«Com quan vas a buscar la vespa i te l’han robada»

ALEX BENITEZ (@alexlevine897)

ORIOL GORDILLO (@OriolGordillo97)

PERE SIMON (@peresimon93)

Descarrega l’article en PDF

El passat dimarts 14 de novembre Itàlia es llevava consternada. ‘Apocalipsis’ i ‘Vergonya nacional’ eren les portades de La Stampa i Il Messaggero respectivament. Victor Hasbani, periodista esportiu italià, ho descriu com “una sensació de buit, com anar a buscar la teva ‘vespa’ i que te l’hagin robat”. O la bici, en el cas holandès.  La premsa treia fum. El país no havia estat envaït per extraterrestres ni tampoc s’havia perdut cap guerra. La selecció italiana no jugaria el Mundial de futbol per primera vegada des del 1958 després d’empatar a 0 amb Suècia a San Siro. Una autèntica catàstrofe nacional per un país on el futbol és una forma d’identitat. La patacada va ser tan forta que alguns comentaristes parlaven de “la nit més trista de la història del futbol italià”.

losersQui també va perdre el vol cap a Rússia és Holanda. Situacions així donen peu a què els nostàlgics pensin que altres temps eren millors. Després de 30 anys vivint a Espanya, Edwin Winkels, escriptor i periodista d’origen holandès, explica que va celebrar el gol d’Iniesta a la final del 2010 a Sud-àfrica. “Holanda havia arribat a la final traint un estil de joc amb una història importantíssima a darrere que ara havien adoptat el Barça de Guardiola i l’Espanya de Del Bosque”, lamentava Winkels. Als ‘70 els taronges van meravellar el món del futbol. Ara estan de caiguda lliure. Els problemes del canvi generacional ja fa anys que es noten, fins al punt que han arribat a criticar que alguns jugadors no cantin l’himne en els partits.

Al seu torn, la baixa d’Itàlia sempre sorprèn, però en cap cas podem parlar de fracassos sobtats. Hasbani desmitifica la victòria d’Itàlia al Mundial del 2006 i descriu el transcurs d’una davallada progressiva: “El Mundial d’Alemanya va ser enganyós. Van guanyar patint i amb sort. Després, es va voler mantenir una generació que demanava una renovació imminent”. Potser aquesta decisió explica el desastre italià a la fase de grups dels Mundials del 2010 i 2014, i la posterior desfeta a la fase classificatòria de finals del 2017. A Itàlia el problema és cultural. “No ens agrada fer autocrítica i tendim a culpar els altres”, assumeix un Hasbani crític amb els organismes italians, principals responsables del rumb de la selecció. A més, el periodista assegura que, orfes de representació, els italians se sumaran a la causa islandesa “pel fet que la seva equipació s’assembla a la nostra”. Ell, però, reconeix que la seva selecció aquest mundial serà l’espanyola.

graficUn desencís mundialista que, si bé també s’està vivint a països com Xile, Estats Units, Equador o Camerún, a Europa assoleix unes dimensions incalculables. Hasbani i Winkels coincideixen a l’hora de descriure un ecosistema urbà anàleg a Holanda i Itàlia: els carrers es buiden i tothom es tanca a veure els partits de la selecció com si d’un mandat religiós es tractés. “Fins i tot aquells que no saben ni què és el fora de joc s’empassen campionats sencers per l’equip nacional”, sentencia Hasbani.

Els estadis de Sant Petesburg o Luzhniki no veuran aquest estiu les parades de Gianluigi Buffon o les diagonals d’Arjen Robben. Qui sap quan haurem d’esperar per veure Itàlia aixecar la seva cinquena Copa del Món o a Holanda estrenar el seu palmarès i fer justícia amb la ‘taronja mecànica’ de la dècada dels 70. De moment, ens trobem cara a cara amb dues tragèdies modernes que posen de manifest la gran importància de l’esport rei a Europa. El món del futbol plora les absències de la ‘azurra’ i la ‘oranje’ com si d’un fenomen antinatural es tractés. I ben pensat, potser ho és. D’elles depèn ser a Qatar o començar a obrir pas a seleccions més joves i amb gana.

Read more

Estudiar a l’estranger per trobar una feina millor

ALBERT JIMÉNEZ (@albertjimenez14) i SANTIAGO JOSÉ SÁNCHEZ (@santisanchez94)

Descarrega’t l’article en PDF

Una àmplia oferta de títols universitaris amb més sortides laborals actuen com a reclam per als joves que volen formar-se més enllà de les nostres fronteres.

La decisió de marxar a estudiar la carrera sencera a l’estranger és una opció que cada cop estan prenent més catalans. Marxar del sistema universitari català per trobar elements que manquen aquí, per conèixer altres cultures i per diferenciar-se dels seus iguals catalans en un sistema cada cop més competitiu.

Patrícia Ollé, Javier Verkaik, Matilde Suárez i Carlos Suárez ens expliquen com van prendre la decisió de marxar. Estudiants al Regne Unit, Holanda, Suïsa i Estats Units, cap d’ells lamenta haver marxat a estudiar fora però tots ells comparteixen la idea de tornar un cop acabada la carrera i amb uns estudis a l’estranger que els hi faciliti trobar feina prop de casa seva.

IMG_3311

En Javier, el dia de la seva mudança amb un dels set companys amb els que conviu a un pis d’estudiants a Holanda. JAVIER VERKAIK

Estudiar turisme fora d’Espanya
“Jo volia estudiar en anglès i veure món”. Matilde Suárez ho té clar: marxar a estudiar a fora era la seva única opció. La decisió la va prendre després d’una estada als Estats Units. Sorpresa pel fort sentiment de companyerisme, va decidir fer el salt. “Tothom estava allà per estudiar, cosa que a Espanya no passa”, apunta. Astudia un grau en gestió hotelera a la International School of Hotel Management de Les Roches (*), a Suïssa, que no s’imparteix a Espanya. “Quan vaig plantejar-li a la meva tutora de batxillerat em va preguntar si volia ser cambrera tota la meva vida”.

Matilde Suárez assegura que el grau que està cursant no té el suficient reconeixement a Espanya i que no existeix la mateixa titulació. “Suïssa m’ofereix tres coses que no em dona Espanya: primer, el grau, segon, els contactes i tercer les possibi laborals”, afirma la Matilde, tot i que no descarta tornar aquí un cop hagi fet currículum i hagi treballat.

En busca de l’excel·lència a Holanda
D’ascendència holandesa, Javier Verkaik ho va tenir clar a l’acabar el Batxillerat. Volia marxar a Holanda i seguir així els passos del seu germà que havia marxat a estudiar allà tres anys abans. La Universitat escollida va ser la de TU Delft, en una ciutat universitària a una hora d’Amsterdam. “Tenia l’oportunitat de marxar a una de les millors universitats tècniques del món i no la vaig deixar escapar”. Actualment cursa un grau que barreja Direcció d’Empresa amb Inginyeria, quelcom encara desconegut a Espanya.

Els tràmits van ser llargs, però el fet de tenir el nivell d’holandès convalidat gràcies a les classes que des de petit feia a una escola holandesa va ser un punt positiu. Un cop dins del sistema universitari holandès, tot va ser més fàcil. “A Holanda rebo una beca bàsica a la que tenim dret tots els estudiant i també una beca per viure fora de casa” explica Javier Verkaik. A més de les facilitats econòmiques, el preu del grau a Holanda és de 1.950 per totes les carreres i màsters per igual i es pot fraccionar en mensualitats.

Una Universitat nord-americana a Londres
Patrícia Ollé estudia Relacions Internacionals a la Richmond University of London. Blanquerna és l’única facultat de Catalunya que ofereix aquest mateix grau, però només ho fa des de fa un any. Patrícia Ollé ho va tenir molt en compte a l’hora de decidir què estudiar i a on. “També em vaig plantejar marxar als Estats Units, però per un tema de distància vaig acabant decidint-me per Londres”, afirma.

La decisió de marxar la va prendre a segon de batxillerat després de visitar el campus en unes jornades de portes obertes. A partir d’aquí, tot va venir rodat: “vaig fer la sol·licitud a l’octubre i em van tenir en compte les notes del batxillerat”.

El cost del seu grau és de 9.000 lliures a l’any. El govern britànic ha concedit a la Patrícia un préstec universitari, i gràcies a això el preu queda reduït a poc més de 3.000. A banda d’això, els costos als que ha de fer front són més elevats perquè el cost de la vida és més car que aquí.
“Una vegada vaig marxar vaig assegurar-li a la meva mare que tornaria a casa. Però una vegada has començat a estudiar i a fer pràctiques no ho tens tan clar. Ja he assumit que no tornaré immediatament”, sentencia.

El lloc ideal per un esportista
Combinar l’esport d’alt nivell amb la Universitat va arribar a ser molt difícil per a Carlos Suárez. Després d’un any estudiant ADE a la Universitat Autònoma de Barcelona, va decidir donar un gir a la seva vida: “no volia deixar de jugar a tennis i anar a Estats Units era una molt bona oportunitat per poder seguir estudiant també”.

L’accés va ser una odisea que va acabar realment bé. El jove tenista va haver de contactar amb una agència especialitzada que es va encarregar de difondre el seu rànquing i vídeos jugant. D’entre totes les universitats interessades va decidir marxar a Mars Hill, Carolina del Nord perquè “l’entrenador va mostrar molt d’interès en mi i la beca que em donaven era prou bona”.

Carlos Suárez té decidit tornar quan acabi Bussiness Administration l’any vinent. “Sóc una persona molt familiar i trobo a faltar Espanya. Crec que amb el plus d’haver estudiat a Estats Units tindré menys problemes per trobar feina”.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies