capital catalana no és un impediment a l’hora de fer música. No obstant això, viure-hi ofereix múltiples avantatges evidents als artistes urbans i, sobretot, als emergents. L’artista terrassenca Yudi Saint X reconeix que “viure a Barcelona et permet tenir concerts on anar, conèixer a gent del panorama i deixar-te veure”. La cantant Juicy BAE aprofundeix en aquest aspecte: “Barcelona ofereix visibilitat, per molt que treguis música si no et deixes veure, la gent no et coneix”. L’Ana Iris Simón valora també aquesta qüestió relacional: “vivim en un país amb una distribució demogràfica molt concreta i dóna la sensació que tot producte cultural es basa en les grans ciutats”. Recalca, però, que aquesta aparent centralització es fonamenta en les oportunitats que hi ha a les metròpolis, com és el cas de festivals com el Primavera Sound o el Sónar a Barcelona, ja que és on “els artistes locals tenen l’oportunitat d’establir contacte amb els promotors”.

La hiperactivitat i la creació frenètica de contingut està fent més difícil pels artistes consolidar-se i fer-se un lloc estable dins el panorama urbà. El Kid Pi descriu la indústria com a una de molt dura on “la gent es mou per propi interès i per diners” i assenyala la dificultat per avançar i assolir el reconeixement. Lil Didi, també integrant de 31 FAM, explica que l’egoisme dels músics genera una desconfiança mútua i una reticència a l’hora de fer col·laboracions, fet que no ajuda al creixement i la unificació del gènere urbà. La Juicy BAE apunta que això és el “càncer” de l’escena urbana: “hi ha molta competitivitat i fins que un artista gran no et felicita sembla que la resta no et valora”. 

D’esquerra a dreta: Kid Pi, Lil Didi i Bandam, de 31FAM, Patricia Castellar

No obstant això la sevillana remarca que l’artista emergent ha de confiar en el valor del seu producte: “si saps que allò que fas és important et barallaràs amb la major i la major amb tu. Per mi com si poses una foto del teu gos a la portada del disc, la teva música m’ha de transmetre alguna cosa”.  La KYNE ho resumeix en una frase: “aquest lloc te l’has de crear tu, buscar tu, mantenir tu, ningú te’l donarà i tot dependrà de la proposta que portis”. En aquest sentit, l’Adrián Romero explica que cal creure en tu mateix i estar disposat a treballar, després entren en joc les agències, que aposten per l’artista. Assenyala, però, que arriba un punt en què un artista independent necessita un mànager si es vol fer un lloc. 

Els artistes atribueixen parcialment la dificultat d’assolir el reconeixement dins el panorama a la desinformació dels mitjans de comunicació i a la superficialitat del tractament mediàtic de l’escena. La Juicy BAE descriu aquesta problemàtica: “molts desinformen, com no ens prenen seriosament no ens dediquen notícies serioses. M’he trobat que s’han equivocat amb dir qui produïa una cançó. Només volen assolir la clout”. La KYNE comparteix aquesta visió i l’amplifica: “seguim sent l’última merda per ells. A més, els mitjans catalans només cobreixen als artistes catalans que fan música en català. Si no la fas en català, tot i que siguis de la zona, no et recolzen”. Lil Didi especifica que “a Espanya hi ha bona informació, però aquesta no està a la televisió ni als diaris, està en mitjans especialitzats en el panorama underground com el Bloque TV ”. 

KYNE a un concert a la sala Sidecar, Patricia Castellar

Tots parteixen d’una premissa bàsica: la cobertura és insuficient i molts cops precària si la comparen amb la d’altres escenes. Ana Iris Simón, però, que treballa en el mitjà de referència per la cultura urbana a Espanya, argumenta una postura totalment contrària: “portem anys en els quals només hem parat atenció al trap. I això és probablement el que l’acabi matant, morirà d’èxit com va fer l’indie.” 

Sigui com sigui és irrefutable que la cultura urbana, invisibilitzada o no, és una de les bases de la societat actual i serà una de les influències més rellevants de la posterior. Va arribar fa una dècada per quedar-se. I s’hi ha quedat, tot i que no sabem fins quan. 

Read more

El sector musical es manté a l’expectativa

El món de la cultura viu uns moments d’incertesa. En el pla del desconfinament cultural que va publicar dimarts el govern espanyol no hi ha cap pista sobre com serà tot plegat quan s’acabi la tercera fase de la desescalada. La incògnita és tan gran que una bona part del sector cultural ha rebut amb preocupació la inconcreció d’un pla en què “la nova normalitat” és un full en blanc.

L’impacte de la pandèmia del coronavirus en l’àmbit de la música no només és i serà enorme, sinó també desconegut, ja que es tracta d’un fet fins ara totalment inèdit. El calendari és especialment delicat, perquè el juliol i l’agost són els mesos que tradicionalment concentren molta activitat musical, com els concerts i festivals, que corren un alt risc de ser cancel·lats.

De fet, els festivals d’estiu es mantenen a l’expectativa, perquè no saben de quina manera reaccionar-hi. En general, la sensació és de perplexitat. En molts casos, com el del Primavera Sound, ja s’han anunciat noves dates. Així i tot, altres grans esdeveniments, com el Reggaeton Beach Festival, que acull milers de participants, continua a l’espera que el govern espanyol concreti el pla de desconfinament.

El cert és que el sector de la música en viu és clau en el teixit musical, tot i que la música gravada cada vegada va agafant més protagonisme. Els usuaris han canviat la forma de consumir música i les plataformes en línia i les xarxes socials estan oferint una gran solució durant la pandèmia. ‘Saba nova’ és una de les últimes cançons que el cantant de rap Carles Coll, més conegut com a Kaly, ha llançat al mercat.

“Jo, per sort, m’he pogut adaptar bastant bé, perquè tinc un micròfon a casa i tot més o menys muntat per poder gravar. No es pot anar a casa dels productors a gravar i tothom s’ha de buscar la vida a la seva manera”, afirma l’artista olotí, que ha escollit la plataforma de YouTube per oferir el seu contingut.

Carles Coll, en una prova de so a l’estudi de casa seva

Per produir la música és necessari un equip de què no tothom disposa. A més, d’aquest món hi viuen moltes més persones de les que veiem a les pantalles. L’Oriol Farré, el tècnic de llums de Koers, és un gran exemple. El grup ha llençat el seu nou disc ‘That Day’ durant el confinament i fins i tot, ha improvisat el videoclip de ‘Som’ des de casa. El problema és que tenien planificada una gira, allò que dóna feina a l’Oriol, i aquesta no es podrà dur a terme.

“Teníem la presentació del disc nou a l’última setmana d’abril i, evidentment, això s’ha cancel·lat. La previsió que, de moment, tenen les productores que organitzen aquestes activitats és que fins a l’octubre, com a mínim, no s’organitzarà res”, explica el tècnic, que treballa per una empresa dedicada al muntatge d’esdeveniments, sotmesa a un expedient de regulació temporal que l’ha afectat. Tot i això, ell és una excepció, ja que la majoria de treballadors del sector ni tan sols poden cobrar l’atur.

Centenars de professionals que treballen lluny dels focus són imprescindibles per tirar endavant els espectacles | ORIOL FARRÉ

El coronavirus ha tocat de ple un sector on predomina la contractació temporal i majoritàriament està força precaritzat. Molts músics han de compaginar la seva feina dalt dels escenaris amb d’altres, com la de ser professors en escoles de música. Aquest és el cas del Josep Coca, contrabaixista professional, que ha vist com es cancel·laven tots els seus concerts i ha hagut d’adaptar les seves classes a una situació que afecta tant professors com alumnes.

“Jo sóc professor de baix i de contrabaix i anem passant les setmanes a base de vídeos. Hi ha aquest mínim de contacte setmanal. El tema més complicat són els alumnes que han de fer una prova d’accés, tant al grau mitjà com el superior. S’ha de fer, és imprescindible, però no saben quan”, diu el Josep amb certa preocupació. I és que per molts la música no és només una extraescolar, sinó que és allò a què volen dedicar-se.

L’Escola Superior de Música de Catalunya, el Taller de Músics o el conservatori ofereixen graus especialitzats en música que requereixen una prova presencial per entrar-hi. Aquesta prova encara no se sap quan es farà, amb la inquietud que aquest fet genera a l’hora de preparar-la. Això deixa una darrera pregunta. Com s’ho fan els qui estudien música de manera més o menys professional aquests dies?

La Mireia Arguijo canta a l’Orfeó Català i explica la complexitat de formar part d’un grup com una coral. “És un treball de constància. En una coral, si tu estàs uns mesos sense cantar o sense exercitar les cordes vocals, té una repercussió. Cadascú va treballant una mica pel seu compte, però més que un treball tècnic, el que estem fent és un treball quasi psicològic de grup”, manifesta la Mireia.

A la fotografia, el Cor de Noies de l’Orfeó Català | ANTONI BONFILL

En l’àmbit professional, la Mireia, com tots els altres, reitera que el pitjor és la incertesa de no saber quan podran tornar a dedicar-se a la música amb normalitat i a guanyar-se la vida amb allò que els omple. La manca d’informació i la limitació d’aforaments generen confusió, ja que reduir el nombre d’entrades pot dificultar la viabilitat del negoci.

Read more

La música que creix amb els petits

Entrades exhaurides amb mesos d’antelació, milers de subscriptors a les xarxes socials, i presència en festivals com el Bioritme, l’Acústica, el Festivalot o el Petits Camaleons. Tant per la quantitat de grups com per la qualitat de les cançons i del públic, es pot afirmar que la música familiar en català es troba en un moment àlgid, que es podria qualificar fins i tot “d’època daurada”.

Descobreix el reportatge en l’enllaç inferior:  

La música que creix amb els petits Read more

Novetats vistes i nous retorns

Al panorama del Rock n’Roll actual s’està imposant un dels axiomes de la indústria de la moda: tot torna.

Greta Van Fleet, un grapat de barbamecs de Michigan amb molt de Rock n’Roll a les venes, va indundar aquest dimarts el Club Sant Jordi amb la força de les sis cordes. L’aura de la guitarra elèctrica, instrument icònic en dècades passades, s’ha anat diluïnt en la modernitat musical entre sons artificials i prefabricats.

No obstant, «encara que sembli que es desvaneix, el Rock n’Roll mai morirà.» Sempre vindrà algú al rescat desempolsant la guitarra i extraient-li el seu so més afrodisíac. Ja ho van aconseguir Led Zeppelin, ACDC, Queen, Pink Floyd, Black Sabbath o Rolling Stones el segle passat. Alguns d’ells continuen fent-ho. I, en els darrers anys, en mig del què semblava un entorn hostil pel gènere, ha aparegut una nova bandada de grups que ha atiat l’esperança dels nostàlgics.

Greta Van Fleet n’és una de les mostres més recents, però, al llarg del nou segle, altres formacions han estat claus en mantenir ferma la línia succesòria. Airbourne, Arctic Monkeys, Tame Impala , Fontaines DC, The Kooks o King Gizzard and The Lizzard Wizzard són les noves cares del rock.

Font: El·laboració pròpia

Les connexions entre la nova escola i els seus predecesors son constants. L’aura de Led Zeppelin ressona en cada concert de Greta Van Fleet. Les comparaciones entre Jake Kiska, guitarrista de Greta i Jimmy Page, homòleg als Zeppelin, són recurrents. Per altra banda, l’harmònica duresa de ACDC troba el seu eco en els australians Airbourne. I a Elephant, de Tame Impala, la línia de baix evoca la de Children of the Grave, de Black Sabbath. De la mateixa manera, el riff inicial i els baixos de bateria de Planet B, de King Gizzard, guarden certa semblança amb la introducció instrumental de Raining Blood del grup de thrash metal Slayer.

Aquest poble és prou gran pels dos

Nous grups recuperen els clàssics, però això no significa que els predecesors renunciïn al seu tro. Grups mítics com Rage Against the Machine, que havien cesat la seva activitat, han decidit tornar als escenaris. La formació nord-americana va anunciar a principis d’aquest mes una gira de concerts durant el 2020. També l’indie anglès de The Libertines, que va fer vibrar l’illa durant els primers anys del segle, ha tornat a sonar des d’aquest passat estiu. Greta Van Fleet va compondre la Highway Tune, ACDC va recórrer la Highway to Hell i la ruta del rock sembla que, de moment, no té final.

Read more

La incertesa i la sorpresa es relacionen amb el fet que la música ens plagui

Els secrets de la música pop per agradar Read more

Airbourne electrifica Barcelona amb el més pur rock australià

El quartet de Warnambool va aconseguir vendre totes les entrades del seu show a Razzmatazz en companyia dels rockers americans Supersuckers

Mai n’hi ha massa, mai s’és massa jove i mai es va massa ràpid per gaudir d’una bona dosi de rock. I més encara si aquesta torxa la porten Airbourne, els que començen a postular-se com al relleu del present i del futur dels mítics AC/DC.

Recull de temes que Supersuckers van tocar a Barcelona
Setlist completa i per ordre d’Airbourne a Barcelona

Aquesta fama no ha passat desaparcebuda a la Península Ibèrica, parada obligada de la gira mundial per promocionar el seu nou disc Boneshaker. La promotora Madness Live! va anunciar el 2 de juliol el pas d’Airbourne i els Supersuckers, veterà grup de rock estatunidenc encapçalat per Eddie Spaghetti, per Bilbao, Màlaga, Madrid i Barcelona.

La reacció dels fans no es va fer esperar: el 8 d’octubre les entrades pel concert de Madrid estaven esgotades, i el 24 va succeir el mateix amb Barcelona. S’ensumava una farra de les que fan història, més encara tenint en compte que el 25 d’octubre, nit de concert a Madrid i jornada anterior al show de Barcelona, es va publicar el seu nou disc Boneshaker.

26 d’octubre, 19:00. Les portes del temple Razzmatazz s’obren. Una riuada de gent omple la sala principal. Ningú vol faltar a aquesta missa de rock que, si bé té una fórmula que tothom ja coneix, segueix sent efectiva.

D’esquerra a dreta: Eddie Spaghetti (veu i baix), Christopher «Chango» Von Streicher (bateria) i «Metal» Marty Chandler (guitarra)

Els Supersuckers porten més de 30 anys sobre els escenaris, però amb una mica de sort en la majoria d’ells hauran gaudit de millor acústica: el ritme d’èxits com The History of Rock n’ Roll, Dead Inside o Born With a Tail era audible, però difícilment gaudible degut a la pobre producció tècnica. La semblança física i vocal del frontman Spaghetti amb el llegendari Lemmy Kilmister, baixista i cantant de Motörhead, i el carisma de Chandler va rescatar mínimament un show de teloners que, tot i casar a nivell estilístic i musical amb el públic, va punxar una mica degut a la irregularitat dels aparells de so.

Però aquest inici no volia dir ni de lluny que els ànims del públic s’haguessin refredat. Conforme els tècnics desfilaven per l’escenari i el públic engolia gots de cervesa l’ambient s’anava escalfant.

No va fer falta cap artista a l’escenari perquè el públic comencés a cantar a ple pulmó: el clàssic tema d’Iron Maiden Run to the Hills va sonar pels altaveus mentre els especialistes de so preparaven el show principal, i els espectadors van demostrar que el heavy metal segueix ben viu omplint Razzmatazz amb la seva veu.

Airbourne a París el 19 d’octubre de 2019. D’esquerra a dreta: Matt «Harri» Harison (guitarra solista), Joel O’Keefe (veu i guitarra rítmica), Ryan O’Keefe (bateria) i Justin Street (baix)

I a les 21:15 el clam popular va ser contestat. Les llums de la sala es van apagar, i focus vermells recorrien els caps de la gentada mentre sonava el mític tema principal de Terminator 2, Judgement Day. Potser no vénen del futur ni són cíborgs, però els Airbourne de ben segur que tenen dins seu una electricitat, una energia explosiva, que contagien des del primer pas que fan a l’escenari. O, en el cas del cantant i guitarra Joel O’Keefe, el primer salt.

Aterrant des de les bateries d’altaveus del arrere de l’escenari, el frontman va encendre la metxa del concert amb el frenètic Raise the Flag. Una marea de punys i banyes s’estenia des de l’accés fins a l’escenari per alçar la bandera del rock and roll, tasca que els australians desenvolupen amb gran entusiasme i orgull amb el suport d’un públic entregat fins al límit.

No és difícil deixar-se posseïr per l’endimoniat frenetisme del que himnes com Too Much, Too Young, Too Fast, Beaking Outta Hell o Girls in Black fan gala; especialment en aquesta última, quan Joel O’Keefe es va pujar sobre un guàrdia de seguretat per tocar el solo entre el públic mentre rebentava una llauna de cervesa a cops de cap. A vegades no cal una gran producció per fer embogir el públic, i el carisma del cantant n’és una prova evident.

Des de demanar al públic que encenguessin les flames dels seus encenedors fins a treure un carro a l’escenari amb cola i whisky per preparar combinats per la resta de la banda i el públic, els trucs del frontman per enamorar l’audiència no fallen en recintes petits. Resta el dubte de veure com s’ho empescaran els australians per mantenir aquesta proximitat amb el públic en estadis, que vista la massiva afluència de la gira no trigaran a omplir.

Sigui com sigui, Airbourne fan honor a una de les seves consignes: «Fuck ballads». I fou ben cert: amb prou feines va haver un segon de descans, però al públic no semblava importar-li; els pogos i els espectadors pujats uns sobre els altres per atreure l’atenció del guitarrista i que els llancés un combinat eren una mostra més de l’ambientàs que es va respirar a Razzmatazz.

Ara bé, els germans O’Keefe en són dos, i el bateria Ryan O’Keefe també va tenir el seu moment de glòria deixant-se el braç per fer sonar una sirena antiaèria que donava el tret de sortida a Live It Up. Si bé el focus no va recaure sobre seu tan directament com amb els germans O’Keefe, el baixista Justin Street i el nouvingut guitarrista Matt «Harri» Harrison van estar sens dubte a l’altura i van contribuir enormement a l’esclat de rock que va arrasar Barcelona.

El temps vola, i més en bona companyia. Els bisos van arribar ben ràpid (11 cançons de show principal passen en un instant), però van ser demolidors per a un públic ja fregant l’afonia i l’esgotament total: els cors de Ready to Rock van ser entonats pels espectadors encara mentre abandonaven la sala, i el dos pogos simultanis a ritme del nou clàssic del rock modern Runnin’ Wild van ser la cirereta del pastís d’una nit espectacular. Una vegada més, Airbourne van ser el viu testimoni de que el vell rock no morirà mai mentre hi hagi gent disposada a donar-ho tot gaudint-lo, tal com va passar a Razzmatazz.

Read more

Consells imprescindibles per a gaudir del festival In-Edit

Anna Calderón – Sergi Peralta – Ariana Ruiz

David Bowie, John Lennon, Jimmy Page, Leonard Cohen, Lil Peep, Chicho Sánchez Ferlosio… Seria un cartell de luxe a qualsevol festival musical. De fet, es tracta de la dissetena edició d’In-Edit. El festival de documental musical va donar el tret de sortida el passat 24 d’octubre i no abaixarà el teló fins al 4 de novembre. Els Cinemes Aribau de Barcelona seran l’escenari principal de la projecció, però també se celebraran activitats a altres punts de la ciutat.

Les nostres recomanacions

Tret de sortida
Aquestes setmanes cinematogràfiques donaren el seu tret de sortida amb l’estrena del film Everybody’s Everything, una mirada a la breu i intensa carrera de l’icònic cantant de trap Lil Peep, mort per sobredosi amb 21 anys en el punt àlgid de la seva fama. 

David Trueba: abierto al público
Addicionalment, tots aquells qui ho vulguin podran apropar-se el dimarts 29 a la xerrada que ofereix el cineasta i escriptor David Trueba a l’auditori del campus del Poblenou de la Universitat Pompeu Fabra (12.30 h). A “Abierto al público”, el director de Soldados de Salamina farà un repàs dels seus 20 anys de carrera i oferirà les diverses vies per on pot anar un creador audiovisual. L’entrada és lliure, però l’aforament, limitat, així que es recomana als interessants que assisteixin amb certa antelació.
Trueba presentarà al festival el documental Si me borrara el tiempo lo que yo canto, un biopic sobre el cantautor Chicho Sánchez Ferlosio. La pel·lícula es projectarà el dilluns 28, a les 21.45 h.

Música en directe a la Moritz
Els amants de la música no només podran delectar-se amb els documentals, sinó que podran gaudir de sessions de música en directe a la Fàbrica Moritz amb la celebració de tres grans festes. Dues d’elles seran temàtiques i tindran lloc després de la projecció dels films Niños somos todos, de Sergi Cameron (29 d’octubre, amb sons llatins), i The Rise of the Synths d’Ivan Castell (1 de novembre, música electrònica basada en les bandes sonores del cinema de terror i ciència-ficció). 

Finalment, el teló del Festival In-Edit baixarà, el 2 de novembre, amb una festa de clausura que comptarà amb l’actuació en directe d’Antonio Arco i del DJ Solysombra Pinchadiscos. 

Read more

«Es poden escriure bones cançons en tots els estils»

OLGA FOLCH i LAURA CERCÓS

Pastora Soler, Miguel Bosé, Sergio Dalma i Ana Belén han cantat les seves cançons. Juan Mari Montes, llicenciat en Dret, fa dècades que es dedica al món de la música. Ell és, però, qui posa les lletres als hits de molts cantants del panorama musical espanyol.

Descarrega l’article en PDF

Read more

El Maremagnum Fest tanca per tercer any consecutiu amb actuacions de prestigi

ARIADNA COLL

Arriba l’estiu i per celebrar-ho, aquest cap de setmana El Maremagnum Fest ha celebrat la seva tercera edició. La plaça exterior del centre comercial s’ha omplert de música i ball amb una programació completa i totalment gratuïta. Després de l’èxit de les dues primeres edicions amb actuacions de prestigi com Joan Miquel Oliver, Dolorean o La Casa Azul, Mishima ha posat punt final a aquesta tercera edició amb la millor música independent i pop-rock nacional.

Maremagnum-Fest_1-1

Cartell del Maremagnum Fest

Primera Jornada

Dissabte, Joana Sirés va ser l’encarregada de donar el tret de sortida al festival amb el seu nou treball “Waterfall”, que reuneix tretze cançons pop-folk que conté fins i tot tocs electrònics. Paula Valls va ser la segona en actuar amb el seu disc intimista, “I AM”. Ramón Mirabet i el seu tercer disc “Begin Again” van tancar la primera jornada del festival a l’aire lliure.

Segona Jornada

La segona jornada va començar amb l’actuació de la jove artista de Cartagena Mavica, amb la presentació de “Gone”. La música d’Intana ha sonat al Maremagnum Fest a mitja tarda. “A plan of us” és el títol del seu segon disc, que veurà la llum aquest any i compta amb 11 cançons, quatre d’elles en català i set en anglès. El cap de cartell de l’edició, Mishima ha tancat el festival amb temes nous com el seu últim llançament “Ara i res” i també ha apostat per temes clàssics.

Gastronomia

Al Maremagnum Fest no hi falta gastronomia. L’oferta inclou una selecció de “food trucks” on menjar i descansar durant tot el cap de setmana que dura el festival.

 

 

 

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies