«Em rellisquen els insults, però veig molt odi a Twitter»

Neus Rossell (Sils, 1989), llicenciada en Magisteri Musical i en pedagogia de la música i moviment de Dalcroze a Suïssa. S’ha fet coneguda pels seus vídeos humorístics a Instagram a partir de la sentència del Procés i la situació política nacional actual.

Com va sorgir la idea de començar a penjar vídeos?
Un dia, mentre anava a treballar a Esponellà, vaig sentir a la ràdio la Lorena Roldán que deia que tots érem terroristes. Em vaig posar a riure sola. A l’hora de dinar ho vam comentar amb les altres mestres i se’m va acudir fer-ne un vídeo. Per res del món m’imaginava que tindria tal difusió.

Quina finalitat tenen?
Primerament, és per denunciar la situació política actual de Catalunya. Crec que amb humor tot s‘entén millor. Jo ho he definit com a “intentar apaivagar el mal rotllo”. També hi ha una part egoista a l’hora de penjar els vídeos. Per a mi és una manera de deixar-me anar i canalitzar el que penso. M’és molt fàcil perquè em surt sol.

Segueixes algun procés concret per a gravar els clips?
La veritat és que no segueixo cap estructura concreta, és zero professional. Em vénen idees quan vaig a córrer o quan estic conduint. Són sempre temes que m’afecten directament i dels que em sento còmoda parlant; si no, se’m fa impossible fer-ne humor. Per gravar he d’esperar a estar sola a casa. Tardo uns quinze minuts, aproximadament, depèn de si els veïns criden gaire o no… M’assec al menjador, amb un tupper i un pot de llenties a sobre de la taula per recolzar el mòbil i simplement em deixo anar. No té més. Tinc aquest to irònic de per si i no he de fingir res. Hi ha gent que m’ha dit que hauria d’esperar més en penjar els vídeos, perquè la gent els pugui pair bé. Faig vídeos sempre que em ve de gust i hi ha algun fet que em fa especial gràcia, em sorprèn o m’enfada.

Quin tipus de crítiques t’han enviat a través de les xarxes socials?
He rebut crítiques curioses. N’hi ha de senzilles: “més lletja i no neixes” o “més tonta i no neixes”. Això de dir “i no neixes” els agrada molt. També he rebut amenaces o insults, en referència en ser catalana. Veig molt odi, sobretot a Twitter, que és des d’on m’han insultat més.

Com les afrontes?
Al principi m’afectaven pel fet que no hi estava acostumada. No entenia com em podien insultar per donar només la meva opinió. Tota aquesta situació m’ha servit per fer un aprenentatge personal. Ara m’és molt igual el que em diguin, els insults i les crítiques em rellisquen. En comptes de pagar un psicòleg, fer vídeos m’ha ajudat en aquest aspecte.

T’ha canviat la vida en algun sentit, des que ets més coneguda?
Sí. La gent em para pel carrer per felicitar-me. Em fa moltíssima il·lusió perquè quan gravo estic sola, a casa meva, i no veig res. Quan se m’acosten noto l’escalf que no tinc i m’agrada molt. També veig que se m’ha omplert la vida: sento que penso molt i que, fins i tot, dormo menys. De seguida que tinc un moment lliure estic pensant idees per a vídeos. El cap no em para.

Creus que la gent només et vincula amb aquests vídeos?
Totalment. Jo també sóc músic, faig seminaris i he realitzat diverses ponències. Sempre m’he esforçat molt a fer bé el que faig i ara sento pressió per si només em visualitzen amb l’humor. Fa poc vaig fer una cançó política sobre el moment actual. Tinc la sensació que em segueix un públic molt concret, que mira els meus vídeos per riure. Si els dono un altre tipus de contingut, potser no els agradarà. He dubtat molt si penjar-lo, però crec que ho acabaré fent.

Et preocupa el fet que posicionar-te ideològicament pugui repercutir en el teu futur professional?
Sóc mestra i hi ha molts pares que no estan d’acord amb el que dic. Em preocupa, és clar, però penso que tinc tot el dret a dir el que penso. A més a més, ara mateix m’estic plantejant deixar temporalment l’educació i dedicar-me professionalment a fer monòlegs. No n’he fet mai i encara no sé com em desenvoluparia, però és una opció que no descarto.

Deixant de banda la ironia, quina percepció tens del panorama polític actual?
Molt cardat. El que està dient l’extrema dreta és impressionant. Durant una manifestació a Girona, la setmana de la sentència, vaig sentir por per la meva vida. Sentia trets i vaig córrer com mai. Sé que no em mataran, però sí que pots perdre un ull, i això també et canvia la vida.

Veus factible la independència de Catalunya?
A curt termini, no. Potser sóc il·lusa però encara tinc esperança. Costarà, perquè estan posant-nos sempre pals a les rodes, però tot el que ha passat ha creat un impacte. Considero que farà reflexionar una mica i que Europa ens miri. El diàleg el veig impossible, ja veiem que no contesten ni el telèfon…

Read more

L’humor de Pepe Rubianes, deu anys després de la seva mort

El passat 1 de març es complien 10 anys de l’adéu de l’humor irreverent i sense pèls a la llengua de Pepe Rubianes. L’humorista «galaico-catalán», tal com es definia ell mateix, va morir l’any 2009 a causa d’un càncer de pulmó, després de passar un any allunyat dels escenaris.

L’humor de Rubianes, malgrat tot, continua avui posant-nos davant del mirall i fent-nos riure de tot, amb una ironia sense embuts ni complexos. Rubianes, tot i la seva absència, continua avui vigent, no només perquè el seu humor és actual, sinó perquè ha anat enviant senyals de vida mitjançant «les vidues» de Rubianes, un grup d’amics de l’humorista, format, entre d’altres per Carles Flavià i Joan-Lluís Bozzo.

Ara fa un any, El Periódico publicava una esquela enviada per les «vidues», que anunciava que s’havia arribat a un acord amb l’Ajuntament perquè Rubianes donés nom a un carrer del seu barri, la Barceloneta. El text acabava amb la contundència i transparència que el caracteritzava: «Os quiero a todos (menos a los fachas)».

L’alcaldesa Ada Colau manifestava l’abril del passat 2018 que a l’humorista li hagués agradat que el seu públic es reunís per treure-li el nom d’aquest carrer a un «fatxa», referint-se a Pascual Cervera, Almirall de l’Armada Espanyola durant la guerra de Cuba.

En aquest article, commemorant els deu anys de la seva mort, recollim els millors moments de la carrera de Rubianes: els deu millors moments de l’humorista, deu anys després de la seva mort.

rubianes

Fes clic a la imatge per veure els 10 millors moments de Pepe Rubianes.

Read more

L’art de cagar-se en Déu

Cesc Maideu

L’humor és el teu pitjor enemic quan ets trendic topic. L’humor sempre s’ha mofat d’allò que, essent més o menys immoral, és actual. Darrerament li ha tocat el rebre a l’Església. Arran de l’aparició als mitjans de comunicació de considerables casos de pederàstia al nostre país (com són el dels Maristes, el dels Claretians, el de Montserrat, etc), han estat moltes les expressions i paròdies que s’han aventurat a tractar aquests casos amb clau d’humor. La cura obligada amb què cal enfocar l’humor en aquest àmbit no ha estat cap impediment.

Començant per la premsa, centenars de vinyetes han omplert els principals diaris i mitjans digitals fent sàtira de la controvertida situació de l’Església. Des de dibuixar una parròquia amb el campanar en forma de penis fins al punt de representar l’autobús d’Hazte Oir conduit per un capellà que sap perfectament que “los chicos tienen pene y las chicas tienen vulva”.

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

La televisió també ha ridiculitzat la situació de l’Església. En primer lloc, al programa d’humor de TV3 Polònia del passat dimarts 14 de febrer van parodiar un grup de cercadors d’extraterrestres de la muntanya de Montserrat que ara s’havien convertit en boletaires de monjos pederastes. Mostrava una realitat distorsionada, però finalment real després d’observar com Montserrat està involucrada en diversos casos d’abusos a menors.

En segon lloc, South Park. Aquesta sèrie es podria definir com uns dibuixos animats que no són per nens, ja que el seu objectiu és ofendre a la majoria de persones possibles. Com no, a l’Església també li toca el rebre. Cal remarcar primer, que South Park és una sèrie d’Estats Units, país on l’abús de menors per part dels capellans ha estat molt major que a Espanya. Concretament, a l’episodi 22 trobem una paròdia sobre la pederàstia de l’Església amb una conclusió, però, a favor de l’Església. Remarca la idea de que hi ha capellans pederastes però no tots els capellans són pederastes. South Park com un exemple que mofar-se de l’Església no sempre significa anar en la seva contra.

Finalment, la ràdio també satiritza la polèmica. Un exemple revelador és un mix de cançons editades per l’equip del Matí la mare que el va parir la tardor del 2015. Aquest és un programa d’humor que s’emet cada matí a Ràdio Flaixbac.

Read more

“Treballo i prego per tal que m’ompli espiritualment”

PAULA MATEO i QUERALT SIMÓ

Descarrega’t l’article en PDF

El periodista Xavier Pérez Esquerdo (Barcelona, 1976) s’autodefineix a les xarxes socials com a “catòlic, apostòlic, romà, practicant i autònom”. Des del 2007, col·labora al programa La segona hora de RAC1. El seu ideal de vida es basa en el lema ora et labora.

Read more

La comunitat educativa considera que educar i ensenyar no són sinònims però es complementen

El Cetrencada nº37, publicat a El Punt-Avui, ve carregat de continguts interessants! Hi trobareu el reportatge “El debat de formar o explicar”, que aborda la diferència entre els conceptes educar i ensenyar. La secció “Superdotats, els alumnes invisibles” està dedicat a explicar els reptes que es troben els superdotats un cop s’inicien a la universitat, així com els tipus de superdotats que existeixen. També hi podreu llegir l’entrevista amb Paula Ezkerra, consellera del districte de Ciutat Vella per la CUP, dedicada a l’activisme en defensa dels drets de les treballadores sexuals. L’humorista i monologuista Andreu Casanova ens explica la seva trajectòria professional.

Read more

Caça-tuits – #40

En el programa d’avui, Judit López, Javi Pujol i Pol Fernández parlen sobre les pàgines que agrupen continguts d’humor de les xarxes socials amb Isabel Caler de Visto en las Redes. A més, tindrem de nou un InfoTuit amb nostalgia nadalenca i una segona entrega dels tres millors Thug Life’s.

Read more

Caça-tuits – #39

En el programa d’avui, Judit López, Javi Pujol i Pol Fernández parlen sobre els community managers que utilitzen l’humor a les xarxes socials. A més, presentem l’InfoTuit, un informatiu humorístic creat a base de piulades. I finalment, estrenem la secció Thug Life.

Read more

Torna a Barcelona l’efecte Tricicle amb el xou BITS

LAURA CUGAT (@LauCugat)

Descarrega’t l’article en PDF

“BITS, un espectacle digital en codi de gags trinari” és el lema de l’última proposta del grup humorístic Tricicle, que va començar a representar-se el 2012. Tricicle ha viatjat arreu d’Espanya amb la intenció d’incitar els espectadors a viure els gags i a riure sense mesura.

Tríptic de l'espectacle i membres del públic sortint al carrer encara amb la pantalla encesa. ALBA TARRAGÓ

Tríptic de l’espectacle i membres del públic sortint al carrer encara amb la pantalla encesa. ALBA TARRAGÓ

Multitud de llumetes de colors es mouen per sobre l’escenari del Teatre Poliorama de Barcelona. Dreta, esquerra, amunt i avall, no paren. Però no es mouen soles, no. Els encarregats de sacsejar-les a totes direccions són els protagonistes de la sessió: les tres ànimes de Tricicle. Llueixen una americana i uns pantalons pinçats, tot replet de leds que canvien de color i de posició en funció del que volen representar. Una veu narradora és el fil conductor de la sessió que manté el famós efecte Tricicle: representar el màxim a partir de sons i gestos sense l’ús de paraules.

Amb el cos atapeït de focus de llum, Joan Gràcia, Carles Sans i Paco Mir es converteixen en bits, petites partícules d’informació que fan possible que existeixi l’univers digital i tecnològic on ens trobem immersos. Tots els esquetxos giren al voltant de les noves tecnologies i es van succeint a cop de clic. Unes pantalles, que simulen les finestres d’un navegador d’Internet, serveixen per introduir cadascun dels gags. Aquest recolzament interactiu acompanya l’espectacle i el fa dinàmic i amè.

Entrada de la sala amb Paco Mir a la porta. LAURA CUGAT

Entrada de la sala amb Paco Mir a la porta. LAURA CUGAT

Representar sense paraules

Les dosis de riure comencen des del minut u. Les expressions facials, els gestos corporals i la compenetració que existeix entre els tres artistes són els ingredients que fan que l’audiència els aclami i rigui per qualsevol bajanada. En un dels primers episodis, apareixen els tres encorbats, amb perruques grises i ulleres de got: tres avis que ballen i es barallen amb les respectives crosses. Riures. Hi ha un esquetx on apareix un manifestant en contra del sistema amb un cartell que posa “No a tot” i un guàrdia que el renya. El policia tarda uns segons a canviar de faceta i fer-s’hi amic, congelant l’escena amb una selfie, moda que volen reflectir en varis dels esquetxos.

La pantalla projecta un xat entre dues persones parlant sobre un gos que està malalt. Joan Gràcia irromp vestit de negre amb un collaret dels típics que es posen als gossos perquè no es rasquin les ferides. És la primera ocasió en què l’absurd compta amb la participació del públic, que ha d’ajudar a en Joan a treure’s el collar. Més riures. Paco Mir apareix assegut a la taula d’un bar amb la companyia del seu mòbil. El cambrer, Carles Sans, va acumulant ràbia cada vegada que s’esforça per fer fora el client que no li fa cas obsessionat amb el telèfon. Seguidament, el gag del supermercat, un dels més llargs i elaborats de la funció. Les tres estrelles del teatre català es posen a la pell de tres ancianes franceses que van a comprar; la resta s’ha de veure en persona. Encara més riures.

Botigueta amb diferents articles Tricicle. LAURA CUGAT

Botigueta amb diferents articles Tricicle. LAURA CUGAT

Els dos últims gags: un èxit

La sessió es transforma en el càsting d’un programa de talents on els tres intèrprets assumeixen diferents papers. Els espectadors es converteixen en els jutges de la funció. Un individu que fa rap petant-se els dits, una parella de valents que fan màgia i dos que entonen el tema més famós de Paloma San Basilio són alguns dels candidats. Mir i Sans de bacó i Gràcia de botifarra, posen punt i final a l’espectacle, que dura uns vuitanta minuts. Fan publicitat del llibre Tricicle de la Z a la A, un compendi dels seus millors moments, que es pot comprar al vestíbul del teatre. Els actors van cap a la sortida i s’acomiaden del públic conservant encara un lleuger somriure piadós.

Després de treballar junts durant trenta-tres anys, han volgut exprimir al màxim el seu darrer xou repetint-lo a la seva ciutat preferida, Barcelona. Recomanen tornar-lo a veure perquè han fet importants canvis, sobretot millores dels materials de suport. Generar dosis de riure tot mofant-se de la realitat quotidiana ha sigut, des de sempre, la seva principal intenció, i encara ho continua essent. Llums, riures i emoció: benvinguts a BITS.

Els tres Bits: Joan Gràcia, Carles Sants i Paco Mir.

Els tres Bits: Joan Gràcia, Carles Sans i Paco Mir.

Joan Gràcia – 58 anys

Originari de Poble Sec i amant de la gastronomia, porta la direcció de la funció LíoIbiza al teatre Principal de Barcelona.

Carles Sans  60 anys

Va deixar Dret per dedicar-se al teatre. Ha fet diversos anuncis publicitaris i publica un article a El Mundo cada quinze dies.

Paco Mir 60 anys

Ha guanyat dos premis Max i ha produït diverses sèries de TV. Forma part de l’espectacle Allegro, que es va estrenar el 31 d’octubre.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies