Quan el talent és més que això

ARIADNA PÉREZ BARTOMEU

IRIS TIÓ CASAS
INTEGRANT DE L’EQUIP NACIONAL DE NATACIÓ ARTÍSTICA

Quan neda sembla que la piscina sencera aguanti la respiració. Ella no és només talent i facilitat per a aquest esport. Hi ha tres coses que també la defineixen: cap, humilitat i senzillesa.

Tió Casas en l’Europeu Absolut a Glasgow on va quedar quarta en la modalitat de solo lliure. GIORGIO SCALA

Com passa sovint en els esports minoritaris i sobretot femenins, el seu nom és desconegut. Però s’acosten les Olimpíades i normalment, això es tradueix en més visibilització per la seva feina. Ella representa l’anonimat per a aquells que no estan lligats a la natació artística i alhora el ressò d’una de les grans promeses d’aquest esport. Amb el cap per avall però tocant de peus a terra l’Iris Tió Casas és d’aquelles persones que es mostren tal com són. D’ella diuen que és molt més que talent i la seva feina fins ara l’avala.

La Sara Levy, exnedadora de l’equip nacional creu que en ella es consagren “potencial innat i treball” dues qualitats per ser una “fora de sèrie”. L’Iris té disset anys i fa tot just dues temporades que va entrar a formar part de la selecció. Aquests dies, però, es fan estranys per una persona acostumada a estar més de set hores dins de l’aigua. Fora del seu medi habitual l’Iris continua entrenant les mateixes hores que abans i treballant amb un objectiu ben clar: els Jocs Olímpics.

No pot amagar la il·lusió que té pel que és un dels esdaveniments més importants per la carrera d’una esportista. L’exigència d’aquest no és menor però intenta no pressionar-se i “pensar que els Jocs són una competició més”. Han entrenat molt dur per arribar on són i si no fos
pel coronavirus, ara mateix estarien al Preolímpic.

L’ajornament de les Olimpíades ha fet que l’Iris s’hagi de replantejar l’any acadèmic. Està estudiant segon de batxillerat i de fet, s’ha dividit el curs en dos per concentrar-se totalment en els Jocs. Per a ella que es facin l’any que ve també implica augmentar altre cop les hores d’entrenament, més exigència i en conseqüència, menys temps. Però té clara una cosa: avui dia la ‘sincro’ és la seva prioritat i amb els estudis no té pressa, si pot entrenar
al màxim i anar estudiant a poc a poc per a ella “ja està bé”.

Una més de la selecció
Quan la van seleccionar al Centre d’Alt Rendiment (CAR) just estava en un Europeu a Glasgow. Aquesta va ser la primera competició absoluta on va aconseguir ni més ni menys que 89.600 punts en el solo lliure i va quedar
quarta. Però malgrat que responia a cada repte que li posaven al davant, hi havia gent que creia que amb 15 anys no estava preparada per al canvi. Però tal com explica ella, cada persona és diferent i ser la petita de l’equip “em va ajudar a espavilar-me”.

Amb més de 100 medalles al seu palmarès l’Iris ha escoltat des de petita que té potencial però creu que el més important és “estar contenta amb la teva feina, que et diguin que ets bona és extra”. Potser no és conscient del tot, però quan neda la gent la mira. Un cop toca l’aigua es fa gran i sembla que tota la piscina aguanti la respiració amb ella. Però com diu el lema olímpic encara es pot fer més de pressa, més alt i més fort, ja que el seu camí en l’alt rendiment tot just acaba de començar.

«Em feia mandra matinar»

L’Iris va començar a practicar a sincronitzada gairebé de manera anecdòtica. Amb cinc anys va veure a la televisió la Gemma Mengual, una de les millors nadadores que ha donat aquest esport, i va dir als seus pares que volia provar. Va començar a entrenar els dissabtes en un dels millors clubs d’Espanya (Kallípolis). Però amb el temps, llevar-se d’hora un cap de setmana li “va fer mandra”. Per això, va demanar al club entrenar entre setmana. Així va entrar a la competició. De la categoria alevina a la júnior va destacar des del primer moment fins avui, que es prepara per participar en els Jocs Olímpics.

Read more

Esport i política, separats als JJOO

El COI decideix prohibir demostracions polítiques als atletes durant els Jocs Olímpics

POL AGUILAR I MARC SEGUÉS

El Comitè Olímpic Internacional (COI) adverteix als esportistes que qualsevol manifestació o gest polític dins les instal·lacions dels propers Jocs de Tòquio, serà sancionada. La Comissió d’Atletes del COI ha elaborat un document on aclareix l’abast d’aquesta normativa. Els atletes han d’abstenir-se de realitzar declaracions verbals o gestuals amb una intenció política, tant damunt la pista com l’entrega de medalles, les cerimònies i dins la Vila Olímpica. Els participants dels Jocs disposen de les rodes de premsa, les reunions d’equip i les xarxes socials per expressar-se lliurament. La intenció d’aquesta norma és la de mantenir la neutralitat política i la pau i l’harmonia entre els atletes de tots els països.

Ara bé, ha estat la neutralitat política un element comú als Jocs Olímpics? Al llarg de la història de l’esdeveniment esportiu més gran del món, s’han viscut moments de clara reivindicació política. A banda dels atletes individualment, també s’han viscut prohibicions i boicots entre països, com és el cas de Sudàfrica degut a l’apartheid. Repassem cinc grans moments de la història política dels Jocs.

Política i esport, la contradicció històrica del Comité Olímpic Internacional

El 1896 a Atenes es va produir el naixement dels Jocs Olímpics moderns, inspirats en l’antiga Grècia. El renaixement de les disciplínes olímpiques va construir-se basat en els valors, entre d’altres, de la cooperació per sobre la competitivitat i de la participació d’esportistes a títol individual i no com a representants del cap estat.

Tal com explica Toni Padilla, cap d’esports de l’ARA i redactor de Panenka, amb aquesta decisió el COI està «sent coherent amb els seus propis principis, però incoherent amb la seva història». I és que, segons Padilla, «tot i que la carta olímpica i l’olimpisme modern neixen deixant clar que l’esport i la política han d’anar separats, els primers en barrejar-los han estat ells mateixos». Tal com explica el periodista de Sabadell, a partir del 1906, el COI va trencar amb aquests valors exigint a tot esportista que vulgui participar als JJOO que estigui inscrit en la federació d’algun estat.

La decisió del COI està envoltada de polèmica. En el següent infogràfic tenim l’anàlisi de la situació per Toni Padilla. Despolititzar l’esport és una utopia o una realitat? Si es així, ho aconseguirà el COI amb aquesta mesura?

Read more

Quatre medalles per a catalans als Jocs Olímpics d’hivern de la Joventut

La bagenca Maria Costa va guanyar la final d’esprint d’esquí de muntanya. Ot Ferrer, tercer en categoria masculina de la mateixa modalitat

Costa, Ràdua, Torra i Ferrer, medallistes dels Jocs Olímpics d'hivern de la Joventut.

Comité Olímplico Español
D’esquerra a dreta: Costa, Ràdua, Torra i Ferrer, medallistes dels Jocs Olímpics d’hivern de la Joventut. FOTO: Comité Olímpico Español

L’esport català somriu. Les quatre medalles guanyades fins ara als Jocs Olímpics d’hivern de la Joventut celebrats a Lausana són d’atletes catalans. Maria Costa es va imposar el passat dilluns en la modalitat d’esprint d’esquí de muntanya i el berguedà Ot Ferrer va quedar tercer en categoria masculina. Formen part de l’equip de quatre esquiadors que ha viatjat fins a Lausana, integrat també per Marc Ràdua i Ares Torra.

La primera medalla del campionat obtinguda per la delegació espanyola, de plata, la va obtenir el patinador, també català, Nil Llop. Va quedar segon a la final de 500 metres de velocitat de patinatge sobre gel, per darrere del japonès Yudai Yamamoto. Llop carrega sobre seu una història de superació. Fa un any i mig gairebé es veu obligat a abandonar el patinatge: es va trencar cinc ossos xocant contra un arbre mentre entrenava al circuit de Sant Boi. Aquesta setmana s’ha convertit en el primer esportista espanyol en guanyar una medalla als Jocs Olímpics d’hivern de la Joventut.

L’expedició d’esquí de muntanya espanyola formada pels quatre catalans també va afegir un nou punt al medaller espanyol. L’equip format per Costa, Ferrer, Ràdua i Torra es va fer amb la medalla de bronze en relleus mixtes. Es tanca així una setmana d’èxit per l’esquí català.

Eva Aizpurua i Pablo González són els altres esportistes que han guanyat una medalla per la delegació espanyola. Ho van fer en la modalitat d’hoquei sobre gel 3×3.

La tercera edició de la versió hivernal dels Jocs Olímpics de la Joventut se celebra del 9 al 22 de gener a la ciutat suïssa de Lausana. 1.872 atletes de 79 països diferents participaran en 81 proves repartides entre els següents esports: esquí alpí, esquí de fons, esquí de muntanya –que debuta oficialment com a prova olímpica–, esquí freestyle, salt d’esquí, cúrling, snowboard, biatló, patinatge de velocitat, patinatge de velocitat en pista curta, hoquei sobre gel, skeleton, bobsleigh, combinada nòrdica i patinatge artístic sobre gel.

Read more

Amb l’aigua al coll

ALBERT BERROCAL I JULEN CHAVARRÍAS

L’últim mundial celebrat a Gwangju l’estiu passat deixa un balanç ben pobre per a la natació espanyola. Només una puntual i , aparentment, alliberadora guspira durant l’última jornada amb Joan Lluís Pons –que va aconseguir quedar quart en la final dels 400 estils– va aconseguir salvar sobre la botzina els mobles d’una delegació i uns resultats ben discrets. De fet, la cita mundialista va precipitar una sèrie de decisions que van acabar esclatant durant l’Open d’Hivern d’aquest mateix any, amb uns resultats molt per sota del que cabria esperar que van esgotar la paciència i van encendre totes les alarmes de les grans veus del món aquàtic nacional. La crisi es va precipitar i materialitzar assenyalant com a caps de turc algun dels alts càrrecs dins la cúpula d’una Federació que va es va veure obligada a renovar la seva imatge i capgirar la seva política d’acció.

Aquest declivi evident és resultat de la multitud de despropòsits que la institució encarregada de dirigir la natació a Espanya ha anat encadenant any rere any i que, a punt d’entrar dins la cresta del cicle olímpic, espera un autèntic miracle si vol complir uns mínims en la trobada més rellevant dels últims quatre anys. Sense anar més lluny, l’últim trobada internacional, l’Europeu de Glasgow en piscina curta, ha deixat com a única dada a destacar una final masculina.

De fet, les grans potencies de la natació nacional, com Jessica Vall, Mireia Belmonte o Joan Lluís Pons, van decidir prioritzar –al contrari de qualsevol altre selecció- el preclassificatori olímpic celebrat a Holanda, un nou invent de la Federació Espanyola de Natació. El director tècnic, Lluis Villanueva, va posar incomprensiblement tot el focus d’atenció en la cita d’Amsterdam, on els Criteris de Selecció de l’Àrea de Natació de la RFEN deien que era la primera oportunitat per fer mínimes olímpiques. Tot i així, crida l’atenció que, tot i que s’aconseguissin les marques durant la cita holandesa, els nedadors que volguessin ser a Tòquio haurien de fer sí o sí la mínima a principis de primavera a Sabadell.

En una entrevista cedida als mitjans de comunicació interns de la Federació, el Head Coach de la natació espanyola, Fred Vergnoux, aplaudia la creació d’aquesta nova competició, tot i que admetia que era “un repte matiner encara que els nedadors haguessin començat a entrenar a finals d’agost”. En aquesta dinàmica de deixar llibertat a nedadors i clubs per treballar cadascú a partir del seu propi projecte, com es ve defensant en aquesta nova etapa, Vergnoux agraïa “l’esforç” de tot aquells que havien viatjat a Holanda “en benefici de la dinàmica general de la nostra natació”. I, d’entre els quals, set han aconseguit rebaixar aquest primer criteri (Pons, Vall, Belmonte, Jimena Pérez, Hugo González, Lidón Muñoz i María de Valdés). Uns criteris que, tot i així, no exclouen als qui no l’hagin pogut complir ni asseguren la classificació als set nedadors mencionats pels Jocs Olímpics d’aquest any pròxim.

I tot això mentre gran part de la natació europea era a Glasgow. La Federació va prioritzar i costejar una competició que no té més transcendència de la que s’ha volgut vendre irònicament al públic seguidor. És més, les marques aconseguides pels nedadors a Holanda, com ja avançava i justificava Vernoux amb les seves declaracions anteriors a la competició dient que era un “repte matiner”, s’allunyen del potencial real de tots els nedadors. Abandonar un europeu per competir en un meeting trivial és una de les accions que posen en el punt de mira la natació nacional.

I és que alguna cosa no s’està fent del tot bé. Els esportistes que pugen des de les categories inferiors fins a l’absoluta pateixen un descens de rendiment i condició digne de ser estudiat. Els resultats assolits com a infantils o juniors honoren i protegeixen amb força bona nota la credibilitat i la imatge del projecte de natació espanyol. Però quan els nedadors arriben al punt més important de les seves carreres, el d’absoluts, que és quan es disputen les competicions més importants, les marques i els resultats no són com els d’abans.

Per exemplificar aquest debilitament i la conseqüent pèrdua de pes dins l’esfera internacional només és necessari viatjar fins als resultats que han obtingut els espanyols en competicions júniors i absolutes fora de les nostres fronteres. En el cas dels homes -on aquest descens és més evident- entre els mundials juniors que van del 2011 al 2019 (es celebren cada dos anys), el número de finals va arribar fins a 22, de les quals set van acabar en medalla. No obstant, als mundials absoluts disputats durant els últims set anys (també es celebren cada dos anys) els homes només han pogut accedir a les finals dos cops (Wildeboer al 2013 en 50 esquena i el ja mencionat Joan Lluís Pons aquest mateix any als 400 estils) i no s’ha obtingut cap medalla.

El cas de les dones, tot i ser menys pronunciat, també evidencia un declivi manifest. Els mundials junior disputats des del 2013 han comptat amb la participació espanyola de dones en fins a 27 finals (al mateix mundial de 2013 n’hi va haver fins a 13), de les quals una desena van acabar amb medalla. Tot i així, amb els campionats absoluts la cosa segueix el mateix patró que amb els homes. Tot i que amb una excepció, que és el mundial de Barcelona de 2013. Allà les dones van arribar fins a 12 finals, arribant a sumar quatre medalles. No obstant, si no tenim en compte aquest campionat, les dones han arribat a 14 finals des de 2011 i s’han aconseguit només quatre medalles.

L’arribada a l’èlit dels joves nedadors es fa molt dura i és motiu de preocupació en la Federació.

A partir d’aquí es descobreixen molts debats sobre com s’hauria d’haver planificat i portat als joves que prometien molt com a juniors i que poc a poc s’han anat desinflant i caient en l’oblit internacional. Molts d’ells han marxat cap a EEUU sense èxit aparent. D’altres no han acabat de funcionar en centres nacionals com el de la Blume, a Madrid. Alguns d’ells no han sabut compaginar com s’esperava estudis i resultats competitius. El cas és que, tret d’un parell d’excepcions, com el de Mireia Belmonte o el grup d’internacionals del Club Natació Sant Andreu, encapçalat per Jessica Vall o Lidón Muñoz, la natació espanyola té un paper més que discret en les grans reunions fora de les piscines domèstiques. I, com ja s’ha citat, el terratrèmol que viu l’eix central federatiu i les decisions que es prenen des del seu nucli organitzatiu no afavoreixen ni a clubs ni a nedadors, les dues peces que haurien de ser sempre l’essència de la natació. Una natació espanyola que, a Tòquio, pot acabar de tocar fons definitivament.

Read more

Més alt, més ràpid, ¿més gran?

«Més alt, més ràpid, més fort».

Aquest és el lema dels Jocs Olímpics que mira de resumir l’essència de l’esport: la de competir per demostrar ser el més alt, el més ràpid, el més fort.

Però dins el món de l’esport existeix una meta-competició: ser l’esport amb més presència del món. I així sorgeix la pregunta: hi ha un esport més gran que els altres?

L’esport rei

Segons l’estudi “The Sport Market” de la consultora nord-americana AT Kearney, el volum de negoci del futbol es considerablement superior al de la resta d’esports majoritaris.

“Això es deu -explica l’estudi- principalment a dos factors. Un de gust natural: a la gent li agrada el futbol i per això té incentius per entrar al mercat futbolístic. I en segon lloc també es produeix una espiral d’identificació, és a dir, que diferents fenòmens de funcionament social com el sentiment de pertinença a un grup o el desig de reconeixement, ajuden a que gent a la que de natural no els agradaria el futbol, se sumin a la comunitat futbolística per diferents motius”.

D’aquesta manera, mentre el futbol suposa un 43% del volum de mercat esportiu, el Basket només en suposa un 2,7% i el tennis un 1,9%.

sports

Reis de tot

Sempre s’ha dit que el futbol és l’esport rei. Però, fins a quin punt ho avalen les dades?

Actualment tenim mètriques de tot. És així com podem acudir a altres paràmetres per contrastar si les dades que hem consultat es confirmen. Una de les dades indicatives més utilitzades avui en dia és el grau de presència en la conversa social, és a dir, la xifra absoluta d’esments que reps en les diferents xarxes socials que vertebren el discurs públic.

En aquest sentit, si acudim a Twitter podem veure clarament que els equips de futbol tenen molts més seguidors que els clubs i esportistes d’esports minoritaris.

barça madridlakers

Com podem observar, els principals equips de futbol amb més seguidors al món -el Barça (27 milions) i el Reial Madrid (28 milions)- tenen un nombre notablement superior que el dels equips més seguits dels dos esports més icònics dels Estats Units com Los Angeles Lakers (Bàsket-NBA, 7 milions) i els New England Patriots (Futbol Americà-NFL, 4 milions)

Una tendència clara

Des del 2004 l’empresa tecnològica Google emmagatzema les dades de recerca que la gent utilitza arreu del món per navegar per la web. Avui en dia, l’eina Trends permet analitzar el volum de recerca de diferents termes i comparar-los entre sí per poder tenir una perspectiva del pes de cada element en les recerques de la gent.

trends1

D’aquesta manera, amb una ullada ràpida es pot comprovar que el pes del futbol en la vida de la gent a nivell global és molt major que el de la resta d’esports majoritaris com el Basket, l’handbol, el tennis o el motociclisme.

Un biaix de gènere

A més, les dades proporcionades per Google Trends també permeten veure una altra gran diferència de volums en el món de l’esport: la de la bretxa entre el seguiment de les categories masculines, respecte les femenines. Per exemplificar-ho, busquem els resultats de seguiment de les grans icones del futbol masculí (Leo Messi i Cristiano Ronaldo) i les icones del futbol femení (Alex Morgan i Hope Solo).

trends2

Reivindicacions de pluralitat

A la vista dels resultats, són moltes les veus que s’han alçat per reclamar que es rectifiquin els efectes devastadors d’un monopoli tan flagrant com el de l’imperi futbolístic. El tenista Rafa Nadal ha apuntat en alguna ocasió que «tots els esports són importants, però hem de mirar de cuidar aquells esports que no tenen les mateixes facilitats per ser a la primera línia d’audiència».

I en la mateixa línea, el futbolista del Barça Gerard Piqué defensa que els mitjans han «d’educar la gent en el consum d’altres esports. Si només posem futbol, és impossible que es reverteixi el cicle viciós de futbol, futbol i futbol».

Read more

La vida continua després dels Jocs Olímpics

El dia a dia de dues nedadores del CN Sant Andreu de Barcelona que han participat en la competició esportiva per excel·lència aquí: http://www.vilaweb.cat/noticies/la-vida-continua-despres-dels-jocs-olimpics/

Read more

Les claus per convertir-se en el millor entrenador de natació nacional de l’any

En Jordi Jou és l’olotí que el passat 2015 va ser nomenat el millor tècnic de natació nacional de l’any. Es va convertir en nedador d’elit quan tenia 16 anys quan obtingué una beca amb el Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat. Als 20 anys arribaria al Club Natació Sant Andreu per quedar-se.

En Jordi va decidir que no volia que la seva relació amb la natació s’acabés quan va decidir deixar de competir, havent participat a dos mundials i dos europeus, i es va convertir en entrenador de natació.

El millor tècnic de natació de l’any

Per a ell, haver aconseguit ser nomenat millor entrenador de l’any no té més secret que traslladar la seva competitivitat als seus nedadors. Entrenador de dues nedadores olímpiques a Río 2016, l’Àfrica Zamorano i la Jessica Vall, en Jordi considera que un bon entrenador ha d’aportar essencialment seguretat, confiança i pau al seu equip.

“L’entrenador ha de motivar els seus nedadors durant tota la temporada, no només en competicions importants; és important tenir objectius que et suscitin diàriament per anar fent el camí amb ganes” – va comentar-.

 

imatge-interior

Aquesta és la piscina on en Jordi ha passat i passa la major part de la seva vida. Elaboració pròpia.

La relació entre nedadors i entrenador fora de l’aigua

Per aquest entrenador també és imprescindible que els components del seu equip es formin acadèmicament. Per això, en Jordi intenta donar-los “un cop de mà” adaptant els horaris d’entrenament individualment perquè tots els seus nedadors puguin estudiar a més nedar. I per aconseguir-ho, remarca que el diàleg és molt necessari en tot moment.

L’Associació de Tècnics de la Natació i l’atorgament del premi

Els estàndards que fixa l’Associació de Tècnics de la Natació per concedir el premi a millor entrenador nacional de l’any es basen en els resultats, sobretot en l’àmbit internacional, obtinguts pels nedadors de cada entrenador.

En Jordi ens explica com ho decideixen i per què el tècnic de la Mireia Belmonte, Fred Vergnoux, ha estat el premiat en l’edició d’enguany:

La decisió de convertir-se en entrenador

En Jordi defineix la tasca de l’entrenador comparant-la amb el teloner d’una obra de teatre. “Quan tot surt bé, els nedadors són molt bons però quan surt malament, és per culpa de l’entrenador”.

Ell considera que pot semblar una mica “masoquista” haver d’acceptar aquest rol d’estar sempre “darrere de l’escenari”, però que per a ell les victòries del seu equip són també les seves.

Jordi Jou esdevingué entrenador com a conseqüència de voler compaginar la seva rutina amb la natació. Primer va començar com a monitor i després va anar agafant grups de més edat fins a arribar a entrenar als nedadors absoluts.

Que el nomenessin el millor tècnic de la natació nacional del 2015 va ser una alegria per a ell però reconeix que tampoc “era el seu objectiu primordial”. A parer seu, “els millors entrenadors se senten més satisfets pels resultats dels seus nedadors que pels reconeixements exteriors”.

Read more

Els Jocs Olímpics: “El somni de qualsevol esportista”

Molts joves entrenen intensament amb un objectiu a quatre anys vista.

 

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies