Milers de flors omplen la ciutat de Girona

CLÀUDIA CEBRIAN MOZAS  (@claudia_cebrian)

Les flors omplen Girona en la 64a edició de Temps de Flors, un festival que es va iniciar l’11 de maig i que s’allargarà durant nou dies, fins al diumenge 19 de maig. Les encarregades d’inaugurar aquest festival de primavera van ser les patinadores del Club Patinatge Artístic Girona, guanyadores del campionat europeu de la categoria Xou.

El festival Temps de Flors se celebra cada primavera a Girona i els diferents espais de la ciutat s’omplen de muntatges florals. En aquesta 64a edició hi ha un total 171 exposicions floral repartides per la ciutat, decorades per 1.100 voluntaris. D’aquests 171 espais, n’hi ha 137 que són muntatges florals a espais emblemàtics de la ciutat, com monuments, patis i jardins, majoritàriament del nucli antic de Girona.

Les escales de la Catedral són un dels espais més visitats i esperats del Temps de Flors. En aquesta edició, l’emblemàtic monument ha estat decorat per Jordi Pascual i els formadors, formadores i alumnes de Smilax Escola d’Art Floral. El projecte que decora les escales de la Catedral, que es titula “El bosc de les flors”, consisteix en un muntatge d’arbres i arrels repartits per les escales.

IMG_2699

 

Un dels espais més fotografiats en aquesta edició de Temps de Flors ha estat el Pont de les Peixeteries Velles, que representa el conjunt de barris de Girona i que converteix el pont en un espai d’unió entre els barris de la ciutat. Sota el títol “El teixit dels barris”, al pont s’exposen uns tubs fets de vímet que permeten veure i fotografiar espais emblemàtics de Girona en mirar a través d’ells.

Read more

Un Girona històric també a la Copa

Martí Odriozola (@martiodriozola)

L’equip gironí ha fet història després de classificar-se pels quarts de final de la Copa del Rei i estén la bona dinàmica de la Lliga a la competició del KO

Girona torna a viure dies històrics. El club blanc-i-vermell va superar l’Atlètic de Madrid contra tot pronòstic el passat dimecres i ja enfila el camí dels quarts de final de la Copa. Inèdit. Mai abans havia arribat als vuitens de final, i ara jugarà els quarts. Després de trencar tots els pronòstics l’any passat en la primera temporada a Primera, el Girona es vol seguir fent un lloc al futbol d’elit espanyol, i ja pensa en el Madrid, el rival que intentarà batre a quarts de final.

I és que el Girona s’està acostumant en els últims anys a viure immers en la història. Els gironins passen, segurament, pel seu millor moment en els 88 anys de recorregut pel futbol català; un rendiment en alça i un joc que enganxa a l’afició es combinen en un equip que vol deixar empremta. Però quina ha estat la progressió de l’equip gironí en els últims divuit anys a la Copa del Rei? Des de principis de segle, ha tingut un paper més aviat secundari.

El Girona va començar el segle jugant a Tercera Divisió i la seva primera participació en la Copa del Rei del segle XXI no va arribar fins a la temporada 2004/2005, en la qual de manera força sorprenent va classificar-se pels setzens, on va caure contra un rival de Primera, l’Osasuna. La presència constant del Girona a la Copa va arribar a partir de la temporada 2008/2009, amb l’ascens de l’equip a Segona Divisió. D’aleshores ençà, ha encadenat onze temporades consecutives jugant la Copa –cal tenir en compte que tots els equips de Segona hi participen–, on ha exhibit un rendiment variat. Destaca l’accés a setzens de final la temporada 2013/2014, en què va caure contra el Barça del Tata Martino. La temporada passada, la de l’ascens històric a Primera, va perdre en la primera eliminatòria que va jugar, els setzens de final –on accedeixen tots els equips de Primera– i enguany, després de superar a l’Alabès a setzens, fa uns dies va derrotar a l’Atlètic de Simeone a vuitens amb un gran partit al Wanda Metropolitano (3-3). El següent escull serà el Real Madrid.

(Clica sobre la imatge per ampliar la infografia!)

Copa Girona 2

A set punts de les places europees a la Lliga i en una classificació força compacta i competida en aquesta zona, sembla que un dels camins més assequibles per jugar l’Europa League la temporada que ve és classificar-se per la final de la Copa –en cas de perdre-la contra un rival de Champions, el Girona accediria directament a competicions europees–. L’equip d’Eusebio ha demostrat que d’il·lusió i intensitat no li’n falten. El temps dirà.

Read more

El 63% de les víctimes per violència masclista té menys de trenta anys

Més de 3.000 dels detinguts, un 98%, són majors d’edat. (Foto: Flickr)

Més de 3.000 dels detinguts, un 98%, són majors d’edat. (Foto: Flickr)

Tomàs Garcia Espot

La darrera xifra de dones assassinades per violència masclista fa esgarrifar. I no és per a menys: ja són 39 víctimes mortals per violència de gènere en el que portem d’any, una xifra que risca d’apropar-se al nombre de víctimes de l’any anterior (45). Els cinc darrers feminicidis s’han produit durant l’última setmana de setembre. La més recent ha tingut lloc a Catalunya, concretament a Sant Joan les Fonts (Girona), on un home va apunyalar la seva parella i va atropellar la filla per després suïcidar-se. Aquesta tragèdia eleva a 6 el nombre de dones assassinades al Principat durant els dos primers trimestres de 2018 (l’any passat eren 5). Tot i que la xifra és menor en comparació amb la resta de l’Estat, només ens cal fer un cop d’ull a les Dades sobre violència masclista, proporcionades pel Departament d’Interior, per adonar-nos que no es tracta d’un problema menor ni tampoc fàcil de resoldre.

Desglossant l’entramat de dades, una de les xifres més rellevants és que en els dos primers trimestres de 2018 hi ha hagut 8.030 víctimes ateses per violència masclista a Catalunya, tant en l’àmbit de la parella com en el familiar; una xifra lleugerament inferior si la comparem amb la del 2017 (8.208 víctimes).  El 67% de les agressions s’han comès a la província de Barcelona; és a dir, 4.253 víctimes, de les quals gairebé la immensa totalitat va presentar denúncia a les autoritats.

Pel que fa als detinguts per violència masclista, les dades del Departament d’Interior revelen que del total d’agressors arrestats (3.251), un 98% són majors d’edat, mentre que la minoria eren menors. Pel que fa a l’edat de les víctimes, resulta força rellevant que en els delictes contra la llibertat sexual, el 63% de les persones agredides tenen menys de trenta anys d’edat. Una dada que més o menys es repeteix en el sentit contrari, doncs el 47% dels detinguts per aquest delicte també es troben entre les franges d’edat esmentades.

La Generalitat de Catalunya va aprovar el setembre d’aquest any el Pla Director de Formació en equitat de gènere. Aquesta iniciativa té com a objectius “normalitzar la perspectiva de gènere a tots els nivells i àmbits de les polítiques públiques de l’administració catalana, a més d’accelerar les transformacions per assolir la igualtat efectiva entre homes i dones”. Així, doncs, el pla, impulsat a més a més per l’Institut Català de les Dones i l’Escola de l’Administració Pública de Catalunya, es conjura per a l’eradicació de la violència masclista per mitjà de la formació, l’especialització de personal tècnic, els cursos de prevenció i xarxes socials, a més d’una inversió de prop de 200 mil euros, que situa Catalunya com a una de les pioneres en la lluita contra la violència masclista.

Read more

Lluc Salelles: «Per mi l’horitzó és com aquella Ítaca, que ens agradaria tenir, però que sabem que no existeix»

ARIADNA REINA (@Ariii_Reina)

Parlem amb en Lluc Salelles, regidor de la CUP a l’Ajuntament de Girona, sobre la seva trajectòria política i personal.

Són dos quarts d’una del migdia. Espero davant el Bar Pencil, situat al conegut carrer de la Rutlla de Girona. De lluny, veig venir a un home eixerit, vestit amb colors llampants. Em criden l’atenció els seus pantalons morats. Ja de lluny el reconec, l’he vist en persona poques vegades, però tinc clar que és en Lluc. S’acosta a mi i em somriu. Entrem a dins del bar, i ens asseiem a una taula que dóna a la finestra. El cambrer el saluda, “Hola Salelles, com vas, ja et veig per la premsa com dones canya a l’ajuntament, ben fet!”. En Lluc Salelles és periodista i politòleg. Exerceix com a polític des del 2015 a l’Ajuntament de Girona com a regidor de la CUP, i a la Diputació com a diputat. També fa de periodista, escriu articles de context polític actual i ha publicat tres llibres.

Per què has decidit quedar en aquest bar?

Aquí era on fèiem les campanes. Jo estudiava a l’Institut Migdia, i aquí veníem a fer reunions els membres de la Plataforma Revolucionaria d’Estudiants de Secundària. Veus aquesta casa d’aquí davant? Doncs aquesta va ser durant uns mesos una seu social, una casa ocupada on ens reuníem per fer concerts, assemblees, etc.

Des de ben jove que estàs ficat en política. Suposo que la família també va influir. Com era el teu dia a dia quan eres petit, essent fill del conegut Tià Salelles?

Doncs la veritat és que a casa el veiem poc. Però des que érem petits la política era l’ordre del dia. El meu pare ens obligava a llegir el diari cada matí, des que vam aprendre a llegir. Després comentàvem molt les notícies, llegíem moltes coses sobre ell a través de la premsa i sempre parlàvem de l’actualitat política. A més el meu germà també va començar des de molt jove a participar en moviments polítics. A mesura que canviava l’època, l’acció política canviava i jo estava present en tots els temes de debat.

El teu pare amb només tres anys ja llegia La Vanguardia mentre regava el blat de moro. Segur que us volia inculcar el mateix. En quins altres aspectes més ideològics us va influenciar?

El meu pare sempre defensava el dret que han de tenir les persones. Sempre ens intentava inculcar aquesta idea de drets que tota persona ha de tenir garantits. Ell sempre defensava les minories, és a dir, les persones nouvingudes, les dones o les persones amb discapacitats. Sempre havia portat casos de persones que la societat rebutjava. Sovint comentàvem els casos que portava, i ens ensenyava a posar-nos del costat minoritari. Treballar l’empatia.

En quins aspectes xocàveu més? Ell era molt cristià, tu en canvi, no ho ets. Com portaveu aquest tema a casa?

Ell era cristià sí, creia però no defensava la jerarquia de l’església i no defensava anar a l’església sovint. Això sí, ens va batejar i ens va obligar a fer la comunió. Però la seva era una visió més humanista. Entre la religió i el marxisme havia trobat dos corrents que l’inspiraven. Una més la part material i l’altre més l’espiritual. El treballava per la comunitat, pel bé comú, per la gent que menys té, això feia que no xoquéssim. Però sí que és veritat que quan el meu germà havia tret el tema d’apostatar això havia generat conflicte.

I en quines altres coses sí que discrepàveu?

Doncs per exemple en la manera de fer lluita política. Ell sabia les conseqüències que tenia la lluita que nosaltres portàvem a nivell de repressió. Ara la repressió política és l’ordre del dia, però en aquell moment era més minoritzada, ja que afectava col·lectius com els que participàvem nosaltres. Llavors sempre insistia en el fet que no ens passéssim de la ratlla, perquè podíem acabar malament. I jo sempre li deia «jo vull arribar fins on vull arribar».

És l’horitzó que sempre parles on vols arribar? Quin és per tu aquest horitzó?

Per mi l’horitzó vindria a ser aquests valors que ens marquen i ens il·lustren com seria una societat justa. Una societat justa plena d’igualtat, de no discriminació, de distribució, de participació, de democràcia. Plena dignitat humana. No haver de patir per sobre viure. Aquest horitzó que molts ens imaginem, i que pensem que no pot arribar en el marc d’un sistema capitalista i repressor com és avui l’estat espanyol. Per mi l’horitzó és com aquella Ítaca, que ens agradaria tenir, però que sabem que no existeix. Perquè aquesta societat justa l’anirem construint sempre, i sempre sortiran contradiccions que ens posaran l’horitzó més enllà.

L’acte del nou home revolucionari és per a tu la via per apropar-se a aquest horitzó? Tu també pretens ser aquest nou home revolucionari que parlava el teu pare?

És evident que hi ha d’haver una nova manera d’entendre’ns. No és que sigui nova, ja que segurament ja tenim els valors de les idees que ens han de guiar a com ha de ser aquesta nova manera de ser. Però les hem de treballar i posar-les en practica conjuntament per aplicar-les a la societat. Aquest nou home o dona, ésser humà, és imprescindible si volem assolir l’horitzó. Ens hem de reconstruir la nostra manera de ser, però aquesta reconstrucció només passarà si hi ha uns canvis socials. Si no aconseguim canviar socialment, cada vegada serà més difícil aquesta nova personalitat.

De quina manera afecta el capitalisme en la construcció d’aquesta nova personalitat?

El capitalisme ens individualitza cada vegada més, en tots els sentits. I aquest procés d’individualització i segmentació, fa cada vegada més complicat la personalitat necessària per fer una revolució col·lectiva. Perquè la revolució serà col·lectiva o no serà.

Si l’objectiu de fer revolució és aconseguir una societat justa, per què costa tant fer arribar aquest discurs a la població?

Com a part d’autocrítica diré que no hem sabut formular prou bé els nostres ideals. A vegades som tan autoreferencials, ens creiem tant amb la raó moral, que això ens fa perdre a l’hora del debat. L’esquerra té una certa superioritat que ens fa ser més dèbils davant la societat. D’altra banda, cal dir que hi ha una gran contrapropaganda dels valors que defensem, lluitem contra una gran maquinària. I per últim, crec que no hem sabut ser capaços de presentar-nos com una opció que doni seguretat. La gent ens veu com il·luminats, molt necessaris, imprescindibles, perquè la democràcia millori, però no rigorosos perquè ens tinguin confiança.

M’agradaria parlar ara de la coherència. És un valor que cada vegada perd més pes en els polítics. Què és per tu ser un polític coherent?

Per mi la coherència és molt de valors, i sobretot en l’àmbit col·lectiu, allò que fem públicament, siguem el màxim de coherents possibles. I en la part privada, treballem per aconseguir la màxima coherència també. Perquè per exemple, hi ha gent que diu, si ets anticapitalista, la coherència màxima és que has d’anar a viure al mig de la muntanya. Però si fas això, a la vegada estàs renunciant a la praxi col·lectiva del carrer, dels espais on hi ha les contradiccions del sistema. Tu ets molt coherent en l’àmbit personal, però llavors, la fase col·lectiva de transformació crec que no la practiques. Llavors per mi és molt difícil poder ser coherent 100% vivint a una ciutat, i al mateix temps volent transformar.

Per tant, et consideres una persona coherent?

Hi ha una frase que mai recordo de qui és però que diu, «menys de 5 contradiccions al dia és dogmatisme». Jo sé que tinc contradiccions en allò que defenso i en allò que acabo fent. En el meu dia a dia, no sóc impol·lut, ni sóc 100% coherent. Dit això sí que intento practicar la coherència que defensem políticament com a col·lectiu. I després en la meva vida diària també ho intento aplicar.

S’acosta el final d’aquesta entrevista Lluc. I m’agradaria fer-te una pregunta molt íntima. En aquests moments, si et diguessin, qui és en Lluc Salelles, que diries?

No m’he fet mai aquesta pregunta en molt de temps. Però diria que és una persona compromesa amb el seu entorn, que intenta aportar tot el que sap en els espais polítics i socials on participa, procura ser un bon amic de les persones que s’estima i que es preocupa dels altres. Li agrada reflexionar en veu alta, que l’escoltin, i debatre a partir de les idees amb altres persones.

A l’Ajuntament  de Girona et deixen reflexionar en veu alta?

Una de les frustracions més gran que tinc durant aquests tres anys com a regidor és la manca de debat. Em frustra que la gent que governa la ciutat es pensi que estem fent debat. Falta més cultura participativa, crec que és imprescindible i no s’està fent.

Espero que algun dia ho puguis fer. El teu pare deia que quan arribés la república es tallaria la barba. Tu no tens tanta barba com ell, i no te la podràs tallar, però quin paper jugaràs tu si arriba aquest moment?

No, no he pensat tallar-me la barba. Però quan arribi aquest moment serè feliç i decidiré de la felicitat de la manera que em vingui de gust en aquell moment. Tinc clar que vull jugar un paper actiu. Un paper actiu que durant els últims 20 anys de la meva vida ho he viscut de manera diferent. Però jo m’imagino jugant un paper actiu dintre de la ciutat de Girona. Això és el que m’imagino.

Read more

Txarango triomfa als Premis Enderrock més reivindicatius

MARC FERRER i JAN ROMANÍ

L’excepcional situació política que viu Catalunya va marcar la vintena edició d’uns Premis Enderrock on els grans triomfadors van ser els Txarango. L’acte celebrat a l’Auditori de Girona i presentat pels actors Carles Xuriguera i Rafel Faixedas va comptar amb la presència de la periodista Txell Bonet, esposa de Jordi Cuixart, que va atorgar el premi d’honor d’aquest any, i amb la del raper Valtonyc, condemnat a tres anys i mig de presó per les seves lletres. La seva presència, juntament amb discursos que majoritàriament apel·laven a la llibertat d’expressió, van fer dels Premis Enderrock d’aquest any un acte amb un fort caràcter reivindicatiu.

Txarango van ser els grans guanyadors de la nit amb 4 premis. / Joan G. G. (CC BY-NC-ND 2.0)

Txarango, els grans guanyadors de la nit amb 4 premis. / Joan G. G. (CC BY-NC-ND 2.0)

El grup Txarango, que era el que comptava amb més nominacions, va ser el principal guanyador de la nit, amb el premi a millor artista, a millor directe per votació popular, a millor àlbum de pop rock per El cor de la terra i a la millor cançó de pop rock amb Una lluna a l’aigua. Els de Sant Joan de les Abadesses van centrar el seu discurs a denunciar la situació dels refugiats, molt present en El cor de la terra, i a defensar la llibertat d’expressió. Per a la crítica, però, el millor artista de l’any han estat Els Amics de les Arts, que es van afegir a les protestes en el seu discurs, demanant «llibertat per als presos, per als que no dormen a casa i per als músics que fem la nostra feina». Una altra de les grans reivindicacions de la nit la van fer La Folie, guanyadors del premi de la crítica al millor disc de folk per Foliecitat. «No escriviu lletres que diguin que els borbons són uns lladres, no ho feu!», van ironitzar en solidaritat amb el raper Valtonyc.

Per al públic, el millor disc de folk va ser Cridarem foc!, d’Ebri Knight, i el premi a millor cançó de folk se’l van endur Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries per No tinc diners. Pel que fa a la millor cançó d’autor, el premi va ser per Després de tot, de Manu Guix, que va assegurar que defensaria la llibertat d’expressió «amb ungles i dents». El millor disc d’autor per al públic, però, va acabar sent Encara tenim temps, de Joan Rovira. Mar, d’Oriol Roca Trío, es va endur el premi a millor disc de jazz. També han estat premiats pel públic el darrer disc de Love of Lesbian, el videoclip de Zoo, i Porto Bello com a artista revelació.

Un dels moments més emocionants de la nit va ser quan Txell Bonet va entregar el premi Enderrock d’Honor. Lluís Llach va ser el guardonat, però va recollir el premi Laura Aimerich, la guitarrista que durant molts anys ha acompanyat Llach. L’altre premi honorífic, el de la trajectòria, va ser per Sau i també va ser el guitarrista, Pep Sala, qui va pujar a recollir-lo.

A banda de l’entrega de premis -tots realitzats per dones amb motiu del 8 de març- i els discursos reivindicatius, l’acte també va comptar amb actuacions en directe, com la de Núria Graham, guanyadora del premi a millor disc de llengua no catalana gràcies a la crítica, o la de Mishima, premiat per la crítica pel seu disc Ara i Res. Les actuacions d’Els Catarres, Judit Nedderman, Ferran Palau i el Petit de Cal Eril van completar aquesta gala marcada per les reivindicacions polítiques i socials dels músics que van acudir a la vintena edició dels Premis Enderrock.

Read more

Elles, juntes, van fer seva la nit

ARIADNA REINA GARCÍA

Descarrega’t l’article en pdf

Les feministes de Girona, fartes de les constants agressions sexuals que es perpetuen durant les res de Sant Narcís, arranquen una marxa pels carrers gironins. Entre els carrers emboirats del bar- ri vell de la ciutat, vint torxes van obrint pas a una cinquantena de dones i homes que a veu alçada criden “avui la nit serà nostra, cap agressió més sense resposta”.

Read more

Albert Serra estrena la seva darrera pel•lícula al cinema Truffaut de Girona

Imatge d'una escena durant la pel·lícula.

Imatge d’una escena durant la pel·lícula.

 

El director de cinema banyolí Albert Serra va estrenar aquest dimecres la seva darrera pel·lícula, titulada La Mort de Lluís XIV, al cinema Truffaut de Girona. A més, després de la projecció es va un col·loqui entre el director i els espectadors. A la xerrada estava previst que hi assistís l’actor principal del rodatge, Jean-Pierre Léaud, però al final no va poder-hi anar. El director va aprofitar per dir que “tot i ser l’actor més extraordinari que podem trobar avui en dia no arriba ni a la sola de la sabata de qualsevol ésser humà normal i corrent”.

La gran majoria d’escenes de la pel·lícula passen dins l’habitació del rei absolutista Lluís XIV. Durant el llargmetratge assistim a la mort d’aquest personatge, que agonitza al llit a causa de la gangrena, i que per la vitalitat a un pas alarmant. La llum és totalment natural: no es fa servir ni un focus de llum artificial, fet que li dóna un punt lúgubre i íntim. Serra va afirmar que la seva preocupació principal era “dissimular el decorat”, ja que pensava que si es notava que tot era fals es perdria la credibilitat de l’argument.

“Les meves preocupacions principals eren com el rei vivia la mort de cara als altres tenint en compte que Lluís XIV era la representació permanent i alhora com la vivia en la seva intimitat”, va afirmar el director. Gairebé tota la pel·lícula el rei està exposat a les mirades dels altres i s’ha de comportar d’una manera sofisticada. Quan està sol, en canvi, de seguida perd la sofisticació i no amaga el seu dolor. És per això que el director banyolí afirma que “gairebé es podria dir que la pel·lícula està gravada en primera persona”.

Serra també va aprofitar per avançar detalls sobre el seu pròxim llargmetratge, que es titularà I am an Artist. “Serà una pel·lícula sobre el món de l’art contemporani avui en dia i com un autor jove s’hi endinsa”, va revelar. L’autor va afegir que li interessa sobretot “el paper de l’art en la societat d’avui en dia i la confrontació de termes anteposats com l’èxit i el fracàs, la veracitat i la falsedat o la creació individual i la creació col·lectiva”.

Read more

Manuel Carrasco inaugura les Fires de Girona

L’Auditori-Palau de Congressos de Girona ja ha estrenat el cicle de concerts per aquestes Fires de Sant Narcís. Manuel Carrasco va ser l’afortunat d’obrir-lo i es va trobar un públic expectant perquè feia gairebé 10 anys que no venia a la ciutat, des del seu últim concert a la sala Platea.

 

captura-de-pantalla-2016-10-28-a-les-12-49-19

 

Va seguir l’ordre habitual d’aquesta gira Bailar el viento, que ha guanyat el Premi Ondas al Millor Espectacle del 2016: començant amb Tambores de guerra, seguida per Aprieta i el seu clàssic Ahora; per acabar el concert amb Siendo uno mismo. Però el show no va ser només cantar, sinó que es va mostrar molt proper amb el públic mantenint un diàleg constant i, fins i tot, s’hi va llençar com una autèntica estrella de rock.

 

Entre rumbes, balades i coples no va deixar de cantar ni un segon en gairebé tres hores de concert. Va dedicar, com no, una rumba a la ciutat, com fa a cada lloc on va. Va assegurar que havia besat el cul de la lleona i, per tant, tornaria ben aviat a Girona.

Hi va haver moments per tot: per cançons marxoses on el públic no podia deixar d’aixecar-se i moments íntims on estava ell sol amb la guitarra o el piano i l’Auditori sencer estava en silenci contemplant-lo commogut. També es va fer un “Plácido Domingo” i, demanant silenci, va cantar a capella Soy Afortunado.

 

Com que el públic no el deixava marxar, demanant bisos i més bisos, va arribar un moment en què l’emoció el va guanyar i, cridant, va dir: “¿Pues sabéis que os digo? Que ahora soy yo el que no me quiero ir”. I així, entre crits de “olé guapo” i aplaudiments, va seguir interpretant Ya no i la resta del seu conegut repertori.

Read more

Cita per als amants de la cuina

MARTA ANDREU (@martandreurojo)

Descarrega’t l’article en PDF

És diumenge al matí i a Girona fa una olor diferent, sembla que es cou quelcom al Palau de Congressos i Fires de la ciutat. Centenars de persones, entre amants de la cuina, experts del sector i curiosos, s’arrepleguen per assistir a la cinquena edició del Fòrum Gastronòmic de Girona.

Taller “Verdura eco versus comercial” de la mà de Javier Cabrera, del restaurant Els Brancs de Roses.

Taller “Verdura eco versus comercial” de la mà de Javier Cabrera, del restaurant Els Brancs de Roses.

A Girona, l’acte ha tingut lloc els dies 15, 16 i 17 de novembre. L’ambient, replet de gent , es barrejava amb les mil olors que venien de les paradetes. S’oferia un gran mercat de productes de la mà de 160 expositors que representaven més de 500 marques.

El Fòrum es va crear el 1999 a Vic de la mà de Pep Palau i Jaume von Arend. El projecte es caracteritza per haver sigut el primer gran congrés de gastronomia amb fira, servint de model a projectes culinaris posteriors d’Espanya i d’arreu del món.

Més enllà de la promoció i el comerç, la fira també apostava per impulsar intercanvis d’idees, ser un punt de trobada i sobretot ser un espai de formació, debat i reflexió per a tots aquells interessats en el món de l’alta cuina. A més, la fira oferia un seguit d’activitats com tallers temàtics impartits pels millors cuiners del món, dinàmiques, espectacles de cuina en directe, tasts de vins, degustacions guiades, premis o concursos.

Alguns dels ponents més esperats de les jornades van ser els germans Roca, Carlo Petrini i Régis Marcon, Nandu Jubany o els germans Torres. Però, sens dubte, un dels punts forts d’aquest any va ser l’arròs, present en moltes de les ponències dels cuiners i que, fins i tot, va disposar d’un espai propi, L’espai Arròs, una zona de restauració on es van fer activitats i on els assistents van provar un gran ventall d’arrossos fets pels cuiners més especialitzats.

jornada del diumenge van ser, durant el matí, la sessió de Carlo Petrini i Régis Marcon i el I Concurs d’Arròs Fòrum Gastronòmic, guanyat pel barceloní Eduard Sanjosé. A la tarda, Mateu Casañas, Eduard Xatruch i Oriol Castro van presentar el menú degustació del seu restaurant Disfrutar i més tard va tenir lloc la xerrada sobre les virtuts de la verdura ecològica de Javier Cabrera. La jornada es va tancar amb la conferència i la cuina en directe de Joan Roca i el seu equip.

Read more

Dies festius de castanyes, moniatos i panellets

CLÀUDIA SACREST (@csacrestm)

Descarrega’t l’article en PDF

Deixem enrere una altra edició de les Fires de Sant Narcís de Girona, on conflueixen tradicions, cultura i vida nocturna. Tothom troba el seu lloc per participar-hi.

12194895_10153761189512174_2056851963265597389_o

Diverses balses baixen pel riu Onyar en la quarta edició de la cursa. CLÀUDIA SACREST

El passat diumenge 1 de novembre els tradicionals focs de cloenda reflectien la seva llum i color sobre les aigües del riu Ter. Era el comiat de les festes de Sant Narcís d’enguany, unes festes que impregnen els records d’infantesa de tots els gironins a través de l’escalfor de les castanyes, l’aroma dels moniatos i els colors de tardor.

Pregó de nostàlgia i humor
Aquests records d’infantesa i joventut ressonaven a la plaça del Vi la setmana passada mentre el periodista Jordi Bosch brodava el pregó des de dalt del balcó de l’Ajuntament. Amb el bell art de la reminiscència, es va remuntar al seu episodi com a estudiant a l’Institut Vicens Vives –on després de 30 anys encara ha de passar a recollir el títol de Batxillerat– tot passant per les cantarelles de la tómbola de “¡y otra, y otra muñeca chochona!”.
Molts dels presents a la plaça entonaven i se sentien identificats amb les anècdotes, també l’alcalde Carles Puigdemont o el conseller Santi Vila, que l’escoltaven des del mateix balcó. Bosch va relatar com es celebrava l’espectacle taurí, que en lloc de toros eren vedells i s’utilitzava una mànega de bombers.
Finalment, va arrencar unes quantes riallades quan va constatar que el tema estrella dels dinars familiars seria el preu dels panellets: “Si Girona fos independent, podria adoptar el panellet com a moneda oficial!”, va exclamar Bosch. L’esperit de festa va continuar al ritme de rumba del grup de Sabor de Gràcia.

IMG_4441

El pregoner Jordi Bosch des del balcó de l’Ajuntament. CLÀUDIA SACREST

Castells i pilars
Tot i no ser una plaça molt ampla, les voltes de la plaça del Vi són testimoni de grans moments de glòria. A part del pregó, les colles castelleres van prendre protagonisme sobretot en el moment àlgid on Minyons va descarregar el 3d10 amb folre i manilles.
Tanmateix, la colla de Marrecs va coronar l’espectacle casteller fent el seu tradicional pilar caminant, un pilar de quatre que puja totes les escales de la Catedral de Girona. L’emoció dels noranta esglaons ja és vídeo viral a la xarxa.

Cursa al riu Onyar
La Baixada d’Andròmines pel riu Onyar s’ha consolidat en la seva IV edició, obtenint una excel·lent resposta i participació per part dels ciutadans.
Diversos grups van construir i personalitzar les seves balses, moltes d’elles basades en una temàtica. El matí del dissabte 31 d’octubre es van poder veure balses inspirades en vaixells pirates i tripulacions disfressades per a l’ocasió.

Multitud de gegants
L’últim diumenge de festes va tenir lloc la Trobada Gegantera al Parc del Migdia, on va haver concerts d’animació infantil i danses populars catalanes.
A part dels gegants i capgrossos de la ciutat, es van aplegar gralles i gegants vinguts d’arreu de la província. Fins i tot, se’n va poder veure algun de la Ciutat Comtal, com la Sagrerina, que es va afegir a la cercavila i a la plantada. Les colles van gaudir d’un esmorzar on no va faltar la botifarra, el pa amb tomàquet i el porró de vi.

IMG_4510

Gegants de Girona i d’arreu de Catalunya al Parc del Migdia. CLÀUDIA SACREST

Tradicions amb motor
Per 28è any consecutiu el Pavelló Municipal d’Esports va acollir el Trial Indoor Ciutat de Girona. El campionat compta amb els millors pilots a nivell nacional, com Toni Bou, 18 vegades campió del món i guanyador de sis victòries a Fontajau.
Els aficionats a les motos també van poder veure pilots de la talla d’Albert Cabestany, Adam Raga, Jeroni Fajardo, Pol Tarrés i Jaime Busto.

Barraques solidàries
Amb la venta dels gots es va fer recol·lecta de diners per al Banc d’Aliments, destinant-hi 50 cèntims per cada unitat. L’any passat la Comissió va aconseguir fer una donació de 257 caixes de productes, unes tres tones de menjar.
Com cada any, el primer dissabte de festes la nit es beneficia del canvi d’hora. Així doncs, tots aquells que es van apropar a la Copa van poder gaudir més que mai d’un cap de setmana amb grups com La Pegatina, Zoo i Medusa Box. Els grups d’Aspencat i Catarres van tancar la programació amb molt d’èxit.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies