La metamorfosi de la lectura exclou Kafka

Els joves es desplacen dels llibres a la pantalla i deixen de banda els clàssics

Nou de cada deu joves de 18 a 25 anys gaudeixen de la lectura de llibres, però només un 20% reconeix fer-ho diàriament durant el seu temps lliure.
Els joves llegeixen. I ho fan més que mai. Xarxes socials, lectures de la universitat, subtítols a les sèries i pel·lícules. Ara bé, la lectura està patint una metamorfosi pel que fa al contingut i a la seva freqüència.

Els llibres clàssics de la literatura universal es converteixen paulatinament en les millors sèries de Netflix. Molts joves estudiants, a més, reconeixen no tenir ganes de llegir quan arriben a casa, ja que “a la universitat ens manen moltes lectures i el cap necessita descansar”, admet Laura Polo, estudiant de la Pompeu Fabra.

La freqüència ha baixat

Els resultats d’una enquesta formulada a joves expliquen que els agrada molt llegir. De fet, de les possibles respostes a la pregunta “t’agrada llegir”, que estaven graduades del 1 al 5, el 85% se situen entre les opcions 4 i 5, és a dir, m’agrada i m’agrada molt.

Donats aquests resultats, com s’explica que, paral·lelament, un 91’4% de tots els enquestats assegurin que la freqüència de la lectura ha baixat entre la societat més jove?

Mireia Ruiz, estudiant de Periodisme, li agrada a llegir però admet que des que està a la universitat llegeix menys. “Vivim en la societat de la immediatesa. No podem esperar 300 pàgines a conèixer el final d’una història”.

De la mateixa manera que Ruiz, un altre estudiant de 20 anys, Marc Segués, creu que la responsabilitat rau en el contingut audiovisual, el qual “requereix una actitud passiva. Som una societat cansada i llegir requereix una actitud proactiva”. La passivitat respecte la lectura fa que només un 20% de la mostra asseguri llegir diàriament.

Llegeixen per obligació

Llegir per plaer o per imposició acadèmica, aquesta és la qüestió.  Que els joves ja no llegeixen llibres ha quedat palès, però és important recalcar que els pocs que s’ham nodrit de la literatura universal ho han fet per imposició acadèmica. En general, la tònica cau a haver llegit aquests llibres durant l’època de batxillerat, en què es podiae escollir l’assignatura de Literatura Universal.

Així doncs, tot i que El Petit Príncep segueix sent un dels clàssics que ningú abandona, la lectura en paper de clàssics mundials  està quedant obsoleta.
Els llibres de feminisme, ecologisme i política son els que actualment venen més exemplars a les llibreries, mentre que els clàssics mantindran el seu oxigen gràcies a les obligacions acadèmiques de l’escolarització secundària no obligatòria i de les carreres relacionades amb les humanitats.

Una metamorfosi de la lectura on Kafka no en serà l’autor, però tampoc ho seran les germanes Brönte, el rus Tolstói o el clàssic dels clàssics Homer

Read more

Testimonis

L’acampada de protesta que es va improvisar la passada setmana a la plaça Universitat ha deixat seqüeles en tots els sentits. Un cop recollides gran part de les tendes de campanya que vestien la plaça, donem veu a les experiències personals d’aquells qui l’han viscuda de primera mà, coneguts també com a la generació 14-0.

Verònica, 19 anys

«Quan passi per aquesta plaça d’aquí a un temps sempre em quedarà el record del que un dia va ser una segona casa»

Aquesta és la Verònica. Estudia Periodisme i fa unes setmanes que no assisteix a classe per manifestar-se.

Ens trobem a la plaça del Vallès Occidental -nom com han batejat els mateixos manifestants a la zona on hi dormen més vallencs- mentre m’acosto puc veure a la Verònica i a un amic seu llegint Combat de silencis, em crida l’atenció. Em presento i comencem a parlar.

«El dimecres estava a classe de Deontologia Periodística quan em van arribar veus que s’estava organitzant una acampada a plaça Universitat. Al principi vaig pensar que eren quatre penjats i sincerament apostava a que no duraria ni un dia. Una setmana més tard aquí estic, dormint dintre una tenda del Decathlon i abrigada amb quatre mantes. Els primers dies hi havia un ambient festiu, era com el principi d’una relació sentimental. Ens vam haver d’auto-organitzar en diverses comissions i establir un horari perquè no sigués un caos. I ho hem aconseguit -em diu mentre mira el paisatge replet amb tendes de campanya- .

Viure aquí és bonic, però també molt dur. El primer que s’imagina tothom és que passem molta fred -que també- però el pitjor de tot és l’angoixa constant a un possible desallotjament. Tots els que estem aquí som conscients que qualsevol dia, en qualsevol moment, pot passar. I n’hem parlat moltes vegades però tot i així no et pots imaginar què passarà. I aquí entra en joc la teva ment i el teu seguit de paranoies mentals, tenir molt temps per pensar no ajuda. Per sort, l’allau de solidaritat ens ha permès tenir un ventall de jocs de taula, alguns fins i tot per estrenar, per matar el ‘temps mort’ i renovar energies per aguantar i resistir el màxim temps que puguem. És curiosa la simbiosis que es genera entre la seguretat de viure el que avui ja puc considerar com una segona casa i la por a que em facin fora a qualsevol moment.» -Veig com una llàgrima comença a descendir el seu rostre i d’aquí en surt la fotografia- . «Quan passi per aquesta plaça d’aquí un temps sempre em quedarà el record del que un dia va ser una segona casa».

Lluís 26 anys

«Fa 5 anys que sóc ocupa i que visc de les escombraries. Això em dóna forces per no abandonar»

En Lluís -nom fictici que li he posat per raons de seguretat- forma part del personal sanitari de l’acampada, coneguts també com els Street Medics. Fa cinc anys que està dintre el moviment ocupa i cada mig any -aproximadament- canvia de casa. Ell és socorrista i exercia com a tal fins que un dia va decidir fer un gir de 180 graus a la seva vida i ara es dedica a donar classes de reforç a nens que econòmicament no s’ho poden permetre.

«Mai m’hagués pogut imaginar estar en una acampada improvisada enmig d’una plaça amb tant recolzament. I encara menys m’hi veia a mi com a personal sanitari. Realment aquí la gent està molt còmode i alguns viuen de ‘luxe’. Si decideixes no entrar a cap comissió pots estar-te tot el dia sense fer gaire res productiu i passant-ho bé. Em fa molta ràbia la gent que ho fa perquè no entén el significat de lluita.

He d’agrair l’ajuda que rebem dels estudiants d’Infermeria i Farmàcia de la mateixa Universitat de Barcelona, ens porten material sanitari i venen sovint a donar-nos un cop de mà. Ho necessitem. Hem arribat a fer torns de 16 hores seguides sense descansar, pensa que sempre hi ha d’haver -com a mínim- dos Street Medics disponibles pel que pugui passar. I encara que no ho sembli passen més coses de la que un s’imagina.

Aquesta plaça està a tocar del Raval, qui més qui menys sap que és un barri conflictiu. Cada dia atenem a persones que no són de l’acampada, acostumen a ser borratxos o drogoaddictes que han tingut algun conflicte pels voltants. Però així vam decidir fer-ho, atendre a tot aquell qui ho necessiti.

Fa 5 anys que ocupo cases -aquelles en les que no hi viu ningú i estant abandonades- i que visc del que trobo a les escombraries. Això em dóna forces per a resistir i no abandonar».

Manel, 18 anys

«Pràcticament mai havia entrat a una cuina, i el que va començar com a donar cop de mà ara ha acabat amb què la meva vocació és fer amanides»

En Manel té 18 anys i està a la comissió de cuina de l’acampada. Normalment, però, és entrenador de bàsquet.

«El dimecres al migdia estava a casa i via xarxes socials vaig assabentar-me que s’estava organitzant una acampada i vaig decidir anar-hi sense pensar-m’ho. Amb quatre coses que pensava que em serien útils vaig fer la motxilla, vaig agafar un tren per anar a entrenar l’equip, i a l’hora de sopar ja estava aquí.

Creia que ja tornava a ser hora de prendre el carrer. Després de la “setmana de la Sentència” les mobilitzacions van baixar en picat. Al final de la primera nit -molt festiva- 4 penjats vam veure que la cuina estava buida i vam prestar-nos voluntaris per ajudar. I aquí on veus aquesta cuina amb la carpa i les taules grans allà al mig, el primer dia eren dues taules mal col·locades i dues caixes a terra per fer de tallador de pa i fuet. Tot el material el tenim gràcies a donatius.

Ens vam organitzar i vam crear una comissió de cuina. Des d’aquell dia estic com a casa, espero que duri.

Després del torn de sopar, fem una assemblea que dura una horeta, fins a la 1 h de la nit, ens repartim els torns de l’endemà i parlem sobre què funciona i què no i tot allò que s’ha de tractar a l’assemblea general del dia següent.

El primer dia vam decidir donar menjar -sempre que n’hi hagi- a tot aquell qui ho necessiti. Venen molts sense sostre i no donen cap mena de problemes. Depenem directament del que ens porta la gent, si hi ha molts llegums, tothom menja llegums. Pràcticament mai havia entrat a una cuina, i el que va començar com a donar un cop de mà ara ha acabat amb què la meva vocació és fer amanides».

Recordo a un senyor amb cadira de rodes que va venir els tres primers dies a demanar menjar. El quart dia ens va portar una bossa de diners destinats a la caixa solitària, dient que era tot el que havia guanyat apostant al bingo i que ens ho volia donar. Detalls com aquests són els que perduren.

Júlia, 21 anys

«La paraula que m’emporto d’aquesta acampada és organització. De res serveix quedar-se a casa; surt al carrer i organitza’t»

Aquesta nit acompanyo a la nit a la Júlia, encarregada de la comissió de seguretat. Bé, ella no es diu Júlia però per raons de seguretat ha volgut preservar la seva identitat.

El primer dia vaig entrar a la comissió de seguretat en el torn de 4 a 8 del matí. Les primeres hores van ser molt tranquil·les però després van començar a arribar els conflictes. Sempre em quedarà retinguda una imatge: hi havia un borratxo molestant a unes noies i li vaig demanar que marxés. Després vaig asseure’m al lloc de vigilància. I des de la meva perspectiva vaig veure com un altre noi s’hi va acostar i el va ajudar a posar-se la jaqueta -et pots imaginar les dificultats que tenia tenint en compte l’estat d’embriaguesa en què estava-.

Ho vaig veure molt clar, aquest és el poble que m’agradaria construir. Quina policia o agent de seguretat tracta tan bé a un borratxo? Hem de tractar-nos com a persones i humanitzar els conflictes. Va ser una lliçó.

Espero que la llavor sembrada continuï viva. La paraula que m’emporto d’aquesta acampada és organització. De res serveix quedar-se a casa; surt al carrer i organitza’t».

Ara com ara tots aquests joves ja han tornat a la seva normalitat, però tots ells podran dir que un dia van ocupar el que per nom porta la plaça Universitat.

Olma Giró Clotet

Read more

La visió de quatre valencians, estudiants de la universitat Pompeu Fabra de Barcelona, sobre l’avanç de les eleccions

Laura Roig.- Ximo Puig va anunciar dilluns que avançaria les eleccions autonòmiques, fent-les coincidir amb les generals, al dia 28 d’abril. És la primera vegada que un president valencià usa la potestat per convocar eleccions, des que ho pot fer amb la reforma de l’estatut aprovada l’any 2006. Encara que el president del País Valencià assegura que és un pas “arriscat”, argumenta que serà útil per “enfortir l’autogovern i consolidar els drets dels valencians per equiparar-los amb les nacionalitats històriques”.

Els seus principals objectius són augmentar el percentatge de participació i beneficiar-se que les enquestes són favorables al PSOE per aturar l’extrema dreta. Per una banda, doncs, compte amb el suport de Podem i de Pedro Sánchez, però per l’altra, amb la resistència de Compromís. Mònica Oltra és contrària a l’avançament electoral ja que opina que l’obra del govern quedarà diluïda en una campanya centrada en temes d’àmbit estatal. Segons el que va informar, ha sigut la primera decisió que es pren “sense unanimitat” entre els tres socis que formen el govern.

Aquests són els motius del president, l’oposició i les conseqüències que podrà tenir la seva decisió. Ara, anem a veure què en pensen quatre valencians, estudiants de periodisme a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, sobre aquest avanç de les eleccions. Com es veu des de la mirada dels joves? Clica la fotografia i ho llegiràs amb el mapa interactiu.

laura1

 

Read more

Millennials i Capaços – #4

Torna el programa Millenials i Capaços amb tot el que afecta la nostra generació. En aquesta ocasió també ens acostem als pares i mares d’aquests joves. Analitzarem el grup de trap de la Pawn Gang posant a prova a un dels seus fans i farem un recorregut pels (pitjors) tutorials de Youtube. També tindrem un moment per resoldre dubtes existencials dels millenials.

Read more

A casa i acompanyats: així veuen el Mundial els joves

Paula Andrés, Ivet Armengol, Núria Poncela

Descarrega l’arxiu en PDF

«No veuré el Mundial perquè no m’interessa gens el futbol ni segueixo cap equip. Crec que és una de les manifestacions que més odio del nacionalisme”. Aquesta és l’opinió de l’Abel, un estudiant universitari de 20 anys. La Sara, també estudiant, afirma en canvi que seguirà el Mundial perquè li agrada el futbol i així podrà “veure els grans jugadors d’equips del món”. Estar amb amics al bar i passar temps junts pot ser un altre motiu, com en el cas de l’Àngela, per interessar-se pel campionat.

Fa més de vuitanta anys que se celebra la Copa Mundial del Futbol, i si a Espanya aquest esport ja arriba normalment a les quotes més altes d’audiència, el Mundial és l’esdeveniment que trenca rècords. L’or va ser pel Mundial de Sudàfrica de 2010, en el qual Espanya es va fer amb la copa després de guanyar l’equip de la selecció holandesa. Només la pròrroga d’aquesta final va ser vista per 15,6 milions d’espectadors, la xifra més alta de la història de la nostra televisió.
Els joves formen part, òbviament, de l’increment de les audiències del futbol. Segons una enquesta realitzada per Cetrencada a més de cent estudiants universitaris, el 68,5% dels enquestats segueix almenys un campionat.

Però no és només l’interès pel futbol el que mou les masses, sinó l’esdeveniment social que suposa. Per a més de la meitat dels enquestats el principal motiu per veure el Mundial és per estar amb amics i familiars o perquè el seu entorn el seguirà. Així, es posa de manifest que si els joves no tinguessin amb qui compartir l’experiència el percentatge de seguiment baixaria significativament, especialment en el cas de les noies. Per aquest motiu, nou de cada deu estudiants prefereix veure els partits en companyia i més de la meitat no els veuria mai sol. Quant a la localització per veure el partit, l’opció preferida pels joves sigui casa seva, en el 47% dels casos. La resta es reparteix per igual entre l’opció de veure’l a casa d’altres i al bar o similar. No és tan important, doncs, on es mira el partit, sinó amb qui comparteixes aquest moment.

Qatar podria tenir menys audiència

Segons l’enquesta, el 66% dels universitaris no seguiria el Mundial o ho faria en menor mesura si aquest se celebrés a l’hivern, com és el cas del Mundial de Qatar 2022. Es va decidir que aquest començaria el 21 de novembre del 2022, ja que durant l’estiu les temperatures poden ser extremes a Doha, la capital on ja s’estan construint els vuit estadis. L’augment del temps lliure, més que la temperatura, pot ser la causa d’aquesta diferència de seguiment. Per a l’Andrea, estudiant universitària, “és igual que faci calor o fred. La qüestió és que a l’estiu tinc vacances i a l’hivern estic estudiant i tindria molt menys temps”. Tot això, es pot observar que hi ha més noies que deixarien de mirar el Mundial a l’hivern que nois.

Els clixés continuen vigents

Tot i això, la majoria de resultats no estan equiparats entre nois i noies. Dins del fenomen social que és el futbol, la gran majoria de dones (un 85,4%) afirma que sempre mira els partits acompanyada, i només un 14,6% diu que prefereix acompanyada però que també els mira sola. En canvi, amb els nois això canvia: la majoria (un 62,7%) prefereixen fer-ho acompanyats però també miren el partit sols. Un 29,2% només els miren acompanyats, i hi ha un petit, però significatiu 8,3%, que prefereixen mirar els partits sols.

Segons l’enquesta, per tant, la majoria de dones miren partits de futbol només si estan acompanyades. De fet, les dues causes principals per les quals les dones segueixen el Mundial són per veure els partits amb amics i familiars (50%) o perquè el seu entorn el seguirà (23,9%). Queda en tercer lloc el motiu de “perquè m’agrada el futbol”, amb una adhesió d’un 21%, quan en el cas dels nois aquesta opció és clarament la primera, amb un 60% del suport.

Estem parlant d’un mundial únicament jugat per homes i totalment mancat de presència femenina. Més de la meitat de les enquestades no està interessada en el futbol i 7 de cada 10 afirma que no seguirà el Mundial. A la inversa, només un de cada quatre enquestats no està interessat en el futbol i 2 de cada 3 enquestats sí que seguirà el Mundial.
També es dobla la xifra quant al nombre de partits de futbol vistos per setmana, entre els que sí que seguiran el campionat. En el cas de les noies, el 80% de les que el seguiran no veuran més de dos partits per setmana. Per als nois la xifra és la meitat, el 40% veurà dos o menys partits per setmana. Gairebé 2 de cada 10 enquestats van respondre que veurien més de set partits a la setmana, resposta que no va ser triada per cap de les enquestades. Es demostra, un cop més, que el futbol és un esport masculinitzat en el qual la major part dels seguidors són homes i els seus protagonistes, també.

Read more

La sobrequalificació marca la vida laboral dels joves espanyols

ABEL VÁZQUEZ i SARA TABELHACHMI

Espanya ocupa el tercer lloc en la llista de països de la Unió Europea amb més sobrequalificació laboral, és a dir, amb treballadors amb un nivell d’estudis superior al que exigeix la seva feina. Així ho afirma un estudi publicat per l’Instituto de la Empresa Familiar en col·laboració amb la Fundación Bankia para la Formación Dual. Segons aquest informe, la sobrequalificació és un dels principals problemes de l’atur juvenil, perquè el mercat de treball “no és capaç d’absorbir a tants llicenciats”, cosa que genera “frustració personal” entre els treballadors i “una gran ineficiència del sistema”. Per millorar aquesta situació, l’informe proposa augmentar la qualitat de la Formació Professional. El president de Bankia, Ignacio Goirigolzarri, va assistir a l’acte de presentació de l’estudi, i va assegurar que la Formació Professional “és la millor forma de lluitar contra l’atur, d’augmentar la competitivat entre empreses i donar suport a la cohesió social”.

Font: Observatori Català de la Joventut. Elaboració pròpia.

Font: Observatori Català de la Joventut. Elaboració pròpia.

En aquesta línia s’emmarquen molts estudis desinats a pal·liar aquest fenomen. La investigadora Elisabeth Motellón, professora d’Economia a la UOC, destaca a La captación y retención del talento universitario en las empresas catalanas (2017), que la Formació Professional manca d’estatus social, tant en la seva imatge com en la motivació dels seus estudiants. Això, segons Motellón, produeix que molts llocs de treballs destinats a ells siguin ocupats per graduats superiors.

Altres experts, no obstant, tracten la sobrequalificació  des d’un altre punt de vista. El sociòleg José Saturinino García, destaca en un article de eldiario.es que aquest fenomen està molt lligat a altres factors que no es relacionen directament amb l’economia. La sobrequalificació, per exemple, afecta més a unes branques del saber que a altres: segons l’Observatori Social de LaCaixa, el risc de sobrequalificació és superior al 25% en carreres de l’àrea de Turisme i Humanitats, mentre que en altres, com Medicina i Ciències de la Salut, és molt inferior, menys del 5%. Aquestes dades poden resultar més preocupants si es té en compte que al 4t trimestre del 2017, més d’un 70% dels joves es dedicaven al sector serveis.

Tampoc cal oblidar l’origen socioeconòmic del treballador, que també es determinant per preveure la sobrequalificació. En aquest sentit, el títol universitari obre més portes a estudiants de classes altes, ja sigui perquè tenen millors contactes per trobar una bona feina o perquè destaquen en àrees on el sistema educatiu públic falla, com l’anglès o parlar en públic.

Les teories econòmiques més ortodoxes destaquen que la sobrequalificació és un fenomen transitori. A l’entrar en el mercat de treball no es té experiència laboral i, en conseqüència, és més freqüent acceptar feines que no s’adeqüen al nivell d’estudis. Conforme el treballador va guanyant experiència, doncs, la incidència de la sobrequalificació es redueix. Malgrat això, les dades demostren que el fenomen persisteix.

Font: INE, Enquesta de Població Activa (2016) Elaboració pròpia

Font: INE, Enquesta de Població Activa (2016) Elaboració pròpia

Dins la comunitat acadèmica també hi ha opinions diverses sobre el tema. Manuel Barranco, catedràtic de Física a la Universitat de Barcelona, es mostra molt escèptic amb aquest fenomen, i critica durament el propi concepte de “sobrequalificació”. Segons ha declarat a Cetrencada, “el coneixement mai s’hauria de considerar excessiu”, i ha afirmat que “uns estudis superiors ben desenvolupats permeten a l’estudiant enfrontar-se a les contingències laborals que puguin sorgir”. Així mateix, considera que la Formació Professional Dual és perfectament viable, però que les empreses la utilitzen per substituir un lloc de treball remunerat per una successió contínua de contractes de pràctiques a estudiants. En conjunt, Barranco assegura que la visió que té el teixit empresarial de l’educació superior “és pròpia de països amb poca cultura científica”.

Read more

Instagram: quan els joves s’enamoren d’una aplicació

Els usuaris passen una mitjana de 3 hores diàries connectats a la plataforma.

Read more

El Carnet Jove celebra trenta anys

JÚLIA ALBACAR

Descarrega’t l’article en PDF

El Carnet Jove ha fet trenta anys i ho celebra amb concerts, actes, un nou disseny i ampliant la franja d’edat per als seus usuaris, ara de 12 a 30 anys. El que és actualment el servei de titularitat pública més utilitzat per la joventut catalana, compta avui en dia amb més de 550.000 usuaris, i facilita descomptes i avantatges en cultura, lleure, esports, a més a més d’aproximar diferents programes administratius destinats cap al jovent, com els Erasmus+ o la Xarxa Nacional d’Emancipació Juvenil.
El tancament de tot aquest any de celebració va ser el passat 11 de novembre, a la Sala Razzmatazz a Barcelona, on els assistents van gaudir d’un concert triple dels grups Bonobos, Dr. Prats i Itaca Band.

foto-concert-3

Foto: Final de la festa amb el grup Itaca Band.

fotoconcert-5

Foto: Públic.

fotoconcert-9

Foto: Públic al concert.

fotoconcert-11

Foto:  Arcadi Giol, guitarra del grup Bonobos.

dsc_1587

Foto: El grup Dr. Prats, demanant un videoclip col·laboratiu amb vídeos gravats pel públic.

foto-concert-4

Foto: Mark-e Riera i Guillem Boltó, guitarra i veu i trombó i veu, respectivament, del grup Dr. Prats.

concert-2

Foto: Final del primer concert. Els components del grup Bonobos amb el cartell promocional del nou Carnet Jove.

fotoconcert-7

Foto: Final del segon concert, amb el grup Dr. Prats.

 

Crèdit fotos: Júlia Albacar

Read more

Què s’amaga darrere la Generació Millennial?

Les claus per entendre el nou perfil de consumidor que fa trontollar el sistema empresarial

Read more

Enfrontats al precipici, la situació dels joves extutelats catalans

Catalunya és una comunitat pionera en protegir els tutelats fins als 21 anys.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies