Els premis Gaudí més repartits

“Els dies que vindran” i “La hija de un ladrón” empaten a tres estatuetes

Fins a 15 pel·lícules diferents han estat premiades en aquesta edició dels Gaudí, la més repartida de la seva història. De fet, les dues produccions preferides, “La hija de un ladrón” de Belén Funes i “Els dies que vindran” de Carlos-Marques Marcet, han empatat a tres guardons cadascuna, repartint els premis de tal manera que és impossible establir quina ha triomfat més.

“Els dies que vindran” i “La hija de un ladrón” s’han endut el guardó a Millor pel·lícula i Millor pel·lícula en llengua no catalana, respectivament. L’equilibri guanyador de les dues obres es manté amb el reconeixement de Millor protagonista femenina de Maria Rodríguez i Millor muntatge per a “Els dies que vindran” i Millor direcció i Millor guió per a “La hija de un ladrón”.

En el segon lloc del podi, torna a haver-hi un empat. La pel·lícula “O que arde” ha estat premiada com a Millor pel·lícula europea i Millor fotografia, retratant els paisatges rurals de Galícia. Per altra banda, “Quien a hierro mata” ha guanyat el premi a Millor direcció de producció i ha vist reconegut Enric Auquer com a millor actor secundari per la seva interpretació d’un jove narcotraficant.

Les altres onze estatuetes que es disputaven diumenge es van entregar a onze produccions diferents. A nivell actoral, la interpretació de Miguel de Unamuno de Karra Elejalde a “Mientras dure la guerra” li va valer el premi a Millor actor. I pel que fa a la millor secundària femenina, Laia Marull ha estat premiada pel seu paper de mare desorientada i infeliç a la pel·lícula “La innocència”.

Pau Vallvé també va ser un altre dels noms de la nit, al guanyar el premi a la Millor música original per la pel·lícula “La vida sense la Sara Amat”. Pel que fa al Gaudí d’Honor, enguany es va entregar a Francesc Betriu, especialment recordat per haver fet la versió cinematogràfica de “La plaça del Diamant”. És precisament per això que el premi li va entregar Lluís Homar, l’actor que va interpretar el Quimet.

Malgrat els titulars de paritat en les nominacions que van omplir la premsa els dies previs a l’entrega dels Gaudí, la realitat final dels premiats és que són majoritàriament això, “premiats”, en masculí. I és que tot i l’oportunitat històrica que les dones igualessin els homes en estatuetes, tan sols un terç han estat per a elles. Com a mínim, la millor direcció se l’ha endut Belén Funes.

L’eufòria de tot el sector professional premiat es va veure reduït al més profund pessimisme quan la presidenta de l’Acadèmia, Isona Passola, va pronunciar el seu discurs. Passola va denunciar la manca de finançament i la precarietat que han provocat que bona part del talent hagi fugit i que el sector es refugiï en les petites produccions. El seu balanç va ser contundent: “A Catalunya estem en el pitjor moment de la història”.

Tot plegat en una gala molt musical presentada per l’actriu Anna Moliner i produïda per la companyia Dagoll Dagom. Va comptar, fins i tot, amb l’aparició d’Àngels Gonyalons i d’Albert Pla. No és casualitat, doncs, que bona part de la gala fos cantada i gaudís d’un elenc de ballarines. Una vetllada que, malgrat tot el context, va predicar el lema cantat de la Guillermina Motta de “m’agrada més el cine que la realitat”.

Carles Fernández i Pau Requena

Read more

Els Gaudí: Una nit amb la tribu

Oblidem per un moment Hiroshima (i Nagasaki i Vietnam i Iraq) i acceptem-ho: en general, els americans fan les coses bé, més encara si aquestes coses tenen relació amb el món de l’espectacle. Els Oscars reuneixen, any rere any, a milions de persones davant una pantalla per convertir-se, durant el transcurs d’un parell o tres d’hores, en còmplices d’aquestes criatures tan estranyes com admirades que són els actors. El problema arriba quan algun il·luminat decideix que és bona idea importar una cosa tan americana com les gales de premis cinematogràfics a un país com el nostre. Quan això passa, acaben creant-se coses tan absurdes com els Gaudí, cerimònia a la qual vaig tenir el dubtós honor d’assistir el diumenge passat.

L’espectacle comença, com no podia ser d’altra forma, amb un número musical d’admirable caspositat que em fa pensar en la possibilitat que, d’un moment a l’altre, entrin en escena Núria Feliu i Joan Pera per, a través d’una ouija, invocar l’esperit de Mary Santpere i acabar brindant plegats per un feliç i pròsper any 1984.

Un cop acabat el numeret s’inicia l’habitual moment reivindicatiu destinat a que la jet-set catalana deixi clar el seu compromís amb el cinema, les dones futbolistes i les tortugues condemnades a ingerir plàstic. La tribu aplaudeix, donant per completa la seva labor revolucionària del dia. Vessada la llagrimeta toca seguir amb l’espectacle i, per alegrar les penes, no hi ha res millor que uns quants gags de l’APM combinats amb escenes presumptament hilarants extretes d’anteriors edicions dels Gaudí. Riures, aplaudiments, endogàmia i uns quants premis tècnics que permeten a algun director de fotografia o tècnic de so agrair el seu èxit al pare, la mare, l’àvia, el cosí segon i la veïna del tercer primera. Aplaudiments, més aplaudiments. Em fascina la capacitat dels assistents per a aquesta simiesca activitat basada en unir i separar les palmes de les mans a gran velocitat. Tot, absolutament tot, és motiu d’aplaudiment: des de la broma més ximple a l’enèsim exabrupte provincià (més d’un premiat acaba el seu discurs fent al·lusió a les virtuts del seu municipi, ja es tracti de Manresa, Terrassa o Sant Cugat).

Abans que anunciïn el nom de la pel·lícula guanyadora que, a hores d’ara, encara desconec, la majoria dels convidats abandona la sala d’actes en direcció a la barra lliure. Vi, cervesa, gintònics, mojitos… El ramat actoral beu amb avidesa, fascinat per la gratuïtat de l’alcohol, cosa que reforça el sentit de les lamentacions d’Isona Passola sobre el mal moment econòmic pel qual travessa el cinema nostrat i fa comprensible la seva demanda de més calerons per al sector.

La festa es desenvolupa a la planta baixa de l’antic edifici del Fòrum, obra faraònica closiana reconvertida en museu de ciències naturals. Així doncs, sota els peus de centenars d’animals dissecats, un altre tipus de feres indòmites s’entreguen a la disbauxa. Tot i la presència sonora de hits com Paco Paco Paco, són pocs els que ballen. Els actors es passegen. Saluden i esperen a ser saludats en el marc d’un subtil joc de mirades, somriures, abraçades i preguntes de cordialitat. El ritual pot recordar al que explica Kapuściński sobre un poble senegalès on, cada matí, els homes s’interroguen els uns als altres sobre l’estat de salut de les famílies o la placidesa del seu son. Segons explica el reporter polonès, el respecte que se li té a una persona dins l’aldea es mesura per la quantitat de temps que duri el nostre intercanvi de preguntes amb ell. Malgrat que les seves elegants americanes podrien fer-nos pensar el contrari, els actors catalans s’assemblen bastant als habitants d’Abdallah Wallo, com a mínim en la forma de comportar-se en societat.

L’actuació va més enllà de les pantalles i hom té, en tot moment, la sensació d’estar parlant amb personatges de ficció que estan sent filmats per una càmera amagada ves a saber on. Més que admirar-los, caldria compadir-los.

La festa s’allargarà, primer a Luz de Gas i més tard en un pis del Poblenou, fins que surti el Sol, fent així que alguna persona normal pugui explicar, al pròxim dinar familiar, que, tot anant cap a la feina, es va trobar l’actor de qualsevulla sèrie tornant cap a casa amb ulleres considerables i cara de pocs amics. “Són un plegat d’antipàtics aquests actors”.

Read more

Entre dos aguas, la pel·lícula més guardonada dels Premis Gaudí

L’onzena edició dels premis Gaudí va celebrar-se ahir en una nit sense grans sorpreses. Entre dos aguas, d’Isaki Lacuesta, Viaje al cuarto de una madre, de Cecilia Rico, i El fotógrafo de Mauthausen, de Mar Targarona, es presentaven com les principals candidates, totes tres optant a nou guardons. De ben a prop les seguia Petra, de Jaime Rosales, pel·lícula aspirant a vuit estatuetes.

Finalment, va ser el film del director gironí Isaki Lacuesta el més premiat. Entre dos aguas va guanyar set guardons, d’entre ells el premi Gaudí a millor pel·lícula en llengua no catalana. En aquesta seqüela de La leyenda del tiempo, Lacuesta explica la història dels germans Isra i Cheito, un empresonat per narcotràfic i l’altre allistat a la Marina. El director va donar les gràcies al seu equip per haver guanyat el premi, i va descriure l’obra realitzada com a “molt especial”.

Pel que fa al món cinemàtic català, va ser Les distàncies, de la barcelonina Elena Trapé, la premiada com a millor pel·lícula. El film narra el viatge de quatre amics a Berlín per a visitar-ne un altre, i com conviuen quan arriben a la ciutat i es troben sols. Trapé va fer pujar a l’escenari tot el seu equip a rebre el premi per agrair-los la seva feina.

Entre dos aguas també va endur-se els guardons per millor direcció i millor actor per a Israel Gómez Romero, entre d’altres. Per altra banda, Viaje al cuarto de una madre va emportar-se els premis de millor guió i millor actriu per a Lola Dueñas, mentre que Oriol Pla de Petra va ser anomenat millor actor secundari.

La cerimònia va celebrar-se al Palau dels Congressos de Catalunya amb la presència d’uns 1600 convidats. L’il·lusionista Mag Lari va ser l’encarregat de presentar els Premis Gaudí, i ho va fer amb els trucs de màgia com a principal fil conductor, com era d’esperar després de més de vint-i-cinc anys d’experiència en aquest ofici. Durant la nit també es va reivindicar la delicada situació que viu actualment el sector audiovisual català.

Read more

La Casa Vicens, llavor de l’obra de Gaudí i del Modernisme català

CLÀUDIA FERRÀNDIZ (@claudiafl27)

La Casa Vicens és la primera casa que Gaudí va construir. L’arquitecte la va concebre entre 1883 i 1885, per encàrrec de Manuel Vicens, un corredor de comerç i borsa que la volia utilitzar com a casa d’estiueig. Però va morir poc després que l’adquirís. Més endavant, la va comprar la família Jover com a residència habitual. El 1925, els fills del matrimoni Jover la van ampliar, reformar i convertir en una casa plurifamiliar de tres habitatges.

La casa va estar limitada a l’ús residencial fins que el 2014 la banca andorrana MoraBanc la va comprar i es va iniciar un procés de restauració per recuperar-la com Gaudí l’havia concebut originalment. El 16 de novembre obrirà les seves portes al públic per primera vegada.

Cetrencada ha entrevistat al director de la Casa Vicens, Joan Abellà.

El 1925, quan es va ampliar la casa per tal que fos plurifamiliar, hi va haver molts canvis. Quins van ser els més importants?

La casa té dues fases. La primera és quan Gaudí la construeix el 1883. Té una planta principal, amb menjador, cuina i dues habitacions, i una zona de connexió amb el jardí. Després té la primera planta amb els dormitoris, i la planta sotacoberta. Per últim hi ha la planta -1, que és una carbonera, i la coberta.

La segona fase és quan el 1925 la reformen. Gaudí no vol fer l’ampliació. S’hi oposa una mica i a més està ocupat amb la Sagrada Família. La reforma la fa un arquitecte de la seva confiança, Joan Baptista Serra. Aquesta és la transformació més important: la casa passa a ser quasi el doble de gran, es fa un pati de llums al mig i l’escala del jardí es trasllada al costat perquè es pugui anar d’una casa a l’altra sense haver de passar per l’interior. El jardí passa a ser immens.

Amb el pas del temps, als habitatges se’ls afegeixen coses. A la planta noble, per exemple, s’hi fa una extensió per col·locar-hi una cuina i un bany. El que viu al pis superior aprofita l’extensió per posar-hi un solàrium.

Font: Casa Vicens

Font: Casa Vicens

En què ha consistit la restauració?

En primer lloc, hem alliberat la casa d’aportacions posteriors, perquè lluís bé la façana. Això ha permès que les quatre façanes tornin a veure’s d’una forma molt alliberada. També hi havia zones exteriors que les famílies havien transformat en habitacions interiors. La galeria del costat del menjador s’havia recobert tota, i l’hem tornada a l’estadi inicial. El rebedor tenia part exterior i interior, i la família del primer pis el va tancar tot. Nosaltres l’hem obert.

D’altra banda, hem tret totes les capes de pintura que s’hi havien afegit durant 132 anys, perquè la restauració ens ensenyés els colors originals que hi havia quan es va construir la casa.

Com és que s’ha retardat un any la restauració?

No és que s’hagi retardat. El diàleg amb l’Administració va ser profund. Va allargar-se quasi un any, requeria molta documentació perquè ha de saber què vols fer i com ho vols fer. Després, l’altre debat va ser sobre el nivell d’intervenció que volíem fer des del punt de vista històric i patrimonial. En el fons, les obres només han durat un any i quatre mesos.

Heu obtingut subvencions públiques?

No. Com a entitat privada no podem optar a subvencions públiques. Però sí que hem gaudit d’una exempció important en la llicència d’obres en tractar-se d’una obra integral d’un bé catalogat com a patrimoni de la humanitat.

Què ha sigut més complicat del procés de restauració?

La poca informació que teníem. De Casa Vicens i de Gaudí hi ha poques fonts documentals. Teníem tres fotos del 1885 només. La font primària al final ha estat la mateixa casa. Per exemple, vam començar a rascar a sobre d’una finestra, la vam portar al laboratori i vam descobrir que hi havia 17 capes de pintura i que la primera era d’un color totalment inesperat. Hem trobat unes policromies completament inesperades.

I per què heu considerat important restaurar la casa tal com Gaudí la va concebre en un primer moment?

És la primera casa de Gaudí i fa aportacions a la història de l’arquitectura que fins ara només les coneixien els estudiosos de Gaudí. També és important perquè es construeix en un moment en què s’està consolidant el Modernisme. És, doncs, premodernista. És essencial com a llavor del que Gaudí ens deixarà i com a llavor del Modernisme que es va desenvolupar a Catalunya posteriorment.

Així doncs, és important per a la història del Modernisme català.

Molt. Tota la recerca que hem fet al voltant de la casa és una aportació molt important a aquest primer estadi del Modernisme. Fins ara, hi havia molta gent que s’hi havia fixat però no la coneixia en tanta profunditat. Restaurar-la ha permès veure quines influències va rebre Gaudí, i això és important per a la història del Modernisme. També ens hem centrat en què havia fet fins aquell moment, què havia estudiat, en quin cercle es relacionava…

Parlem del turisme. El carrer Carolines és força estret. El fet que es puguin formar grans cues davant de la Casa Vicens pot preocupar els veïns, però heu ideat una proposta per evitar aglomeracions i problemes amb el turisme.

Ens hem autolimitat en l’aforament: no rebrem més de 500 persones per dia. Farem molta prevenda i l’ordenarem de manera que com a màxim puguin venir 50 persones a l’hora. Això implica que no acceptarem més de 20 persones cada 20 minuts. El carrer Carolines és un carrer molt estret però de normal ja hi passen unes 100 persones cada mitja hora. Les 20 persones de la Casa Vicens no s’haurien de notar.

Heu pensat com poden arribar-hi els cotxes o els autocars?

El 52% del turisme a Barcelona utilitza el transport públic. Nosaltres ens dirigim al turista que li agrada descobrir la ciutat caminant, amb transport públic o amb el bus turístic a estones. Volem que faci el recorregut entre Passeig de Gràcia i Park Güell, però passant per Gràcia i visitant la Casa Vicens.

Pel que fa a les exposicions, a la segona planta se n’oferirà una permanent sobre la casa en si mateixa. Però, a més, també n’hi haurà de temporals. La primera contextualitza la Casa Vicens. Teniu previstes exposicions futures?

Hem traçat dues línies d’exposicions. Per un costat, la línia històrica, és a dir, lectures del canvi de segle a través de la Casa Vicens. La primera exposició és la que podem veure ara, que contextualitza la casa a través d’altres cases de grans arquitectes de la mateixa època. La segona probablement serà sobre el japonisme i Gaudí, la tercera potser sobre les influències i tot allò que neix amb la casa i després veiem a l’obra gaudiniana, també en farem una sobre l’orientalisme i la Casa Vicens…

D’altra banda, deixarem la casa a artistes, arquitectes i dissenyadors contemporanis perquè facin intervencions que donin lloc a lectures des de la Casa Vicens fins a l’actualitat. Per exemple, reflexions sobre el turisme al segle XIX, a través del XX i avui, a través dels ulls d’un artista contemporani. D’aquesta manera volem fomentar el debat sobre Gaudí, el premodernisme i el moment sociocultural de la Barcelona de l’època, entre altres coses.

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies