Adapting to the rhythm

ELENA GARRIDO

Llegeix aquest contingut en català aquí
Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

Sara Suárez in one of her trainings in the C.C Joan Oliver. MIQUEL PASCUAL

Limits don’t matter to Sara Suarez. At hers 32 years old, she has never considered to stop. Surely, since her career has brought her to being able to exploit every opportunity that life offers to her, the biggest challenge we face. A challenge in which nothing can stop her, neither she, nor her girls. Yes, hers.

It all started when she was 16 years old. Sport passionate, she decided to focus in her future in this way. In the research work of high school, Sara’s curiosity led her to meet the adapted sport in its whole. And, either it’s her destiny or just by chance, she met a girl that would mark her path: the daughter of the teacher of Physical Education, Estel Griñó, had Down syndrome. Nowadays, this girl that started being the orientation of a passion in crescendo, she’s a pupil of hers in rhythmic gymnastics, one of her girls.

The decisive rhythm
Getting over the academic goal, she studied Physical Activity and Sport Sciences, she holds a master in secondary teacher training and, finally, took a doctorate in Education and Sport Sciences. The first year of her degree, Sara had her first job, a dream that would mark the rhythm of her life. She worked as a monitor in a special education school, doing any activity they ordered her.

Alba Gabarró, one of the gymnasts in a competition. SARA SUÁREZ

But a girl full of challenges and motivation like her decided to go further and think what was missing in that school. That is when she thought of Estel, she had been who, after all, made her to be there going to the adapted sport classes. Sara had known her very well, her and her disease. She knew the needs and abilities she had and, above all, she was interested in what made her happy. That’s why she thought of rhythmic gymnastics.

From challenges to projects
Sara throw herself at posing the proposition of making a gymnastics group of girls with Down syndrome in the school. It was accepted, but she had to manage it: this is how her project begun. At first, she had considered dance, as it’s important to express oneself. But, as an athlete, she felt more comfortable with a ruling, a language. Although she has never done rhythmic gymnastics before, she believed that, between all sports in the world, in this one expression is what is needed the most. And, Sara, a woman of challenges, decided to give a course to become trainer of this sport for being able to support her girls.

The group worked, it started with five girls, and fast she was aware that all the contributions were reciprocal; the string that bind her to the girls will never be cut. That’s why, it was needed to go further the school.
She accomplished having her club: C.E. Jeroni de Moragas. Nowadays, they train every Wednesday and the reward she obtains isn’t about money, but pride of seeing how this become a family, between the members of which there is a bond and a trust relationship that cannot be explained. “No one does something without receiving something”, and Sara receives enough strength to make it through all week long and face everything yet to come. Currently, she and her girls have a new challenge: the Spanish Championships in Elx, in which they will fight, as always, rhythm by rhythm.

International progress
In 2004, the International Paralympic Committee (IPC) approved the proposition of formalising the paralympic sports inclusion in the international federations of every sport. Since then, it has been experimented a height of the collaboration between international olympic committees and the paralympic ones, that has sped up significantly the inclusion process of every country.

Furthermore, the International Federation of Adapted Physical Activity (IFAPA) has promoted over the last decade structural changes in the educational area that keep moving forward. Without them, the awareness tasks could not be carried out.

Read more

Adaptar-se al ritme

Elena Garrido

Read this content in English here

Sara Suárez en un dels entrenaments al C.C Joan Oliver. MIQUEL PASCUAL

A la Sara Suárez no li importen els límits. Als 32 anys, mai s’ha plantejat l’opció de plantar-se. Segurament, perquè la seva trajectòria l’ha portada a ser capaç d’explotar cada oportunitat que li ofereix la vida, el repte més gran a què ens enfrontem.

Un repte en el qual, per a ella, res la pot aturar, ni a ella, ni a les seves nenes. Sí, seves. Tot va començar als 16 anys. Apassionada de l’esport, va decidir enfocar el seu futur en aquest sentit. Al treball de recerca de batxillerat, les inquietuds de la Sara la van portar a conèixer l’esport adaptat de ple.

I, ja sigui per destí o casualitat, va trobar-se amb una nena que marcaria el seu tomb: la filla de la seva professora d’Educació Física, l’Estel Griñó, tenia síndrome de Down. Ara, aquesta nena que va començar sent l’orientació d’una passió que estava in crescendo, és alumna seva de gimnàstica rítmica, una de les seves nenes.

El ritme decisiu

Superant l’objectiu acadèmic, va estudiar Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport, va fer un màster en professorat de secundària i, finalment, va doctorar-se en Ciències de l’Educació i de l’Esport. El primer any de carrera, la Sara va tenir la seva primera feina, una il· lusió que marcaria el ritme de la seva vida.

Va treballar com a monitora en una escola d’educació especial, fent qualsevol activitat esportiva que li manessin. Però una noia plena de reptes i inquietuds com és ella va decidir anar més enllà i pensar què faltava en aquella escola. És aquí quan va pensar en l’Estel, qui, al cap i a la fi, l’havia fet estar allà fent classes d’esport adaptat. L’havia coneguda molt bé, a ella i la seva malaltia. Coneixia les necessitats i les capacitats que tenia i, sobretot, li interessava allò que la fes feliç. Per això va pensar en la gimnàstica rítmica.

De reptes a projectes

Va llançar-se a plantejar la proposta de fer un grup de gimnàstica a l’escola per a nenes amb síndrome de Down. La van acceptar, però era ella qui se n’havia de fer càrrec: es convertia en el seu projecte.

En un principi, havia pensat en la dansa, per la importància d’expressar-se. Però, com a esportista, se sentia molt més còmoda dins d’un reglament, d’un llenguatge. Tot i no haver fet gimnàstica rítmica mai abans, va pensar que, dins de tots els esports del món, aquest era en el que més necessària és l’expressió. I, la Sara, una noia de reptes, va decidir fer un curs l’entrenadora d’aquest esport per poder portar endavant a les seves nenes.

El grup funcionava, va començar amb cinc nenes, i ràpidament va adonar-se de tot el que s’aportaven mútuament; la corda que la unia amb les nenes ja mai es podria trencar. Per això, calia anar més enllà de l’escola.

Va aconseguir tenir el seu club: el C.E. Jeroni de Moragas. Ara, entrenen cada dimecres i la recompensa que obté no es cobra amb diners, sinó
amb l’orgull de veure com s’han convertit en una família, entre els membres de la qual hi ha un vincle i una relació de confiança inexplicables. “Ningú fa res sense rebre res”, i la Sara rep la força necessària per tirar endavant tota la setmana i afrontar tot el que vingui. Ara, ella i les seves nenes tenen un nou repte: el Campionat d’Espanya a Elx, pel qual lluitaran,
com sempre, ritme a ritme.

El progrés internacional

Alba Gabarró, una de les gimnastes en una competició. SARA SUÁREZ

L’any 2004, el Comitè Paralímpic Internacional (IPC) va aprovar la proposta de formalitzar la inclusió dels esports paralímpics dins les federacions esportives internacionals de cada esport. Des d’aleshores, s’ha experimentat un auge de la col·laboració entre els comitès internacionals olímpics i paralímpics, que han accelerat notablement el procés d’inclusió de cada país.

A més a més, la Federació Internacional d’Activitat Física Adaptada (IFAPA) ha promogut en la darrera dècada canvis estructurals en l’àmbit educatiu
que continuen avançant, sense els quals les tasques de conscienciació no podrien durse a terme.

Read more

«Estem asseguts en una cadira de rodes però per damunt de tot som esportistes»

MARTÍN DE LA PUENTE RIOBÓ. Jugador de tennis en cadira de rodes.

DSC_0002

BLAI BARBER (@blaibarber) i JOSE ANTONIO ALHAMA (@josanp8)

Poca gent pot presumir de tenir una trajectòria esportiva tan brillant amb només 18 anys. Martín de la Puente Riobó va néixer a Vigo però fa dos mesos que va començar a estudiar International Business Economics a la Universitat Pompeu Fabra. Ara, després de proclamar-se campió de l’Open Sion de Suïssa el passat cap de setmana, el jove viguès ha aconseguit col·locar-se el número 18 del rànquing mundial de tennis en cadira de rodes. De la Puente només tenia 10 anys quan va descobrir aquest esport, després que li amputessin el peu esquerre a causa d’una malaltia que pateix, anomenada Síndrome de Proteus. En les seves estones lliures li agrada mirar bàsquet o futbol i reconeix que és fan del Real Club Celta de Vigo. Valent, positiu i lluitador, i sempre lluint un gran somriure que comparteix amb tothom qui passa pel seu camí, espera aconseguir la medalla d’or olímpica algun dia o arribar a ser el número 1 del rànquing mundial.

Estàs en un bon moment ara mateix, no? Recentment has estat proclamat campió de l’Open Sion de Suïssa.

La veritat és que sí. Quan vaig venir aquí no m’esperava que arribés a guanyar tornejos tan ràpidament. Pensava que hauria de passar per un període d’adaptació amb el canvi d’entrenador, la nova vida d’aquí… Estic molt satisfet amb els darrers resultats però sobretot amb el treball que hi ha darrere, que és la clau de tot. Crec que és un dels meus millors moments quant a forma. El torneig de Suïssa, per exemple, era molt competitiu i hi havia deu dels vint millors jugadors del món.

On entrenes ara i com et prepares?

Estic al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat. Cada dia acostumo a entrenar dues hores i mitja de tennis i després faig una hora de gimnàs per treballar la preparació física. Dilluns és l’únic dia que no faig tennis a vegades perquè surto més tard de la universitat.

En els entrenaments sempre seguim dues variables, la mental i la tècnica. De la primera depèn molt la segona. El meu entrenador actual, Fernando San Martín, està en plena exigència amb mi a la pista per aconseguir que en els moments de major rendiment no em posi nerviós i superi qualsevol situació. Ara estem treballant focalitzats en mi. Després ja pensarem més amb l’altre; amb el contrincant i els seus punts dèbils. En la part més tècnica estem treballant l’execució dels cops. El primer que vol el meu entrenador és que faci bé el gest, que els impactes siguin bons. Un tennista no viu de la rapidesa, viu de l’impacte de la pilota. Com més precisos siguin, millor. El bon tennista és el que fa moure al rival.

Com combines la carrera amb tot el que et suposa ser un esportista d’alt rendiment?

És molt sacrifici. Quan els amics diuen de quedar o d’anar de festa, jo sóc el primer que depenc molt dels entrenaments. Crec que és molt important l’organització. Si ets capaç d’organitzar-te bé, jugar a tennis no és cap impediment. A la universitat hi vaig els matins i normalment acabo a les 12; és un horari molt assequible. Jo volia fer les dues coses perquè el tennis m’apassiona però els estudis també són molt importants. Volia fer una carrera que em permetés tenir temps per entrenar i no acabar fent les dues coses a mitges sense gaudir-ho prou tot.

I per què International Business Economics?

Si una cosa he fet amb el tennis és viatjar. Aquest any per exemple he estat més de deu vegades a França, cinc vegades a Anglaterra… Estudiant aquesta carrera volia obrir-me més portes als països pels quals he viatjat. Quan viatjo per competir sempre parlo anglès, francès… M’agrada comunicar-me amb els jugadors i altres persones de cada territori per saber coses sobre el seu país.

I per què la Universitat Pompeu Fabra? Per quina via vas entrar?

Home… Dir que estudies a la Pompeu sempre està molt bé. Però sobretot és perquè jo sabia que tenien un programa de tutor pels esportistes d’elit. Aquest va ser un dels principals motius. Coneixia, a més, gent de Vigo que havia vingut a la universitat i m’havien parlat molt bé d’ella.

Jo vaig entrar per la via d’esportista d’alt rendiment. La meva carrera té una nota molt alta i sabia que per la meva nota de tall no entraria, però que pel camí d’esportista d’elit tenia possibilitats. Així i tot, vaig lluitar per entrar amb la millor nota possible, esforçant-me durant batxillerat i la selectivitat.

Quina diferència té el tennis en cadira de rodes respecte al tennis dempeus?

El camp i les dimensions són iguals. L’única diferència és que la pilota pot botar dues vegades. El primer bot sempre ha de produir-se dins l’enquadrament habitual de la pista però el segon pot produir-se fora. Els jugadors de més nivell acostumen a jugar només amb un bot. Així el joc és veloç i restes temps de reacció al rival. Jo que he jugat als dos tipus de tennis, el que em va costar més al principi va ser sostenir en una mà la raqueta i al mateix temps amb l’altra agafar la roda i empènyer. Hi ha un treball molt important de braços. Crec que la gran complexitat d’aquest esport és la coordinació dels moviments i dels cops. La cadira que utilitzem té unes rodes inclinades per incrementar la velocitat del gir i unes altres més petites anti caigudes.

Quins punts de suport tens ara mateix? Seria possible avançar sense ells?

Aquest any no compto amb cap sponsor. D’ençà que es van acabar els jocs olímpics de Rio que m’he quedat sense. El tennis en cadira de rodes es veu que no estira tant com el tennis dempeus… Estem lluitant per canviar això. Estem asseguts a una cadira, sí, però és un esport. Som persones fent el que més volem i lluitant per uns somnis.

Ara mateix és vital el suport del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat i de la meva família. A vegades també m’han ajudat des de la diputació gallega, la selecció espanyola… Els meus pares, però, han d’assumir molts costos i veig que és un sacrifici per ells. Jo no paro de pensar què puc fer per ajudar-los… El que més espero és que els meus germans també puguin estudiar el que vulguin i que també puguin jugar a tennis. Espero no privar-los de tot això, sabent l’esforç econòmic que està suposant fer-ho per mi.

Quins valors vol transmetre un esport adaptat com el teu?

Quan veus algú que juga en una cadira de rodes el primer que et passa pel cap és: Ui pobre, està assegut en una cadira… Però quan veus que aquesta persona s’esforça, que ho dóna tot, que cau a terra i s’aixeca, que lluita… Quan veus aquesta persona no penses que sigui un discapacitat o que vagi en cadira de rodes, penses que és un esportista, un atleta. Al final això és allò que volem transmetre principalment. Estem asseguts a una cadira de rodes però per damunt de tot som esportistes.

DSC_0005

Com recordes els passats jocs olímpics a Rio de Janeiro ara que ha passat el temps?

Únic. Un moment dels que recordaré tota la vida. Quan estava al túnel de l’estadi de Maracaná i escoltava la gent des de dins se’m posaven els pèls de punta. És un dels millors estadis esportius del món… Quan surts del túnel i veus que totes les grades estan plenes de gent cridant, penses que ha valgut la pena l’esforç que hem fet la meva família i jo. Encara quan miro les imatges m’emociono. He tingut la sort de poder viure unes olimpíades, un somni que no tothom pot complir. Recordo molt algun petit detall com quan estava esperant veient passar als altres països, és un instant de molta adrenalina.

Com controles l’emoció en un moment així?

És difícil. Jo quan vaig jugar la primera ronda ho vaig fer contra un brasiler en la pista central. Quan vaig entrar jo, em van aplaudir i tal, però quan va entrar el brasiler tot eren vuvuzeles que sonaven! Es notava que era el seu jugador. És difícil de gestionar. Tot i que estàs tot sol pensant en tu mateix, quan ell feia un punt notava que tot l’estadi em venia damunt. Com més hi pensava, més em costava. En un moment vaig aconseguir oblidar-me de la gent, focalitzar només la pilota i la pista i va ser llavors quan millor em vaig sentir. Els esportistes hem de saber conviure amb la pressió, en el moment que ho aconsegueixes ja està.

Qui és el teu referent?

Rafa Nadal és un referent esportista i vital, dins i fora de la pista. En tennis en cadira de rodes ho seria Gustavo Fernández, un esportista argentí que està situat en el número 1 del món. He tingut l’oportunitat d’entrenar amb ell perquè el meu entrador és el seu també. En Gustavo és paraplègic i competeix amb gent de lesió més baixa. Ha estat capaç d’enfrontar-se moltes vegades amb desavantatge. Tinc cap a ell molta admiració, a part de ser un gran esportista és pura humilitat dins i fora de la pista. Haver-lo conegut i haver viscut moments amb ell ha estat meravellós.

Terra batuda o pista ràpida?

M’agrada derrapar en terra batuda. És el meu terreny preferit però no és el que millor se’m dóna. M’encanta embrutar-me amb la terra, però tinc un joc molt més agressiu i ràpid i em convé més la pista ràpida. Realment no penses en pistes, penses a adaptar-te. M’he d’adaptar a les circumstàncies com més aviat millor. L’adaptació és crucial, per al tennis i per al dia a dia.

Quin ha estat el teu take break a la vida?

Uf… Quan em van amputar el peu. Jo ho veia tot negre. Em van amputar el peu amb 7 anys i encara no era del tot conscient del que suposaria. Però amb 10 anys, quan anava a la platja i tothom em mirava… Va ser un moment de baixada, no volia viure així… Però he tingut la sort del meu entorn, dels meus amics, de la meva família, de la meva gent… M’han ajudat a capgirar la situació i a acceptar que sóc així. Ara em miren com a persona. I aquestes persones se superen cada dia. El take break, per tant, serien totes les operacions que m’han fet. He sabut portar-les i he aconseguit crear-me un camí.

El match point?

Potser està per arribar. Seria tal vegada un partit on guanyés la medalla olímpica. Tant els campionats del món en júnior com els d’Espanya, però, ja han estat diversos match point que he aconseguit.

Read more

Inclusió: accedir a la facultat sense obstacles

NÚRIA FALCÓ (@nfalro) i JORDI SANS (@jsans)

Descarrega’t l’article en PDF

Robert M. Hensel té un Rècord Guinness per fer el cavallet amb la seva cadira de rodes. Ell vol que se’l conegui per les seves habilitats i no per les seves discapacitats.
Des del sistema universitari català, s’aposta per promoure la igualtat d’oportunitats. Per això des dels anys 90 s’impulsa una iniciativa que permet als estudiants amb diversitat funcional accedir als estudis superiors. Un Reial Decret aprovat l’any 2008 estableix que els alumnes amb un grau de discapacitat* igual o superior el 30% tenen un 5% de les places de cada grau reservades.

Aquest mètode no representa la primera via d’accés als estudis desitjats, sinó que és una alternativa en el cas de no obtenir la nota de tall necessària. Així ho explica Mercè Jou, secretària general del Consell Interuniversitari de Catalunya, qui remarca que “tots ells entren al centre d’estudi que els interessa en primera preferència”.

Treball Camp

Canvis en la normativa
Des de l’inici de l’aplicació d’aquesta normativa hi ha hagut diversos canvis. Fins a l’any 2008 tan sols es reservava el 3% de les places totals. Paral·lelament, el nombre d’estudiants que les han utilitzat ha anat disminuint. Actualment hi ha un percentatge més elevat d’estudiants amb discapacitat que accedeixen als graus universitaris amb les places generals, en detriment de les reservades.

En els darrers anys, les notes de l’examen d’accés a la universitat han augmentat a totes les províncies catalanes. La nota mitjana de les Proves d’Accés a la Universitat l’any 2002 va ser de 5,71 mentre que el 2015 va arribar fins al 6,69. Aquest és un dels motius que dóna Mercè Jou per justificar la davallada de demanda d’una plaça de les que pertanyen al 5% destinades als preuniversitaris. Jou assegura que “hi ha estudiants amb notes d’admissió a la universitat molt altes”.

Un exemple és Sònia Ribera, que actualment està cursant tercer de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ribera va arribar a cursar els estudis a la UAB a través del camí convencional, amb la seva nota mitjana de les proves d’accés.

Més oferta que demanda
L’accés al grau a través de les places reservades va en funció de la demanda, que acostuma a ser menor a l’oferta. De fet, tal com apunta Tebiba Buzaib, secretària de l’Associació Resilients d’estudiants amb discapacitat de la UAB, durant el batxillerat pocs estudiants coneixen aquesta opció perquè des dels centres educatius no s’explica.

Tanmateix, Marcel Canals va ser un dels joves que, gràcies al Reial Decret, va poder accedir als estudis de Comunicació Audiovisual a la Universitat Rovira i Virgili el curs 2014-2015. L’estudiant creu que possiblement “una persona sense cap discapacitat ho pot trobar una facilitat innecessària”. Això no obstant, com a jove amb mobilitat reduïda, opina que aquesta oportunitat li pot acabar proporcionant una “feina que farà la vida més fàcil i agradable”.

Una universitat inclusiva
En aquesta direcció, el CIC va impulsar l’any 2006 una comissió tècnica encarregada d’analitzar la situació i les necessitats dels estudiants amb discapacitat. L’UNIDISCAT, un projecte format per representants de totes les universitats catalanes públiques, té l’objectiu d’establir unes normes i unes pautes generals mínimes. A més, vol garantir la igualtat d’oportunitats als estudiants amb discapacitat, no només en l’accés sinó també en la inclusió i la realització dels estudis.
Del total d’estudiants universitaris de nou accés, segons el CIC només un 1% són joves amb diversitat funcional. D’aquests, la majoria tenen discapacitats de tipus físic. Les dades dels alumnes amb capacitats diferents en l’àmbit psíquic són encara més baixes. L’organització Resilients considera que aquesta situació és causada per l’entorn que “els dissuadeix d’anar a la universitat i els incita a treballar”.
Tebiba Buzaib ho considera un error: “Que una cosa costi no impedeix poder-la fer. Et costarà el doble, però l’acabaràs fent igualment”.

 

LES CITES

Marcel Canals, estudiant de la URV: «Garantir un accés a la universitat és una manera d’assegurar que puguin optar a un futur digne.»

Sònia Ribera, estudiant de la UAB: «És una manera de gestionar la igualtat i una discriminació positiva enfront les negatives.»

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies