Amnistia Internacional reclama la «llibertat immediata» de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart

En l’informe presentat per l’organisme aquest matí es critica que la condemna «viola els seus drets ala llibertat d’expressió i de reunió pacífica».

ARIANA RUIZ – SERGI PERALTA

Amnistia Internacional (AI) exigeix la «llibertat de forma immediata» de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Al·legant que la condemna «viola els seus drets a la llibertat d’expressió i de reunió pacífica», en l’informe presentat aquest matí es defensa que la «desobediència civil pacífica» està «protegida per la legislació internacional sobre drets humans» i que una condemna «restringeix indegudament el dret a reunió pacífica i viola el dret internacional».

Què exposa Amnistia Internacional?

L’organisme, al document publicat, titlla de «vaga» la definició de delicte de sedició en la qual es fonamenta la sentència i considera que la seva interpretació ha estat «excessivament àmplia i perillosa». El conseller d’Administració, Dret i Política d’AI, Daniel Joloy, afegeix que «la interpretació que va fer el Tribunal Suprem del delicte de sedició va ser excessivament àmplia i es va traduir en la criminalització d’uns actes de protesta legítims». Què diu, però, el codi penal?

Segons l’article 544, són «reus de sedició aquells que […] s’alcin públicament i tumultuàriament per impedir, per la força o fora de les vies legals, l’aplicació de les lleis» o el legítim exercici de les funcions de «qualsevol autoritat, corporació oficial o funcionari públic».

La llibertat de reunió i expressió pacífiques i els actes derivats d’aquest dret no s’haurien de «criminalitzar» ni «restringir», declara Esteban Beltrán, director d’Amnistía Internacional España. A més a més, reclama un canvi urgent de la definició de sedició.

En la mateixa línia, la coordinadora a Catalunya Adriana Ribas comenta que la condemna «vulneraria el principi de legalitat» en el cas que es demostrés que els polítics catalans han estat processats a causa dels «càrrecs que ocupaven».

Addicionalment, es comenta que, encara que alguns dels concentrats emprin la violència com a instrument de protesta, «la manifestació no perd el seu caràcter pacífic».

Ja s’havia filtrat

L’informe ja s’havia filtrat el passat dissabte 16 de novembre a la versió en francès de la pàgina web de l’organització, tot i que fou ràpidament retirat de les xarxes.

Queixes per les actuacions policials

Marie Struthers, dirigent d’AI, va manifestar a l’octubre la seva disconformitat amb les actuacions policials a Catalunya i va afirmar que «la prioritat de les autoritats ha de ser reduir la tensió i permetre que qualsevol persona que vulgui expressar la seva opinió de forma pacífica pugui fer-ho de forma segura».

Read more

Incertesa i expectació: els dies previs a la sentència

Espanya posa a prova la fortalesa de la seva democràcia. Són dies decisius a l’espera del que serà, sens dubte, una de les sentències més determinants de la seva història. La sala penal del Tribunal Suprem es pronunciarà aviat sobre el que va succeir la tardor del 2017 a Catalunya. Per alguns, un referèndum d’autodeterminació legítim i la caiguda de la màscara d’un Estat obertament repressiu. Per altres, un intent de subvertir l’ordre constitucional evitat gràcies als mecanismes de l’Estat de Dret.

Dimecres 16 d’octubre Jordi Sánchez i Jordi Cuixart hauran complert el màxim de dos anys en presó preventiva que estipula la llei d’enjudiciament criminal espanyola en el seu article 504, obligant així al tribunal presidit per Manuel Marchena a trencar el silenci en què s’ha sotmès des que va dir allò del «vist per sentència» el dotze de juny. El magistrat podria allargar-la en una interlocutòria, però tot indica que la sala s’inclinarà per no dilatar el procés i fer públic el seu veredicte. El fiscal Javier Zaragoza ja ho va dir: les sentències sortiran al voltant del dotze d’octubre, dia de la Hispanitat. Setmana complicada amb la vista d’Oriol Junqueras al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) perquè es pronunciï sobre la seva immunitat. Dilluns, aniversari de l’afusellament de Companys. L’expectació és màxima. La incertesa, també.

Al banc dels acusats s’hi asseuen els líders socials Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, la llavors presidenta del Parlament Carme Forcadell, l’antic vicepresident de la Generalitat Oriol Junqueras i els exconsellers Joaquim Forn, Josep Rull, Jordi Turull, Dolors Bassa i Raül Romeva. Són acusats de rebel·lió per la Fiscalia i de sedició per l’Advocacia de l’Estat, en ambdós casos amb l’agreujant de malversació. El partit d’ultradreta Vox, personat com a acusació particular a la causa, hi afegeix a més el d’organització criminal. Els exconsellers Meritxell Borràs, Santi Vila i Carles Mundó, actualment en llibertat, s’enfronten a set anys de presó per desobediència.

La publicació de la sentència és el resultat d’un llarg procés judicial. Els plens del Parlament del sis i set de setembre, les manifestacions i mobilitzacions en favor d’un referèndum declarat il·legal i inconstitucional, la celebració de les votacions l’u d’octubre i la declaració d’independència del 27 d’aquell mateix mes es recullen com a moments clau d’un llarg procés per subvertir l’ordre constitucional. En altres paraules, segons les acusacions l’objectiu era destruir el sistema. La clau radica en el paper que la violència -constatada per alguns, inventada pels altres- va tenir en aquest procés.

Tot són preguntes sense resposta: el dia en què es faran públiques les sentències, la fórmula (si es farà pública o si s’enviarà directament a les parts), l’opacitat de la resposta que s’està preparant a escala institucional i civil. A bars, universitats, oficines i televisions no es parla de cap altra cosa. I és que, encara que al banc dels acusats hi hagi nou persones, l’anomenada «sentència al procés» jutjarà un moviment sencer.

La ciutadania s’està organitzant. Després de mesos amb mobilitzacions massives però clarament molt més modestes que en altres ocasions, la resposta a les sentències és una incògnita. El màxim exponent n’és Tsunami Democràtic, un nou i imprevisible actor. De manera totalment anònima, crida a la mobilització des dels seus comptes a les xarxes socials oberts el dia dos de setembre. Quan arribi el moment, donaran les directrius. En menys de dos dies han aconseguit més de 20.000 nous membres al seu compte de Telegram, arribant a les 80.000 persones.

Al seu torn, ANC i Òmnium ja van anunciar en un acte en el segon aniversari de l’1-O la voluntat d’una resposta plural, transversal i col·lectiva. Sota aquesta premissa, convoquen cinc marxes lentes des de Tarragona, Girona, Tàrrega, Vic i Berga que recorreran 100 quilòmetres en tres dies per arribar fins a Barcelona.

Read more

José Téllez: “La Generalitat de Catalunya ja estava intervinguda abans del 155 i ho continuarà estant tot i la formació d’un govern autonòmic”

MARTA SANTACREU OLAYA (@msantacreeu)

Parlem amb el tinent batlle de Badalona sobre la situació actual de la ciutat, del procés independentista de Catalunya, de la justícia espanyola i sobre feminisme

José Téllez (Badalona, 1984) va abandonar la seva feina com a dissenyador gràfic per endinsar-se de ple al món de la política. A les eleccions municipals del 2015 va ser escollit regidor de l’Ajuntament de Badalona anant en segon lloc a la llista de la segona candidatura més votada i encapçalada per l’actual alcaldessa Dolors Sabater, Guanyem Badalona en Comú. Avui és el Tercer Tinent d’Alcaldia i dirigeix l’àrea anomenada Badalona Democràtica, que aglutina Hisenda, Patrimoni, Recursos Humans i Informàtica.

Tot i que reconeix que el seu càrrec com a representant polític exigeix una responsabilitat major i una disponibilitat completa, José Téllez no considera que estigui fent res més diferent del que feia com activista. Des d’adolescent, va entrar en contacte amb diferents moviments socials, com l’estudiantil contra la Guerra d’Iraq o el 15-M. Des d’aleshores ja feia política.

– Quan decideixes fer el pas del carrer al partit polític?

– Vaig entrar a la CUP durant la campanya electoral de les eleccions autonòmiques del 2011. Fins aleshores havia estat en petits grups anticapitalistes o antiglobalització.  Però després del 15-M decideixo fer un pas endavant perquè crec que s’havien de crear moviments que arribessin a les institucions. També entro a la CUP perquè des de l’assemblea local em van dir que volien fer un projecte ampli per a les eleccions municipals del 2015. Jo m’implico en aquest procés de confluència i així es crea Guanyem Badalona en Comú, una coalició que aglutina gent de la CUP, Podem, Procés Constituent i Esquerra Unida i Alternativa.

– Guanyem Badalona en Comú, tot i ser la segona força més votada a les municipals, per darrere del Partit Popular, va aconseguir l’alcaldia gràcies a un pacte amb les forces d’esquerra i nacionalistes de la ciutat. Com valoreu aquest temps en l’executiu?

– En línies generals molt bé, tot i que som un equip de govern molt plural i provinent de cultures polítiques molt diferents. A més a més, ens trobem en un moment en el qual l’estat espanyol està retallant fortament l’autonomia de les ciutats per a governar, cosa que dificulta tirar endavant les polítiques municipals. Però, si hem de destacar una cosa, és el fet d’haver abandonat la dinàmica estancada de treball que tradicionalment ha caracteritzat l’Ajuntament de Badalona. Cada regidor o partit, en el cas d’una coalició de govern, controlava les seves àrees sense tenir contacte amb la resta. Per això hem apostat per una manera col·legiada i transversal d’actuació. Els èxits són de tots i, els fracassos, també.

– Alguna autocrítica?

– En política d’habitatge no hem sigut prou valents, i és un dels principals problemes de qualsevol ciutat metropolitana. Ho pateix la ciutadania amb menys recursos però també aquella de classe mitjana, que cada cop es veu més apartada de la ciutat per l’augment del preu del lloguer, entre altres factors. Provoca molta impotència veure que no tens eines per poder actuar efectivament, però no ha de ser una excusa o un impediment per a liderar un procés de canvi en aquest sentit. Hi estem treballant i crec que encara hi som a temps.

– Vau tenir moltes dificultats durant la campanya electoral?

– Moltíssimes. Vam haver de fer un procés de primàries en només 15 dies i buscar suport econòmic a corre-cuita, que es va aconseguir a través d’una campanya de microcrèdits i de molt voluntarisme. També hi va haver un menysteniment per part de la resta de partits polítics. Es van decidir repartir els espais de representació, com les quotes de pantalla a la Televisió de Badalona, per a boicotejar-nos. Per això vam optar per accions de campanya mediàtiques, com la que vam realitzar davant la seu del PP en oposició al lema “Limpiando Badalona” de Xavier García Albiol.

– Xavier García Albiol va governar Badalona entre 2011 i 2015. Com s’explica un canvi de color tan diferent en el govern?

– Els sectors que conflueixen en Guanyem Badalona en Comú són aquells que es troben lluitant durant el temps en què Albiol governava. Això no vol dir que la confluència neixi únicament en oposició al conservadorisme del popular, sinó que es planteja com a enemic comú entre els moviments socials de l’època. Albiol va tensar molt la política badalonina i això va provocar que cap altre partit volgués pactar amb ell. El PP només aspirava a governar amb majoria absoluta i, per tant, l’única alternativa possible era que governés el partit més votat del bloc demòcrata.

– L’última polèmica protagonitzada per Albiol va ser el dia de Sant Jordi, mentre repartia roses i llibres a Badalona. Què n’opines?

– Va ser una provocació per part seva. No és el primer any que ho fa, però aquest cop la resposta va ser més gran. Es trobava al mig d’una fira on la majoria de parades eren d’entitats que venien roses i llibres. Si una persona es posa a repartir roses amb el logotip del PP de manera gratuïta, és normal que es creï un conflicte. Per descomptat qualsevol persona té dret a repartir la propaganda política que vulgui i ningú pot ser expulsat d’un espai públic. Però a un càrrec polític se li ha d’exigir més perquè té major responsabilitat. Ell era conscient que estava creant un problema d’ordre públic i la solució era tan senzilla com marxar.

 

– Van contribuir les polítiques d’Albiol a accentuar la manca de cohesió que existeix entre el veïnat de Badalona?

– La majoria d’habitants de Badalona viuen en una zona concreta, fet que provoca l’existència de barris amb molta densitat de població. Això al final es tradueix en pocs equipaments i espais públics. Si a més a més les persones amb les quals convius són estrangeres i ningú t’està explicant que la culpa no és seva, es creen problemes de cohesió i racisme. Albiol va estigmatitzar alguns barris concrets de la ciutat, a través d’un missatge que assenyalava certs sectors de la població. Aquests tipus de campanyes han fet molt mal a la convivència de Badalona, perquè han provocat guetos i divisions dins dels mateixos barris. L’única manera de contrarestar aquesta situació és explicar a la gent que ha de conviure i crear més espai públic, però no conflictivitzar-lo com va fer el PP.

El passat ple d’abril no vau rebre el suport necessari per aprovar els pressupostos. Àmplia part de l’oposició, com PSC, PP i C’s, considera que els diners públics s’han posat al “servei de l’independentisme”. Què responeu davant d’aquesta acusació?

– Els pressupostos municipals no es poden posar al servei de l’independentisme perquè no hi ha cap partida destinada a la promoció de cap ideologia. Creiem que els motius de votar a favor o en contra no tenen res a veure amb la política local, sinó que estan pensats en clau electoral per a les eleccions municipals del 2019. De fet, els únics regidors que van parlar dels pressupostos van ser els que pertanyen a l’equip de govern. Els regidors de l’oposició només van parlar del procés independentista.

– Com a conseqüència, Dolors Sabater se sotmetrà a una qüestió de confiança. Com afronteu aquest escenari?

– La conseqüència principal de no aprovar els pressupostos és que no es pot incorporar la previsió d’ingressos a l’alça que teníem prevista, que era de quatre milions d’euros. Quants milions d’euros per a fer polítiques públiques estem perdent per culpa de l’electoralisme? És una irresponsabilitat política per part de la resta de grups. L’alcaldessa i tot el seu equip estem disposats a sacrificar els nostres càrrecs per comprovar si algú altre és capaç de formar un govern alternatiu. Per això Dolors Sabater es sotmetrà a una qüestió de confiança, ja que estem convençuts que no hi ha alternativa possible. Hauria de provocar-se una aliança entre populars i socialistes, cosa que ens costa d’imaginar atenent que el PSC va adoptar el compromís vers els seus votants de no fer alcalde a Albiol. El nostre objectiu, doncs, és que els pressupostos quedin automàticament aprovats.

– Tu mateix has dit que Guanyem Badalona en Comú és una formació molt plural. Com conviviu entre aquestes diferents forces polítiques per aconseguir certa estabilitat?

– En l’àmbit local hi ha forts acords, però la política nacional provoca tensions. Per això intentem que les decisions siguin sempre en clau local, encara que en alguns moments vagin contraposades al que es parla en l’àmbit nacional tant de la CUP, de Podem o d’altres espais de referència. És la manera d’aconseguir un nivell de representació el més unitari possible.

– De fet, tu ocupes una posició estratègica entre l’esquerra i l’independentisme dins del partit. Com executes aquest joc de malabars?

– Intento trobar punts en comú, que crec que són molts. Però també opino que existeix un joc d’interessos i un excés de partidisme en ambdós sectors, tant a favor o en contra d’una futura República Catalana, que ha perjudicat molt les relacions entre l’esquerra i l’independentisme. Per exemple, la política municipal de Barcelona ho evidencia molt bé. Si hi hagués hagut una millor entesa a la capital catalana, la divisió entre l’esquerra independentista i aquella més federalista o sobiranista no seria tan evident. En canvi, a Badalona intentem ensenyar que existeix una altra manera d’entendre’s.

– En referència a la posició dels Comuns durant el procés independentista, com valores la cèlebre equidistància adoptada per ells?

– Per mi ha sigut un error, perquè han supeditat les seves conviccions polítiques a estratègies electorals i partidistes. No van donar suport a la desobediència pacífica, civil i democràtica perquè tenien por que no fos entès per gran part del seu electorat. Aquí a Badalona la gent no hauria entès que Dolors Sabater no donés suport al referèndum, perquè això és el que s’esperava d’ella. En canvi, a Barcelona, Ada Colau va decebre a molts dels seus votants perquè no va recolzar l’1 d’octubre. No s’entén d’una persona que prové d’una pràctica de desobediència civil i pacifica com és la PAH i l’aturada de desnonaments. Aquí rau l’error, preveure que una part de la població que se sentia més espanyola que catalana seguiria aquests plantejaments d’equidistància. Quan estan en joc la democràcia i els drets civils bàsics t’has de posar en un costat o altre, assumint les teves conviccions polítiques i personals segons el que representes. S’ha de deixar de pensar en què votarà la gent i prendre decisions, per molt complicades que siguin. Si les conseqüències dels teus actes tindran un càstig electoral o no es troba en segon pla.

– Quin sentit doneu a les eleccions del 21-D que, segons el vostre sector, catalogueu d’imposades per l’Estat?

– El 21-D es va arribar a un nivell de participació màxima, fet que ens dóna una radiografia molt fidel del tipus de país que tenim. La majoria silenciosa va deixar de ser-ho i va anar a votar, i tot i l’increïble desplegament de mitjans mediàtics i econòmics a favor dels partits unionistes, l’independentisme va obtenir la majoria. És cert que Catalunya està molt polaritzada, però també es va fer palès que l’Estat espanyol té un problema per convèncer als catalans independentistes de no marxar. Calen trobar sortides democràtiques per superar aquesta situació de bloqueig que no passen per les actuals preses pel govern d’Espanya.

– Com per exemple?

– Jo sóc partidari d’un consens entre les forces democràtiques, només possible si s’abandona el partidisme i l’electoralisme, present en totes les forces polítiques. També algunes formacions, sobretot aquelles que tenen presos polítics, estan supeditant la seva estratègia política a l’antirepressiva. Les decisions mai es poden prendre pensat en si aquesta acció em farà anar a la presó o em farà perdre vots a favor d’una altra opció. Si abandonem aquest pensament, es podria avançar més i fer entendre a la gent en quin punt ens trobem. Molts cops s’oblida que els partits al final són eines al servei de la ciutadania per aconseguir uns objectius concrets.

– Creus que s’ha personalitzat massa el procés independentista quan es parla, per exemple, de la figura del President Puigdemont?

– És un debat que tenim molt present a Badalona també. Vam presentar una candidatura amb moltes cares i ara debatem sobre la popularitat de l’alcaldessa, que alhora ens serveix per explicar el nostre projecte a la gent. És una contradicció que hem d’assumir. Jo crec que es personalitza perquè pensem que aquestes persones són les que millor representen els objectius col·lectius. El President Puigdemont és una d’elles i per això quan es demana investir-lo és perquè el poble s’hi sent representat. La gent necessita després de tanta repressió una victòria col·lectiva, i la investidura de Carles Puigdemont ho seria.

– El 155 continuarà operant encara que es formi finalment un govern autonòmic?

– En realitat la Generalitat de Catalunya ja estava intervinguda abans del 155 i ho continuarà estant tot i la formació d’un govern autonòmic.

– Molts badalonins t’anomenen ‘regidor rebel’. Per què creus que has guanyat aquesta fama?

– Rebel sóc jo com qualsevol altra persona que vingui dels moviments socials. Però és cert que davant de situacions d’injustícia m’agrada actuar. Per exemple, quan el 12 d’octubre de 2016 vaig trencar la interlocutòria que impedia anar a treballar els funcionaris, ho vaig fer per salvaguardar els seus interessos. Se’m va acusar d’haver fet una performance per deixar evident que aquell dia s’estava cometent una injustícia, que era retallar l’autonomia local per decidir quan es podia i quan no obrir un Ajuntament. Però certament les performances han estat una eina dels moviments socials des de fa molt de temps. Crec que és la meva obligació com a càrrec electe actuar davant la vulneració d’un dret bàsic, com és el dret a la llibertat d’expressió, i assumir les conseqüències que se’n derivin. Estem molt poc acostumats a veure polítics que defensin els drets de la ciutadania assumint les represàlies, quan això hauria de ser l’obligació de qualsevol.

– El mateix va succeir el passat 25 de setembre durant la campanya del referèndum de l’1 d’octubre.

– Aquella nit jo tornava cap a casa quan, de sobte, em vaig trobar una situació de certa tensió entre un grup d’activistes i la Guàrdia Urbana. Els agents estaven requisant uns cartells d’Òmnium Cultural tot interpretant una de les ordres de la Fiscalia que prohibia fer publicitat del referèndum. Vaig parlar amb ells per fer-los-hi veure que no eren urnes, sinó cartells amb un lema polític, i que estaven impedint l’exercici d’un dret fonamental emparat per la Constitució Espanyola. Per tal d’evitar un problema major, i després d’informar a la Guàrdia Urbana, vaig decidir agafar els cartells confiscats i tornar-los als activistes amb la condició que marxessin. Els agents van prendre nota de tot el que va passar i la Fiscalia em va acusar per delictes de desobediència i obstrucció de la justícia.

 

– Et consideres víctima d’un muntatge policial?

Em sento més aviat víctima d’un muntatge de l’Estat. Una altra de les persones que es trobava allí era el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart. La víctima real de tot aquest procés de persecució no sóc jo, sinó en Jordi. I si estirant el fil amb això de Badalona poden sumar-li un o dos anys més de presó, ho faran.

– Creus que aquesta persecució política de dirigents independentistes, siguin polítics o de la societat civil, arribarà al món local i a la ciutadania?

– De fet ja ho hem vist amb la detenció d’activistes dels Comitès de Defensa de la República o amb alguns alcaldes que han anat a declarar davant la justícia. S’ha començat des de dalt però s’acabarà a baix, i segurament abans de la campanya electoral de les pròximes eleccions municipals. S’està preparant una gran causa contra el món local pels fets de l’1 d’octubre.

– Has tingut por en algun moment de ser jutjat o empresonat?

– Em fa més por que la gent a qui represento em jutgi per no haver actuat com s’esperava de mi, que ho faci una justícia que ha demostrat ser el braç armat del govern espanyol.

– Parlant de justícia, últimament s’ha posat en qüestió la independència judicial a l’Estat espanyol. Existeix?

– Quan es va fer la maleïda transició entre la dictadura i la mal anomenada democràcia, es van canviar les parets però es van deixar els mobles. Ho estem veient a través d’una repressió molt dura contra l’independentisme, però també contra músics i artistes, i més recentment amb la sentència de la Manada. Que hi hagi jutges que s’atreveixin amb total impunitat afirmar que el rostre de la víctima d’aquesta brutal violació expressava plaer o demanar la dimissió del Ministre de Justícia, Rafael Català, per senzillament opinar sobre la resolució judicial, evidencia que la justícia continua sent la mateixa que al franquisme. Tenen segrestada la democràcia i són ells els qui decideixen què és violència, sedició o rebel·lió. Sincerament crec que la Fiscalia és una de les principals potes d’allò que va dir Franco de “atado y bien atado”, i que el poder judicial continua sent fidel al Movimiento.

– S’ha parlat molt també de reformar el Codi Penal després de la publicació de la sentència de la Manada. Ets partidari d’aquesta opinió o creus que manca una educació en perspectiva de gènere?

–  El problema és que no s’ha arribat a aplicar el Codi Penal tal com està escrit, sinó que s’ha considerat abús un cas que és clarament una violació. Existeix també una convivència entre la justícia i les forces repressives de l’Estat. No oblidem que alguns dels violadors de la Manada formen part de la Guàrdia Civil i de l’exèrcit. Estic convençut que si mires les famílies d’aquestes persones, totes tenen algun contacte amb la justícia, amb la qual cosa possiblement els magistrats estan jutjant a fills d’amics seus. I això és degut a la inexistència d’un accés democràtic a la justícia i als cossos policials, un tipus d’accés que es conserva des del franquisme. De la mateixa manera s’explica perquè no hi ha dones, o molt poques, en el poder judicial. La meitat de tots els òrgans de representació de qualsevol tipus haurien d’estar formats per dones, ja que suposen el 50% de la població.

– La llista de la vostra candidatura municipal gaudeix d’una paritat de gènere poc comú en el món de la política. A través de quines polítiques cristal·litzeu el discurs feminista?

– Des de Guanyem Badalona en Comú hem municipalitzat el servei d’una advocada especialitzada en violència de gènere i, per primera vegada, hem desenvolupat un pla d’igualtat i campanyes de sensibilització, per a les festes majors i els espais d’oci, i d’educació en instituts i escoles. Però hem començat les polítiques de gènere no des de zero, sinó des de menys deu, perquè és molt poc el que s’ha fet. Una política feminista no és només allò que fas a favor de certs col·lectius de dones, com les afectades per la violència masclista, sinó per a totes elles. Per això és necessària una política transversal de gènere més profunda.

– En política, falta també molta perspectiva de gènere?

– El problema és que la política exigeix molta dedicació i, tal com està pensada la nostra societat, els homes tenim més fàcil combinar llocs de responsabilitat amb la nostra vida privada. Evidentment s’ha avançat molt, però el que costa d’entendre és que els homes hem d’estar disposats a renunciar a certs privilegis. L’altre dia vaig fer un tweet en el qual deia que em feia fàstic ser home, i vaig rebre moltes crítiques de gent que em deia que no tots els homes són violadors. Però realment jo no sóc conscient dels cops que he ‘violat’ algú sense saber-ho pel simple fet de ser home, i això és molt dur de reconèixer. Fins que els homes no aprenguem a acceptar que tenim una sèrie de privilegis que ens permeten violar a persones i les dones no manin en política serà molt difícil fer passos importants.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies