La música que creix amb els petits

Entrades exhaurides amb mesos d’antelació, milers de subscriptors a les xarxes socials, i presència en festivals com el Bioritme, l’Acústica, el Festivalot o el Petits Camaleons. Tant per la quantitat de grups com per la qualitat de les cançons i del públic, es pot afirmar que la música familiar en català es troba en un moment àlgid, que es podria qualificar fins i tot “d’època daurada”.

Descobreix el reportatge en l’enllaç inferior:  

La música que creix amb els petits Read more

Educació per projectes: aprendre a aprendre

Les escoles i l’administració opten cada cop més per models basats en projectes. Els alumnes aprenen a base de fer i adquireixen els coneixements a llarg termini i de manera més significativa

Eloi de Miguel i Joana Garreta

Entre pissarres, taules i guixos, la Maria esbossava un somriure. “M’ho passava molt bé anant a cole i aprenent”, confessa. Fins a quart d’ESO, va estudiar a l’Escola El Puig d’Esparreguera, on s’aprenia per projectes. “Era una manera de treballar inspirada en les escoles de la república” explica l’estudiant universitària Maria Bach, de 20 anys. Allí, les directrius educatives del govern eren vistes amb un punt d’escepticisme.

El recel als mètodes educatius tradicionals s’estén, cada cop més, entre docents i centres que els consideren desfasats. “Tenim alumnes del segle XXI però aules del segle XIX”, exposa la Míriam Pérez, professora de secundària a l’Institut Pau Casals de Badalona. En aquest centre, des de fa un parell d’anys dediquen una setmana al trimestre a realitzar un projecte que aglutina totes les assignatures.

Pérez reconeix que als alumnes els costa adaptar-se a aquesta situació, però que guanyen molta motivació quan treballen en grup i aconsegueixen resultats propis. “La finalitat és arribar a treballar així”, explica. Però, afrontar un gir d’aquesta magnitud genera inquietud, més encara quan no senten la calor de l’administració.

“És un canvi de mentalitat radical”, afirma Juan José Vergara, especialista en innovació educativa i metodologies actives. Un canvi que passa per l’alumnat, el professorat i també la institució, com matisa la psicopedagoga Vanessa Sòria.

En consonància amb la crítica d’alguns professors, l’experta considera que s’haurien d’adaptar les aules si es vol treballar per projectes. La naturalesa d’aquesta metodologia implica treballar en grup, pensar, buscar, investigar. El moviment és necessari a la classe, els alumnes han de poder accedir al professor i viceversa. En aquest sentit, Soria llançava una pregunta: “si tu no et pots moure, com vols treballar en grup?»

L’actualització de les escoles a les noves maneres de treballar, però, va molt més enllà de la redistribució de les aules. A l’escola Fructuós Gelabert ho van tenir en compte des del primer moment. Quan van construir el centre, el 2009, van intentar supeditar l’arquitectura a les necessitats dels alumnes. Com explica la directora, Anna Micaló, van dissenyar passadissos més amples, que fossin un altre espai lúdic i d’aprenentatge. Però, donades les normatives estrictes del moment, no van poder materialitzar-ho.

La legislació, llavors molt rígida, va impedir que tot el col·legi es pogués aprofitar com a àrea educativa. Micaló admet que, actualment, la normativa és més laxa, permet jugar més amb els espais i no fer aules tan rígides, però que encara hi ha molt a fer.

.

.

Maria Bach
Estudiant Universitària

Estudiar diferent no significa aprendre pitjor

Són pocs els qui citen el col·legi quan mencionen allò que va marcar la seva manera de ser. La Maria, però, n’és una excepció.
“Si no hagués anat a l’escola que vaig anar, no pensaria de la manera que penso”, sentencia. Si el sistema educatiu pogués escollir un eslògan, potser seria aquest. Però, qui va matisar la seva consciència no va ser una escola clàssica, sinó una on s’aprenia per projectes.
A l’Escola El Puig d’Esparreguera s’inspiraven en les escoles de la república. “Li donàvem la volta als temes, tot era més obert”. I, tot i que ella era “feliç aprenent”, els prejudicis externs provocaven crítiques. “Ens deien que només fèiem plàstica, que vivíem en una bombolla”
Tot i això, quan va entrar a batxillerat i la bombolla va esclatar, el seu rendiment acadèmic va seguir sent excel·lent. “No em vaig fotre l’hòstia”, afirma mentre recorda que, d’entre els alumnes de l’institut, els qui havien estudiat a El Puig van obtenir millors resultats a la selectivitat.
La Maria espera tancar el cercle algun dia. “Sempre dic que als meus nens els intentaré portar a una escola com aquesta”.

El sistema, posat a prova

Un altre aspecte que posa fre a aquesta metodologia són les proves imposades des de fora del centre: les competències bàsiques i la selectivitat. Les competències bàsiques generen cada cop menys controvèrsia, ja que són molt competencials, segons explica la Mercè Vilalta, directora de l’escola Àngel Baixeras. La selectivitat, però, “sí que és una prova que, lluny d’avaluar competències, avalua els continguts adquirits”, diu Vilalta.

En aquest sentit, Pérez assegura que s’hauria de capgirar el batxillerat, malgrat que aquest canvi no es pot dur a terme fins que canviï la selectivitat. Aquesta prova, pensada per garbellar, és, per bé o per mal, l’objectiu i la finalitat del batxillerat.

Reflexionava Pere Mercader, professor de música que ha treballat per projectes, que quest mètode és una manera d’apropar la manera de treballar del món laboral a les escoles. Per ell, el focus no s’ha de posar en com lliga l’educació per projectes amb la selectivitat, sinó en com lliga la selectivitat amb el que els alumnes es trobaran al món laboral. “El sistema educatiu genera treballadors que avui han de poder adaptar-se a situacions diferents”. Així, considera que parcel·lar el coneixement ja no té cap sentit.

L’aprenentatge basat en projectes no és una cosa nova. Ja el van teoritzar, per separat, John Dewey i William Head Kilpatrik fa més de 100 anys. El mètode pretén contextualitzar els coneixements i fer-los significatius. Explicava Mercader, que “en lloc d’aprendre per aprendre, es busca un objectiu concret que motivi a la persona a aprendre-ho”. D’aquesta manera, assegura Sòria, “l’estudiant està molt més motivat. En estar al centre de l’aprenentatge aprenen d’una forma més significativa. Són aprenentatges que es recorden més al llarg del temps”.

Úrsula G. i Júlia C.

Fonaments

Aquesta metodologia es basa en un procés amb quatre punts diferenciats en els que l’alumnat hi té un paper clau. En primer lloc, es marca la intenció, es determina l’objectiu i la finalitat del projecte. Seguidament es prepara el projecte i es planifica com es realitzarà. Després, s’entra en el període de solució, en què s’executa aquest pla. Finalment s’han de divulgar els resultats del projecte, una fase anomenada apreciació.

L’educació per projectes és efectiva perquè, segons Vergara, el cervell és un òrgan plàstic modificat a través de l’experiència personal. De fet, hi ha una via neuronal descoberta pel neurocientífic Joseph LeDoux que connecta el tàlem amb l’amígdala. Aquesta connexió permet que algunes reaccions i records emocionals puguin tenir lloc de forma inconscient. D’aquesta manera, es contradiu la visió del coneixement racional, és a dir, es reforça la idea que “només s’aprèn el que emociona i només s’ensenya el que sedueix”, assegura Vergara.

Molts dels experts asseguren, però, que si bé l’educació per projectes és un mètode útil, aquest no és l’únic que existeix i és bo combinar-ne de diferents per formar de la millor manera possible a l’alumnat. En aquest sentit, Vergara exposa que cal incorporar, al procés d’aprenentatge, la raó, l’emoció, la relació i el cos, per tal de tenir un aprenentatge complet. Sòria, per la seva banda, assegura que “no hi ha un mètode millor que un altre” i que és el professorat qui ha de tenir “una caixa d’eines” i utilitzar “aquella eina més adequada en el context o l’objectiu que té”.

Read more

L’hospital, una segona casa

Aitana Robey i Inés Rey

Casa, la teva seguretat, on ets tu mateix. On descanses, on et sostens, on dorms, on et lleves. On reposen totes les coses que et succeeixen a la teva vida.

Per molts nens l’hospital és una segona casa, com els que pateixen càncer infantil. Tot i que al principi és un lloc fred i desconegut,  amb el temps i gràcies a l’atenció propera del professional de l’hospital, es va convertint en una segona casa.

 L’Alícia Gargantilla i el Víctor Silvestre, els pares del Dani Silvestre, un nen de tres anys que té leucèmia, consideren que els primers dies d’hospital sempre són rars, el nen s’ha d’adaptar, però afirmen que ara anar a l’hospital és com anar a casa de la iaia.

«Això ja és casa seva, venim aquí mil cops. Tot el món ens coneix i ens truquen pel nostre nom i sovint dormim aquí. El Dani ha celebrat aquí el seu aniversari, s’ha batejat…»

Alícia Gargantilla, mare de Dani

«Nosaltres diem que tenim dues cases: l’hospital, i la nostra. I aquí, a l’hospital, aprenem a passar hores i hores, a entendre el nostre dolor, la nostra rabia…»

Víctor Silvestre, pare de Dani

I és que l’Alícia i el Víctor porten al seu fill a l’Hospital Sant Joan de Déu, un dels centres de referència en l’acompanyament psicològic del pacient. És un dels hospitals d’Espanya en el que està més desenvolupat el suport emocional, l’assistència del treball social i psicològic. Des de l’hospital volen facilitar que els pacients se sentin més còmodes, que la seva estança sigui més agradable, treure’ls l’estrès de les situacions límits que molts cops viuen.

De fet, Sant Joan de Déu és l’únic hospital d’Espanya que consta amb un equip com el de Child Life, un equip de suport que intervé en pacients per preparar-los per un tractament o una cirurgia. Mitjançant els jocs, faciliten que l’adaptació dels nens a aquestes situacions siguin portades amb menys estrès. I també ajuden als pacients als quals els provoca molta ansietat alguns tractaments. La doctora Paula Pérez, pediatra especialitzada en oncologia infantil, explica que aquest equip, com també tota l’ajuda psicològica que ofereix l’hospital, ajuda molt al professional mèdic i facilita molt el seu treball.

A Sant Joan de Déu, l’atenció personalitzada al pacient és el més important. «No sempre podem guarir les malalties, però sempre podem canviar vides», afirma la Paula Pérez. La pediatra també recalca la importància de tenir en compte no exclusivament al pacient, sinó als seus familiars, ja que l’estrés i el patiment d’aquesta mena de situacions pot arribar a generar en molts casos patologies psicològiques, com depressió.

«El càncer infantil és una malaltia que, més que del nen, és de tota la família. Per això, sempre que atens a un pacient, atens a la família en la seva globalitat.»

Paula Pérez, oncòloga infantil

També és un tema difícil quan els metges han d’acompanyar a les famílies en el final de la vida, o estan en una situació límit amb la família. Tanmateix, afegeix que malgrat el patiment, la seva professió és molt bonica i el tracte amb les famílies enriqueix molt als professionals.

«Hem de donar sempre suport, encara que sigui dur. Molts cops els metges ens hem de donar suport uns amb els altres. Els professionals també ens emocionem i ens emportem les coses a casa més del que ens agradaria.»

Paula Pérez, oncòloga infantil

El centre sanitari compta també amb un equip de pallassos —els «pallapupas«—, gossos que es fan amics dels nens, i l’organització de diferents activitats i espectacles durant l’any per alleujar el trauma dels nens i les seves famílies. A més, té també un equip de voluntaris que se’n cuiden d’entretenir als nens i donar suport a les famílies. El Jaume Defrén, un voluntari jubilat, explica que els voluntaris estan per les criatures però també pels pares i per l’equip professional que molts cops tenen excés de feina.

«És una manera de tornar aquesta sort que he rebut als altres i fer la pau amb la meva consciència.»

Jaume Defrén, voluntari

Aquests sistemes de suport emocional poden suposar una gran diferència a l’hora d’enfrontar-se a una malaltia com el càncer infantil. La Blanca Díez va patir leucèmia a sisè de primària. Ara, a tercer de carrera, ens explica que el tracte del personal sanitari amb ella i amb la seva família va ser espectacular. «Des que la meva metgessa s’ha jubilat, la trobo a faltar. Tinc un record d’ella molt bo»-afirma. Tant és així, que l’experiència de conèixer aquestes persones que la van acompanyar durant un moment tan dur, va fer que es decidís per estudiar infermeria:

«Pensant i havent vist tots els bons infermers que vaig tenir, vaig decidir que jo volia ser com elles, i em sembla un privilegi poder ajudar a tothom que es troba patint i fer-li sentir a l’hospital com a casa seva, com jo em vaig sentir.»

Blanca Díez, estudiant d’infermeria
Ir a descargar

El càncer, especialment l’infantil, no ha de ser tractat únicament com a malaltia física, sinó que s’ha d’atendre també des d’un pla psicològic i emocional. L’Alícia, la mare de Dani, no podria estar més d’acord:

«Quan el teu fill té una malaltia així, et va la vida. Agraeixes molt que et tractin bé, sentir-te estimat. L’hospital és com casa teva.»

Alícia Gargantilla, mare de Dani
Ir a descargar Read more

Les sol·licituds d’adopcions internacionals disminueixen un 89% a Catalunya des del 2004

Els països estrangers cada cop inclouen normes més exigents que dificulten el procés adoptiu 

@laaiacalaf

Adoptar una criatura en un país estranger s’ha convertit en tot un repte per als catalans. Aquest fet es deu, principalment, als diversos canvis legislatius que s’han produït durant els darrers anys. Les noves normatives, cada cop més exigents, han provocat que les sol·licituds d’adopcions internacionals hagin disminuït un 89% a Catalunya des de l’any 2004, segons les últimes dades disponibles de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT).

Cada cop són més els països que prohibeixen definitivament les adopcions internacionals. L’últim en fer-ho ha estat Etiòpia, tal i com ho comunicava l’Institut Català de l’Acolliment i l’Adopció (ICAA) la setmana passada. No obstant, el govern etíop encara no ha decidit què vol fer amb aquelles famílies que, a dia d’avui, es trobaven en ple procés d’adopció.

Adoptar un infant etíop: abans i ara

A mitjans de l’any 2008, l’Esther i el Javi, un matrimoni barceloní, van decidir adoptar un infant d’un país estranger. Ells van escollir Etiòpia perquè era un dels últims països que havia començat a permetre l’adopció internacional i, per tant, el procés era bastant més ràpid que el d’adoptar infants d’altres països com Rússia o la Xina, on el temps d’espera era, com a mínim, d’uns cinc anys. L’Esther explica que el seu procés per adoptar la Daniela va ser d’uns dos anys i mig.

No obstant, des que el matrimoni va començar el procés d’adopció ja han passat gairebé 10 anys i la situació actual és completament diferent. L’Esther explica que, fa un any, la psicòloga que porta el seguiment de la Daniela estava tramitant l’expedient d’adopció d’un nen etíop. Els problemes que aquest país estava posant, però, la van portar a abandonar el procés d’adopció, ja que aquest no avançava de cap manera. Aquest cas evidencia com cada cop s’han anat complicant més les adopcions a països estrangers, fins arribar al punt de ‘tancar les fronteres’ i prohibir-se, com ha passat a Etiòpia.

Canvi de mentalitat dels catalans

Els canvis legislatius, però, no han estat l’únic motiu pel qual les adopcions internacionals han disminuït de forma tan exagerada. Segons Agnès Russiñol, directora de l’Institut Català de l’Acolliment i l’Adopció, una altra causa ha estat el canvi de mentalitat dels catalans. Tal i com ha explicat al diari Ara: “La població és cada cop més conscient que els nens que s’adopten venen amb necessitats afectives importants, i la família que l’acull ha de tenir una capacitat reparadora molt gran”. Aquest fet provoca, per tant, que els catalans es pensin molt més si adoptar una criatura a l’estranger.

Read more

Religió i escola. El model tradicional a debat

La religió catòlica segueix tenint un paper relevant en l’educació de molts infants i joves, però el model tradicional està vivint un procès d’adaptació a la societat, cada cop més global i sensible a noves cultures. Un reportatge de Clara Bara i Elisabet Ficapal emès a Beteve91fm.

Read more

Futbiot: l’actitud per sobre del gol

Un torneig que reescriu les normes del futbol per convertir-lo en una eina educativa pels més petits.

Read more

La pedagogia de la vida i la mort en els infants

L’escola i la família tenen un paper essencial en la preparació i la vivència del dol.

Read more

Dibuixos animats: el primer contacte amb el masclisme

Les sèries per a infants perpetuen rols de gènere i actituds sexistes.

Read more

‘Efecte Spotlight’, quan es trenca el silenci afloren nous casos de pederàstia

En algunes situacions d’abusos sexuals denunciar podria no ser la millor opció.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies