LGBTIQ+, col·lectiu de lluites individuals

La majoria de comunitats integrades en aquest moviment tenen poca visibilitat a nivell social en contraposició a l’atenció que rep el col·lectiu d’homes gais

Celebració del dia de l'orgull LGBTIQ+
Els diferents col·lectius de la comunitat LGBTIQ+ defensen el moviment d’una lliure orientació i identitat sexual i de gènere el 28 de juny, dia internacional de l’orgull de la comunitat BRETT SAYLES

Cristina Poyato i Víctor Tortosa

Les sigles LGBTIQ+ engloben a tota una comunitat formada per diferents identitats i orientacions sexuals (com persones lesbianes, bisexuals, transexuals, intersexuals, queer, asexuals…) que no estan representades ni acceptades completament en la societat actual. Prova d’això són els diferents activismes que van sorgint amb l’objectiu de lluitar per a la defensa dels seus drets i millorar les seves situacions. Tanmateix, no tots els grups tenen la mateixa participació o representació en la lluita i, per tant, els seus problemes no queden reivindicats ni solucionats. La causa d’això es troba en el fet que la societat situa el seu focus d’atenció a únic col·lectiu: els homes cissexuals gais.

Associar una gran comunitat a únic grup s’explica per diverses raons. El fet de reclamar millores des d’una base social marcada per l’heteronormativitat i el patriarcat implica una major visibilitat dels grups que no qüestionen aquesta base. “És evident que tots aquells models d’orientació sexual que s’aproximen o s’assemblen més al model heterosexual probablement tindran unes condicions de realització menys difícils que aquells models d’orientació sexual, de sexe i de gènere que s’allunyen completament del model hegemònic”, ha explicat Enrico Mora, sociòleg i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). 

Amb aquesta idea, s’explica que el moviment gai tingui més representació que altres col·lectius, fins al punt que les reivindicacions de molts d’aquests grups queden relegades a un segon pla. Un exemple d’això és la celebració de l’Ace Week. Desde 2010, al llarg de la segona meitat del mes d’octubre, a escala global, s’organitzen tallers i conferències per educar entorn la realitat asexual. Tot i això, el ressò a la societat no és gaire fort, fet que comporta el desconeixement i la ignorància social del col·lectiu. “La invisibilització suposa no només que tu i els interessos com a tal no existeixen, sinó que a més, quan són representats, ho són de forma menyspreada”, ha afegit el sociòleg.

A més, la presidenta de la Asociación de Transexuales de Andalucía – Sylvia Rivera i també presidenta de la Plataforma Trans, Mar Cambrollé, ha afegit la idea d’un corrent assimilista de societat que mostra preferència per aquelles comunitats que reprodueixen els models establerts o que suposen petits canvis que no afecten l’estructura ja formada. “La política dels gais és una política que és fàcilment assumida pel sistema polític, cultural i econòmic; i que no molesta. Tenen més favors perquè són assimilistes, perpetuen els esquemes de dominació que el sistema no vol que es toquin”, ha apuntat l’activista.

D’aquesta manera, alguns col·lectius, com les persones transsexuals, defensen una política que s’allunya de l’heteronormativitat i del patriarcat. Intenten aconseguir uns drets i llibertats que respectin les seves necessitats pròpies, de la mateixa manera que d’altres són respectades. Per exemple, un dels punts pels quals ha estat lluitant la Plataforma Trans és aconseguir una llei a nivell estatal que permeti el canvi de nom i de sexe sense cap tipus d’exigències de peritació mèdica ni cirugia genital. Aquest fet no ho podrien haver aconseguit sense allunyar-se de les demandes col·lectives de la comunitat LGBTIQ+ per aprofundir en situacions més internes del seu grup. 

Manca de representació cultural i política

La falta de referents pels col·lectius pot funcionar com una causa més d’aquesta invisibilització. No és el cas del moviment de persones transsexuals o lesbianes, que tenen a personatges històrics que es remunten a les primeres revoltes a Stonewall (EUA) el 1969. Les activistes transgènere Sylvia Rivera i Marsha P. Johnson o l’activista lesbiana Stormé DeLarverie són alguns exemples de persones que van ser presents des dels inicis dels moviments pels drets i respecte dels seus col·lectius.

En canvi, la realitat de col·lectius com les persones bisexuals o intersexuals és una altra. Sobre el cas de la bisexualitat, la diputada de En Comú Podem, Mar García, ha recalcat que hi ha poc coneixement de referents històrics i una desinformació general sobre algunes orientacions o identitats sexuals. “És important que hi hagi representacions culturals on la gent es pugui sentir identificada i on la societat vegi que la bisexualitat existeix i que va més enllà d’una fase o d’una confusió”, ha afegit la també diputada a les Comissions d’Igualtat, Cultura, Discapacitat i Drets de la Infància, qui ha assenyalat la bifòbia com a element que contribueix en la falta d’informació.

Segons García, la bisexualitat “mai ha estat considerada com quelcom propi”. Això és, en part, degut al monosexisme predominant. La societat s’ha acostumat a atribuir les etiquetes d’heterosexual o homosexual, sense donar importància que altres realitats puguin existir. Aquesta negació d’identitat a les persones bisexuals, no és res més que una altra forma d’invisibilització.

Per altra banda, el desconeixement de certs col·lectius també pot suposar una sensació d’invisibilitat i vulnerabilitat. Aquesta és la situació de les persones intersexuals, algunes de les quals han estat sotmeses a intervencions quirúrgiques sota consell mèdic quan eren menors d’edats per aconseguir una suposada ‘normativització sexual’. Aquestes operacions no consensuades són conseqüència que encara se segueixi tractant la intersexualitat com a patologia, un problema comú a moltes comunitats i un dels motius pels quals lluiten amb el seu activismes.

Un altre factor perjudicial és la manca de representació a les polítiques públiques. Quan una identitat o orientació sexual o de gènere vol lluitar per aconseguir drets i llibertats, ha de ser representada per algú que estigui lluitant. Cambrollé, des de la seva lluita, ha explicat que “si el qui parla no és el subjecte polític, no parlarà per guanyar, perquè no té res a perdre”. Una afirmació que no només és remarcada per l’activista transsexual, sinó que persones d’altres col·lectius també comparteixen.

Un cas semblant va viure la Doctora en Antropologia Social i Cultural i docent a la Universitat de Valladolid, Concepción Unanue Cuesta. Ha comentat que en unes jornades internacionals va escoltar com “un home homosexual explicava què és i com ser lesbiana, com organitzar-se i quines passes donar”. En aquests casos i seguint l’afirmació de Cambrollé, qui ha de fer de veu del col·lectiu de lesbianes ha de ser una lesbiana. Per lluitar i aconseguir els drets que reclamen els diferents col·lectius, s’ha de viure en primera persona tota la problemàtica que, en la societat basada en l’heteronormativitat, viuen aquestes persones.

Obre el mapa en gran aquí.

Semblances amb la concepció heterosexual

Moltes vegades es parla dels problemes que hi ha fora de la comunitat, de la invisibilització i marginació derivada de la LGBTIfòbia, però aquesta problemàtica va més enllà d’això. Dins la mateixa comunitat trobem aspectes que recorden les desigualtats entre homes i dones presents a la societat. És el que es coneix com a plumofòbia, un aspecte que segons Cambrollé determina que “tot allò femení és subversiu”. Aquest és un problema de la societat global que ha transcendit dins la comunitat LGBTIQ+, de manera que intenta instaurar la idea que els homes són masculins i les dones femenines, i fomenta la marginació de les persones que trenquen els estereotips de gènere.

Per altra part, el professor Mora ha explicat com de la mateixa manera que existeix un “ordre heterosexual que regula com ha de ser aquesta heterosexualitat, també existeix l’homonorma”. Aquest concepte estableix una mena de guia als col·lectius homosexuals, una norma sobre com ha de ser l’homosexualitat i que en alguns termes “emula els models de l’heterosexualitat”. Tots aquests inconvenients que reprimeixen els diferents col·lectius tenen un objectiu en comú, ha explicat la docent Unanue Cuesta, “ets lliure de ser qui vulguis, però no facis una exhibició d’això”.

Motivació pel canvi 

Buscar solucions per posar fi a la invisibilització dels col·lectius és un punt a l’ordre del dia dels activistes que lluiten per aquest reconeixement. Des de fa temps el 28 de juny, dia de l’Orgull LGBTIQ+, no és l’únic dia de representació de la comunitat, de la mateixa manera que la bandera de la comunitat no és l’única que existeix. Aquesta iniciativa ha servit per evitar que alguns col·lectius quedin subrepresentats o no siguin escoltats. 

A més, el problema d’utilitzar un rètol ‘inclusiu’ amb una llarga quantitat de lletres és que només queden representades unes poques quan es parla de tots els grups de manera conjunta. Tanmateix, les lletres funcionen a la vegada com un camí cap a la visibilitat. “Crec que lo de les lletres és una cosa que no agrada a ningú perquè sembla que estem classificant i posant etiquetes, però a la vegada has de fer-ho per tal de visibilitzar que hi ha una comunitat específica amb uns problemes específics”, ha apuntat la diputada García. 

Dia a dia els diferents col·lectius lluiten per ser escoltats i, el que és més important, ser tractats d’igual manera que la resta de la societat. Els avenços aconseguits els darrers anys han estat importants per la comunitat LGBTIQ+, però a hores d’ara, encara queda molt camí per recórrer.

Read more

Els Oscars: l’acadèmia d’homes blancs

Les nominacions als premis cinematogràfics més importants discriminen per gènere i color de pell

ANNA HERNÀNDEZ I POL AGUILAR

Els premis Oscar d’enguany han suposat un fet històric gràcies a la pel·lícula Parásitos, la primera que no té cap component americà o europeu, ni a la producció, rodatge ni direcció i que ha aconseguit arrasar a la gala amb el guardonat de quatre premis: millor pel·lícula, millor guió original, millor pel·lícula de parla no anglesa i millor director.

Sembla que l’acadèmia ha fet un pas endavant desprenent-se de l’americanocentrisme que sempre l’ha caracteritzat, però, en realitat, no és tot tan ideal com sembla. Parásitos, juntament amb Slumdog milionaire (pel·lícula americana però amb actors d’ètnies orientals que va guanyar 6 Oscars l’any 2009), son les dues úniques pel·lícules que, en 92 edicions, han guanyat el premi a millor pel·lícula tractant-se d’actors i escenografies d’altres cultures. Malgrat això, cap de les dues pel·lícules ha estat nominada pel millor actor o actriu. Sembla doncs, que l’acadèmia encara no està preparada per donar el premi a persones que surtin de les fronteres americanes i europees, tot i haver participat en la considerada millor pel·lícula.

La dels Oscars va ser una gala de reivindicacions, des dels premiats – Joaquin Phoenix amb el seu discurs en contra de la violència masclista i el racisme i a favor del veganisme i els drets humans, per exemple- fins els mateixos conductors de l’acte. I és que aquestes reivindicacions es van quedar en el directe, tenint en compte que des de l’acadèmia semblen no posicionar-se al respecte de tots els entramats socials que hi ha més enllà d’uns premis. Malgrat els potents discursos, l’acadèmia dels Oscar no diu res.

Jane Fonda va ser l’última persona a pujar a l’escenari per lliurar un premi – en aquest cas a Parásitos pel premi a millor pel·lícula. L’actriu s’ha convertit en els últims anys en una gran activista. Tot i que el protagonisme era pels coreans, no va voler deixar escapar cap detall en la posada en escena. I és que l’estatunidenca portava penjada i feia onejar el mateix abric vermell que duia una de les vegades que va ser detinguda per manifestar-se davant del capitol contra el canvi climàtic -com fa cada divendres-, fet que va ser vist per tothom.

També van tenir un paper essencial les dones que van tenir l’honor de pujar a l’escenari del Dolby Theatre, reivindicant, un cop més, el dret a ser dona i a ser escoltada, valorada i estimada com a tal. La idea més sonada va ser la de Natalie Portman, la qual es va presentar amb un vestit on hi tenia brodats els cognoms de totes les directores cinematigràfiques que no havien estat nominades – enguany no es va nominar a cap dona.

Scafaria, Gerwig, Wang, Amiel, Diops, Heller, Har’el, Matsoukas i Sciamma són els nou cognoms de les dones que han quedat en un segon pla a l’hora de repartir les nominacions com a millor director als Oscars de 2020. Malgrat que Little Women ha estat nominada en més d’una categoria, com a millor pel·lícula, millor vestuari o millor actriu secundària, Greta Gerwig no ha rebut una nominació per la direcció de la pel·lícula.

Les dades que reafirmen la discriminació

Les crítiques a la Acadèmia per la discriminació de gènere i raça no han aconseguit que aquesta situació canviï. Per exemple, fa 10 anys, la proporció era molt semblant. En quant a raça, els artistes de pell negra pateixen la mateixa discriminació. Per gènere, hi ha més dones nominades que l’any 2010. No obstant això, mentre aquest any no hi ha hagut cap dona nominada a millor direcció, fa 10 anys la directora Kathryn Bigelow va guanyar el guardó pel film The Hurt Locker (En Tierra Hostil).

En la darrera edició dels Oscars, els homes blancs van obtenir el 63,5% de les nominacions i el 44% dels premiats. Les dones, en canvi, només suposen el 29% de les nominacions i el 32% de premiades. Pel que fa a la perspectiva de raça, tant sols el 3% dels nominats eren de pell negra , amb un 6% dels premis. Quant a persones de països fora d’Europa i nord-Amèrica, representen el 8,5% de nominats i el 17,5% de premiats.

La proporció de dones nominades ha millorat però està lluny d’apropar-se a la d’homes. Els nominats i guanyadors de països que no són occidentals ha incrementat en aquesta edició gràcies al fenomen global de Parásitos, la pel·lícula sud-coreana. Aquesta millora contrasta de forma evident amb la forta discriminació de les persones de pell negra. Dels actors i actrius nominats en les categories d’interpretació, només hi havia una actriu de pell negra entre les escollides, Cynthia Erivo per Harriet. Dels 173 nominats, tant sols 5 eren de pell negra. Aquesta dada demostra el racisme crònic de l’Acadèmia i de la pròpia Indústria.

Nominacions esbiaixades

Existeix, encara, una gran diferència entre els rols de cada gènere dins la indústria cinematogràfica. En les principals categories, com direcció, guió i fotografia, només trobem homes nominats. En canvi, en categories que tenen a veure amb l’estilisme i la decoració, com vestuari, maquillatge i perruqueria i disseny de producció, la majoria de nominades són dones. Els homes són els que realitzen tasques tècniques i les dones s’encarreguen dels oficis de disseny. Poc, a poc, les dones realitzen cada cop més feines que sempre han fet homes.La guanyadora a millor banda sonora original, la compositora islandesa del film Joker, Hildur Guðnadóttir, és la quarta dona que s’endu aquesta estatueta i la setena nominada en 92 anys d’història dels premis.

Read more

Educant en colors

L’escola barcelonina El Turó Blau és pionera en l’aplicació del Programa Educatiu d’Escoles Rainbow, que educa els alumnes en la diversitat per prevenir conductes lgtbifòbiques

CRISTINA POYATO, EMILI SERRA – La identitat de gènere i la orientació sexual són encara motius de discriminació i assetjament per al 47% de les persones lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals de la Unió Europea. Així ho constata l’Agència Europea dels Drets Fonamentals en una enquesta en què també es rebel·la que un de cada quatre membres del col·lectiu ha estat agredit o amenaçat en els últims cinc anys i que les dues terceres parts procuren no agafar de la mà a la seva parella per por que les assetgin. Els enquestats també revelen que l’etapa més difícil són els anys escolars. El 60% reconeixen haver estat víctimes de conductes negatives pel fet de ser homosexuals i més del 80% recorden haver-ne estat testimonis.

En la preadolescència, amb l’inici de les relacions afectives i sexuals, es poden donar situacions de rebuig cap a aquests infants o joves per motiu de la seva orientació afectivo-sexual, la qual cosa genera un sentiment d’incomprensió i solitud per l’infant o jove que les pateix. L’adolescència és una època de canvis, de descoberta, de construcció de la pròpia identitat i la iniciació a les relacions afectivo-sexuals. A més dels evidents canvis físics i psíquics, hi ha un procés d’acceptació d’un mateix i una lluita per defensar la singularitat que esdevenen complexos si l’entorn proper, el grup d’iguals, no accepta la diversitat.

És per això que el 2017 el Departament d’Ensenyament va posar en marxa el Protocol de Prevenció, Detecció i Intervenció Enfront l’Assetjament Escolar a Persones LGTBI. S’aplica seguint la Llei 11/2014, del 10 d’octubre, “per a garantir els drets de les persones lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per a eradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia” i hauria de ser efectiu en tot el sistema educatiu. Per tant, s’han de posar eines i recursos específics per tal de promoure la conscienciació i la prevenció de l’assetjament a persones LGTBI dins de tota la comunitat educativa.

L’aplicació d’aquest protocol és encara més important si es tenen en compte les xifres que va donar a conèixer l’Observatori Contra l’Homofòbia el passat mes de juny, les quals indicaven que les agressions homòfobes havien augmentat un 40% a Barcelona respecte l’any passat. Des de l’1 de gener del 2019, a Catalunya s’han comès 129 incidències discriminatòries a causa de l’orientació o identitat sexual dels afectats.

Una escola pionera

Un exemple d’avenç en la normalització de l’educació sexual, en tots els sentits, el trobem al districte de Sant Andreu, a Barcelona. L’escola, d’infantil i primària, Turó Blau porta tres anys impartint un sistema de coeducació. Una proposta amb origen a l’associació de Famílies LGTBI que ha estat finançada per la Filadora, una associació de En Comú Podem. El pla que segueix l’escola Turó Blau és el Programa Educatiu Escoles Rainbow (PEER), que tal i com el seu nom indica, té l’objectiu de crear centres inclusius en l’àmbit de la diversitat afectiva i de gènere. L’actual director de l’escola, Ferran Català, va aclarir que l’objectiu principal és “que cap nen o nena ho passi malament per la seva identitat sexual o per la seva família”. 

A part dels augments de les agressions LGTBIfòbiques, un altre factor decisiu per la incorporació del PEER al Turó Blau va ser la manca de consciència en situacions com la separació dels lavabos entre els de nenes i els de nens. “No pensàvem que això fos un  problema, però si un nen o nena té la identitat canviada es veu obligat a anar al lavabo que no toca”, va explicar el director, afirmant que abans d’incorporar aquest programa no s’havia adonat de problemes com aquests. Detalls que la societat amb el temps ha normalitzat, com els pòsters dels nens jugant amb cotxes o de les nenes jugant amb nines. Com diu Català “són coses que si no tens la formació adequada no hi caus” i això pot provocar que es tracti el tema amb el nen o nena en qüestió de manera separada.

Prendre consciència

L’Associació recomana que totes les possibilitats es deixin obertes, per tal que els alumnes se sentin còmodes i aprenguin a conviure amb tot tipus de situacions. No sempre els nens viuen a casa amb un pare i una mare, i això s’ha de tenir en compte. El director del centre va expressar que “s’ha de parlar del tema, perquè si se’n parla molt, es converteix en una cosa habitual”, i hi ha diferents maneres de fer-ho. Al Turó Blau, per exemple, van fer un codi igualitari per classe i després un conjunt, on es donaven a conèixer totes les realitats. Són situacions que a les escoles s’eviten de manera involuntària, Català va assegurar que “si no ho tens a classe no ho tractes”. El director del centre va explicar que, mentre sí s’ha avançat en la conscienciació de la discriminació racial, “de la identitat gai o lesbiana o de l’orientació sexual no se’n sol parlar”. I es vol aconseguir que les paraules gai i lesbiana “siguin una cosa habitual i no insults”.

Per introduir el PEER a l’escola de Sant Andreu els professors van fer una formació de 15 hores dirigida per l’Associació de Famílies LGTBI. El primer que volien tractar al centre era el poder ajudar als alumnes donant-los les eines necessàries per fer-ho habitual: “si un nen es vol posar un vestit, que se’l posi tranquil·lament i que no se’n riguin d’ell”, el director del centre va aclarir que aquest és un dels primers passos per tal que en arribar a secundària ho trobin molt més habitual. Tant l’associació com Català consideren que l’ensenyament basat en la coeducació a les escoles és crucial. És a dir, educar de tal manera que es potenciï la igualtat d’oportunitats i que s’elimini la discriminació per qualsevol raó.

Els alumnes de Turó Blau  representen cada any una obra de teatre inclusiva, tenen una biblioteca  que inclou contes on es tracta  la diversitat sexual i van fer un projecte de plàstica basat en les obres de l’artista homosexual Keith Haring. ANNA HERNÀNDEZ

Amb projectes d’aquest caire sempre hi poden haver queixes, tant per part d’altres associacions com per part d’algunes famílies. Però aquest no va ser el cas al Turó Blau. Segons el director de l’escola, cap família es va queixar ni es va sentir ofesa, “sí que va haver un pare que es va sorprendre” va explicar, però això va ser degut a que la notícia va ser publicada primer a la gaseta de l’Ajuntament. En canvi, l’escola Turó Blau ocupa un lloc a la llista negra de l’organització Hazte Oír, una organització qualificada “d’ultracatòlica”. El director va comentar que els hi va arribar el llibre i no sabien perquè, fins que van veure que hi sortien. “Ens tenen com un exemple d’adoctrinament sexual”, va explicar, però davant això no van donar-los publicitat; van fer com si no hagués passat res i van seguir amb el seu projecte.

L’estructura del programa

El Programa Educatiu Escoles Rainbow va dirigit a tothom que estigui relacionat amb el sector educatiu, tant personal docent com no. L’Associació de Famílies LGTBI, per la seva banda, ha de proporcionar les eines possibles per poder establir el PEER a les escoles, tant eines didàctiques com pedagògiques. Ha d’avaluar els resultats i veure si són els mateixos que els desitjats per després difondre’ls en un informe web. Per implementar aquest programa educatiu calen dos anys entre els quals es reparteixen dues fases: el primer any es destina a una formació inicial i a la creació d’un grup que donarà els recursos necessaris; i el segon any es basa en l’aprofundiment en el coneixement d’aquest àmbit, la creació d’un Projecte Didàctic i l’avaluació final. A més, és necessària la intervenció de 3 formadors, 2 becaris universitaris i 1 dissenyador web.

Amb tot, el principal problema és que la realitat LGTBI no existeix en la consciència dels nens si abans no ho han parlat o no ho han tractat, i és per això que poden sobtar-se quan s’hi troben per primer cop a la preadolescència. Com explica Ferran Català, a la majoria d’escoles, tot i conèixer el protocol difòs pel Departament d’Ensenyament, si no hi ha implicació directa dels alumnes, no tracten el tema. El mateix passava abans d’introduir el sistema PEER a l’escola Turó Blau, però una vegada imposat, aquesta realitat va començar a formar part del seu dia a dia. 

Imposar aquest projecte no és fàcil, a més és necessària la subvenció de la Filadora i encara que té moltes demandes, no pot arribar a tot arreu. Per avançar en aquest aspecte caldria que institucions amb més poder aprovessin projectes d’aquest caire i dotessin les escoles i instituts dels recursos convenients. El director de l’escola reconeix que rep molts missatges d’escoles d’arreu de Catalunya que volen informar-se sobre el programa. Això no obsant, la realitat és que a Barcelona tan sols es fa a una escola més, la Sant Felip Neri.

Read more

Lavabos només per a persones

La Pompeu Fabra és la primera universitat pública catalana que trenca amb l’encasellament per gènere incorporant lavabos inclusius.

Compartir lavabo amb el teu germà a casa i entrar en dos espais diferents en un lloc públic per fer exactament el mateix és contradictori. Històricament els espais públics que comportaven el despullament, com els lavabos o els vestuaris, s’han separat per sexes per pudor i per garantir la seguretat de les dones. Tanmateix, la Universitat Pompeu Fabra ha considerat que al 2019 aquesta separació ja no és tan rellevant i ha convertit alguns lavabos de les tres facultats per crear serveis lliures de gènere, en els que hi pugui entrar tothom.

Davant l’evolució de les societats, les universitats sempre intenten ser referents per altres institucions en qüestions socials. Per això, després de que l’any 2014 el Parlament aprovés la llei per garantir els drets de les persones LGBTI , l’any passat la Generalitat va publicar una guia en matèria de diversitat per les universitats, en què es precisava que per avançar en matèria d’igualtat s’havien de qüestionar les categories fixes i incorporar un enfocament interseccional del sistema sexe-gènere. 

A primera vista, incorporar lavabos mixtes pot no semblar rellevant per a tothom perquè hi ha molts joves que ja trenquen amb les categories assignades als lavabos en situacions concretes, com per exemple quan es troben amb molta cua per entrar al lavabo assignat al seu gènere. No obstant, els lavabos inclusius pretenen anar més al fons de la qüestió i canviar certes pautes i comportaments que es reiteren en la societat. 

L’Àlex és estudiant de periodisme i va ser de les primeres a realitzar el canvi de nom en l’expedient de la UPF. Segons explica, aquesta mesura “és una ajuda per totes les persones que no s’identifiquen amb cap dels dos gèneres assignats socialment, o per totes aquelles persones del col·lectiu LGBTI que se sentin més còmo des en un espai neutre”. Persones com ella, possiblement tindrien una transició de gènere més senzilla si els espais del seu entorn no les obliguessin a encasellar-se contínuament.

Inclusió per sentir-se còmode

La finalitat dels lavabos inclusius com expliquen des de la Unitat d’Igualtat és que tothom es pugui sentir còmode i identificar-se amb l’espai que utilitza. Per això, s’ha intentat que hi hagi “un lavabo neutre a cada edifici, i si pot ser a cada planta”, tot i que inicialment al campus de Poblenou se n’havien instal·lat més del compte. D’aquesta manera els estudiants que per diferents raons prefereixin seguir utilitzant lavabos separats per gènere puguin fer-ho. A part dels lavabos, la UPF també ha habilitat una zona de lactància a cada campus i lavabos on utilitzar la copa menstrual no hagi de suposar un problema. A dia d’avui, la Pompeu Fabra és la primera universitat catalana que té una política institucional en matèria de lavabos inclusius.

Dins de la comunitat universitària trobem opinions diverses entorn aquesta mesura, sobretot pel que fa a la seguretat que els lavabos amb separació de gènere proporcionen als col·lectius més vulnerables socialment. Tot i entendre aquest punt de vista, Olympia Arango, estudiant de tercer d’economia a la UPF, senyala que una porta amb un símbol tampoc pararà un potencial agressor i considera que la universitat és un bon espai per començar a normalitzar la inclusivitat.

Tot i els progressos en matèria de gènere, el sexisme present en la cultura de masses i en la publicitat, segons el catedràtic en sociologia, Jordi Guiu, “no ajuden a trencar amb la diferència sexe-gènere”. El rol de les universitats, doncs, passa per senyalar cap on hem de caminar com a societat per assolir la igualtat en tots els àmbits.

Read more

La professionalització del futbol femení

CRISTINA BAUZÁ (@crisbauzajoy)

El divendres 7 es va donar el tret de sortida al mundial de futbol femení amb més repercussió fins aleshores. Els mitjans ho cobreixen amb més entusiasme que abans i hi ha un gran nombre d’aficionats que estaven expectants. Malauradament, la selecció nacional va quedar eliminada de la competició el dimecres 12 després de perdre 1 a 0 contra la selecció alemanya.

Tot i ser un esdeveniment de gran mediacitat, el que més impacte social provoca no és la qualitat de joc de les jugadores. En certa manera, el que crida més l’atenció és la comparativa que se’ns permet fer entre els homes i les dones futbolistes en tant que diners que mouen. El sou que cobren anualment presenta una diferència abismal entre uns i altres. Fins al 2018 les seves nòmines eren establertes d’acord amb el salari mínim interprofessional, que fins llavors era de 825,65€.

Actualment, el sou base dels futbolistes professionals és de 155.000€, mentre que el de les dones és de 14.000€. Davant aquestes xifres, de 136.000€ de diferència, ens plantejam fins a quin punt el futbol femení es pot considerar futbol professional. Hi ha jugadores que es veuen obligades a complementar-ho amb un treball extra, ja que cobrar 14.000€ anuals significa cobrar 1.167€ cada mes, el que és molt just.

Aquesta és la realitat de futbolistes d’equips més modests, però les jugadores que han participat en aquest mundial viuen una realitat una mica diferent. Però aquesta situació no es limita a Espanya, sinó que és una condició que es repeteix a gairebé tots els països on el futbol femení és considerat professional. Algunes seleccions ja han pres mesures per posar fi a la discriminació salarial que pateixen les jugadores. Per la seva banda, la Federació Espanyola no ha pres iniciativa per equiparar els salaris i les condicions dels futbolistes independentment del gènere.

Read more

Viquidones UPF: la lluita per a la igualtat

Ariadna Coma (@ariadna_coma)

“La Viquipèdia és com un mirall de la societat: si el reflex que hi veus no t’agrada i el vols millorar, t’hi has de posar”, explica Ester Bonet, lingüista especialitzada en l’anàlisi del discurs des de la perspectiva de gènere. I, amb aquesta premissa, el maig de 2016 va començar a buscar un espai per superar la bretxa digital a Internet, on la gent pogués anar i venir lliurement per treballar per un objectiu ferm: detectar la desigualtat i reduir la bretxa de gènere existent a Viquipèdia, l’enciclopèdia en línia més popular de la xarxa.

Així va néixer Viquidones UPF, un projecte impulsat per Bonet que, amb el suport de la Unitat d’Igualtat de la Universitat Pompeu Fabra, organitza activitats de sensibilització i conscienciació en matèria de gènere. Obert a tothom, cada dimarts del curs acadèmic l’espai introdueix la perspectiva de gènere en els articles enciclopèdics per multiplicar els continguts relacionats amb les dones i les seves obres, així com qüestions vinculades a la cultura de les dones, els feminismes o la igualtat de gènere, amb el propòsit que no estiguin en una situació minoritària, tant pel que fa al contingut com a l’edició de la pàgina.

 

L’ESTAT DE LA QÜESTIÓ

“Les grans dones de la història ja hi són a la Viquipèdia, el repte és donar a conèixer aquelles que han quedat tapades”, assegura Bonet. I és que publicar entrades amb perspectiva de gènere a la plataforma no és una tasca fàcil. Cal trobar múltiples referències i publicacions sobre un personatge per tal de crear-li una pàgina a l’enciclopèdia web. És a dir, s’ha d’haver parlat d’algú prèviament abans que publicat a Viquipèdia. Però demostrar que les dones són rellevants per a intentar que hi apareguin és tota una batalla en un context on la majoria de revisors són homes.

Actualment només el 10% de les persones que escriuen i publiquen en aquesta plataforma són dones. Per tant, que hi hagi un 90% d’editors vol dir que el món s’explica des del punt de vista masculí. “Trobaràs moltes més referències relacionades amb un futbolista que ha guanyat una medalla que no pas d’una dona que ha passat desapercebuda socialment”, assenyala la responsable del projecte. Per aquest motiu, es treballa per augmentar el nombre d’editores “que revisin les pàgines i tinguin la capacitat crítica de canviar aquesta poca representació femenina”, afegeix.

Volem que hi hagi més biografies i temes de dones i volem també que aquesta representació estigui ben treballada. Però sobretot volem augmentar el nombre d’editores de la Viquipèdia, perquè només hi ha un 10%.  – Ester Bonet, responsable de l’espai Viquidones UPF.

UNA PROJECCIÓ INTERNACIONAL

Si bé és cert que la UPF és l’única universitat que disposa d’una unitat com Viquidones, hi ha una consciència internacional de la poca representació femenina a la plataforma que s’ha anat despertant en els darrers anys. Així, s’ha anat creant tota una xarxa universal de dones que treballen per reduir aquesta bretxa, compartir els seus projectes i explicar les activitats que van organitzant. Per exemple, el grup Wikimujeres. Perquè, encara que sigui una iniciativa completament voluntària, cada vegada està més clar que cal canviar les coses per seguir avançant.  

Read more

La semana de la igualdad llega a la UPF

Mary Milena (@marymvillena)

Ya ha arrancado la semana feminista en la Universitat Pompeu Fabra y, con ello, se abre un periodo de charlas, conferencias y actividades grupales encaminadas a impulsar una educación universitaria efectiva basada en la igualdad de género y la lucha feminista. Entre el 27 y el 11 de marzo, la Unidad de Igualdad de la UPF, juntamente con otras unidades, facultades, asociaciones y sindicatos de estudiantes, organiza un conjunto de actividades con motivo del Día Internacional de la Mujer. Las responsables de los eventos han indicado que se trata de un movimiento que aparece con el fin de “sensibilizar a la comunidad estudiantil y hacer posible la existencia de una universidad feminista”.

fff

La Unidad de Igualdad no es la única entidad encargada de poner el toque violeta en este centro universitario. A finales del año pasado, siete universitarias de distintas carreras decidieron llevar a cabo una asociación feminista con el nombre de Time Is Up y con el propósito de hacer real la igualdad de género. Tal y como explica Mireia Noguer, una de las responsables, “Time Is Up se diferencia del departamento de la Unidad de Igualdad en tanto que busca organizar actos de manera periódica, a poder ser, mensualmente”.

Time is Up se divide en dos tipos de actuaciones distintas. Por un lado, las conocidas Women Talks, charlas feministas organizadas mensualmente y a las cuales son invitadas mujeres influyentes de nuestra sociedad. “Las Women Talks son la manera perfecta de recordar que las mujeres también somos capaces de llegar a puestos laborales relevantes, solo necesitamos acabar con los obstáculos impuestos por una sociedad patriarcal”, puntualiza Noguer. Por otro lado, los llamados Work Shop, actividades enfocadas a la intervención pública. En este caso, el propósito es diseñar talleres interactivos donde hombres y mujeres puedan aprender y compartir conocimientos.

Laia Betoret, otra de las responsables, recuerda que es gracias a Time Is Up que se está implantando la idea de que “las mujeres disponemos de habilidades positivas gracias a las cuales podemos llegar tan lejos como nos propongamos”. A la larga, este pensamiento positivo permite no sólo potenciar la luchar feminista, sino disfrutar de la misma.

La falta de mujeres referentes

La dificultad de las mujeres para alcanzar elevados puestos de trabajo y cargos de interés público está principalmente motivada por el pensamiento machista que nos envuelve. Laia Betoret explica que esta imposibilidad para lograr grandes objetivos supone un efecto llamada que hace que las mujeres más jóvenes no se atrevan a luchar por lo que quieren simplemente porque no disponen de ningún referente femenino a partir del cual motivarse.

La segunda edición de las Women Talks

La segunda edición de las Women Talks ha tenido lugar el miércoles 27 de febrero en el campus de Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra. En la misma han participado cuatro mujeres reconocidas dentro de su sector: Esther Vera, directora del diari ARA; Elisabeth Dubé y Anna Petrus, miembros de la Junta Directiva de Dones Visuals i María Eugenia Alegret, presidenta del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya entre 2004 y 2010. Las mismas han explicado a la audiencia su experiencia profesional y vital y cómo el hecho de ser mujer se ha convertido para ellas en un potente activo.

Las desigualdades de género se perpetúan en todos los ámbitos de vida de la mujer. Por ello, desde Time Is Up, se ha considerado necesario traer a mujeres de distinto sectores. Durante la conferencia, Anna Petrus subrayaba esta idea recordando que “las transformaciones sociales son más fáciles de cambiar que las estructurales”.

Genially2

El ‘postureo’ feminista

El feminismo está de moda. Todo el mundo comparte fotografías a través de su Instagram, publica frases feministas revolucionarias y opina sobre el movimiento. Ahora bien, el cambio estructural llegará, como bien dice Esther Vera, “cuando el interés en el feminismo traspase la pantalla e impregne el ámbito educativo”. No fueron más de 20 personas las que acudieron a la segunda edición de las Women Talks. De igual forma, Clara Melero, estudiante de Humanidades en la UPF, informa de que “sólo nueve chicas han acudido a la charla sobre la menstruación y los tabúes entorno al tema”.

Al finalizar su discurso en la Women Talks, Esther Vera dijo: “Gracias a los pocos hombres que estáis hoy aquí presentes. Vosotros sí habéis entendido de que va todo esto”.

 

 

 

 

Read more

Una resposta a la pregunta: on són les dones?

A la Viquipèdia, com a tants altres escenaris, existeix una gran manca de representació pel que fa al sector femení. Aquesta abscència rau en molts àmbits professionals, de coneixement, i dins l’àmbit artístic. Per tant, lEspai Viquidones de l’ UPF ha impulsat  una activitat per tal de sumar forces per realitzar una acció multiplicadora i reivindicar la presència de les dones professionals de les arts escèniques a una plataforma digital com és la Viquipèdia, la qual no compleix la paritat amb escreix. Un 17% de les biografies són femenines enfront un 83% masculines. Els únics àmbits on la dona supera decisivament a l’home en nombre de biografies són en els relacionats amb el cos: com la moda i el porno. En canvi, professions socialment vistes com a “més dignes” ja sigui relacionades amb el món científic o tecnològic els homes tenen el paper protagonista. Una de les impulsores, Ester Bonet afirma que la plataforma digital només compta amb un 9-10% de dones editores i que això és un factor determinant en la distorsió de com veiem el món.

La Viquimarató organitzada durant el mes d’octubre a la universitat Pompeu Fabra és engendrada per focalitzar en unes jornades i uns períodes de temps concrets els esforços per afavorir la presència de les professionals de l’escena a la plataforma de la Viquipèdia. Consta d’un taller que es realitza en tres sessions i que dura tres hores cadascun: de cinc a vuit de la tarda. Una primera part del taller s’aprèn les regles de l’edició d’articles a la Viquipèdia i una segona on es busca millorar articles ja existents o redactar-ne de nous. També, des del Festival Escena Poblenou es donarà continuïtat als projectes Videogràfics que, a través de petites càpsules de vídeo, donaran veu i imatge a dones professionals de l’escena.

Forma part dins del projecte “Som Aquí. Nosaltres, les dones, som aquí!” i és impulsat pel Festival Escena Poblenou. El projecte Viquidones Catalunya compta amb la col·laboració d’Ester Bonet i de Luïsa Rojas, responsable de la Unitat d’Igualtat de la universitat. L’activitat és coordinada per Margarida Troquet.

Viquidones és un col·lectiu que treballa des del 2016 per a la introducció de la perspectiva de gènere en els articles enciclopèdics. El seu objectiu principal és minimitzar la bretxa de gènere a la Viquipèdia tant pel que fa a l’edició com al contingut dels articles com a la presència de dones editores i, en definitiva, reforçar i multiplicar els continguts relacionats amb les dones, i les seves biografies i obra i altres qüestions vinculades al feminisme o a la igualtat de gènere.

Les sessions que van acollir diversos editors i editores van tenir lloc el passat dimarts 16 i 23 d’octubre i van acollir 10 persones. El proper dia 30 del mateix mes realitzaran l’última sessió dins la universitat a l’aula 54021. Tots els participants han hagut de fer una preinscripció prèvia per tal de poder controlar l’espai i el flux de gent. Des de Festival Escena Poblenou es vol continuar, durant l’any, programant alguna altra sessió per anar tenint veu i presència.

Read more

Les dues grans reivindicacions dels sindicats l’1-M: Igualtat i millores en les pensions

SANDRA GÓMEZ (@sandraaag97)

La situació econòmica a Espanya treu milers de persones als carrers a la cerca de millores salarials

Els principals sindicats han tornat a sortir al carrer aquest 1 de maig per reivindicar millores laborals i salarials. S’han produït multitudinàries manifestacions arreu del territori català tot i la intensa pluja, totes elles sota el lema “Igualtat + ocupació + salaris + pensions” .  Sindicats com la UGT i CCOO ja havien anunciat en dies previs a la vaga que una de les principals demandes aquest any seria la de recuperar els drets socials dels treballadors.

Ha estat una jornada també de reivindicació feminista, ja que una de les consignes que més s’ha escoltat han estat les relacionades amb la igualtat de sous entre homes i dones. A Catalunya, segons informa la Generalitat,  la bretxa salarial entre sexes ascendeix al 23,9%, és a dir, els homes cobren uns 6500 euros anuals més de mitjana que les dones. Tot i que en els darrers anys, aquesta ha baixat en un 2,1%, la diferència continua sent àmplia. Amb el següent tweet el sindicat CCOO ha volgut posar el focus d’atenció en la lluita feminista.

 

La Secretaria de la Organització de UGT Euskadi ha animat a piolar amb el hashtag #tiempodeganar en la mateixa línia que CCOO

Un dels altres temes que estan a l’ordre del dia i que també han tingut un paper destacar en les manifestacions ha estat el de les pensions. Les retallades que el govern espanyol ha instaurat en els darrers anys en aquesta matèria han rebut fortes crítiques i ja s’han celebrat arreu del territori espanyol nombroses manifestacions en contra d’aquestes mesures. Des dels sindicats s’exigeix la revalorització de les pensions d’acord amb l’IPC, ja que el govern porta incrementant-les des del 2014 en un 0’25%, percentatge que els pensionistes troben insuficient per poder mantenir el poder adquisitiu.  Tot i que fa uns dies PP i PNB van arribar a un acord per tal que les pensions pugessin a l’1,6% el 2018, des dels sindicats adverteixen que pot tractar-se d’una estratègia per desmobilitzar a la ciutadania.

El conflicte va iniciar-se l’any 2013 quan el govern va introduir aquesta reforma limitant l’augment de pensions en un 0,25%. Anterior a l’any 2013 les pensions pujaven en línia amb la inflació que hi havia hagut aquell any, és a dir si els preus de mitjana havien crescut un 1%, les pensions pujaven en el mateix percentatge. A més, en l’actualitat ha entrat en joc el factor anomenat “sostenibilitat”: en funció de la capacitat que tingui el país de pagar les pensions, es podria arribar a limitar aquest increment del 0,25%.

També s’ha demanat al carrer l’augment de salaris dels treballadors ja que actualment a Espanya el salari anual mitjà és de 26.535 euros,  que equival a un total de 2.211 euros mensuals.

 

 

Read more

La UPF dóna un pas cap a la transversalització de gènere

La Facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra està estudiant la implantació d’una assignatura sobre gènere

ANTÒNIA CRESPÍ | @Crespi_Antonia

La Universitat Pompeu Fabra està especulant sobre la creació d’una optativa sobre el tractament del gènere i la violència masclista al grau de Periodisme. Es tracta d’una proposta presentada pel delegat de tercer, Edgar Sapiña Manchado, i que la direcció de la universitat ha rebut favorablement. Sapiña explica com la idea sorgeix arran dels objectius presentats per la Tània Verge, directora de la Unitat d’Igualtat UPF. Aquests formen part del Pla d’Igualat Isabel de Villena que va ser aprovat l’any 2008 i que comprèn tot un conjunt d’accions per eliminar els possibles biaixos de gènere a la comunitat universitària.

En principi, l’assignatura s’ha plantejat com una optativa que s’inclouria al pla docent de tercer i quart de Periodisme. Tot i així, és una qüestió que encara s’està debatent. Així mateix, la Ruth Rodríguez Martínez, cap d’estudis de Periodisme, explica com també seria interessant veure si es podria articular de manera més interdisciplinària arribant també als graus de Publicitat i Comunicació Audiovisual.
Per avaluar el seu interès s’està realitzant una enquesta als futurs estudiants de tercer i quart de Periodisme. Aquesta de moment «està sent rebuda amb molt èxit, i té una participació molt elevada», explica Sapiña.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies