Novetats vistes i nous retorns

Al panorama del Rock n’Roll actual s’està imposant un dels axiomes de la indústria de la moda: tot torna.

Greta Van Fleet, un grapat de barbamecs de Michigan amb molt de Rock n’Roll a les venes, va indundar aquest dimarts el Club Sant Jordi amb la força de les sis cordes. L’aura de la guitarra elèctrica, instrument icònic en dècades passades, s’ha anat diluïnt en la modernitat musical entre sons artificials i prefabricats.

No obstant, «encara que sembli que es desvaneix, el Rock n’Roll mai morirà.» Sempre vindrà algú al rescat desempolsant la guitarra i extraient-li el seu so més afrodisíac. Ja ho van aconseguir Led Zeppelin, ACDC, Queen, Pink Floyd, Black Sabbath o Rolling Stones el segle passat. Alguns d’ells continuen fent-ho. I, en els darrers anys, en mig del què semblava un entorn hostil pel gènere, ha aparegut una nova bandada de grups que ha atiat l’esperança dels nostàlgics.

Greta Van Fleet n’és una de les mostres més recents, però, al llarg del nou segle, altres formacions han estat claus en mantenir ferma la línia succesòria. Airbourne, Arctic Monkeys, Tame Impala , Fontaines DC, The Kooks o King Gizzard and The Lizzard Wizzard són les noves cares del rock.

Font: El·laboració pròpia

Les connexions entre la nova escola i els seus predecesors son constants. L’aura de Led Zeppelin ressona en cada concert de Greta Van Fleet. Les comparaciones entre Jake Kiska, guitarrista de Greta i Jimmy Page, homòleg als Zeppelin, són recurrents. Per altra banda, l’harmònica duresa de ACDC troba el seu eco en els australians Airbourne. I a Elephant, de Tame Impala, la línia de baix evoca la de Children of the Grave, de Black Sabbath. De la mateixa manera, el riff inicial i els baixos de bateria de Planet B, de King Gizzard, guarden certa semblança amb la introducció instrumental de Raining Blood del grup de thrash metal Slayer.

Aquest poble és prou gran pels dos

Nous grups recuperen els clàssics, però això no significa que els predecesors renunciïn al seu tro. Grups mítics com Rage Against the Machine, que havien cesat la seva activitat, han decidit tornar als escenaris. La formació nord-americana va anunciar a principis d’aquest mes una gira de concerts durant el 2020. També l’indie anglès de The Libertines, que va fer vibrar l’illa durant els primers anys del segle, ha tornat a sonar des d’aquest passat estiu. Greta Van Fleet va compondre la Highway Tune, ACDC va recórrer la Highway to Hell i la ruta del rock sembla que, de moment, no té final.

Read more

Run to Montjuïc: Iron Maiden tancarà la gira Legacy of the Beast a Barcelona

Els gegants del metal britànic actuaran per primer cop en més de 40 anys de carrera a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, acompanyats de Within Temptation i Airbourne

Iron Maiden no ha de demostrar res: des de 1975 el sextet de Londres ha conquerit sales, festivals i tota mena de recintes en la seva escalada per convertir-se en una de les bandes de heavy metal més reconegudes i exitoses de tots els temps. Però després de més de 40 anys al cim del panteó musical, encara hi ha una muntanya que no han coronat: l’Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona.

Vídeo promocional del concert de la promotora Madness Live

On gegants del rock i el metal com AC/DC i Metallica van triomfar, els uns el 2015 i els altres el 2019, Iron Maiden encara s’havia d’estrenar. I finalment, el 25 de juliol de 2020 els britànics plantaran la bandera en un dels pocs cims que els falta: tancaran la gira Legacy of the Beast, de tres anys de durada, a l’Estadi Olímpic. Vindran acompanyats dels neerlandesos Within Temptation, capitanejats per la polivalent i talentosa Sharon den Adel, i dels australians Airbourne, coneguts pels seus energètics directes tal i com va succeïr a la sala Razzmatazz de Barcelona el passat 26 d’octubre de 2019.

La gira va donar el tret de sortida el 2018 per promocionar el nou joc de mòbil de la banda, Legacy of the Beast. El tour ha durat tres anys i ha recorregut festivals i grans recintes d’arreu del planeta, com el mític Rock in Rio en la seva edició de 2019. La cita d’Iron Maiden amb Barcelona serà l’única a tota Espanya aquest 2020, però això no vol dir que els britànics no hagin visitat altres racons del país: el 14 de juliol de 2018 la Donzella de Ferro va quasi estrenar (Bruno Mars se’ls va avançar) l’estadi de l’Atlètic de Madrid, el Wanda Metropolitano. Acompanyats dels suecs Sabaton i dels francesos Gojira, Iron Maiden va celebrar el seu concert més multitudinari a Espanya, omplint el camp madrileny fins a la bandera amb una audiència rècord de 52.000 persones.

Iron Maiden davant 52.000 heavies a l’estadi Wanda Metropolitano de Madrid el 14 de juliol de 2018. Font: Europa Press

Al no promocionar cap nou disc, el sextet de Londres va tirar de clàssics ben coneguts pel públic, tal com van fer i han fet a la resta del Legacy of the Beast World Tour.

Himnes com Aces High, The Trooper, Fear of the Dark i l’incombustible bis final Run to the Hills van fer les delícies dels més de 50.000 fans que des de les sis de la tarda esperaven veure als seus ídols, que no trepitjaven la Península Ibèrica des de 2016 en la gira The Book of Souls World Tour per promocionar el seu disc homònim.

Justament fou en aquesta gira que els Iron Maiden van visitar Barcelona per últim cop. El 16 de juliol de 2016 van ser caps de cartell del Barcelona Rock Fest junt amb altres grans noms del metal i el rock com Slayer o Barón Rojo. El festival es va celebrar al parc de Can Zam, a Santa Coloma de Gramenet.

Però no ha estat ni de lluny l’únic cop que els britànics han passat per Barcelona. Des del 2000 han visitat la ciutat un total de 7 vegades, 4 de les quals al Palau Sant Jordi.

L’alineació d’Iron Maiden durant la gira Legacy of the Beast. D’esquerra a dreta: Adrian Smith (guitarra), Janick Gers (guitarra), Bruce Dickinson (cantant), Steve Harris (baixista), Dave Murray (guitarra) i Nicko McBrain (bateria). Font: New York Post

Havent actuat tants cops al recinte veí, és lògic que els Iron Maiden acabessin tocant a l’Estadi Olímpic. Però la trajectòria del sextet encapçalat pel baixista Steve Harris ha estat atzarosa, i sols en el que portem de segle XXI aquests reis del heavy han fet acte d’aparició en els racons més variats d’Espanya, des de Viveiro, a Galícia, fins a Sevilla, passant per ubicacions peculiars per a un concert de metal d’aquestes dimensions com Villarrobledo, Mèrida o Jerez de la Frontera. L’emprenta del metal britànic no és pas nova a la Península; en aquest mapa interactiu hi figuren ordenats per colors segons la gira, tots els concerts que els Iron Maiden han ofert a Espanya en el que portem de segle XXI; vint anys de heavy de categoria mundial que el 2020 faran cridar fins a l’afonia la muntanya de Montjuïc.

Read more

Airbourne electrifica Barcelona amb el més pur rock australià

El quartet de Warnambool va aconseguir vendre totes les entrades del seu show a Razzmatazz en companyia dels rockers americans Supersuckers

Mai n’hi ha massa, mai s’és massa jove i mai es va massa ràpid per gaudir d’una bona dosi de rock. I més encara si aquesta torxa la porten Airbourne, els que començen a postular-se com al relleu del present i del futur dels mítics AC/DC.

Recull de temes que Supersuckers van tocar a Barcelona
Setlist completa i per ordre d’Airbourne a Barcelona

Aquesta fama no ha passat desaparcebuda a la Península Ibèrica, parada obligada de la gira mundial per promocionar el seu nou disc Boneshaker. La promotora Madness Live! va anunciar el 2 de juliol el pas d’Airbourne i els Supersuckers, veterà grup de rock estatunidenc encapçalat per Eddie Spaghetti, per Bilbao, Màlaga, Madrid i Barcelona.

La reacció dels fans no es va fer esperar: el 8 d’octubre les entrades pel concert de Madrid estaven esgotades, i el 24 va succeir el mateix amb Barcelona. S’ensumava una farra de les que fan història, més encara tenint en compte que el 25 d’octubre, nit de concert a Madrid i jornada anterior al show de Barcelona, es va publicar el seu nou disc Boneshaker.

26 d’octubre, 19:00. Les portes del temple Razzmatazz s’obren. Una riuada de gent omple la sala principal. Ningú vol faltar a aquesta missa de rock que, si bé té una fórmula que tothom ja coneix, segueix sent efectiva.

D’esquerra a dreta: Eddie Spaghetti (veu i baix), Christopher «Chango» Von Streicher (bateria) i «Metal» Marty Chandler (guitarra)

Els Supersuckers porten més de 30 anys sobre els escenaris, però amb una mica de sort en la majoria d’ells hauran gaudit de millor acústica: el ritme d’èxits com The History of Rock n’ Roll, Dead Inside o Born With a Tail era audible, però difícilment gaudible degut a la pobre producció tècnica. La semblança física i vocal del frontman Spaghetti amb el llegendari Lemmy Kilmister, baixista i cantant de Motörhead, i el carisma de Chandler va rescatar mínimament un show de teloners que, tot i casar a nivell estilístic i musical amb el públic, va punxar una mica degut a la irregularitat dels aparells de so.

Però aquest inici no volia dir ni de lluny que els ànims del públic s’haguessin refredat. Conforme els tècnics desfilaven per l’escenari i el públic engolia gots de cervesa l’ambient s’anava escalfant.

No va fer falta cap artista a l’escenari perquè el públic comencés a cantar a ple pulmó: el clàssic tema d’Iron Maiden Run to the Hills va sonar pels altaveus mentre els especialistes de so preparaven el show principal, i els espectadors van demostrar que el heavy metal segueix ben viu omplint Razzmatazz amb la seva veu.

Airbourne a París el 19 d’octubre de 2019. D’esquerra a dreta: Matt «Harri» Harison (guitarra solista), Joel O’Keefe (veu i guitarra rítmica), Ryan O’Keefe (bateria) i Justin Street (baix)

I a les 21:15 el clam popular va ser contestat. Les llums de la sala es van apagar, i focus vermells recorrien els caps de la gentada mentre sonava el mític tema principal de Terminator 2, Judgement Day. Potser no vénen del futur ni són cíborgs, però els Airbourne de ben segur que tenen dins seu una electricitat, una energia explosiva, que contagien des del primer pas que fan a l’escenari. O, en el cas del cantant i guitarra Joel O’Keefe, el primer salt.

Aterrant des de les bateries d’altaveus del arrere de l’escenari, el frontman va encendre la metxa del concert amb el frenètic Raise the Flag. Una marea de punys i banyes s’estenia des de l’accés fins a l’escenari per alçar la bandera del rock and roll, tasca que els australians desenvolupen amb gran entusiasme i orgull amb el suport d’un públic entregat fins al límit.

No és difícil deixar-se posseïr per l’endimoniat frenetisme del que himnes com Too Much, Too Young, Too Fast, Beaking Outta Hell o Girls in Black fan gala; especialment en aquesta última, quan Joel O’Keefe es va pujar sobre un guàrdia de seguretat per tocar el solo entre el públic mentre rebentava una llauna de cervesa a cops de cap. A vegades no cal una gran producció per fer embogir el públic, i el carisma del cantant n’és una prova evident.

Des de demanar al públic que encenguessin les flames dels seus encenedors fins a treure un carro a l’escenari amb cola i whisky per preparar combinats per la resta de la banda i el públic, els trucs del frontman per enamorar l’audiència no fallen en recintes petits. Resta el dubte de veure com s’ho empescaran els australians per mantenir aquesta proximitat amb el públic en estadis, que vista la massiva afluència de la gira no trigaran a omplir.

Sigui com sigui, Airbourne fan honor a una de les seves consignes: «Fuck ballads». I fou ben cert: amb prou feines va haver un segon de descans, però al públic no semblava importar-li; els pogos i els espectadors pujats uns sobre els altres per atreure l’atenció del guitarrista i que els llancés un combinat eren una mostra més de l’ambientàs que es va respirar a Razzmatazz.

Ara bé, els germans O’Keefe en són dos, i el bateria Ryan O’Keefe també va tenir el seu moment de glòria deixant-se el braç per fer sonar una sirena antiaèria que donava el tret de sortida a Live It Up. Si bé el focus no va recaure sobre seu tan directament com amb els germans O’Keefe, el baixista Justin Street i el nouvingut guitarrista Matt «Harri» Harrison van estar sens dubte a l’altura i van contribuir enormement a l’esclat de rock que va arrasar Barcelona.

El temps vola, i més en bona companyia. Els bisos van arribar ben ràpid (11 cançons de show principal passen en un instant), però van ser demolidors per a un públic ja fregant l’afonia i l’esgotament total: els cors de Ready to Rock van ser entonats pels espectadors encara mentre abandonaven la sala, i el dos pogos simultanis a ritme del nou clàssic del rock modern Runnin’ Wild van ser la cirereta del pastís d’una nit espectacular. Una vegada més, Airbourne van ser el viu testimoni de que el vell rock no morirà mai mentre hi hagi gent disposada a donar-ho tot gaudint-lo, tal com va passar a Razzmatazz.

Read more

Els barcelonins ’77 rendeixen homenatge a Black Sabbath a la sala Rocksound

Black Sabbath són els pares del heavy metal. El 13 de febrer de 1970 van publicar el primer disc de la història del gènere, que no només seria el primer de molts dels seus èxits sinó que esdevindria un referent pels milers de bandes de música dura que van néixer durant aquella dècada i la posterior. Amb lletres desenfadades que flirtejaven amb el satanisme i amb la vacil·lant veu d’Ozzy Osbourne interpretant-les, els anglesos van tardar molt poc en convertir-se en un fenomen de masses entre el jovent.

Durant els seus 50 anys de carrera gairebé ininterromputs (només van deixar de tocar entre 2006 i 2011) Black Sabbath han composat temes molt significatius per la història del metal. I tot i que tenen un bon grapat d’àlbums que freguen l’excel·lència musical, n’hi ha un que destaca entre ells: el Paranoid. Publicat també el 1970, el segon disc del grup conté les tres cançons més conegudes de la seva discografia: War Pigs, Paranoid i Iron Man. Quatre dècades més tard, segueixen estant entre els temes preferits de qualsevol bon heavy.

Per això i per molt més, el divendres passat els seguidors del rock dur tenien una cita obligatòria a la petita però acollidora sala Rocksound. ’77, una banda barcelonina de hard rock que en deu anys de trajectòria ja ha girat per tota Europa, homenatjaven a Black Sabbath interpretant de cap a peus el Paranoid. Amb la sala plena a vessar (les entrades es van esgotar i aquest diumenge repetiran l’actuació) el grup va pujar a l’escenari i van sonar les primeres notes de War Pigs. El públic va embogir. Els assistents, que majoritàriament rondaven els 50 anys, recordaven amb nostàlgia les cançons que van marcar la seva adolescència.

Més enllà d’algun problema d’acoblament dels micros durant Planet Caravan, el so i la interpretació per part de ’77 van ser perfectes. El baix i la bateria feien caminar la banda amb una contundència memorable. La guitarra ens va transportar als 70 en una sola nota i si tancaves els ulls no costava confondre la veu d’Armand Valeta amb la d’Ozzy Osbourne. Amb els hits anomenats unes línies amunt van arribar els millors moments del concert, però també va ser sensacional la posada en pràctica de temes més especials com Rat Salad (un solo de bateria de més de dos minuts) o Planet Caravan (una cançó molt lenta i gairebé ambiental).

Però no en van tenir prou ’77 amb el Paranoid, sinó que després de tancar el disc amb la genial Faeries Wear Boots encara van tenir temps per regalar-nos tres grans temes més de la banda de Birmingham. Davant l’aclamació del públic va caure la cançó Black Sabbath, seguida de Supernaut. I per tancar una nit memorable res millor que Children of the Grave, una cançó espectacular que va fer saltar i ballar la sala sencera.  Sortint de Rocksound no m’ho podia treure del cap: els 70 van ser collonuts.

Read more

Morirà el heavy metal?

L’envelliment de les grans bandes i la marginalitat mediàtica qüestionen la supervivència del gènere a llarg termini. Aquí: http://www.vilaweb.cat/noticies/morira-el-heavy-metal/

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies