LGBTIQ+, col·lectiu de lluites individuals

La majoria de comunitats integrades en aquest moviment tenen poca visibilitat a nivell social en contraposició a l’atenció que rep el col·lectiu d’homes gais

Celebració del dia de l'orgull LGBTIQ+
Els diferents col·lectius de la comunitat LGBTIQ+ defensen el moviment d’una lliure orientació i identitat sexual i de gènere el 28 de juny, dia internacional de l’orgull de la comunitat BRETT SAYLES

Cristina Poyato i Víctor Tortosa

Les sigles LGBTIQ+ engloben a tota una comunitat formada per diferents identitats i orientacions sexuals (com persones lesbianes, bisexuals, transexuals, intersexuals, queer, asexuals…) que no estan representades ni acceptades completament en la societat actual. Prova d’això són els diferents activismes que van sorgint amb l’objectiu de lluitar per a la defensa dels seus drets i millorar les seves situacions. Tanmateix, no tots els grups tenen la mateixa participació o representació en la lluita i, per tant, els seus problemes no queden reivindicats ni solucionats. La causa d’això es troba en el fet que la societat situa el seu focus d’atenció a únic col·lectiu: els homes cissexuals gais.

Associar una gran comunitat a únic grup s’explica per diverses raons. El fet de reclamar millores des d’una base social marcada per l’heteronormativitat i el patriarcat implica una major visibilitat dels grups que no qüestionen aquesta base. “És evident que tots aquells models d’orientació sexual que s’aproximen o s’assemblen més al model heterosexual probablement tindran unes condicions de realització menys difícils que aquells models d’orientació sexual, de sexe i de gènere que s’allunyen completament del model hegemònic”, ha explicat Enrico Mora, sociòleg i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). 

Amb aquesta idea, s’explica que el moviment gai tingui més representació que altres col·lectius, fins al punt que les reivindicacions de molts d’aquests grups queden relegades a un segon pla. Un exemple d’això és la celebració de l’Ace Week. Desde 2010, al llarg de la segona meitat del mes d’octubre, a escala global, s’organitzen tallers i conferències per educar entorn la realitat asexual. Tot i això, el ressò a la societat no és gaire fort, fet que comporta el desconeixement i la ignorància social del col·lectiu. “La invisibilització suposa no només que tu i els interessos com a tal no existeixen, sinó que a més, quan són representats, ho són de forma menyspreada”, ha afegit el sociòleg.

A més, la presidenta de la Asociación de Transexuales de Andalucía – Sylvia Rivera i també presidenta de la Plataforma Trans, Mar Cambrollé, ha afegit la idea d’un corrent assimilista de societat que mostra preferència per aquelles comunitats que reprodueixen els models establerts o que suposen petits canvis que no afecten l’estructura ja formada. “La política dels gais és una política que és fàcilment assumida pel sistema polític, cultural i econòmic; i que no molesta. Tenen més favors perquè són assimilistes, perpetuen els esquemes de dominació que el sistema no vol que es toquin”, ha apuntat l’activista.

D’aquesta manera, alguns col·lectius, com les persones transsexuals, defensen una política que s’allunya de l’heteronormativitat i del patriarcat. Intenten aconseguir uns drets i llibertats que respectin les seves necessitats pròpies, de la mateixa manera que d’altres són respectades. Per exemple, un dels punts pels quals ha estat lluitant la Plataforma Trans és aconseguir una llei a nivell estatal que permeti el canvi de nom i de sexe sense cap tipus d’exigències de peritació mèdica ni cirugia genital. Aquest fet no ho podrien haver aconseguit sense allunyar-se de les demandes col·lectives de la comunitat LGBTIQ+ per aprofundir en situacions més internes del seu grup. 

Manca de representació cultural i política

La falta de referents pels col·lectius pot funcionar com una causa més d’aquesta invisibilització. No és el cas del moviment de persones transsexuals o lesbianes, que tenen a personatges històrics que es remunten a les primeres revoltes a Stonewall (EUA) el 1969. Les activistes transgènere Sylvia Rivera i Marsha P. Johnson o l’activista lesbiana Stormé DeLarverie són alguns exemples de persones que van ser presents des dels inicis dels moviments pels drets i respecte dels seus col·lectius.

En canvi, la realitat de col·lectius com les persones bisexuals o intersexuals és una altra. Sobre el cas de la bisexualitat, la diputada de En Comú Podem, Mar García, ha recalcat que hi ha poc coneixement de referents històrics i una desinformació general sobre algunes orientacions o identitats sexuals. “És important que hi hagi representacions culturals on la gent es pugui sentir identificada i on la societat vegi que la bisexualitat existeix i que va més enllà d’una fase o d’una confusió”, ha afegit la també diputada a les Comissions d’Igualtat, Cultura, Discapacitat i Drets de la Infància, qui ha assenyalat la bifòbia com a element que contribueix en la falta d’informació.

Segons García, la bisexualitat “mai ha estat considerada com quelcom propi”. Això és, en part, degut al monosexisme predominant. La societat s’ha acostumat a atribuir les etiquetes d’heterosexual o homosexual, sense donar importància que altres realitats puguin existir. Aquesta negació d’identitat a les persones bisexuals, no és res més que una altra forma d’invisibilització.

Per altra banda, el desconeixement de certs col·lectius també pot suposar una sensació d’invisibilitat i vulnerabilitat. Aquesta és la situació de les persones intersexuals, algunes de les quals han estat sotmeses a intervencions quirúrgiques sota consell mèdic quan eren menors d’edats per aconseguir una suposada ‘normativització sexual’. Aquestes operacions no consensuades són conseqüència que encara se segueixi tractant la intersexualitat com a patologia, un problema comú a moltes comunitats i un dels motius pels quals lluiten amb el seu activismes.

Un altre factor perjudicial és la manca de representació a les polítiques públiques. Quan una identitat o orientació sexual o de gènere vol lluitar per aconseguir drets i llibertats, ha de ser representada per algú que estigui lluitant. Cambrollé, des de la seva lluita, ha explicat que “si el qui parla no és el subjecte polític, no parlarà per guanyar, perquè no té res a perdre”. Una afirmació que no només és remarcada per l’activista transsexual, sinó que persones d’altres col·lectius també comparteixen.

Un cas semblant va viure la Doctora en Antropologia Social i Cultural i docent a la Universitat de Valladolid, Concepción Unanue Cuesta. Ha comentat que en unes jornades internacionals va escoltar com “un home homosexual explicava què és i com ser lesbiana, com organitzar-se i quines passes donar”. En aquests casos i seguint l’afirmació de Cambrollé, qui ha de fer de veu del col·lectiu de lesbianes ha de ser una lesbiana. Per lluitar i aconseguir els drets que reclamen els diferents col·lectius, s’ha de viure en primera persona tota la problemàtica que, en la societat basada en l’heteronormativitat, viuen aquestes persones.

Obre el mapa en gran aquí.

Semblances amb la concepció heterosexual

Moltes vegades es parla dels problemes que hi ha fora de la comunitat, de la invisibilització i marginació derivada de la LGBTIfòbia, però aquesta problemàtica va més enllà d’això. Dins la mateixa comunitat trobem aspectes que recorden les desigualtats entre homes i dones presents a la societat. És el que es coneix com a plumofòbia, un aspecte que segons Cambrollé determina que “tot allò femení és subversiu”. Aquest és un problema de la societat global que ha transcendit dins la comunitat LGBTIQ+, de manera que intenta instaurar la idea que els homes són masculins i les dones femenines, i fomenta la marginació de les persones que trenquen els estereotips de gènere.

Per altra part, el professor Mora ha explicat com de la mateixa manera que existeix un “ordre heterosexual que regula com ha de ser aquesta heterosexualitat, també existeix l’homonorma”. Aquest concepte estableix una mena de guia als col·lectius homosexuals, una norma sobre com ha de ser l’homosexualitat i que en alguns termes “emula els models de l’heterosexualitat”. Tots aquests inconvenients que reprimeixen els diferents col·lectius tenen un objectiu en comú, ha explicat la docent Unanue Cuesta, “ets lliure de ser qui vulguis, però no facis una exhibició d’això”.

Motivació pel canvi 

Buscar solucions per posar fi a la invisibilització dels col·lectius és un punt a l’ordre del dia dels activistes que lluiten per aquest reconeixement. Des de fa temps el 28 de juny, dia de l’Orgull LGBTIQ+, no és l’únic dia de representació de la comunitat, de la mateixa manera que la bandera de la comunitat no és l’única que existeix. Aquesta iniciativa ha servit per evitar que alguns col·lectius quedin subrepresentats o no siguin escoltats. 

A més, el problema d’utilitzar un rètol ‘inclusiu’ amb una llarga quantitat de lletres és que només queden representades unes poques quan es parla de tots els grups de manera conjunta. Tanmateix, les lletres funcionen a la vegada com un camí cap a la visibilitat. “Crec que lo de les lletres és una cosa que no agrada a ningú perquè sembla que estem classificant i posant etiquetes, però a la vegada has de fer-ho per tal de visibilitzar que hi ha una comunitat específica amb uns problemes específics”, ha apuntat la diputada García. 

Dia a dia els diferents col·lectius lluiten per ser escoltats i, el que és més important, ser tractats d’igual manera que la resta de la societat. Els avenços aconseguits els darrers anys han estat importants per la comunitat LGBTIQ+, però a hores d’ara, encara queda molt camí per recórrer.

Read more

Lavabos només per a persones

La Pompeu Fabra és la primera universitat pública catalana que trenca amb l’encasellament per gènere incorporant lavabos inclusius.

Compartir lavabo amb el teu germà a casa i entrar en dos espais diferents en un lloc públic per fer exactament el mateix és contradictori. Històricament els espais públics que comportaven el despullament, com els lavabos o els vestuaris, s’han separat per sexes per pudor i per garantir la seguretat de les dones. Tanmateix, la Universitat Pompeu Fabra ha considerat que al 2019 aquesta separació ja no és tan rellevant i ha convertit alguns lavabos de les tres facultats per crear serveis lliures de gènere, en els que hi pugui entrar tothom.

Davant l’evolució de les societats, les universitats sempre intenten ser referents per altres institucions en qüestions socials. Per això, després de que l’any 2014 el Parlament aprovés la llei per garantir els drets de les persones LGBTI , l’any passat la Generalitat va publicar una guia en matèria de diversitat per les universitats, en què es precisava que per avançar en matèria d’igualtat s’havien de qüestionar les categories fixes i incorporar un enfocament interseccional del sistema sexe-gènere. 

A primera vista, incorporar lavabos mixtes pot no semblar rellevant per a tothom perquè hi ha molts joves que ja trenquen amb les categories assignades als lavabos en situacions concretes, com per exemple quan es troben amb molta cua per entrar al lavabo assignat al seu gènere. No obstant, els lavabos inclusius pretenen anar més al fons de la qüestió i canviar certes pautes i comportaments que es reiteren en la societat. 

L’Àlex és estudiant de periodisme i va ser de les primeres a realitzar el canvi de nom en l’expedient de la UPF. Segons explica, aquesta mesura “és una ajuda per totes les persones que no s’identifiquen amb cap dels dos gèneres assignats socialment, o per totes aquelles persones del col·lectiu LGBTI que se sentin més còmo des en un espai neutre”. Persones com ella, possiblement tindrien una transició de gènere més senzilla si els espais del seu entorn no les obliguessin a encasellar-se contínuament.

Inclusió per sentir-se còmode

La finalitat dels lavabos inclusius com expliquen des de la Unitat d’Igualtat és que tothom es pugui sentir còmode i identificar-se amb l’espai que utilitza. Per això, s’ha intentat que hi hagi “un lavabo neutre a cada edifici, i si pot ser a cada planta”, tot i que inicialment al campus de Poblenou se n’havien instal·lat més del compte. D’aquesta manera els estudiants que per diferents raons prefereixin seguir utilitzant lavabos separats per gènere puguin fer-ho. A part dels lavabos, la UPF també ha habilitat una zona de lactància a cada campus i lavabos on utilitzar la copa menstrual no hagi de suposar un problema. A dia d’avui, la Pompeu Fabra és la primera universitat catalana que té una política institucional en matèria de lavabos inclusius.

Dins de la comunitat universitària trobem opinions diverses entorn aquesta mesura, sobretot pel que fa a la seguretat que els lavabos amb separació de gènere proporcionen als col·lectius més vulnerables socialment. Tot i entendre aquest punt de vista, Olympia Arango, estudiant de tercer d’economia a la UPF, senyala que una porta amb un símbol tampoc pararà un potencial agressor i considera que la universitat és un bon espai per començar a normalitzar la inclusivitat.

Tot i els progressos en matèria de gènere, el sexisme present en la cultura de masses i en la publicitat, segons el catedràtic en sociologia, Jordi Guiu, “no ajuden a trencar amb la diferència sexe-gènere”. El rol de les universitats, doncs, passa per senyalar cap on hem de caminar com a societat per assolir la igualtat en tots els àmbits.

Read more

L’olimpisme es pronuncia sobre intersexualitat

Olga Folch (@olga_folch)

El  Tribunal d’Arbitratge Esportiu (CAS) s’enfronta aquesta setmana a les vistes del procés d’apel·lació de Caster Semenya contra la nova regulació de la Federació Internacional d’Atletisme (IAAF) que apartaria de les competicions a les dones intersexuals. Les vistes han començat aquest dilluns a la seu del CAS, a Lausana, i s’allargaran fins divendres 22 de febrer.

Caster Semenya, atleta sud-africana i campiona olímpica dels 800 metres llisos, va néixer amb testicles interns i té un nivell de testosterona tres vegades superior a l’habitual en dones. Aquestes característiques són pròpies d’un Desenvolupament Sexual Diferent (DSD) anomenat hiperandrogenisme.

Captura de pantalla 2019-02-19 a les 16.40.45 

Semenya reclama el seu dret a seguir competint sense medicar-se o sotmetre’s a una cirurgia, solucions que proposa la federació per a aquelles atletes que es vegin apartades per la nova legislació. La nova normativa s’aplicaria en determinades proves, com en el cas de Semenya que corre els 800 metres llisos.

El canvi en la regulació s’havia de començar a aplicar l’1 de novembre de 2018, però s’ha aplaçat al 26 de març pel recurs de la sud-africana. Aquest retard tindria com a conseqüència que les atletes amb DSD i amb alta testosterona no podrien competir durant sis mesos des de l’aplicació del nou requisit- per tal de medicar-se- de manera que es perdrien la majoria de les competicions d’aquest 2019.

41318496760_1a6f612793_k

Els advocats de Semenya consideren que el seu cas és diferent dels d’altres atletes transgènere, perquè diuen que va néixer com a dona i legalment sempre ha estat reconeguda com a tal. Creuen que impedir que corri en categories femenines seria un acte discriminatori. A més, al·leguen que no ha estat científicament demostrat que un nivell més alt de testosterona sigui el factor més determinant en el rendiment esportiu de les dones.

La IAAF tampoc no ha aportat cap prova prou sòlida que demostri una relació directa entre el nivell de testosterona i l’avantatge competitiu. Tot i així, la federació sosté que la testosterona, tot i no ser l’únic element, sí que determina el per què de separar homes i dones en esports. Asseguren que tan sols vetllen per igualar les condicions competitives.

També cal tenir en compte que, mentre els homes amb un nivell de testosterona atípicament alt no són exclosos de competir en categories masculines – ni es considera que això suposi un avantatge injust- les dones veuen qüestionada la seva identitat i són apartades de la seva professió.

Nacions Unides i Human Rights Watch ja han demanat a la IAAF que no imposi la norma de la reducció de testosterona, considerant-la discriminatòria. Semenya també compta amb el suport del govern de Sud-Àfrica, que ha impulsat la campanya NaturallySuperior per donar ressò al cas per xarxes socials.

El cas de Caster Semenya no és l’únic pel que fa a atletes intersexuals que s’han vist vetades a les competicions. Al llarg de la història, des de la irrupció de les dones al món professional de l’esport, s’han dut a terme nombroses proves de verificació de sexe de les atletes, arribant a extrems humiliants i discriminatoris. Des de fer-les desfilar nues davant un “jurat” de ginecòlegs, a “certificats de feminitat” i proves de cromosomes.

Verificant el sexe de les atletes

Fes clic per descobrir altres casos històrics d’atletes intersexuals. 

El recurs de Semenya obligarà al màxim òrgan de govern esportiu a pronunciar-se sobre la intersexualitat, enfrontant-se a un debat que transcendeix el món de l’esport.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies