Llegeix aquest contingut en català aquí
Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

In a world organised in borders and passports, being stateless implies to live with uncertainty. In Spain, the origin of 99 % stateless people is Saharan people

El Mansur. Miquel Pascual

“You move in an ill-defined direction, but you will arrive somewhere with hope”. While he took the last sip of warm coffee from that bar in Barceloneta, Mansur pronounced these words. Although he is a Saharan man, his documentation figures as stateless. This condition is acquired when a person has no recognition from any country as a citizen and, as a matter of fact, his daily life is a struggle in this legal bubble. His horizon is not clear nor defined, but he will find a solution with hope and will keep fighting to have a worthy life.

There are many others in his situation worldwide. Being stateless is a massive issue, invisible though, that affects around 10 million people all over the world, according to ACNUR data. It is essential to have nationality for the full participation into society and an indispensable requirement to delight in all fundamental rights. If they don’t hold a nationality, there is not a relationship between the state and the person: “We are left orphans”, he explains.

In Spain, 99 % of stateless status applicants are Saharan people. This number is the result of not recognising from Spain the Sahara as a country. Migrant people from this world spot are not recognised. The system doesn’t bear them in mind. If they want to be considered a citizen like the rest, one of the fastest options is to request the statelessness: “In my case, they took only two years”, Mansur said. In this way, they obtain a permanent residence that only has to be renewed every five years. They cannot be returned to their country of origin, since, legally, they don’t have one.

Requesting the nationality or depending on a visa is a very slower process and insecure, since the resolution is not in their favour in many cases.
Mansur is 41 years old and he currently lives in Barcelona, the presumed Mediterranean big and business town. In 2012, he begun a one-way long journey.

He arrived at Catalunya with an uncertain future that didn’t hold in his hands, but he has a luggage full of hopes and dreams yet to be accomplished. Fortunately, his migratory route did not include risk his life on a dinghy to cross the Strait of Gibraltar. He came here with a visa that allowed him to be in Spanish territory for a given season.

Four years ago, he worked in a restaurant of the Rambla and he has because of it the required stability to afford a house and move forward in this bureaucratic maze. In Catalunya, he has found the house that his passport denied him.

He arrived eight years ago seeking a worthy life. He left behind his back the Saharan refugee camps in Tindouf (Alger) of inhuman conditions: temperature might reach the 50 degrees, just two physicians per 10 000 residents and hygienic conditions are very precarious. Food and water are scarce and in portions, since they only depend on international aid. Houses are made of mud and, if it rains, they come down. Lifespan is 64 years old. In reality, however, progress with these conditions is impossible, in the middle of nowhere.

Coming to Spain is an elevated option for the Saharan people for many reasons. First of all, the geographical proximity, also the sentimental one: Sahara was the 53rd Spanish province until 1975. For this reason, many of these people have relatives that hold Spanish nationality.

In this way, the statelessness and nationality request process make it easier and it speeds up. Moreover, Spain is a country that counts on a specific proceeding to recognize the stateless status; holding it is one of the recommendations of ACNUR for a greater degree of legal security.

In 1954 was signed the Convention relating to the Status of Stateless Persons that, for the first time, was stablished a definition and a minimum rules of treatment for the group. Seven years later, in 1961, another was redacted to reduce the statelessness cases. ACNUR launched, 4 November, the campaign #IBelong in order to ending statelessness in 2024. To do so, they stablished a ten actions guiding framework that, in theory, states have to carry out. Some of them are: ending the gender discrimination in the nationality laws or making sure that no child is born as a stateless person.

Although the stability and the possibility of permanent residence are considered advantages for those in a stateless condition, the daily life highlights the inconvenients. From a sentimental point of view, you are from nowhere. You are denied of existence, origins and roots. Besides, Saharan people that have family in the occupied Sahara cannot visit them, since Morocco does not recognize the stateless status and, therefore, they cannot enter to the country. But it is precisely the everyday life what is being compromised with the same system.

One day, Mansur had to file a complaint in a police station of Barcelona and, as usual, they requested his personal data. In the nationality square, his response was “stateless person”. This option was not in that computer and he could not write it. It had to be chosen from the existing nationalities. Finally, it may be because it was the first that appeared or to get out of trouble, they attributed him with the Alger nationality. Facts like this one, show the state up and its lacks.

Being deprived of nationality implies that they do not belong to the world and live or die without leaving trace. However, fortunately, Mansur has been able to process the nationality and he has green light now. If everything goes well, he has scheduled in May of this year to take the oath, the last step of this large ladder full of obstacles. “At the end we are recognized by who colonized us for more than a century”.

Read more


Read this content in English here

En un món organitzat en fronteres i passaports, ser apàtrida implica conviure amb la incertesa. El 99% de les persones apàtrides a Espanya són d’origen sahrauí

El Mansur és sahrauí. Va arribar a Catalunya l’any 2012 i, actualment, té l’estatut d’apàtrida. Miquel Pascual.

“Et mous amb un rumb poc de finit, però amb l’esperança d’arribar a ser d’algun lloc”. Mentre s’acabava l’últim glop d’aquell cafè calent del bar de la Barceloneta, el Mansur pronunciava aquestes paraules. I és que en la seva documentació, tot i que és un home sahrauí, figura com a apàtrida. Aquesta condició s’adquireix quan una persona no és reconeguda per cap país com a ciutadà i, precisament, conviure fent peripècies dins d’aquesta bombolla
legal conforma el seu dia a dia.

Viu sense horitzons clars ni definits, però amb la il·lusió de trobar una solució i de continuar lluitant per tenir una vida digna.

Com ell, hi ha moltes altres persones del món que es troben en aquesta situació. Ser apàtrida és una problemàtica massiva, tot i que invisible, que afecta uns 10 milions de persones a tot el món, segons dades de l’ACNUR.

Tenir nacionalitat és essencial per la participació plena en la societat i un requisit indispensable per poder gaudir de tots els drets fonamentals. Quan no es té nacionalitat, no hi ha relació entre l’estat i l’individu: “Ens quedem orfes”, explica.

A Espanya, el 99% dels sol-licitants de l’estatut d’apàtrida són persones sahrauís. Aquesta xifra és conseqüència del no reconeixement per part d’Espanya del Sàhara com a país. Els migrants d’aquest racó del planeta
no són reconeguts. El sistema no els té en compte. Quan arriben, si volen ser tractats com un ciutadà més, una de les opcions més rà pides és sol·licitar l’apatrídia: “En el meu cas, només van tardar dos anys”, diu el Mansur.

Així, aconsegueixen una residència permanent que només ha de ser renovada cada cinc anys. No poden ser retornats al seu país d’origen perquè, legalment, no en tenen. Dependre d’un visat o demanar la nacionalitat és un procés molt més lent i insegur, ja que en molts casos la resolució no és favorable.

El Mansur té 41 anys i actualment viu (o sobreviu) a Barcelona, la presumpta gran ciutat del Mediterrani i dels negocis. L’any 2012 començava per a ell un llarg viatge sense retorn. Va arribar a Catalunya amb la incertesa d’un futur que no estava a les seves mans, però amb l’equipatge ple d’il·lusions i somnis per complir.

Afortunadament, la seva ruta migratòria no va incloure jugar-se la vida en una pastera per creuar l’estret de Gibraltar. Va venir amb un visat que li permetia estar a territori espanyol durant una temporada de terminada. Fa quatre anys que treballa en un restaurant de la Rambla i això li ha proporcionat l’estabilitat necessària per poder tenir un pis i tirar endavant
dins d’aquest laberint burocràtic. Ha trobat a Catalunya, la casa que el seu passaport li ha negat.

Va arribar fa vuit anys a la recerca d’una vida digna. El que deixava enrere eren els camps de refugiats sahrauís de Tindouf (Algèria), de condicions inhumanes: la temperatura pot arribar a enfilar-se fins als 50 graus, només hi ha dos metges per cada 10.000 habitants i les condicions higièniques són molt precàries. El menjar i l’aigua són escassos i racionalitzats, ja que depenen, únicament, de l’ajuda internacional.

Les cases són de fang i quan hi ha tempestes es desfan. L’esperança de vida és de 64 anys. Això sí, en unes condicions on progressar és pràcticament impossible, enmig del no-res.

L’opció de venir a Espanya per a les persones sahrauís, és elevada per diverses raons. En primer lloc, per la proximitat geogràfica, i també sentimental: el Sàhara va ser fins al 1975 la 53a. província d’Espanya. Això fa que moltes d’aquestes persones tinguin familiars amb la nacionalitat espanyola. D’aquesta manera s’agilitza i es fa més fàcil el procés de sol-licitud d’apatrídia o nacionalitat. A més a més, Espanya és un dels països que compta amb un procediment específic per reconèixer l’estatut d’apàtrida; tenir-lo és una de les recomanacions de l’ACNUR per a un major grau de seguretat jurídica.

L’any 1954 es va firmar la Convenció sobre l’Estatut dels Apàtrides que, per primera vegada, va establir una definició i unes normes mínimes de tractament per al col·lectiu. Set anys després, al 1961, se’n va fer una altra per reduir els casos d’apatrídia.

El 4 de novem bre l’ACNUR va llançar la campanya #IBelong (Jo pertanyo) amb l’objectiu d’acabar amb l’apatrídia l’any 2024. Per ferho, va establir un marc rector de deu accions que, teòricament, han de complir els estats. Algunes són: acabar amb la discriminació de gènere en les lleis de nacionalitat o assegurar que cap infant neixi apàtrida.Tot i que l’estabilitat i la possibilitat de residència permanent són considerades avantatges pels qui es troben en condició d’apàtrida, el dia a dia posa en relleu els inconvenients.

Des d’un punt de vista sentimental, no ets d’enlloc. Et neguen l’existència, els orígens i les arrels. A més, els sahrauís que tenen família al Sàhara ocupat no la poden anar a visitar, ja que Marroc no reconeix l’estatut d’apàtrida i, per tant, no poden entrar al país.

Però és precisament la quotidianitat la que s’entrebanca amb el mateix sistema. Un dia, el Mansur va haver d’anar a posar una denúncia a una comissaria de Barcelona, i com es fa en aquests casos, li van demanar les dades. A la casella de nacionalitat, la seva resposta va ser “apàtrida”. No hi havia aquesta opció en aquell ordinador i no es podia escriure. S’havia de triar d’entre les nacionalitats possibles. Finalment, potser perquè era el primer que apareixia o potser per poder sortir del pas, li van atribuir la nacionalitat algeriana.

Fets com aquest, posen en evidència l’estat i les seves mancances. Ser privat de nacionalitat implica no pertànyer al món i poder viure o morir sense deixar rastre. Però, per sort, el Mansur ha pogut tramitar la nacionalitat i ara ja té llum verda. Si tot va bé, té previst per al mes de maig d’aquest any l’anomenat jurament, l’últim esprint d’aquesta cursa d’obstacles. “Al final t’acaba reconeixent el que et va colonitzar durant més d’un segle”.

Read more

La Xarxa Universitària Obrim Fronteres es presenta amb un mural a la UPF

EMMA PONS (@emmpons)

Descarrega’t l’article en pdf

La Xarxa Universitària Obrim Fronteres ha organitzat un esmorzar al Campus de la Ciutadella de la UPF, emmarcat dins de les activitats de presentació que està fent el col·lectiu a diferents universitats. La iniciativa ha servit per dinamitzar la penjada d’un mural simbòlic que representa allò contra el qual es mobilitzen: un mur.

El col·lectiu es defineix com una organització plural, transversal i no partidista, que té com a objectiu la defensa dels drets de les persones desplaçades en el nivell universitari.


Imatge: Mar Martos

Read more

Un documental que posa rostre i ulls als venedors ambulants

LUCÍA BLANCO (@LuciaBeauvoir) i ELISABET FICAPAL (@eli_ficapal)

Descarrega’t l’article en PDF

La Comissió Refugiades de l’Assemblea de Campus de Ciutadella de la UPF va projectar, el dimarts 25 d’abril, el documental “El peso de la manta”, una producció d’OTOXO productions dirigida per un total de 14 codirectors i codirectores.  La producció explica la realitat dels venedors ambulants (coneguts com a «manters») de Barcelona i el sorgiment del Sindicat Popular de Venedors Ambulants com a eina per lluitar contra el racisme institucional i la difamació d’aquest col·lectiu.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

Aviso de cookies