L’assassinat de la periodista Daphne Caruana segueix tacant el govern de Malta

La periodista anticorrupció va ser assassinada amb una bomba al seu cotxe per haver revelat que el país s’havia convertit en un paradís fiscal

Anna Reig, Júlia Claramunt

El president de Malta, Joseph Muscat, va dimitir el passat 13 de gener a causa de les seves possibles implicacions en l’assassinat de la periodista Daphne Caruana Galizia, comès el 16 d’octubre de 2017. Aquesta setmana, l’advocat Robert Abela ha estat escollit com a nou líder del Partit Laborista i serà l’encarregat de substituir-lo. 

El passat novembre, el taxista Melvin Theuma va ser arrestat per la seva connexió amb un cas de blanqueig de capital independent del cas de Caruana Galiza. Però va donar informació a la policia sobre aquest últim a canvi d’immunitat. Segons ell, Yorgen Fenech va ser l’instigador de l’assassinat i hi havia membres del govern que estaven al corrent de la conspiració. El 26 de novembre de 2019 tant Keith Schembri com Konrad Mizzi van anunciar la seva dimissió com a ministres i Christian Cardona va suspendre les seves funcions fins que la investigació policial s’acabi. Va ser poc després de saber-se aquesta informació que Muscat anunciava que la seva retirada es duria a terme a meitat de gener. 

La periodista Daphne Caruana Galizia va ser assassinada amb un cotxe bomba el 16 d’octubre de 2017, a pocs metres de casa seva. A l’edat de 53 anys, Caruana era la periodista més reconeguda de Malta: el seu blog Running Commentary era el més influent de l’illa i la reportera s’havia encarregat de destapar diversos i complexos escàndols de corrupció, entre ells la branca maltesa dels Papers de Panamà. La seva implicació en aquesta investigació, que involucrava a membres del govern maltès, li va valdre la 26a posició a la llista de “Les 28 persones qui fan moure Europa”, del diari Politico Europa. Tanmateix, també va ser la principal suposada causa del seu assassinat, tot i que el cas encara no té conclusions definitives.

Anna Reig i Júlia Claramunt

Read more

Líbia: La guerra de mai no acabar

A tan sols 300 quilòmetres de Lampedusa, territori italià, s’hi troba Trípoli, una ciutat sota setge. Des de fa més de deu mesos, l’antiga capital de Líbia està sent atacada sense pietat per les tropes del general Haftar. Aquest és només el darrer episodi de la sagnant guerra civil en que viu atrapat aquest país africà des del 2014. La caiguda del dictador Gaddafi va deixar Líbia dividida entre diverses faccions que es disputen el control del poder polític i, encara més important, del petroli.

L’elevada presència d’or negre al país ha fet que, tot i el poc ressò de la guerra a la premsa occidental, estats com Rússia, Turquia, Qatar o Aràbia Saudita s’hagin afanyat a involucrar-se en un conflicte que recorda força al de Síria. Però com va començar tot?

Muammar Abu Minyar al-Gaddafi«Muammar Abu Minyar al-Gaddafi» by Martin Beek is licensed under CC BY-NC-SA 2.0

Una transició fallida

El 20 d’octubre de 2011 un grup de rebels, inspirats per les Primaveres Àrabs, van capturar i executar a Moammar al-Gaddafi a les proximitats de la seva ciutat natal: Sirte. La campanya militar que l’OTAN va llançar sobre Líbia, liderada per França, va ser clau per a l’enderrocament del règim pseudosocialista imposat pel general Gaddafi el 1969. Durant la primera dècada del segle XX el líder libi havia estat un fidel aliat d’occident: Europa li donava suport polític a canvi d’evitar l’arribada de migrants subsaharians al vell continent.

Si vols saber més sobre la història recent d’aquest país, aquí te’n fem un resum:

Derrocat el dictador, tot sembla indicar que els libis estan a punt d’iniciar una transició cap a la democràcia. Les eleccions del 2012, amb un 61% de participació, van donar la victòria a l’Aliança de Forces Nacionals, un partit de tendència liberal encapçalat per Mahmud Jibril. Però el país era un polvorí on, més enllà de l’escassa zona d’influència del nou govern, diverses milícies armades, moltes d’inspiració salafista, seguien fent el que volien.

Uns nous comicis, celebrats el 2014 i amb una participació molt més baixa (41%), van fer esclatar el conflicte. Els diputats islamistes del Congrés General es van negar a acceptar els resultats electorals. A partir d’aquest moment es creen dos poders paral·lels: el Congrés (amb seu a Trípoli) i la Cambra de Representants (traslladat a Tubruq).

032«032» by Nasser Nouri is licensed under CC BY-NC-SA 2.0

Paral·lelament, l’avanç militar de grups com Estat Islàmic en territori libi va portar al general Khalifa Haftar a iniciar, el 2014, una campanya coneguda com a Operació Dignitat. Haftar, antic aliat de Gaddafi i exiliat durant dècades als Estats Units, va aprofitar el seu poder per llançar-se a intentar conquerir tot el territori libi en nom de la Cambra de Representants.

Qui és qui a Líbia?

Aquest mapa mostra la situació actual del conflicte (Font: @Suriyakmaps):

Verd: Zona controlada pel Govern d’Acord Nacional (GNA) – Fayez al Serraj
Vermell: Zona controlada per l’Exèrcit Nacional Libi (LNA) – Khalifa Haftar
Blau: Zona controlada per milícies independents

Prime Minister of Libya visits NATO«Prime Minister of Libya visits NATO» by NATO is licensed under CC BY-NC-ND 2.0

L’ONU reconeix com a legítim el Govern d’Acord Nacional (GNA), liderat per Fayez al Serraj i amb seu a Trípoli. Aquest govern és l’hereu del Congrés General i, tot i els suports internacionals que l’emparen, té poc poder efectiu i territorial. Els seus principals aliats són Qatar, Itàlia i Turquia, que recentment va decretar l’enviament de part del seu exèrcit a Líbia. Fa un parell de dies Erdogan parlava de donar una «lliçó» a Haftar, enemic declarat dels interessos turcs.

С.Лавров и Х.Хафтар | Sergey Lavrov & Khalifa Haftar«С.Лавров и Х.Хафтар | Sergey Lavrov & Khalifa Haftar» by МИД России / MFA Russia is licensed under CC BY-NC-SA 2.0

La major part del territori està en mans de l’Exèrcit Nacional Libi, comandat per Haftar i recolzat per Egipte, Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs. Tot i que el Kremlin ho ha negat reiteradament, la presència de mercenaris del Grup Wagner en territori libi faria sospitar que Rússia és un actor important en aquesta guerra. L’altre convidat de luxe és França que ha desenvolupat un doble rol en el transcurs del conflicte. D’una banda, com a membre de la Unió Europea, reconeix el govern de Trípoli (GNA), de l’altra, cal esmentar la descoberta de míssils francesos en arsenals dels partidaris del govern de Tubruq. Aquesta troballa se suma al fet que Emmanuel Macron fou el primer líder occidental en entrevistar-se amb Haftar.

Fins quan durarà la guerra?

El passat vuit de gener, Putin i Erdogan van aprofitar la inauguració del gasoducte Turkstream per demanar la firma d’un alto al foc a Líbia. Tot semblava indicar que l’acord arribaria amb la reunió celebrada a Moscou el passat dimarts però Haftar va decidir abandonar sobtadament les conversacions, marxant de la capital russa sense firmar cap acord.

Segons Aguila Saleh, portaveu de la Cambra de Representants, «la guerra seguirà«. Tenint en compte aquestes declaracions, tot fa pensar que la cimera de Berlín, prevista pel diumenge, quedarà en un acte de mer simbolisme.

El retorn de l’estabilitat a Líbia sembla interessar més a Merkel i als seus homòlegs europeus, en la seva obsessió per mantenir controlat el flux migratori africà, que a Haftar, més interessat a guanyar la guerra com més aviat millor.

Per saber més sobre la influència de Rússia a Líbia i d’altres països de l’Orient Mitjà podeu consultar aquest article de Laura Polo Dalfó.

Read more

ALERTA VERMELLA A L’IRAN

El país pèrsic ha de fer front a una profunda crisi que posa a prova els seus límits polítics i militars

10 de gener de 2020

Les tensions que inquieten l’Iran i el món sencer han anat més enllà de l’enfrontament politicomilitar amb Estats Units. El país sembla ser l’epicentre de calamitat i el perill després que en menys de 24 hores s’hi produís un accident aeri amb 176 víctimes mortals i un terratrèmol de magnitud 4,5 al seu territori. Aquestes tragèdies no intencionades han coincidit amb l’increment del caràcter bèl·lic iranià després d’efectuar un llançament de míssils balístics a bases estatunidenques d’Iraq.

Grups de manifestants iranians esquincen una bandera estatunidenca en protesta als atacs i l’assassinat del general Soleimani

És complex trobar una relació certera entre els adversos successos que estan focalitzant tota l’atenció internacional en l’Orient Mitjà. A més, la situació de conflicte ha escalat per culpa de la gravetat dels dos recents accidents. El risc sísmic ha amenaçat l’única central nuclear del país, Bushehr. Una fuita o problema en la mateixa hauria provocat una crisi que desestabilitzaria l’Iran en la realització d’estratègies de ‘venjança’ i autodefensa enfront EEUU. Els efectes no han assolit les probabilitats de desastre però han incrementat la ja forta alarma.

Per una altra banda, la implicació iraniana en la col·lisió a prop de Teheran de l’avió Boeing 737 d’Ukraine International Airlines és aparentment nul·la. No obstant això, hi ha sorgit incertesa i desconfiança a causa de la negativa iraniana d’entregar a la companyia les caixes negres d’un avió sinistrat que era jove -estrenat dos anys enrere- i la confirmació d’una suposada bona condició a una revisió recent. La idea d’un possible atemptat també faria trontollar els plans defensius i ofensius del país pèrsic.

Peces del Boeing 737 sinistrat i equips de rescat.
Víctimes mortals de l’accident.

Arran de l’incident i de la constant advertència d’atacs aeris, nombroses companyies aèries han cancel·lat tots els seus vols sobre el Golf. L’Administració Federal d’Aviació dels Estats Units (FAA) ha liderat la iniciativa de precaució, a la qual s’han unit empreses com Lufthansa (Alemanya), Air Canada, Air France i la mateixa línia ucraïnesa afectada. La investigació sobre un possible abatiment de forma accidental per un míssil iranià -en considerar que era un avió estatunidenc en missió de represàlia- està sent realitzada sota les acusacions del Canadà i els EUA. El règim de Teheran nega la inculpació i incita a desmentir les especulacions amb una anàlisi més profund i continuat.

En un context de distensió, després de la intensa jornada de decisius i ardus esdeveniments, la confrontació directa s’ha rebaixat per donar pas a negociacions i subtils avenços. Els cops que han sacsejat Iran l’obliguen a equilibrar-se a la vegada que Donald Trump interpreta un abandonament dels seus objectius bèl·lics i augmenta les sancions econòmiques pels pactes nuclears. La conjuntura encara és delicada i candent, estant subjecta a les futures concessions.

Manifestants nord-americans protestant sobre el possible futur enfrontament bèl·lic dels EUA amb l’Iran si continuen les represàlies.

IRAN AFRONTA L’IMPACTE DE LA MENTIDA

14 de gener de 2020

El preu de la mentida. Això és el que el govern iranià haurà de pagar d’aquí en endavant per compensar tota la corrupció i manipulació a què sotmès, no només la mateixa població del país, sinó també el món sencer amb l’emmascarament d’un assassinat massiu.

La mateixa alerta vermella absoluta que es mencionava anteriorment va catapultar el règim de Hasan Rohaní a actuar precipitadament degut la por i la inseguretat que els guiava en les seves operacions i estratègies militars contra l’exèrcit nord-americà, considerant les nombroses amenaces de Donald Trump (atacar 52 localitats iranians). D’aquesta manera, la República Islàmica va mantenir la seva distància amb l’accident del passat 8 de gener desmentint possibles implicacions per enderrocament no intencionat i encobrint sospites negant-se a col·laborar en la investigació.

Després que mitjans internacionals de gran influència com el New York Times i que augmentessin les pressions estatunidenques i canadenques per resoldre l’enigma, el govern de Hasán Rohaní va confessar que havien fingit durant dies per evitar que sortís a la llum una veritat complexa i dolorosa: dos míssils de curt abast van impactar contra l’avió recentment enlairat en la creença que era un atacant estatunidenc.

Les forces armades i els governadors d’Iran han mostrat el seu dol i condolences per l’autoria dels injustificables successos que van posar fi a la vida de 176 persones, majorment canadencs i iranians. La commoció tant internacional com nacional que va provocar la revelació ha provocat, però, multitudinàries protestes internes -sobretot estudiantils- que manifesten la disconformitat amb el règim sota eslògans com «A baix la dictadura!», «¡Guardians [de la Revolució] incompetents!» i «Assassins de gent!». Es considera que la ineficàcia i la perversió de l’administració ha de portar a una dimissió -sobretot del líder islàmic suprem Alí Hoseiní Jamenei- però les forces de l’ordre estan reprimint els descontent, tot i tenir ordres de no aplicar violència per evitar augmentar tensions.

Grups iranians de manifestants joves reclamen justícia, el passat diumenge 12 de gener.

L’estat pèrsic està certament debilitat i ha de fer front a molts reptes, entre els quals es tem una guerra amb la superpotència dels EUA. Tant la població estatunidenca com iraniana expressa la negativa d’arribar a relacions bèl·liques que suposarien brutalitats per ambdues parts i el món sencer. Els problemes de base per les sancions i el negoci petrolier són el fonament d’una pau que depèn del diàleg i la distensió.

ESTATS UNITS: PUNT D’INFLEXIÓ A L’ORIENT MITJÀ

Les superpotències no pertanyen només al passat sinó que els Estats Units encara disposen de les facultats i responsabilitats característiques d’una. La seva implicació internacional se’n deriva de les dinàmiques relacions que té amb els seus aliats i dels recursos dels quals disposa per resoldre i comportar canvis transcendentals al món. Així, són autoritzats a intervenir on i quan ho considerin oportú amb el propòsit de salvaguardar els seus interessos particulars i protegir-se.

La Península Pèrsica és un nucli de constants enfrontaments pel gegant nord-americà. Més enllà del conflicte israelià-palestí, la implicació estatunidenca al territori va esclatar amb la guerra del Golf el 1991 i va marcar els precedents a un prolongat xoc entre els EUA i el Pròxim Orient que va tornar a dinamitzar dotze anys després amb la guerra d’Iraq, finalitzada el 2011.

L’estabilització de les problemàtiques està lligada a factors molt complexos com el flux del petroli i la disposició d’armament nuclear de destrucció massiva. Actualment, també s’hi suma la lluita contra el terrorisme.

La confrontació amb l’Iran encara no ha adquirit un caire bèl·lic, però Donald Trump no està disposat a seguir els passos de Obama el 2011 negant-se a intervenir a Síria per evitar pèrdues majors. Ell afirma la preparació del seu país per afrontar una guerra, però està reculant les agressives intencions a la mínima oportunitat. El transcendental impacte i els costos que suposaria determinen vacil·lacions per salvaguardar la pau.

Video explicatiu del conflicte prolongat a l’Orient Mitjà. (VOX)
Read more

El dilema moral de un corresponsal de guerra

¿Mirar o actuar, ayudar o grabar?

Marta Bieto

El cronista bélico es la figura que da voz a todas aquellas personas que no la tienen, a veces opacada por los gobiernos, regímenes incompatibles con la libertad de expresión u otras por la fría mirada de occidente. A pesar de poner en riesgo su vida en busca de una transparencia periodística, se encaminan hacia el frente exterior para promover la información internacional. Esa misma, la que según el magnate de los medios Rupert Murdoch, no vende (Lenguineche, 33). Siempre sin esperar estar en primera página, porque nunca hay muertos suficientes en una guerra para obtener tal honor. Aun así, muchos siguen luchando para que llegue al público una información fiable, contextualizada y honesta. 

“La primera baja cuando llega la guerra es la verdad”. Estas fueron las palabras pronunciadas por el senador estadounidense Hiram Johnson en 1917, durante la Primera Guerra Mundial. Cuando el corresponsal de guerra no ejercía sus funciones como ahora. Cumplían con los intereses de los bandos participantes en el conflicto, vistos como simples aparatos de propaganda bajo el control informativo de los militares y la censura de los medios por los que trabajaban. Pero la Guerra de Vietnam marcó un antes y un después en la historia del periodismo. Los medios no callaron ante “la inevitable derrota en un conflicto sin salida y sus consecuencias, con miles de bajas entre los soldados americanos y un coste económico inabarcable» (Lenguineche, 32). Esto resultó como un “absurdo y sinsentido” para la opinión pública, que acabó rechazando la continuidad de la guerra a partir de manifestaciones y protestas. Y no menos importante, en la liberación del oficio periodístico.

Pero no todo son heroísmos, muchos corresponsales han perdido su vida en el intento de cumplir con su profesión. Suman 2.649 los periodistas asesinados en el mundo en lo que va desde 1990 hasta 2019, según datos de la Federación Internacional de Periodistas (FIP). Siendo 2004, 2006 y 2007 los años más críticos, con 129, 155 y 135 muertes por año, respectivamente. Todos ellos, meros transmisores de información cuyo objetivo cumplen como el auténtico norte de su vida. Por esto mismo, muchos no asumen otros riesgos que el que ya están asumiendo, ir a una zona de conflicto a documentar lo que ocurre. Los cuatro pasos clave que no puede olvidar un corresponsal de guerra los da Rosa Meneses, reportera del diario El Mundo. A sus espaldas lleva la guerra del Líbano, la revolución tunecina y los conflictos de Siria y Libia. “Ir, ver, contar y volver”. Cuatro máximas para no correr riesgos.

Pero, pongamos por caso una situación de peligro. Un compañero es herido de gravedad. Más concretamente, cuando se está desangrando después de que un tanque estadounidense abra fuego hacia un hotel de Bagdad donde comparte alojamiento la prensa internacional. En el manual de seguridad para periodistas en zonas de riesgo publicado en 2015 por Reporteros Sin Fronteras se recoge que un corresponsal de guerra debe “tener conocimientos de primeros auxilios, no para uno mismo, sino para socorrer a un compañero”. Un debate ético que confronta la profesión y la moralidad. 

¿Qué impera entonces? Ante los ojos del conjunto de periodistas que vislumbraba la fatídica situación el 8 de abril de 2003, fue su ética periodística la que prevaleció, por encima de la personal. Ahí estaban José Couso (37 años), corresponsal de Telecinco y el cámara ucraniano Taras Protsyuk (35 años) de la agencia Reuters. Ambos perdieron la vida ese día. 

José Couso, E.M. (2003)

Un periodista muerto no cuenta una noticia. Esta era una de las premisas que se planteaba en las jornadas de corresponsales de guerra Al pie del cañón: información de conflictos en la era digital. La Primavera Árabe organizadas por la revista digital M’sur en la Fundación Tres Culturas de Sevilla. No obstante, las víctimas siguen siendo el punto de mira de los cámaras de guerra. Así lo pudo comprobar Jon Sistiaga a comienzos de la Guerra de Irak, cuando su compañero de profesión y de medio fue alcanzado por el tanque que fijó las coordenadas hacia el Hotel Palestina, declarado ‘posible objetivo militar’ 48 horas antes (Jar Couselo, 272). Relataba Sistiaga en su libro Ninguna guerra se parece a otra como la mayoría entraba grabando la escena. Y sigue, “Normal. Yo hubiera hecho lo mismo. Los periodistas tenemos un fuerte instinto de curiosidad”.

Me fijé que en la recepción del hotel estaban todos los periodistas que habían salido huyendo de sus habitaciones y que muchos de ellos llevaban cámaras. Miré la cara ensangrentada de José, su barbilla destrozada y quise ahorrar esa imagen a su familia. Le tapé el rostro con la sábana y le dije que íbamos a salir del hotel, que había muchas cámaras grabando y no quería que lo filmarán.

Sistiaga, 2004: 336-337

Los periodistas son la voz de lo que está pasando. Pero muchas veces, la población civil que está en zonas de conflicto necesita algo más que héroes de la información.

The Terror of War, Nick Ut (1972)

Un ejemplo es el caso de ‘The Terror of War’. Fotografía ganadora de un Premio Pulitzer en 1973, capturada por el periodista Huynh Cong Ut (Nick Ut) de la agencia Associated Press en la carretera 1 de Trang Bang (Vietnam).  La imagen muestra la huida de unos niños que dejan atrás su aldea, recién bombardeada con napalm por la aviación survietnamita el 8 de junio de 1972, los horrores de la guerra. 

Kim Phuc, la niña que aparece desnuda, sufría muy graves quemaduras. Tras capturar el momento, Cong la llevó a un hospital, “donde pudo salvar la vida”. (Linde, 24)

Quien no tuvo tanta suerte fue Omaira Sánchez.

Omaira fotografiada por Frank Fournier, ganó el World Press Photo en 1985.

Y no se pudo hacer nada?… ¿Por qué no la sacaron?”, se preguntaba Evaristo Canete, uno de los grandes reporteros gráficos de Radiotelevisión Española (RTVE) (Lenguineche, 231). Han pasado casi 35 años de la tragedia natural de aquel 6 de noviembre de 1985, cuando la ciudad de Armero (Colombia) quedaba sepultada bajo la erupción del volcán Nevado del Ruiz, que acabó con la vida de 26.000 personas. Entre ellas, la de Omaira. Una niña de trece años que quedó atrapada entre el barro y los escombros de su casa. Después de setenta horas de terrible agonía, murió delante de las cámaras de televisión, encendidas desde el primer instante. 

Un miembro de Defensa Civil la había descubierto al amanecer […] Él fue quien nos llamó al vernos grabar cerca de allí. […] ¿Son ustedes de prensa? No es a la prensa a quien necesitamos, miren. Con un gesto nos señaló a la niña que nos observaba esperanzada. La cámara, como es normal, ya estaba grabando desde que el joven nos requirió.

Evaristo Canete, 2010: 231

El periodista, entonces, ¿ha de prestar auxilio o ha de transmitir la información, abstrayéndose de la realidad? 

REFERENCIAS:

JAR COUSELO, Gonzalo (2007) La protección de los periodistas en caso de conflicto armado.

LENGUINECHE, Manuel y SÁNCHEZ, Gervasio (eds.) (2002) Los ojos de la guerra.

LENGUINECHE, Manuel y MARTÍN, Aurelio (2010) Seguiremos informando.

LINDE NAVAS, Antonio (2007) El periodista moral. Dilemas de la información y la comunicación.

SISTIAGA, Jon (2004) Ninguna guerra se parece a otra.

Read more

Indonèsia dona un pas endavant per frenar el terrorisme

El dimecres 13 de novembre un home va cometre un atac suïcida en una comissaria de Medan, ciutat de l’illa de Sumatra, en la que va explotar-se, ferint a sis persones. La policia indonèsia no ha torbat vincles amb cap dels grups jihadistes que des de fa anys actuen en l’arxipèlag sud-asiàtic.

La policia d’Indonèsia investiga la casa de l’executor de l’atac a la comissaria de Medan. AFP

Aquest atac es dona un mes després que un home amb vincles a grups islamistes radicals apunyales al ministre de seguretat indonesi Wiranto. L’atac va ser el primer acte contra un oficial del govern indonesi que un grup islamista ha aconseguit realitzar. L‘atacant va ser identificat com a Syahrial Alamsyah, un membre de Jamaah Ansharul Daulah (JAD), el grup pro-Estat Islàmic més gran d’Indonèsia, que actualment està dividit en motles cèl·lules que dificulten la feina dels policies per eliminar-les. El JAD va ser el grup darrere dels diversos atacs bomba contra esglésies catòliques al maig del 2018.

La República d’Indonèsia està formada per 17.508 illes, el que dificulta la seguretat dels civils davant dels grups terroristes de caràcter jihadista que han anat apareixent a les ultimes dues dècades en el país. Un dels primers grups islamistes radical va ser Darul Islam, que a la dècada dels anys 50 va intentar instaurar un califat islàmic a Indonèsia a través de varies rebel·lions que van acabar fracassades.

Malgrat els atacs terroristes que han afectat turistes, civils i membres del govern, Indonèsia és un dels països que més ajudes materials dóna a l’Estat Islàmic. A més a més, segons han informat fonts de l’Agència Nacional contra el Terrorisme (BNPT), més de 700 indonesis s’hi han afiliat al grup terrorista. Mostres del gran nucli de islamistes radicals que viu en el país.

Un nucli de radicals que s’ha de diferenciar dels 200 milions de musulmans -un 88% de la població, que es divideix en les diferents branques d’aquesta religió- que viuen a Indonèsia, la major part d’ells, moderats, sent el país amb major població musulmana del món, un 13% del total.

Un 88% de la població indonèsia és musulmana, la majoria moderada

Entre el 2000 i el 2010 es van matar 55 persones acusades de ser radicals, i se n’han arrestat 583, segons la policia indonèsia. El govern va crear el 2003 el Densus 88, una unitat per parar el terrorisme en col·laboració amb els Estats Units i Austràlia, i que ha aconseguit debilitar el grup Jema’ah Islamiyah.

Davant aquesta situació, el portaveu del govern Fadjroel Rahman, va afirmar que «els grups terroristes serien perseguits, capturats i portats a la justícia». Aquesta situació de vigilància costant es va iniciar l’octubre de 2019 quan uns 50 guerrillers indonesis i les seves famílies, que havien estat prèviament preses a Síria quan estaven lluitant amb l’Estat Islàmic, van escapar de la presó amb la invasió turca de la zona kurda de Síria, segons va informar un soldat del bàndol contrari al Post. Esperant una retornada d’aquests 700 indonesis al país, el govern de Widodo va ampliar la seguretat i els controls als aeroports per tal d’evitar la seva tornada, que com afirma l’expert en lluita contra el terrorisme Noor Huda Ismail, podria energitzar les cèl·lules d’EI existents.

Davant l’atac a la comissaria de Medan, la policia de la província ha arrestat a un jove de 24 anys, a Depok, a la província de West Java. Es creu que Wiji Joko Santoso, està lligat amb el grup Free Syria Army (FSA) i que hi ha viatjat a Síria el 2012 amb líders del grup Jemaah Islamiah, on se’l va instruir en matèria de bombes, a més d’anar a un camp paramilitar al sud de les Filipines -un dels altres països més afectats pel terrorisme islàmic-.

Davant aquest panorama el govern de Joko Widodo ha decidit iniciar un seguit de mesures per eliminar els grups islamistes que, els experts es qüestionen si serviran de res quan es conti finançant l’Estat Islàmic per interessos econòmics.

Read more

Un mes de revolta xilena

Fa exactament 31 dies, el govern xilè liderat per Sebastián Piñera decidia apujar el preu del bitllet de metro. De 800 a 830 pesos, que en l’economia de la gent treballadora xilena és un augment molt gran. Tant, que suposava que gastessin el 20% del seu sou en transport. Això, sumat en la profunda desigualtat present a l’estat llatinoamericà, va desencadenar un clima de protesta, un clima de revolta, de voluntat de canvi per part de les classes populars. Un clima que, un mes més tard, encara sembla lluny de refredar-se.

La pujada del bitllet de metro va ser l’espurna que va encendre el foc. Un foc que s’havia anat preparant després de molts anys amb profunda desigualtat. Ràpidament, les reivindicacions dels manifestants van deixar de ser només el bitllet de metro, per exigir una nova Constitució, un millor sistema de pensions, i millor salut, entre d’altres.

Sembla que la primera demanda pot arribar a bon port, ja que el passat dijous alguns partits van arribar a l’acord de convocar un plebiscit el mes d’abril per veure si la població vol canviar una Constitució aprovada durant la dictadura xilena. Tot i aquest assoliment, res indica que els manifestants es donin per satisfets, ja que moltes de les seves demandes no han estat ateses. Emiliana Chateau, estudiant de sociologia a la Universitat Catòlica de Xile i manifestant activa en les protestes, explica com s’ha desenvolupat aquest mes en una interessant entrevista.

Para situarnos, ¿Cómo empezó el movimiento? ¿Cuáles son sus principales demandas?

El movimiento partió hace un mes porqué se subió el pasaje de metro. Entonces la gente empezó a evadir el metro y a saltarse los torniquetes para no pagar. Porque lo subieron de 30 pesos que es un montón de plata, o sea, con la subida del precio del metro el gasto que tenía que hacer una persona trabajadora que tenía el precio mínimo en transporte era como del 20% de su sueldo.

Como el gobierno respondió muy violentamente, con la policía en el metro reprimiendo muy violentamente, el resto de la población se enfureció. Ha ido después escalando mucho la violencia, sobre todo los primeros días. Terminaron los militares a la calle. Entonces se comenzaron a reivindicar muchas más demandas que solo el pasaje.

Las principales demandas son una nueva Constitución, porque la que tenemos fue creada en dictadura y genera un país muy desigual, muy neoliberal, un estado subsidiario. Una de las reivindicaciones era que saliera el ministro de Hacienda y que devolvieran los militares a los cuarteles, que dejara de haber estado de emergencia.

Eso ocurrió al final de la primera semana de movilizaciones, se cambió el gabinete, en parte, de ministros. Se acabó el estado de emergencia y el toque de queda. Se ha pedido alza en el salario mínimo, baja en el precio de los medicamentos, mejor salud, mejores pensiones, porque el sistema de pensiones de capitalización privada en Chile hace que haya personas que tengan pensiones de hasta 25000 pesos que no es nada.

¿Cuáles son los principales actores implicados?

¿Después de un mes con tanta movilización, la gente sigue igual de motivada que el primer día?

¿Qué medidas ha tomado el gobierno?

El gobierno, después de como dos, tres días de movilizaciones, los días más intensos en que se quemaron muchísimas estaciones de metro, se saquearon un montón de supermercados y salió la gente a la calle, anunció que eliminarían el aumento del pasaje. No se dieron cuenta que hacía rato que la demanda había dejado de ser sólo el precio del pasaje.

Un par de días después se anunció una agenda social, que significa un par de medidas parche, bastante insuficientes en general, en que el estado va a aumentar los sueldos mínimos, en disminuir los precios de los medicamentos.

Se pasó un proyecto de ley de disminución de la dieta parlamentaria porque ganan sueldos bastante grandes. Pero todas las medidas que se han hecho la gente se ha dado cuenta muy rápido de que eran insuficientes, que eran muy temporales como solución y que en general servían para que el estado iba a gastar dinero en subsidiar a las empresas privadas, entonces sigue habiendo muchísima molestia. Entonces ahora el presidente ha dicho que estaría dispuesto, una vez que haya paz y capacidad de diálogo a discutir todas las propuestas que se están hablando. Ahora, que esté dispuesto a discutir no significa mucho nada.

Se planteó incluso cambiar la constitución, o sea tener esa conversación. Y se ha llamado a una cosa que se llaman diálogos ciudadanos, que es como que el gobierno entre en contacto con los diversos sectores movilizados, pero hay mucho escepticismo con las medidas de este gobierno.

Els manifestants no es conformen amb les mesures de Piñera / Foto: @frentefotografico

Por tanto, la confianza con este gobierno, de derechas, es escasa. Pero, ¿Pasa lo mismo con los partidos de izquierdas de la oposición? ¿Están a favor de las marchas? ¿Con ellos en el gobierno hubiera ido mejor?

La izquierda apoyaba las marchas. Hay como tres bloques en la izquierda, uno son los partidos de centro-izquierda tradicionales, luego están partidos como el Partido Comunista que son de izquierda tradicional. Luego hay un bloque nuevo que es el frente amplio, de izquierda más joven, entre los cuales muchos de los políticos vienen de unas movilizaciones que hubo en 2011 en Chile, que eran de estudiantes universitarios. Entonces en general han apoyado las manifestaciones, apoyan las demandas de la gente que está en la calle.

A los diferentes sectores se le pueden criticar diferentes cosas, pero en general me da la impresión de que son los que han sabido escuchar las demandas de la gente en la calle. No como la derecha que no está siendo capaz de escuchar lo que dice la gente.

¿Cuáles han sido los días clave en este mes?

Los primeros dos días, en el primero se quemaron las estaciones de metro y el segundo fue todavía a más el desastre. Saquearon un montón de supermercados de grandes cadenas, más estaciones de metro, etc. Fue cuando se disparó el movimiento. El presidente sacó los militares a la calle y decretó estado de emergencia, esto hizo que todos aquellos que podían no estar de acuerdo con la quema de los metros se sumaran a la movilización. Es muy fuerte tener a los militares en la calle en un país que hace 40 años estaba en dictadura militar.

Entonces el viernes 25 se convocó una marcha en Santiago que terminó con más de un millón de personas. Llegaron al centro de la ciudad, a Plaza Italia, y eso también fue un hito grande. Y luego las mesuras del gobierno, cuando anunciaron su agenda social.

Lo he contado un poco en desorden, primero se quemaron los metros y las estaciones, se sumó todo el resto de la gente a la movilización. Después de una semana dejaron de haber militares en la calle. El viernes siguiente hubo la marcha del millón de personas.

¿Hay alguna organización que coordine las diversas acciones y movilizaciones?

A mí me da la impresión que no demasiado. Llegan como convocatorias, algunos grupos de estudiantes organizan alguna. Pero no es demasiado dirigido des de nadie. Por eso hay varias convocatorias un mismo día, varias convocatorias un mismo día. De vez en cuando ocurre que se organiza algo más de todos al mismo lugar.

¿Cómo han sido las actuaciones de los militares y de la policía?

La policia ha reprimit durament als manifestants / Foto: @frentefotografico

¿Cómo intenta justificar el Gobierno esta violencia policial?

La violencia policial la justifican porque las movilizaciones comenzaron saltándose los metros, quemando las estaciones, saqueando supermercados… Se justifican diciendo que hay como vándalos, vandalismo y crimen organizado. Incluso el presidente llegó a decir, y tuvo que retractarse, que estábamos en guerra como país contra un enemigo fuerte y organizado. Que en verdad es la gente descontenta que ha salido a las calles.

¿Qué se ha conseguido con estas marchas?

Més d’un milió de persones es van manifestar a Santiago / Foto: @frentefotografico

Ya a nivel personal, ¿Cómo has vivido este mes de movilización constante?

La primera semana estuve saliendo todos los días, la segunda no salí casi nada, salí un par de veces, pero estaba agotada. Ahora ya de nuevo estamos saliendo. Esto y con atención a lo que dicen los diferentes sectores políticos, todo el tiempo atentos a las declaraciones del presidente, a ver lo que va a decir, si algo interesante o si alguna barbaridad.

Atentos a los distintos proyectos que se están llevando a cabo. Se está proponiendo des del partido comunista y des de sectores del Frente Amplio, un plebiscito constitucional, para ver si la gente quiere o no una nueva constitución, y luego qué modo habría que hacer para llevarla a cabo. Se están organizando cabildos, que no son vinculantes pero en que la gente discute los cambios que le gustaría ver en la nueva constitución. He estado participando de esto.

¿Cómo has vivido los días al lado del fuego y la policía disparando?

Algunos días en las manifestaciones da miedo, cuando la policía está disparando. La otra noche estábamos bastante cerca de unos carros de esos que lanzan agua, de la policía. Más adelante había una gente tirándoles piedras y se pusieron a disparar, no supimos si eran balines, creo que eran balines de goma. Andábamos con unos amigos y nos dio mucho susto, cuando se ponen a disparar da mucho susto, cuando se ponen a disparar las bombas lacrimógenas cerca de la gente da mucho miedo.

Pero también es sorprendente, y un poco terrible, como hemos normalizado la violencia. Hoy día vemos barricadas con fuego, escuchamos a veinte metros disparos, y nos hemos acostumbrado. Esto también es fuerte, y es bastante terrible creo.

Nits de foc i barricades a Xile / Foto: @frentefotografico

¿Cómo se aguanta tanto tiempo luchando con este nivel de tensión tan alto?

Creo que se aguanta tomando días de descanso, teniendo gente que te acompañe a salir… Viendo las noticias y viendo las redes sociales, viendo cómo se siguen destapando casos de violaciones a los derechos humanos, gente herida… Y ver como el gobierno no está respondiendo satisfactoriamente hace que uno quiera seguir saliendo.

¿Es suficiente el anuncio de un plebiscito para cambiar la Constitución para satisfacer a la gente mobilizada?

Pues es difícil saber, pero la forma en que se llegó a este acuerdo no fue muy transparente. Además, todas las demandas que existen, a parte de la nueva constitución, seguirán pedidas en la calle yo creo. Ahora hay mucha gente enfurecida por el actuar de la policia y por el hecho de que el gobierno no ha denunciado la violencia.

Hay alrededor de 200 heridas oculares, gente violada, torturada, desaparecida, muerta. Mientras no haya acción respecto a eso la gente seguirá en las calles.

¿Cómo crees que puede acabar esta situación?

Read more

Ronyons sense fronteres

Espanya i Itàlia fan el segon transplantament renal creuat del sud d’Europa

Un pacient espanyol i un italià han rebut un trasplantament de ronyó d’un donant viu gràcies a la intervenció de metges de la Fundació Puigvert de Barcelona i el «Kidney Transplant» de Padua. L’Organització Nacional de Trasplantamens (ONT) d’Espanya ha coordinat l’operatiu del segon trasplantament renal internacional creuat del sud d’Europa.

Tant les extraccions renals com els trasplantaments van realitzar-se el 22 d’octubre. En aquest cas s’ha evitat el transport privat, de manera que el trasllat dels òrgans a través de vols comuns ha permès un estalvi de 12.000 euros. Els donants i els receptors ja han estat donats d’alta, segons ha confirmat l’ONT.

El trasplantament renal creuat és una modalitat terapèutica basada en l’intercanvi de donants vius de ronyó entre 2 o més parelles. L’objectiu és oferir als pacients amb insuficiència renal crònica la possibilitat de rebre un empelt de donant viu, tot i ser incompatible amb el familiar o la parella que desitja fer efectiva la donació.

Procés logístic

Els trasplantaments renals creuats internacionals requereixen la col·laboració entre les oficines centrals de les organitzacions nacionals de trasplantaments, els coordinadors autonòmics i regionals de trasplantaments -en aquest cas, l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT)– i els equips de metges dels hospitals que participen en l’operatiu.

129 parelles donant-receptor han format part del segon projecte de trasplantament renal creuat

El primer trasplantament renal creuat va efectuar-se a Espanya l’any 2009. Aquesta operació va donar inici al programa nacional coordinat per l’ONT en col·laboració amb un grup de treball multidisciplinar. Un programa que ha permès la realització de 228 trasplantaments de ronyó a nivell nacional.

El Programa Internacional de Trasplantament renal Creuat, impulsat també per l’ONT, compta amb la participació dels països que integren l’Aliança de Trasplantaments del Sud (Espanya, França, Itàlia, Portugal, República Txeca i Suïssa). És aquest programa el que ha fet possible els dos intercanvis de ronyons entre Espanya i Itàlia (el primer el 2018 i el segon el 2019).

Tant el primer trasplantament com el segon trasplantament han participat Espanya, Itàlia i Portugal. El registre de parelles donant-receptor està digitalitzat en una aplicació informàtica que facilita la realització dels trasplantaments i la consulta ràpida dels resultats.

Els països amb més activitat de trasplantament renal de donants vius són Austràlia, Canadà, Corea del Sur, Estats Units, Holanda o Regne Unit.

Read more

La unió peronista gràcies al Kirchnerisme

Raquel Sanz – L’elecció d’Alberto Fernández com a actual President Electe de la República d’Argentina no és més que una clara exemplificació de la tornada del peronisme a la política nacional del país sud-americà. Fernández, un polític característic per emmarcar-se en el peronisme clàssic (poder oscil·lar entre l’eix centre-esquerre i entre-dreta) garanteix la seva presidència gràcies a la qual serà futura vicepresidenta de la Nació; Cristina Fernández de Kirchner.

Kirchner va deixar el poder l’any 2015 després de dos mandats consecutius com a Presidenta del país i, tot i semblar tenir un futur ple d’incerteses dins l’àmbit polític argentí, la líder del “Kirchnerisme” sembla haver trobat el seu camí. Amb tretze casos de corrupció oberts, cinc d’ells ja amb una etapa de judici passada, tot apuntava que el seu ressorgiment en la política seria nul. Però, gràcies al seu posicionament desbancant-se com a “personatge principal” dins unes eleccions marcades pel malestar social a Argentina garantint el suport a Alberto Fernández del partit Partido Justicialista (PJ) mitjançant la coalició “Frente para Todos”, Kirchner emmarca la unió d’un Peronisme amb un passat recent ple de disputes degudes a la corrupció. Així mateix, es reflecteix la disconformitat d’un país que veu que les propostes de l’anterior President del partit liberal i conservador Propuesta Republicana, Mauricio Macri, com a nul·les. 

Read more

Protestes arreu del món: on i per què

L’actualitat es troba marcada per la reivindicació social. La desigualtat social, l’autonomia territorial, les diferències polítiques, la dificultat econòmica… Els motius són diversos, però sembla que, entre unes i altres reivindicacions, també poden establir-s’hi alguns paral·lelismes.

Jutgeu per vosaltres mateixos:

Read more

6 claus bàsiques per entendre què passa al Kurdistan Sirià

AMÀLIA, JÚLIA I RUT – Turquia ha llançat una nova ofensiva militar contra el Kurdistan Sirià, pocs dies després que els Estats Units retiressin les seves tropes de la zona. Exactament, però, què està passant? Perquè l’exèrcit turc ataca les forces Kurdes de Rojava? Per respondre a aquestes preguntes hem parlat amb Clara Torres, membre de la Plataforma Azadî i del Comitè Jinelogi d’Europa en solidaritat amb el poble Kurd, i amb David Meseguer, periodista freelance especialitzat en l’Orient Mitjà i Nord Àfrica i doctor en Comunicació Social. 

Què és el Kurdistan?

El Kurdistan és una regió històrica i cultural que s’estén per una zona muntanyosa de l’Orient Mitjà. El poble kurd és la minoria ètnica sense estat propi més important de la regió. Els kurds són una població d’entre 25 i 35 milions de persones, unides per una cultura mil·lenària i una llengua pròpia. El seu territori es reparteix entre Turquia, Iraq, Iran i Síria.

Des de principis del segle XX, molts kurds lluiten pel reconeixement del Kurdistan com una nació autònoma, però tots els intents de formació d’un estat independent s’han reprimit. El poble kurd ha denunciat l’hostilitat del tracte rebut per les autoritats turques des de fa més d’un segle, quan entre 1920 i 30 es va restringir l’ús de l’idioma kurd i es va negar l’existència de la identitat ètnica kurda a la seva població. 

L’actual Revolució de Rojava (que vol dir oest en kurd, i és el nom que rep el Kurdistan Sirià) s’ha d’entendre dins de la lluita del moviment kurd, iniciada el 1978 amb la creació del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). El PKK és considerat un grup terrorista per Turquia, ja que des de 1984 ha estat líder de la freda guerra de guerrilles contra l’exèrcit turc. 

Hereves d’aquesta tradició, l’any 2011 es van crear les Unitats de Protecció Popular (YPJ i YPG), les milícies del Kurdistan Sirià que ara Turquia pretén eliminar. Les YPJ i YPG són la branca armada de l’organisme polític kurd del nord de Síria (Partit de la Unió Democràtica Kurda, PYD) d’inspiració marxista, que ara ha establert una Administració Autònoma del Nord i Est de Síria (NES). La configuració d’aquest autogovern ha estat possible dins l’inestable context de la guerra de Síria, on el règim de Bashar al-Ásad va cedir el control d’aquesta zona i la seva protecció contra Estat Islàmic als kurds. Així, el règim va poder centrar els seus esforços en la lluita contra els rebels a altres punts del país.

Aquest projecte d’autogovern al Nord de Síria està basat en el paradigma del Confederalisme Democràtic: la creació d’estructures socials i un sistema de salut propis, una economia basada en cooperatives i l’alliberació de les dones, entre d’altres. Fins ara, a més, s’ha procurat tenir en compte la diversitat de població del seu territori, multiètnic i multireligiós. Les recents i controvertides ofensives turques, però, posen en risc aquest experiment d’administració autònoma al marge de l’Estat Central Sirià i fan trontollar el fràgil equilibri ètnic de la regió. 

Quin és el paper dels Estats Untis?

Els Estats Units es van convertir en aliats dels kurds el 2014 durant el setge de la ciutat de Kobane per part de Daesh, en plena Guerra Civil Síria. Des de llavors, han mantingut una aliança tàctica, és a dir, els Estats Units i els membres de la coalició internacional proporcionaven armament i servien com a aviació aèria per a les milícies kurdes i de les Forces Democràtiques Sirianes, les úniques organitzacions que lluitaven contra Estat Islàmic a la frontera entre Turquia i Síria.

Aquesta aliança no tenia cap futur donades les discrepàncies ideològiques entre els dos actors. Un cop el Califat d’Estat Islàmic queda militarment derrotat, els Estats Units i els kurds deixen de tenir un objectiu en comú. En aquest moment, els nord-americans i els turcs acorden l’establiment d’una zona de seguretat amb patrulles conjuntes d’ambdós estats a la frontera turca, ja que Turquia argumenta que l’autogovern de Rojava suposa un perill per la seva seguretat nacional.

Amb la retirada de les tropes nord-americanes del Kurdistan Sirià, Donald Trump traeix als que havien sigut els seus aliats i dona llum verda a l’atac turc. Aquesta acció ha estat criticada pel Pentàgon i per senadors tant demòcrates com del mateix partit que el president. Per una altra banda, els Estats Units no són l’única potència que ha permès l’ofensiva. L’espai aeri kurd es troba sota control rus, de manera que la invasió també s’ha executat amb el beneplàcit de Rússia.

La retirada de tropes americanes permet l’atac turc- U.S. Air Force Staff Sgt. Jette Carr

Turquia ataca. Per què?

Turquia ataca perquè veu el poble kurd com una amenaça, donada la històrica discòrdia entre els kurds de la regió turca (un 20% de la població) i el govern turc. Erdogan, el president de Turquia, justifica l’ofensiva amb l’objectiu de crear una “zona segura” perquè els refugiats sirians puguin retornar a les seves llars després de la guerra, “preservant la integritat territorial de Síria”.

L’altra cara de l’objectiu és l’eliminació de les forces kurdes de la zona fronterera (zona nord-est de Síria), cosa que alguns observadors internacionals preveuen que serà una possible catàstrofe humanitària. L’objectiu militar de Turquia és la milícia kurda de les YPJ i les YPG. Turquia els vol eliminar perquè els percep com un grup terrorista, ja que aquestes unitats han tingut vincles amb el PKK (considerat organització terrorista per Turquia, però també per la Unió Europea i els Estats Units). 

L’atac turc serà el tercer que Ankara planteja a Síria des de 2016, deixant 60.000 desplaçats en 4 anys (segons l’Observatori Sirià per als Drets Humans). L’ofensiva turca ja sacseja el debilitat equilibri ètnic i polític de la regió.

La resistència Kurda

Per a les Forces Democràtiques Sirianes (FDS) i, en general, per a la població de Rojava l’atac de Turquia no ha estat del tot inesperat. Era el pitjor escenari imaginable, però era una possibilitat. És per això que des de les milícies s’havia planejat com fer-hi front. 

Tal com s’ha demostrat en la lluita contra Estat Islàmic, les forces kurdes i les seves aliades dominen la guerra cos a cos. Les possibilitats de resistència davant la invasió terrestre, per tant, són més àmplies. No s’ha d’oblidar, però, que Turquia avui en dia és un exèrcit  potent dins l’OTAN

Diversos milicians – hasakah1

Ara bé, el problema central és al cel. Les FDS no tenen capacitat militar per defensar-se dels atacs aeris turcs, perpetrats per avions militars però també per drons, una tecnologia més complexa i avançada. Davant d’això, les milícies kurdes exigeixen a l’ONU que declari Rojava una zona d’exclusió aèria, decisió que impediria a Turquia sobrevolar el nord de Síria. Es tracta, però, d’un escenari poc probable. Encara que Nacions Unides redacti una resolució favorable a l’exclusió aèria sobre el cel de Rojava, el Consell de Seguretat del mateix organisme té dret a veto. Rússia i els Estats Units en formen part, de manera que la decisió final és precisament a les seves mans. Cal entendre que aquests estats són, de fet, qui tenia control sobre aquest espai aeri i han donat el vistiplau a l’ofensiva de Turquia.

Conseqüències del atac

Davant una ofensiva militar d’aquestes característiques és important entendre quines en poden ser les conseqüències. En aquest cas, l’atac de Turquia ha desencadenat una crisi humanitària i moltes persones s’han vist forçades a marxar de la regió. Cal entendre que, sota l’autogovern liderat pels kurds, Rojava s’havia convertit en una zona força estable dins de Síria i una part important de les desplaçades per la guerra s’hi havia instal·lat buscant refugi.

Aquest gran volum de població desplaçada buida un territori on Turquia, si finalment n’aconsegueix el control, vol reassentar una part de les refugiades síries que ara acull. Això suposaria un canvi demogràfic molt important, ja que en general aquesta població és originària d’altres parts de Síria. El que es produiria és un procés de neteja ètnica: la població autòctona de la zona és forçada a marxar i substituïda per un altre grup.

Per altra banda, ara que els Kurds han perdut suports i protecció, el règim de Bashar al-Ásad podria aprofitar la situació i atacar Rojava pel sud amb el suport de Rússia i l’Iran. A més, algunes veus apunten que l’ofensiva turca també podria propiciar un ressorgiment d’Estat Islàmic, ara que les forces kurdes estaran mobilitzades en altres direccions. 

Tot plegat desestabilitzaria encara més l’Autogovern del Nord de Síria, un projecte polític únic dins el context de l’Orient Mitjà. I és que, encara que de manera experimental, es tracta d’una iniciativa que busca anar més enllà de l’Estat Nació i crear una estructura inclusiva ètnicament, confessionalment i culturalment. Cal destacar, a més, la seva reivindicació i defensa dels drets de la dona

Què ha dit la comunitat internacional?

Els països membres de la Unió Europea i de l’OTAN han condemnat l’ofensiva turca i han demanat la seva aturada, ja que desestabilitzarà la regió i danyarà als civils. Tanmateix, no han declarat la intenció de sancionar explícitament a Turquia. Alguns països de la Unió Europea, entre ells Espanya, s’ha decantat per mantenir un perfil baix donats els acords armamentístics que mantenen amb Turquia. Per una altra banda, el president truc, Recep Tayyip Erdoğan, ha amenaçat d’obrir el pas de més de 3 milions de refugiats cap a Europa si mantenen les crítiques a les seves polítiques. 

El president de França es posiciona en contra de la invasió turca al nord-est de Síria.

Qui no ha mantingut el silenci ha sigut la societat civil. Els kurds i els seus simpatitzants han organitzat manifestacions a ciutats de França, Alemanya, Àustria, Itàlia i Grècia per demanar a la Unió Europea que respongui davant de la invasió turca. Pel que fa a Barcelona, unes 400 persones es van reunir per assenyalar els còmplices de Turquia a l’Estat espanyol i per crear consciència social sobre la repressió que viuen els kurds diàriament.

Diverses ciutats s’han manifestat en suport a Rojava- Amàlia Garcia
Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies