La ciència-ficció s’escriu en femení

Meritxell Palou i Úrsula Gazdagi

De Shelley a Le Guin, les dones s’alcen com a veritables hereves d’un gènere usurpat pels homes.

Troba el reportatge sencer a la imatge inferior:

La ciència-ficció s'escriu en femení Read more

‘L’Esperit del temps’ de Martí Domínguez guanya el Premi Òmnium a la Millor Novel·la del 2019

L’escriptor valencià Martí Domínguez ha guanyat la tercera edició del Premi Òmnium a la millor novel·la del 2019 amb l’Esperit del tempsAmb aquest guardó – el més ben dotat econòmicament per a obra publicada en català -, l’entitat Òmnium Cultural atorga 20.000 euros directes al guanyador, més 5.000 euros addicionals destinats a promoció.  

L’Esperit del temps és una novel·la d’inspiració històrica que se centra en les falses memòries de Konrad Lorenz, un metge austríac que acaba posant les seves investigacions al servei de les pràctiques nazis. El protagonista de l’obra, partidari de l’eugenèsia, adopta la forma d’una confessió per descriure el genocidi i la complicitat del món universitari i mèdic a l’Alemanya nazi. La novel·la “és un llibre escrit amb l’objectiu d’alertar de l’arribada de la ultradreta a tants països del món, entre ells Espanya”, ha expressat Domínguez en recollir el premi. I Òmnium ha manifestat que la novel·la “fa emergir interrogants molt presents en el segle XXI, com la relació entre la ciència i el poder o la gran capacitat de persuasió que tenen determinats moviments populistes.” El guanyador també ha volgut subratllar en el seu discurs que la novel·la és una ficció literària, tot i que part dels personatges i dels fets que es relaten són reals. 

El jurat independent que ha decidit el guardó està format per Maria Dasca Batalla, Rosa Cabré Monné, Carme Gregori Soldevila, Xavier Pla Barbero i Oriol Izquierdo Llopis.

El vicepresident d’Òmnium Cultural, Marcel Mauri ha estat l’encarregat d’anunciar la novel·la guanyadora i ha lliurat el guardó de la tercera edició d’aquest premi, el qual té l’objectiu “de prestigiar la literatura catalana i crear un catàleg de les millors novel·les de cada any”. Mauri ha desitjat que aquest sigui l’últim any en què l’acte se celebri amb l’absència del president d’Òmnium Jordi Cuixart, condemnat a 9 anys de presó. Cuixart, tot i ser l’impulsor d’aquesta iniciativa no ha pogut assistir mai a l’acte de lliurament dels premis, però ha recordat amb una carta des de Lledoners el paper cohesionador de les lletres:

«Decidits a estimular les lletres catalanes per enfortir la cohesió, res ens fa sentir més orgullosos que veure créixer aquest guardó. Seduïts per tant de talent, ambiciosos com mai en fer de la llengua punt de trobada. A la presó cada nova pàgina és una alenada de llibertat.»

Read more

Barcelona: una ciutat literària

Com conèixer Barcelona a través d’aquells indrets que ens remeten a la literatura?

Anna Reig i Cristina Batlle

Quan pensem en la ciutat de Barcelona, ens venen a la ment llocs com la Sagrada Família, la Barceloneta o la Rambla. Però el que potser no tenim tant clar quan passegem per aquests indrets, és que han inspirat a milers d’escriptors i ha protagonitzat centenars de novel·les. Barcelona és una ciutat turística, però també és una «ciutat literària», reconeguda per la UNESCO el 2015. Com deia la filòsofa María Zambrano, «una ciutat sense escriptors queda buidada de la seva essència». Contràriament, Barcelona és una ciutat plena de racons literaris. Des del mar que veuen Don Quixot i Sancho Panza, passant per la Plaça del Diamant on ballen la Colometa i en Quimet, fins al Bar de las Delicias que Pijoaparte i Teresa sovintejen.

Aquests racons ens demostren que la literatura ha estat durant segles un dels pilars culturals de la ciutat, tant en llengua catalana com castellana. Entre els autors més destacats trobem Miguel de Cervantes, Eduardo Mendoza, Mercè Rodoreda o Josep Maria de Segarra. Però també hi ha hagut autors estrangers que han descrit Barcelona, com George Orwell quan narrava els seus dies de militant al partit comunista del POUM durant la Guerra Civil.

Literatura i geografia urbana

Però, afecta als lectors la visió de Barcelona que els autors projecten a les seves novel·les? Segons Ignasi Moreta, professor i director literari de Fragmenta Editorial, els escriptors duen a terme una “apropiació de la realitat”. D’aquesta manera, el lector retorna als llocs influït per les percepcions d’un autor concret. Tan gran és la influència que té la literatura sobre la nostra manera de veure la ciutat que, per exemple, la basílica de Santa Maria del Mar ara és molt més coneguda amb el nom de “Catedral del Mar”, el títol de la novel·la d’Ildefonso Falcones. 

Parlem amb Ignasi Moreta, editor de fragmenta i professor universitari

Literatura i història

Tanmateix, la literatura barcelonina també té correspondències amb la seva història. Maria Ocaña, historiadora i directora del Museu de L’Esquerda, ens explica que evidentment, és difícil que un autor sigui objectiu i expliqui la realitat històrica tal com va ser. Tot i això, la literatura pot tenir un paper positiu a l’hora de conèixer la història de Barcelona, perquè pot fer que el lector s’interessi per descobrir un determinat període, com per exemple l’auge de la industrialització de la ciutat relatada per Eduardo Mendoza a La ciutat dels prodigisPer, altra banda, hi ha el risc que es produeixin biaixos històrics, com passa a la Plaça de Sant Felip Neri, que apareix a La sombra del vent de Carlos Ruiz Zafón. L’autor parla dels “impactes de foc d’una ametralladora” fets durant la Guerra Civil la paret de l’església, però aquests van ser provocats realment per una bomba. 

Parlem amb Maria Ocaña, directora del museu històric Esquerda

10 racons literàris de Barcelona

Com hem vist, passejar per Barcelona amb un llibre a la mà és fer infinita la ciutat. Trobem carrers i racons que han sigut habitats, freqüentats o immortalitzats per escriptors de totes les èpoques. Però també escultures, plaques de memòria, llibreries, biblioteques i fundacions dedicades a la difusió de la literatura. Fins i tot trobem poemes urbans, que van ser creats expressament per lluir al mig de la ciutat, com l’Homenatge al llibre de Joan Brossa. A continuació, presentem un mapa interactiu amb 10 racons literaris destacats.

Començant per la Barceloneta, veiem que l’actual poc té a veure amb la que descrivia Miguel de Cervantes a Don Quijote de la Manchapublicat el 1615. On ara trobem la Facultat de Nàutica, s’alçava el Portal del Mar. Des d’allà, Don Quixot va veure per primer cop el mar, i va recuperar el seny després d’haver estat vençut pel Cavaller de la Blanca Lluna. Deixant enrere el mar i endinsant- nos en el barri Gòtic, trobem la Plaça de Sant Felip Neri i el bar dels Quatre Gats, que apareixen a la famosa novel·la La sombra del vent, de Carlos Ruiz Zafón. Molt a prop, trobem l’església de Santa Maria del Mar, que protagonitza la novel·la de Ildefonso Falcones. Aquesta explica com l’església anterior a la basílica de Santa Maria del Mar, i es va decidir reconstruir-la, com sempre ho van fer “els rics, amb els seus diners, i els humils amb el seu treball”. Els dos bestsellersLa sombra del vent i la Catedral del Mar, han inspirat rutes literàries a la zona,i aquests racons amagats de la ciutat s’han convertit en llocs molt concorreguts i turístics. 

A continuació, passegem per la famosa Rambla, de la qual tants autors han escrit. Però en particular, ens interessa la visió de Josep Maria de Segarra. L’autor descriu La Rambla de les Floristes de 1867, un any abans de la Revolució La Gloriosa. Més endavant, a la cruïlla del passeig de Gràcia amb Gran Via de les Corts Catalanes trobem L’Homenatge al llibrede Joan Brossa. El significat essencial d’aquest poema urbà és que el llibre és com un saltamartí: sempre pot redreçar-se, recuperar la seva posició inicial, superant tots els obstacles. Per altra banda, destaquem l’Arc de Triomf, construït arran de l’Exposició Universal de 1888, del qual Mendoza parla a La ciutat dels prodigisDes d’allà, podem entreveure les torres de la Sagrada Família, l’espai on es desenvolupa l’acció de la novel·la Origen de Dan Brown, autor del Código da Vinci. 

Al barri de Gràcia, trobem una dels indrets més emblemàtics de l’obra de Mercè Rodoreda, la plaça del Diamant. Allà hi podem trobar l’escultura La Colometa, de Xavier Medina-Campeny, erigida el 1984 en homenatge a la novel·la. Per últim, al barri del Carmel trobem El bar de las delicias, que apareix a Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé. L’autor ens descriu el barri dels anys cinquanta, un barri de cases autoconstruïdes i barraques, completament ignorat per la ciutat. Contràriament, avui en dia els búnquers de Can Baró són una parada imprescindible pels turistes.

Altres rutes literàries de Barcelona

A Barcelona, l’oferta de rutes literàries és molt àmplia. Marga Arnedo, fundadora de ConèixerBcn, explica que “Barcelona és una marca molt cridanera pel turisme literari i que encara li queda molt potencial per explotar a l’hora d’obrir-se a clients internacionals”. Atribueix aquest èxit a escriptors com Carlos Ruiz Zafón, ja que es coneix molt arreu d’Europa i Amèrica. També assegura que tot i que la marca Barcelona és molt potent i té un ampli ventall d’ofertes turístiques, “precisament per això, l’oferta de les rutes literàries ha de buscar-se un lloc al mercat per tenir èxit”. A la seva empresa, les estratègies se centren sobretot en clubs de lectura de biblioteques, els centres d’ensenyament, el boca-orella i les xarxes socials.

Tot i això, també hi ha altres agències i centres culturals que es dediquen a l’organització de rutes literàries a través de la ciutat. Aquí en tenim alguns exemples.

Així, acabem veient com Barcelona és una ciutat que no només es pot trepitjar, sinó que també es pot llegir. La ciutat forma part de milers de novel·les, i acaba essent, per ella mateixa, una novel·la més. 

Read more

Proust a la catalana

Raquel Sanz

Les llengües són elements vius i evolutius d’una societat canviant. Les adaptacions sota les quals s’ha de sotmetre una llengua oral també es veuen reflectides en l’escriptura i, per tant, afecten a l’hora d’interpretar textos per, així doncs, traduir-los. A mesura que passa el temps, els clàssics de la literatura universal traduïts al català s’han adaptat a les qüestions del moment i, si un autor cal destacar en aquest sentit, aquest és Marcel Proust.

La peça al complet, la trobareu al link inferior:

Proust a la catalana
Read more

Bernardo Atxaga, Joan Margarit i els escriptors en llengua materna

Bernardo Atxaga ha guanyat el Premio Nacional de las Letras Españolas del 2019. Joseba Irazo (Asteasu, Guipuzkoa, 1951) és el primer escriptor en llengua basca que obté aquest reconeixement. Des que es creà el 1984, ningú havia guanyat el Premio Nacional escrivint en basc.

Joan Margarit ha guanyat el Premio Cervantes. No és el primer català que l’obté (el cinquè, de fet), però sí el qui presenta una obra en català tan extensa com la seva producció en castellà. És clar, en aquesta ocasió es tracta d’un guardó de les lletres castellanes. No obstant això, en el seu discurs, Atxaga i Margarit han estat clars.

«Escric en castellà perquè és la llengua que Franco em va fer aprendre; però les llengües no tenen cap culpa, i no li penso tornar (la llengua castellana) a aquell senyor. Escric en català, perquè és la meva llengua».

Joan Margarit (Lleida, 1938), guanyador del Premio Cervantes 2019.

«Escriure en una llengua minoritària fa de cada llibre un acte polític, és a dir, té un ressò inmediat a la societat».

Bernardo Atxaga, a l’entrevista concedida a El País amb motiu del Premio Nacional de las Letras.

L’autor guipuscoà va esdevenir internacional amb un recull de contes mitològics, Obabakoak (1988). Tres dècades després, ha declarat que Etxeak eta hilobiak (2019) serà la seva darrera novel·la. Però la literatura basca no quedarà òrfana: Gabriel Aresti o Jon Mirande; Izagirre, Lertxundi, Sarrionandia o Saizarbitoria. Tots ells donen prioritat a la seva llengua materna, el basc, per expressar la seva literatura.

En una ocasió, Ramon Saizarbitoria va mantenir una tensa polèmica amb Fernando Aramburu. Saizarbitoria escriu en euskera; Aramburu, en castellà. La darrera novel·la d’Aramburu (Patria, 2016) s’ha adaptat per una sèrie d’HBO; Saizarbitoria és conegut a nivell espanyol per la traducció castellana de la seva obra, Ehun Metro (Cien metros, 1976).

Un exemple recurrent en aquesta exposició, tot i que llunyà, és el del Nobel de Literatura del 1978, Isaac Bashevis Singer, qui mai va abandonar del tot el yiddish (llengua del gueto jueu a l’Alemanya nazi), perquè per als morts, aquella era una llengua viva. Com apuntava l’Atxaga, escriure en la llengua materna pròpia, quan es tracta d’una llengua minoritària a la societat en què es viu, es publica i es llegeix, pot convertir-se en tota una declaració d’intencions.

Valencians i balears

A Catalunya, el mercat literari en català s’ha normalitzat. La Renaixença deixà empremta fa dos segles, i malgrat la prohibició dictatorial, els règims democràtics han acompanyat la seva consolidació. No és que al País Valencià o a les Illes Balears no s’escrigui en català; senzillament, no tant.

Isabel de Villena és considerada la primera escriptora en valencià, al segle XV. La seva obra coneguda, Vita Christi, s’ha considerat una rèplica a L’Espill de Jaume Roig. Publicada uns anys abans, L’Espill o Llibre de les dones, adverteix el lector de la vilesa femenina, exceptuant la persona d’Isabel Pellicer (esposa de l’autor) i la Mare de Déu.

Als nuclis urbans d’Alacant, València i Castelló no es parla català. Com més al sud, més evident la castellanització. I, entre els qui s’expressen habitualment en català, ni tots llegeixen, ni tots llegeixen en català. Encara així, la literatura valenciana no és escassa en títols ni noms; pel que fa a editorials i lectors, en canvi, les xifres ballen.

Els autors valencians més reconeguts en llengua catalana publiquen a editorials catalanes -més consolidades i amb major poder de màrqueting-, no valencianes. Pasqual Alapont, Isabel-Clara Simó, Silvestre Vilaplana. Els clàssics es mantenen vius, però no gaire venuts: Josep Palàcios, Joan F. Mira, Josep Piera, Marc Granell, Vicent Alonso, Enric Sòria o Jaume Pérez Muntaner.

Qui sí que ven és el Santiago Posteguillo, Premio Planeta 2018 (Yo, Julia). Posteguillo ha esdevingut tot un besteller els darrers anys. Va nèixer a València el 1967, és professor de Literatura Anglesa a la Universitat Jaume I (Castelló)… i escriu en castellà.

A les Illes Balears tampoc falten noms d’autors, ni iniciativa per part de les institucions públiques. Grans escriptors de la literatura universal s’han inspirat en els seus paisatges i els seus veïns. Però les lletres balears, lluny dels clàssics i els poetes , es mantenen com un repte per la llengua catalana.

Per la seva trajectòria i el seu paper en la defensa de l’escriptura en llengua materna, podríem destacar diversos d’aquests noms. Entre tots ells, el de l’Antònia Vicens (Santanyí, 1941), una poetessa amb inicis narratius. A finals de la dècada de 1960, Vicens va tenir l’oportunitat d’instal·lar-se a la bombolla cultural barcelonina; no obstant això, va preferir escriure desde casa.

El 1967, el jurat va concedir el premi Sant Jordi a una novel·la titulada 39 graus a l’ombra. L’autora tenia vint-i-set anys: pràcticament una desconeguda, i de Mallorca! Amb el reconeixement a aquesta obra, Antònia Vicens va obrir la mira als escriptors de les Illes Balear que (aleshores es van anomenar) de la generació dels 70.

Gallecs i asturians

A Galícia es parla gallec; a Astúries, bable. El primer cas és més evident i reconegut en l’imaginari comú. Pocs no hem estudiat la Rosalía de Castro, però qui ha escoltat, en el nostre entorn, el nom de Diego Ameixeiras? I, en canvi, és un dels autors contemporanis en gallec amb més projecció nacional. Ameixeiras escriu Galícia desde la novel·la negra, tot i que assegura que el seu objectiu no és «ser fotògraf del seu temps». I ho reconeix: no és el primer. Aquesta etiqueta (pioner de la novel·la negra gallega) és per Carlos Reigosa (1984, Crime en Compostela).

El bable és la més desconeguda d’entre aquestes llengües. El 1974, José León Delestal (precisament, un escriptor) va crear el Conceyu Bable. Es tracta de la época del surdimientu («renaixença», salvant distàncies). Així, prop de mig segle més tard, podem llegir les obres d’Ana Vanessa Gutiérrez o Xuan Bello.

L’excepció a la norma

Tot i que, en casos generals, sembli contradictori, hi ha escriptors que publiquen en llengües amb menys parlants que la seva materna, perquè els és més literari. Es tracta d’excepcions que, com sempre, confirmen la norma.

Read more

La Barcelona de Gabriel García Márquez

“Por razones misteriosas, Barcelona es la mejor ciudad para escribir a parte de ser, para mi gusto, la mejor del mundo”. Així parlava l’escriptor colombià de Barcelona, la ciutat que el va acollir del 1967 al 1975 i on podia passejar discretament sense que ningú li saltés a sobre per demanar-li un autògraf. Tot i això, el primer contacte amb Catalunya ja l’havia tingut a Colòmbia, quan va conèixer l’escriptor exiliat Ramon Vinyes i Cluet qui li parlà per primera vegada de Barcelona i inspirà el personatge del “sabio catalán” a Cien años de soledad. A Barcelona hi va escriure El Otoño del Patriarca i Doce Cuentos Peregrinos. És precisament la capital catalana on va conèixer els altres escriptors del Boom llatinoamericà gràcies a l’editora Carmen Balcells.

 Captura de pantalla 2019-04-16 a les 2.59.11

El “Boom” llatinoamericà fou un moviment literari d’un grup d’escriptors d’Amèrica Llatina que van tenir un èxit comercial enorme a nivell mundial a la segona meitat del segle XX. El “boom”, que es començava a perfilar amb La Ciudad y los Perros, de Vargas Llosa, va esclatar amb Cien Años de Soledad de García Márquez. El moviment va estar molt lligat al clima polític dels anys 60 i 70 i a les dinàmiques de la Guerra Freda, molt marcat als seus inicis pel triomf de la Revolució Cubana. Si alguna cosa caracteritza aquestes novel·les és l’interès per la ficció històrica. Molts d’aquests escriptors tracten el subgènere de la “Novel·la del dictador”, establint paral·lelismes evidents entre la situació política dels països llatinoamericans i l’argument de la seva obra. Un altre tret identitari del “boom” és el realisme màgic, sobretot característic de Gabo, que el posà “de moda” després de publicar Cien Años de Soledad.

WhatsApp Image 2019-04-17 at 18.28.40

EL “RASTRE DE GABO”

El rastre de Gabo” a Barcelona, un programa d’activitats per commemorar els 8 anys que Gabriel García Márquez va passar a la ciutat, ha finalitzat aquest cap de setmana coincidint amb el cinquè aniversari de la seva mort. Pilar García Calderón, cònsol de Colòmbia a Barcelona, anunciava dijous passat a l’acte “Gabo y sus amigos” que “la llavor plantada aquesta setmana es convertirà en el «Festival Gabo Barcelona” a partir del 2020. A més, també es posarà una placa al número 6 del carrer Caponata, lloc on va viure l’escriptor i periodista colombià en la seva estada a Barcelona. Durant l’acte també es va anunciar que des de La Caixa s’ha fet una petició formal perquè un carrer o plaça de la ciutat porti el nom de Gabriel García Márquez. La Fundació Gabriel García Márquez de Nuevo Periodismo Iberoamericano s’encarregarà d’organitzar el nou festival, inspirat en el que se celebra cada any a Medellín.

Converses, tallers, taules rodones i rutes han recordat el pas de García Márquez per la capital catalana i el seu paper com a periodista, l’ofici pel qual sempre va voler que se l’identifiqués. Dissabte “el rastre de Gabo a Barcelona” tancava amb una ruta per Sarrià, el barri on va viure l’escriptor en la seva estada a la ciutat. Aquells que no hi van poder anar tenen una segona oportunitat dissabte 27 a les 11.00h.

Read more

Dues dones nues

Dues Dones Nues és el fruit de les trobades crepusculars de l’escriptora i periodista Elisenda Roca i la directora de cinema Maria Ripoll. Expliquen que, entre riures, converses i alguna copa de vi comentaven les històries de dones de tots tipus, conegudes i imaginàries, que han plasmat ara en paper. La Ximena, una dona atrapada entre el que el seu marit l’ha deixat ser i el que vol esdevenir, és una de les protagonistes dels vint-i-set contes que conformen el llibre. Comparteix amb les altres la valentia i la insubmissió que van reivindicar les autores durant la seva presentació a la Llibreria Calders, deu dies després del Dia de la Dona.

WhatsApp Image 2019-04-07 at 17.49.27

En honor als seus encontres desenfadats, va tenir lloc a les 19h de la tarda en un local amb olor de llibre antic, vi negre i cervesa artesana. Van comptar amb la participació de les actrius catalanes Aina Clotet, Mònica Glaenzel, Anna Gras, Montse Guallar i Francesca Piñón, que van llegir el primer relat de l’obra: “No apaguis el llum”. La descoberta d’una vella pel plaer en solitari de la masturbació va suscitar tota mena d’anècdotes i riures de les participants, majoritàriament femenines.

WhatsApp Image 2019-04-07 at 17.48.17

 

Dues setmanes després l’Elisenda Roca explica la rebuda que ha tingut la primera novel·la per adults que ha publicat: “N’estem molt orgulloses. El dia de Sant Jordi estaré al centre de Barcelona signant-lo juntament amb “No hi vull anar”, l’últim llibre infantil que he publicat. Els retrats que descriuen volen ser realistes i arribar a un públic ampli i divers, de totes les edats: “És fàcil que totes ens sentim identificades amb moltes de les anècdotes que hi apareixen”. L’escriptora ressalta que no és estrany que arribi més al sector femení perquè “les estadístiques reflecteixen que les dones llegeixen més que els homes”. No obstant, destaca la intenció que creixent que atregui també al masculí.

 

978848343567

Read more

KOSMOPOLIS19: QUÈ NO ET POTS PERDRE?

Olga Folch – (@olga_folch)

La Festa de la literatura torna a Barcelona del 20 al 24 de març en el seu 10è aniversari. El CCCB acollirà un any més el festival Kosmopolis, enguany sota el lema “Els relats que mouen el món”. Durant cinc dies, autors de renom i noves veus del món de la literatura intentaran desentrellar  els grans relats del segle XXI que  conformen el món on vivim. La Programació de Kosmopolis19 s’articula al voltant de diferents eixos, que van des de la física quàntica i la manera com ha canviat la nostra concepció de la realitat,  fins als relats de la revolució feminista o la literatura postcapitalista. D’entre els convidats, s’hi troben noms de ressò internacional com Han Kang, Enrique Vila-Matas, Julian Barnes, Éric Sadin, Laura Bates o Philip Ball. A més de les xerrades i els diàlegs, la programació inclou concerts, performances, poetry slams o activitats participatives al laboratori d’històries

 

Captura de pantalla 2019-03-17 a les 19.08.49

Captura de pantalla 2019-03-17 a les 19.08.37

Captura de pantalla 2019-03-17 a les 19.08.28

Captura de pantalla 2019-03-17 a les 19.08.56

Read more

Els llibres d’ocasió marxen del Passeig de Gràcia amb regust agredolç

llibreocasio

Segons alguns llibreters, la Fira del Llibre d’ocasió antic i Modern de Barcelona, que va acabar el diumenge 7 d’octubre l’edició d’enguany, no està en els seus millors moments i en qüestionen la continuïtat. Per exemple, el propietari de Llibreia Ela, Francesc Requena, va dir que «ha anat millor que l’any passat (per les manifestacions), però no estem per tirar coets”. El llibreter Guifré Serra, confessa que les vendes «han anat molt fluixetes» i ha vist «poca gent i poc interessada«. D’altres, simplement, diuen que han complert amb les expectatives de venda.

Com a novetat, en aquesta edició es van organitzar dues xerrades, ambdues per recordar personalitats del món de la llengua i la literatura. Per una banda, es va parlar de Manuel de Pedrolo, amb motiu del centenari del seu naixement i, per l’altra, a Pompeu Fabra, ara que en fa 150 anys.

La 67a edició del certamen que organitza el Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya es va inaugurar el divendres 21 de setembre, coincidint amb les festes de la Mercè, amb un pregó de l’escriptora Olga Xirinacs. Xirinacs va confessar ser una “gran generadora de llibres de segona mà” i va elogiar els llibreters de la fira per “allargar la vida dels llibres”. En acabar, va estampar la seva firma als peus del llibre gegant que hi ha a la cruïlla entre Passeig de Gràcia i Gran Via. Aquest monument de Joan Brossa homenatja la lectura i va ser un encàrrec que el gremi va fer el 1994 a l’artista.

Hi han participat 37 llibreriesamb un estand cada una, i majoritàriament són de Barcelona, però també d’altres territoris de Catalunya. L’oferta total de llibre era de més de 50.000 exemplars. Les paradetes estaven al Passeig de Gràcia i han obert els 17 dies de celebració de deu del matí a dos quarts de nou de la nit.

En aquesta Fira es pot trobar tota mena de lectures i per a tot el públic, des dels més petits fins als més entesos, passant per amants dels còmics o col·leccionistes. Es pot trobar des d’una butlla papal de Pius VII, que ronda els mil euros, fins a llibres de l’antiga col·lecció Austral o de butxaca d’Alzina per tres euros. Tampoc hi falten els clàssics, des de Josep Pla o Rodoreda fins a Cervantes o Shakespeare. Fins i tot, hi ha un exemplar del Diari de Barcelona del segle XIX o un cartell original de la rua de Carnaval de Barcelona de 1930.

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

Els orígens de la Fira es remunten a mitjans del segle passat. Durant la Segona República, va néixer l’Associació Professional de Llibreters de Vell de Catalunya però la seva activitat fou dissolta amb l’entrada de les forces franquistes a Barcelona. Amb la dictadura, alguns llibreters catalans es van integrar en el Gremio de Libreros del Sindicato de Artes Gráficas. D’altres, però, van dur a terme activitats autònomes o clandestines. L’any 1951 un grup de llibreters van decidir posar-se a vendre llibres en català de segona mà al carrer. Aquesta va ser la llavor de la Fira. Actualment és la fira de carrer més antiga d’Europa i enguany ha complert 67 anys.

Read more

Un viatge per la Barcelona de Lorca

NIL MONTILLA i ABEL VÁZQUEZ

“A Barcelona, Lorca va viure, va estimar i va patir”. Amb aquestes paraules resumia Víctor Fernández, periodista i expert en Federico García Lorca, la relació del poeta amb la capital catalana. Fernández, que a més ha estudiat a Dalí, Picasso i les avantguardes a Catalunya, va oferir una conferència dimecres a l’Ateneu Barcelonès sobre els estrets lligams que van unir el poeta de Granada amb Barcelona, commemorant així el 100è aniversari de la publicació del seu primer llibre de prosa, Impresiones y paisajes. Aquesta relació, però, és molt desconeguda, perquè en tota la ciutat només hi ha una placa en honor a l’autor del Romancero gitano, concretament al Teatre Goya, on Lorca va estrenar la seva primera obra teatral el 1927: Mariana Pineda. Tot i això, Fernández creu que Lorca «és visible a les llibreries, al teatre i entre els lectors», segons va explicar a Cetrencada.

Conferència sobre Lorca

Conferència sobre García Lorca a l’Ateneu Barcelonès.

García Lorca, però, va trepitjar per primer cop la capital catalana el 1925, quan va venir convidat pel seu íntim amic Salvador Dalí, a qui havia conegut a la Residencia de Estudiantes de Madrid. La relació entre els dos artistes ha estat molt investigada per Fernández, que va mostrar durant la conferència diferents documents, cartes i dibuixos que provaven el que va ser una profunda amistat que es va mantenir fins i tot després de l’assassinat de Lorca a mans d’autoritats franquistes. De fet, segons va explicar el periodista, quan Dalí es trobava a punt de morir i gairebé no podia parlar, la infermera que el cuidava només va ser capaç de distingir tres paraules: mi amigo Lorca.

Durant la conferència, Fernández va explicar una anècdota de Lorca relacionada amb l’Ateneu: tot i que encara no era conegut, el poeta va escriure una carta als seus pares explicant-los que l’Ateneu l’havia demanat que anés a Barcelona a llegir els seus poemes, però assegurava que la institució no li podia pagar el viatge per no haver rebut les subvencions. En realitat, es va tractar d’una invenció de Lorca perquè els seus pares li sufraguessin tots els costos a Catalunya, a Cadaqués, primer, i a la Ciutat Comtal, després.

Víctor Fernández, que a més és cap de la secció de Cultura del diari La Razón, ha publicat recentment un llibre on es recullen totes les entrevistes que Lorca va concedir al llarg de la seva vida. Moltes de les quals van ser a diaris catalans, com La Humanitat o El Mirador, cosa que també demostra la relació del poeta granadí amb Catalunya. Fernández va respondre a Cetrencada que la seva passió per Lorca ja ve dels seus pares:

Lorca va veure Barcelona com un símbol de modernitat i es va quedar enamorat de Les Rambles -al Teatre Principal va estrenar Doña Rosita la soltera o El lenguaje de las flores-. A la ciutat va gaudir de la seva amistat amb Dalí, visitant cafès i llocs de tertúlia del Paral·lel, i, segons Fernández, passant-ho malament al Turó Park per la por que li feien les atraccions.

A Barcelona, en paraules del periodista i expert en Lorca, el poeta “va tenir molts èxits”: va escriure molt, va rebre el caliu del públic amb l’estrena d’obres com Yerma i Bodas de sangre i es va rodejar de la intel·lectualitat catalana, que li va retre un sentit homenatge a l’Hotel Majestic -darrera residència de Lorca a Barcelona- l’any 1935. Tanmateix, Fernández va apel·lar a les autoritats de Barcelona perquè identifiquin “els llocs lorquians” de la ciutat i tinguin més visibilitat  en  els recorreguts culturals.

A més, el periodista es va lamentar que “no tenim ni la veu ni el cos” de García Lorca, perquè no s’ha pogut recuperar cap de les seves intervencions radiofòniques -de totes maneres, només queden dues persones vives que el coneguessin, però eren nenes i ara ja són molt grans-, i perquè el seu cos segueix a alguna de les fosses comunes de Granada a la qual va ser llançat amb molts altres represaliats pel bàndol sublevat durant la Guerra Civil. Segons va explicar Fernández a Cetrencada, abans de morir, Lorca va començar a escriure una obra coneguda com a Comedia sin título que era una declaració de principis sobre el teatre i que podria haver estat tota una revolució.

Tanmateix, el que sí ens queda d’ell són els llocs barcelonins on va gaudir i va patir, que ara podem conèixer gràcies a Fernández: els cafès del Paral·lel, els teatres, els hotels, i la Rambla de Barcelona, que Lorca va definir com «la calle donde viven juntas a la vez las cuatro estaciones del año, la única calle de la tierra que yo desearía que no se acabara nunca».

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies