Gairebé 500 persones han estat rescatades aquesta setmana al Mediterrani

PAULA DURÀ / MIREIA RUIZ

407 persones han sigut portades a port segur pel vaixell Ocean Viking, gestionat per la ONG Metges Sense Fronteres, aquesta passada setmana de gener. El dimecres 29 de gener, les refugiades i migrades recollides al mar Mediterrani van poder trepitjar terra al port de Taranto, gràcies al permís concedit per les autoritats italianes.

El desembarcament ha arribat després d’un viatge amb cinc rescats nocturns i diverses operacions. De les 407 persones supervivents un 40% són menors, una càrrega molt més significant per les tripulants del vaixell. Totes elles fugen de Líbia o, com diuen, de “l’infern” que es viu allà. Durant 72 hores d’angoixa i valentia, el vaixell Ocean Vikings va aconseguir cinc rescats nocturns en el Mediterrani Central.

Nens supervivents rescatats per Metges Sense Fronteres
Imatge extreta de Metges Sense Fronteres

El primer, el divendres 24 de gener, 92 persones van pujar a bord del vaixell. En aquell moment es va assignar el port de Trípoli per desembarcar, però conscientment van rebutjar l’oferta: no volen tornar a posar els peus a Líbia. El 25 de gener es va produir el segon salvament amb 59 persones rescatades, ja a 26 milles del nord de Líbia. Durant el tercer rescat la complicació es va accentuar degut al material de l’embarcació en la qual es trobaven les refugiades i migrants, feta de fusta. Tanmateix 72 persones van ser recollides del mar. A 80 milles del nord de Líbia, el dia 26, 49 persones van ser interceptades i obligades a tornar a Líbia.

Gairebé una setmana més tard, dijous dia 30 de gener, després d’arribar a port segur, el vaixell Ocean Viking ha desembarcat i es troba navegant pel cap de Spartivento direcció a l’estret de Messina. El recorregut continua mentre els països europeus no vulguin obrir els ulls davant la realitat immediata que viuen persones injustament.

L’Ocean Viking no ha estat l’únic vaixell que ha rescatat migrades al Mediterrani. L’Alan Kurdi ha fet dos rescats davant les costes de Líbia aquesta setmana. Al primer hi han pogut pujar 62 rescatades, entre les quals vuit dones i set menors, el més petit un nadó de sis mesos. Tres de les persones del segon rescat van haver de ser ateses a causa de la deshidratació.

Amb les migrades que han pogut rescatar l’Ocean Viking (407) i l’Alan Kurdi (78), són gairebé 500 les que s’han pogut salvat de morir ofegades al Mar Mediterrani.

Read more

Líbia: La ‘segona Síria’ russa

Després de consolidar la seva influència en el règim d’Al-Assad, Putin busca nous horitzons

Rússia, el país que ha restat en l’ombra 30 anys (des de la derrota del seu precedent l’any 1989) ara ha renascut. Com si els EUA haguessin esdevingut el seu referent, ha utilitzat les seves tècniques per fer-se un lloc sobre els països del “tercer món” però geoestratègics i petrolífers. 

El patró d’aquests dos grans països consisteix en un discurs basat en el rebuig a l’imperialisme europeu, sense aplicar de facto un poder sobre la regió afectada. El que utilitzen és una diplomàcia mediadora per solucionar els conflictes interns o entre estats. Quan han resolt -o sembla que ho han fet- una d’aquestes confrontacions, en treuen un gran rèdit

La competició per tenir influència sobre aquests territoris pot recordar a més d’un els temps de la Guerra Freda. Però el comunisme ha desaparegut. Rússia no l’ha de defensar i Amèrica no té un enemic a qui ha de destruir, almenys aquest. El motiu de lluita? La influència sobre zones estratègiques i amb potencial econòmic dins del món capitalista consolidat. Ja no hi ha lluita ideològica, per tant.  

Desordre i interferències des de la mort de Gaddafi

Un exemple d’això és Líbia, el primer productor de petroli de l’Àfrica, la qual cosa fa desitjable la influència i el control sobre ell. Consegüentment, des de 2011 i fins a l’actualitat, la història del país ha estat molt convulsa: lluites internes pel poder i intervencions internacionals contínues. 

Amb l’assassinat de Gaddafi, el país es va descontrolar. La I Guerra Civil va acabar i es va crear el Consell Nacional de Transició per poder arribar a unes eleccions que es van celebrar l’any 2012 (61% de participació). El resultat va ser el Consell General de la Nació. Però després de dos anys de relativa tranquil·litat i uns segons comicis (41% de la participació), va esclatar la II Guerra Civil. La causa: es va substituir el Consell per la Cambra de Representants i un grup de diputats islamistes d’aquest no van voler cedir els seus escons. Així va començar el doble i paral·lel poder a Líbia.

La intervenció internacional en aquesta segona guerra va ser més política que militar. L’ONU i alguns membres de la Càmera i del Consell, partidaris de solucionar el conflicte, van crear el Govern d’Acord Nacional, fent desaparèixer el Consell. Aquest és el govern reconegut que encapçala Al-Sarraj a Trípoli. Però la Càmera continua existint, a Tubruq, i amb poder real sobre Líbia. La dirigeix Haftar, militar que va participar en el cop d’estat de Gaddafi. 

La comunitat internacional, com Líbia, està dividida entre els dos governs. El de Trípoli té el suport polític i econòmic de Qatar, Turquia i la UE, sobretot d’Itàlia. En canvi, la Càmera queda sense reconeixement internacional però amb l’ajuda econòmica de l’Aràbia Saudita, Egipte, els Emirats Àrabs, França i Rússia. 

Però ara, els protagonistes són Erdogan i Putin. Mentre que Turquia pretén actuar militarment contra el govern de Tubruq, Rússia ha fet de mediadora amb l’objectiu de solucionar el conflicte i tenir la influència suficient a la zona. Líbia s’ha convertit en la segona Síria de Putin. 

El 19 de gener, els dos governs libis tornaran a reunir-se a Alemanya. L’últim intent de resolució va ser a Moscou la segona setmana de l’any. Allà van reunir-s’hi el govern d’Al Sarraj, representat per Turquia, i la càmera dirigida per Haftan, per Rússia. En cap moment els dos governs libis es van veure les cares. L’acord de pau, però, va quedar en un SÍ del govern d’Al-Sarraj i un NO de la mà de Haftan. Com ensenyen a les matemàtiques: positiu i negatiu resulta negatiu.

Read more

Líbia: La guerra de mai no acabar

A tan sols 300 quilòmetres de Lampedusa, territori italià, s’hi troba Trípoli, una ciutat sota setge. Des de fa més de deu mesos, l’antiga capital de Líbia està sent atacada sense pietat per les tropes del general Haftar. Aquest és només el darrer episodi de la sagnant guerra civil en que viu atrapat aquest país africà des del 2014. La caiguda del dictador Gaddafi va deixar Líbia dividida entre diverses faccions que es disputen el control del poder polític i, encara més important, del petroli.

L’elevada presència d’or negre al país ha fet que, tot i el poc ressò de la guerra a la premsa occidental, estats com Rússia, Turquia, Qatar o Aràbia Saudita s’hagin afanyat a involucrar-se en un conflicte que recorda força al de Síria. Però com va començar tot?

Muammar Abu Minyar al-Gaddafi«Muammar Abu Minyar al-Gaddafi» by Martin Beek is licensed under CC BY-NC-SA 2.0

Una transició fallida

El 20 d’octubre de 2011 un grup de rebels, inspirats per les Primaveres Àrabs, van capturar i executar a Moammar al-Gaddafi a les proximitats de la seva ciutat natal: Sirte. La campanya militar que l’OTAN va llançar sobre Líbia, liderada per França, va ser clau per a l’enderrocament del règim pseudosocialista imposat pel general Gaddafi el 1969. Durant la primera dècada del segle XX el líder libi havia estat un fidel aliat d’occident: Europa li donava suport polític a canvi d’evitar l’arribada de migrants subsaharians al vell continent.

Si vols saber més sobre la història recent d’aquest país, aquí te’n fem un resum:

Derrocat el dictador, tot sembla indicar que els libis estan a punt d’iniciar una transició cap a la democràcia. Les eleccions del 2012, amb un 61% de participació, van donar la victòria a l’Aliança de Forces Nacionals, un partit de tendència liberal encapçalat per Mahmud Jibril. Però el país era un polvorí on, més enllà de l’escassa zona d’influència del nou govern, diverses milícies armades, moltes d’inspiració salafista, seguien fent el que volien.

Uns nous comicis, celebrats el 2014 i amb una participació molt més baixa (41%), van fer esclatar el conflicte. Els diputats islamistes del Congrés General es van negar a acceptar els resultats electorals. A partir d’aquest moment es creen dos poders paral·lels: el Congrés (amb seu a Trípoli) i la Cambra de Representants (traslladat a Tubruq).

032«032» by Nasser Nouri is licensed under CC BY-NC-SA 2.0

Paral·lelament, l’avanç militar de grups com Estat Islàmic en territori libi va portar al general Khalifa Haftar a iniciar, el 2014, una campanya coneguda com a Operació Dignitat. Haftar, antic aliat de Gaddafi i exiliat durant dècades als Estats Units, va aprofitar el seu poder per llançar-se a intentar conquerir tot el territori libi en nom de la Cambra de Representants.

Qui és qui a Líbia?

Aquest mapa mostra la situació actual del conflicte (Font: @Suriyakmaps):

Verd: Zona controlada pel Govern d’Acord Nacional (GNA) – Fayez al Serraj
Vermell: Zona controlada per l’Exèrcit Nacional Libi (LNA) – Khalifa Haftar
Blau: Zona controlada per milícies independents

Prime Minister of Libya visits NATO«Prime Minister of Libya visits NATO» by NATO is licensed under CC BY-NC-ND 2.0

L’ONU reconeix com a legítim el Govern d’Acord Nacional (GNA), liderat per Fayez al Serraj i amb seu a Trípoli. Aquest govern és l’hereu del Congrés General i, tot i els suports internacionals que l’emparen, té poc poder efectiu i territorial. Els seus principals aliats són Qatar, Itàlia i Turquia, que recentment va decretar l’enviament de part del seu exèrcit a Líbia. Fa un parell de dies Erdogan parlava de donar una «lliçó» a Haftar, enemic declarat dels interessos turcs.

С.Лавров и Х.Хафтар | Sergey Lavrov & Khalifa Haftar«С.Лавров и Х.Хафтар | Sergey Lavrov & Khalifa Haftar» by МИД России / MFA Russia is licensed under CC BY-NC-SA 2.0

La major part del territori està en mans de l’Exèrcit Nacional Libi, comandat per Haftar i recolzat per Egipte, Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs. Tot i que el Kremlin ho ha negat reiteradament, la presència de mercenaris del Grup Wagner en territori libi faria sospitar que Rússia és un actor important en aquesta guerra. L’altre convidat de luxe és França que ha desenvolupat un doble rol en el transcurs del conflicte. D’una banda, com a membre de la Unió Europea, reconeix el govern de Trípoli (GNA), de l’altra, cal esmentar la descoberta de míssils francesos en arsenals dels partidaris del govern de Tubruq. Aquesta troballa se suma al fet que Emmanuel Macron fou el primer líder occidental en entrevistar-se amb Haftar.

Fins quan durarà la guerra?

El passat vuit de gener, Putin i Erdogan van aprofitar la inauguració del gasoducte Turkstream per demanar la firma d’un alto al foc a Líbia. Tot semblava indicar que l’acord arribaria amb la reunió celebrada a Moscou el passat dimarts però Haftar va decidir abandonar sobtadament les conversacions, marxant de la capital russa sense firmar cap acord.

Segons Aguila Saleh, portaveu de la Cambra de Representants, «la guerra seguirà«. Tenint en compte aquestes declaracions, tot fa pensar que la cimera de Berlín, prevista pel diumenge, quedarà en un acte de mer simbolisme.

El retorn de l’estabilitat a Líbia sembla interessar més a Merkel i als seus homòlegs europeus, en la seva obsessió per mantenir controlat el flux migratori africà, que a Haftar, més interessat a guanyar la guerra com més aviat millor.

Per saber més sobre la influència de Rússia a Líbia i d’altres països de l’Orient Mitjà podeu consultar aquest article de Laura Polo Dalfó.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies