Líbia: La ‘segona Síria’ russa

Després de consolidar la seva influència en el règim d’Al-Assad, Putin busca nous horitzons

Rússia, el país que ha restat en l’ombra 30 anys (des de la derrota del seu precedent l’any 1989) ara ha renascut. Com si els EUA haguessin esdevingut el seu referent, ha utilitzat les seves tècniques per fer-se un lloc sobre els països del “tercer món” però geoestratègics i petrolífers. 

El patró d’aquests dos grans països consisteix en un discurs basat en el rebuig a l’imperialisme europeu, sense aplicar de facto un poder sobre la regió afectada. El que utilitzen és una diplomàcia mediadora per solucionar els conflictes interns o entre estats. Quan han resolt -o sembla que ho han fet- una d’aquestes confrontacions, en treuen un gran rèdit

La competició per tenir influència sobre aquests territoris pot recordar a més d’un els temps de la Guerra Freda. Però el comunisme ha desaparegut. Rússia no l’ha de defensar i Amèrica no té un enemic a qui ha de destruir, almenys aquest. El motiu de lluita? La influència sobre zones estratègiques i amb potencial econòmic dins del món capitalista consolidat. Ja no hi ha lluita ideològica, per tant.  

Desordre i interferències des de la mort de Gaddafi

Un exemple d’això és Líbia, el primer productor de petroli de l’Àfrica, la qual cosa fa desitjable la influència i el control sobre ell. Consegüentment, des de 2011 i fins a l’actualitat, la història del país ha estat molt convulsa: lluites internes pel poder i intervencions internacionals contínues. 

Amb l’assassinat de Gaddafi, el país es va descontrolar. La I Guerra Civil va acabar i es va crear el Consell Nacional de Transició per poder arribar a unes eleccions que es van celebrar l’any 2012 (61% de participació). El resultat va ser el Consell General de la Nació. Però després de dos anys de relativa tranquil·litat i uns segons comicis (41% de la participació), va esclatar la II Guerra Civil. La causa: es va substituir el Consell per la Cambra de Representants i un grup de diputats islamistes d’aquest no van voler cedir els seus escons. Així va començar el doble i paral·lel poder a Líbia.

La intervenció internacional en aquesta segona guerra va ser més política que militar. L’ONU i alguns membres de la Càmera i del Consell, partidaris de solucionar el conflicte, van crear el Govern d’Acord Nacional, fent desaparèixer el Consell. Aquest és el govern reconegut que encapçala Al-Sarraj a Trípoli. Però la Càmera continua existint, a Tubruq, i amb poder real sobre Líbia. La dirigeix Haftar, militar que va participar en el cop d’estat de Gaddafi. 

La comunitat internacional, com Líbia, està dividida entre els dos governs. El de Trípoli té el suport polític i econòmic de Qatar, Turquia i la UE, sobretot d’Itàlia. En canvi, la Càmera queda sense reconeixement internacional però amb l’ajuda econòmica de l’Aràbia Saudita, Egipte, els Emirats Àrabs, França i Rússia. 

Però ara, els protagonistes són Erdogan i Putin. Mentre que Turquia pretén actuar militarment contra el govern de Tubruq, Rússia ha fet de mediadora amb l’objectiu de solucionar el conflicte i tenir la influència suficient a la zona. Líbia s’ha convertit en la segona Síria de Putin. 

El 19 de gener, els dos governs libis tornaran a reunir-se a Alemanya. L’últim intent de resolució va ser a Moscou la segona setmana de l’any. Allà van reunir-s’hi el govern d’Al Sarraj, representat per Turquia, i la càmera dirigida per Haftan, per Rússia. En cap moment els dos governs libis es van veure les cares. L’acord de pau, però, va quedar en un SÍ del govern d’Al-Sarraj i un NO de la mà de Haftan. Com ensenyen a les matemàtiques: positiu i negatiu resulta negatiu.

Read more

La Batalla de l’Ebre: silencis que compleixen 80 anys

ELENA SANTÍN i ORIOL JOVÉ

Veure el reportatge sencer

Un 16 de novembre d’ara fa exactament 80 anys, l’any 1938, va acabar la batalla més duradora i mortífera de la Guerra Civil, la Batalla de l’Ebre. Començada el 25 de juliol de 1938, es va allargar 115 dies. Van ser jornades de desgast que van marcar la caiguda de Catalunya i el final de la guerra. Segons l’historiador Francesc Xavier Hernández, a partir d’aquesta batalla res va tornar a ser igual: “Es decideix el futur de la República i la Guerra. Per Catalunya és una derrota tant o més gran que l’11-S”.

Read more

Més que un mirador, història

JONATHAN MONTERO (@jeymontero_)

Visualitza la crònica en PDF

Els búnquers del Carmel s’han convertit en una de les principals recomanacions turístiques a les guies i un lloc de pelegrinatge romàntic gràcies a les seves privilegiades vistes de la ciutat. Avui, els búnquers, herència històrica de la defensa de Barcelona dels bombardejos durant la Guerra Civil i seu d’un dels nuclis de barraques més conegut de la Barcelona del segle XX ha quedat reduït a la definició de “mirador” a internet. Els veïns critiquen la massificació del turó de la Rovira, que pot arribar a les 10.000 visites en un sol mes en temporada alta.

 

Read more

Rivas i la petjada de la Guerra Civil

PATRICIA MUÑOZ (@patriciamg77)

Descarrega’t l’article en PDF

Amb una mirada evocadora però no nostàlgica Humberto Rivas va fotografiar, del 1995 al 2005, ruïnes i rostres marcats per la Guerra Civil. Es tracta de l’exposició Huellas. Humberto Rivas, que estarà a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona fins l’abril.

Premsagran

Eduardo. 1999.Gelatina de plata d’Humberto Huellas. PATRICIA MUÑOZ

Read more

L’oblit mai ha estat la solució; la reparació sí ho és

El passat diumenge dia 28 de novembre a les 12 h davant el monument de El Camp de la Bota es va celebrar un Homenatge a les víctimes de la repressió franquista. Aquest acte va estar organitzat per l’Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat de Catalunya, Memorial Democràtic i l’Ajuntament de Barcelona.

Si en voleu saber-ne més sobre l’acte… PDF

Read more

Mirades històriques fetes fotografia

MARTA PEDREGAL PASCUAL (@Martapedregal)

Descarrega’t l’article en PDF

L’Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB) presenta des del passat mes d’octubre fins al 8 d’abril de 2017 l’exposició Huellas d’Humberto Rivas. Aquest recull fotogràfic és l’expressió de les mirades que va deixar la Guerra Civil Espanyola.

El fotògraf argentí Humberto Rivas (1937-2009) va traslladar-se a Barcelona l’any 1976 en esclatar el cop militar a Argentina. La seva feina no va passar desapercebuda a la ciutat comtal i ja des d’un principi va rebre encàrrecs per retratar a grans personalitats d’aquella època com Joan Miró o Salvador Espriu.

Huellas és una col·lecció de 53 fotografies fetes entre 1995 i 2005 que van sorgir a partir de la recerca pel territori geogràfic espanyol d’escenaris i testimonis de la Guerra Civil.

Aquest conjunt de fotografies, totes elles en blanc i negre, mostra diferents paisatges que avui dia encara vesteixen la misèria de la guerra. Ruïnes, edificis mig enderrocats, façanes amb marques de metralla i fins i tot, un fossar.

humbertorivas_17

Filo, 1997. Humberto Rivas (Font: AFB)

Però sens dubte, les imatges que captiven el públic són els retrats dels testimonis escollits pel fotògraf. Quinze fotografies on Rivas mostra els rostres de diverses persones, totes elles grans, que amb les seves expressions ho diuen tot. Amb aquests retrats aconsegueix plasmar les experiències d’aquells que van patir la guerra a través de mirades que parlen per si soles.

L’Arxiu Fotogràfic de Barcelona va aconseguir aquesta col·lecció l’any 2009 després que fos exposada a moltes ciutats espanyoles, i ara és la ciutat catalana la que gaudeix de l’obra d’Humberto Rivas.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies