ALERTA VERMELLA A L’IRAN

El país pèrsic ha de fer front a una profunda crisi que posa a prova els seus límits polítics i militars

10 de gener de 2020

Les tensions que inquieten l’Iran i el món sencer han anat més enllà de l’enfrontament politicomilitar amb Estats Units. El país sembla ser l’epicentre de calamitat i el perill després que en menys de 24 hores s’hi produís un accident aeri amb 176 víctimes mortals i un terratrèmol de magnitud 4,5 al seu territori. Aquestes tragèdies no intencionades han coincidit amb l’increment del caràcter bèl·lic iranià després d’efectuar un llançament de míssils balístics a bases estatunidenques d’Iraq.

Grups de manifestants iranians esquincen una bandera estatunidenca en protesta als atacs i l’assassinat del general Soleimani

És complex trobar una relació certera entre els adversos successos que estan focalitzant tota l’atenció internacional en l’Orient Mitjà. A més, la situació de conflicte ha escalat per culpa de la gravetat dels dos recents accidents. El risc sísmic ha amenaçat l’única central nuclear del país, Bushehr. Una fuita o problema en la mateixa hauria provocat una crisi que desestabilitzaria l’Iran en la realització d’estratègies de ‘venjança’ i autodefensa enfront EEUU. Els efectes no han assolit les probabilitats de desastre però han incrementat la ja forta alarma.

Per una altra banda, la implicació iraniana en la col·lisió a prop de Teheran de l’avió Boeing 737 d’Ukraine International Airlines és aparentment nul·la. No obstant això, hi ha sorgit incertesa i desconfiança a causa de la negativa iraniana d’entregar a la companyia les caixes negres d’un avió sinistrat que era jove -estrenat dos anys enrere- i la confirmació d’una suposada bona condició a una revisió recent. La idea d’un possible atemptat també faria trontollar els plans defensius i ofensius del país pèrsic.

Peces del Boeing 737 sinistrat i equips de rescat.
Víctimes mortals de l’accident.

Arran de l’incident i de la constant advertència d’atacs aeris, nombroses companyies aèries han cancel·lat tots els seus vols sobre el Golf. L’Administració Federal d’Aviació dels Estats Units (FAA) ha liderat la iniciativa de precaució, a la qual s’han unit empreses com Lufthansa (Alemanya), Air Canada, Air France i la mateixa línia ucraïnesa afectada. La investigació sobre un possible abatiment de forma accidental per un míssil iranià -en considerar que era un avió estatunidenc en missió de represàlia- està sent realitzada sota les acusacions del Canadà i els EUA. El règim de Teheran nega la inculpació i incita a desmentir les especulacions amb una anàlisi més profund i continuat.

En un context de distensió, després de la intensa jornada de decisius i ardus esdeveniments, la confrontació directa s’ha rebaixat per donar pas a negociacions i subtils avenços. Els cops que han sacsejat Iran l’obliguen a equilibrar-se a la vegada que Donald Trump interpreta un abandonament dels seus objectius bèl·lics i augmenta les sancions econòmiques pels pactes nuclears. La conjuntura encara és delicada i candent, estant subjecta a les futures concessions.

Manifestants nord-americans protestant sobre el possible futur enfrontament bèl·lic dels EUA amb l’Iran si continuen les represàlies.

IRAN AFRONTA L’IMPACTE DE LA MENTIDA

14 de gener de 2020

El preu de la mentida. Això és el que el govern iranià haurà de pagar d’aquí en endavant per compensar tota la corrupció i manipulació a què sotmès, no només la mateixa població del país, sinó també el món sencer amb l’emmascarament d’un assassinat massiu.

La mateixa alerta vermella absoluta que es mencionava anteriorment va catapultar el règim de Hasan Rohaní a actuar precipitadament degut la por i la inseguretat que els guiava en les seves operacions i estratègies militars contra l’exèrcit nord-americà, considerant les nombroses amenaces de Donald Trump (atacar 52 localitats iranians). D’aquesta manera, la República Islàmica va mantenir la seva distància amb l’accident del passat 8 de gener desmentint possibles implicacions per enderrocament no intencionat i encobrint sospites negant-se a col·laborar en la investigació.

Després que mitjans internacionals de gran influència com el New York Times i que augmentessin les pressions estatunidenques i canadenques per resoldre l’enigma, el govern de Hasán Rohaní va confessar que havien fingit durant dies per evitar que sortís a la llum una veritat complexa i dolorosa: dos míssils de curt abast van impactar contra l’avió recentment enlairat en la creença que era un atacant estatunidenc.

Les forces armades i els governadors d’Iran han mostrat el seu dol i condolences per l’autoria dels injustificables successos que van posar fi a la vida de 176 persones, majorment canadencs i iranians. La commoció tant internacional com nacional que va provocar la revelació ha provocat, però, multitudinàries protestes internes -sobretot estudiantils- que manifesten la disconformitat amb el règim sota eslògans com «A baix la dictadura!», «¡Guardians [de la Revolució] incompetents!» i «Assassins de gent!». Es considera que la ineficàcia i la perversió de l’administració ha de portar a una dimissió -sobretot del líder islàmic suprem Alí Hoseiní Jamenei- però les forces de l’ordre estan reprimint els descontent, tot i tenir ordres de no aplicar violència per evitar augmentar tensions.

Grups iranians de manifestants joves reclamen justícia, el passat diumenge 12 de gener.

L’estat pèrsic està certament debilitat i ha de fer front a molts reptes, entre els quals es tem una guerra amb la superpotència dels EUA. Tant la població estatunidenca com iraniana expressa la negativa d’arribar a relacions bèl·liques que suposarien brutalitats per ambdues parts i el món sencer. Els problemes de base per les sancions i el negoci petrolier són el fonament d’una pau que depèn del diàleg i la distensió.

ESTATS UNITS: PUNT D’INFLEXIÓ A L’ORIENT MITJÀ

Les superpotències no pertanyen només al passat sinó que els Estats Units encara disposen de les facultats i responsabilitats característiques d’una. La seva implicació internacional se’n deriva de les dinàmiques relacions que té amb els seus aliats i dels recursos dels quals disposa per resoldre i comportar canvis transcendentals al món. Així, són autoritzats a intervenir on i quan ho considerin oportú amb el propòsit de salvaguardar els seus interessos particulars i protegir-se.

La Península Pèrsica és un nucli de constants enfrontaments pel gegant nord-americà. Més enllà del conflicte israelià-palestí, la implicació estatunidenca al territori va esclatar amb la guerra del Golf el 1991 i va marcar els precedents a un prolongat xoc entre els EUA i el Pròxim Orient que va tornar a dinamitzar dotze anys després amb la guerra d’Iraq, finalitzada el 2011.

L’estabilització de les problemàtiques està lligada a factors molt complexos com el flux del petroli i la disposició d’armament nuclear de destrucció massiva. Actualment, també s’hi suma la lluita contra el terrorisme.

La confrontació amb l’Iran encara no ha adquirit un caire bèl·lic, però Donald Trump no està disposat a seguir els passos de Obama el 2011 negant-se a intervenir a Síria per evitar pèrdues majors. Ell afirma la preparació del seu país per afrontar una guerra, però està reculant les agressives intencions a la mínima oportunitat. El transcendental impacte i els costos que suposaria determinen vacil·lacions per salvaguardar la pau.

Video explicatiu del conflicte prolongat a l’Orient Mitjà. (VOX)
Read more

EEUU-Iran: la crisi dels míssils 2.0

La tensió entre els dos països arriba a màxims, però sense acabar en un conflicte obert

Retorn a la Guerra Freda. Però en versió 2.0. El president dels Estats Units clica un botó, mor assassinat un general iranià i a les xarxes socials sembla que hagi de començar la III Guerra Mundial i acabar-se el món en dos atacs nuclears.  Els protagonistes deixen de ser John F. Kennedy i Nikita Krusxov i es converteixen en el multimilionari ultraconservador Donald Trump i el líder suprem (primer ministre) Alí Khamenei. I l’estira-i-arronsa per uns míssils massa a prop de la costa de Florida, l’assassinat del general iranià Qasem Soleimani. 

L’ordre d’atac es va donar en una mansió de Florida propietat de la família Trump i va culminar, en forma de bombardejos per part de drons, la matinada de divendres als afores de l’aeroport de Bagdad.

Donald Trump
Qasem Soleimani

Un tuit amb la bandera dels Estats Units és la primera explicació que dóna Trump abans que el món sàpiga què ha passat a la capital iraquiana. Després d’unes hores la justificació apareix: la necessitat d’eliminar qui dirigia les operacions que haguessin conduït a desenes de morts americanes. Però el que es produeix arran de la mort del general iranià són protestes a Bagdad i Teheran que reclamen “mort i venjança” contra Amèrica.

Milers d’iranians a l’enterrament de Soleimani a la seva ciutat natal Kerman ACN

Tant Khamenei com Trump van amenaçar de dur a terme qualsevol acció per venjar-se l’un de l’altre. Finalment, els discursos i accions amb tanta set de venjança van minvar. Per part de l’Iran: dos bombardejos a dues bases americanes a l’Iraq, sense víctimes mortals –gràcies al previ avís d’aquest país als americans-. Per la banda dels EUA: un discurs moderat que passa de “qualsevol acció necessària” a “sancions econòmiques”.

Els «perquès» de l’assassinat

Hi ha dues grans hipòtesis sobre les causes per les quals Trump ha decidit assassinar a Soleimani, però la pregunta essencial és: per què ara? Les crisis de tensió entre els dos països han variat però la tendència és que des de 1953 les relacions entre els EUA i Iran han empitjorat. El que és clar és que ara es troben en la situació amb més probabilitats de conduir a un enfrontament directe.

La primera de les causes que s’exposen és la de la política local. Els defensors d’aquesta apel·len a la fragilitat de la postura del President degut a l’impeachment i la revalidació de Trump com a President. La cursa electoral (en aquest cas la demòcrata) comença el pròxim 4 de febrer amb el ‘caucus’ d’Iowa. Aquesta fragilitat també s’utilitza per explicar la moderació del discurs de l’Administració Trump. Cal recordar que el republicà va arribar al poder prometent que retiraria tropes de “les guerres costoses” de l’Orient Mitjà. Els quatre anys de legislatura han demostrat el contrari. Els ciutadans americans, però, no podrien ignorar l’inici d’una guerra contra Iran. 

La segona possible causa es basa en l’estratègia geopolítica, és a dir, en tenir influència en una part molt important del món. Occident sempre ha intentat estar present a l’Orient Mitjà, sobretot des del pacte de Skyes-Picot. Controlar aquesta zona comporta molts beneficis pel comerç internacional i, sobretot, pel control del petroli. 

Una gran part de la producció mundial del petroli es concentra a l’Orient Mitjà

Per què ara?

L’escalada de tensió va començar a finals de 2019, en concret el 28 de desembre amb la mort d’un contractista americà –o el bombardeig suposadament a mans de milícies xiïtes a Kirkuk, província rica en petroli-. El dia 29 els americans van bombardejar seus de les brigades dels suposats autors de l’atac prop de Síria. La tensió va augmentar l’últim dia de l’any quan centenars de manifestants iraquians i xiïtes van ocupar l’ambaixada dels Estats Units a Bagdad i van retenir el personal diplomàtic durant 12 hores dins l’edifici. Aquesta escalada de tensió fa pensar que l’assassinat de Soleimani no era només per ser la segona autoritat amb més poder iraniana ni per les hipotètiques morts de soldats americans.

Efectes sobre la lluita social

De conseqüències n’hi ha moltes. Hi ha reforços d’aliances, entre els règims xiïtes d’Iran i Iraq per la mútua pèrdua -una gran autoritat i un líder espiritual xiïta, respectivament-. Però també entre les dues grans potències asiàtiques: Rússia i la Xina, les quals guanyaran influència després d’aquests fets. 

No obstant això, la repercussió més preocupant és el canvi en la forma de les protestes que hi haurà tant per part dels ciutadans com per la de les autoritats. Fins ara, a l’Orient Mitjà s’havien assolit protestes de drets socials i polítics sense líders religiosos que les dirigissin. Ara, amb l’objectiu comú del règim –venjança contra els EUA-, aquestes quedaran relegades a un segon pla. I no només això, sinó que qualsevol persona que surti a protestar serà considerada agent estrangera i pro americana i, per tant reprimida. 

Una altra vegada els interessos econòmics i geoestratègics dels dirigents polítics han passat per sobre de les lluites els ciutadans i, en aquest cas concret han tornat a frustrar l’esperança d’una segona Primavera Àrab. Mentrestant, Nacions Unides continua en silenci. 

Read more

Satrapi; 50 aniversari de l’artista de culte del còmic

Marjane Satrapi s’emmarca com a referència dins el món de les arts

Raquel Sanz

L’artista iraniana Marjane Satrapi celebra el seu 50 aniversari essent una de les artistes de referència dins el món del còmic. La pintora i realitzadora recorrent dins el mercat francòfon de les arts no deixa a ningú indiferent amb les seves obres tant cinematogràfiques com publicacions gràfiques.

Persépolis; la clau de l’èxit

L’any 2000, Satrapi va publicar la seva primera obra Persépolis. Es tracta d’una novel·la autobiogràfica escrita i il·lustrada en blanc i negre que relata les etapes fonamentals que van marcar la vida de l’artista. Passant per la seva infantesa en plena revolució islàmica a l’Iran fins a arribar a l’entrada de la vida adulta a Europa, Satrapi presenta qüestions relacionades amb el progressisme i el feminisme des del seu punt de vista.

Amb una gran influència de l’obra de David B. La ascención del gran mal, l’iraniana va ser rebuda per un públic que encara la desconeixia amb els braços oberts, cosa que la va ajudar a realitzar una producció cinematogràfica. L’obra gràfica de Persépolis va ser adaptada a la gran pantalla l’any 2007 per la mateixa Marjan Satrapi i Vincent Paronnaud. Aquesta adaptació va tenir una bona recepció per part de la crítica obtenint una nominació a la Palma d’Or i va aconseguir el premi del jurat en el Festival de Cannes 2007, un Goya i l’any 2008 va ser nominada a la Millor Pel·lícula animada als Oscar.

Reflexió de l’òpera prima

Persépolis s’ha convertit en una obra que s’aproxima al culte mitjançant una narració sobre la història recent de l’Iran i els canvis patits en el país persa. Mitjançant la ironia, la crítica al sistema del país i una gran càrrega emotiva, Satrapi no permet la indiferència.

Alhora, gràcies al seu estil gràfic de gran expressivitat i l’encant que presenta, l’obra contribueix a donar a conèixer aspectes de la cultura, religió, política i el paper de la dona en un país desconegut per la majoria d’occidentals com ho és l’Iran.

La continuitat de Satrapi

Des del llançament de l’òpera prima, Marjane Satrapi ha publicat un total de sis obres gràfiques alhora que quatre produccions cinematogràfiques.

Read more

6 claus bàsiques per entendre què passa al Kurdistan Sirià

AMÀLIA, JÚLIA I RUT – Turquia ha llançat una nova ofensiva militar contra el Kurdistan Sirià, pocs dies després que els Estats Units retiressin les seves tropes de la zona. Exactament, però, què està passant? Perquè l’exèrcit turc ataca les forces Kurdes de Rojava? Per respondre a aquestes preguntes hem parlat amb Clara Torres, membre de la Plataforma Azadî i del Comitè Jinelogi d’Europa en solidaritat amb el poble Kurd, i amb David Meseguer, periodista freelance especialitzat en l’Orient Mitjà i Nord Àfrica i doctor en Comunicació Social. 

Què és el Kurdistan?

El Kurdistan és una regió històrica i cultural que s’estén per una zona muntanyosa de l’Orient Mitjà. El poble kurd és la minoria ètnica sense estat propi més important de la regió. Els kurds són una població d’entre 25 i 35 milions de persones, unides per una cultura mil·lenària i una llengua pròpia. El seu territori es reparteix entre Turquia, Iraq, Iran i Síria.

Des de principis del segle XX, molts kurds lluiten pel reconeixement del Kurdistan com una nació autònoma, però tots els intents de formació d’un estat independent s’han reprimit. El poble kurd ha denunciat l’hostilitat del tracte rebut per les autoritats turques des de fa més d’un segle, quan entre 1920 i 30 es va restringir l’ús de l’idioma kurd i es va negar l’existència de la identitat ètnica kurda a la seva població. 

L’actual Revolució de Rojava (que vol dir oest en kurd, i és el nom que rep el Kurdistan Sirià) s’ha d’entendre dins de la lluita del moviment kurd, iniciada el 1978 amb la creació del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). El PKK és considerat un grup terrorista per Turquia, ja que des de 1984 ha estat líder de la freda guerra de guerrilles contra l’exèrcit turc. 

Hereves d’aquesta tradició, l’any 2011 es van crear les Unitats de Protecció Popular (YPJ i YPG), les milícies del Kurdistan Sirià que ara Turquia pretén eliminar. Les YPJ i YPG són la branca armada de l’organisme polític kurd del nord de Síria (Partit de la Unió Democràtica Kurda, PYD) d’inspiració marxista, que ara ha establert una Administració Autònoma del Nord i Est de Síria (NES). La configuració d’aquest autogovern ha estat possible dins l’inestable context de la guerra de Síria, on el règim de Bashar al-Ásad va cedir el control d’aquesta zona i la seva protecció contra Estat Islàmic als kurds. Així, el règim va poder centrar els seus esforços en la lluita contra els rebels a altres punts del país.

Aquest projecte d’autogovern al Nord de Síria està basat en el paradigma del Confederalisme Democràtic: la creació d’estructures socials i un sistema de salut propis, una economia basada en cooperatives i l’alliberació de les dones, entre d’altres. Fins ara, a més, s’ha procurat tenir en compte la diversitat de població del seu territori, multiètnic i multireligiós. Les recents i controvertides ofensives turques, però, posen en risc aquest experiment d’administració autònoma al marge de l’Estat Central Sirià i fan trontollar el fràgil equilibri ètnic de la regió. 

Quin és el paper dels Estats Untis?

Els Estats Units es van convertir en aliats dels kurds el 2014 durant el setge de la ciutat de Kobane per part de Daesh, en plena Guerra Civil Síria. Des de llavors, han mantingut una aliança tàctica, és a dir, els Estats Units i els membres de la coalició internacional proporcionaven armament i servien com a aviació aèria per a les milícies kurdes i de les Forces Democràtiques Sirianes, les úniques organitzacions que lluitaven contra Estat Islàmic a la frontera entre Turquia i Síria.

Aquesta aliança no tenia cap futur donades les discrepàncies ideològiques entre els dos actors. Un cop el Califat d’Estat Islàmic queda militarment derrotat, els Estats Units i els kurds deixen de tenir un objectiu en comú. En aquest moment, els nord-americans i els turcs acorden l’establiment d’una zona de seguretat amb patrulles conjuntes d’ambdós estats a la frontera turca, ja que Turquia argumenta que l’autogovern de Rojava suposa un perill per la seva seguretat nacional.

Amb la retirada de les tropes nord-americanes del Kurdistan Sirià, Donald Trump traeix als que havien sigut els seus aliats i dona llum verda a l’atac turc. Aquesta acció ha estat criticada pel Pentàgon i per senadors tant demòcrates com del mateix partit que el president. Per una altra banda, els Estats Units no són l’única potència que ha permès l’ofensiva. L’espai aeri kurd es troba sota control rus, de manera que la invasió també s’ha executat amb el beneplàcit de Rússia.

La retirada de tropes americanes permet l’atac turc- U.S. Air Force Staff Sgt. Jette Carr

Turquia ataca. Per què?

Turquia ataca perquè veu el poble kurd com una amenaça, donada la històrica discòrdia entre els kurds de la regió turca (un 20% de la població) i el govern turc. Erdogan, el president de Turquia, justifica l’ofensiva amb l’objectiu de crear una “zona segura” perquè els refugiats sirians puguin retornar a les seves llars després de la guerra, “preservant la integritat territorial de Síria”.

L’altra cara de l’objectiu és l’eliminació de les forces kurdes de la zona fronterera (zona nord-est de Síria), cosa que alguns observadors internacionals preveuen que serà una possible catàstrofe humanitària. L’objectiu militar de Turquia és la milícia kurda de les YPJ i les YPG. Turquia els vol eliminar perquè els percep com un grup terrorista, ja que aquestes unitats han tingut vincles amb el PKK (considerat organització terrorista per Turquia, però també per la Unió Europea i els Estats Units). 

L’atac turc serà el tercer que Ankara planteja a Síria des de 2016, deixant 60.000 desplaçats en 4 anys (segons l’Observatori Sirià per als Drets Humans). L’ofensiva turca ja sacseja el debilitat equilibri ètnic i polític de la regió.

La resistència Kurda

Per a les Forces Democràtiques Sirianes (FDS) i, en general, per a la població de Rojava l’atac de Turquia no ha estat del tot inesperat. Era el pitjor escenari imaginable, però era una possibilitat. És per això que des de les milícies s’havia planejat com fer-hi front. 

Tal com s’ha demostrat en la lluita contra Estat Islàmic, les forces kurdes i les seves aliades dominen la guerra cos a cos. Les possibilitats de resistència davant la invasió terrestre, per tant, són més àmplies. No s’ha d’oblidar, però, que Turquia avui en dia és un exèrcit  potent dins l’OTAN

Diversos milicians – hasakah1

Ara bé, el problema central és al cel. Les FDS no tenen capacitat militar per defensar-se dels atacs aeris turcs, perpetrats per avions militars però també per drons, una tecnologia més complexa i avançada. Davant d’això, les milícies kurdes exigeixen a l’ONU que declari Rojava una zona d’exclusió aèria, decisió que impediria a Turquia sobrevolar el nord de Síria. Es tracta, però, d’un escenari poc probable. Encara que Nacions Unides redacti una resolució favorable a l’exclusió aèria sobre el cel de Rojava, el Consell de Seguretat del mateix organisme té dret a veto. Rússia i els Estats Units en formen part, de manera que la decisió final és precisament a les seves mans. Cal entendre que aquests estats són, de fet, qui tenia control sobre aquest espai aeri i han donat el vistiplau a l’ofensiva de Turquia.

Conseqüències del atac

Davant una ofensiva militar d’aquestes característiques és important entendre quines en poden ser les conseqüències. En aquest cas, l’atac de Turquia ha desencadenat una crisi humanitària i moltes persones s’han vist forçades a marxar de la regió. Cal entendre que, sota l’autogovern liderat pels kurds, Rojava s’havia convertit en una zona força estable dins de Síria i una part important de les desplaçades per la guerra s’hi havia instal·lat buscant refugi.

Aquest gran volum de població desplaçada buida un territori on Turquia, si finalment n’aconsegueix el control, vol reassentar una part de les refugiades síries que ara acull. Això suposaria un canvi demogràfic molt important, ja que en general aquesta població és originària d’altres parts de Síria. El que es produiria és un procés de neteja ètnica: la població autòctona de la zona és forçada a marxar i substituïda per un altre grup.

Per altra banda, ara que els Kurds han perdut suports i protecció, el règim de Bashar al-Ásad podria aprofitar la situació i atacar Rojava pel sud amb el suport de Rússia i l’Iran. A més, algunes veus apunten que l’ofensiva turca també podria propiciar un ressorgiment d’Estat Islàmic, ara que les forces kurdes estaran mobilitzades en altres direccions. 

Tot plegat desestabilitzaria encara més l’Autogovern del Nord de Síria, un projecte polític únic dins el context de l’Orient Mitjà. I és que, encara que de manera experimental, es tracta d’una iniciativa que busca anar més enllà de l’Estat Nació i crear una estructura inclusiva ètnicament, confessionalment i culturalment. Cal destacar, a més, la seva reivindicació i defensa dels drets de la dona

Què ha dit la comunitat internacional?

Els països membres de la Unió Europea i de l’OTAN han condemnat l’ofensiva turca i han demanat la seva aturada, ja que desestabilitzarà la regió i danyarà als civils. Tanmateix, no han declarat la intenció de sancionar explícitament a Turquia. Alguns països de la Unió Europea, entre ells Espanya, s’ha decantat per mantenir un perfil baix donats els acords armamentístics que mantenen amb Turquia. Per una altra banda, el president truc, Recep Tayyip Erdoğan, ha amenaçat d’obrir el pas de més de 3 milions de refugiats cap a Europa si mantenen les crítiques a les seves polítiques. 

El president de França es posiciona en contra de la invasió turca al nord-est de Síria.

Qui no ha mantingut el silenci ha sigut la societat civil. Els kurds i els seus simpatitzants han organitzat manifestacions a ciutats de França, Alemanya, Àustria, Itàlia i Grècia per demanar a la Unió Europea que respongui davant de la invasió turca. Pel que fa a Barcelona, unes 400 persones es van reunir per assenyalar els còmplices de Turquia a l’Estat espanyol i per crear consciència social sobre la repressió que viuen els kurds diàriament.

Diverses ciutats s’han manifestat en suport a Rojava- Amàlia Garcia
Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies