El dia després de la majoria d’edat: què passa amb els menors no acompanyats?

Un grup de veïns i veïnes de La Floresta s’organitza per acollir els menors estrangers quan arriben als 18 anys i els fan fora dels centres

SERENA IORDACHE I JAVIER CASTILLO

L’Othman va arribar a les costes andaluses fa sis mesos després d’un viatge de més de 12 hores en pastera a través del mediterrani. El petit de vuit germans va començar un viatge des del sud-est del Marroc amb l’esperança de “treballar i tenir un futur”. Quan l’Othman va arribar a Espanya, tenia 17 anys. Les autoritats públiques el van enviar a un centre d’internament provisional d’Algesires (Cadis), des del qual va ser traslladat fins un altre centre a Almería. Finalment, va acabar al centre d’acollida urgent de menors estrangers de Can Santoi, al municipi de Molins de Rei (Barcelona).

No gaire lluny d’allí, un grup de veïns i veïnes de la Floresta, un barri de Sant Cugat, es va organitzar per acollir als menors estrangers que no tenien un lloc on viure. “Quan estava a Can Santoi, em van dir que aniria al carrer”, explica el jove. Al complir la majoria d’edat i després d’estar tres mesos al centre d’internament de Molins de Rei, l’Othman s’anava a quedar al carrer. Però tot va canviar amb l’ajuda del grup «La Floresta contra Fronteres». El 7 de gener va començar a viure a casa de la Guadalupe Sales i ara afirma que està decidit a «aprendre idiomes i fer cursos de treball”.

«La Floresta contra Fronteres», quan la ciutadania fa el paper de l’administració

L’Othman és un dels tres joves estrangers que han acollit els veïns i veïnes de La Floresta contra Fronteres fins a dia d’avui. No són ni es defineixen com una ONG, però defensen que estan fent el paper que hauria de fer l’administració. Són un grup de persones que s’han autorganitzat al marge de les diferents administracions públiques per ajudar als joves que surten del centre de Can Santoi. La Floresta contra fronteres és una iniciativa ciutadana que va començar amb la idea de proveir a aquests joves una parella lingüística, és a dir, algú amb qui conversar per a aprendre a parlar l’idioma.

No obstant, quan van observar que els joves es quedaven sense llar el dia després de complir els 18 anys, van decidir fer un pas endavant. El grup de veïns i veïnes d’aquest barri de Sant Cugat facilita una estada provisional de màxim tres mesos a nois com l’Othman i, a més, els assignen un mentor o mentora perquè els ajudi en qüestions legals, com són els tràmits burocràtics. Una vegada compleixen els 18 anys, els joves estrangers no acompanyats solen quedar-se en una situació de desprotecció i vulnerabilitat i molts d’ells acaben vivint al carrer. L’objectiu de ‘La Floresta contra Fronteres’ és pal·liar aquesta situació i ajudar amb tot el que poden a aquests joves davant de la inacció de les institucions públiques.

La realitat dels menors estrangers no acompanyats a Espanya i Catalunya

Els nens i nenes provinents d’altres països que arriben sols a Catalunya són un col·lectiu extremadament vulnerable per tres raons: són menors, migrants i viatgen sols. Estem parlant dels MENAS, una abreviatura que s’ha imposat per anomenar aquests nens i que, segons la Sara Collantes , responsable de Polítiques de la Infància de UNICEF Espanya, els estigmatitza i va en contra de l’esperit de la Convenció dels Drets del Nen d’UNICEF.

Sovint els mitjans utilitzen expressions alarmistes per fer referència a l’arribada de nens i nenes no acompanyats i utilitzen números aproximats, però les dades oficials sobre aquests menors es fan públiques un cop a l’any en la Memòria de la Fiscalia. L’últim document publicat, al setembre de 2019, indicava que l’any 2018 havien arribat a Espanya 7.026 menors no acompanyats “per via marítima, en pasteres o altres embarcacions fràgils”. Aquesta dada representa un 200% en relació a l’any 2017, i per fer palesa d’aquest augment la pròpia pàgina web de la fiscalia utilitza l’expressió “alerta màxima menas”. A finals de desembre del 2018, estaven inscrits en el Registre de Menors Estrangers No Acompanyats un total de 13.796 nens i nenes sota la tutela dels serveis de protecció.

Què passa als 18 anys?

Per poder viure en territori espanyol de forma regular és necessari tenir l’autorització de residència. Països com Espanya, França, Itàlia i Romania concedeixen automàticament una autorització de residència als menors no acompanyats que es troben al seu territori. Però, aquesta autorització sovint tarda molt a ser tramitada i això endarrereix el procés per aconseguir els papers. A més, una altra de les característiques requerides per aconseguir l’autorització de residència és tenir recursos econòmics, una condició que es contradictòria en sí mateixa, perquè sense tenir la residència no es pot accedir al permís de treball.

Read more

El gimnàs entra en la rutina dels adolescents

SERENA G. IORDACHE I SARA OLIVER

La pràctica d’esports en equip o d’esports convencionals és cada vegada menys atractiva pels adolescents, ja sigui per la flexibilitat d’horaris que els hi ofereix anar a un gimnàs o per la varietat d’oferta esportiva que hi troben. Sovint, però, aquests joves comencen a utilitzar les màquines del gimnàs sense un coneixement previ que els pot perjudicar físicament en el seu creixement.

Segons un estudi realitzat per la Fundació d’Ajuda contra la Drogaddicció, la FAD, els joves i adolescents espanyols cada vegada són més tecnològics, i gairebé el 75% asseguren que el que més fan en el seu temps lliure és xatejar i navegar per internet. Fer esport, en canvi, s’enfonsa fins al setè lloc al rànking d’activitats preferides pels joves d’entre 15 i 29 anys, darrere d’altres pràctiques com veure sèries o pel·lícules i jugar a videojocs.

Tanmateix, enfront la pèrdua d’hàbits en la pràctica d’esports convencionals, cada vegada és més habitual la presència de menors d’edat en gimnasos. Els adolescents no sempre van acompanyats, a vegades hi van sols o amb una autorització dels progenitors, realitzant tot tipus d’activitats: des de cardio a màquines de musculació. Segons explica el doctor i traumatòleg, Diego García-Germán, “l’obsessió dels adolescents per lluir una massa muscular amb finalitats exclusivament estètiques pot ser perjudicial a aquestes edats i també frustrant per ells, ja que per motius hormonals els seus músculs no augmentaran tant com esperen”. No obstant, no existeix una edat mínima legal per accedir al gimnàs, de manera que l’ingrés de menors es deixa al criteri de cada centre.

Accés als menors d’edat

Les opcions d’accés són diverses, des de 12 anys en la cadena de gimnasos DIR fins als 17 als Metropolitan. Alguns com Holme Place Barcelona presenten unes condicions més complexes: fixen el llindar als 17 anys però ofereixen en canvi quotes per adolescents de 15 i 16 anys si els pares són socis del gimnàs. De la mateixa manera, els centres públics, més coneguts com Centres Esportius Municipals, acostumen a oferir condicions més restrictives pel que fa a l’accés dels menors. Per exemple, el CEM Ciutadella ofereix accés a les activitats dirigides i a la sala fitness als majors de 16 anys, però els restringeix l’entrada a la sauna i el jacuzzi.

Des de les administracions, cada vegada hi ha un interès creixent en fomentar l’activitat esportiva amb iniciatives com la que presentava la setmana passada la Comissió de Drets Socials, Cultura i Esports de l’Ajuntament de Barcelona. El pressupost que es destinarà al Programa de Promoció de l’Atletisme és de prop d’1 milió d’euros per als cursos 2019-2020 i 2020-2021. En aquest sentit, l’Ajuntament va anunciar que es treballarà per garantir i impulsar l’ensenyament de l’atletisme, tant en horari lectiu -a través del Pla ‘L’Escola fa esport a la ciutat’- com en horari extraescolar -a través del ‘Pla de l’Esport’-.

És evident que els beneficis de l’esport són múltiples, no només a nivell físic sinó també pel que fa a la transmissió de valors, sobretot en edat de creixement. Per això, més que una disminució en la pràctica esportiva, caldria parlar d’un canvi d’hàbits. Els adolescents aposten cada vegada més per la flexibilitat d’horaris a l’hora de practicar esport, que els hi dona més llibertat i els compromet menys a fer activitat física amb regularitat.

Read more

Violència de gènere entre menors: una realitat creixent

Alba Giraldo (@albagiraldo98)

Les agressions masclistes de joves menors d’edat, de 14 a 17 anys, han augmentat un 45% durant els últims dos anys a Catalunya. El 2016 hi va haver 74 víctimes de violència de gènere ateses pel Servei de Mediació i Assessorament Tècnic de la conselleria de Justícia, però aquest 2018 va tancar amb 107, la majoria per lesions i maltractament psicològic.

Com explicava el diari El Periódico, i segons dades del Departament de Justícia, l’any passat es van atendre 34 casos de maltractament psicològic per part d’un adolescent, 23 lesions a dones amb un menor implicat i 20 casos de violència habitual, tant física com verbal, en parelles. A més, cal sumar sis casos de coaccions, 12 amenaces greus, un delicte d’assetjament sexual, un d’abús i un d’agressió sexual.

Aquests casos es produeixen principalment en relacions adolescents. La Conselleria de Justícia creu que el missatge patriarcal està molt present encara entre els joves com en les cançons que normalitzen les agressions sexuals, el model de masculinitat, l’amor romàntic, el ciberassetjament i la impunitat d’agressors com ‘La Manada’. Justícia Juvenil atén els delinqüents, en concret a 55 durant el 2018. Tots ells compleixen mesures judicials, com treballs comunitaris, o esperen a ser jutjats.

El Projecte Scopio realitzava un estudi recollit al ‘Baròmetre de Joventut i Gènere 2017’ on gairebé la meitat dels i les joves (49%) afirmava que la violència masclista a Espanya ha augmentat als últims anys. Entre les causes que podrien explicar aquests fets, gairebé un 40% dels joves consideraven un factor important el consum d’alcohol i altres drogues, a més de la inhibició de la dona, com la “falta de denúncies de les dones”. A més, més d’un 36% dels joves justificava la violència per “manca d’educació”, per poca maduresa per assumir les ruptures sentimentals (33,1%) i pel sistema judicial o legislatiu, que donen impunitat als infractors (26%).

Pel que fa al tipus de violència exercida, gairebé la meitat de les dones va declarar ser testimoni o haver conegut al seu cercle proper de família i amics, destacant la “revisió del mòbil per part de la parella”, amenaces o insults per internet o mòbil, el control de tot el que fa, obligar-la a fer el que vol, dir-li amb qui pot parlar o anar i intentar que no vegi els seus amics. Fins i tot, un 44% de les dones declaren haver presenciat o tenir coneixement d’agressions físiques cap a altre dones del seu voltant.

 

Read more

‘Si Rafa Nadal juga, per què no puc jugar jo?’

L’augment simultani de la publicitat i dels casos d’addicció semblen indicar una relació causa-efecte.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies