La ‘guerra del narco’ deixa 60.000 despareguts a Mèxic

Les xifres dupliquen les de la dictadura militar argentina

El Govern de Mèxic ha presentat les seves dades de desaparicions, estat per estat. En total, 61.637 desapareguts, el 97% durant aquesta dècada llarga des que el govern de Felipe Calderón va emprendre la lluita contra els càrtels de la droga que condiciona la vida mexicana. Aquest particular conflicte civil duplica les xifres d’El Proceso argentí, la dictadura militar que va deixar 30.000 desapareguts entre 1976 i 1983.

Més d’una dècada de violència entre Govern i narcotràfic

A banda de les desaparicions, a finals de 2019 el govern de López Obrador va confirmar entre 2.900 i 3.000 morts cada mes. Una xifra que estabilitza la tendència a l’alça en l’última dècada. Mèxic no està en guerra, però fa més de deu anys que es troba en el punt de mira. Aquesta particular batalla de l’Estat contra la droga va començar amb la legislatura de Felipe Calderón (2006-2012) i va continuar durant els anys d’Enrique Peña Nieto (2012-2018). Dos mesos després d’arribar al govern, Calderón va instar les forces armades mexicanes a operar contra els líders dels càrtels. Peña Nieto seguí la mateixa estratègia. Els càrtels van rebre un cop fort, però els buits de poder van obrir una nova etapa de violència entre diverses faccions del narcotràfic. 

López Obrador: “El ‘Chapo’ tenía el mismo poder que el presidente”
Andrés Manuel López Obrador, president de Mèxic.
Sáshenka Gutierrez / EFE
La Vanguardia

Quan López Obrador va establir el seu govern el 2018, un dels objectius marcats fou «abraços en comptes de bales». S’havia decidit no atacar els líders dels càrtels, a diferència dels anteriors governs, per evitar reaccions més violentes. López Obrador (AMLO, com l’anomenen els mitjans americans) aposta per erradicar les causes de la violència a través de reformes en economia o educació. No obstant això, al juliol el Govern va crear la Guardia Nacional, un cos policial que ha protagonitzat les darrres intervencions en la guerra del narco. Sectors crítics amb López Obrador han acusat que, en comptes de canviar l’estratègia, la creació de la Guardia Nacional suposa un acció més semblant al discurs de Calderón.

El Mèxic dels càrtels

Els estats de Chihuahua, Sinaloa i Durango són el triangle d’or de la violència mexicana i és on es produeixen la majoria de desaparicions. Els càrtels s’hi estableixen perquè les muntanyes protegeixen les plantacions i el trànsit de droga i armes de les incursions governamentals. Gran part del territori el controla el càrtel de Sinaloa, l’organització de cultiu i distribució de drogues més potent de Mèxic i una de les més influents a nivell internacional. El seu cap, Joaquín “el Chapo Guzmán”, va ser detingut el 1993; no obstant això, és l’únic pres que ha aconseguit escapar dues vegades d’un centre de màxima seguretat. Actualment, compleix la seva condemna a Nova York, havent admès l’assassinat d’entre 2000 i 3000 persones. La seva vida ha inspirat l’argument de més d’un telefilm, però la influència del càrtel i el seu conflicte amb el càrtel de Jalisco Nueva Generación -així com amb el mateix Govern de Mèxic- és molt real. 

Resultat d'imatges de mapa estados mejico
Chihuahua, Sinaloa i Durango són el triangle d’or de la violència mexicana.
Pinterest

De fet, la detenció per part de la Guardia Nacional d’el fill d’“el Chapo”, Ovidio Guzmán, va ser motiu de dues jornades d’enfrontament entre militars i partidaris del càrtel a Culiacán (Sinaloa), l’octubre de 2019. No és l’únic episodi de violència massiva als carrers relacionat amb el crim organitzat. El passat novembre, la família Le Barón va perdre sis nens i tres dones assassinats a la frontera dels estats de Sonora i Chihuahua. Així mateix, aquest dijous, Mèxic ha acceptat la tornada del grup d’experts de la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH) per investigar les irregularitats en el cas dels 43 estudiants d’Ayotzzinapa. L’anomenada massacre de Guerrero va tenir lloc el 2014, la nit de setembre que la policia va detenir i entregar aquest estudiants al càrtel que els assassinà.

Testimoni d’un estudiant que va sobreviure a la massacre de Ayotzzinapa.
YouTube de Noticias Telemundo

Es tracta de conflictes que s’han seguit durant aquests 13 anys i que contribueixen als 61.000 desapareguts del recompte de la Fiscalia mexicana. Fa tres setmanes, un tiroteig entre narcos i policies a Culiacán (Sinaloa) causava 21 morts, 14 pistolers de càrtel Noreste i 7 agents. A Mèxic, l’estancament de la violència es relaciona amb la impunitat: assassinats i desaparicions no es castiguen (98% de crims no resolts, segons l’ONU). Tot i que es culpabilitzi un càrtel o organització criminal concreta, no es demostra a judici ni es castiga. Gran part dels casos de violència per narcotràfic són d’origen molt local; disputes entre veïns difícils de resoldre a nivell nacional i que, per norma, se solucionen amb un mort o un desaparegut més. 

La violència no es relaciona només amb el narcotràfic

Un cuiner d’origen espanyol ha mort aquesta setmana, assassinat a Tijuana. En aquesta localitat fronterera amb Califòrnia, el cos de Felipe Antonio Díaz Zamora (43 anys) va aparèixer dimecres amb tres ferides de bala. La Fiscalia descarta una agressió deguda a la seva nacionalitat, així com un robatori. El motiu més probable fins al moment es relaciona amb un conflicte privat de la víctima.

Migrantes centroamericanos miran a través de la valla mientras un agente de la Patrulla Fronteriza vigila cerca del cruce fronterizo de El Chaparral en Tijuana, México, el 25 de noviembre.
A la imatge, la frontera entre Mèxic i els EUA, la més transitada del món. La migració és una font de violència a ambdós nacions americanes.
The New York Times

D’altra banda, també aquesta setmana hem conegut la notícia del suïcidi d’un migrant mexicà. En aquest cas, la violència no és fruit de la droga, ni d’un assumpte mal resolt. L’home es va tallar la jugular a la frontera amb els Estats Units, quan les autoritats van negar-li el pas. Es trobava en el costat mexicà, segons confirma l’agència Reuters. L’Oficina de Duanes estatunidenca no n’ha fet cap declaració.

Read more

6 claus bàsiques per entendre què passa al Kurdistan Sirià

AMÀLIA, JÚLIA I RUT – Turquia ha llançat una nova ofensiva militar contra el Kurdistan Sirià, pocs dies després que els Estats Units retiressin les seves tropes de la zona. Exactament, però, què està passant? Perquè l’exèrcit turc ataca les forces Kurdes de Rojava? Per respondre a aquestes preguntes hem parlat amb Clara Torres, membre de la Plataforma Azadî i del Comitè Jinelogi d’Europa en solidaritat amb el poble Kurd, i amb David Meseguer, periodista freelance especialitzat en l’Orient Mitjà i Nord Àfrica i doctor en Comunicació Social. 

Què és el Kurdistan?

El Kurdistan és una regió històrica i cultural que s’estén per una zona muntanyosa de l’Orient Mitjà. El poble kurd és la minoria ètnica sense estat propi més important de la regió. Els kurds són una població d’entre 25 i 35 milions de persones, unides per una cultura mil·lenària i una llengua pròpia. El seu territori es reparteix entre Turquia, Iraq, Iran i Síria.

Des de principis del segle XX, molts kurds lluiten pel reconeixement del Kurdistan com una nació autònoma, però tots els intents de formació d’un estat independent s’han reprimit. El poble kurd ha denunciat l’hostilitat del tracte rebut per les autoritats turques des de fa més d’un segle, quan entre 1920 i 30 es va restringir l’ús de l’idioma kurd i es va negar l’existència de la identitat ètnica kurda a la seva població. 

L’actual Revolució de Rojava (que vol dir oest en kurd, i és el nom que rep el Kurdistan Sirià) s’ha d’entendre dins de la lluita del moviment kurd, iniciada el 1978 amb la creació del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). El PKK és considerat un grup terrorista per Turquia, ja que des de 1984 ha estat líder de la freda guerra de guerrilles contra l’exèrcit turc. 

Hereves d’aquesta tradició, l’any 2011 es van crear les Unitats de Protecció Popular (YPJ i YPG), les milícies del Kurdistan Sirià que ara Turquia pretén eliminar. Les YPJ i YPG són la branca armada de l’organisme polític kurd del nord de Síria (Partit de la Unió Democràtica Kurda, PYD) d’inspiració marxista, que ara ha establert una Administració Autònoma del Nord i Est de Síria (NES). La configuració d’aquest autogovern ha estat possible dins l’inestable context de la guerra de Síria, on el règim de Bashar al-Ásad va cedir el control d’aquesta zona i la seva protecció contra Estat Islàmic als kurds. Així, el règim va poder centrar els seus esforços en la lluita contra els rebels a altres punts del país.

Aquest projecte d’autogovern al Nord de Síria està basat en el paradigma del Confederalisme Democràtic: la creació d’estructures socials i un sistema de salut propis, una economia basada en cooperatives i l’alliberació de les dones, entre d’altres. Fins ara, a més, s’ha procurat tenir en compte la diversitat de població del seu territori, multiètnic i multireligiós. Les recents i controvertides ofensives turques, però, posen en risc aquest experiment d’administració autònoma al marge de l’Estat Central Sirià i fan trontollar el fràgil equilibri ètnic de la regió. 

Quin és el paper dels Estats Untis?

Els Estats Units es van convertir en aliats dels kurds el 2014 durant el setge de la ciutat de Kobane per part de Daesh, en plena Guerra Civil Síria. Des de llavors, han mantingut una aliança tàctica, és a dir, els Estats Units i els membres de la coalició internacional proporcionaven armament i servien com a aviació aèria per a les milícies kurdes i de les Forces Democràtiques Sirianes, les úniques organitzacions que lluitaven contra Estat Islàmic a la frontera entre Turquia i Síria.

Aquesta aliança no tenia cap futur donades les discrepàncies ideològiques entre els dos actors. Un cop el Califat d’Estat Islàmic queda militarment derrotat, els Estats Units i els kurds deixen de tenir un objectiu en comú. En aquest moment, els nord-americans i els turcs acorden l’establiment d’una zona de seguretat amb patrulles conjuntes d’ambdós estats a la frontera turca, ja que Turquia argumenta que l’autogovern de Rojava suposa un perill per la seva seguretat nacional.

Amb la retirada de les tropes nord-americanes del Kurdistan Sirià, Donald Trump traeix als que havien sigut els seus aliats i dona llum verda a l’atac turc. Aquesta acció ha estat criticada pel Pentàgon i per senadors tant demòcrates com del mateix partit que el president. Per una altra banda, els Estats Units no són l’única potència que ha permès l’ofensiva. L’espai aeri kurd es troba sota control rus, de manera que la invasió també s’ha executat amb el beneplàcit de Rússia.

La retirada de tropes americanes permet l’atac turc- U.S. Air Force Staff Sgt. Jette Carr

Turquia ataca. Per què?

Turquia ataca perquè veu el poble kurd com una amenaça, donada la històrica discòrdia entre els kurds de la regió turca (un 20% de la població) i el govern turc. Erdogan, el president de Turquia, justifica l’ofensiva amb l’objectiu de crear una “zona segura” perquè els refugiats sirians puguin retornar a les seves llars després de la guerra, “preservant la integritat territorial de Síria”.

L’altra cara de l’objectiu és l’eliminació de les forces kurdes de la zona fronterera (zona nord-est de Síria), cosa que alguns observadors internacionals preveuen que serà una possible catàstrofe humanitària. L’objectiu militar de Turquia és la milícia kurda de les YPJ i les YPG. Turquia els vol eliminar perquè els percep com un grup terrorista, ja que aquestes unitats han tingut vincles amb el PKK (considerat organització terrorista per Turquia, però també per la Unió Europea i els Estats Units). 

L’atac turc serà el tercer que Ankara planteja a Síria des de 2016, deixant 60.000 desplaçats en 4 anys (segons l’Observatori Sirià per als Drets Humans). L’ofensiva turca ja sacseja el debilitat equilibri ètnic i polític de la regió.

La resistència Kurda

Per a les Forces Democràtiques Sirianes (FDS) i, en general, per a la població de Rojava l’atac de Turquia no ha estat del tot inesperat. Era el pitjor escenari imaginable, però era una possibilitat. És per això que des de les milícies s’havia planejat com fer-hi front. 

Tal com s’ha demostrat en la lluita contra Estat Islàmic, les forces kurdes i les seves aliades dominen la guerra cos a cos. Les possibilitats de resistència davant la invasió terrestre, per tant, són més àmplies. No s’ha d’oblidar, però, que Turquia avui en dia és un exèrcit  potent dins l’OTAN

Diversos milicians – hasakah1

Ara bé, el problema central és al cel. Les FDS no tenen capacitat militar per defensar-se dels atacs aeris turcs, perpetrats per avions militars però també per drons, una tecnologia més complexa i avançada. Davant d’això, les milícies kurdes exigeixen a l’ONU que declari Rojava una zona d’exclusió aèria, decisió que impediria a Turquia sobrevolar el nord de Síria. Es tracta, però, d’un escenari poc probable. Encara que Nacions Unides redacti una resolució favorable a l’exclusió aèria sobre el cel de Rojava, el Consell de Seguretat del mateix organisme té dret a veto. Rússia i els Estats Units en formen part, de manera que la decisió final és precisament a les seves mans. Cal entendre que aquests estats són, de fet, qui tenia control sobre aquest espai aeri i han donat el vistiplau a l’ofensiva de Turquia.

Conseqüències del atac

Davant una ofensiva militar d’aquestes característiques és important entendre quines en poden ser les conseqüències. En aquest cas, l’atac de Turquia ha desencadenat una crisi humanitària i moltes persones s’han vist forçades a marxar de la regió. Cal entendre que, sota l’autogovern liderat pels kurds, Rojava s’havia convertit en una zona força estable dins de Síria i una part important de les desplaçades per la guerra s’hi havia instal·lat buscant refugi.

Aquest gran volum de població desplaçada buida un territori on Turquia, si finalment n’aconsegueix el control, vol reassentar una part de les refugiades síries que ara acull. Això suposaria un canvi demogràfic molt important, ja que en general aquesta població és originària d’altres parts de Síria. El que es produiria és un procés de neteja ètnica: la població autòctona de la zona és forçada a marxar i substituïda per un altre grup.

Per altra banda, ara que els Kurds han perdut suports i protecció, el règim de Bashar al-Ásad podria aprofitar la situació i atacar Rojava pel sud amb el suport de Rússia i l’Iran. A més, algunes veus apunten que l’ofensiva turca també podria propiciar un ressorgiment d’Estat Islàmic, ara que les forces kurdes estaran mobilitzades en altres direccions. 

Tot plegat desestabilitzaria encara més l’Autogovern del Nord de Síria, un projecte polític únic dins el context de l’Orient Mitjà. I és que, encara que de manera experimental, es tracta d’una iniciativa que busca anar més enllà de l’Estat Nació i crear una estructura inclusiva ètnicament, confessionalment i culturalment. Cal destacar, a més, la seva reivindicació i defensa dels drets de la dona

Què ha dit la comunitat internacional?

Els països membres de la Unió Europea i de l’OTAN han condemnat l’ofensiva turca i han demanat la seva aturada, ja que desestabilitzarà la regió i danyarà als civils. Tanmateix, no han declarat la intenció de sancionar explícitament a Turquia. Alguns països de la Unió Europea, entre ells Espanya, s’ha decantat per mantenir un perfil baix donats els acords armamentístics que mantenen amb Turquia. Per una altra banda, el president truc, Recep Tayyip Erdoğan, ha amenaçat d’obrir el pas de més de 3 milions de refugiats cap a Europa si mantenen les crítiques a les seves polítiques. 

El president de França es posiciona en contra de la invasió turca al nord-est de Síria.

Qui no ha mantingut el silenci ha sigut la societat civil. Els kurds i els seus simpatitzants han organitzat manifestacions a ciutats de França, Alemanya, Àustria, Itàlia i Grècia per demanar a la Unió Europea que respongui davant de la invasió turca. Pel que fa a Barcelona, unes 400 persones es van reunir per assenyalar els còmplices de Turquia a l’Estat espanyol i per crear consciència social sobre la repressió que viuen els kurds diàriament.

Diverses ciutats s’han manifestat en suport a Rojava- Amàlia Garcia
Read more

La Batalla de l’Ebre: silencis que compleixen 80 anys

ELENA SANTÍN i ORIOL JOVÉ

Veure el reportatge sencer

Un 16 de novembre d’ara fa exactament 80 anys, l’any 1938, va acabar la batalla més duradora i mortífera de la Guerra Civil, la Batalla de l’Ebre. Començada el 25 de juliol de 1938, es va allargar 115 dies. Van ser jornades de desgast que van marcar la caiguda de Catalunya i el final de la guerra. Segons l’historiador Francesc Xavier Hernández, a partir d’aquesta batalla res va tornar a ser igual: “Es decideix el futur de la República i la Guerra. Per Catalunya és una derrota tant o més gran que l’11-S”.

Read more

Tzvetan Todorov, humanista / El preu de ser reporter de guerra

CLARA MACAU i JOFRE FIGUERAS

Descarrega’t els articles en PDF

Tzvetan Todorov, humanista

Lingüista, filòsof, crític literari, assagista, semiòleg… L’intel·lectual d’origen búlgar Tzvetan Todorov (1939-2017) va morir dimarts a París llegant a la història de les idees una obra capital de més de quaranta títols.

MacauAlta

Tzvetan Todorov al cicle de debats “Virtuts” del CCCB l’any 2012. CCCB (C) MIQUEL TAVERNA, 2012

El preu de ser reporter de guerra

Dels reporters de guerra ens arriba la imatge i la veu que relata el desastre. Darrere d’això, però, s’amaguen les dificultats per explicar una realitat que sovint no es pot descriure en paraules. Unes dificultats que són físiques, però sobretot emocionals, i que deixen una empremta molt profunda.

Read more

Últims dies per descobrir l’influència de la guerra en l’art cubista

Aquesta és l’última setmana per poder visitar l’exposició temporal del Museu Picasso Cubisme i Guerra. Es tracta d’un recorregut a través de l’art cubista durant els anys que va durar la Primera Guerra Mundial (1914-1918).

Descarrega la crònica en PDF

Al llarg de l’exposició s’explica com, durant la guerra, alguns artistes van haver d’anar al front: els esbossos de soldats que el pintor Léger va fer des d’allà són molt impactants.

Però al mateix temps, hi va haver altres artistes que van quedar-se a París, un dels centres artístics claus del moment. Des d’allà, no es van recrear escenes literals de guerra, però els diferents estils avantguardistes, entre ells el cubisme, van reflectir un context violent que impregnava la vida a la ciutat.

El Museu Picasso fa una valoració molt positiva de l’èxit de l’exposició, i confia que durant aquest cap de setmana que queda encara vindran molts més visitants.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies