Micromasclismes o masclismes invisibilitzats?

Avui dia encara hi ha moltes formes del masclisme que es mostren de manera subtil, però que no per això s’han de menystenir

Un reportatge de: Cristina Batlle i Anna Reig

“Quin vestit més curt. Tapa’t una mica! Deixa alguna cosa a la imaginació. Estàs massa prima, menja més, ets tot ossos. Estàs massa gorda. No mengis tant. Fes alguna dieta. Quin cul! Fiu fiu! Ei, perquè vas sola? Ja tens nòvio? Tu ets l’esposa de qui? Encara no tens fills? Ets molt autoritària. No tens prou caràcter. Sigues més femenina, més educada, més elegant”. Quina dona no haurà escoltat algun d’aquests comentaris? Són moltes les situacions de la vida quotidiana en què les actituds masclistes s’accepten amb normalitat, fins i tot per part de les dones.

Els solem anomenar “micromasclismes” o “masclismes invisibles”, ja que són aquelles formes de violència que es mostren de manera menys explícita o que fins i tot estan camuflades. Tot i això, són aquests comportaments i la seva normalització el que perpetua el sistema patriarcal i justifica altres tipus de violència més greu.

Aquestes actituds mostren fins a quin punt el masclisme s’arrela a la nostra societat i a la nostra forma de veure el món. És necessari visibilitzar aquestes dificultats, discriminacions i formes de violència que pateixen les dones habitualment, i a les quals no es presta prou atenció. Es tracta d’un problema estructural de la societat, però tot i això, no se’n parla suficientment. Per tant, el primer pas per a fer-los visibles és ser-ne conscients i parlar-ne. Tal com va dir l’escriptora i activista feminista Victoria Sau: “El llenguatge, la paraula, és una forma més de poder, una de les moltes que ens ha estat prohibides”. 

Els masclismes invisibilitzats contribueixen a exercir el control i la violència contra les dones. Són la base i la justificació de la violència de gènere que se’ns fa visible amb els abusos sexuals, les violacions i els assassinats. Són l’origen i el camí que porta als feminicidis. Una forma d’il·lustrar com aquesta part menys visible del masclisme sustenta la part visible és a través de la «piràmide de la violència de gènere».

La «pseudoigualtat»

Avui dia, generalment és mal vist o “políticament incorrecte” considerar-se públicament masclista o defensar el “masclisme”, és a dir, acceptar obertament la superioritat de l’home envers la dona. Ningú posa en dubte que les dones puguin votar o treballar fora de casa, però la societat patriarcal segueix viva. Ens trobem en un estat de  “pseudoigualtat”, és a dir, hi ha igualtat en el discurs, però no en la pràctica. L’escriptora Núria Varela, al llibre Feminismo para principiantes, explica que al llarg de la història s’ha produït una manipulació dels drets i els poders de les dones: “Per exemple, quan el feminisme va començar a exigir igual representació en política, es va col·locar a dones a les llistes electorals, però en les posicions del final, així se sabia que anaven a ser escollides. […] Un altre exemple es el que passa actualment a les societats occidentals. Les dones han aconseguit el dretn a la educació i al treball, però la majoria de les que treballen fora de casa seva […] continuen encarregant-se majoritàriament del treball domèstic i de la cura dels fills”.

Els estereotips de gènere

Els estereotips són masclisme en ells mateixos, consoliden i perpetuen la desigualtat”, afirma Júlia Mas, sociòloga feminista i cofundadora del projecte «Ella». Des de que som nens, anem rebent tot de imputs que fomenten la desigualtat entre homes i dones. Tant des de l’escola, des de la família o des dels mitjans de comunicació. Trobem dos focus principals: la imatge de la dona basada en la bellesa i els rols de gènere. Per exemple, a l’escola, la majoria de nens juguen a futbol ocupant tot el pati, en canvi, les nenes juguen en un racó. Mentre les nenes juguen a «cuinetes», els nens juguen a fer de «superherois». A més, clarament les tasques domèstiques de la llar històricament sempre han estat associades a la dona, la qual cosa es reflecteix per exemple, en els anuncis de productes de neteja.

Les dones es veuen sotmeses a una cosificació constant, la qual cosa provoca que el seu aspecte físic sigui una de les seves preocupacions més grans. S’han de complir uns cànons de bellesa irreals, que veiem constantment reflectits en els anuncis, les pel·lícules o els programes de televisió. És veritat que també afecten al gènere masculí, però la pressió per assolir-los és més forta en les dones. L’escriptora Bel Olid, al llibre Feminisme de butxaca, denuncia: “No hi ha comparació possible entre la quantitat de dones “guapes” i homes “guapos” que veiem al cap del dia a la televisió, la publicitat o el cine. Dels models de dona que veiem als mitjans, la proporció de dones que no semblen models de passarel·la és ínfima”. Moltes vegades les dones són jutjades pel seu aspecte físic, mentre que els homes per les seves habilitats i la seva intel·ligència.

Aquest ideal inassolible de bellesa (ex. no tenir estries ni cel·lulitis, tenir un cos totalment depilat i esvelt, un rostre sense cap arruga ni imperfecció, etc.) provoca molts complexos entre el gènere femení. Això és reflexteix en què el 90% de les persones que pateixen trastorns alimentaris són noies joves, i el 88% de les persones que recorren a la cirurgia estètica a Espanya també són dones. Núria Varela declara: “No s’obliga a cap dona a fer-se una operació de cirurgia estètica o a passar gana, simplement es rebutja a qui no encaixa en el model imposat”. 

Cap a la visibilització

Davant de tot el que hem vist, quina és la solució? Segons Raquel Gómez, psicòloga de violències masclistes al Centre Jove d’Atenció a les Sexualitatshi ha una part de la societat que sap que existeixen (els masclismes invisibilitzats), però que la seva funció és negar-los perquè es perpetuïn. Per això és important que hi hagi polítiques i accions, perquè la societat sigui conscient que es tracta d’un problema estructural”. És a dir, cal voluntat política, recursos econòmics i gent formada per incorporar la perspectiva de gènere a tots els àmbits de la nostra vida. Ens queda molt camí per recórrer, però la lluita per la igualtat no ha de ser només de les dones, ha de ser la lluita de totes i de tots. 

Read more

Els masclismes invisibilitzats

Un reportatge radiofònic de Cristina Batlle, Joana Garreta i Elena Urbán

Gestos, mirades, silencis i paraules obscenes… que conformen la part invisible d’un gran iceberg: el masclisme. Són la base i la justificació de la violència de gènere que se’ns fa visible amb els abusos sexuals, les violacions i els assassinats. Són  l’origen i el camí que porta als feminicidis. Són els masclismes invisibilitzats. Parlem de tots aquests aspectes amb Raquel Gómez, psicòloga i responsable de l’àrea de violències masclistes, Júlia Mas, sociòloga feminista i cofundadora del projecte «Ella» i Joana Gallego, directora de l’Observatori per a la Igualtat i codirectora del Master de Gènere i Comunicació de la UAB.  

Reportatge radiofònic «Els masclismes invisibilitzats»
Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies